Arxiu per a 'Israel' Categories

15 ag. 2024


La Tragèdia de Gaza: Verdader i Fals Anti-Semitisme

Classificat com a General

Molts que tenim anys hem estat sovint estabornits per l’horror, barbàrie i la crueltat de les guerres interminables que tots hem vist entre molts països del món, potser recordant a casa la guerra i la postguerra franquista i oblidant que la guerra no és mai la resposta. Quan en veiem una no és qüestió d’estar a favor o en contra d’un dels combatents, sinó en contra de tots els qui els van enviar a la mort i a favor de negociacions i acords de pau. El cas d’Israel i els Palestins és particularment cruel i difícil de resoldre, i fins i tot difícil i llarg d’explicar. El Sionisme fou un moviment originat a Europa a mig segle XIX preconitzant el retorn dels ciutadans jueus a l’antiga Palestina per colonitzar-la. El moviment es va enfortir moltíssim, com era natural, amb el salvatgisme inhumà de la persecució antisemítica hitleriana i els camps d’aniquilació. El somni de l’emigració a Palestina va esdevenir una necessitat, però Palestina ja estava inhabitada per àrabs des de feia segles, sobretot Palestinencs, que no volien marxar i a mes tot estava sota l’autoritat colonial britànica. Una lluita cruel entre els dos pobles va començar i els anglesos aviat en van tenir prou, retirant-se i deixant el cas a les noves Nacions Unides, les quals en 1948 van pronunciar una partició bastant irracional entre les dues nacions, que com era d’esperar, no es conformaven amb la partició. La guerra per la independència jueva contra la feble coalició àrab va esclatar i fou guanyada en 1949 pels jueus. El preu pagat pels Palestins fou terrible. Molts foren expulsats de la llar ancestral a l’estranger, a camps de refugiats que segueixen existint i estant encara tractant de retornar. Molts van morit, van perdre les cases, les memòries  i la terra per sempre, a més dels fills i marits. Vet aquí que al món sovint hi ha coses difícils de resoldre. Els uns recordaven l’Holocaust, els altres la pèrdua de la llar ancestral. En un cas així, preveient com el cas acabaria, les Nacions Unides o els Estats Units s’hi haurien hagut de ficar i establir la pau, però els Estats Units van triar enlloc enviar armes i molts diners a Israel i reprimir els Palestins. Aquesta política unilateralment pro-israeliana fou iniciada pel President Harry Truman i no ha parat de crèixer. Nous desastres esperarien aviat als  àrabs. En la Guerra dels Sis Dies (1967) van perdre l’altra meitat de Jerusalem, tot el Banc Oest de Palestina (conegut com  Cisjordània), la franja de Gaza, el territori siri de l’Alt Golan, i tota la península egípcia del Sinaí. A més amb la protecció transparent dels EUA els Israelians van introduir i repetir combats humiliants, lluites i petites invasions  burlesques constants. Després de la guerra de Yom Kippur en 1973, que va acabar una miqueta millor pels àrabs, Egipte va reconèixer Israel i signar un tractat de pau, recuperant el Sinaí. Encara hi va haver una altra guerra molt dolenta i cruel contra el Líban en 2006. Israel havia esdevingut un gegant invencible gràcies al suport militar i econòmic dels EUA. Fins ara entre 1946 i 2023, Israel ha rebut un total de 260 mil milions de $ del Tresor americà. En l’actualitat el govern d’Israel rep 3.3 mil milions anuals, per temps indefinit, i Biden acaba d’afegir-hi una nova donació de 20 mil milions més, gairebé tot per armes de destrucció (com si en faltessin a l’Orient Mig). Cal afegir que els EUA havien negat a Israel bombes atòmiques en temps de Kennedy però ells hi van treballar i reeixir, establint en els anys finals de l’Apartheid de Sud-Africa una cooperació, possiblement per tenir un lloc on poder fer assaigs i explotar bombes. Al final de l’Apartheid, el President Clinton va exigir al darrer President blanc Sud-Africà la dissolució del projecte i el govern va obeir. Segons sembla, Israel compta actualment amb unes 80 o 90 bombes nuclears, i hom no en sap gaire més.

La qüestió de la realitat política d’Israel ha estat molt poc discutida i es poc coneguda,  però és probablement central. Durant el començament del Sionisme, molts jueus havien afavorit formes de socialisme radical i de fet després de la independència, el país fou governat alguns anys pel Labor, el partit socialista que va introduir moltes formes de col·lectivisme com els Kibuz i ideologies d’esquerra. Ben-Gurion fou l’home d’aquest període i l’economia es va desenvolupar bé gràcies en part a les grans indemnitzacions pagades per l’Alemanya de l’Oest i amb figures notables, com Golda Meir. Tot s’acabaria en 1977 amb l’accés al poder de Menachem Begin, un antic líder dels terroristes que van lluitar contra Anglaterra, que va establir a la nació el primer govern Likud, en aquells temps de moment Centre-Dreta, però que poc a poc aniria patinant fortament cap a la dreta, on el Likud i el seu líder “Bibi” Netanyahu poc a poc van convertir Israel en un país de dreta cada dia mes radical, arrogant, militaritzat, i profundament anti-palestí. La veritat és que els governs socialistes previs ja havien començat a promoure les colònies jueves dintre de Palestina (que no han deixat de créixer i ara ocupen la gairebé majoria del territori palestí, a més creuat per carreteres que poden ser usades només per israelians, amb tota l’aigua i electricitat que volen i amb residents perillosos que usen violència, mals tractes i sovint assassinats contra els Palestins, que també poden ser empresonats (o morts) amb poques esperances de justícia. Hi ha altres Palestins que són ciutadans d’Israel però no tenen gaire drets o esperances. Netanyahu, un home sovint acusat de corrupció i capaç dels equilibris polítics més inimaginables per evitar judicis, s’oposa radicalment a un estat palestí i en canvi segueix repetint que els Palestins no reconeixen el dret Israelià d’existir, com si ell reconegués el mateix dret als Palestins. Els petits partits d’extrema dreta que el mantenen al poder, són encara més violents demanant l’expulsió de tots els àrabs i n’hi ha que promouen la violència al territori ocupat de Palestina, fins i tot distribuint de franc armes entre els colons israelians. Incomprensiblement, Republicans del Congrés han invitat Netanyahu quatre vegades a Washington a donar discursos polítics al Congrés sovint atacant principis del govern legítim americà. (Estava molt indignat que Obama volia firmar un tractat amb Iran).

Potser algú es pregunta d’on ha sortit aquest pes tan gran israelià dintre la política nord-americana? Hi ha una cosa que és important encara que en aquest moment sembla haver renunciat a la glòria i visibilitat del passat, que és l’organització AIPAC, (American-Israel Comitè d’Acció Pública. Qui vulgui pot mirar el Web AIPAC.org, que abans era molt explícit afirmant la necessitat d’educar els polítics i ciutadans Americans sobre el significat i necessitats d’Israel. Abans organitzaven mítings polítics enormes, amb discursos del President i dels polítics més importants, però ara cal trobar una app per saber què fan. No és difícil explicar-ho pero és fàcil d’entendre: com que el problema més gran dels polítics americans és trobar diners per la campanya de reelecció que pot ser caríssima (diuen que Trump i la Kamala Harris ja tenen a la butxaca uns $300 milions, i molts Senadors en necessiten també molts) i com que els diners venen nomes de subscripcions populars o de donacions de grans multimilionaris, és natural que els aspirants a ser elegits els busquin. Abans la gent de l’AIPAC invitaven candidats a una entrevista i els donaven una nota revelant si eren prou amics d’Israel o no. L’AIPAC en aquells temps (ara no ho sé) no donava diners; el que feia era donar noms de milionaris disposats a ajudar a candidats amb bona nota d’aprovat. En l’actualitat, sí que AIPAC dona diners i els dediquen sobre tot a ajudar gent per fer fora adversaris polítics amb una bona campanya. Aquest any ja ho han fet exitosament amb diputats que s’interessaven pels Palestins, i això que eren només les primàries. Quants diners oferiran quan s’acosti l’elecció? Que el lector tingui en compte que res d’això és il·legal i que ni poden ni volen amagar-ho.

Conclusió Final. La fundació d’Israel fou molt complicada i és difícil fer justícia a tothom. És que ningú va reconèixer a temps com de malament anaven les coses? Israel havia caigut en les mans de partits d’extrema dreta dirigits per un polític aventurer i perillós com Netanyahu, mentre que entre els Palestins és difícil trobar actualment personalitats esperançadores. Els Jueus i els Palestins són éssers humans vius amb drets i aspiracions. Sembla que el govern federal dels EUA hauria de trobar una sortida justa i humana diferent de regalar tones d’armes perilloses.

Una de les coses més desagradables que feia o potser encara fa AIPAC és anomenar a tothom que criticava Israel un “anti-semita” i encara ho fan amb qui intenta parlar de Palestins. Doncs no: hi ha tristament molts anti-semites verdaders pel món. Fa uns dies vaig veure a la TV un jove amb un ganivet a la ma que sense cap raó atacava tres joves jueus amb vestits típics que anaven pel carrer parlant entre ells; hi ha temples (sinagogues) que han estat atacats amb bombes i explosius; hi ha ciutadans jueus que han estat assassinats. Això sí que és verdader anti-semitisme. I cal considerar també que hi ha molts jueus dintre i fora d’Israel que estan contra les actuacions de l’extrema dreta i la guerra i ara han d’aguantar que molta gent només degut a la seva religió els molesti sense preocupar-se de què pensen.

Joan Gil

No hi ha resposta

27 oct. 2023


Noves Informacions dels EUA, (27 Oct. 2023)

Classificat com a General

Escrit el Divendres 27 d’octubre a les 15.oo

 

La Guerra entre Hamàs i Israel

La tragèdia continua el seu curs. Darrerament hem tingut algunes notícies de coses abans desconegudes. Una es refereix al propòsit dels dos vaixells de guerra dels EUA estacionats davant la costa. És una mesura de seguretat perquè el govern israelià, ansiós d’envair el Nord de Gaza dient que no volia deixar escapar ni un sol membre de Hamàs, havia concentrat gairebé tot el seu exèrcit davant la frontera de Gaza, deixant desprotegit tot el mig del territori israelià, que quedaria indefens si els de Hezbollah decidien atacar des del Nord (cosa que per ara sembla poc probable).

Els israelians se senten molestos per l’alliberació de quatre ostatges d’arrels nord-americanes. Ningú sap exactament quants son, potser fins 200, tots sotmesos a la falta de medicines, gasolina, aigua, internet, i menjar. El problema és que les declaracions d’ostatges alliberats rarament es conformen amb la visió sinistra que el govern promou. Una de les senyores alliberades va arribar a dir que els seus guàrdies havien estat gent molt amable, mentre que el govern segueix descrivint-los com monstres. És la famosa síndrome d’Estocolm. L’exèrcit no vol que siguin rescatats per ningú més que per ells i sols observant les circumstàncies dictades pels israelians. En canvi, sembla que els nord-americans, amb més experiència sí que volen parlar amb Hamàs sobretot sobre la seva gent. La relació internacional dels governs amb les famílies dels ostatges acaba sovint sent molt dolenta. Israel es nega a negociar amb gent d’Hamàs, contra l’opinió americana, i no veu cap diferència entre qualsevol resident de Gaza i Hamàs i per això, sense presions nord-americans, haurien volgut fer un assalt brutal contra Gaza sense distingir entre  militants i ciutadans normals. Creien també que podien acabar totalment amb tots els membres de Hamàs per sempre, però això ni els Americans ho han aconseguit mai.

Els Estats Units segueixen negociant secretament per evitar-ho. El President Biden i el Secretari Blinken van lluitar per evitar que Israel fes una invasió prematura del Nord de Gaza, justificada sempre per la necessitat única d’extirpar i aniquilar els de Hamàs totalment. Encara no se sap de quants militars disposa Hamàs,  però segur que no arribaven als 1.5 milions  de Palestins tancats a Gaza del Nord, que amb tota seguretat en haurien de patir molt. Avisats, els Israelians van respondre que el problema era acabar amb Hamas, i prou més perquè havien assassinat al menys 1,200 israelians. Igualment es van oposar a alçar o afeblir les mesures del bloqueig total sense pietat, afectant l’aigua, el carburant, el menjar, l’electricitat, l’Internet i els medicaments. Tràgicament no creien possible distingir entre els civils i els insurgents i van acabar autoritzant només l’entrada d’un contingent màxim de 20 camions amb ajuts, però en cap cas amb gasolina de cap mena (perquè Hamas la robaria). L’ONU feia notar que en temps de pau, Gaza n’havia  necessitat 100. I així es van quedar els Hospitals, ambulàncies i maquinària per recobrar víctimes dels bombardeigs diaris nocturns sense electricitat, ni policia  i molt poca aigua o menjar, molts palestins dormint als carrers de Gaza sobre rocs i sense mantes. S’han vist coses terribles a les teles estrangeres: un home assegut al seient de darrere d’una moto amb un nen mort ficat a un sac, buscant un lloc per poder enterrar-lo; una dona a punt de donar a llum plorant que no sols no podia anar a l’Hospital, ni tan sols trobar veïnes per ajudar-la; vistes desoladores de carrers reduïts a runes sense eines ni treballadors, on era impossible desenterrar o ajudar les víctimes… Biden sembla haver-los convençut que moltes d’aquestes coses eren crims de guerra, i van afluixar, però molt poc. Avui mateix hem sentit als mitjans que Israel, no obstant la pressió nord-americana, ha començat a enviar missions de l’exèrcit per terra cap a Gaza, que semblen desembocar en una invasió total ja en marxa, o almenys s’hi sembla.  I què  volen fer quan hagin acabat amb Hamàs? Un gran misteri de molta conseqüència

Aquest brutal incident ha tornat a despertar a molts llocs l’interès pel futur dels Palestins. Hi ha, pel món més que per Amèrica qui simplement veu que amb l’estat de fet de les colònies de jueus ultraortodoxos ja establerts a Transjordània, el petit terreny que queda lliure  de l’estat d’opressió patit per la violència policial i pels mals tractes i amenaces dels residents colonistes ultraortodoxos, la repetició del Tractat d’Oslo amb la creació de dos estats separats ja ha esdevingut impossible. Què cal fer, doncs? Els de Natanyahu havien anar preparant el camí cap a la dissolució de la poca Palestina que queda i probablement també l’expulsió dels residents. Ell no ho ha dit mai, però es va oposar al Tractat d’Oslo firmat pel Primer Ministre assassinat per un ultra, Y. Rabin i ha estat molt sovint aliat amb la dreta extrema  que en parlava sempre en la llengua hebrea als llocs públics que els visitants i estrangers no entenien. Els EUA s’hi queixaven de tant en tant, però seguien pagant a Israel les subvencions militars  i ajut militar que ells demanaven. I segons informació publicada per l’Institut Hudson, un conseller extern de l’exèrcit  nord-americà, Israel disposa actualment d’unes 90 bombes atòmiques.  En Biden segueix dient en públic que ell suporta incondicionalment l’Estat d’Israel amb la seva defensa necessària però afegeix el desig d’una solució acceptable al problema palestí, un problema que molts jutgen ja insoluble, com si els palestins ja haguèssin perdut el tren. Molts veuen difícil que el Govern estatunidenc pugui proposar res acceptable i útil,  i el país queda  sota la protecció insuperable dels EUA. Fa uns dies membres de les dues Cambres del Congrés han expressat suport incondicional a Israel i el desig que aviat el Congrés  pugui aprovar els bilions de $ oferts pel President, quan la revisió del pressupost federal hagi acabat.

La Guerra d’Ucraïna

La gent de moment no hi pensa gaire, però el President hi vol enviar una injecció forta de dólars  i a més ha decidit enviar a Ucraïna coets capaços d’atançar punts molt llunyans de les seves fronteres (vol dir Rússia). La premsa darrerament també en parla poc, però alguna coseta sí que es publica. Sembla que l’ empenta del contraatac ha acabat. Van dir una vegada que havien penetrat algun punt de la muralla russa de defensa però es referien a  forats molt petits pels quals no passarien tancs ni màquines de guerra. Darrerement s’ha sentit parlar que havien obert un forat gros al punt més desitjat per poder tallar i separar l’entrada per terra a Crimea des del territori ocupat pels russos Però encara quedaven al davant dues barreres més per passar i en qualsevol cas no se’n ha sentit parlar més i sembla que el dur Hivern ja està massa prop Els russos han recuperat alguns territoris guanyats ocupats abans per Ucraïna i alguns altres que estaven fins fa poc en possessió d’Ucraïna. Sembla que algunes veus ja suggereixen la possibilitat de parlar amb Russia d’ una solució. En qualsevol cas, a la Cambra de Representats sembla que no en volen saber res i que els temes dels subsidis a Ucraïna i Israel s’haurien de separar de qüestions purament domèstiques.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

NOTA: He notat amb consternació que fins fa poc el text del darrer apunt contenia errors gramaticals, degut a que no havia pogut passar el text per l’ordenador de taula que utilitzo per evitar-ho.  Després d’assegurar-vos que la culpa no era meva, em plau agraïr l’atenció.

No hi ha resposta

31 jul. 2014


La tragèdia de Palestina i les seves causes

Classificat com a General

  • Lydda fou fins tres dies al juliol de 1948 una tranquil·la ciutat agrícola o potser un poble àrab a Palestina. La guerra entre jueus i àrabs acabava d’esclatar immediatament després de la partició del país per les Nacions Unides entre les dues comunitats. Una unitat militar israeliana va entrar al poble. Més de 300 civils musulmans van ser morts, la resta aplegats i expulsats. Les cases foren destruïdes i els terrenys agrícoles abandonats sense cap mena de compensació. Fou una neteja ètnica. La població va entendre bé la lliçó i el missatge: després de molts segles els calia abandonar les llars i fugir. Altrament si els musulmans salvaven la vida, acabarien a un camp de refugiats…on els seus descendents segueixen vivint avui en dia, sense que el món se’n preocupi gaire. Tenen no obstant una agència de les Nacions Unides només per a ells per mantenir-los vius. Pel que fa a Lydda, no és gens difícil de trobar al mapa. Ara es diu Lod i és el lloc on està situat l’aeroport internacional de Tel Aviv. Però el problema que va conduir a aquell desastre no es va resoldre mai i ha resultat en més de 60 anys en desastres guerres, destrosses i crueltats indescriptibles fins al dia d’avui. No té sentit parlar de les tragèdies individualment, volent arbitrar si aquest o aquell tenia la raó en aquest o aquell cas, o qui dels dos ha començat perquè el problema de fons és sempre el mateix i és d’això que caldria parlar. Els colons jueus van crear un país nou a una terra que no estava buida i ningú va fer res, potser amb l’excepció d’unes febles Nacions Unides, per resoldre la tragèdia dels palestins. No s’hi val dir que no es pot fer res. Hi ha sempre solucions polítiques a tots els problemes polítics. A vegades millor, a vegades pitjor, però sempre es pot fer alguna cosa que serveixi a tothom.

    Fa molts anys…
    Després del Primer Congrés Sionista, el fundador Theodor Herzl va enviar una delegació de tres rabís a Palestina a veure com estava el terreny. Van escriure en un estil molt jueu dues frases que sumaritzaven llavors i segueixen sumaritzant la situació ara perfectament: “La núvia és molt maca, però dissortadament ja està casada”. Llegim sovint quina influència l’Holocaust tingué en el naixement d’Israel. Estrictament no és veritat que en tingues cap, perquè el Sionisme ha justificat sempre el seu dret a ocupar la terra exclusivament amb es lligams històrics i bíblics del poble d’Israel amb Palestina i ho van escriure aixi i van ser fundats molt abans que l’Holocaust arribes. Molts sionistes eren molt progressius i somniaven en un estat perfecte, exemplar per a tot el món. Especialment, el moviment de la vida col.lectiva als Kibbutz, avui en dia mig abandonats va influenciar molts jueus. Ara bé: la situació al món va canviar i l’Holocaust tingué un efecte molt gran en el públic americà, particularment evident després del descobriment dels camps d’exterminació nazis.

    El govern dels EUA havia rebutjat sempre la Declaració (britànica) de Balfour, que promovia la immigració jueva a Palestina. El President Roosevelt defensava una actitud equidistant entre les comunitats jueves i musulmanes a Palestina, cosa que va ser la política oficial dels EUA per molts anys. Sens dubte l’Administració Americana, considerant com estaven les coses, sobretot el subministre energètic en aquells temps, temia un efecte negatiu sobre la disponibilitat del petroli. En Truman també va seguir per anys aquesta línia. Una gran agrupació jueva antisionista americana, veient el desastre que podia tenir lloc, defensava una expulsió amb indemnitzacions dels musulmans. Finalment Truman va canviar dramàticament la seva posició esdevenint el primer President que va reconèixer la independència d’Israel. Sens dubte, la qüestió de l’Holocaust va pesar molt, encara que no tenia res a veuré amb els àrabs.

    Les Nacions Unides van dividir el país en tres, una part pels àrabs, una altra pels jueus i Jerusalem com a una mena de territori internacional obert multinacional. Els àrabs en la primera de moltes decisions unilaterals catastròfiques que prendrien, ho van rebutjar, mentre que els colons jueus acceptaven amb entusiasme. L’endemà de la partició unitats àrabs armades van atacar els colons jueus però eren molt dèbils, desorganitzades i mal armades, contràriament als jueus que havien après moltes coses de la Guerra Mundial. L’exèrcit jueu pràcticament les va esborrar del mapa en pocs dies. Aleshores en una segona fase cinc països àrabs es van mobilitzar atacant Israel des de diferent fronteres. Una unitat britànica, la Legió Àrab va lluitar amb ells, però només al territori atorgat per les NU als musulmans, cosa que va estalviar als àrabs una calamitat i humiliació encara pitjors. Els àrabs, mal armats, mal dirigits, embolicats en intrigues polítiques, baralles internes i maquinacions, foren derrotats clarament. Així i tot, Egipte, sense que hom entengui perquè, es va quedar amb tota Gaza i els Jordans van incorporar a la seva monarquia mig Jerusalem i tota Transjordània, més o menys el territori palestí dels nostres dies. La guerra va acabar amb la delimitació d’una línia de frontera “verda”, la demarcació de l’armistici que els EUA i molts altres (però no pas la poderosa Dreta israeliana) voldrien en un tractat de pau com a frontera definitiva. En canvi de la frontera de les NU no en vol saber res ningú, sobretot la idea de voler transformar Jerusalem en una ciutat internacional lliure.

    Arribant als temps actuals
    Sobre el paper, la superioritat tant territorial com pel nombre d’habitants dels àrabs sobre Israel semblava immensa però era en realitat inexistent degut a desorganització, dictadures, falta de patronatges, abusos i desavinenteses internes degudes als diferents règims. Els israelians van començar a demanar dels patrons americans diners i armes per “restaurar l’equilibri” suposadament perdut a la guerra. Amb l’ajut dels EUA els Israelians hi van reeixir plenament. Aviat Israel va esdevenir una superpotència amb un exèrcit de classe mundial invencible, amb tot pagat i de fet mantingut pels EUA. Jo afegiria que també el pais es van inclina fortament cap a la dreta i cap al militarisme, abandonant els somnis progressistes que els van motivar al moment del naixement del nou Estat. Originalment, Israel estava governat pel Labor Party al que pertanyien tots els fundadors de l’Estat, però en els nostres dies pràcticament només ha sobreviscut la Dreta, curiosament fragmentada però sempre radical. Potser molts ciutadans també han canviat i esdevingut més durs. L’únic diari progressista es el Haaretz, que es pot llegir de franc a l´internet, on el lector trobara opinions diferents de la propaganda oficial. Altrament de les polítiques esquerranes i progressives dels fundadors, queden sobretot les memòries.

    Pel que fa a la seva resistència dintre la política interior nord-americana, a Europa no sembla entendre ningú com funciona. Hi ha gent absurda (o potser antisemita de debò) que diuen que els jueus controlen tota la política americana pel món, cosa tan ridícula com impossible. L’única cosa que sens dubte controlen és la política americana a l’orient mig que els afecta, generalment a través d’organitzacions com la l’AIPAC, que al capdavall es una organització nord-americana legal i pública (podeu visitar el seu web). És impossible deixar d´admirar l’habilitat extraordinària d’aquests grups i la dedicació dels que la dirigeixen. L’AIPAC no és cap lobby perquè ni distribueix ni ofereix directament diners. Han aconseguit que tots els candidats a un càrrec federal es presentin a una entrevista explicant les seves opinions respecte a Israel i el món àrab i en general així s’acaba sovint la cosa. Que les respostes no els agraden? Per fer-se elegir a qualsevol càrrec als EUA cal finançar una campanya que costa molts milions de dòlars. El candidat imprudent amb opinions poc favorables trobarà totes les fonts d’ingressos en les que confiava tancades i seques. Si és un senyor amb closca molt dura, podria ser que fins i tot apareguessin al seu districte persones fent campanya contra ell amb acusacions d’antisemitisme i histories o historietes fosques o brutes de la seva vida anterior exposades i sortint al llum. I aquest candidat no sortirà elegit. Ja ho van demostrar almenys en dues ocasions i no els cal tornar a fer-ho. Torno a notar que això no té res d´il·legal ni amagat i que podeu visitar el seu web que és ben public. Representa un ús molt astut i hàbil de les peculiaritats de la política electoral nord-americana. Qui vulgui pot intentar-ho.

    En l’actualitat no obstant, el govern israelià ha triat seguir una línia de confrontacions directes amb el govern dels EUA. Quan Ariel Sharon era President, Israel va envair Gaza amb un exèrcit per raons similars a les actuals. El President Bush, espantat per la violència, va manar en públic i per la TV a Sharon que es retirés de Gaza. En Sharon es va negar, posant Bush en un compromís perquè no havia passat mai i l’incident era public. Els EUA paguen anualment quantitats enormes de diners a Israel. En Bush va repetir la seva ordre per segona vegada amb el mateix resultat. I ho va haver de deixar córrer davant l’actitud de Sharon. En Netanyahu ha fet coses semblants sobre tot amb les colònies al West Bank, la construcció de les quals sovint fa accelerar desafiant directament queixes nord-americanes, cosa que tant en Kerry com l’Obama han notat sovint. A més hi ha l’assumpte d’Iran, on Israel insistia en que els EUA ataquessin per aire destruint les fàbriques nuclears. Ara, en canvi, sembla que els americans volen fer pinya amb Iran i permetre’ls un ús limitat de l’energia nuclear, cosa que enrabia molt el govern de Tel Aviv. A mes els ministres israelians parlen de Kerry en públic en un to ofensiu, o francament insultant. Netanyahu juga amb foc.

    RESUM
    Al món passen desgràcies molt difícils de resoldre. Algunes són el resultat de forces naturals (els anomenats “Actes de Déu”, com es diu als EUA) i altres de problemes i accions humanes. Per altra banda ni la religió catòlica ni la moral cívica ens permeten jutjar a ningú. Jo hi estic molt d’acord i no vull jutjar. Sobre el sionisme hi ha hagut sempre moltes opinions, tant favorables com desfavorables i dintre de cadascuna d’aquests opinions, hi ha aspectes que es veuen de certes formes variables segons els temps i la gent que en parla. Al començament el Sionisme era un moviment molt progressiu, però darrerament ha esdevingut m conservatiu cosa que ha resultat en canvis sensibles de política. De fet, el Sr Netanyahu ha esdevingut un polític extraordinàriament popular i admirat a l´interior i les crítiques contra la seva política cada dia més febles. El públic israelià està amb ell.

    Jo el què veig malament és que hi hagi qui pretengui jutjar el problema basant-se en el darrer esdeveniment acabat de veure als diaris o l´internet. Tenen els Israelians dret a defensar-se o no? Més d’un lector quedarà sorprès de sentir dir que la resposta és un NO contundent, que Israel en aquest cas no té cap dret a defensar-se perquè ni la llei internacional ni les NU atorguen aquest dret a una nació ocupant contra una nació ocupada que, segons les lleis internacionals i les NU tindria en canvi molts drets a defensar-se contínuament tant com pugui sobretot del blocatge permanent dintre d´un territori minúscul que de fet es un galliner. Igual amb la negació de productes essencials i la protecció de civils. Però no es amb aquests legalismes com es pot resoldre el problema. El que cal és tornar a les arrels i mirar de trobar una solució acceptable als interessos de tots els participants o de totes les víctimes, desterrant l´odi i la mala fe i restaurant l´esperança en un futur millor, ara cruelment perduda. I mentre que no s’hi arribi, haurem de seguir posant-nos malalts cada vegada que les notícies ensenyin fotos de Palestina. Prou, per amor de Déu. Prou

    Joan

  • No hi ha resposta