Etiqueta arxiu 'Recessió'

28 març 2020


Abast de l’ajut dels EUA per limitar l’impacte econòmic del CoVid-19

Classificat com a General

A més de les pèrdues personals relatades a la salut, prou que se senten per tot el món les queixes i preocupacions per l’atur i la situació individual de moltes persones i companyies, tant grans com petites. El cas es pot formular molt simplement: una gran part del món ha deixat de treballar i això ha de desfermar per força una cadena de pèrdues i fallides comercials amb ruïna dels governs per falta d’impostos i un atur desastrós. Gairebé tots els economistes donen per fet que entrarem en una recessió i fins i tot hi ha qui parla d’una depressió com la dels anys 1930. El Sr. Trump és un home sense pietat, mentider, llibertí, cruel i narcisista però s’equivoca qui pensi que és estúpid. Interessat sobre tot en l’economia i els diners, el seu equip va ser entre els primers que van reconèixer l’amenaça que s’acostava. El Congrés ja havia aprovat i ell firmat dues lleis i ordres executives concedint alguns beneficis importants però limitats. Ara fa unes dues setmanes es va sortir amb la proposta de llei pel millorament de la situació econòmica més gran i car de la història dels EUA i potser del món, injectant un total de 2.2 bilions (milions de milions) regalats a les víctimes del virus que més estan patint. I a les grans companyies.

Tothom es pensava que la proposta, rebuda amb entusiasme pels dos partits (quin miracle), seria aprovada immediatament, però cal recordar que els partits no poden donar ordres als seus diputats o senadors, els quals responen dels seus actes només als ciutadans que els van elegir. La proposta incloïa (i inclou) 500.000 milions com a ajut a les companyies privades (diguem línies d’aviació, Boeing, vaixells que fan creuers, bancs i coses semblants), però SENSE CONDICIONS i sota la discreció del Secretari del Tresor Mnuchin (ministre de finances). Al Senat això va desfermar una indignació molt forta, perquè durant la crisi bancaria de 2008 el Govern Obama també va donar subvencions sense condicions a molts bancs, que les van utilitzar per comprar accions seves a Wall Street (apujant la vàlua de les accions individuals propietat dels directors), pagar primes als consellers delegats per l’èxit obtingut i van ajudar molt poc els pobres desgraciats que anaven perdent habitatges. Els senadors van insistir molt en posar condicions aquest cop i establir un comitè de supervisió. El segon problema el va causar l’admirat Bernie Sanders, que va opinar que els beneficis oferts als aturats i petites companyies eren insuficients, comparats amb l’oferta als multimilionaris. Cal saber que per una tradició fosca però antiga del Senat nord-americà, un Senador que pensi que un projecte de llei seria una desgràcia intolerable, o potser la fi del món, té el dret sacrosant de vetar-lo tot sol i diuen que en Bernie va amenaçar fer això mateix. Li van fer petites concessions.

El Senat va aprovar el darrer cap de setmana la versió millorada que sorprenentment els Republicans i Trump seguien aprovant i fou enviada a la Casa dels Representants, regida per la gran Nancy Pelosi (que aquest mes ha esdevingut octogenària però ningú ho diria). El problema era que la majoria de Representants havien fugit de Washington. Si haguessin volgut fer canvis, hauria calgut retornar el projecte al Senat, negociar amb els Senadors i tornar a començar. Al final La Sra Pelosi va aconseguir fer tornar i reunir uns quants membres que vivien aprop i va fixar el vot per ahir. Un altre problema molt gran va aparèixer: el Sr. Massie, un Representant republicà de fe llibertària (com els anarquistes però d’extrema dreta), enemic de mort de la major part d’accions del govern i que no volia tolerar pagaments a individuals o companyies finançat amb impostos, va exigir, com era el seu dret,  un roll call, una exigència que tots els Representants estiguessin presents i s’identifiquessin. Això era impossible degut a malalties i el virus i molts havien tornat a estats llunyans. Indignadíssima, la jerarquia va fer tornar a Washington per avió, tren o cotxe prou representants per fer un quòrum que va negar la solicitud i tots van votar dempeus amb veu alçada aprovant la llei. Trump va signar molt poca estona després i la llei d’autorització ja és vigent.

Les Subvencions

  1. Com que l’agència tributària federal (Internal Revenue Service o IRS) té els noms i adreces de tothom que va omplir una declaració d’impostos els anys 2018 i 2019 revelant quants diners cadascú havia guanyat, tots els adults, casats o solters, guanyant menys de 75,000 $/any rebran una transferència bancària o xec federal els dies venidors per 1,200 $. Si té o tenen fills 500 $ addicionals per cada menor. Un matrimoni amb dos fills rebria un pagament únic (per ara) de 3,400 $. Hi ha qui diu que és injust amb els pares o mares no casats amb fills, que no en tindrien prou. No es pregunta la nacionalitat ni surt enlloc a la declaració d’impostos. Els il·legals ho rebran només si han pagat impostos, que probablement la majoria no fan.
  2. Ajut als aturats, que cobraran 13 setmanes més de les ja establertes i a més per 4 mesos un suplement de  600 $/setmana. Per primera vegada aquests beneficis s’estenen als qui treballen tots sols, com artistes, o escriptors (que jo crec que son allò que a Catalunya s’anomena “autònoms”)
  3. Com que un problema nacional gravíssim és el deute contret per molts estudiants per tal de pagar les matrícules dels Colleges i escoles professionals i obtenir un diploma, aquest deute no es perdona però per 6 mesos no caldrà pagar res sense exposar-se a multes ni a interès afegit.
  4. Es dediquen 377 mil milions en préstecs garantits pel govern federal que s’obtindran sense problemes dels bancs i segons com, no caldrà repagar, per ajudar les petites companyies i llocs com restaurants, bars, hotels, cinemes, negocis familiars,…
  5. 100 mil milions a hospitals i altres participants en la lluita contra el CoVid (encara que no fa res per reduir les primes de l’assegurança individual ni pels 30 milions d’americans sense assegurança). Diuen que el preu mitjà d’una hospitalització amb intubació i ventilador puja als 70,000 $ o més encara i aquest aspecte no queda resolt. És el problema interior més greu i sense resoldre del país, molt discutit durant les campanyes electorals.
  6. Els 500 mil milions que Trump volia regalar sense condicions (oficialment en general in forma de préstecs, cosa que ningú es creu) a les grans companyies afligides per l’epidèmia, potser incloses les de Trump. Ara hi han posat condicions i supervisió. A més, es preveu que les companyies retornin al govern federal part de la subvenció en forma d’accions, que sens dubte el Tresor dels EUA posaria en venda en l’acte, quedant-se amb els diners.
  7. També hi ha 150 mil milions per a pagaments directes als estats proporcionals a la  seva població, i també per a ciutats amb més de mig milió de residents.

I això sembla ser tot. Potser cal afegir que previsions per aturar els desnonaments, pujades de lloguer i la tallada del subministre d’electricitat o aigua no hi son, però el govern federal no té cap autoritat sobre res d’això i molts estats ja ho han decretat. La gran pregunta és si n’hi haurà prou per estalviar-nos una recessió greu.

I a Europa què? Farà la Unió Europea una cosa semblant o permetrà als membres fer-la? A diferència dels EUA, els membres de la UE no poden imprimir diners.

 

Saluts des de Washington DC

Joan Gil

 

No hi ha resposta

24 març 2020


L’avenç de l’epidèmia als EUA

Classificat com a General

  1. Ahir al vespre una cadena de TV va ensenyar imatges de Madrid amb malalts tirats per terra damunt una manta a l’hospital i van parlar d’ancians trobats morts o abandonats a una residència i em va fer vergonya. Un govern ha d’acceptar responsabilitat. L’experiència local a tots els estats ha estat acceptar i enfortir les decisions dels governs locals, els quals sovint es coordinen amb els municipis. El govern federal nomes intervé per ajudar, no per donar ordres, quan cal o quan hi ha problemes altrament insolubles o falten diners. No sé quina experiència i coneixements al·lega el senyor Sánchez per lligar les mans  dels governs locals en territoris en situació i recursos tan diferents, si no és la seva fe política en el centralisme. Enfortir la unidad? Aquí veiem molta solidaritat entre la gent que viu i treballa al mateix lloc i entén que les coses son diferents a cada estat, com ho son al Canadà o a Mèxic. Segueixo sentint a la radio informacions sobre el desastre horrorós a Madrid.

És transparent que d’ençà de la Grip Espanyola del 1918 no havia passat res semblant al món i no hem viscut cap tragèdia similar al país des de la II Guerra Mundial, i cal afegir referencies al desastre financer mundial que sembla estar acostant-se. Però poc a poc va arribant prou informació i dades de com ha anat a molts llocs amb sistemes diferents. Sens dubte aquesta informació serà valorada amb l’objectiu de definir una defensa millor i més coordinada quan la pròxima epidèmia vingui.

El President Trump i els seus seguidors, cada dia més semblants a l’extrema dreta europea, ho han fet molt malament, pretenent que no hi havia cap problema, que tot eren mentides provinents del Partit Demòcrata i que el virus xinès només seria com un refredat. Curiosament al Regne Unit el govern de Boris Johnson seguia la mateixa línia. Fa un mes algunes autoritats britàniques van venir als EUA a parlar amb especialistes. Els van preguntar què pensava fer el govern britànic. Van respondre que res, que el virus quan arribes infectaria causant una malaltia lleu a 60% de la població, la qual cosa resultaria en el desenvolupament de resistència interior al virus. Els americans van respondre amb una rialla, pensant que els visitants feien una broma. Així son la gent que mana al món.

Trump va mantenir el seu punt de vista i va condemnar tots els avisos que la premsa i els funcionaris federals li anaven donant sense fer res. Ell havia dissolt un comitè intern que vigilava la salut mundial i s’enrabiava i feia una escena cada cop que un periodista preguntava, acusant-lo de voler promoure la histèria. Ara ha canviat un xic només, sense millorar. Fins i tot sembla espantat per por a perdre la reelecció. Fa coses absurdes, com insultar la premsa i mentir. Una de les queixes mes grans era la impossibilitat de fer la prova pel coronavirus. Ja fa una setmana que va dir que gràcies a dos laboratoris privats, Quest i LabCorp, ja estava tot result. Les queixes segueixen clamant al cel. Després va sorgir el problema de la protecció del personal sanitari i dels ventiladors (llegiu més abaix) que faltaven. També va dir que tot estava arreglat, mentre que els afectats segueixen cridant. Va acceptar declarar una emergència, va firmar una llei de subministres en temps de guerra per poder manar a les fàbriques que fessin coses necessitades, confessant tot seguit que no n’havia fet cap us. Va confirmar el desplegament de la Guàrdia Nacional als tres estats més afectats, Washington, Califòrnia i Nova York, que vol dir només que el govern federal pagarà els comptes i acceptarà responsabilitat per destrosses i incidents, però  aquests cossos seguiran les ordres del governador. Va enviar dos vaixells-hospitals a NY i Los Angeles que vindran amb metges i personal per es cuidaran sobretot dels malalts normals, no dels pacients CoVid, i l’exèrcit federal està obrint hospitals de campanya. En Trump surt cada dia a la tele, parlant i parlant sense dir res. Se li va acudir recomanar tractament amb una certa medicina discutint amb Anthony Fauci, l’home més expert del país, en públic. Abans de donar medicines, cal estar segur que siguin segures i eficaç, cosa que Trump no entén. Va dir que acceleraria la producció de vacunes, que és impossible en menys d’un any (o molt més). Entre els que han sortit a la Tele, qui ho ha fet millor i ha explicat les coses més clarament sense fer teatre és el Governador Andrew Cuomo de Nova York. Trump, en canvi, sempre està canviant d’opinió. Ara el preocupa mes la situació econòmica (llegiu mes abaix). Va dir que es moren cada any milers de persones per accidents de tràfic i ningú tanca les fàbriques.

L’assumpte de la forma de transmissió

Per frenar la transmissió caldria entendre-la millor. Fins ara els països que semblen haver tingut més èxit son la Xina, Sud Corea i probablement la petita Singapur. Les dues possibilitats que causen l’encomanament, present totes dues, son els aerosols (gotetes petites amb virus produïdes pels malalts) i la contaminació de superfícies. Les gotes enlairades de fluid com forma de transmissió son centrals en altres infeccions millor conegudes. Ara bé: a Singapur van observar que estar a prop d’un malalt infectat, encara no identificat sense símptomes és perillós nomes quan aquesta proximitat dura mitja hora. Si tenen raó, això voldria dir que la infecció per via aèria existeix però es és lenta i no explicaria la rapidíssima expansió del virus. Això deixa només el contagi per contacte: les gotetes es depositen a les superfícies. Sobre metall o plàstic, segueixen essent perilloses per tres dies, sobre el cartró només per un, sobre el coure no sobreviuen. Tot seguit una persona sana posa la ma sempre humida damunt d’un d’aquests dipòsits, els enxampa i es du la ma a la cara, on el virus pot entrar travessant la mucosa de la boca, nas o ulls. Si això és veritat, la conseqüència seria confirmar la recomanació que cal evitar tocar coses als interiors, sobretot als transports públics, que cal rentar-se les mans molt sovint i que cal perdre el costum de tocar-se la cara, cosa que sembla ser dificilíssima. Tot això, les agencies sanitàries ho havien recomanat i és molt seriós.

Els ventiladors

Un nombre petit de malalts pateix d’un problema respiratori tan greu que sense ser ajudat per un ventilador extern dels que existeixen a les UCIs, podria morir immediatament. Encara que passa a un percentatge petit de malalts, quan n’hi ha molts no es pot ignorar un possibilitat que s’està acostant. Segons l’Escola de Sanitat Publica fundada per Bloomberg a la Universitat Johns Hopkins, als EUA hi ha 62,000 ventiladors complets en actiu, generalment a UCIs, uns 98,000 ventiladors bàsics, utilitzats per diferents problemes, per exemple pels anestesistes i el Centre pel Control de Malalties a Atlanta en manté 8,900 per emergències. Segons el Governador Cuomo a l’estat de Nova York hi ha un nombre desastrós d’infectats, uns 25,000 que es dobla cada tres dies i no sembla haver arribat al peak. Diguem que només un 5% necessitaria un ventilador. Hom pot fer comptes com vulgui i és evident que l’estat necessita moltíssims nous ventiladors, segons ell uns 30,000 mentre que la FEMA (l’agencia de procurament federal durant  emergències) li ha oferit nomes 7,000.

Aquest autor ha visitat durant la seva carrera unes quantes UCI modernes i ha quedat impressionat per la complexitat (i probablement dificultat d’operar) d’aquestes màquines, que rarament estaven sense ser utilitzades i la presència de molts assistents ben entrenats. El Sr Trump ha dit que gràcies a ell una fàbrica d’automòbils començarà aviat a fabricar ventiladors (!!) La Food and Drug Administration ha avisat que aquests instruments son molt complicats i que han de ser aprovats per l’agència. El problema no està ni resolt ni en vies de resolució.

Si hom arriba, com sembla que ha passat a Itàlia, a l’extrem terrible d’haver de triar qui rep un ventilador i viu, i qui no, cal considerar fins quin extrem això pot afectar els metges i infermeres. Diuen que a Itàlia hom ha vist metges plorant i hi ha articles de psiquiatres parlant de problemes psicològics greus en aquests professionals, que havien estudiat per fer el contrari. Almenys a Nova York, hi ha regles clares i objectives per resoldre aquests casos, cosa que hauria de fer un comitè de tres metges, i no els que tracten els malalts.

Per tancar el tema, com a Catalunya molts Hospital es queixen que no tenen prou articles de protecció (bates, protecció per la cara, màscares, guants) per al personal, cosa molt greu per la importància cabdal del personal. En Trump segueix repetint que tot ja està resolt mentre els Hospitals com el Governador Cuomo estan gairebé en condició de pànic. Cuomo ha dit que havia arribat a oferir diners extra i que no li va servir de res.

La qüestió econòmica

És evident que l’epidèmia no durarà per sempre i quan s’hagi acabat (i abans) tothom voldrà tornar a treballar i guanyar-se la vida. Els economistes que hom sent a la radio o escriuen articles als diaris tenen opinions molt diferents, però tots semblen creure que la conseqüència de l’atur gairebé total del treball conduirà a una recessió gairebé inevitable. Ells apliquen els seus models, que acaben en sortides millors i pitjors. N’hi ha que semblen haver espantat al Sr Trump, per qui economia i diners son l’única cosa que importa. Hi ha qui creu que la situació podria conduir a una Depressió mundial com la dels anys trenta, que va acabar molt malament, amb inflació, atur, fam, agitació, violència social, feixisme i la Guerra Mundial. Un altre home va predir el diumenge que el dilluns hi hauria 2 o 3 milions de treballadors aturats. En va haver 3 1/2, i el problema tira endavant. Hi ha qui prediu un atur del 30% (!!!)

En un moment perillós o fora de control, és impossible evitar el confinament total per un temps limitat. El President Torra té tota la raó i l’actitud de Madrid és incomprensible i intolerable. Escric escoltant la ràdio, i ja s’han referit dues vegades a la situació a Espanya. Es allò que la humanitat en segles anteriors ha fet sempre. De cara al futur, no obstant, caldria estudiar com evitar-ho. Alguna autoritat ha suggerit que caldria trobar un sistema per determinar si una persona està en perill i cal aïllar-la o no, i limitar el confinament als ciutadans que no estan en perill. No és fàcil, però s’hi pot treballar. Diuen per exemple que probablement a la població hi ha molta gent amb anticossos contra el coronavirus degut a infeccions prèvies desconegudes i que aviat hi haurà proves que detecten anticossos i permetrien al públic saber si una persona està en perill o es immune. Un altre grup serien els que han patit la malaltia però s’han recuperat completament, que son la majoria dels encomanats. Fins a cert punt, hom podria considerar que els joves en general pateixen menys, encara que al CDC temen que el virus s’hagi mutat perquè als EUA cada dia hi ha més joves que han de ser hospitalitzats. En qualsevol cas, es tractaria d’una minoria que pogués seguir treballant, que aviat s’ampliaria. Seria possible, tot això? No pas ara, però molts creiem que el futur serà millor.

En qualsevol cas, hi ha ja gent, inclòs naturalment el President i ells seus minyons a la Casa Blanca, que es pensen que ja seria hora de tornar a obrir les fàbriques, els restaurants i els viatges, no obstant l’augment diari dels casos i acabar amb el confinament de mes de 70 milions de ciutadans. Trump diu que no ha sentit dir mai que les fàbriques es tanquin perquè hi ha gent malalta i que no es fa mai per la grip. Ha anunciat que per Pasqua les esglésies estaran plenes, cosa que costaria vides.

El Vicegovernador de Texas (dreta radical) ha declarat que no cal que ningú es preocupi per la gent de mes de 70 anys, perquè ja ens podem cuidar tots sols. A més, Texas ha anunciat que com que les operacions electives estan prohibides, els avortaments també ho estan. Noi, quina oportunitat. També aviat caldrà considerar les queixes que ja hi ha per violació de drets civils i fins i tot a algun lloc la policia ha començat a fer detencions, coses que el poble americà tolera molt pitjor que els europeus. Ja veurem.

AFEGIT 25 MARÇ

Aquesta matinada els dos partits es van posar d’acord en un paquet d’ajuts econòmics per DOS trilions US ( que son DOS bilions aritmètics). Els detalls no se sabran de segur fins que hagi estat aprovat per les dues cambres federals i firmat per Trump però conté més de 1000 $ per cada adult, molts diners pels autònoms. assegurança d’atur general amb bon sou i 500 mil milions per evitar la quebra de grans empreses. Potser aturarà el desastre econòmic però cal dir que els dòlars els hauran d’imprimir. Podrà o permetrà la Unió Europea fer una cosa similar?

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

No hi ha resposta