24 Feb 2020

La Traviata: l’òpera de Verdi i la novel·la d’A. Dumas fill

Publicat en 15:34 sota General

És magnífic que un grup estigui representant la meravellosa òpera La Traviata de Giuseppe Verdi per popularitzar-la País Català. Aquest autor l’ha vist representada quatre vegades als escenaris (potser cinc), pot recordar el gran baríton mallorquí  Joan Pons cantant el paper de pare d’Alfred i fins i tot l’extraordinària versió cinematogràfica que va interpretar en Plácido Domingo. Es tracta probablement de l’obra mestra de Verdi i potser de la millor opera italiana. La història que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri vulgui viure sola amb ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament,  impedirà el casament d’una filleta innocent, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred la troba i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.

En general, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, que fou molt exitosa. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. Ara bé: els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas son molt diferents: una òpera busca primàriament despertar les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia relatat era el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau a continuació , un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que havia escrit en Dumas:

La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill

Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i no la pot endur enlloc. Un dia veu a una parc la meravellosa Violeta i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va a buscar negoci). La dona porta sempre sempre una camèlia al pit: gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, L’Alfred vol fer una selecció especial però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.

Al poc temps, els dos amics es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi es. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat. Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del banquet on comença l’òpera amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix vol que vingui a viure amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res. Fa un discurs lamentant la posició tan trista  de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de cortesana).

Però Alfred i Violeta (segon acte de l’opera) sí que acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores es presenta sense avís el pare df’Alfred que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell  té que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol de seu germà. Ara bé: el pare es troba amb Alfred a Paris i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és una bona dona molt sensible i intel·ligent. I que ell de jove també tenia una amant i molts joves solters també en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (Això no surt a l’òpera).

Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.

Tornats a Paris, tant Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A l’òpera Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament dels seus serveis. Això no passa a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar amb ella. La Violeta pateix molt i no ho pot aguantar perquè secretament segueix estimant l’Alfred.

Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, l’Alfred li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i el seu cos és tornat per ser enterrat a París.

La novel·la comença i acaba amb un senyor desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments que entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar-la a una tomba pagada amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.

Sembla mentida que la mateixa historia hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents.  El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte però capaç de venjança i  crueltat quan les coses surten malament.

 

Joan Gil

 

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*