Els EUA són diferents

Volodymyr Zelinskyy, (anomenat a partir d’ara VZ en aquest apunt), nascut el 25 de Gener de 1978 a la ciutat de Kryvyi Rih (a l’Oblast (districte) Dnipropetrovsk, Ukraïna Central) està casat amb una companyona d’estudis a la Universitat, és un ciutadà de parla Russa (que domina l’Ucraïnés i bastant l’Anglès), amb diploma d’advocat (no va practicar mai), de professió actor de TV i cinema, també empresari molt ric, ara polític famós a tot el món i elegit com a 6è President de la República Ukraïnesa en 2019 (hauria de presentar-se a la reelecció aquest any, si és possible). Per poder entendre d’on i perquè va sortir, cal recordar abans la complexa sublevació de la Plaça Madian, a Kyiv, que en el fons assenyala el començament de la tragèdia Ukraïnesa.

La revolta de la Plaça Maidan, November 2013-Febrer 2014).  Tenien un President autoritari, brutal, extraordinàriament corrupte i odiat: Viktor Janukovych. El clima polític estava molt escalfat per moltes raons, però sobretot per una que és la que al final va resultar en una mena d’alçament popular entre múltiple bàndols de diferent ideologies, sovint agresius, a la Pl. Maidan. Hi havia 5 ó 6 grups o partits diferents, disposats a tot. El problema era que el país havia de decidir entre demanar admissió a la Unió Europea com la majoria d’europeïstes demòcrates volien o acceptar ser membres de l’Euroàsia competidora recentment creada pel Govern Putin per mantenir la Unió dels antics membres de la Unió Soviètica. Ja s’havien aparentment  posat d’acord per anar a Brussel·les, quan Putin, sense voler cedir, va augmentar enormement la presió sobre l’amic Janukovych (com els europeus i els EUA feien amb la UE). La tragèdia va esclatar quan dos dies abans de demanar admissió a la UE el President va trencar inesperadament negociacions firmant per l’Euràsia russa. La ràbia es va estendre, les concentracions a la Plaça, les lluites, baralles, violència i aviat l’ús brutal de la Policia i les morts aviat foren conegudes per tot el món. Com va acabar? És difícil de dir. La unió amb Euràsia no va tenir lloc, l’odiat President Janukovych va haver de fugir sense acomiadar-se i els mitjans occidentals van declarar que era la victòria de la democràcia sobre Putin. Però havien sortit a la llum el nacionalisme exaltat, les diferències de drets entre russo- i ucaïnès-parlants, masses orientacions polítiques d’esquerra, de dreta i extrema dreta, comunistes… No havien trobat la recepta per reconciliar-se, fer-se tots demòcrates i celebrar una unió verdadera nacional. El Sr VZ, actor i ciutadà il·lustre en aquells temps, ho va veure tot… sense voler ficar-s‘hi ni declarar-se aliat de ningú. Potser el destí el guardava per fer una cosa molt diferent anys després.
Com s’ho va prendre en Putin? Malament: va annexionar la Crimea i donar el tret de sortida als residents del Donbas, que formarien un exèrcit contra els ukraïnesos i rebrien suport rus. Molts governs estrangers van començar a estudiar-ho i a ficar-s’hi com si seguíssim a la Guerra Freda.  La guerra del Donbas amb guerrillers locals i russos ja en marxa, s’empitjorava.

VZ creix i esdevé ric i famós, sobretot a Rússia, on guanyava més diners. VZ havia nascut a una ciutat petita on hi havia molt crim. Tota la família era Jueva i de parla Russa, com segons sembla la majoria d’ukraïnesos. Un oncle era el cap de la Policia, conegut com un antic militar i heroi de guerra de la Unió Soviètica; alguns membres de la seva família van morir patint la brutalitat Nazi. En VZ va voler estudiar i aprendre tantes coses com pugués a la Universitat local, la Kyiv Universitat Econòmica, on va treure el diploma d’advocat sense voler exercir. A més de casar-se amb l’Olga, ja havia descobert  la feina d’actor i això és allò que volia. No es va ficar a cap partit polític.  Però què pensava? La política el deixava indiferent, sense suportar ni condemnar ningú. Ell havia vist com grups importants a tot arreu es formaven i es barallaven i era simplement una qüestió d’entendre’s, trobar punts comuns i fer la pau. Sempre possible, sempre fàcil per ell. Ell precisament (i això cal notar-lo perquè va esdevenir molt important) era molt bo fent de mediador i havia resolt molts conflictes. A la TV va fer aviat carrera a la millor estació. Conegut a tot el país, va decidir fer pel·lícules al cine. S’hi podien guanyar molts diners projectant-les a Rússia, on sembla que va arribar a tenir locals i fou molt exitòs. Els diners van volar a la seva butxaca, més a Rússia que a Ukraïna que seguia essent pobre. Tothom el coneixia. Era un home simpàtic, agradable i gens orgullòs no obstant la seva anomenada que parlava i respectava tothom. Enviava grans donacions a obres de caritat. Es va molestar molt per l’annexió de Crimea a Rússia, però no deia res perquè guanyava més diners a Rússia que a casa. Ell havia passat moltes vacances  a Crimea, un lloc que li semblava deliciós i molt ucaïnés. També sabia com investir diners. Anys després, quan ja era President, es va descobrir que tenia inversions secretes a Amèrica Central, i a les Illes Verges americanes. Un cop va fer un viatge mig secret a Turquia pagat de la seva butxaca on va explicar que només era per parlar de negocis. Una altra qüestió ominosa de la què no parla mai és la seva amistat i els lligams amb un home de reputació dubtosa amb qui comparteix la propietat de la seva emissora de TV. Ell ho nega sempre, però s’estima més no parlar-ne mai. Una altra bona qualitat personal, és la simpatia que sent per la gent pobre i senzilla, que ell voldria sempre protegir. Una altra cosa que es faria pública i evident durant el seu govern.

Un inesperat President de la República. A més de l’estació, VZ era propietari únic d’una productora de TV, cinema i de dibuixos per nens on va decidir interpretar ell mateix la figura d’un mestre interessant que al final és proposat pels estudiants en secret com President gràcies a un discurs contra la corrupció que ha fet contra el President i guanya l’elecció sense saber-ne res. Un cop President, comença de descobrir i caracteritzar tots els defectes i problemes dels polítics. Es diu “Servidor del Poble”, té un èxit aclaparador, sense precedents, entre 2015 i 2019. En aquell moment, el President Poroshenko, elegit després del Maidan, acaba el seu mandat i VZ decideix presentar-se per substituir-lo. Empleats de VZ funden el partit “Servidor del Poble”, que esdevé el de VZ i guanyaria les primeres eleccions gairebé sense programa amb una majoria absoluta mai vista a Ukraïna, i fins ara. Què en fa ell de la divisió nacional entre els ciutadans i els que parlen dos idiomes diferents? VZ fa una cosa mai vista: es nega a prendre partit per ningú i repeteix sempre que parlant la gent s’entèn i que ell sap molt bé com resoldre baralles i satisfer a tothom. Dos mesos després de ser elegit, VZ rep el famòs cop de telèfon de Trump demanant-li un favor: que busqui roba bruta sobre Hunter Biden, el fill de Biden que sembla que està guanyant un milió de $ per seure de conseller a l’administració d’una companyia petroliera sense saber res de petroli. VZ va amb compte. Ell no es fica mai en problemes estrangers. A Ucraïna ell combat la corrupció a casa seva i prou. Tira endavant i va aprenent, però ai, quines intencions tenen els veïns totpoderosos de Moscou? VZ no sembla preocupar-se’n gaire. Abans de ser elegit, havia assegurat a la població que ell sabia com resoldre la ja guerra del Donbas, on cada dia entraven més armes tant dels russos com dels Americans.
Ell volia negociar amb els Russos i el gairebé únic país estranger que el volia ajudar era la República Federal Alemanya en aquells temps governada per Angela Merkel, que va patronitzar les primeres trobades. El contactes i les reunions de VZ i els seus amb Rússia van començar (no es pot entendre si eren públiques o no). En VZ va intentar oferir directament o sota condicions coses bones i raonables, com una promesa de neutralitat política del seu país entre Rússia i l’OTAN, que Ucraïna s’abstindria d’entrar a la UE o la OTAN, que podria ser acceptable que part del Donbas passés a Rússia. Però no hi havia res a fer. Rússia ho volia tot, però un que vol negociar ha de fer concessions i no n’arribava cap dels russos. Va arribar el dia inoblidable quan VZ es va entrevistar amb Putin en persona. VZ volia negociar però Putin evidentment no. De Crimea no es podia ni parlar. Fou una reunió desagradable perquè Putin no l’escoltava sinó que es va passar el temps queixant-se amb el puny tancat del tracte que va haver d’aguantar dels EUA i dels altres occidentals, com l’havien insultat i menystingut a ell i al país que era històric i havia estat tan poderós com ells i que ell mateix havia intentat després de l’ensorrament dela URSS fer-se amic d’ells i el van tractar a puntades de peu. Enlloc d’això els americans només havien volgut avençar a l’Est reclutant els antics països comunistes contra ell com si fos encara la Guerra Freda, ficant-los a l’OTAN i amenaçant. El President Obama ja havia dit que Rússia havia esdevingut una potència regional. En VZ sempre havia tingut una bona opinió de Putin i va quedar desencisat.

Dolor i Ràbia. Com el Cel volia, una horrorosa tragèdia va descendre damunt l’estat d’Ucraïna el Febrer de 2022 amb una invasió russa que pretenia prendre possessió de tot el país en un parell de setmanes. El President Biden es va enfadar molt i davant la TV va pronunciar l’ultimàtum a Putin: o es retirava o l’imposaria les sancions més grans que Putin ni sabia que existissin (cosa que per cert Putin ha sabut torejar bastant bé) i que l’OTAN passaria a armar i entrenar l’exèrcit ucraïnés que el derrotaria (no sembla que el govern de VZ hagués estat notificat; en qualsevol cas VZ no havia volgut creure mai que això arribaria a passar: calia negociar i tot s’arreglaria). Però Putin seguia dient absurditats: que Ucraïna no existia sinó que fou una invenció comunista, que el Donbas estava essent atacat per feixistes (cosa que parcialment era veritat per culpa de grups ultrancionalistes, però era molt exagerat i passat de rosca. Segons molts autors, la invasió directa cap a Kyiv va fallar perquè els generals russos eren una colla de vells ignorants que no sabien fer res i van enganyar el govern: es pensaven que amb el nombre tan gran de soldats n’hi hauria prou. L’exèrcit sense experiència va fer el ridícul i es va haver de retirar cap al Donbas, el territori sempre dominat per guerrillers i bons amics de parla russa. És molt probable o segur que VZ va en aquell moment reobrir negociacions, que evidentment no van anar enlloc. Hi havia una guerra de debò.

Hi ha una cosa que va afectar profundament a VZ: la massacre de Bucha, una ciutat petita prop de Kyiv on durant la seva breu estada, soldats russos van assassinar i torturar pràcticament tots els homes que van trobar, sense cap raó. Van deixar cadàvers escampats per tot arreu. A VZ li agrada molt viatjar i veure-ho tot en persona. A Bucha va quedar profundament afectat per l’espectacle, un desastre que afectava la gent petita que ell intentava sempre ajudar. N’ha parlat sempre molt.

Final Provisional. No hi ha ni necessitat ni espai per descriure aquí com ha anat la cosa en els darrers dos anys, què va passar amb l’ajut occidental, amb l’OTAN i finalment amb la fallida Contraofensiva ucraïnesa. En aquestes circumstàncies, la caiguda de la popularitat presidencial era inevitable. Però parlem de l’estat actual (Final de Gener 2024). Molts periodistes i grans diaris (però pocs polítics) ho han descrit. Hi ha una cosa nova molt greu i inesperada que hom ha viscut per primera vegada. Tots hem vist al cinema pel·lícules ensenyant assalts amb baionetes a les posicions enemigues amb suport dels canons· Per segles, era així com es conqueria terreny i es guanyaven batalles, però ja no. El que passa ara és que els atacats ho fan impossible plantant contra els atacants milers de mines per terra que fan impossible passar i complementant amb bombes, drons i projectils especials que destrossen tots els atacants, els quals poques vegades poden arribar vius a les posicions dels defensors i realitzar la seva il·lusió de conquerir les trinxeres enemigues. Els ucraïnesos han rebut aquestes armes de l’estranger, els russos de casa. I a aquests llocs és on la gran majoria del jovent de 20 anys d’Ucraïne i probablement també molts russos van perdre la vida, sense arribar a poder prendre les posicions dels altres. Els ucraïnesos van avençar durant l’estiu més aviat poc degut a aquesta raó i ara el mateix està passant als russos en l’altra direcció. Els russos guanyen ara terreny però poc a poc i amb gran esforç, i la guerra s’allarga. Molts soldats ucraïnesos es dolen de la pèrdua dels joves i entusiastes soldats. Ara només tenen homes vius de més de 30 anys sense ganes de lluitar i amb poques armes. Una generació està perduda i hom no albira cap final.

I en VZ? Sense cap tria, ha fet el paper que li tocava molt bé, inclosos els viatges i els discursos teatrals. Diuen que ha canviat molt. Fa 4 anys era un home rialler i simpàtic, ara ja no. Abans deixava la direcció de la guerra als Generals, ara ho fa ell mateix amb gran autoritat. La manca real o imminent d’armes el preocupa molt i, qui sap, potser l’amargor i rancúnia d’un que es preocupa pel futur i es veu obligat a plorar pels morts, pels milions de migrants, dones i nens a l’estranger, pels patiments de ciutadans comuns, per l’ensorrament econòmic total,  pel fred i la falta d’electricitat…  Ja ho diuen molts: LA GUERRA NO ÉS MAI LA RESPOSTA.

Joan Gil

(Petit recordatori: S’interessa algú pels meus quatre llibres publicats en anglès? L’anglès dels immigrants és en general més fàcil que el dels nadius. Els títols són: Laia’s Takeover, Drama in the Upper East Side, All Hail King Ramir (sobre Ramir II el Monjo, el Rei per cinc anys aragonès del Segle XI que se’n va sortir casant la seva filleta de dos anys amb el jove Comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, (unint Catalunya amb l’Aragó que ell ni podia ni sabia governar) i “After the Water Level Rose” una colecció de set contes, el primer dels quals ensenya què passarà a una ciutat costalera a principis del segle XXII després que l’escalfament global hagi fet pujar el nivell de l’aigua de mar. Animeu-vos, que estan molt bé de preu. Si preferiu, es poden llegir també a l’internet a un preu ridícul)

Tags: invasió d’Ucraïna, OTAN, V. Putin, V. Zelynskyy

Fàcil de respondre: és l’home més famòs del món, a punt de tornar a guanyar la presidència dels EUA. Però entenen tots els lectors qui és i d’on ha sortit?
El dilluns passat, després de guanyar el vot del Caucus de l’estat agrícola d’ Iowa amb 3 milions de residents amb una victòria increïble i sense precedents per més de 50%, Trump es preparava a fer el seu discurs. Abans de la seva entrada una veu coneguda, (la d’un home ja mort) va pronunciar un discurs acabat d’escriure per l’IA: “Donem gràcies a Déu per haver posat a la Casa Blanca el President Trump perquè pogués seguir treballant ajudant-nos”. Cal saber que una de les grans columnes de suport que Trump té és la religiositat profunda dels protestants, sobretot Baptistes del Sud, membres de petites comunitats independents que són  lliures de triar el seu lideratge i pastors. En Trump religiós? Ha estat membre de 4 ó 5 religions diferents, no és gens devot (sinó un pecador) ni va a cap església. Ell afirma que l’església i la religió estan perseguides pel govern i els liberals. Així passa en moltes de les seves coses basades en la mentida, l’habilitat oratòria, l’engany, l’habilitat extraordinària per organitzar, el seu ús del popular de les masses i els grups feixistes, els seus diners, l’obediència de polítics poderosos…

Donald Trump va nàixer a Queens (ciutat de NY) en Juny de 1946 (tindria 78 anys quan entri a la Casa Blanca, si hi entra), fill de dos immigrants europeus, un pare alemany i una mare escocesa, dintre d’una família nombrosa. Diuen que va patir molt veient com un germà gran que ell estimava moria de jove d’alcoholisme i per això va deixar de beure per sempre més. Son pare va fundar una companyia d’urbanitzacions i noves constructions basada segons sembla en discriminació, molt exitosa i el noi va entendre que els forts guanyaven sempre com es mereixien i els febles perdien com també es mereixien. Ja de molt petit va començar a jugar amb el pare els jocs financers dubtosos però habilíssims que esdevindrien la fundació del seu futur financer. Ja d’adult, va demanar que el pare el fiqués al negoci. El pare dubtava que en fos capaç però va acabar dient-li que anés a treballar a un hotel de luxe mig enfonsat que tenia a una paret de l’estació de tren Grand Central, a veure què podia fer. En Donald, sense haver-ho intentat mai i molt jove, s’en va sortir amb una rehabilitació racional fantàstica que va deixar bocabadat al pare. Gran competència en urbanitzacions i developaments, com també en finances fosques i perilloses amb companyies i grans bancs (com la Deutsche Bank), on va anar per un seguit de moltes victòries i ruines catastròfiques, de les quals sempre en sortia guanyador. Fer negocies amb ell era sempre molt perillós però ell acabava sempre fent-se més i més ric i famós.

Primer es va casar amb una dona txeca molt intel-ligent i competent amb qui va tenir tres fills. S’hi va divorciar per casar-se despres d’un escàndol amb una senyoreta local amb qui va tenir un quart fill, divorciant-se als set anys, per casar-se finalment amb una model eslovena amb qui va portar al món un cinquè fill. Els escàndols i la reputació de playboy i les aparicions a la premsa van anar en augment. El seu nom, que es podia utilitzar pagant era sempre escrit en lletres negres o llums i el cobrava molt car. Anava fent coses per entretenir-se com comprar un nou equip de football d’una nova lliga hostil a la NFL oficial (que ell va intentar en va adquirir) i una companyia d’aviació. I seguia fent-se més i més ric amb les seves propietats i camps de golf que apareixien a molts llocs dels EUA. I va dirigir i actuar en persona a un programa de TV molt exitòs per molts anys. Va fundar una Universitat Urbanística que era una estafa i el govern li va fer vendre.

Un punt particularment dur és el seu cruel tracte de les famílies immigrades sense papers: detenció pels carrers, separació dels nens i de fet empresonament i mal tracte dels nens i amenaces dient que tots els migrants són traficants de drogues, terroristes o violadors.

I ara arribem al punt central: l’interessava la política? A partir de certa edat, sí. I molt. Va afiliar-se per turn amb els dos partits principals i molts de petits i va començar a fer declaracions a la premsa i en públic exposant els seus foscos plans. Una vegada va comprar una pàgina sencera del New York Times explicant la seva filosofia, però no tenia encara cap seguiment ni cap partit. Certes idees seves van ser rebudes amb burles, com quan va escriure al candidat George H Bush oferint-se de Vicepresident, cosa que Bush va explicar rient a molts llocs. Però Trump no va plegar. Ben al contrari. I al final va arribar la fatal (per a molta gent) confrontació amb la Sra Hillary Clinton, una dona corrupta (com el seu marit gràcies a una obra de caritat africana on havien fet més de 80 milions), d’ambicions enormes amb poca justificació per aspirar a la presidència, que, malgrat els esforços del marit Bill, fou incomprensiblement derrotada per Donald Trump. Aleshores va començar el verdader drama.

Hom diria que per a un foraster seria molt difícil entrar i dominar un partit molt vell i civilitzat com el Republicà, fundat pel mateix Abraham Lincoln, però Trump dominava un poder analític perfecte i va entendre que molt, sovint tot, depenia dels diners, a molts estats o districtes sovint milions, que calien per fer-se reelegir als 6 anys (els senadors) o 2 anys (els Representants). La reelecció depenia de l’habilitat d’obtenir diners segurs (per a la reelecció, no pas per a la butxaca) i en Trump en tenia molts, i també molts bons amics milionaris amb inclinacions similars. Els elegits poc a poc van caure a les seves urpes això sí, sempre amb la condició d’obeir i mai boicotejar-lo. Poc a poc fins al dia d’avui, només una petita minoria es va resistir. Trump contra totes les prediccions i amb l’ajut de grups racistes i antisemítics va acabar dominant el Partit Republicà com ningú havia aconseguit mai.

D’entrada a la Casa Blanca, va començar firmant ordres executives (decrets) ja preparades destruint projectes de protecció ambiental, aprovant oleoductes a travès de terres indígenes, fi de protecció a minories, i sobretot plans per acabar per sempre amb la llei d’assegurança de malaltia anomenada Obamacare, quasi l’única disponible de malaltia per a milions de ciutadans, escrita i publicada amb gran orgull per Obama. Trump exigia una llei d’annulació immediata escrita pel Congrés, però no deia mai com s’hauria de substituir perquè Obamacare hauria de desaparèixer sense replaçament. Ell només assegurava que hi hauria una nova assegurança molt més bona i barata, però no explicava mai com, i és dificilíssim de veure i no hi treballava ningú. Va fallar per un sol vot d’un Senador molt honrat, però Trump encara diu que tornarà a intentar-ho si és reelegit.

Va embraçar les discussions de la pandèmia del COVID sense saber de què parlava, contradient i boicotejant els experts de la Salut Pública americana i de la WHO (de la que va sortir) i al final dubtant el dret a analítics dels malalts i la necessitat de la reclusió (cosa aviat apresa per molts radicals de la dreta a tot el món). Ell en sabia molt més i fins i tot va arribar a recomanar un medicament inútil, en el què milers de malalts van creure. Va enxampar un COVID molt dolent ell mateix i va acabar hospitalitzat a l’Hospital Militar a Bethesda. Va ser seguit de brots a la Casa Blanca.

En política exterior, va esdevenir bon amic de Putin, el qual sens dubte el va ajudar amb els seus equips d’ordinadors i hackers a guanyar l’elecció. Va insultar en públic la OTAN i sota voce va indicar que podria separar-se’n (com molts esperen que faci si és reelegit). Va visitar un cementiri militar americà de la Guerra Mundial a França comentant que els morts per Amèrica eren desgraciats perdedors i que ell preferia els guanyadors (ell va aconseguir evitar anar al Vietnam). Va iniciar una política d’hostilitat contra la Xina (que Biden encara enduriria més enlla) i es va “enamorar” del dictador nord-coreà amb qui es va trobar dues vegades. Trump volia que Nord-Corea abandonés les bombes atòmiques sense prometre res abans ni fer res i els coreans es van amoscar i es van retirar. A Trump els estats totalitaris no el molesten gens. El President hongarès mateix el va anar a visitar a la Florida.

La cosa que Trump tambė va deixar molt clara era que la primera obligació de qualsevol persona elevada a un càrrec important era obeir-lo a ell sempre i incondicionalment a qualsevol preu. Si li deien que una ordre era il·legal o inconstitucional la seva inclinació era cridar advocats per demostrar que ell tenia l’autoritat per reinterpretar o canviar-ho tot. El desventurat Fiscal General Barr (ministre federal de Justícia) fou qui més va patir al final sota els insults i amenaces de Trump que li exigia que el declarés guanyador de l’elecció. Durant les manifestacions negres del Black Lives Matter Trump va intentar que l’exèrcit federal es desplegués als carrers de les ciutats contra les manifestacions de negres, generalment pacífiques. Li van respondre que era impossible, que els militars no podien fer-ho perquè estava prohibit.

Arribant a la mentida més repel·lent d’aquest home que en aquest moment segueix repetint-la,  provocant l’entusiasme, els crits d’alegria  i de gratitud enganyada de la gent senzilla,  ell repetia que sota el seu mandat l’economia havia florit i els treballadors havien millorat molt durant els seus anys, mentre que amb Biden l’economia americana s’havia ensorrat i havia causat la inflació i l’atur (quin ?). Exactament el contrari és cert. En primer lloc, si l’economia és bona o dolenta rarament depèn del govern, però sota Trump no va passar mai de regular, mentre que Biden ha sabut evitar una recessió cantada per tothom i la Fed, el banc nacional, sembla haver dominat i millorat molt la inflació mundial, sempre responsabilitat del banc central i no pas del Govern. Dient que volia reduir el dèficit, Trump va reduir els impostos de les grans companyies i de la gent molt rica, sense millorar cap salari dels treballadors. Ara en canvi sota Biden els sous dels treballadors han millorat molt. Al final Trump havia augmentat sense raó el dèficit federal en un 1 trilió de $ americà (un bilió aritmètic) fins fer pujar el total a 52% damunt del seu pressupost anterior. Molts diuen que de fet el deute va augmentar en 3 o 4 trilions. Qui sap. Repetia els jocs financers que feia abans. Al final tot s’arregla. A Trump no el va preocupar mai. I la gent pobre no va rebre res, mentre els sous dels supermilionaris van tocar el cel. Com es de fàcil mentir descaradament, si es fa de forma repetida i consistent. Em recorda molt allò que va escriure tan cínicament en Lope de Vega: “Pues el pueblo es necio/ es justo hablarle en necio/ para darle gusto.” Prou que ho sabien gent com Hitler, Franco o Mussolini, que predicaven falses veritats.

Pel que fa al “frau” electoral dels Demòcrates, és una mania molt vella de Trump. Ell ho ha anat dient cada vegada que els Demòcrates guanyaven des de fa molt de temps. Va començar fa més de 10 o 15 anys. En particular, ho va repetir moltes vegades després de les victòries d’Obama i ja s’ho tenia preparat amb la de Biden. Perquè ho fa? Repetició és la millor forma de convèncer a la majoria de gent. Avui en dia, sembla que un 35% dels Republicans afectes diuen que sí, que fou un frau ben fet dels Demòcrates i que ho volen repetir. Amb aquesta bandera Trump serà reelegit si ho és. Quan ell guanya no hi ha mai frau electoral.  Val la pena.

Tornem al vespre a Iowa, durant la seva gloriosa coronació. Repasem les coses que ha anat dient. La missió fonamental de tots els nomenats a càrrecs és la seva lleialtat incondicional i no tolerarà res més. Ell utilitzarà el Fiscal General i el Departament de Justícia per castigar tots els Demòcrates, sobretot Biden, per haver-lo perseguit amb mentides només per odi i set de venjança, i que tots anirien a la presó. Faria un Consell de Guerra al General que sense voler obeïr, li va prohibir treure els militars federals al carrer contra els manifestants negres. Aboliria immediatament la llei de l’Obamacare. Tornaria a promoure la producció petroliera (del clima en canvi sembla que no vol parlar). Que deixaria clar que la primera funció bàsica dels seus empleats és la defensa absoluta dels seus programes. Que ell acabaria amb la política econòmica infame de Biden i tornaria els treballadors a la prosperitat. Que acabaria amb les guerres estrangeres (potser l’única cosa que està bé). Que acabaria amb la guerra d’Ucraïna en poques hores. Que seguiria suportant els israelites com sempre. Que acabaria amb els canvis de sexe i matrimonis gays, contraris a les lleis de Déu. De detalls no en donava mai cap.

Pot ser elegit malgrat els gairebé infinits processos civils i criminals tant a Estats com a tribunals federals? La resposta és que sí, amb alguns petits dubtes. El fotrà molt la sentència del Tribunal estatal a Nova York per enganys i mentides als bancs sobre la valoració de les seves propietats. Ja ha estat condemnat i podria haver de pagar uns 170 milions de multa a més d’haver de disoldre i tancar tots els negocis i propietats a l’estat de NY i l’arruinaria. Amb indemnitzacions per violacions a dones només ha de pagar uns quants milions de res. La queixa que la Constitució prohibeix acceptar un càrrec a un subversiu que ha atacat el govern després i no obstant haver jurat  el càrrec,  serà desestimada pel Tribunal Suprem Federal (amb 3 dels 9 jutges nomenats per ell). L’afirmació que ell no pugui ser perseguit per res fet quan era President (immunitat absoluta pel President en funcions) serà rebutjada pels Suprems, però no passa res. Un jutge li va preguntar si això de la immunitat li permetria assassinar un adversari amb impunitat. L’acusació criminal de l’estat de Georgia per intentar falsificar els resultats electorals, serà perduda per Trump però hi haurà apel·lacions abans de l’elecció (i s’autoindultarà ell mateix després de ser president). El mateix amb el judici federal per la revolta amb morts i ferits del 6 de Gener al Capitoli, que també perdrà sense conseqüències. Per cert, l’FBI va aconseguir identificar unes 1.500 persones entre els atacants i va portar als tribunals més de 800 persones, moltes d’elles rebent petites sentències, però uns quants amb sentències molt fortes. En el cas dels documents secrets misteriosament enduts per Trump a casa seva, no se sap gran cosa. Es tracta de saber si els va utilitzar o no per profit i és un cas molt difícil. Moltes persecucions, molts diners en joc, tot patit amb el suport incondicional dels milers d’homes i dones que salten per l’aire entusiàsticament quan el veuen, que diuen que aquests processos són una persecució maligna de Biden com Trump mateix ha explicat i que el suporten incondicionalment digui qualsevol cosa que digui. I que és l’únic que parla clarament sense embuts, i l’únic en qui creuen.

AFEGIT: Algú m’ha preguntat perquè no hi va haver també una primària demòcrata a IOWA com és habitual. Resposta senzilla: perquè el President Biden, un home molt tossut i únic candidat demòcrata no ho va tolerar ni a IOWA ni el pròxim dimarts a New Hampshire, perquè s’oposa totalment a que aquests estats petits insignificants obrin l’elecció i no es va voler presentar. A IOWA ha organitzat un vot per papereta el pròxim 3 de Febrer. A New Hampshire la llei no li permet, però aquest estat té una cosa curiosa: mentre que els votants registrats com Republicans o Demòcrates només poden votar per candidats del seu partit, en canvi tots els Independents sense afiliació, que són la majoria de la població, poden votar per qui vulguin i Biden els ha demanat que escriguin a mà el seu nom a la papereta. Per segona vegada només hi haurà primària Republicana, i l’elecció començarà seriosament de debò un mes després a Carolina del Sud, amb els dos partits.

NOTA Final, sobre la Pronunciació del mot “TRUMP”. Per favor, deixeu de dir “Tramp” perquè fa mal a les orelles. Les vocals són sempre un problema per a estrangers, però es diu “TROMP”, obrint l’”o” una mica més del que es fa en català.

Joan Gil

AFEGIT: Em permeteu, si us plau, recordar que tinc escrits quatre llibres en Anglès, tots atribuïts a Joan Gil: “Laia’s Takeover”, “Drama in the Upper East Side”, “All Hail King Ramir” (biografia novel·lada de Ramir II d’Aragó, l’home que va ajuntar Catalunya amb Aragó) i “After the Water Level Rose” (sobre la inundació de les ciutats de la costa per l’escalfament a primers del segle XXII venidor amb sis contes addicionals). Es poden trobar impressos o per internet a molt bon preu a molts venedors de llibres electrònics, com Amazon i companyia. Animeu-vos. Segur que ja hi ha molta gent que pot llegir Anglès.

Tags: Campanya, Donald J Trump, Eleccions Americanes 2024, Mentides politiques

Avui fa mal temps a la regió de Washington amb alternant pluja i neu. És el Dia de Reis però no obstant els 1.500.000 estrangers indocumentats que van entrar il·legalment al país el darrer any, els Reis no han vingut mai. Aquí tenim pel Nadal només l’obès Santa Claus que viu tot l’any al Pol Nord amb la seva dona Ms. Claus, es passa l’any fabricant joguines per als nens i només sap dir “Ho, ho, ho”. Com escriure un apunt, si no sembla que hagi passat res de nou? En Trump ha demanat que el Tribunal Suprem dels EUA determini si ell pot presentar-se a l’elecció o no, però tothom sap que els Suprems li respondran que sí que pot. En Biden acaba d’obrir la campanya electoral amb un discurs anti-trumpià apocalíptic. És un senyor molt tossut que compliria 82 anys entre el dia d’elecció i el jurament, i no vol cedir ni tolerar que cap demòcrata més es presenti. Ha tingut resultats d’enquestes desfavorables i l’afer tan horrible de Gaza li està fent molt de mal. Molts demòcrates ensumen un desastre i estan espantats. Al final he decidit parlar dels vestits de dos polítics que he vist als noticiaris de TV3 i acabar amb fotos d’una tradició local nadalenca.

El molt honorable Senyor Pere Aragonès i Garcia, fill de Pineda de Mar, advocat i economista amb un Masters i una tesi doctoral mig acabada, deixeble de l’Escola Kennedy de Política de Harvard a Boston (EUA) i militant amb llarga història d’ERC és sens dubte un polític molt qualificat per la seva feina, que fa sempre molt bon efecte i també sap parlar molt bé.

Però allò que sempre crida l’atenció és l’aparença impecable del seu vestuari, sempre elegant però discret, la corbata, la camisa ben planxada, la cura endreçada i polida del seu cap, cabells i barba. No cal comparar-lo per exemple, amb el Sr. Oriol Junqueras, però cap dels altres vestits de polítics masculins convencionalment s’acosten al President en les seves presentacions i discursos públics.

I ara cau la pregunta: es pot interpretar aquesta presentació? S´hi pot treure alguna deducció sobre el caràcter i el nivell de confiança que es mereix? Sincerament l’autor no ho sap ni n’ha llegit mai res. El primer acudit que ve al cap és que les qualitats evidents i la cura per les aparences demostren un caràcter una mica obsesiu amb gran sentit de responsabilitat, molt concentrat i amb gran dedicació a les seves obligacions, però sense voler dir que aquests atributs siguin exclusius dels qui saben vestir-se bé. Potser algun psicòleg podria estudiar-ho.

Excel·lentíssima Senyora Yolanda Díaz Pérez, 2ª Vicepresidenta del Gobierno i Ministra del Treball. Es tracta d’una advocada laboral i política molt progressiva nascuda a la província d’A Coruña, advocada de carrera, distingida en els projectes i intervencions favorables a la classe treballadora que havia començat la carrera política al govern municipal del Ferrol i després de Galícia traslladant-se al final a Madrid ajuntant forces amb el Sr Pedro Sánchez i finalment entrant al seu govern i proseguint les seves inclinacions a favor de la classe obrera. En 2022 va registrar una nova agrupació política sota el nom “Sumar” en la qual pretenia incloure algunes agrupacions polítiques igualment progressives, sobre todo “Podemos”, que recentment va trencar desastrossament amb ella.

Sobre la seva forma de vestir poc usual es podrien escriure moltes coses. Naturalment no se la veu cada dia sinó només quan es presenta a llocs públics, però crida l’atenció perquè es vesteix cada vegada que es presenta en públic de forma diferent, alguna vegada amb indumentàries que a un observador li podrien semblar cares. Dotada d’un somriure atractiu i sabent parlar tan bé com la majoria de lletrats, li surten moltes coses bé. Però parlant de si aquesta inclinació poc corrent per les bones vestimentes revela alguna cosa especial, aquest autor no sabria què dir. Potser només una cosa: que potser indica manca d’estabilitat en algunes de les seves inclinacions i projectes (com passa sovint als advocats, ferms en certes coses i inesperadament vacil·lants en altres). Per exemple, no s’hauria pogut estalviar la baralla amb les de “Podemos”?

_______________________________

UN COSTUM NADALENC a CERTS SUBURBIS de WASHINGTON, sobretot el COMTAT de MONTGOMERY

Aquest Comtat de l’Estat de Maryland on aquest autor viu és la seu de moltes agències federals molt importantants, com tot el NIH, l’Hospital Militar Central, la Food and Drug Administration, la NASA, l’Agència de Seguretat Nacional, la Nuclear Regulatory Commission i ara estan a punt de construir-hi la nova central del FBI. El Comtat disposa de molts parcs públics de dimensions extraordinàries on es poden fer exhibicions culturals o recreatives, a més de practicar molts esports diferents. Una celebració anual és la decotació lluminosa de camins llargs envoltats per esculptures representant moltes coses, sobre tot atractives pels nens, amb túnels de neu, laberints, venda de xocolata calent i alguna vegada interiors igualment coberts de bombetes de llum. L’entrada a aquests llocs és sovint molt cara (cal treballar per mesos amb probablement milions de bombetes) però són molt estimats pels residents. Cal comprar els bitllets per l’internet amb anticipació i sovint queden esgotats. Aquest que veureu abaix és nou i és privat. El camí a peu per estudiar l’exhibició tenia una llargor de més de dos quilòmetres i s’enfilava a dos o tres turons (baixos). Estava bastant lluny de la frontera del Districte de Columbia.

IMG_0580   IMG_0580

Adeu-siau. I si us plau, recordeu algun dels meus llibres en anglès. El que ensenyo és una biografia de Ramir II, el rei aragonès que va unir Catalunya i Aragó. Molt bon preu

Joan Gil

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

Tags: Decoracions il·luminades a Olney, President Aragonès, Vestits de polítics, Yolanda Diaz

Aquest autor va deixar de publicar apunts nous fa setmanes perquè havia enxampat el COVID. Després d’agrair la seva atenció al nombre inesperat de lectors de l’escrit previ que fou llegit diàriament, voldria explicar què passa i com anem amb el famós virus als EUA, no obstant que sigui sense saber res de com va a Catalunya. És veritat que ha deixat de ser una epidèmia mundial, esdevenint com la grip (i aviat probablement el RSV dels nens) una malaltia viral estacionària, que s’agreuja cada tardor i contra la que cal vacunar. A diferència de la pandèmia, la Salut Pública rarament publica dades sobre malalties comuns, que són difícils de trobar, però no secretes. En confiança, als EU ara tenim un brot molt considerable que es va estenent. Com molts deuen saber, durant l’epidèmia vam patir aquí sols uns 103,500,000 casos amb 1,145,000 morts, cosa que fa por de recordar. Ara és molt diferent i millor. El darrer mes van ser 23,432 casos amb un augment constant del 3.1 %. Hi ha hagut morts (uns 2.9% del total de malalts), gairebé sempre de malalts complicats amb altres condicions. El COVID fa mutacions rapidíssimes, contínues. En l’actualitat el país està dominat per la variant OMICRON, igual que al final de la pandèmia, que dissortadament ja ha produït una altra subvariant, la BA-4. Això de la facilitat en que surten noves variants que ocupen el territori, és un problema dolent, però que es pot resoldre amb diners. Les farmacèutiques i la Salut Pública han d’estudiar què passa, perquè les variants es multipliquen molt ràpidament, eliminant la competició. Cal saber si les vacunes actuals fan efecte o no sobre la nou arribada. Si és que no, cal preparar a correcuita un altre vaccí, que serà molt car però útil. En general els OMICRONs són uns COVIDs molt infecciosos, però també molt més benignes que els  COVIDs anteriors. Potser la variant actual causa més infeccions,  però per sort el nombre de casos lleus, a vegades inofensius, i l’efectivitat d’una bona vacuna augmenten verticalment. Per cert, aquests virus només es transmeten amb gotetes per l’aire (i no serveix de res rentar-se les mans), sobretot als ascensors, botigues plenes de gent, llocs de treball o d’esbarjo, però poc a llocs oberts. Això vol dir que malgrat estant vaccinat probablement no pot evitar les infeccions (jo havia rebut SIS vaccins abans de trobar-me amb el virus, que ja està bé), la malaltia és molt més lleu i rarament condueix a un Hospital o a la mort. Està clar que al món queden molts Trumpistes que diuen que els tractaments violen els seus drets personals. Aquesta gent posa en perill molts ciutadans més intel·ligents, però quan ells enxampen la infecció, es quedaran molt més malalts i a diferencia dels altres podrien acabar a l’Hospital o pitjor.

Defensa ciutadana. Cal anar al metge, evidentment. És molt variable anant pels EUA però a l’estat de Maryland on visc, sota l’atenció benigna de l’Hospital de la Universitat Johns Hopkins, sovint jutjat el millor del món, i també de companyies comercials serioses, aquests poderosos han obert oficines mèdiques grans amb metges afiliats o empleats, escampades per part del territori, molt ben organitzades, sovint amb centres analítics especialitzats i fins i tot centres locals de cirurgia ambulant. Alguns sistemes de salut fins i tot arriben a comprar, modernitzar i reobrir vells hospitals locals. Va molt millor que a altres llocs, però sovint costa massa diners als pacients. Per cert, actualment els metges cobren en la mitja uns $300,000/any, si fa o no fa, cosa que no explica l’encariment. Hi ha coses mes cares. Tornant al COVID, els que estem al sistema quan pensem que el tenim hem de trucar demanant una entrevista per video, generalment amb un metge o assistent jove, que decideix si cal quedar-se a casa o anar a un altre lloc i si cal envia prescripcions mediques per correu electrònic a la farmàcia que el malalt vulgui. En molts casos això és tot: la infecció durarà 5 dies, que caldrà passar a casa i estaria bé usar una màscara per deu dies. Al final, hom ha de repetir el test i si és negatiu, hallelujah! O sigui: infecció sí, gairebé tan sovint com sense vaccí, però amb una malaltia lleu i mes benigna.

Ajut desinteressat del govern federal, i molt interessat de les farmacèutiques. Pel que vaig veure a la TV, el problema dels tests diagnòstics fou similar a tot arreu. Ara fa un tres anys, va començar amb cues interminables de vianants a peu i cotxes davant totes les estacions que oferien el test en l’acte. Després van decidir que calia aconseguir que la població aprengués a fer-ho a casa tota sola i van començar a repartir els tests de franc a tothom. Quan Biden va arribar, va decidir enviar per correu dos tests a tota la població, oferint-ne dos més també de franc a qui ho demanés. Jo els he trobat sempre un xic massa difícils de fer bé i cal tenir en compte que no son mai tan dignes de confiança com els tests d’anticossos fets als laboratoris. Però cal reconèixer que el sistema ha funcionat força bé.

Evidentment tothom hauria volgut també sintetitzar un verdader antibiòtic anti-COVID, que hauria estat la solució, però dissortadament és molt difícil fer antivirals de cap mena, cosa de la que hi ha molts exemples i és sovint impossible. Molts investigadors van decidir deixar-ho córrer. En canvi, es van poder preparar molt bones vaccines. Fa uns anys alguns investigadors, ara afiliats amb Moderna a Alemanya havien perfeccionat un mètode per preparar solucions concentrades de messenger mitocòndries, un èxit magnífic que semblava que permetria fer-ho tot, però que per molts anys no havia servit de res. A algú se li va acudir, en molt bona hora, que amb aquest material seria molt ràpid i fàcil dissenyar i produir bones vacunes. Era veritat. S’hi van posar a treballar els de Moderna i els de Pfizer i van acabar tots dos oferint ràpidament les dues millors vaccines de tots els mercats, encara que molts altres companyies amb mètodes més tradicionals també van aconseguir posar al mercat bons productes. Als EUA tothom podia triar i jo vaig voler sis vegades totes les modificacions i actualitzacions de la vacuna de Moderna, que fou celebrada com la millor. Amb el temps, va passar que els EUA es quedaven amb les millors mentre que les pitjors acabaven a països subdesenvolupats, pero eren totes utils. Tots aquests vaccins van ser gratuïts als EUA, pagats pel Govern i van ser ben rebuts per la majoria de la població, els avis preocupats sobretot, i molt malament per certs grups polítics ultraconservadors.

O sigui, hi havia bons vaccins però cap antiviral. No n’hi havia prou, perquè amb la variant COVID d’aquells temps milions de persones acabaven als Hospitals o es morien. Què es podia fer? Ja hi havia hagut sortides d’aquesta situació amb altres virus, com ara el de la SIDA: es podia intentar rebaixar la virulència i gravetat de la infecció sense destruir el virus, com ja s’havia vist que aconseguien els vaccins, encara que fos sense curar res o evitar la infecció. Tres grans laboratories s’hi van posar a treballar en una competició de velocitat i qualitat que acabaria guanyant una altra vegada Pfizer. Els tres van presentar els seus productes a la Food and Drug Administration (FDA), que està en càrrec de supervisar i acceptar o rebutjar els medicaments. No hi havia temps per un assaig clínic regular, però van aprovar temporalment i degut a l’emergència el PAXLOVID de Pfizer sense cap dubte. El medicament és molt car, però el govern va aconseguir que les assegurances, sobretot Medicare que tenim els que som grans, l’oferissin de franc, com segueix passant actualment.

Curiosament Paxlovid, que és receptat en tots els casos nous i cal prendre dos cops al dia amb tres pastilles al matí i tres més al vespre per un total de cinc dies, curiosament no és un producte únic, sinó una barreja de dos medicaments els noms dels quals em nego a repetir. No és del tot inofensiu, sinó que es una medicina dura, que pot ser perillós a certs òrgans com el ronyó o el fetge i sobretot és incompatible amb moltes de les medicines de manteniment que molts seniors hem de prendre per tota la vida. En el meu cas vaig haver d’aturar dues coses. Evidentment, és una medicina que cal administrar sempre sota vigilància mèdica. I al final dels cinc dies passats obligatòriament a casa (pels que no militen a l’extrema dreta) com quedem? En la majoria de casos molt bé. La variant actual de l’Omicron malgrat ser molt mes infecciosa que les primeres variants, es molt menys perillosa que el vell COVID que tanta gent va patir. Els vacunats potser s’infecten menys sovint o no, però en qualsevol cas pateixen menys i el Paxlovid encara disminueix més els efectes de la malaltia. Potser el test seguirà sent positiu uns quants dies, però al cinquè probablement tot s’haurà acabat. Ara bé: hi ha casos quan el COVID malgrat tot això torna a ser positiu uns dies després: què cal fer? En principi res, perquè probablement serà molt dèbil. Aconsellen tornar a quedar-se a casa per cinc dies com la primera vegada i no fer res. Si algú es troba malalt, evidentment ha de tornar a trucar i presentar-se al metge. I així anem tirant endavant.

Quan la Xina intriga o espanta. Els Xinesos s’han sortit amb un altre problema que està deixant perplexes a moltes Sanitats Públiques del món, començant per la World Health Organization (WHO). Hi ha a la Xina actualment sens dubte un nombre gran de pulmonies afectant sobretot nens, però també bastants adults i molts Hospitals tornen a estar plens, mentre que les màscares xineses també tornen a reaparèixer. Molta gent sospita als Xinesos perquè no van informar prou clarament al món al començament del COVID. Ara diuen que les malalties semblen causades per QUATRE microorganismes diferents, un bacteri i tres virus: mycoplasma pneumoniae, virus respiratori sincitial SRV), adenovirus i grip. I ara! Una epidèmia causada per quatre agents diferents coneguts, un bacteri i tres virus diferents? No ha estat mai vist i no sembla possible. La cosa més intrigant és el bacteri Mycoplasma que sovint no passa gaire de causar un refredat i provoca poques vegades pulmonies severes, però els xinesos insisteixen que sí que participa en l’epidèmia de pulmonies que pateixen. Aquest cas queda obert sense resposta i ja veurem com acaba. De moment als llocs a Europa on es viuen pulmonies infantils, com Dinamarca i ara potser Espanya, els metges pensen que són causats majoritàriament pel RSV. En qualsevol cas, el problema sembla controlable.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

No s’interessa ningú per la meva col·lecció d’històries en anglès After the Water Level Rose que té a la coberta una ciutat mig destruïda per l’aigua i la immigració descontrolada al segle XXII, i moltes històries  més? Hi ha còpies en paper i online per molt pocs diners a llocs com Amazon o Kindle i ha estat imprès per IngramSpark.

Tags: COVID vaccins, covid-19 epidèmia, Home tests, Paxlovid

Quan els resultats de l’elecció general de Juliol del 2023 van començar a ser coneguts, no hi va haver cap explosió de joia entre els independistes. Tot semblava anar molt malament, entre el poble català, al Parlament, pitjor encara a Espanya i els nostres partits perdien pes i influència, mentre l’agrupació catalana del Partit de Sánchez, dirigida a casa per un home avorrit que feia de supervisor bilingüe, un partit que havia estat catalanista amb grup parlamentari propi, seguia pujant.

L’adversari dels catalans estava molt clar: per un costat Feijóo, cap i representant del PP, partit històricament anti-Català que exigia la castellanització de Catalunya amb pèrdua d’identitat pròpia, per l’altre un Sànchez de la mateixa escola però en veu més moderada i menys feridora. Els independistes es veien sols i a una pendent de baixada, quan una cosa meravellosa, verdader regal inesperat del cel, fou descoberta: encara que Feijoo havia guanyat la majoria relativa amb Vox, el seu nou soci feixista, els seus adversaris podien tenir la majoria absoluta… si tots els petits partits, inclòs Junts per Catalunya amb 7 ó 4 diputats elegits (no he sabut mai quin dels dos) s’hi afegia. Semblava absurd i impossible: la reelecció de Sánchez requeria un acord de PSOE amb els independentistes radicals de Junts per Catalunya. Ningú s’ho volia creure, però a mesura que passava el temps, cada dia es feia més clar: Sánchez podia ser reelegit només si acceptava totes les condicions dels quatre lluitadors entusiastes de Junts, que presentaven exigències absolutes extraordinàries inacceptables per la majoria d’espanyols i no volien afluixar en res. I ho deixaven ben clar: o tot, o no reelecció de Sánchez. Prou. En els darrers tres segles d’ençà de Felipe V, que va declarar que ell s’estimava els castellans més que qualsevol altre poble i va intentar eliminar la nostra llengua, tots els Governs excepte els de la Primera República havien vist la colonització i atacs constants als trets identitaris de Catalunya com una necessitat absoluta i irrenunciable. Això resultava sempre en una hostilitat, abusos autoritaris i discriminació contra Catalunya, que no volia cessar ni donar una treva fins assolir la victòria final que esperaven. I no hi havia cap defensa efectiva. Les nostres protestes i queixes eren completament ignorades, a vegades amb burles afegides, compartides per la majoria de ciutadans espanyols.  Així i tot, no ho vam deixar córrer mai. I en aquell dia de Juliol, un destí amistós va il·luminar l’escena com si fos Nadal i els de Junts van quedar il·luminats amb la tasca sublim d’obligar un dels antics enemics a assumir demandes mai acceptades per Espanya: amnistia, concessions fiscals i discussió d’una data pel referèndum d’autodeterminació, coses necessàries pel propòsit de canviar radicalment l’actitud espanyola anti-catalana i fer legals demandes abans castigades amb persecució. Seria possible? Cal reconèixer que si fos exitosa,  la satisfacció d’aquesta demanda representaria un gir radical de 300 anys amb morts, persecucions i alguna guerra, que esdevindrien amor i tolerància. I sobre tot, era Sánchez un home capaç d’adoptar aquesta línia? O no intentaria sabotejar-lo i bloquejar-ho tot amb retards, jutges i problemes legals, com ja ha passat amb el Català a Europa? Aquesta és la gran pregunta, i ni Junts ni ERC han amagat la desconfiança. Tal com diuen alguns, la confiança com la virginitat, només es perd una vegada. Per altra banda, si aquesta millora tan històrica acabes acceptada, els quatre lluitadors inflexibles de Junts mereixerien un lloc al tauler de Catalans mes il·lustres. Potser els Catalans, massa impressionats encara pel teatre repetit cada vespre als carrers de Madrid, encara no hem assolit un bon enteniment del que ha passat.

El passat de Sánchez no és gens tranquil·litzador. És un home amb set insaciable de poder, amb un passat dur del que es va recuperar, que mai havia demostrat cap afinitat o simpatia per Catalunya i que, per damunt de tot, va acceptar la imposició de l’article 155 a Catalunya en la seva trobada amb Rajoy, sense preocupar-se’n gaire. Ja estava bé. I va presidir sobre repressió.  I va enviar Illa a Barcelona. I poc abans de l’elecció anava per Catalunya dient que la fi del Procés i les noves realitats havien fet la vida a Catalunya més feliç, sense tensions. I la seva taula de negociacions havia produït desenganys. Seria aquest el triat per la providència per la tasca història d’acabar per primera vegada amb l’hostilitat anti-catalana que havia compartit? No és ell, com altres diuen, un home maquiavèl·lic? Cal recordar que en el llibre el governant maquiavèl·lic és assenyalat com un model per tothom. Hom no pot negar certs mèrits al Sánchez dels darrers temps. Amb la seva adhesió subordinada a Biden ha aconseguit augmentar el prestigi polític espanyol tant a Europa com a la EU, i l’economia no li ha anat malament del tot. Seria capaç ara de canviar de cara una altra vegada?  No seria possible oferir als de Junts alguna coseta realitzable mes senzilla?

El Sr Feijoo en canvi, ho ha fet molt malament. Era absurd anar-se queixant contra l a re-elecció de Sánchez a la Presidencia, feta estrictament seguint la llei i els costums. És que una majoria gràcies a Junts hauria segut més il·legal que una de Feijoo gràcies a Vox? No tenia cap dret a sortir al carrer a protestar, ni a participar en les manifestacions clarament anti-catalanes dels franquistes, que usaven banderes, càntics i paraules molt pre-democràtiques i sovint il·legals. Al costat d’Abascal, Feijóo semblava un titella dominat per les accions i control de Vox. Podria aviat pagar-ho ben car amb l’avenç imparable i presa de possessió del seu PP pels feixistes, com ha passat als EUA amb el Partit Republicà i Trump que el domina. Les coses que ells diuen una i una altra vegada sobre l’Amnistia semblen ridícules. Amnistia es una mesura que un govern pot prendre per acabar amb una dissensió o problema interiors, altrament intractables, i que assegura la pau. I aquesta cridòria per una llei que ni tan sols ha estat discutida ni molt menys aprovada? La inoportunitat i absurditat d’aquesta pretensió tan cridanera són molt clares. Jo crec que Feijóo acabarà pagant les conseqüències del seu acostament a Vox, perquè un parlamentari que no té la majoria, ha d’acceptar el vot majoritari. Podria protestar després de veure el producte final i haver expressat la seva reticència, però amb seny i bona educació.

I aquest és el gran dubte. Com acabarà la lluita verbal, parlamentària i pública pels carrers en aquesta confrontació entre Catalunya i Espanya? Cal reconèixer que és un dels moments més transcendentals i amb conseqüències de la nostra història, un que no podrà desaparèixer de la memòria i que molt probablement acabarà tenint també conseqüències importants, realitzant una missió que el grup de Junts molt probablement no havia esperat. Acabarà el President Puigdemont fent una entrada triomfal a Barcelona com el President Tarradellas, anant en cotxe des de l’aeroport a la Generalitat enmig dels crits i applauds populars?

Joan Gil

Tags: Catalunya, Feijóo, Independentisme, Junts per Catalunya, Pedro Sánchez, President Puigdemont

Per moltes raons, des de fa molts segles els Jueus han estat al centre de la mirada universal. Sense que molts ho entenguin, han estat objecte d’admiració, d’odi, de l’antisemitisme més vil. Hi ha universitats on alguns estudiants demanen la mort dels jueus o els persegueixen, tirotejos amb morts a la sinagoga (ells en diuen “temple”), acusacions increïbles… Potser això passa per falta de contacte, de comprensió i de respecte. Era poc comú a Catalunya quan jo era petit, però per casualitat la meva mare tenia una bona amiga Sefardita que havia immigrat amb la família des de la Turquia entre les dues guerres mundials. Quina sort i oportunitat vaig tenir, perquè per la resta de la meva vida profesional, vivint entre científics, directors, col·legues, va resultar que per casualitat i amb una sola breu excepció TOTS els meus directors, co-autors i molts bons companys i amics van ser jueus, i vaig culminar la meva carrera amb uns 23 anys seguits treballant d’Attending, una mena de metge d’hospital facultatiu titular als EUA, al famós Hospital MountSinai a Nova York. No vaig desaprofitar l’oportunitat de tractar-me amb ells i mirar d’entendre´ls, vaig seure a les seves taules i invitar-los a la meva, vaig anar alguna vegada a cerimònies religioses pels seus fills, vaig encaixar amb alguns rabíns, els vaig felicitar per les festes. Vaig menjar i oferir-los aliments i begudes kosher.  Sovint no estan  lliures d’alguns prejudicis, potser derivats dels horrors de fa uns 100 anys que no poden ni volen oblidar. Tots en tenim. No creuen ni poden fer proselitisme, i una conversió espontània de Cristians a la seva religió podria ser prohibida. Només les comunitats ortodoxes, sobre tot les d’Israel, poden acceptar conversos.

Hi ha gent que es pensa que tots els jueus són iguals  segons van aparèixer les caricatures nazis, amb un nas lleig, color de cara fosc, i avarícia incontenible. La veritat és que com a totes les comunitats, n’hi ha de tota mena amb interessos polítics en totes les variants socials i personals, des d’amics fantàstics i estimats a tot el contrari, amb lladres i homes modèlics. N’hi ha a aquí agrada explicar coses sobre el seu passat, la seva família, els avant-passats famosos, els carrers de Tel-Aviv amb noms d’avis. Els Catalans rarament ho fem. Un em va preguntar si la meva família havia viscut a Espanya molts anys. Fou un bon amic a qui no se li havia acudit mai fins aquell moment a la cafeteria que jo no era un d’ells. N’hi ha també que són pobres i poc espabilats, però, i aquí cal ajupir-se amb admiració, han demostrat col·lectivament al món una penetració extraordinària a les grans Universitats i centres d’investigació que cal contemplar amb enveja. Tant debò poguessim tenir els Catalans un xic més d’èxit més gran en aquesta esfera. Enxufes? Sens dubte, com és molt natural, però no tants com a Catalunya. Un cop m’en van oferir un que vaig rebutjar.

Pel que fa a la seva Religió, les comunitats jueves es divideixen en tres grups o categories de “Temples”que es diferencien de les Esglésies  protestants  cristianes en un punt important molt clar: les tres direccions dels jueus creuen exactament en la mateixa teologia basada en la Bíblia, que és una situació diferent de les del Cristianisme, on segons la religió de la comunitat presenten considerables diferències de creences sovint molt clares. La Bíblia, sobre tot el Pentateuch que els jueus anomenen “Torah” és el centre absolut de gairebé totes les creences i teologia jueves. Tan aviat com els nois o noies han crescut prou, van al Temple on llegeixen davant la família i els amics o bé canten, envoltats per altres adults, fragments del text bíblic.  Un cantor s’afegirà a la celebració i hi haurà un sermó. Tornant al cas de les diferències que identifiquen i separen les tres direccions de les sinagogues,  són identificables gairebé només per la severitat amb la què s’accepten i segueixen amb fidelitat total els manaments bíblics divins expressats pels autors materials inspirats per Dèu en la Bíblia. Així passem del grups que se senten totalment integrats en el món on viuen i tenen potser una rabí  femenina, i no diuen a tothom que són jueus, sovint són progressistes i semblen molt similars a tota l’altre gent que veiem pels carrers a Nova York, i els altres dels dos grups addicionals de creients disposats a obeir i prendre en grau diferent els ensenyaments divins. La qüestió de la dieta és molt important i cal informar-se abans d’invitar una família religiosa a casa. El grup més liberal i tolerant podria ser majoritari als EUA, i és on hi ha més indiferència o fins i tot oposició a la política israeliana sobre (o sovint contra) els Palestins. Alguns quan tenen família a Israel hi van de visita però rarament amb intenció de quedar-s’hi. Si vol, cada jueu té dret a immigrar i quedar-se a Israel.

Al final de l’escala de les comunitats més observants trobem ja gairebé separats els ortodoxos, sovint gent de dreta molt estrictes que obeeixen cegaments totes les prescripcions bíbliques sobre el menjar i totes les altres coses, que crec que són una mica més de 600. Se´ls pot reconèixer sabent quins son pels vestits de carrer gairebé normals, però foscos i on una mena de tela blanca penja als dos costats de l’americana i fora del pantaló amb una cobertura al cap negra o fosca, la “kippa” (als EUA anomenada Yarmulka). Són gent estrictament religiosa, entusiastes amb Israel i amb la Dreta radical, altrament de caràcter personal variable com tothom, sovint agradable. L’únic estudiant graduat a qui vaig guiar fins obtenir el doctorat de l’escola de Mount Sinai és molt ortodox i seguim enviant-nos emails. Vam ser i seguim essent bons amics. Per poder convidar-lo a menjar, vaig haver de dur-lo una vegada a un Restaurant jueu. El menjar kosher és molt bo, però sovint més car. Al restaurant de l’Hospital sempre l’oferien i molts feien cua per comprar-lo. A vegades em fa riure llegir a un diari o revista com, rebent a una llar cristiana un grup de turistes ortodoxos jueus, aquests es neguen a prendre el menjar local que els és oferit i els hosts s’indignen perquè els sembla que haurien de fer una excepció quan van de visita.  Seria igual com demanar a un grup de monges i capellans cristians que trepitgessin una hòstia consagrada. Ningú coneix el sentit d’aquestes regles i prohibicions. Si hom pregunta a un rabí el perquè, rebrà la resposta qué és arrogant i absurd pretendre entendre la voluntat de Déu i les seves motivacions.

I ara arribem als Haredi, en plural Haredim, o jueus ultra-ortodoxos, o també anomenats Hasidic, que fan interpretacions molt literals i extremes de les lleis bíbliques i tot, i sovint creuen que tots els altres, més lliberals i tolerants, no són verdaders jueus i que ells són els únics guardians verdaders de la Torah.  (Una cosa similar passa també amb certes comunitats cristianes). La majoria són originaris d’Europa Oriental, però també n’hi ha de russos i també d’origin sefàrdic (referint-se als sephardites originaris de l’Orient mig i Àfrica del Nord, no pas als Espanyols). Estan dirigits per quasi reial famílies de Rebbes (rabís molt prominents). Molts Catalans segur que han vist o coneixen els Lubavitxers, molt prominents a Nova York. Són reconeguts pels vestits especialíssims negres amb camisa blanca i barrets sorprenents, que volen, sempre que poden, viure a cases i barris tancats exclusius per a ells, depenent sempre d’un rabí que els dirigeix i mana què han de fer en tot (inclòs com votar) inclosos els afers familiars i econòmics. Tenen molts fills que pateixen sovint malalties i deformitats pel costum de casar-se entre ells dintre d’una petita comunitat, amb escoles pròpies.  Molts dels altres jueus més tolerants i diferents, no obstant diferir en opinions i religiositat, els veuen com creients molt religiosos i més sants, similarment al que alguns catòlic pensen del capellans o monjos cristians de clausura. Històricament han patit sovint a Europa central molta discriminació, gairebé esclavatge i persecucions. Cal afegir o aclarir que la convivència amb ells no és fàcil i sovint no és desitjada. Els contactes només poden ser breus. Sovint hom admira la velocitat i cura amb què compleixen encàrrecs o fan certs favors, però altres vegades… deixem-m’ho córrer. Recentment aquest diari ha publicat que els ultraortodoxos algun cop s’oposen a Israel i el sionisme. N’he vist al Capitoli durant certes ocasions  sobre l’herba, amb cartells anti-israelians en anglès. La raó és que aquests seguidors consideren el sionisme una verdadera heretgia anti-jueva perquè l’estat israelià legítim només podria ser creat després que el Messies s’hagués revelat i hagués vingut a instal·lar-lo. Amb l’èxit creixent d’un Israel cada cop més atractiu, la majoria de grups hasídics van anar renunciant a poc a poc a aquest rebuig, que encara persisteix dintre de certs grups petits, però fa anys això ho feien tots.

Finalment, com són les relacions entre els jueus americans i Israel?

No és fàcil d’esbrinar, gens fàcil. Com a foraster, jo vaig pensar que era millor no ficar-m’hi, per la gran quantitat i barreja d’elements històrics i emocionals molt importants que jo respectava però no eren meus. Si em trobava al costat d’un grup de metges, companys o empleats que començaven a parlar-ne, preferia tancar la boca i limitar-me a escoltar. En la meva opinió, que no sé si és compartida o no, la majoria, sense ser indiferents, preferien no parlar-ne però hi ha certs mitjans revistes i publicacions que  expressen considerable reserves sobre la qüestió palestina i les activitats, sovint violentes i molt desconsiderades de Netanyahu i els seus radicals. Altres participants semblaven també allunyats i silenciosos, però contra Netanyahu no es podia parlar, i finalment la unanimitat dels ortodoxos reconeguts expressava sempre suport incondicional a Netanyahu. Aquests darrers podrien ser la majoria. Ells repeteixen sempre els slogans Israelians, dient que Israel té dret a defensar-se (que és veritat a totarreu però és absurd seguir repetint-lo monòtonament no sols per perquè tothom en té dret sinó perquè els països ocupats com Palestina també el tenen reconegut per les Nacions Unides). També repeteixen sovint que Israel no té cap partner en la discussió del problema Palestí, una falsedat intolerable. O que tots els Palestins es neguen a reconèixer Israel, cosa negada en públic per Arafat i altres PLO members fundadors de l’Autoritat Nacional Palestina en firmar el desventurat acord d’Oslo que va conduir a l’assassinat de Rabin. Molt pateixen els Palestins a Transjordània avui en dia sota el President Mahmud Abbas, de 88 anys  i les restes de desventurada Autoritat Palestina que no pot defensar ni protegir ningú contra l’agressivitat dels colons jueus a Palestina. Queixes o protestes no serveixen de res. Terreny pot ser confiscat  pels Colons amb ordres judicials per bastir nous edificis amb recursos millors que els dels Palestins.
Sobre la tragèdia mai legítima de Hamàs (perquè en una lluita entre dos homes que s’odien, ningú té cap dret a treure una pistola i matar l’altre), el 7 d’Octubre un grup de 1,000 lluitadors de Gaza van sortir molt ben organitzats en tres fases: uns van anar a peu a la muralla a mirar de volar-ne fragments i destrossar  totes les càmeres de vídeo de vigilància israelianes, un segon grup es va enlairar en una mena de velos volants i va saltar les muralles per l’aire i un tercer va sortir en barques cap a territori israelià prop de les fronteres. El que va passar és història: uns 1,400 israelians innocents foren morts i uns 240 (no se sap bé) homes, dones i nens van ser agafats per força com ostatges. Notable és un nen de 9 mesos. Un mes després, ja 10,000 palestins han mort passant fam, set, sense aigua, generalment dones i nens, tirats pels carrers sense hospitals ni tràfic motoritzat ni llocs per fugir. Al món no li ha agradat.

El paper de Biden i del Secretari d’Estat Blinken tampoc ha agradat a ningú. Per una part Biden es va presentar inesperadament a TelAviv anunciant que defensaria a qualsevol preu incondicionalment Israel amb noves armes i milions de $. Al mateix temps, però en veu baixa va començar a explicar a Netanyahu les seves preocupacions pel destí dels Palestins, exigències humanitàries, la necessitat de crear dos Estats i la brutalitat i falta de programes existents pel futur de Gaza. Què volia fer Netanyahu un cop reconquerida Gaza? No tenia cap plan. Biden i Blinken ploraven en silenci veient com més de la meitat de víctimes del exèrcit eren nens i dones i patien tant. Netanyahu, que no en volia saber res,  va acabar fent petites concessions, però va triar tirar endevant maleïnt sempre Hamàs, un aggregat d’animals perillosos, on tots els habitants de Gaza odien Hamàs (cosa poc probable) i havien de ser exterminats, encara que gent innocent també patís. Va intentar, encara comptant amb els Americans, declarar la guerra a Hezbol·là al Líban (cosa que Biden va prohibir, mentre segueix mantenint dos portaavions al Mediterrani vigilant que no hi hagués cap atac d’Hezbol·là). No obstant que el Govern Americà permet als Israelians seguir atacant Gaza, això sí amb la brutalitat una mica més reduïda, segueixen horroritzant les Nacions Unides i el Consell Europeu que criden i denuncien crims de guerra. Biden és ignorat. Natanyhu repeteix que exterminarà totalment i sense excepcions tota la gent de Hamàs a qualsevol preu, cosa que els Americans no han aconseguit mai ni amb Osama bin Laden ni amb l’Estat Islàmic. I els EUA insisteixen en la necessitat dels dos estats, cosa que estaria molt bé però que molts dubten que sigui possible ni que els Israelians ho permetin. En Blinken segueix a l’Orient Mitjà lluitant per Biden, però ja sembla impotent i en ridícul. Els aliats de la Dreta Extrema i Netayahu dintre els EUA, poderosos com són, segueixen afirmant que qualsevol atac o oposició al Govern Legítim d’Israel és un acte d’antisemitisme. Sembla com si el pobre Biden ja hagués rebut. A mí em sembla que la crítica política oberta a qualsevol govern és legítima i necessària. I als EUA se senten queixes de la gent que no reben prou assistència social i veuen com els seus diners volen a l’estranger, on el govern ni tant sols és respectat.

Fa pocs dies era Dissabte i vaig mirar al vespre el famòs programa tan antic de la cadena NBC’s “Saturday Night Live”), una mena de cabaret  d’estil alemany presentat cada setmana per un invitat prominent, amb escenes barrejant la burla política i social amb números musicals. Aquest dissabte l’invitat era un actor de cinema i TV, ben conegut, que no va voler fer d’entrada el monòleg còmic usual. Molt seriosament, davant un fons negre va anunciar que ell era jueu i que quan era nen el seu pare ja havia estat mort per un terrorista, i que estava terroritzat per tot el que estava veient. Ell desitjava pau i una solució justa tant per als jueus com per als palestins i no desitjava que morís ni un jueu ni un palestí més, sinó que trobessin una forma de conviure junts en pau. Rebé una gran ovació. En queden molts més com aquest!

Joan Gil

Tags: Gaza, Hamas, Jueus Americans, Netanyahu, Palestins, Secretari Blinken

Escrit el Divendres 27 d’octubre a les 15.oo

La Guerra entre Hamàs i Israel

La tragèdia continua el seu curs. Darrerament hem tingut algunes notícies de coses abans desconegudes. Una es refereix al propòsit dels dos vaixells de guerra dels EUA estacionats davant la costa. És una mesura de seguretat perquè el govern israelià, ansiós d’envair el Nord de Gaza dient que no volia deixar escapar ni un sol membre de Hamàs, havia concentrat gairebé tot el seu exèrcit davant la frontera de Gaza, deixant desprotegit tot el mig del territori israelià, que quedaria indefens si els de Hezbollah decidien atacar des del Nord (cosa que per ara sembla poc probable).

Els israelians se senten molestos per l’alliberació de quatre ostatges d’arrels nord-americanes. Ningú sap exactament quants son, potser fins 200, tots sotmesos a la falta de medicines, gasolina, aigua, internet, i menjar. El problema és que les declaracions d’ostatges alliberats rarament es conformen amb la visió sinistra que el govern promou. Una de les senyores alliberades va arribar a dir que els seus guàrdies havien estat gent molt amable, mentre que el govern segueix descrivint-los com monstres. És la famosa síndrome d’Estocolm. L’exèrcit no vol que siguin rescatats per ningú més que per ells i sols observant les circumstàncies dictades pels israelians. En canvi, sembla que els nord-americans, amb més experiència sí que volen parlar amb Hamàs sobretot sobre la seva gent. La relació internacional dels governs amb les famílies dels ostatges acaba sovint sent molt dolenta. Israel es nega a negociar amb gent d’Hamàs, contra l’opinió americana, i no veu cap diferència entre qualsevol resident de Gaza i Hamàs i per això, sense presions nord-americans, haurien volgut fer un assalt brutal contra Gaza sense distingir entre  militants i ciutadans normals. Creien també que podien acabar totalment amb tots els membres de Hamàs per sempre, però això ni els Americans ho han aconseguit mai.

Els Estats Units segueixen negociant secretament per evitar-ho. El President Biden i el Secretari Blinken van lluitar per evitar que Israel fes una invasió prematura del Nord de Gaza, justificada sempre per la necessitat única d’extirpar i aniquilar els de Hamàs totalment. Encara no se sap de quants militars disposa Hamàs,  però segur que no arribaven als 1.5 milions  de Palestins tancats a Gaza del Nord, que amb tota seguretat en haurien de patir molt. Avisats, els Israelians van respondre que el problema era acabar amb Hamas, i prou més perquè havien assassinat al menys 1,200 israelians. Igualment es van oposar a alçar o afeblir les mesures del bloqueig total sense pietat, afectant l’aigua, el carburant, el menjar, l’electricitat, l’Internet i els medicaments. Tràgicament no creien possible distingir entre els civils i els insurgents i van acabar autoritzant només l’entrada d’un contingent màxim de 20 camions amb ajuts, però en cap cas amb gasolina de cap mena (perquè Hamas la robaria). L’ONU feia notar que en temps de pau, Gaza n’havia  necessitat 100. I així es van quedar els Hospitals, ambulàncies i maquinària per recobrar víctimes dels bombardeigs diaris nocturns sense electricitat, ni policia  i molt poca aigua o menjar, molts palestins dormint als carrers de Gaza sobre rocs i sense mantes. S’han vist coses terribles a les teles estrangeres: un home assegut al seient de darrere d’una moto amb un nen mort ficat a un sac, buscant un lloc per poder enterrar-lo; una dona a punt de donar a llum plorant que no sols no podia anar a l’Hospital, ni tan sols trobar veïnes per ajudar-la; vistes desoladores de carrers reduïts a runes sense eines ni treballadors, on era impossible desenterrar o ajudar les víctimes… Biden sembla haver-los convençut que moltes d’aquestes coses eren crims de guerra, i van afluixar, però molt poc. Avui mateix hem sentit als mitjans que Israel, no obstant la pressió nord-americana, ha començat a enviar missions de l’exèrcit per terra cap a Gaza, que semblen desembocar en una invasió total ja en marxa, o almenys s’hi sembla.  I què  volen fer quan hagin acabat amb Hamàs? Un gran misteri de molta conseqüència

Aquest brutal incident ha tornat a despertar a molts llocs l’interès pel futur dels Palestins. Hi ha, pel món més que per Amèrica qui simplement veu que amb l’estat de fet de les colònies de jueus ultraortodoxos ja establerts a Transjordània, el petit terreny que queda lliure  de l’estat d’opressió patit per la violència policial i pels mals tractes i amenaces dels residents colonistes ultraortodoxos, la repetició del Tractat d’Oslo amb la creació de dos estats separats ja ha esdevingut impossible. Què cal fer, doncs? Els de Natanyahu havien anar preparant el camí cap a la dissolució de la poca Palestina que queda i probablement també l’expulsió dels residents. Ell no ho ha dit mai, però es va oposar al Tractat d’Oslo firmat pel Primer Ministre assassinat per un ultra, Y. Rabin i ha estat molt sovint aliat amb la dreta extrema  que en parlava sempre en la llengua hebrea als llocs públics que els visitants i estrangers no entenien. Els EUA s’hi queixaven de tant en tant, però seguien pagant a Israel les subvencions militars  i ajut militar que ells demanaven. I segons informació publicada per l’Institut Hudson, un conseller extern de l’exèrcit  nord-americà, Israel disposa actualment d’unes 90 bombes atòmiques.  En Biden segueix dient en públic que ell suporta incondicionalment l’Estat d’Israel amb la seva defensa necessària però afegeix el desig d’una solució acceptable al problema palestí, un problema que molts jutgen ja insoluble, com si els palestins ja haguèssin perdut el tren. Molts veuen difícil que el Govern estatunidenc pugui proposar res acceptable i útil,  i el país queda  sota la protecció insuperable dels EUA. Fa uns dies membres de les dues Cambres del Congrés han expressat suport incondicional a Israel i el desig que aviat el Congrés  pugui aprovar els bilions de $ oferts pel President, quan la revisió del pressupost federal hagi acabat.

La Guerra d’Ucraïna

La gent de moment no hi pensa gaire, però el President hi vol enviar una injecció forta de dólars  i a més ha decidit enviar a Ucraïna coets capaços d’atançar punts molt llunyans de les seves fronteres (vol dir Rússia). La premsa darrerament també en parla poc, però alguna coseta sí que es publica. Sembla que l’ empenta del contraatac ha acabat. Van dir una vegada que havien penetrat algun punt de la muralla russa de defensa però es referien a  forats molt petits pels quals no passarien tancs ni màquines de guerra. Darrerement s’ha sentit parlar que havien obert un forat gros al punt més desitjat per poder tallar i separar l’entrada per terra a Crimea des del territori ocupat pels russos Però encara quedaven al davant dues barreres més per passar i en qualsevol cas no se’n ha sentit parlar més i sembla que el dur Hivern ja està massa prop Els russos han recuperat alguns territoris guanyats ocupats abans per Ucraïna i alguns altres que estaven fins fa poc en possessió d’Ucraïna. Sembla que algunes veus ja suggereixen la possibilitat de parlar amb Russia d’ una solució. En qualsevol cas, a la Cambra de Representats sembla que no en volen saber res i que els temes dels subsidis a Ucraïna i Israel s’haurien de separar de qüestions purament domèstiques.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

NOTA: He notat amb consternació que fins fa poc el text del darrer apunt contenia errors gramaticals, degut a que no havia pogut passar el text per l’ordenador de taula que utilitzo per evitar-ho.  Després d’assegurar-vos que la culpa no era meva, em plau agraïr l’atenció.

Tags: guerra contra Hamàs, Israel, Palestina, President Biden

El Kevin McCarthy que ahir 3 d’Octubre fou expulsat del Congres, fou un Speaker difícil de caracteritzar, un home agradable per alguns i odiat per molts altres, sens dubte un verdader negociador, la carrera del qual es va acabar ahir al vespre, quan fou destituït per la majoria dels Representants. La seva funció com a Speaker probablement no està ben entesa per tothom. La posició i les seves obligacions foren ben descrites en la Constitució, però no és veritat que hagi estat mai un òrgan partidista (encara que és evidentment el partit majoritari qui cada dos anys sempre el tria). El sistema s’aparta del model europeu en què les dues cambres son igualment poderoses: el Senat representa els 50 estats membres, la Cambra de Representants en canvi representa els ciutadans. Els congressistes en principi haurien de seguir les instruccions del poble que cadascú representa enlloc d’obeir les ordres del partit (que sempre ho intenta). L’Speaker té tres funcions:

1) Explicar tant als membres de la Casa dels Representants com als ciutadans quina agenda i propòsits intenten abastar, quins comitès de recerca hi ha i quins temes s’haurien de debatre. Les sessions d’investigació a comitès poder ser vistes per la TV publica. Les oficines de tots els parlamentaris en general responen i donen explicacions a tots els ciutadans que ho demanen,

2) Control de totes les accions publiques de la Cambra, sobretot submissió de projectes de llei, el debat i els vots finals assegurant-se que les regles molt estrictes del Congrés són sempre observades.

3) Control de totes funcions de la Cambra com institució administrativa, el pressupost, empleats, salaris, obres, visites, conflictes, seguretat. Tot.

Té un vice-Speaker, en general del seu partit, encarregat sobretot de mirar quins parlamentaris no voten seguint recomanacions, cosa que sempre es lamentada i sovint recordada (sobretot quan el Representant per fer-se elegir necessita diners).
En general, l’Speaker té una posició clau explicant a la premsa i el públic què està fent la Cambra i quines discussions cal esperar.

Kevin McCarthy va néixer en 1965 a la famosa localitat californiana de Bakersfield, pròxima a Sacramento. La seva direcció en la vida i professió fou sempre claríssima. Els seus objectius perseguits acabarien sovint bé degut a la seva constància, habilitat de parlar convincentment i  accions. Després d’un breu episodi com a venedor de gelats i llaminadures, el seu destí el va lligar amb la política, on va lluitar per entrar a la Cambra de Representants i esdevenir aviat candidat al càrrec de Speaker, que va perseguir amb gran perseverança per molts anys, seguint l’exemple dels Speakers republicans amb qui havia servir. Per molts anys, esdevingué el candidat més segur i conegut per la posició, l’objectiu essencial i centre de la seva carrera, pel qual lluitaria a vida o mort amb favors, somriures, mentides i, segons alguns, poca vergonya. La seva clara oportunitat es va presentar després de l’elecció de 2020, quan el mandat de la també Californiana Nancy Pelosi va caducar després que els Demòcrates perdessin la majoria a la Casa. McCarthy era un home vist per molts com simpàtic senyor de tracte agradable i respectuós, però per altres com un mentider  que constantment canviava d’opinió, intentant enganxar-se a l’opinió dominant. En el cas dels disturbis post-electorals causats per Trump, McCarthy va començar condemnant l’assalt al Capitoli, seguit d’expressions guardades manifestant certa neutralitat i va acabar sent defensor incondicional de Trump. Així anava tot, però cal admetre que ho feia molt bé. D’uns obtenia un somriure, d’altres odi implacable. Va tenir moltes dificultats per fer-se elegir quan li va tocar, el darrer Gener, la cosa que ell desitjava per damunt de tot. Es negava a acceptar la seva desfeta, i  va perdre el vot dels Representants 15 vegades seguides, dos vots per dia sense acceptar la derrota. Al final va reconèixer que per guanyar la feina li calia afegir-se a nou representants que l’odiaven a mort, membres de l’ala més de dretes i intractable del partit, però que amb els seus nou vots, eren tot allò que ell necessitava per ser elegit. Sembla que es va arrossegar per terra per guanyar aquest grup de gent que el seguien humiliant i insultant, però no sols els va prometre fer aprovar-ho tot que volguessin, sinó que reconeixia el dret d’un sol representant de demanar a la Cambra que el fessin fora (!!).
McCarthy va guanyar l’elecció el 15è vot, esdevenint Speaker, la il·lusió de la seva vida. Com ho va fer un cop elegit? En general millor del que tothom esperava. Però en el mes d’Octubre el problema absurd d’haver d’acceptar i desemborsar individualment la distribució dels pagaments federals acabaria amb ell i els seus nou mesos de felicitat. Després del rebuig inicial a moltes de les coses demanades per l’Administració de Biden, la Casa es va negar a passar la llei autoritzant-les, pocs dies abans de la fi del termini. El problema era gravíssim. El govern federal no tindria més remei que declarar la suspensió de pagaments, però els diputats de l’extrema dreta no volien cedir en aturar els diners promesos  a Ucraïna i a molts altres fons d’interès social com la Seguretat Social, medicina, prestacions benèfiques, escola i coses semblants en les que l’extrema dreta no creia. Semblava que no hi havia solució. Els nou homes durs de la dreta no volien cedir en res i deien que la suspensió de pagaments ja s’havia fet en ocasions prèvies i no havia passat res. Aleshores, potser per primera vegada en la seva vida, en McCarthy va fer allò que era la seva obligació: posant-se en contacte amb els Demòcrates per assegurar-se els vots addicionals que li faltaven i certs Republicans li negaven, va estendre el termini fins Mig Novembre permetent que mentre tant certes sortides de diners demanades per Biden fossin satisfetes. El problema estava resolt fins Novembre. La ràbia va apoderar-se dels nou extremistes de dreta. Van dir que McCarthy havia mentit, pres decisions secretes i enganyat a tothom, fent votar una solució intolerable. Un d’ells va anunciar que tal com McCarthy havia oferit al mes de gener, la Casa dels Representants procedís a expulsar-lo en l’acte per haver mentit i per apropiar-se del contingut del vot que gairebé ningú havia acceptat. Sobretot, anar als Demòcrates havia estat inacceptable i no autoritzat. I aquest senyor va guanyar. Era la primera vegada en més de dos segles que això passava.

La qüestió de la successió de McCarthy ja ocupa la primera plana als diaris, però han sortit molts candidats al càrrec. El representant amb millors credencials seria segons l’opinió mes estesa Steve Scalise. Els diaris ja havien anunciat que aquest home està sent tractat per una leucèmia (que és fals: està sent tractat per tumors a la medul·la òssia (“bone marrow” tumors), que en recent temps s’ha  beneficiat molt gràcies a nous medicaments amb millor resultats). I una sorpresa per qui encara tingui ganes de riure: Donald Trump està també considerant presentar-se de candidat. Seria sorprenent però  no pas impossible perquè ni la llei ni la Constitució exigeixen que l’Speaker sigui membre de  la Cambra. Seria capaç d’intentar-ho. Qualsevol cosa que li doni poder i molesti a tothom

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Cap als anys 2014, la Guerra del Donbas ja estava reconeguda com un problema molt perillós. Poc abans acabava de tenir lloc al centre de Kiev la sublevació popular de la Plaça Maidan que havia acabat amb un govern corrupte que havia triat la Federació Russa com a company de negociacions pel futur enlloc de la Unió Europea (Novembre 2013-February 2014) com la majoria volia. El President pro-rus va fugir deixant enrere una barreja de grups incompatibles pro-europeus i pro-americans i una pau generalment democràtica però massa complicada. En Zelynsky, ja presidint un grup polític considerable, no s’hi va voler embolicar.

En Abril 2014, la guerra civil va esclatar als territoris de Donetsk i Luhansk, que formen el Donbas. El problema de fons eren les tensions nacionalistes violentes  molt greus i deficiències polítiques entre els ciutadans de parla russa i els ucraïnesos de parla ucraïnesa que aviat va resultar en morts i violència gravíssima, una verdadera guerra civil, on les milícies pro-russes aviat van topar amb un exèrcit ucraïnès dèbil. Cal recordar que la majoria d’ucraïnesos abans de la guerra eren russo-parlants, com Zelynsky i tota la seva família. Veient com es posava tot malament, diuen que Putin va enviar un grup d’uns 31 homes ben armats al territori de Donbas, de fet per tal de començar la guerra civil. Aviat russos amb suport de la mare pàtria van aparèixer. Al començament els voluntaris de Donetsk i Luhansk van guanyar terreny, però al final l’exèrcit ucraïnès gairebé va destruir el moviment rebel, cosa seguida per victòries dels guerrillers en resposta i Rússia va seguir. Semblava que no es podia acabar. Els ucraïnesos ja tenien ajut americà i de l’OTAN i la situació era molt perillosa. Els russos afirmaven que els seus adversaris eren nazis que volien destruir el Donbas i els russos, cosa exagerada però no del tot sense fonament, perquè hi havia uns quants partits neofeixistes al Parlament de Kiev i també moltes milícies anti-russes lluitant pel tot el Donbas. Hi va haver una batalla famosa a l’aeroport de Donetsk. Aquestes milícies de l’extrema dreta al final foren integrades a l’exèrcit territorial, on van seguir existint i funcionant.

En aquest moment el govern d’Ucraïna i Rússia van posar-se d’acord i acceptar negociacions de pau convocades amb l’ajut d’Alemanya per la OSCE europea (Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa). Les negociacions tripartites (OSCE, Rússia i Ucraïna) van tenir lloc a Minsk entre 2015 i foren seguides per un grup de suport fins al fatal 2022, sempre al costat dels alemanys del Ministre Federal alemany Steinmeier i dels negociadors de l’OSCE. Els Estats Units ho van veure amb clara hostilitat. La guerra va tirar endavant i al final el grup va acabar creant dos acords de pau, el Minsk I i el Minsk II, que van oferir solucions dignes de crèdit que haurien d’haver resultat en pau. Però tot va ser un fracàs. Zelynski va veure com la guerra s’empitjorava sense que el govern americà suportés les negociacions, però l’acord va resultar en moltes coses que semblaven bones. Hi havia diferències petites entre el Minsk  I i II, però el nacionalisme, l’armament i la violència es feien cada dia pitjors. Zelynski va anar inclinant-se per l’OTAN i els EUA. El Tripartit havia recomanat separació dels exèrcits amb alto el foc, retirada dels dos fronts, alliberament de presoners, reducció d’armes de foc, retirada d’exèrcits, ajuts a la població i al final referèndums d’autogovern. Els participants al territori ho van ignorar not. L’extrema dreta va amenaçar al govern de Zelynski, que al final fou forçat a reconsiderar la situació. Els anys van passar. Al final Putin va desplegar el seu exèrcit a la frontera, sens dubte de forma molt amenaçadora.  Al Febrer de 2022, el President Putin va declarar el Procés de Minsk acabat in tancat.  l’oest no en vam saber res. Al començament de la guerra, el Biden va parlar per telèfon amb Putin. Quan va acabar, amb càmeres de TV invitades en viu,  va anunciar que prou de negociacions, o els Russos es retiraven o ell començaria a aplicar sancions gravíssimes que ensorrarien Rússia i que l’OTAN subministraria armes i ajut a Ucraïna. Tot seguit va aparèixer a la pantalla el Secretari General de l’OTAN anunciant que l’OTAN no podia entrar directament a una guerra però que hi hauria subministres a Ucraïna de les armes millors de guerra de l’aliança i els EUA que conduirien a una victòria segura de Ucraïna. Fou seguit per un senyor de la indústria dels armaments anomenant les coses tan bones que es podrien fer per ajudar Ucraïna. La situació fou declarada “una lluita per la Democràcia i contra la Dictadura”, que no descrivia bé com havien anat les coses.

I així estem fins ara. Encara que oficialment el suport per Ucraïna continua igual,  malgrat els problemes amb els diners i l’oposició creixent de grups polítics tant a l’estranger com dintre dels EUA, es veu que hi ha gent que parla de negociacions, però curiosament ningú vol referir-se a les negociacions tripartites prèvies de Minsk I i II, que probablement havien preparat una resolució no-violenta. Recomanaven retirades dels exèrcits, establiment d’un règim especial pel Donbas, retirada d’armes pesants, ajut econòmic, amnisties, governs autonòmics locals i al final autodeterminació. Sembla que si els poderosos haguessin preferit aquest camí, la guerra s’hauria pogut aturar. I sobretot, la catàstrofe humanitària que hem vist, s’hauria evitat. Molt probablement els ucraïnesos acabaran havent d’acceptar la solució de Minsk, despres de tants morts i destruccions.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

Albirant Nous Ucraïno-Catalans arribats d’Ucraïna

La New York Review of Books és una famosa revista mensual de literatura i humanitats. El quadern d’Octubre del 2023 publica un article interessant de Tim Judah sobre els emigrants Ucraïnesos pel món, que diuen ara que podrien arribar als cinc milions, consistint sobretot en dones i fills de militars en servei. Un amic a Kijv explicava al periodista que la seva dona havia emigrat amb els fills cap a Barcelona. El seu marit a Ucraïna estava molt molest perquè els dos fills, immersos en l’aprenentatge de Català i Espanyol, podrien “acabar creixent sense pare com joves Catalans”.  Potser seria l’hora de felicitar els mestres de Catalunya.  Ho hauria de celebrar enlloc de queixar-se.

Els Presidents Biden, Zelinsky, la Guerra i els Diners

El Sr. Zelinsky ha tornat per tercera vegada aquest cop a Nova York per la sessió de l’ONU i també per trobar-se amb gent del Pentàgon i amb el President Biden, sempre amb una cara cansada i una expressió facial molt irritada. No s’ha cansat d’exhortar pel suport continu a la seva causa en nom de la lluita per salvar  una democràcia de les urpes del totalitarisme i, sens dubte, ha discutit la situació militar amb el Pentàgon, informant-se sobre noves armes i exigint més dòlars. En temps recents, probablement deprimit, ha fet comentaris públics dubtosos a diferents llocs, definint la indiferència i hostilitat creixent de molts occidentals com a intolerable, amb exigències i queixes. Biden continua prometent-li suport incondicional i acaba de sol·licitar del Congrés que li aprovin 120 milers de milions per l’any pròxim encara que ja es veuen males cares. Possiblement li aprovaran (seguiu llegint), però qui sap. El govern Biden s’ha quedat encallat a un procés parlamentari fosc de revisió retrògrada dels pressupostos que només existeix a un altre país del món.

En general, a gairebé tot arreu, el govern es pensa que quan hi ha un pressupost de l’estat ja aprovat, sí que està aprovat i prou, però no pas aquí. Un problema semblant només existeix  a Dinamarca. Resulta que per molt aprovat que estigui el Pressupost, el Congrés ha d’autoritzar el desemborsament dels diners abans que es facin efectius i si volen molestar, poden anar d’un rengle a l’altre presentant demandes especifiques. En temps passats, aquest procés era ràpid i respectuós amb el Govern, però amb l’arribada de l’extrema dreta, sovint trumpista, a les files republicanes del Congrés i la feblesa creixent de l’Speaker Kevin McCarthy (President de la Cambra de Representants),  el problema es presenta cada vegada pitjor. Aquesta gent exigeixen retalls en el pressupost  de coses com obres i assegurances socials i al mateix temps augments absurds per als seus amics, i no hi haurà forma fàcil de fer-los callar. Ara s’han ficat sense necessitat en moltes coses com que els ha molestat molt que Biden vulgui passar 120 milers de milions a Ucraïna, on cap soldat americà lluita. Aquesta revisió ha d’estar resolta dintre de pocs dies o altrament tots els diners de la Unió quedaran bloquejats i la caixa de l’estat es queda buida. Els funcionaris serien acomiadats (però no els militars) fins que els diners tornin, el crèdit bancari cauria en picat… Ha passat ja algunes vegades.

L’Speaker va ser elegit a primers de Gener després de més de 15 votacions inútils. En McCarthy es va espantar molt i va acabar anant de genolls als extremistes. Va acabar acceptant com a condició per a la seva elecció que si un sol Representant ho exigia, ell quedava destituït. Per això és difícil rescatar aquest home fora de les urpes i eines de tortura i ja veurem com acaba. Els extremistes són quatre gats, però calia el seu vot per guanyar l’elecció a la Cambra i McCarthy havia somniat tota la vida en ser Speaker.

L’extraordinari (i vergonyós) cas de l’impeachment del Pr. Biden

Tal com probablement saben la majoria d’electors, en aquest cas Impeachment es refereix a l’encausament d’un President carregat d’un acte criminal o anticonstitucional. Només pot ser originat a la Cambra de Representants (Cambra Baixa), i s’ha de resoldre amb un procés públic presidit pel Jutge en cap del Tribunal Suprem Federal, que té lloc dintre del Senat per votació directa dels Senadors, N’hi hagut molts pocs: el successor d’Abraham Lincoln la primera vegada, també Nixon, Clinton i Trump aquest últim dues vegades). Nixon essencialment va fugir abans que el condemnessin, tots els altres van guanyar el vot i van acabar el seu termini. D’on surt aquest procés contra Biden?

La resposta és simple: surt de la mala ombra i odi visceral dels extremistes Republicans contra Biden. El president actual, per molts anys un Senador i Vicepresident sempre políticament molt fort, havia impressionat molt al seu fill Hunter, únic baró supervivent entre tres (Biden té també dues filles). En Hunter, conegut al món per primera  vegada, quan el President Trump, informat de la seva existència pel deliciós ex-alcalde de NY Rudi Giuliani, que acabava de tornar de Kijv va trucar des de la seva oficina davant les càmeres de TV al President Zelinsky demanant-li un favor: que s’informés sobre les activitats de Hunter Biden, fill del seu adversari electoral per veure a quines activitats corruptes i il·legals participava juntament amb el seu pare Joe Biden. En Trump va acabar explicant que agrairia molt el favor. En Hunter, treballant a Kijv, era un toxicòman membre de la Junta d’una companyia petroliera (un negoci que Hunter no coneixia) cobrant 1 milió de dòlars a l’any, sense fer gran cosa, repetint a tot arreu que Biden era el seu papa. El cas semblava haver mort però els Republicans se’n recordarien fins el dia d’avui, inventant una sèrie de contactes i denúncies anònimes contra ell i el seu pare, parlant, cridant i insultant. Tan aviat com van guanyar la darrera elecció, els Republicans van decidir en l’acte que volien fer un “impeachment” contra Biden, per fer-li pagar els dos que va patir tan injustament en Trump. Amb quines probes? De què el voleu acusar? Ah, doncs mireu, això ja ho anirem trobant quan tinguem prou personal dedicat i podem fem interrogatoris. Tot anirà sortint!

Sembla mentida que aquest disbarat tan absurd hagi progressat però de fet ja han votat per establir-ho, o sigui persecució del President sense proves o acusació definida. Cal reflexionar sobre el cas, perquè demostra com és de perillós l’odi. Persones amb responsabilitat haurien de saber-ho.

El cas inesperat de l’Esmena XIV de la Constitució Federal

Molta gent està participant en la lluita per evitar que Trump aconsegueixi fer-se elegir President una altra vegada, cosa difícil però que en aquest moment sembla perfectament possible malgrat tenir tants processos judicials oberts, tant civils com criminals. Aleshores a algú se li va acudir estudiar l’esmena 14 de la Constitució que diu que cap persona que hagués jurat obeir la Constitució, no pot tenir accés a cap càrrec o feina dintre del Govern federal. Aquesta esmena fou publicada al final de la Guerra Civil per tal d’evitar que els Confederats tornessin als seus càrrecs com si no hagués passat res. El cas d’aquest descobriment molt recent, ha agafat tothom per sorpresa. El grup original ja ha fet una denúncia a un Jutge federal demanant que es prohibeixi a Trump fer propaganda electoral o ser elegit. Els advocats i jutges tenen poca inclinació a obeir coses inesperades mai conegudes, i ja veurem.

Ja veurem què passa. Naturalment tothom espera que la denúncia arribi fins al Tribunal Suprem.

Post-Script: Al poc temps de completar aquest apunt, es va saber que Zelinski s’havia trobat amb l’Speaker Kevin McCarthy, que li va prometre que rebria una quantitat de diners i armes considerable i també experts. Ara bé, el seu govern hauria de presentar rebuts i proves de com s’havien gastat els diners, a més d’explicar amb detalls perquè s’havien utilitzat i a més què s’havia aconseguit.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com