Els EUA són diferents

03 febr. 2023

La Guerra per Guanyar Territori: EUA-Mèxic 1846-1848

Classificat com a General,Guerra EUA-Mexic,Independència de Texas,Mèxic,President Polk,Tractat de Guadalupe-Hidalgo

El drama va començar amb la Declaració d’Independència de Texas guanyada contra la República Mexicana en 1836. Ja una ombra molt negra havia començat a penjar sobre els Estats Units: la qüestió de l’esclavatge. Els colons nord-americans de Texas compraven i venien esclaus. A Mèxic estava prohibit, però les autoritats preferien no ficar-s’hi. Tal com molts lectors hauran vist al cinema o la Tele, els residents nord-americans de Texas s’havien declarat independents de Mèxic i el General-President Santa Anna va marxar contra els forts d’El Àlamo and Goliad, causant-hi dues massacres cruels, però l’heroi nacional i futur President texà Sam Houston havia format un exèrcit disciplinat que va derrotar i fer presoner Santa Anna a la batalla del Riu San Jacinto, prop de la ciutat actual de Houston. El President Santa Anna, captiu, fou obligat a reconèixer la independència dels texans firmant el tractat de Velasco que la República Mexicana no volgué reconèixer mai, preferint destituir Santa Anna com a President.

Territori en verd disputat entre Mèxic i EUA, origen de la guerra. Pertanyia a Texas?

Dimensions de Mèxic quan va obtenir la independència d’Espanya

El problema greu amb Mèxic es va posar en marxa al final del mandat del President Tyler, que el dia abans de plegar, havia firmat i enviat al Congrés l’admissió de Texas a la Unió. Mèxic va protestar dient que Texas era seu, pero el cas es va complicar molt quan el nou President Polk, un gran nacionalista, va determinar amenaçadorament que el tractat de Velasco, que ell naturalment reconeixia, establia la frontera de Texas al Rio Grande, territori encara ocupat pels Mexicans i no pas com pretenia Mèxic al Rio Nueces, molt més a l’est (que passa per San Antonio i Corpus Christi desembocant també al Golf de Mèxic). La distancia era considerable. Per Mèxic, Santa Anna ni havia tingut dret a reconèixer la independència de Texas ni encara menys a concedir-li territori addicional. Els EUA van enviar un grup de 80 soldats a prendre possessió del territori disputat al nord del Rio Grande entre de El Paso i el Rio Nueces prop de l’actual ciutat de Corpus Christi. Era una provocació i els Mexicans van atacar militarment matant tots els soldats nord-americans. La guerra havia començat. Els nord-americans, un nou país originat a la Costa Atlàntica, parlaven del Manifest Destiny que afirmava el seu dret a arribar al Pacífic i esdevenir una potència continental. I, ai las, els esclavistes volien reforçar-se amb nous territoris seus al Sud.

Sorprenentment, els Nord-Americans van decidir que la primera prioritat era ocupar Califòrnia, on els mexicans locals havien proclamat una República que va durar una setmana i de fet hi vivien molts mes indígenes que mexicans. El problema era el temor constant dels Estats Units que I ‘Imperi Britànic intentés prendre possessió de la costa pacífica. El Regne Unit fou un problema temut fins després de la Guerra Civil. L’exèrcit nord-americà va baixar des del nord (Oregon ja era seu des del Louisiana Purchase i el reconeixement diplomàtic britànic) prenent fàcilment possessió de tota Califòrnia inclòs aviat Los Àngeles. Poc després arribarien a Santa Fe, capital de l’actual estat de Nou Mèxic i anterior capital espanyola. Aviat toparien amb un problema greu: gran part de Texas estava ocupada pels indígenes Comanches i els Navajos, als quals la darrera administració espanyola havia subvencionat perquè no ataquessin, però que ara estaven en peu de guerra contra tots els invasors, mexicans, texans o estatunidencs. Els colons texans havien evitat establir-se prop dels seus territoris. Els Comanches ocupaven dintre de l’actual Texas un territori molt gran, gairebé tant com un estat, que els Mexicans anomenaven la Comancheria, on cap blanc que s’hi fiqués sortiria viu. No obstant, l’escenari principal de la guerra entre els dos països fou la Costa Atlàntica amb grans operacions nord-americans a Monterrey i un desembarco amfibi a Veracruz, seguit per una multitud de batalles terrestres, resistència de partisans mexicans i al final la captura pels EUA de la capital, Ciutat de Mèxic, després de la batalla final de Chapultepec, el turó a les afores de la Ciutat de Mèxic on encara existeix el Palau Imperial de Maximiliano I que molts turistes han visitat.

Els Mexicans van haver de rendir-se. La pau fou firmada en el Tractat de Guadalupe Hidalgo, desastrós per Mèxic, que va perdre el 55% del seu territori, no sols Texas i tota l’àrea nord del Rio Grande, sinó també Califòrnia, Nevada, Nou Mèxic, Utah, gran part d’Arizona i Colorado i parts considerables d’Oklahoma, Kansas i Wyoming. Els Estats Units van pagar als Mexicans un preu de compra de només 15 milions de dòlars, la meitat del que el govern de Polk havia ofert abans de la guerra.

El futur President Lincoln, molt jove, durant la seva disputa contra la Guerra de Mèxic quan era nomes Representant

La Guerra havia tingut lloc des del 25 Abril de 1846 fins al 2 de Febrer de 1848 i s’hi van formar gairebé tots els militars nord-americans que aviat combatrien a la Guerra Civil, inclosos el que esdevindria cap dels Confederats, Robert Lee, i el dels Unionistes, Ulysses Grant. El President Polk va acceptar Texas i la resta com un nou estat i com territori esclavista, cosa a la qual molts residents del Nord s’oposaven. El President Polk ho va presentar com un triomf gloriós i patriòtic del Manifest Destiny, però molts altres ho van veure com un reforç intolerable i amenaçador de l’esclavisme del Sud. Sens dubte, tots van començar a esmolar els ganivets pel desastre que es veia venir. Abraham Lincoln havia estat membre de la Casa de Representants per un sol termini i no es va voler presentar a la reelecció per una baralla amb el President Polk sobre la Guerra de Mèxic. Ulysses Grant, vencedor de la ja inevitable Guerra Civil, va escriure a les seves memòries que la destinació de 80 soldats al terreny entre les desembocadures dels Rius Nueces i Grande que va iniciar la guerra fou una provocació intolerable.

Joan Gil

25 gen. 2023

Comparant la “Dama de les Camèlies” d’Alexandre Dumas i de Verdi

Classificat com a Alexandre Dumas fill,Giuseppe Verdi,La Dama de les Camèlies,La Traviata

Aquest apunt és una repetició bastant similar a un text publicat gairebé exactament fa tres anys, que va tenir molts lectors.

L’òpera “La Traviata” és probablement l’obra més coneguda i una de les millors de Giuseppe Verdi. Jo l’he vist cinc vegades a un escenari i recordo una versió cinematogràfica magnífica interpretada per un Plàcido Domingo molt més jove. La història molt emocional (com totes les bones òperes han de ser) que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove estudiant acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri per viure dedicada només a ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament, impedirà el casament d’una filleta innocent, un verdader àngel, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred, molt desenganyat i interpretant la resolució malament, la troba a Paris i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.

Com molta gent sap, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, “La Dama de les Camèlies”. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. En qualsevol cas, l’argument operàtic no hauria estat digne d’ell. Els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas són molt diferents: una òpera busca primàriament despertar al màxim les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia presentat era, si fa o no fa, el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau i si voleu fer comparacions a continuació, un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que va escriure en Dumas.

La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill

Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i ni la pot endur ni presentar enlloc. Un dia veu a un parc la meravellosa Violeta passejant en un cotxe de cavalls i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè ell la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va regularment a buscar negoci). La dona porta sempre una camèlia al pit, gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred, tímid i emocionat, sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, i l’Alfred vol fer una selecció especial de bombons però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.

Dies després, els dos homes es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi és. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat prèviament. Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del famós banquet on comença l’òpera Traviata amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix que vol que vingui a viure només amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res i pot haver perdut la clientela. Fa un discurs lamentant la posició tan trista de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de “cortesana”).

Però Alfred i Violeta (segon acte de l’òpera) acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores, quan l’Alfred no hi és, es presenta sense avís el pare que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell té, que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol que està fent seu germà. Ara bé: el pare, després de parlar amb la dona i oferir-li diners en va, es troba amb Alfred a París i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és molt sensible i intel·ligent. I que al capdavall ell de jove també tenia una amant i molts joves solters encara en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (això no surt a l’òpera).

Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare i es pensa que la dona l’ha rebutjat. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.

Tornats a Paris, tant l’Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A la Traviata ensenyen com Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament públic dels seus serveis. És molt espectacular i emocionant pero no és com va a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar mai amb ella. La Violeta pateix molt amb aquest asseig i no ho pot aguantar, perquè secretament segueix estimant l’Alfred.

Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més, que deixi de perseguir-la, i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, el venjatiu Alfred li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i l’acompanyant paga per retornar el cos i enterrar-lo a París.

La novel·la comença i acaba amb un narrador desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments i entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar la Violeta a una bona tomba amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.

Sembla mentida que la mateixa història hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents. El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte i mal educat però capaç de venjança i crueltat quan les coses surten malament.

Joan Gil

11 gen. 2023

Autisme en els nostres dies

Classificat com a Autisme espectre,General

L’altre dia la inigualable Televisió Pública Americana (PBS) va transmetre un documental informatiu sobre el cas de l’anomenat Espectre de l’Autisme, nom justificat, enlloc de simplement “Autisme”, per la varietat i diferent severitat dels símptomes. Allò que abans s’anomenava Síndrome d’Asperger ha esdevingut ara una de les formes més favorables i tolerables de l’autisme. El documental començava amb la història commovedora de com era de cruel i inhumà el tractament que al segle XIX rebien els nens amb una malaltia mental, que eren abandonats, oblidats i tancats fins la mort a certes institucions. Un home, advocat, també havia deixat un fill a una d’aquestes institucions, però quan va tornar a visitar-lo, enrabiat i indignat pel tracte que rebia, va treure’l i va dedicar tot el seu temps lliure a parlar, jugar i mirar d’entendre el seu fill. Naturalment no sabia com fer-ho, però intuïtivament va aconseguir millorar-lo i integrar-lo bé a una comunitat, una ciutat petita, que el va acceptar com un home diferent que conduïa un cotxe propi, rebia visitants amb el mateix problema i jugava al golf. Aquest pare va escriure una descripció detallada de la conducta del seu fill que va enviar a un psiquiatre. Aquesta fou la primera descripció, gairebé perfecta no obstant que el pare no era metge, del problema que era anomenem autisme i que iniciaria el seu estudi científic. Fou un verdader cas d’amor paternal.

Què és l’autisme? És un error del desenvolupament del cervell humà que resulta principalment en problemes de llenguatge i d’integració social. Actualment n’hi ha un entre 44 nadons, és molt més freqüent entre nens que nenes (4×1), té moltes causes, entre moltes altres hereditàries (mal definides encara), sovint es pot diagnosticar ja al primer o segon any de vida (abans hom deia entre 4 i 6 anys), i no afecta l’aspecte físic del nen. Cal afegir que no sempre es diagnostica en nens, sinó també més tard en joves i adults, i que hi ha homes grans que ho saben i no diuen res. Abans hi havia l’opinió que era més freqüent entre fills de parelles molt ben educades o professionals, cosa que era un prejudici. Afecta totes les capes socials.

Com qualsevol altre error de desenvolupament, és incurable però no intractable i de fet si els pares tenen accés a terapeutes escaients o recursos econòmics per obtenir-los, aprenen les coses que ells també han de saber, i tenen la paciència que cal, la majoria poden esperar que el tractament resulti en millores considerables. Vet aquí molt simplificat el problema bàsic d’un infant autista: a diferència d´altres nens, no entén la societat on viu ni sap com adaptar-s’hi correctament. Si el lector permet un exemple una mica groller i sens dubte incomplet, pot imaginar-se què passaria si ell es trobés de sobte a un planeta llunyà on no entén ni els costums ni el paisatge ni res, ni sap què volen els residents o esperen d’ell. No es posaria també a cridar, colpejar o picar de peus? Tornant al món real, un documentari ensenyava una noia ja gran dient: “Ni entenc ni m’agrada la societat, però m’han ensenyat quines coses no puc fer o he de fer per força, i visc bé.” Aquesta noia descrivia un final feliç del tractament rebut. Havia après a integrar-se socialment. No és raonable pensar que tots els malalts puguin arribar tan lluny, però alguns atansen un futur acceptable. Als EUA moltes mares van haver de lluitar per anys per tal que els seus fills fossin admesos i aprenguessin a l’escola enlloc de ser rebutjats. Molts mestres es queixaven que aquests nens no obeïen el mestre, o es posaven a cridar enmig d’una llicó o es barallaven amb altres nens. Ara l’obligació d’ensenyar existeix però és difícil saber com de bé es compleix i sovint cal recórrer a escoles especials. I a queixes.

Símptomes més freqüents. Cal entendre que n’hi ha tants i són tan variables i diferents d’un pacient a l’altre, que és impossible llistar-los tots i sens dubte hi haurà pacients que dominen coses que la majoria no poden.

El símptoma més famós i estès de tots és que els pacients no poden o no volen mirar als ulls.

Dificultats parlant: n’hi ha que no parlen, altres ho fan sols en monosíl·labs o paraules soles, o sentències molt breus.

Sovint ignoren instruccions verbals, que no semblen processar o valorar bé. Hi ha autistes que no responen al seu nom o no accepten cap mena d’instruccions. Els mestres d’escoles especials saben que els pupils són més receptius a estímuls visuals com vídeos o escrits i alguna vegada fins i tot el mestre ha de recórrer a signes corporals que els alumnes entenen millor. Tenen formes pròpies de fer moviments, d’aprenentatge i de pagar atenció que el mestre ha de conèixer. Un altre problema que pot aparèixer a l’escola, és que aquests nens no fan amics fàcilment.

Els pitjors problemes surten a casa. Molts malalts tenen l’obsessió de fer moviments breus, repetitius amb els braços o les cames o el cos que repeteixen en públic durant molta estona. Accepten joguets i en tenen molts. Sovint tracten les seves propietats de forma escrupolosament ordenada i s’enrabien quan algú toca res i canvia coses de lloc. Al documentari de la PBS ensenyaven coses que semblaven còmiques: un nen posava tots els seus ninots al sòl en línia recta a través de tot el pis i no volia que ningú ho toqués. Un altre després d’alçar-se del llit, el cobria amb uns ninots d’animals que omplien tot el llit tocant-se l’un als altres. Però molt són notables per l’ordre en què mantenen les seves coses, llibres i papers. No obstant, també hi ha crits i plors desagradables. Un grup molt petit de malalts pateix de conductes horribles, com pegar els altres o estavellar el cap contra la paret. Són coses que han de ser tractades per psiquiatres. Molts d’aquests nens semblen tenir un interès poc comú per números i comptes, una cosa que dura tota la vida i probablement interessaria a moltes companyies comercials.

Un altre problema seriós es el de la vulnerabilitat. Poca gent entenen o respecten problemes especials individuals i hi ha qui es pot sentir ofès per la conducta atípica d’un autista i atacar-lo. Al documental es veia el cas d’un noi gran que tenia la mania de mirar si els panys de les portes dels cotxes aparcats pel carrer estaven ben tancats o no i la policia el va agafar sospitant que era un lladre.

Cal finalment acceptar la idea que no hi ha cap test o anàlisi per fer el diagnòstic, que sols es pot fer amb observació.

Els “Savants” paraula francesa freqüentment usada que vol dir “savis” i en aquest cas s’aplica a autistes que han desenvolupat una habilitat extraordinària, inaccessible a altra gent, tal com tocar de memòria peces llargues al piano, o fer esculptures, o dir sense dubtes quin dia de la setmana era el 20 d’abril de 1950, o multiplicar sense dubtes xifres de 4 o més números, o comptar les cartes a un casino per la probabilitat de predir quina seria la pròxima. Són verdaders nens prodigis i aquestes capacitats podrien ser utilitzables per trobar feina. Quan això s’ensenya a la TV o pel·lícules, és irritant que s’ignorin les parts més dures i difícils del nen autista, concentrant-se només en els èxits.

Cal afegir una cosa: els Savants demostren que el cervell humà sembla ser un ordinador amb capacitats addicionals no sempre usades, que alguna vegada poden aflorar. Per aquesta raó, encara que la majoria d’autistes tinguin un coeficient intel·lectual modest, el contrari pot passar i hi ha autistes adults amb intel·ligències fora de l’escala, destacant en recerca, negocis i universitats. Hi ha exemples al final.

Tractament. Hi ha diferents formes, que els professionals coneixen, però potser cal destacar la terapèutica “behavioral” (de conducta, o com es digui en català) on es tracta sobretot d’analitzar amb el malalt molt detalladament un per un tots els passos, raons i incidents que han dut a un problema o una crisi i fer entendre al pacient que li convindria pagar atenció i canviar. Sembla fàcil, però cal estudiar per saber com fer-ho. Addicionalment, una escola especial, quan n’hi ha una accessible, també és molt bona idea. En general, en la majoria de casos el tractament per professionals resulta en millores considerables

Com acaben. Hi ha de tot. Entre els perills a l’edat adulta en un cas no resolt, cal nomenar atur laboral, educació insuficient, dificultat formant una família i aïllament social sense cap amic. O tot el contrari. En medicina no es pot prometre mai res, però sempre anima molt sentir parlar de coses que van acabar bé. Vegeu si us plau tres exemples molt ben resolts (sense pensar que estigui a l’abast de tothom):

Warren Buffett, “Oracle d’Omaha” (estat de Nebraska), cap de la companyia d’inversió Berkshire Hathaway. Va arribar a ser l’home més ric del món, però ara amb una fortuna de només uns $110.000 milions ara no passa del cinquè. Té 92 anys. No fa gaire el PBS també va fer un altre documental ensenyant la seva condició d’autista amb un nombre de problemes. Aquest senyor tan important en general no pot sortir mai de casa sense anar acompanyat per estalviar-se problemes. És un home molt simpàtic, bondadós i caritatiu. Deixant de banda les seves biografies oficials, Berkshire Hathaway és una companyia que a més d’invertir a la Borsa compra i posseeix grans companyies industrials molt lucratives i vet aquí què ensenyava ell mateix al PBS sobre la seva forma de triar companyies per comprar: demanava els tres darrers llibres de caixa ensenyant tots (no sols els resums) els pagaments i ingressos fets per la companyia durant aquest període de tres anys i d’això deduïa si la companyia era bona i amb futur o no. Al començament de la seva carrera un periodista financer va escriure que era llàstima que a més de fer bones inversions fes coses tan rares. Desgraciat periodista! Si en Warren Buffett no hagués fet “coses rares” encara estaria treballant d’oficinista a un negoci d’Omaha.

Elon Musk. No cal esforçar-se gaire en caracteritzar-lo perquè ell mateix ja ha dit en públic que ha estat diagnosticat com a membre de l’Espectre Autista. Aquest senyor tan notable, que ara sembla haver perdut el lloc d’home més ric del món, amb només uns $182.000 milions, és un Sud-africà de Pretòria nascut en 1971, esdevingut després anant pel mon ciutadà canadenc i ara nord-americà. Cal recordar que va fundar la companyia predecessora de Pay-Pal, després SpaceX, de llarg la millor companyia espacial privada (ha abastit l’estació espacial millor que la NASA i ofereix a milionaris estades de setmanes a l’espai), la Boring, una companyia que fa grans túnels per millorar el tràfic a grans ciutats, va mig fundar Tesla, certes companyies per recerques biològiques extravagants i naturalment ara es propietari del Twitter. Vida privada? Dues vegades casat i divorciat amb la mateixa dona amb 7 fills, un tercer matrimoni sense fills i dos fills addicionals amb una amant.

Peter Shor, fa anys als famosos Bell Laboratoris, ara a l’encara més famós Massachusetts Institute of Technology a Boston, no té problemes explicant que té dos fills autistes i que ell mateix també en té símptomes. Per exemple, no respon quan criden el seu nom i es tira a creuar carrers de quatre carrils sense mirar el tràfic. La seva taula a l’oficina està coberta de papers blancs on escriu fórmules que guarda acuradament a caixes molt ordenades. Que perquè és famós? Per l’algoritme de Shor que va demostrar amb gran horror del Departament de Seguretat Nacional i l’Exèrcit americà que un futur ordinador basat en la física del quàntum no tindria cap problema trencant el codi ultra-secret (encryptation) de qualsevol programari, per exemple el que duen les armes de guerra. Resulta que l’Administració Biden ara ha hagut d’organitzar un programa especial intentant superar l’amenaça demostrada d’aquest algoritme Shor (si es possible). No se sap mai, però aquest home podria guanyar un Premi Nobel. Seia el primer Nobel autista conegut (però potser no pas el primer.)

Final. No fa gaire el Scientific American va escriure que potser hauríem de deixar córrer la noció de voler transformar tots els autistes en persones “normals” i que seria millor acabant acceptant-los com persones diferents. Què deu voler dir normal? Tots tenim les nostres manies i defectes. Membres d’aquest espectre autístic es troben a tot arreu i com la resta d’humans n’hi ha que són molt i molt poc intel·ligents, que tenen problemes amb la família, mala salut de petits i hi ha qui fa carrera i qui no en fa, n’hi que estan ben empleats i n’hi ha que no, qui sembla estar bé del cap i qui ha d’anar a un terapeuta o un psiquiatra, hi ha qui es casa bé i qui ho fa desastrosament o no ho fa. Si trobem un senyor particularment ordenat i organitzat que no tolera que li toquin res al despatx, què caldria sospitar alguna cosa? No és cap crim…

Joan Gil

2 respostes

02 gen. 2023

Com són de diferents els Jutges Americans

Classificat com a General

La primera cosa a dir és que als Estats Units ningú té ni ha tingut mai Immunitat per res, ni els parlamentaris, ni cap govern, ni tan sols els jutges. I el President? Fins ara ningú ha gosat tocar-lo mai, però el Fiscal General Federal (el ministre de Justícia) ja ha dit que ningú està fora de la llei, sense excepcions. Alguna vegada un parlamentari és detingut per la policia, sovint per conduir un cotxe intoxicat i és tractat com tothom. I quan un parlamentari sembla haver fet una cosa dolenta o corrupta? Un fiscal el pot investigar però de cap manera el pot expulsar del Congrés, que és el representant directe i titular de la sobirania popular, centre de la democràcia north-americana i per tant intocable. En un cas així, el diputat o senador acusat pot ser referit al Comitè d’Ètica de la seva cambra, el qual, si el troba culpable, mirarà de convèncer-lo que més val dimitir. Si es nega, el Comitè pot convocar i fer votar un ple de la cambra per expulsar-lo. Però cap autoritat judicial pot destituir un home elegit ni encara molt menys, donar ordres a una Cambra del Congrés sobirà com passa a algun pais. Si l’acusat és un membre del govern, en general quedarà suspès en el moment de ser imputat i serà acomiadat si és trobat culpable (en cas que no hagi optat per plegar abans).

Com són elegits els jutges

És molt diferent quan es tracta dels jutges locals amb jurisdicció nomes a un estat o dels jutges federals.

Els jutges estatals, que són els únics que pràcticament sempre interessen el públic, són els que s’ocupen de coses com robatoris, crims, baralles comercials, estafes, abusos a dones,…. Hi ha 50 estats co-sobirans i aquest autor no pretén conèixer què fan tots o què tenen escrit a les seves constitucions, però que jo sàpiga tots trien els seus jutges de tots els nivells per elecció popular universal probablement per quatre anys amb reelecció pel mateix sistema. El sistema no és perfecte, com res n’és en administració publica, però els ciutadans en general n’estan satisfets. Hi ha estats on les candidatures són conjuntes dels dos partits, però tothom que sigui advocat s’hi pot presentar com a membre d’un partit o independent. Per descomptat un jutge que hagi fet una barbaritat impopular com ha passat algunes vegades a l’estat espanyol, no durarà gaire. Cal afegir que a diferència d’Espanya els jutges americans es limiten a arbitrar i fer observar les regles dels judicis i els drets de tothom, però no és la seva feina declarar culpable o innocent a cap acusat (a menys que un acusat l’hagi preferit a un jurat, com és el seu dret). Això ho fan nomes els jurats. Segons la Constitució tothom té el dret intocable de ser jutjat pels seus iguals, però si a un enjuiciat li sembla que li seria favorable, té el dret a renunciar al jurat i fer-se jutjar només pel magistrat presidint (només un sol jutge). Que jo sàpiga els jutges superiors dels Tribunals d’Apel·lació i fins i tot Suprem de l’estat també són elegits pel poble (almenys al lloc on jo visc).

Els jutges federals que tenen jurisdicció sobre coses sovint molt complicades afectant lleis federals, afers financers, oposició a noves lleis o ordres presidencials o esdeveniments que han tingut lloc a més d’un estat, són molt diferents. Tots són triats pel President dels Estats Units (aconsellat per qui ell vulgui) i presentats per confirmació al Senat, la cambra alta. El Senat els refereix al seu Comitè judicial, el qual cita els candidats, revisa el seu historial i els interroga. Si tot va bé, el cas passa al ple del Senat que vota per acceptar el candidat o dir que no de forma final. Si el candidat és acceptat, serà jutge federal per tota la vida o fins que es retiri voluntàriament. Si sembla que ho fa massa malament o és corrupte, l’única forma d’expulsar-lo és fer-li un impeachment (com els que fan intentant destituir un President) seguit d’un judici públic pel Senat (com també es fa amb els Presidents). Passa rarament perquè els acusats prefereixen deixar-ho córrer a una fase prèvia i plegar.

Els membres dels Tribunals Federals d’Apel·lació i del Suprem segueixen exactament el mateix procés: nomenats pel President, interrogats per un Comitè i votats a una Sessió plenària del Senat. Per tota la vida o fins que voluntàriament es jubilin. L’interès públic és molt gran quan ha de ser elegit un membre del Suprem. La composició depèn molt de quin president hi ha quan mor o es jubila un. Trump per exemple va aconseguir eliminar el dret federal a l’avortament perquè va tenir la sort de poder triar tres suprems d’oposició coneguda al dret de l’avortament i el seu Senat republicà ho va tolerar. Cal saber que encara que el nombre de Justícies Suprems no estigui fixat a la Constitució federal, han estat sempre nou però es podria canviar per llei si el President pogués trobar prou vots. Sempre hi ha qui en voldria afegir més si fos possible (com ara Biden) però l’únic que ho va intentar de debò fallant de mala manera fou el President Franklin D Roosevelt abans de la Guerra Mundial. A diferència de països com Espanya no hi ha diferents tribunals suprems per diferent problemes, sinó només un, exclusivament amb 9 jutges que tenen jurisdicció sobre qualsevol cosa però reben cada any un nombre enorme de sol·licituds i en trien les que poden o els interessen més, sense haver de donar explicacions.

Per descomptat, tothom sap que hi ha candidats progressius i candidats conservadors. En parlen molt, però tothom ho sap abans de votar. Com en Trump ho sabia.

Funcions dels jutges

Els jutges estatals, els únics que importen a la majoria de ciutadans, gairebé mai decideixen si un acusat presentat pels fiscals és culpable o no. Allò que fan més sovint és vigilar que hi hagi prou evidència per exposar un ciutadà a judici i que tots els drets de l’acusat i les regles de processament siguin observades escrupolosament. Trobar l’acusat culpable o innocent ho ha de fer el jurat tot sol. En canvi, la sentència (anys de presó o mort) sí que en general la dicta el jutge al final, encara que en cas de sentència a mort als estats on encara n’hi ha, sovint cal fer sessions addicionals exclusivament sobre l’assumpte i esperar una segona decisió dels jurats. Execució sí o no?

cal afegir que fins ara la llei federal accepta la pena de mort manada per un tribunal federal, també amb un jurat, com tothom. Hi ha pocs casos sempre per coses molt greus com terrorisme, traïció a una gerra, crims a l’exèrcit,… Per mostrar el seu poder, en Trump en va fer executar tres o quatre però Biden ja ha anunciat que no n’hi haurà cap sota el seu mandat. Una cosa curiosa és que els federals només poden executar a estats que accepten la pena de mort, perquè si ho fessin a un estat sense pena de mort, el botxí podria ser detingut per homicidi.

Si un acusat és absolt, ho és per sempre i el cas no pot ser obert o jutjat mai més. En anglès es diu que no existeix la double jeopardy, el perill doble. Si l’acusat és condemnat, els seus advocats poden apel·lar als tribunals superiors de l’estat però el judici no es pot repetir. Si els defensors haguessin trobat proves noves, els caldria anar al jutge original i demanar-li que obrís el cas de nou, però això el Jutjat d’Apel·lacions o el Suprem de l’Estat ni ho faran mai ni acceptaran noves proves. Els advocats s’han de presentar tots sols davant aquests jutges superiors sense acusats i intentar convèncer els jutges que el procés havia estat mal conduït, violant drets de l’acusat i alguna regla obligatòria del procés. Amb molta sort, pot passar que aquests jutges retallin l’import d’una indemnització exagerada, o que alliberin un detingut o que manin repetir un judici al tribunal original, però és molt difícil. I anar al Suprem Federal a Washington? Encara més, si cap molt més difícil, perquè els Suprems no tenen cap jurisdicció sobre la justícia d’un estat i caldria convèncer-los que un jutjat estatal ha ignorat o violat drets constitucionals federals. En principi, la decisió del jurat original de primera instància és indiscutible. Pel que fa a l’ajornament d’execucions, cada dia més rares afortunadament, un dels jutges suprems actuals va dir en públic que el simple fet que un condemnat a mort fos innocent, no justificava prohibir-ne l’execució. El jutge Thomas s’hauria hagut d’estalviar aquesta explicació per a ell mateix i els seus amics, però era com ho havien de veure els Suprems. De la condemna només és responsable l’estat i el Suprem no pot violar cap dret d’un estat, tant si és just com si no.

Els drets d’un detingut

Els pares fundadors sentien horror recordant com forces de l’estat durant l’època colonial britànica tenien el poder d’arrestar un ciutadà i tancar-lo a una presó per sempre. No volien tolerar que això pogués passar a Americans ciutadans d’una república lliure. I es van assegurar que no pogués passar.

La Policia dels estats (sovint municipal) només pot detenir gent per coses evidents com enganxar un criminal in fraganti, o aturar un perill públic, o un atac armat, o un fugitiu, per exemple, però per arrestar com a resultat d’una investigació en general tant la policia com el fiscal necessiten obtenir abans una ordre (un warrant) judicial. Per obtenir-lo, cal que un policia o un fiscal vagi a veure un jutge en persona, li doni un paper descrivint per escrit les proves que tenen per sospitar un ciutadà i firmar fent un jurament que és tot veritat davant del jutge. I aleshores el jutge s’ho pensa i pot dir que sí i signar el warrant o respondre que no n´hi prou amb les proves presentades. Igual amb un permís per escorcollar un lloc privat, on cal descriure explícitament en detall al jutge quin lloc volen examinar i perquè.

Quan la policia dona un cas per tancat, no va a un jutge sinó al fiscal municipal o del districte, el qual pot acceptar el cas tal com se li presenta o iniciar una investigació pròpia addicional que sempre haurà d’aprovar un jutge abans de tirar endavant. Si la investigació és exitosa, porten l’acusat davant d’un jutge de guàrdia (vist molt sovint als vídeos i TV americans), i descriure en terminis generals l’acusació que hi ha. El fiscal sovint demana que el jutge el fiqui a la presó i l’advocat defensor que el deixi sortir. Moltes vegades aquest jutge imposa una fiança (cosa molt discutida actualment, perquè acusats rics poden pagar i anar provisionalment a casa i els pobres no). El pas següent és una sessió provisional davant del jutge que presidirà el judici, per veure si al jutge li sembla que hi ha prou indicis i proves per processar l’acusat o no, aquesta vegada davant els advocats defensors i sovint amb testimonis. Si al jutge li sembla que no, el cas s’ha acabat. Si diu que sí, el cas generalment encara ha de ser presentat a un Grand Jury secret. Curiosament el Gran Jurat com a protecció final d’un acusat contra un abús de la llei, és una invenció anglesa que el Regne Unit ja fa anys que va eliminar però que als EUA segueix manada. El Gran Jurat consisteix de 21 ciutadans de nom secret triats casualment que seuen a un lloc tancat i escolten les explicacions del fiscal de perquè vol jutjar un individu. Alguna vegada el fiscal porta testimonis i els interroga, com també poden fer els grans jurats secrets en aquesta instància. Poden interrompre i preguntar el que vulguin. Un advocat defensor pot estar present per saber de què va però no està autoritzat a parlar o interrompre. Al final el fiscal es retira i els jurats secrets parlen entre ells i voten. Si diuen que hi ha prou sospites per pensar que un ciutadà podria ser culpable, aquesta persona serà processada. I amb això, els processos previs han acabat sense violar els drets de l’acusat.

Joan Gil

Una resposta fins a ara

23 des. 2022

http://joangil.pubsitepro.com

L’Almirall David FARRAGUT, Gran Heroi dels Estats Units

Classificat com a David Farragut,General,Guerra Civil,Guerra Civil USA,Marina de Guerra USA

Pensant que l’any 2022 no ha acabat fent feliços els que voldríem la llibertat de Catalunya, per alegrar-nos el Nadal ens ajudaria considerar una figura gloriosa lligada als Països Catalans que tant i amb tant èxit va lluitar per la llibertat als Estats Units.

Foto de l’Almirall David Farragut

El gran Almirall fou fill d’En Jordi Farragut Mesquida, un mariner nascut a Ciutadella, actiu com a capità a la marina mercant, que desenganyat amb el seu país va emigrar als nous Estats Units d’Amèrica a temps d’afegir-se a la Guerra de 1776 contra la Monarquia britànica i a favor de la independència. Va contraure matrimoni amb una dona nascuda als EUA d’origen irlandès i escocès. El futur Almirall James Farragut (que després canviaria el nom de pila a David) nasqué el 5 de Juliol de 1801 a una petita ciutat suburbana prop de Knoxville (estat de Tennessee) anomenada en aquells temps Campbell Station, més tard rebatejada Farragut fins els nostres dies. En Farragut fou sempre, malgrat la lleialtat a la Unió del Nord que va demostrar durant la Guerra Civil, un Sudista. Els seu pare va traslladar la família a Nova Orleans, on dissortadament la dona Elizabeth va morir de Febre Groga quan el nen James només tenia vuit anys. El seu pare es va trobar en una situació dificil: ell havia de marxar sovint de viatge i no podia deixar un nen tot sol, o sigui que va acabar col·locant-lo amb la família d’un amic íntim que ell havia fet durant la Guerra de la Independència. Aquest home, cabdal en la seva adhesió a la marina militar i de qui Farragut va prendre el nom David per honorar-lo, tenia dos fills. Tots dos, igual que en Farragut, van acabar essent almiralls.

El pare adoptiu va trobar la primera feina naval per al noi quan només tenia 12 anys. Als 22 ja rebé per primera vegada la responsabilitat de capità de vaixell, i ja no se separaria mai de la Marina de Guerra fins la seva mort en 1870. Va encetar una llarga història de servei començant amb la batalla contra els anglesos a Valparaíso abans de la Guerra Civil, on fou fet presoner pels anglesos, després combatent pirates, contrabandistes i al final participant exitosament a la Guerra dels EUA contra Mèxic, adquirint una gran reputació. En aquests anys s’havia establert amb la seva dona i la família a Norfolk, estat de Virgínia, en els nostres dies una gran base de la Navy Americana. Sudista com era, ell va veure la Confederació esclavista amb l’amenaça imminent de Guerra Civil i el trencament de la Unió com una traïció intolerable i es va traslladar a una ciutat a la costa de Nova Anglaterra per deixar-ho ben clar abans que comencés la guerra. Així i tot va tenir problemes i molts dubtaven la seva bona fe. La primera missió amb un vaixell de la Unió estigué a punt de costar-li un disgust perquè li van manar bombardejar la ciutat de Norfolk, on vivien amics i família i s’hi va negar. Tot es va arreglar reconeixent que en Farragut era un Unionista convençut.

Pl Farragut a Washington DC

La Navy encara no era gran cosa en aquells temps. Molt notable fou la invenció dels “ironclads”, vaixells petits recoberts amb làmines de ferro, que tant els uns com els altres tenien i van esdevenir el primer cas al món de cuirassats, els vaixells de guerra moderns, amb els que en Farragut tingué una mala trobada al Riu Mississipi amb els seus vaixells de fusta (però amb molts més canons). En Farragut aviat va adquirir una gran reputació per les seves fetes històriques, la primera de les quals fou la conquesta de Nova Orleans al començament de la guerra, on en Farragut havia viscut de nen. La població sudista no el va rebre bé. Al poc d’arribar, passejant-se amb alguns dels seus homes pels carrers, una dona desconeguda li va buidar al cap un orinal des d’un balcó. Noi, quina falta de respecte. El Congrés es negava a concedir cap títol d’Almirall en aquell temps i van acabar fent-lo primer un Rear-Admiral, una mena de Quasi-Almirall, però amb el temps arribaria a Vice-Almirall i a primer Almirall de la Nació americana.

Va cometre una pífia molt considerable durant el setge de Houston. Després que el General Ulysses Grant hagués destruït el fort de Vicksburg al Mississippi que bloquejava el pas de veixells unionistes, de fet obrint el riu als Unionistes, Houston era l’únic forat comunicant la part East amb l’Oest de la Confederació i un gran exèrcit unionista s’havia desplegat a les afores de Houston per acabar amb aquesta situació. El general unionista en comand havia demanat suport marítim i en Farragut es va presentar amb la seva flota. El general li va explicar la complexitat del plan que tenia fet per l’atac, dient-li exactament a quina hora havia d’atacar. En Farragut es va molestar i va atacar com tenia per costum a les 9 del matí, quan els canons de l’exèrcit de terra encara no estaven llestos per disparar i protegir-lo. No va perdre cap vaixell, però va patir molts desperfectes i el setge va durar sense ell per molt temps, una mica per culpa seva.

La seva hora final de glòria fou la batalla i conquesta de la Badia de Mobile (Alabama). Fou allà quan l’Almirall es va sorprendre notant que el seu vaixell ensenya on ell era semblava reduir velocitat i es va dirigir al seu capità demanant explicacions. Li va respondre que un guaita havia vist a l’aigua “torpedes”, que en aquell temps era com s’anomenaven les mines i Farragut va cridar la famosa resposta “Damn the torpedos and full machine ahead”, que fins i tot els nens d’escola aprenen en els nostres dies. Fou una gran victòria que va obrir per primera vegada les portes de la reelecció a Lincoln. La gent va començar a creure que la guerra es podia guanyar de debò. Esdevingut una figura gloriosa, Farragut va seguir a la Navy fins la seva mort sobtada d’un atac de cor en 1870. Està enterrat a un cementiri de Brooklyn (Nova York).

Glòria pòstuma.

Un heroi tan gran no podia ser oblidat fàcilment. Com queda dit, la ciutat on va néixer va canviar el nom a Farragut. A la capital Washington DC té una plaça cèntrica molt gran a poca distància de la Casa Blanca anomenada per ell amb una estàtua al mig damunt d’una columna molt alta. Dues estacions de Metro en línies diferents porten el seu nom (Farragut Nord i Farragut Oest) Altres estàtues es poden admirar a la Pl Madison de Manhattan i a Boston. Té una pintura a l’oli al Museu de retrats d’homes famosos a Washington, a la Mall. El servei postal va publicar un segell en memòria seva i al Cementeri a Brooklyn hi ha una gran columna damunt la seva tomba. Definitivament el seu nom no ha estat oblidat.

BON NADAL a tothom i un 2023 MOLT MÉS FELIÇ us desitja cordialment

Joan

12 des. 2022

Sedició contra qui?

Classificat com a Disputa amb França,Guerra Civil Soviètica,sedició,Tribunal Suprem EUA

En principi “sedició” inclou activitats dirigides a atacar, perjudicar i enderrocar, si és possible, el govern d’una nació independent, però es refereix sempre al govern central, mai als estats o territoris dependents que no tenen dret a escriure lleis semblants ni a defensar-se contra acusacions de sedició fetes pels òrgans del govern central. Tothom que ha seguit la reacció dels partits centrals anti-catalans, com ara el PP i el PSOE ranci, al projecte de derogació d’aquesta llei a l’estat, ha entès perfectament que per a ells “sedició” només significava opressió anti-catalana amb l’oportunitat de castigar durament a qui deixés d’obeir, i no tenia res a veure amb perills contra el govern central. Es que el vot pacífic popular i un govern impotent local que hi estava a favor, eren sediciosos o posaven en perill el govern central? I es mereixen empresonaments brutals i repressió judicial els polítics elegits amb aquest programa i els activistes? Molts països s’han declarat independents el darrer segle. Només el nostre estat ho ha vist com un crim gravíssim.

Sedició als Estats Units

Hi ha hagut dues lleis amb aquest nom i la història fa veure clarament què eren. De de 1797 els EUA tenien un conflicte seriós sobre diners amb el Directori pre-napoleònic que hi havia a París, amb perill de guerra contra França quan el 14 de Juliol de 1798 el Congrés va aprovar la primera llei de sedició, castigant qui s’oposés a l’execució de lleis federals, els empleats federals que no col·laboressin amb l’execució de lleis i ai las, també els qui practiquessin insurreccions, desordres, o assemblees no autoritzades, o fins i tot contra qui escrigués coses falses, escandaloses o malvolents (sic). En altres paraules, la llei disminuïa els drets civils dels ciutadans tant si tenien relació amb el cas francès o no. Era simplement una llei repressiva. El càstig era una multa de fins $2,000 (molts diners en aquells temps) i un màxim de 2 anys de presó.

La llei fou revocada el 3 de març de 1801. Havien estat condemnades 25 persones, gairebé tots escriptors i periodistes Republicans (en aquell temps el partit més democràtic). Els Republicans van cridar que la llei era innecessària, despòtica i cruel. Un cop elegit, el President Jefferson, un dels grans pares de la Constitució, compartint aquesta opinió, va indultar totes les víctimes.

La segona llei contra la suposada sedició fou promulgada el 16 de maig de 1918 quan encara no s’havia acabat la 1a. Guerra Mundial, no com una llei independent, sinó com una addició a l’Acta contra l’Espionatge de 1917. El llenguatge, sense assenyalar ningú, era molt més específic que el de 1798 i atemptava molt més greument contra les llibertats individuals, però sense apuntar. Aviat va quedar clar que tornava a estar dirigida contra Republicans democràtics i contra els activistes socialistes que demanaven justícia per a la classe treballadora. Ningú més en fou víctima i un candidat a la Presidència, el Socialista Eugene V. Debbs fou empresonat durant tota l’elecció (va treure un milió de vots i fou alliberat despres de l’elecció). El Tribunal Suprem no va ajudar gens. Hi ha una cosa de la què ningú parla i el lector probablement no ho ha sentit dir mai. La Revolució Soviètica de Lenin fou combatuda per cossos expedicionaris sobretot anglesos, francesos, nord-americans i japonesos que es van unir durant la guerra civil post-revolucionària a l’exèrcit “Blanc” de l’antic règim capitalista lluitant contra l’exèrcit “Roig” leninista (que encara no s’anomenava comunista sinó socialista). Els blancs, que demostraven tendències antisemítiques molt perilloses, van ser derrotats i van acabar fugint a Crimea. En un moment van estar a punt d’entrar a Moscou, pero Churchill, en aquells temps Ministre de la Guerra britànic, ho va impedir negant assistència dient que no volia cap General manant a Rússia. Els EUA havien enviat un exèrcit fort al Japó que va desembarcar conjuntament amb unitats japoneses a Sibèria a lluitar contra els rojos. En aquell temps, el govern federal americà va decidir perseguir dos Republicans que s’oposaven a aquesta operació a la Unió Soviètica i van acabar anant simultàniament al Tribunal Suprem, perdent en tots dos casos. El primer, Schenk, era un home que s’oposava al servei militar i havia publicat coses critiques del Govern, a qui els jutges van respondre que les seves activitats no estaven protegides per la primera Esmena constitucional en la què es basaven els drets individuals. El segon, Abrams, criticava l’enviament de tropes a Sibèria per combatre-hi els soviètics, i li van respondre que expressar insatisfacció amb una guerra aprovada pel govern estava prohibit.

El lector haurà vist que a diferència d’ara, els Republicans, un partit fundat per amics de Lincoln durant la Guerra Civil, eren els progressius i els Demòcrates el contrari. Duraria fins que el President Johnson va proclamar la Llei de Drets Civils per als negres. Tots els Demòcrates del Sud van perdre els escons i foren substituïts per molts anys per republicans amatents a les veus que sentien al Sud, cosa que va durar més d’una generació.

Casos recents de sedició autèntica

Deixem de banda coses velles, com els terroristes lluitant per la independència de Puerto Rico els anys 40. Van intentar assassinar el President Truman i van anar al Congrés a una sessió de la Cambra de Representants amb una arma de foc disparant contra els diputats. Molt més actual és l’assalt horrorós contra el Capitoli el 6 de Gener de 2021. Apart de la interrupció d’una sessió oficial de tot el Congrés per declarar un nou President manada per la Constitució i la substitució intentada de les notificacions dels resultats electorals als estats per butlletes falses, que equivalien a voler substituir un President elegit per un altre que no n’era, la insurrecció va costar la vida a 5 persones i en va ferir unes 250, gairebé tots policies. L’assalt fou dirigit gairebé professionalment pels Oath Keepers, un grup d’extrema dreta que a més d’organitzar grups tenien armes amagades fora de Washington disposats a usar-les si Trump ho manava. Parlaven de Guerra Civil. I hi havia gent que volia executar el Vicepresident per negar-se a certificar un fals resultat electoral. Van causar una destrossa molt considerable dintre del Capitoli, un edifici vist com un símbol poderós de la democràcia americana. L’FBI (la policia federal) no han perdonat i més de 200 participants han acabat davant jutges federals gràcies a càmeres de televisió entre altres coses, uns quants rebent sentències d’anys de presó. Veieu, senyors de Madrid com és un verdader acte de sedició?

I cap d’aquestes coses tenia la més petita similitud amb els actes pacífics i democràtics que van tenir lloc a Catalunya aquell 1 d’Octubre.

Joan Gil

28 nov. 2022

La Guerra Total, important en la Guerra Civil dels EUA 1861-65

Classificat com a General,Guerra Civil als EUA,Ulyses Grant,William T Sherman

El concepte de Guerra Total ens diu que l’acció militar que inclou la infraestructura i les accions afectant els civils és legítima i que tots aquests són objectius militars vàlids i que les accions militars tenen prioritat sobre les necessitats civils. El principi fou originat pel pensador Carl von Clausewitz al segle XVIII. Per entendre-ho millor hom pot considerar algunes sentències i cites famoses del General de la Guerra Civil William Tecumseh Sherman, protagonista d’aquest article i l’home més odiat al Sud dels EUA: “La Guerra és un Infern”, “La Guerra és crueltat”, “Contra més cruel sigui, més aviat s’acabarà”. Si el lector ha anat seguint les moltes guerres que han tingut lloc al final del segle passat i començament del present, que potser n’ha vist alguna sense morts de milers de soldats i ciutadans, desallotjaments, emigració forçada, destrucció de ciutats, camps de detenció? Vet aquí com va acabar la Guerra Civil dels Estats Units.

El President Lincoln i el General Ulysses Grant. Lincoln era un home profundament sincer dedicat a la causa d’abolir l’esclavatge i acabar amb la rebel·lió de tot el Sud, que havia començat amb les primeres declaracions d’independència el dia de la seva elecció i amb la formació de la Confederació rebel el dia mateix que va prendre possessió. Lincoln va ser elevat a la glòria després de ser assassinat, però no fou gens estimat durant el primer mandat. No era ell qui era culpable de la guerra on tants homes moririen (uns 620.000 al final), però és absurd pensar que era un sant. Era un polític astut, realista i molt hàbil (a més d’orador extraordinari). La Guerra va durar de 1861 a 1865, però en 1863, als tres anys, Lincoln tenia un problema gravíssim. A menys d’un un any de la reelecció tothom preferia votar per president un militar enemic seu que prometia negociacions amb els rebels. Lincoln no ho acceptava de cap manera perquè sabia que negociar significaria reconèixer la Confederació i perpetuar alguna forma d’esclavitud “light” i això ell mai ho acceptaria. Havia de ser reelegit!! I per aconseguir-ho calia fer progrés en la guerra per convèncer la gent que la victòria militar era possible. Els seus generals eren incompetents i no feien res per entrar al territori de la Confederació i acabar amb rebel·lió. Només feien batalles glorioses que no servien de res. Estava particularment enrabiat perquè la gran victòria militar de Gettysburg (al cementiri de la qual Lincoln havia pronunciat un discurs immortal, meravellòs que només va durar tres minuts) no va servir de gran cosa. Va evitar que el General Confederat Lee entrés a Pennsilvània, però Lincoln no entenia perquè el seus el van deixar escapar sense perseguir-lo a l’interior del territori rebel. Això s’havia d’acabar o estava perdut i fracassat. I llegint els sumaris de les batalles, el nom de Grant li va cridar l’atenció, perquè havia guanyat el mateix dia de Gettysburg una campanya dificilíssima de forma increïble a Vicksburg, Mississipi, reobrint el riu Mississippi per a la Unió i de fet tallant la Confederació en dos a més de conquerir Jackson, la capital de Mississippi. Aquest era el seu home per guanyar la guerra.

Potser algun lector recorda la meva descripció d’Ulysses Grant publicada fa unes setmanes. Era un alcohòlic perdut que havia estat expulsat de l’exèrcit i s’havia anat guanyant la vida venent fusta pels carrers i fent de dependent a una botiga. Quan va esclatar la guerra, va veure com els estats havien d’organitzar exèrcits de voluntaris però ningú semblava com fer-ho. Ell sí. Es va oferir i va organitzar els exèrcits primer d’Illinois i després de Nova York, on li van atorgar el títol de general (de Nova York, no pas dels Estats Units que vindria després). El van enviar a la campanya de l’Oest de les muntanyes Allegheny, per la que ningú s’interessava i on tots els generals l’odiaven i intentaven humiliar-lo. Però Lincoln llegia informes que cada dia li agradaven més. Quin homenot! Mai reculava, mai es rendia, si tenia un mal dia tornava a començar l’endemà, tenia una visió fantàstica, els soldats el respectaven. Així és com Lincoln, fent l’acció més agosarada i potser important de la seva carrera, va cridar Grant a Washington per nomenar-lo Comandant en Cap de tots els exèrcits de la Unió (als tres anys d’haver estat venent cuir a la botiga dels seu pare). Els generals, molt enrabiats, van presentar-se a la Casa Blanca. No podia donar aquest càrrec a un home que a vegades es presentava begut al camp de batalla. Lincoln, fastiguejat, va preguntar si sabien quina marca de whisky consumia en Grant, perquè volia enviar ampolles a tots els generals a veure si aprenien a fer-ho tot tan bé com Grant. Ulysses Grant era l’home que salvaria la seva reelecció i acompliria els seus objectius.

El General William Tecumseh Sherman. La seva mare va anomenar Tecumseh, nom de l’indi Shawnee que al voltant de la Guerra del 1812 contra els Britànics havia intentat fundar un estat independent indígena al mig de la nació americana i fins i tot ja tenia una capital, cosa que els britànics aprovaven. És considerat un heroi nacional al Canadà i té una estàtua dintre del Capitol a Washington. En qualsevol cas, el capellà que va batejar Sherman d’adult, va insistir que necessitava un nom cristià. A diferència del seu gran futur amic Grant, Sherman era un milionari, banquer i home de negocis que també havia estat militar com Grant, però se n’havia sortit anys abans voluntàriament. Havia tornat a enllistar-se quan va començar la guerra. Va salvar la vida, però li va anar desastrosament i va quedar deprimit i desesperat. Així estava quan es va trobar amb Ulysses Grant a la guerra de l’oest. Els van fer grans amics i Sherman va esdevenir un company segur, lleial, fidelíssim, sempre obedient. Va pifiar unes quantes coses, però Grant o l’ajudava a sortir-se’n o altrament el protegia. Va acompanyar Grant a Washington i tots tres van esdevenir amics. Amb gran satisfacció del President, tots tres es trobaven a discutir plans per acabar la guerra. Lincoln va retrobar l’esperança perduda. Van designar junts l’atac final que salvaria la reelecció. Cal afegir que tant Grant com Sherman eren partidaris del principi de la Guerra Total. Què era això que els Sudistes fessin festes i recollissin diners per ajudar els seus joves a anar a matar gent? No tenien dret a fer possible una guerra que destruiria la unitat del país i perpetuaria l’esclavitud. Al final el President Lincoln va respondre que ho autoritzava, amb la condició que no matessin civils. Una condició molt difícil. Tots tres van designar un plan final: Sherman entraria a fons al territori confederat del Sud amb 60,000 soldats, liquidaria la resistència i tornaria pujant per per la costa per afegir-se amb Grant a l’atac final a Richmond, capital de la Confederació. No fou del tot necessari, perquè en Grant havia acabat la feina tot sol.

Pel seu costat, al mateix temps, Grant sortia de Washington al capdavant de 120,000 soldats cap a la capital Richmond. La horrible Campanya “Overland”, la brutal confrontació final a vida o mort contra el famòs General Lee que li costaria 70,000 homes. Es tractava de travessar la Wilderness, el territori natural no-ocupat amb boscos, muntanyes i rius sense carreteres que tenia centenars de qm d’amplària i de profunditat i separava Washington de Richmond, amb el General Lee amb uns 60,000 homes (en perdria en total uns 30,000) a l’altre costat. Ja s’havia intent en va i es tenia per impossible.

La Guerra Total de Sherman comença a Atlanta, capital de Georgia. En principi la missió de Sherman era eliminar l’exèrcit confederat de Tennessee però va topar amb un general massa preocupat i potser una mica covard que no li va fer front i al final aquest exèrcit es va retirar d’Atlanta per tornar a Tennessee a fer una cosa diferent i Sherman va entrar fàcilment a Atlanta, segona ciutat de la Confederació. Va manar a tots els ciutadans evacuar immediatament la ciutat. El govern de la ciutat li va preguntar perquè. Sherman va respondre per escrit que això era una guerra i que quan la guerra acabés estaria disposat a ajuntar-se amb ells com un germà, però ara era la guerra i tots havien d’obeir i marxar. La ciutat fou a més cremada. Sherman va afirmar sempre (amb moltes penques) que ell no ho havia manat mai. El foc va començar a una reserva d’explosius confederats a un tren aturat a l’estació al centre de la ciutat que Sherman no necessitava i va manar explosionar-los, massa prop de les cases que van calar foc. Dies després, sortint d’Atlanta, va manar una altra vegada buscar cases amb utilitat militar i destruir-les. El foc va acabar amb la resta d’Atlanta. Res va sobreviure el pas de Sherman. Potser algun lector ho ha vist al film “Lo que el Viento se Llevó”.

Les possibilitats de reelecció de Lincoln ja havien millorat una mica amb la notícia que l’Almirall Farragut, gloriós fill d’un matrimoni immigrat natural de Ciutadella a les Illes, havia destruït tota la flota naval confederada a la Badia de Mobile (Alabama). Quan li van avisar que hi havia mines perilloses a l’aigua va pronunciar la frase avui en dia encara popular als EUA que es pot traduir lliurement com “A la merda les mines i endavant a tota màquina”. Era un bon quasi-mallorquí. Té dedicada una plaça molt gran i maca a Washington amb estàtua prop de la Casa Blanca. Amb això i les notícies d’Atlanta, Lincoln seria fàcilment reelegit. La Confederació seria derrotada.

Sherman havia demanat i va rebre permís de Grant i Lincoln per marxar des d’Atlanta cap al mar i la ciutat de Savannah a la costa. No estava gaire lluny però el camí esdevingué una mena de carretera de quilòmetres d’ample on no va deixar res en peu, ni camps agrícoles, ni mansions, ni bestiar, ni ponts, ni vies de tren, ni edificis públics. Als dos costats de l’exèrcit, naturalment sense que el General en sabés res, cavalcaven homes vestits de paisà buscant encara més menjar i coses d’interès per prendre-les o destrossar-les, i per fer callar a gent local que parlés massa fort. L’objectiu era naturalment terroritzar la població civil del Sud i deixar ben clar que tot s’estava acabant. El 22 de Desembre Sherman va entrar a Savannah, escrivint a Lincoln que li presentava Savannah com un regal de Nadal. Quan es va retirar tirant cap a l’estat de Carolina del Sud, dissortadament Savannah també fou cremada, aparentment per accident quan només volien destruir bales de cotó, només que el foc es va estendre. Carolina del Sud fou l’estat on la Guerra havia començat a Fort Sumter i es mereixia un càstig duríssim, que Sherman va administrar. Mentre estava allà va rebre una invitació de Grant per prendre un vaixell i anar a trobar-se amb ell a la casa des d’on Grant dirigia l’atac final a Petersburg, un suburbi de Richmond, que va durar 8 mesos però s’estava acabant. El president i la First Lady s’hi ajuntarien per celebrar els èxits militars i el final ja inevitable de la guerra. No se sap que discutissin res de la Guerra Total. Sherman, abandonant la molt batuda Carolina del Sud, va seguir pujant cap al Nord, entrant a Carolina del Nord, on fou una mica més benigne, només que per desgràcia quan ja marxava de la capital, Columbia, un altre foc també va destruir la ciutat. I efectivament Sherman no va arribar a temps per entrar a Richmond, on tot ja s’havia acabat. Però la unitat dels Estats Units havia estat preservada i l’esclavitud s’havia acabat per sempre. Hom es podria preguntar si el món seria igual en cas que Lincoln no hagués estat reelegit. Probablement hi hauria dos Estats Units.

Lincoln morí assassinat al Teatre Ford de Washington (que es pot visitar) nou dies després de la rendició del General Lee i la seva visita a la Richmond derrotada. Va entrar a peu passant per barris destruïts. Els blancs que sortien al carrer se´l miraven en silenci. No així els negres. Un se li va a acostar agenollant-se davant d’ell però Lincoln va respondre que ningú s’havia d’agenollar mai davant d’un home. El President va arribar a peu a la “Casa Blanca” del Sud i va voler seure a la cadira de Jefferson Davis, el President confederat en fuga. Tots els acompanyants esperaven que fes un discurs, però només va demanar un got d’aigua. Després del seu assassinat dies després fou substituït pel seu Vice-President Johnson, el primer que va patir un “Impeachment” de la hiatòria, un intent en va de destituir-lo. Va nomenar a Grant Secretari (ministre) de la Guerra. Quan el mandat de Johnson es va acabar, Ulysses Grant fou elegit dues vegades consecutives President dels Estats Units. Grant va fer Sherman cap de l’exèrcit i fou ell qui va acabar tancant tots els indis a reserves.

Probablement tots els visitants a Nova York han vist l’estàtua eqüestre daurada de Sherman a la plaça a la cantonada sud-est de Central Park, davant l’Hotel Plaza i la Cinquena Avinguda. L’estàtua de Grant probablement l’ha vist tothom a la TV. Sembla una taca negra endavant de l’edifici blanc del Capitoli de cara a la Mall, on hi ha les estàtues dels altres dos homes que com ell van salvar Amèrica, Washington i Lincoln. És el lloc on se celebren totes les preses de possessió i el jurament dels nous Presidents. No es veu a la capçalera d’aquest blog perquè hi ha massa washingtonians disfruntant del bon temps a la Mall.

Joan Gil

16 nov. 2022

Ucraïna a Mig Novembre 2022

Classificat com a Exercit Rus,General,Guerra d'Ucraïna,Riu Dnieper

Fa més de vuit mesos que cada dia veiem a la TV una imatgeria cruel, inhumana i intolerable. Com és possible que això encara pugui passar al segle XXI? Com hi pot haver coses a la guerra que siguin legals? Aviat arriba el moment on ja no importa qui o perquè. Només cal fer plegar en l’acte. Prou.

Els nostres diaris publiquen anàlisis de la situació fortament influenciats per la simpatia a Ucraïna, i la hostilitat de l’OTAN contra Rússia, i hom troba poques anàlisis raonables de la situació militar, que no obstant son disponibles, encara que calgui buscar-los i son importants pensant en les molt desitjades negociacions. Han augmentat a les fonts de més credit els qui apunten a dificultats visitant els territoris alliberats sota control ucraïnés o trobant-se en persona i podent parlar amb els actors. Els militars ucraïnesos, sens dubte amb consellers estrangers, ja no són com abans. Les contínues demandes militars i econòmiques d’aquest país també es veuen amb irritació discreta mal amagada. Quant haurà de durar? La càrrega econòmica és molt severa considerant les condicions econòmiques als països occidentals, inclosos els EUA, i la inflació sobretot de la benzina i el gas empitjorades per les poc considerades i inefectives sancions a la Rússia de Putin. A més, l’amenaça d’una recessió mundial s’estén per molts països del món i fins ara Ucraïna ha rebut i segueix rebent molts milions cada mes, sobretot dels EUA. I molts països han de pagar, com Espanya, el 2% del presupost a l’OTAN. Hi ha queixes en veu baixa que ja se senten i la conclusió inescapable és que tothom vol que s’acabi, encara que per ara no vulguin dir-ho clarament.

Kherson i el Riu Dnieper. L’exèrcit ucraïnès ha recuperat aquesta ciutat defensada molt aferrissadament a l’interior per tropes originaries de Chechen, cosa que el món ha aplaudit com una gran victòria contra Rússia. Sí que n’és considerant la magnitud de territori al voltant de la ciutat recuperat que havia estat perduda pels russos, però els soldats russos i chechens a l’interior segons la BBC es defensaren molt bé fins al final. Vet aquí com va anar.

Els primers invasors de la Ucraïna estaven dirigits per un comando incompetent, convençut que tot plegat es tractava d’un petit passeig triomfal, una mena de desfilada militar (com probablement els hauria assegurat Putin) i els seus soldats no semblen haver estat familiars amb principis bàsics militars moderns ni amb el respecte i tracte degut a la població civil, que és sempre una víctima indefensa caiguda en les seves mans. Ara han posat un altre General en comanda, un veteran que ja ha havia participat fa anys de jove en la revolta contra Gorbatxev per evitar el desmembrament la Unio Soviètica. Els guanys i avenços ucraïnesos del nord i després al Donbas a la regió de Donetsk i Luhansk (fins fa poc repúbliques independents) foren aturats per soldats russos fortament reforçats per membres del famós grup Wagner (una companyia privada russa oferint mercenaris professionals que han guanyat molta experiència i anomenada a les guerres i revolucions africanes). Els residents del Donbas abans de la guerra se sentien majoritàriament com russos estancats a Ucraïna i ressentien la persecució del seu llenguatge i cultura pels ucraïnesos amb alguns incidents violents, que Putin exageradament veia com nazionalsocialistes. Els defensors derrotats i empresonats de Mariupol semblen haver estat una brigada nacionalista de la dreta radical pro-ucraïnesa agressiva. Ara segons certes informacions, els russos ocupants utilitzen formes de pressió semblants o iguals contra ucraïnesos que no creuen i no volen ser russos. La intolerància i l’odi mutu han atansat fites històriques. Tant de bo s’hi pogués aprendre una lliçó.

El cas de Kherson era molt complicat. Evidentment representava una gran humiliació per Russia perdre-ho. Està a la dreta i molt aprop del gran Riu Dniper. El problema era que encara que els atacs directes contra els russos dintre la ciutat fallaven, al voltant de Kherson els ucraïnesos s’anaven aproximant des de la perifèria a la ciutat suggerint la possibilitat d’un encerclament tallant les provisions que hauria acabat amb la mort o empresonament de tots els soldats russos a l’interior de la ciutat. Aprovisionar-los des de l’altra banda del Riu, on estava el gruix de l’exèrcit rus, era cada dia més difícil perquè els ucraïnesos havien volat tots els ponts. El comandant rus va manar l’única cosa raonable que es podia fer: muntar una línia de defensa fortificada i impassable a la vora esquerra del riu i retirar tots els soldats i equipament estacionats a la part dreta dintre de Kherson de forma ordenada cap a l’esquerra. Resultat? El que diuen gent amb experiència militar és que una muralla defensiva enfortida i amb soldats frescos acabats d’arribar en llarg del banc d’un riu és simplement impassable. En altres mots, amb molta probabilitat han salvat tot el seu exèrcit dintre de Kherson aturant al mateix temps tot l’avenç ucraïnès a la regió.

Encara que ningú sap com acabarà res, aquesta situació suggereix un atur forçat de les hostilitats amb l’arribada de l’hivern amb neu i gel. Probablement aquest temps seria una bona oportunitat per negociar allò que tothom desitja, l’alto-el-foc i si es pot (que podria ser impossible), la pau amb atur de la guerra per temps indefinit, com passa per exemple entre les dues Coreas. Però està clar, ningú sap com acabarà.

El bombardeig de les centrals elèctriques, dipòsits de gas, fuel i distribuïdors de l’aigua potable per tot el país. El clima d’hivern a aquesta part del món és molt dur. El bombardeig massiu de les parts d’Ucraïna lluny del front, fou iniciat després de l’atac exitós d’agents ucraïnesos al pont nou unint Crimea amb Rússia. Diuen que l’atac a ponts és legal durant una guerra però sembla haver produït una ràbia profunda a Moscou, a més de tallar una via d’aprovisionament de l’exèrcit. Com a retribució i càstig exemplar, la campanya de bombardeig massiu amb míssils i drons de zones no afectades de la guerra va començar. La destrucció de la infraestructura necessària per suportar la vida humana i civilitzada sota les condicions actuals en el nostre temps, és una mesura barbàrica, mai vista, tan infinitament cruel com probablement efectiva. L’OTAN sí que sap enviar armes i consellers, però no sembla que pugui fer gran cosa contra aquest desastre. Cal tenir en compte que els homes de menys de 60 anys foren incorporats per Zelenskii a l’exèrcit, o sigui que la majoria de resident s’on dones, nens i ancians. Pagaran per la reconstrucció? Fa segles, la gent podia sobreviure sense calefacció ni aigua corrent, pero això es va acabar fa moltes generacions. Hi haurà un patiment molt gran amb morts i possiblement fam i la gent, desesperada, exigirà la fi de la guerra a qualsevol preu. És evidentment allò que Putin desitjava i hi podria guanyar molt més que al camp de batalla.

Afegit 18 Novembre: Fonts independents diuen que hi ha lluita oberta a dos llocs: un al Donbas on els Ucraïnesos intenten entra a una carretera que va directe a Donetsk (encara lluny) i han topat amb la resistència de fortes unitats de Wagners i russos; l’altre a la desembocadura del riu Dniper a una mena de llagó que comunica amb el Mar Negre. Segons sembla, els estaven esperant i hi ha una batalla a camp obert, fora de ciutats, considerable. Com de costum ningú deixa acostar-se a periodistes independents.

Joan Gil

joangil.pubsitepro.com

11 nov. 2022