Els EUA són diferents

És magnífic que un grup estigui representant la meravellosa òpera La Traviata de Giuseppe Verdi per popularitzar-la País Català. Aquest autor l’ha vist representada quatre vegades als escenaris (potser cinc), pot recordar el gran baríton mallorquí  Joan Pons cantant el paper de pare d’Alfred i fins i tot l’extraordinària versió cinematogràfica que va interpretar en Plácido Domingo. Es tracta probablement de l’obra mestra de Verdi i potser de la millor opera italiana. La història que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri vulgui viure sola amb ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament,  impedirà el casament d’una filleta innocent, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred la troba i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.

En general, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, que fou molt exitosa. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. Ara bé: els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas son molt diferents: una òpera busca primàriament despertar les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia relatat era el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau a continuació , un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que havia escrit en Dumas:

La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill

Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i no la pot endur enlloc. Un dia veu a una parc la meravellosa Violeta i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va a buscar negoci). La dona porta sempre sempre una camèlia al pit: gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, L’Alfred vol fer una selecció especial però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.

Al poc temps, els dos amics es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi es. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat. Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del banquet on comença l’òpera amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix vol que vingui a viure amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res. Fa un discurs lamentant la posició tan trista  de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de cortesana).

Però Alfred i Violeta (segon acte de l’opera) sí que acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores es presenta sense avís el pare df’Alfred que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell  té que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol de seu germà. Ara bé: el pare es troba amb Alfred a Paris i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és una bona dona molt sensible i intel·ligent. I que ell de jove també tenia una amant i molts joves solters també en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (Això no surt a l’òpera).

Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.

Tornats a Paris, tant Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A l’òpera Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament dels seus serveis. Això no passa a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar amb ella. La Violeta pateix molt i no ho pot aguantar perquè secretament segueix estimant l’Alfred.

Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, l’Alfred li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i el seu cos és tornat per ser enterrat a París.

La novel·la comença i acaba amb un senyor desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments que entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar-la a una tomba pagada amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.

Sembla mentida que la mateixa historia hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents.  El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte però capaç de venjança i  crueltat quan les coses surten malament.

Joan Gil

Tags: Alexandre Dumas fill, La Traviata, Opera italiana, Verdi

Potser algun lector se sorprendrà veient un resident dels EUA escriure i publicar en anglès una biografia de Ramir II el Monjo, el rei d’Aragó que va ajuntar per sempre més Catalunya i Aragó. No va ser fàcil i em vaig haver de passar molt de temps llegint llibres i consultant, però és el meu tercer llibre. Jo volia sempre ser escriptor. Si algú s’hi interessa, es pot comprar no sols a Amazon i el seu KDP sinó a la majoria de negocis que venen e-books de forma electrònica o impresa. La meva motivació? M’irrita la forma com molts parlen a Espanya de la fundació de la Corona

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

d’Aragó, com si Catalunya hagués estat una mena de província afegida a un país més poderós. La veritat fou molt diferent i aquesta unió, planejada per un rei feble i incompetent, però en molts sentits extraordinari, va acabar esdevenint el cop mestre de la història medieval espanyola. En aquells temps (principis del segle XII) Aragó era un país de parla aragonesa molt petit reduït a unes quantes valls pirenaiques encara al north d’Osca, ciutat que seguia en mans musulmanes. El pare de Ramir era al mateix temps rei de Navarra, la terra dels bascos i de llengua euskera. De fet aquest idioma es parlava a molts indrets aragonesos i Navarra afirmava que Burgos encara era navarrès. El Rei Sanç tenia tres fills barons. Com que Ramir era el tercer, no tenia cap possibilitat d’esdevenir rei i el seu pare el va enviar a fer-se monjo a un monestir prop de Tolosa del Llenguadoc. El germà més gran de Ramir, Pere I,  ja rei, va conquerir Osca, que aviat esdevingué la capital (a la coberta del meu llibre hom pot veure un petit dibuix del castell d’Ayerbe prop d’Osca on Ramir va regnar, que encara està ben conservat). No obstant la seva feta, el germà gran fou mort pels musulmans de Saragossa sense deixar fills i el segon germà Alfons I el Batallador, un dels guerrers més importants de tota la Reconquesta, va pujar al tro. A més de conquerir Saragossa contra els Almoràvits, una nació jihadista africana com ara ISIS o Al-Qaeda en els nostres dies que havia ocupat tots els reialmes musulmans, el Batallador es va casar amb la Reina Urraca de Castella, esdevenint sol monarca de tots els regnes cristians ibèrics excepte Catalunya (que els francesos consideraven un domini seu en rebel·lió i per això no van tolerar mai que fos declarat un regne). El problema era que Urraca era una viuda molt especial, bastant dissoluta, que ja tenia un fill del primer matrimoni i no volia saber res d’Alfons, el qual va acabat expulsat de Castella després que Urraca fes annular el matrimoni.  A més. ai las, Alfons el Batallador era homosexual i també moriria sense fills. Al final el gran guerrer va caure a un parany dels Almoràvits a la ciutat de Fraga i com el seu germà va sucumbir. Al Testament va deixar els seus regnes a Déu i la Verge Maria, representats per les Ordes Militars que tant l’havien ajudat.  Naturalment, tothom, inclòs el Papa, ho van rebutjar. Ramir era l’únic que quedava, però seguia essent un monjo solter i acabava de ser elegit Bisbe de Roda-Barbastro. Quines credencials!

Sabem molt poc de Ramir i res de la seva personalitat. El meu Ramir és un intel·lectual molt religiós, perfectament satisfet amb la seva condició de monjo solter, humanista i pacifista que veu malament la guerra contra els moros, ha patit molt veient la crueltat de la guerra i el patiment dels civils, i no volia castigar ningú ni volia ser rei. Els bascos de Navarra es van negar a acceptar com a rei un bisbe i es van separar d’Aragó donant la corona a una mena de cosí, Garcia V Ramírez el Restaurador (en el seu euskera Gartzea Remiritz) que surt molt a la novel·la.  Aragó ja havia perdut molt territori, pero el fillet de la Reina Urraca, Alfons VIII de Castella ja era rei i dient que Saragossa havia estat conquerida pel Batallador aragonès en nom d’una Castella determinada a arribar a València i el Mediterrani,  va ocupar l’antic regne musulmà de Saragossa com a propi, reduint Aragó a Osca i els Pirineus. Per acabar-ho d’arreglar, senyors feudals aragonesos es van sublevar intentant donar la corona a Alfons de Castella. A aquest període es refereix el famós poema de la Campana d’Osca. Diu el famós cantar que el Rei Ramir va tallar el cap d’uns quants enemics, els va lligar pels cabells i els va penjar a l’entrada del seu palau. Probablement no va passar mai. A la novel.la  surt amb una altra interpretació.

El desastre era imparable i a més Ramir tampoc tenia successors. Va triar com a dona una princesa viuda d’Aquitània, filla del Duc Guillem IX, Príncep dels Trobadors i senyor de gran part d’Occitània, anomenada Agnès, que ja havia tingut tres fills i encara era prou jove per tenir-ne més. La nova Reina Agnès, acostumada al luxe i benestar d’Aquitània, després de donar llum a una nena que seria batejada Petronilla en aragonès (i Peronella en català) en va tenir prou i se’n va anar de tornada a un monestir mixt (monjos i monges) de luxe a Aquitània, abandonant Ramir per sempre. Aquest cas és curiós, perquè en aquell temps l’Església dubtava si els sacerdots es podien casar o no, i Ramir s’havia casat pel seu compte sense demanar permís al Papa. Un Concili, indignat, va prohibir per sempre els matrimonis de capellans que dura fins ara.

Evidentment, Ramir havia vist el seu regne reduït  trencat i en perill i no sabia com sortir-se’n. Va tenir una idea que en retrospectiva fou genial. Es va reunir amb el jove Comte Ramon Berenguer IV, encara solter, al castell d’Ayerbe i li va oferir la seva nena de dos anys en matrimoni. El català va acceptar però aparentment no va voler esdevenir rei i va acceptar el títol de Príncep d’Aragó i tot el poder real, mentre que la corona va passar al petit cap de la nova Reina Peronella. Ni a Aragó ni a Catalunya hi havia cap precedent de fer cap d’estat una dona. Ramir, sens dubte molt alleujat, va viure encara feliçment prop de 20 anys.

Ramon Berenguer i Peronella van contraure matrimoni quan la reina tenia 14 anys a la Catedral de Lleida i la dona va esdevenir una esposa i reina excel·lent, substituint el marit i governant durant les seves absències. El seu marit va acabar fent-se molt amic d’Alfons de Castella, que es va casar amb la seva germana i essent ja família van anar tots dos amb el seus exèrcits a Andalusia a fer la guerra junts. Com que Alfons de Castella tenia molts problemes (Portugal se li havia declarat independent i els Almoràvits seguien apretant), va decidir tornar Saragossa al seu cunyat i Aragó sense guerra. Ramon Berenguer, que va prendre Tortosa completant així la Reconquesta catalana, va morir sobtadament a Itàlia del Nord quan anava de camí a visitar l’emperador Barbarossa.  El seu fillet encara menor va esdevenir el Comte Ramon Berenguer V de Barcelona però Peronella va retenir la corona reial d’Aragó encara per dos anys, fins que va abdicar a favor del seu fill, que va canviar-se el nom a Alfons II, esdevenint el primer sobirà únic de la Corona d’Aragó i verdader fundador del Casal de Barcelona que duraria set generacions. Peronella morí a Barcelona molt jove encara, als 40 anys, i està enterrada a un lloc perdut de la Catedral.

Vaig emprendre, escrivint el llibre, un esforç per pintar la vida de la gent comú als dos costats durant l’edat mitjana i, una mica per entreteniment, descric les barbaritats i escàndols del Duc d’Aquitània, sogre de de Ramir, al seu palau de Poitiers i les seves orgies amb trobadors. Fins i tot surt la lletra d’una cançó escrita per ell mateix. És històric que una vegada va empaitar amb l’espasa dintre la catedral de Poitiers un bisbe que es negava a pagar-li impostos. Després d’un breu matrimoni va tornar la seva primera muller al pare al·legant sense fer annular el matrimoni que no li servia de Duquesa i es va tornar a casar. Va raptar la dona d’un dels seus viscomtes (la Dangerosa) quedant-se-la per sempre al seu palau. Gairebé tot és històric i jo crec que entretingut.

Si Ramir no hagués fet allò que va fer lliurement, Aragó sens dubte hauria estat annexionat per Castella, la qual hauria conquerit fàcilment València i unificat tota la península sota la seva bandera. I Catalunya? Qui sap! Potser seriem un departament més de França. L’expansió marítima i comercial de Catalunya al Mediterrani, Itàlia i Grècia no hauria tingut mai lloc. Jo crec que val la pena recordar qui fou el Rei Ramir, un desventurat monarca que  només va durar 5 anys però va canviar la història d’Europa.

Em permeto afegir les cobertes dels dos llibres que havia publicat anteriorment, aquests dos disponibles només a Amazon i KDP sigui en versió electrònica o de paper. Estan bé per aprendre I practicar l’anglès i mirar d’entendre la vida dels nord-americans. Diuen que els qui no som nadius escrivim un angles més clar i menys complicat. Jo faig com puc. Recomanaria sobretot el primer llibre, Laia’sTakeover, que és el que més m’agrada personalment. Qui sap, potser algú els traduirà o tothom acabarà llegint anglès, com ara llegeix castellà. El futur és molt llarg i acaba passant de tot.

Saluts,

Joan

Tags: Agnes d'Aquitania, Arago, Castella, Peronella o Petronilla, Ramir II l Monjo, Ramon Berenguer IV, reconquesta

Epidemiologia és la branca de la Ciència i la Medicina que estudia els determinants externs que influeixen o amenacen la salut humana. En altres paraules, intenta aclarir quines coses de les moltes que ens envolten causen malalties. Inclou però de cap manera està limitada a les malalties infeccioses. Cal recordar el menjar que comprem, les malalties laborals, com ara els efectes de la respiracio d’amiant, els gasos ambientals, el plom a la pintura de la paret o en l’aigua de beguda, la radiació i moltes altres coses. Els primers que sospiten que hi ha un problema tenen sempre una visió i coneixement científics limitats, i podrien fer associacions gratuïtes; és molt fàcil dir que quelcom fa mal o causa malalties, però cal investigar si és veritat o no. Abans que el govern prohibeixi res, cosa que podria ser injusta i el resultat de propaganda interessada, cal assegurar-se que la relació entre la causa i la malaltia existeix i els únics que poden estudiar i comprovar o negar les sospites son els epidemiòlegs. A més de determinar les causes verdaderes d’una epidèmia que afecta un cert grup, els epidemiòlegs també determinaran l’extensió de l’epidèmia, forma de transmissió quan es tracta d’infeccions i les millors formes de protegir-se i combatre-la.

Epidemiologia està enclosa dintre les especialitats de la disciplina Salut Pública, que als EUA s’estudia a moltes escoles i Universitats a tots els nivells: Diploma de College, Masters i Doctorat. Per raons desconegudes, alguns a Catalunya es pensen que un epidemiòleg es un metge especialitzat en malalties infeccioses. A més de la World Health Organization, als EUA la central universalment reconeguda i autoritat màxima és el Center for Disease Control situat a Atlanta, encara que en molts casos en problemes infecciosos és el Dr. Anthony Fauci, Director de la Branca d’Al·lèrgia i Malalties Infeccioses de l’Institut Nacional de la Salut (NIH) i co-descobridor del virus del SIDA, qui dona la cara sortint a la TV. Ho fa molt bé. Sempre hi ha hagut metges entre els epidemiòlegs, però els cal estudiar addicionalment i treure un altre diploma. En el cas de l’epidèmia actual d’un nou coronavirus, provinent d’algun animal que havia entrat a l’àmbit humà probablement a llocs on animals vius son venuts als consumidors (sobretot la Xina), el paper dels metges diguem-ne normals i els seus laboratoris sens dubte va consistir en  reconèixer una infecció nova, prèviament desconeguda i determinar que hi havia un nombre insòlit de casos però no haurien sabut mai què fer per determinar l’extensió i gravetat del situació ni per aturar o almenys arraconar l’epidèmia, ni com aconsellar res a les autoritats.

L’autor va treballar molts anys a la Facultat de Medicina de Mount Sinai a Nova York, on va estar en contacte i va tenir el privilegi de col·laborar amb especialistes en salut pública i va poder observar alguns dels seus mètodes. Cal recordar que entre moltes altres coses, Mt Sinai fou el centre que va denunciar i clarificar els efectes tan nocius de l’amiant (asbestos) sota la direcció del Dr Irving Selikoff, que va acabar amb la prohibició i retirada d’aquest mineral de tots els habitatges humans, vaixells i llocs de treball, així com amb moltes compensacions econòmiques per les morts prematures causades. El resultat final, obtingut amb la cooperació dels sindicats, fou obtingut fent la comparació del nombre més alt de càncers i fibrosis pulmonars en treballadors de l’amiant causant la mort amb el nombre d’aquestes morts en la població general de l’estat, mai exposada a l’amiant. La conclusió fou final i convincent, i així ho van entendre tant el govern com molts jutges. La indústria naturalment havia seguit negat qualsevol associació mentre els treballadors patien i morien.

En general, els epidemiòlegs son experts en Estadística i en càlcul de probabilitats, que sovint és el punt final d´una investigació. Una altra eina necessària que utilitzen molt, son els entrevistadors entrenats. Es molt difícil trobar i anar a parlar amb les famílies i contactes de víctimes d’una epidèmia o malaltia, que és l’única forma d’identificar i aïllar la gent exposada al contagi i esbrinar la forma de transmissió. La majoria de gent no s’obren fàcilment a persones desconegudes que truquen a la porta preguntant coses personals o fins i tot intimes i no enten les conseqüències de les seves declaracions. Pot un lector imaginar-se com s’ho van fer els entrevistadors que estudiaven les causes del SIDA, que van ser completament desconegudes per anys. Temien els entrevistats els resultats del que deien? Era molt probable perquè en aquells tempos era dolent i perillós confessar homosexualitat i l’ús de drogues intravenoses és sempre il·legal i aquestes conjuntament amb les transfusions de sang contaminada son les formes de transmissió. Abans que això se sebés la població havia viscut aterrida causant incidents greus.

En l’actualitat el Govern Xines dona xifres esfereïdores sobre el nombre de gent exposada i ha dictat mesures autoritàries, dictatorials i excessives que inviten a desafiar-les. En quins estudies científics es basen? Tenen prou gent entrenada o han enviat soldats a preguntar? Fa uns anys amb intervals d’uns 8 anys es van declarar dues epidèmies de coronavirus diferents, la primera anomenada SARS a la Xina, que ho va tractar de forma incompetent. Probablement era relatada al costum de vendre animals vius per la consumició a la gent, o potser als ocells o porcs) , El virus SARS era molt més perillós que l’actual  i va causar moltes morts. Anys després el MERS, un altre coronavirus nou menys agressiu aparegut a l’Orient Mitjà va causar morts però també fou controlat. Aquesta vegada sens dubte el Govern xinès, potser tement un nou SARS, va voler provar al món com havien après, però van començar amb el secretisme usual, amagant sense avisar ni dir res el començament de la crisi fins que era massa tard per aturar-la o confinar-la i la seva actuació està exposada a crítiques serioses.

Posant les coses en perspectiva

La Salut Publica disposa en els nostres dies de mitjans de protecció poderosos i efectius. Cal mirar com han mig aturat o almenys controlat les epidèmies d’Ebola (i d’altres malalties virals africanes horribles) que no han pogut estendre´s pel món. I la variola i la poliomielitis que va manar tants nens quan aquest autor era jove, estan erradicades i al menys en països desenvolupats, la humanitat gaudeix una certa seguretat. Com és de greu l’epidèmia del nou coronavirus, està justificat el seguiment alarmista que els mitjans de comunicació en fan i com acabarà? Naturalment no tenim per ara cap resposta, però els epidemiòlegs americans han fet una comparació que els desespera, de la que pocs parlen. La grip. Molts veuen aquesta infecció com una malaltia de poca importància, que és una equivocació. Moltes infeccions virals es limiten als bronquis i les vies respiratòries, i no passen d’aquí, però en algun cas penetren a l’interior del pulmó causant una pneumònia. Una persona jove i sana en general ho pot superar però no pas tots els ancians, la gent malalta, immunodeprimida, diabètica descompensada, ni nadons o nens petits. El resultat? Molts no ho volen sentir. L’any 2019, unes 180,000 persones van haver de ser hospitalitzades per la grip i 10.000 van morir. Aquest any l’epidèmia actual, particularment perillosa (que és sempre pitjor a l´hivern) ja ha causat unes 97,000 hospitalitzacions i 4,800 morts. I ni tan sols la vacunació ha aconseguit aturar aquest problema, perquè hi ha moltes classes de virus gripals i han de ser triats per fer vacunes sense estar segur que son els que vindran.

Potser seria l’hora de recordar el cas horrorós de l’anomenada Grip Espanyola (H1N1) de l’any 1918 durant la Gran Guerra, la pandèmia pitjor de la història moderna. Hom calcula que va afectar uns 500 milions de persones (la tercera part de la humanitat). El nombre de morts no ha estat mai clar, però el mínim seria uns 20 milions però probablement va arribar als 50 milions. Aquesta flu no es limitava a matar ancians, malalts i nens, sinó que atacava igualment gent jove i altrament sana. Gairebé ningú sap perquè se’n diu espanyola, quan aquest estat no hi va tenir res a veure. L’epidèmia fou descoberta i identificada als EUA a un camp militar d’entrenament. Era la Guerra Mundial i la censura militar de tots els països bel·ligerants en rara unanimitat van prohibir parlar-ne. L’estat espanyol no obstant era neutral i els diaris foren els únics que en parlaven. Imagineu-vos: Espanya defensant la llibertat de premsa! Aquestes consideracions del passat i present de la grip ens fan veure la nova epidèmia de coronavirus en un altre llum, perquè encara no sabem com és de perillosa ni ha esdevingut encara una pandèmia mundial. En la majoria de malalts la malaltia sembla lleugera i com passa sovint, les víctimes mortals semblen ser els nens petits, malalts i vells.

Alguns epidemiòlegs pensen que aquest nou coronavirus podria esdevenir una endèmia, o sigui una malaltia que es queda per sempre entre nosaltres, potser activada de forma estacional com la grip. Sens dubte hi haurà treballs per desenvolupar una vacuna i mirar de trobar un tractament, dues coses que no son gens fàcils, però no esdevindrà en cap cas el nostre pitjor problema. Cal considerar els grans èxits de la Salut Publica i la seguretat i els beneficis que ens ha portat. La vida humana s’ha allargat molt, moltes malalties abans greus i fins i tot alguns càncers poden ser tractats amb èxit, altres han estat erradicades, la majoria de ciutadans viuen en bona salut per molts anys. Però el món no ha estat mai perfecte ni ha estat lliure de perills ni ho serà durant la nostra vida.

AFEGIT: Ens hem assabentat amb consternació de la mort del Dr. Li, un oftalmòleg que havia identificat el set primers casos del coronavirus, tots clients de la botiga que venia animals vius, i havia temut que es tractés d’un nou SARS. El govern el va fer callar amb amenaces i el van obligar a firmar un paper desmentint-se per haver escampat rumors perillosos. En aquells temps un bon equip d’epidemiolègs hauria pogut acabar amb l’epidèmia. Ara resulta que el govern de Beijing ha manat entrar a cada habitatge de l’aglomeració de Wuhan amb 11 milions i mesurar per força la temperatura de tots els residents internant tothom que tingui febre. No hi ha precedents per un disbarat tan absurd i totalitari.

Joan Gil

Tags: Coronavirus, Epidemiologia, Grip, SARS, Xina

Ja en temps de Roma hi havia des de sempre una dreta i una esquerra polítiques, el Partit Aristocràtic i el Partit Popular. En en forma o l’altra això ha existit gairebé sempre fins als nostres dies. Molts veuen els Partits Socialdemòcrates com sistemes polítics que afavoreixen els grups socials en perill o la classe treballadora en general. És veritat això, o son els socialistes simplement part d’un sistema interminable d’estira i afluixa per tal que res no canvïi? Hi ha exemples presents i històrics que il.lustren el problema.

El Sr. Donald John Trump

Pocs homes han estat tan odiats i insultats… i infravalorats com el President Trump, el que no obstant ha demostrat una habilitat i sentit de direcció poc comuns, que l’han fet invencible i sembla anar abocat a la reelecció. Qui és ell? Un home viciós, cridaner, mentider, faldiller de finances dubtoses, sense experiència política i no obstant va aconseguint tot allò que semblava impossible gràcies al suport del votants de la classe obrera americana, tant camperols com treballadors, en total un 40% de la població que el segueix de forma entusiàstica passi el que passi, digui el que digui. Algú es pensarà que amb 40% no es pot guanyar cap re-elecció, però a un país federal on el President és triat per representats del estats membres, no pas directament pels ciutadans sí que es pot. Aquest senyor concentra la seva campanya als estats que necessita i té possibilitats de reelecció molt realistes. Com és que els seus representants republicans no l’aturen? La majoria de Representants i Senadors son gent molt cridanera sempre preocupats per les opinions al seu districte., però no pas en el cas de Trump. Trump domina totalment el seu partit com ningú més ha pogut simplement perquè ha aconseguit aterrir-los. Una paraula mal dita, un vot mal fet i la  carrera del parlamentari s’ha acabat. Fa molts anys que ningú havia vist un control tan sòlid i inflexible d’un dels partits nacionals. Un aliat inesperat i molt fort son els mal anomenats evangèlics, la dreta religiosa, en general seguidors de la teologia baptista que el suporten entusiàsticament per la seva oposició als avortaments i casaments homosexuals. Formen amb els seguidors de la classe treballadora un bloc formidable, gairebé impossible de trencar.

Trump, que ho entén molt bé, diu sempre als treballadors que ell ha fet molt per l’economia amb nous tractats internacionals i de comerç, frenant a la Xina, que l’atur és prop de zero, que la borsa ha pujat de forma astronòmica, que les grans companyies americanes fan molts diners (hi ha el Director d’una companyia farmacèutica que cobra 26 milions a l’any). Tot això és cert, però què en treuen els treballadors trumpistes? La feina que troben és cada dia de pitjor qualitat, monòtona i sense futur. Els sous no han pujat per uns 4-5 anys, mentre hi ha hagut una inflació entre 1.5 i 2% a l’any. El sou mínim federal que aquí s’expressa en dòlars per hora segueix essent des de fa molts anys $7.25/hora, encara que alguns estats i ciutats l’han apujat voluntàriament a $15/hora. Els $7.25 serien uns $13,000/any, sense assegurances de malaltia ni cap protecció i una família petita en aquest país no pot viure-hi. Cada dia es perden mes llocs de feina degut als ordinadors, competició, que son substituïts per feines dolentes i mal pagades. Per exemple Amazon no paga en l’actualitat ni un cèntim d’impostos, però maltracta amb impunitat  els seus treballadors amb mesuraments i vigilància constants del temps que necessiten, evitant el descans, cronometrant les visites als lavabos i a vegades ajudant a trobar subsidis estatals a la pobresa a empleats fixos. De fet els empleats treballen vigilats i a les ordres d’un computer. A Walmart els cursos en beneficència per a empleats son regulars. Als repartidors de paquets que tenen un ordinador amb cronòmetre al camió no els deixen aturar-se per descansar sinó que han de complir amb un mínim de lliuraments cada dia. De vacances alguns en tenen. Igual amb els camperols. Amb els aranzels molta gent s’han vist aturats sense poder vendre la collita i quan Trump resol el problema que ell mateix ha creat, anuncia a tot el món que acaba de crear milers de llocs de feina.  La qüestió de l’assegurança de maladia és massa complicada per ser resumida. Tan complicada com dolenta, quan n’hi ha.

Molts dels seus partidaris són supremacistes blancs, indiferents als mals tractes a la frontera mexicana, indiferents a problemes racials i entusiàstic propietaris d’armes de foc automàtiques de combat. Un dia Trump va dir que volia immigrants noruecs i no pas de països de merda. Després de disturbis entre una manifestació de supremacistes duent banderes nazis i una altra de gent mes democràtica que va acabar amb un mort i ferits, Trump va anunciar que hi havia bona gent a tots dos grups. Ell no tolera discussions serioses. Respon simplement a tot dient que son mentides, odi contra ell, insults i atacs polítics del Partit Demòcrata o que no importa. Les explicacions ni tan sols les volen escoltar els membres d’aquest 40% tan insòlitament sòlid que amenaça amb reelegir-lo. Perquè? Molts treballadors viuen desesperats per la seva situació econòmica i desenganyats de la politica i estan disposats a votar per qualsevol que prometi ensorrar-ho tot tornant a començar. Ser membres d’un grup supremacista fa feliç a molta gent. Parlar amb ells és com discutir el dret d’autodeterminació amb els de Vox.

Un altre exemple?

La classe treballadora dels Nazis

El Caporal Adolf Hitler va tornar viu de la Gran Guerra i va seguir a l’exèrcit estacionat per uns mesos a Baviera, on va viure l’anomenada Räterepublik, o República Socialista basada en comitès de treballadors que va intentar seguir l’exemple de Lenin. Hitler  fou anomenat enllaç entre els militars i els dirigents insurrectes al poder i va exercir per una estona. Prou que va entendre que els treballadors fan la majoria de la població i que calia conquerir el seu suport per fundar un país verdaderament sòlid i unit. Com es fa això? Segur que no amb votacions, que només divideixen. Treient-ne les conseqüències, va batejar el seu nou partit Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. A diferència d’altres, un cop al poder es va dedicar a fons a millorar la condició dels treballadors que tant necessitava i li semblaven essencials. Va crear vaixells turístics que salpaven per tot el món en cabines que fins aquell moment només els rics es podien permetre, sempre naturalment amb sessions obligatòries d’adoctrinament i vigilància de la Gestapo per identificar i treure a temps les pomes podrides. Va construir a la platja Bàltica del nord centres enormes de vacances, els sou va millorar molt, va prometre un Volkswagen a tothom i tots va acabar creient que eren una raça superior i que Alemanya estava destinada a conquerir mig món,  eliminar els jueus i sotmetre els pobles eslaus. Una nació forta i molt unida va saludar amb entusiasme el projecte bèl·lic hitlerià. Els treballadors es miraven bocabadats i amb goig els espectacles nazis i els discursos del txef. Ja sabem com va acabar tot.

Seria fàcil trobar trobar altres exemples com ara Mussolini, o Franco amb els seus Sindicats verticals i habitatges protegits. Molts falangistes creien de debò que havien havien d’ajudar la classe treballadora empobrida per la guerra, aturada i emmetzinada per la propaganda “roja”. I avui en dia trobem masses o majories de treballadors sens dubte dintre de Vox, al Front Nacional francès, a l’Alternativa per Alemanya,a Hongria i a molts altres llocs.

I els socialistes què? Al capdavant d’un maldecap impossible de resoldre, han esdevingut allò que als EUA s’anomena un partit d’ames de casa i intel·lectuals benestants residents als suburbis de les grans ciutats que en el fons no passen de ser allò que l’autor escrivia al començament d’aquest apunt, el partit d’esquerres amb la funció de resoldre i esmolar els abusos de la dreta per tal que tot segueixi endavant però igual un cop eliminats els excessos pitjors de la dreta dominant. És veritat que hi ha hagut verdaderes revolucions obreres d’esquerres, com ara la de Rússia el Febrer i Novembre de 1917, la de Mao Zedong, la de Castro. El problema és que dissortadament totes han conduït a violència, mort i opressió. I al final ja veiem com han acabat a Rússia i la Xina.

Joan Gil

Tags: Classe Obrera, Donald Trump, Feixisme, Socialdemocracia

Reportatges a la premsa nord-americana indiquen que recentment durant els aldarulls i disturbis que per mes de set mesos segueixen tenint  lloc a Hong Kong, hom ha vist alguns manifestants duent la nostra senyera, indicant la seva voluntat d’imitar la lluita de Catalunya per la democràcia i la llibertat contra un enemic poderós. Per descomptat, el nivell de violència tant ciutadana com policial la fractura social amenaçadora que existeix a Hong Kong per ara ens ha estat estalviada, però el cas demostra el ressò i importància de la causa catalana vista al mon. i també certes similituds inesperades. Aproximadament un 20% de la població de 7.5 milions (com Catalunya) està participant de forma activa als aldarulls constants, ignorant el gran perill. Miraculosament, hi ha hagut molts ferits, però cap mort fins ara. La Xina ha enfornat la policia i l’exèrcit a la frontera, però  s’ha abstingut d’entrar a Hong Kong.

La raó dels aldarulls

Es difícil entendre-ho, o explicar-ho. En principi és una lluita per la democràcia, perquè l´acord entre el Regne Unit i la RP Xinesa que va tornar la colònia al domini xinès en 1997 establia una Regió Administrativa Especial amb un règim de govern híbrid. Això del govern híbrid voldria dir que uns pocs delegats al Concili d’autogovern son elegits democràticament pel poble, però molts altres son triats i imposats pel dit a Beijing. Amb el temps els xinesos han anat introduint-se a la zona i dominant més i més el govern i l’economia mentre el poble va perdent influència i poder. L’acord vigent amb la RP Xinesa preveu la fi del regim especial i l plena integració de Hong Kong a la RP Xinesa en 2047, que abans semblava molt llunyà. El conflicte va esclatar degut a una llei, ja suprimida, que hauria autoritzat l’extradició a la Xina d’acusats, però el problema verdader era la manca de llibertat i democràcia i l’augment asfixiant i progressiu del poder xinès. Res s´ha acabat amb la derogació d’una llei.

Caldria afegir també a l’anhel de llibertat, ara i en el futur, el sentit d’identitat no xinesa que sembla existir a Hong Kong i l’anticomunisme de grans sectors de la població, que ha conduït a molts ciutadans a optar per alternativa catalana i demanar la independència, cosa mai formulada fins al present.

La qüestió lingüística

Molts se sorprendran llegint això, però el problema, relativament secundari, existeix i és seriós. A la República Popular es parlen, com era d’esperar en un país tan immensament gran, moltes llengües i dialectes. La intenció del govern ha estat sempre imposar el mandarí xinès com a única llengua nacional i de fet hi ha una llei que mana l’estudi obligatori del mandarí a totes les escoles, Hong Kong inclòs. El que passa es que gairebé 95% dels habitants parlen cantonès, una llengua diferent. Els que només parlen el mandarí no la poden entendre, amb un detall curiós : tots dos grups utilitzen els mateixos ideogrames xinesos amb el mateix, o similar significat. O sigui, que pot passar que dues persones no es puguin entendre parlant però poden escriure´s cara a cara i ho entenen tots dos. Tot això és difícil d’entendre per estrangers però diuen que els cantonesos també tenen signes i ideogrames no compartits amb els qui parlen mandarí. La meitat dels ciutadans també parlen l’anglès de l’antiga potència colonial i molts, diguem-ne mandarins, potser la meitat però no tots, han après el cantonès. Hi ha un problema. Molts militants es neguen a parlar un mot de mandarí.

Fractura social

Molts ¨constitucionalistes¨ anti-catalans volen parlar de la fractura social imaginària, provocada intencionalment per ells, que diuen que existeix a Catalunya. Com si tenir altra intenció de vot fos un senyal de divisió!! A Hong Kong, sí que hi ha una fractura gravíssima entre els patriotes de Hong Kong i la minoria partidària de la RP Xinesa. L’assumpte ha creat una mena de paranoia sovint ridícula, sempre intractable. És molt difícil parlar amb un llíder que sempre insistirà en veure papers d’identitat i referències per assegurar-se que no es tracta d’un enemic, un infiltrador o agent de la policia. Si un periodista o visitant intenta iniciar una conversa política, la primera resposta és sempre: I vostè que en pensa? Un periodista nord-americà que parlava nomes mandarí va aconseguir una entrevista amb un banquer molt poderós i famós, naturalment partidari de la Xina. En sentir la primera pregunta, va fer imprimir un article que acabava de publicar a un diari, indicant que ja explicava totes les seves opinions, i prou. L’americà s’ho va llegir i va preguntar si l’home podria aclarir el significat de la seva conclusió que democràcia també requeria saber fer concessions. El banquer, molt irritat, respongué que el periodista no volia fer una entrevista sinó discutir amb ell i li va assenyalar la porta. Els activistes ferits pel carrer es neguen a anar a un hospital per por que els metges i infermeres treballin conjuntament amb el govern central.

Per qui s’estimi la història: recordant Deng Xiaoping

Es molt probable que molts lectors no hagin sentit mai parlar d´aquest senyor, però fou un dels polítics més importants del segle XX.

Nascut com tants comunistes dintre una família benestant, va viure temps a Paris, on es va fer membre del Partit Comunista. Durant la Guerra Civil va demostrar ser un home molt capacitat i intel·ligent i va esdevenir un dels col·laboradors mes íntims de Mao Tzedong. Un Mao ancià i senil, veient amenaces internes al seu regim socialista tan extrem, va desfermar l’anomenada Revolució Cultura, una barbaritat cruel que voldria declarar i solidificar la revolució permanent. Deng va caure. El seu fill més gran fou torturat i llençat a terra des d’un quart pis, quedant en una cadira de rodes. Deng mateix fou desterrat per dos anys a un lloc remot i obligat a treballar de feiner. Va aconseguir tornar a Beijing al cercle poderós de Mao, però va caure en desgràcia immediatament. Mao naturalment no podia viure per sempre i Deng va tornar a la política que aquest cop li donaria el poder absolut sobre tota la República Popular Xinesa, fins el dia de la seva mort en 1997. Recordo la seva visita als EUA. A Filadèlfia, Temple University li va atorgar un Doctorat d’honor que ell va acceptar repetint la famosa bajanada que per desgràcia ell ho havia après tot pel carrer. Molts en preguntàvem qui era, donat que no s’identificava amb cap títol. No va voler mai ser President o Primer Ministre, sinó Lider Suprem, diuen que per humilitat, però va mantenir fins la mort la presidència del Comitè Permanent del Partit Comunista, fent-lo de fet el successor de Mao… i el nou Emperador.

Va ser ell tot sol qui desviant-se de l’ortodòxia comunista, va organitzar i dirigir la transformació de Xina en temps rècord de país del Tercer Mon a una superpotència mundial temible, i tot segueix igual com Deng ho va deixar. Sovint coses es poden resoldre amb una frase ben triada. Hong Kong? Dos sistemes econòmics diferents en un sol país. Com justificar el capitalisme que ell va introduir? Molt senzill: la Xina segueix essent comunista i no hi ha contradiccions, perquè el govern protegiria el treballadors enlloc de deixar-los exposats a l’explotació del mon capitalista. La Xina no faria cap guerra però obtindria un poder militar dissuasiu. La Xina influiria de forma beneficial els països pobres com a Àfrica amb diners i plans de desenvolupament, però evitaria parlar-me massa en públic. Es exactament així com les coses marxen avui en dia. Deng segueix en vida.

I fou Deng qui va imaginar i concloure el tractat sobre la devolució pacifica de Hong Kong a la RP Xinesa, la colònia de l’agonitzant Imperi britànic.

Deng no fou cap àngel amb arrels democràtiques. Ell va aprofundir la baralla amb la moribunda Unió Soviètica. També fou responsable per la repressió del poble tibetà a la seva pàtria. I, ai las, fou ell qui va donar personalment l’ordre d’obrir foc contra els estudiants i treballadors de la Plaça Tiananmen que també somniaven amb la llibertat i van pagar amb la vida. No content amb això, Deng va castigar i empresonar el membre de Comitè Central que havia estat en contra de la massacre.

Joan Gil

Tags: Capitalisme xinès, Catalunya, Deng Xiaopin, Hong Kong, República Popular Xinesa

Demà s’acaba l’any i potser es l’hora de recordar altres coses que també estan en perill de desintegració. I el patiment dels presos polítics s’acabara? Rebran Espanya i la nova dinastia Borbon-Franco una bona lliçó de com aquests problemes es poden tractar de forma civilitzada i democràtica? Haurien de superar la seva actitud històrica anticonstitucionalista i condemnar els seus avantpassats. Com gosen recórrer ara a pseudo-constitucionalismes hipòcrites?

El problema del Regne Unit

Com el nom diu, el Regne Unit es la suma agregada de diverses nacions que podrien rebel·lar-se. Fins després de la Guerra Mundial, el país era un imperi enorme, com no n’hi ha hagut mai cap altre al mon, la superpotència mes gran. Anglaterra feia com una mena de gran Castella (però democràticament). Sobtadament en pocs anys el Regne Unit va esdevenir un modest país insular amb gravíssims problemes socials i econòmics. Es van arruinar. Amb el dramàtic resultat de l’elecció recent dirigida per Boris Johnson per tal d’assolir el Brexit, a més del seu èxit personal, tres nacions encloses al Regne Unit podrien donar el pit.

Els llenguatges gaèlics o cèltics

Són llengües indoeuropees reconegudes per la UE. Famoses per ser tan difícils d’aprendre i pronunciar, n’hi ha unes quantes, però hom pot simplificar:

1) El Gaèlic parlat per sectors de la població irlandesa es lingüísticament similar al gaèlic parlat al nord de l’Escòcia. Tinc entès que es poden entendre mútuament, però tant si poden com si no, en els ulls d’un lingüista son la mateixa llengua.

2) Al país de Gales, en canvi, parlen un gaèlic dràsticament diferent i molt antic.

No obstant el grau de penetració variable, sovint modest,  amb l’anglès ja son tres idiomes diferents.

Escòcia

Els admirats bons amics escocesos ja donen per fet que d’aquí poc temps repetiran el referèndum i molts observadors creuen que podrien  guanyar. Ells volen quedar-se la Unió Europea, no obstant ser obligats a sortir-se’n ara degut al Brexit imminent. Quan intentin entrar tots sols, sense Regne Unit,  seran tractats igual com vam haver de patir els Catalans? Ja ho veurem. Jo crec que serien ben rebuts si el cas es presentés.

Irlanda del Nord

La frontera tan especial que separa la República Irlandesa de l’Ulster ha estat sempre el problema més greu i important del Brexit. Si Johnson fa un mal pas, la violència podria ressorgir. Cal recordar que els Catòlics del Nord tenen dret a votar com si visquessin a la República i envien diputats triats per ells al Parlament de Dublín i a ningú se li ha acudit dir que això sigui unconstitucional. La situació tràgica amb la violència de la IRA Provisional liderada per Gerry Adams que existia i que el mediador nord-americà Mitchell va aconseguir resoldre amb el Pacte del Divendres Sant, ha canviat molt. Els unionistes s’han mig ensorrat i perdut la majoria i ja fa anys que degut a la confrontació no poden o volen formar govern. En canvi els Catòlics son més nombrosos i poderosos que mai. El referèndum que ells voldrien no seria per fer-se independents sinó per unir-se amb la República Irlandesa, unificant la illa després de segles de lluita.

Gales

La gent en sap poc. Jo recomanaria els interessats l’episodi sisè de la tercera temporada de la sèrie de Netflix  La Corona. La reina envia el seu fill i hereu Carles a Gales per ser proclamat oficialment Príncep de Gales. Però la reina no ho fa pas estil espanyol. Mana a Carles anar primer a una universitat galesa a estudiar la llengua i fer el discurs ceremonial davant tot el govern britànic i el poble local televisat exclusivament en llengua galesa. Aquí en canvi, el príncep de Girona no es va dignar. Van triar de mestre per a Carles un professor que era republicà i fortament Nacionalista. Sense dir res, Carles va parlar amb la gent, es va informar i afegí al discurs expressions de simpatia pel poble galès que patia per no tenir autoritat per fer com els ciutadans voldrien per ser mestres del seu destí. Els nacionalistes acaben de guanyar fa unes setmanes amb bona majoria. Cal afegir no obstant que fins ara no han dit res d’independència, però  ja veurem com es prenen la situació si els Escocesos trenquen amb el Regne Unit.

Tot això son coses que cal anar seguint amb interès. En qualsevol cas, el Govern britànic no té les eines meravelloses „constitucionals“ de les que disfrutaven Rajoy i Sánchez, el seu company del PSOE, quan es van posar d’acord sense objeccions per suprimir els drets civils de 9 milions de ciutadans i empresonar uns quants dels nostres millors polítics. I fins ara el PSOE no ha millorat res ni demanat perdó i aconseguirà quedar-se a la Moncloa sense pagar lloguer.

Desitjant un Bon i Millor Any per a tothom us saluda des de Washington DC el vostre

Joan Gil

Tags: Anglaterra, BREXIT, Gales, Irlanda del Nord, llengua gaèlica, Regne Unit

Com a antic ex-resident de Manhattan i lector diari del NY Times em recordo molt bé de Giuliani (i del playboy Donald J Trump, anomenat “the Donald” localment). En aquells temps en Rudi vivia al famós carrer 86, i jo al 90, tots dos molt prop de la Gracie Mansion, davant de l’East River,  residència oficial de l’alcalde. Que tothom pensi com vulgui de les seves penques, ambicions i principis ètics, però ningú pot negar-li una intel.ligència i habilitat poc comuns.

El seu pare va estar a la presó per haver estat un “home muscle” de la Màfia, uns dels que venien a apallissar a algú que no pagava i a vegades trencaven osos. Rudi va començar a exercir d’advocat obtenint molt bons càrrecs al Departament Federal de Justícia a Washington, cosa que li va servir per ser nomenat Fiscal Federal del Districte Sud de NY, que vol dir de la ciutat de NY, que per molts advocats seria la culminació gloriosa d’una carrera. Per en Rudi no passaria de ser un esgraó per fer-se conèixer i seguir pujant. Fou molt competent contra el que quedava de la màfia i contra financers corruptes, però curiosament tot el que feia sortia als diaris amb la seva foto.

Va perdre la primera elecció a alcalde contra un home negre que ho va fer malament. La segona vegada va guanyar amb una gran majoria i molta popularitat. Recordo el seu discurs d’entrada per una cosa que va dir: que la seva dona, Donna Hanover, una presentadora de TV, era la seva amiga, consellera… i amant. No és que estigui malament, però ho diria tothom? Tots dos estaven ja al tercer matrimoni. Aviat tornaré al tema.

El primer termini d’alcalde fou molt exitós per la seva lluita contra el crim. Ell deia que calia començar amb els petits deinqüents per crear un ambient de respecte a la llei. Va concedir poders extraordinaris a la policia (recordeu que als EUA la policia és sempre municipal) cosa molt popular fins que va perdre el control i va esdevenir racista i violenta. Dues salvatjades tràgiques van destrossar la seva reputació. Un negre havia estat detingut per un petit delicte i va gosar plantar cara als policies. El van arrossegar a la comuna de la comisaria introdïnt-li un objecte amb mànec llarg i causant una perforació intestinal. L’home fou dut mig mort a l’hospital on després de moltes operacions i alguns mesos va salvar la vida. L’altre cas fou molt diferent. Tenien els policies una “brigada de crim pel carrer” on agents vestits com la gent del barri circulaven en un cotxe vell, obsevant. La víctima fou un pobre immigrant africà que es guanyava la vida venent d’una manta coses diverses a Chinatown. Se li va acudir baixar del seu pis al carrer a prendre la fresca. Un negre aturat al carrer? Segur que venia drogues, van pensar els policies. Van aturar el cotxe i se li van acostar demanant drogues. Indignat, la víctima els va escridassar i com que volia fumar es va ficar la mà a la butxaca, treient un encenedor metàl.lic. Creient que era una arma, els policies el van matar a trets (uns 20, van dir)

Una tragèdia personal l’esperava. Un dia en Rudi sortia de Mount Sinai, el meu hospital, per un atri molt gran (fet pel gran arquitecte Pei). Visitar l’hospital podia tenir moltes raons i hom no pot deduir res de trobar algú. Un dia vaig topar gairebé de nassos amb el Cardenal-Arquebisbe. I què?  Doncs en Rudi anava sortint quan va veure un periodista famós i, espantat va intentar amagar-se. Perquè? Naturalment el periodista el va veure i va encentar una investigació. El senyor alcalde patia d’un càncer de pròstata. Això va obrir una discussió pública molt interessant sobre la tria entre la cirurgia radical (que sovint deixa el pacient impotent) i la irradiació amb quimioteràpia, que Rudi va acabar triant fent-ho públic. Segueix viu molts anys després.

Els problemes matrimonials amb la Donna (mare de dos fills) ja havien començat. Rudi es trobava sovint amb una infermera passejant amb ella (i els fotògrafs) pels carrers locals i sopant a restaurants del barri. Un dia ell i la seva dona van fer una verdadera escena de vodevil. Sovint la gent enrabiada fa disbarats. En Rudi havia invitat un grup d’inversors texans a jugar golf en companyia de la seva amant. Al final va invitar tothom a venir a la Gracie Mansion per refrescos. Els jardins com la planta baixa eren públics, mentre que la família vivia al primer pis. La Donna, enrabiadíssima va veure la donota al seu jardí (una grolleria intolerable de Giuliani). Al poc temps va sentir la dutxa al primer pis prop de la seva habitació. Va concloure que era la mala dona prenent una dutxa a casa seva. Furiosa, va marxar cap al bany, obrint la porta… on es va trobar un milionari texà en pilotes. Havia suat molt i en Rudi l’hi havia recomanat. Tothom va començar a cridar i la policia va evacuar tothom en l’acte per una porta secundària. Es va saber tot. Al poc temps en Giuliani va anunciar que havia tingut problemes sexuals degut al tractament mèdic i que sort de l’infermera perquè la seva dona no el volia ajudar. El divorci ja anava en marxa però no va poder treure-la de la Gracie Mansion com a alcadessa oficial que era. La senyora va evacuar la mansió amb els dos fillets minuts abans de la mitjanit del 31 de desembre al moment quan el termini de Giuliani acabava i ella perdia el títol d’alcaldessa. Hi havia entusiastes al carrer aplaudint. Jo vivia a molt poca distància. Hauria anat a veure aquesta sortida si s’hagués anunciat.

Però poc abans d’aquest final, la immensa catàstrofe de les Torres Bessones va tenir lloc. Rudi estava esmorzant quan el van avisar. Va voler anar a un Centre Coordinador d’Emergències que ell mateix havia creat però, ai las, estava a un sòtan de les Torres Bessones. Va aconseguir ficar-se a una caserna de bombers relativament pròxima, que estava buida. Tots els bombers estaven morts o a punt de morir. Rudi i els seus ajudants van veure amb horror la pluja de rocs quan una torre es va enfonsar. Va recordar que tenia un número de telèfon per trucar a l’interior de la Casa Blanca i va provar. Volia que l’exèrcit enviés avions de guerra a defensar la ciutat. Cal imaginar el seu horror quan va escoltar com li deien que la Casa Blanca estava essent evacuada i el Pentàgon estava en flames. N’hi havia prou per un atac de cor. Al final ell i els seus associats van sortir sense cotxes corrent cap al Nord, probablement per Broadway quan espantats van veure avions de guerra volant molt baixos. Al final algú va cridar: Son els nostres! i tothom s‘hi va afegir cridant d‘entusiasme. Tot seguit en Giuliani va començar a fer els seus discursos per ràdio i TV, que sens dubte va fer molt bé, esdevenint famós a tot el país: havia esdevingut America’s Mayor. I se n’aprofitaria.

Va fundar una firma de consultants internacionals contra el terrorisme, fent molts milions i pagant a la nova i quarta dona (de la qual per cert s’està divorciant en l’actualitat) un sou fantàstic de Vicedirector. Com a infermera,  es veu que entenia molt de terrorisme. I va decidir presentar-se com a candidat a la Presidència. Seria el fracàs més gran de la seva vida. A la Florida va fer un ridícul  tan gran que va haver de plegar. En persona, com el veien els votants interessats, era i és un home desagradable.

La seva reaparició pública més coneguda, ignorada intencionalment per la premsa seriosa, tingué lloc durant la campanya electoral del seu vell amic Donald Trump, de qui aviat esdevindria advocat personal. Va denunciar la corrupció dels Clinton. Aquesta família abusava la Fundació benèfica Clinton. Acceptaven donacions que els permetien fer negocis col.laterals beneficials i legals, i permetien als donants estrangers accès telefònic immediat a la Hillary i en Bill. Tothom esperava que ella seria la pròxima Presidenta i el tinglat es va ensorrar després de la desfeta quan la família ja era molt rica. Tot això dissortadament era veritat. En Bill Clinton és com en Rudi un senyor amb una cara molt dura. Trump va acceptar el relat, va començar a referir-se a la Sra Clinton com a “crooked Hillary” (corrupta Hillary) anunciant que ell la ficaria a la presó. Li va anar bé.

La feina de Rudi a la Casa Blanca és transparent: fer legals, canviant la formulació i la forma, les ordres escrites i amenaces de Trump. Per exemple, ell volia prohibir la immigració de musulmans, una bestiesa profundament inconstitucional, i en Rudi ho va canviar per un llistat de països dels quals no s‘acceptava gent, que jutges federals van aprovar. I així moltes coses.

Què ha het a l‘Ucraïna no està gens clar. La idea d‘acusar Biden de corrupció perquè el seu fill havia acceptat un seient al consell d‘administració d‘una firma dubtosa (amb un sou de $50,000 al mes), quan el seu pare estava encara al poder intentant fer entrar el país a la Unió Europea i l‘OTAN, probablement va sortir del cervell de Rudi. No estava bé, però no hi ha proves de corrupció, com ells volien que el pobre Zelinsky cerifiqués. Durant les seves estades al país Rudi va tenir entrevistes per profit personal amb grans oligarques i gent dubtosa de la Ucraïna. Va participar ell en la pressió contra Zelinski negant-li subvencions i ajut militar aprovats pel Congrés per obligar-lo a declarar contra Biden? Tothom es pensa que sí, però ningú trobarà mai proves comprometedores contra ell. Aquest senyor de ximple no té res.

Joan Gil

Tags: Alcalde de Nova York, Donald Trump, Donna Hanover, Rudi Giuliani, torres bessones, Ucraïna

En 1944 després de 12 anys al poder, el gran President Franklin Delano Roosevelt acabava de ser reelegit per quarta vegada (cosa actualment no permesa). Fou potser el President més progressiu i d’esquerres que hi ha hagut mai i de fet ja estava guanyant la Guerra Mundial. El problema és que tothom veia que s’estava morint, cosa que va passar en 1945. La fi d’un home que havia manat per 12 anys havia de causar problemes i enrenou polític i així va ser.

El propòsit d’aquest apunt és traduir un comentari que va fer en aquella ocasió un gran jutge i constitucionalista anomenat Learned Hand parlant a un mítin polític al Central Park. Primer en l’anglès original, després en català:

“I often wonder whether we do not rest our hopes too much upon constitutions, upon laws and upon courts. Believe me, these are false hopes. Liberty lies in the hearts on men and women.When it dies there, no constitution, no law and no court can save it. No constitution, no law, no court, can ever do much to save it”

”Em pregunto sovint si no confiem massa en constitucions, lleis i jutges. Creieu-me, això son esperances falses. La llibertat viu als cors dels homes i les dones. Quan és aquí on mor, cap constitució, cap llei i cap jutge pot salvar-la. Cap constitució, cap llei, cap tribunal pot fer gran cosa per salvar-la”

Ho dic pensant en els Catalans que ara semblen disposats a fer President a un home com Sánchez. Hi ha llibertat al seu cor, com n’hi ha al nostre? S’ha llegit de debò la vuitena constitució espanyola? No va aprovar ell també sense reserves amb el 155 la supressió de drets civils de vuit milions de ciutadans? No ha fet maltractar ciutadans pel carrer? ,Ha sentit algú parlar d’una altra constitució al món lliure que prohibexi l’exercici dels drets civils i l’ocupació indefinida d’una part del país o que permeti detinguts polítics? Els “constitucionalistes” volen una altra cosa molt diferent : l’assimilació de Catalunya dintre de l’estat de Gran Castella i la supressió de la nostra personalitat. De constitucionalisme res. Si de cas, jo en seria de la setena constitució que va establir la II República.

Aquest que negocien a Madrid allò que és innegociable es pensen que obriran els cors dels acòlits del PSOE a la llibertat, o a l’inrevés? I qui explicarà als espanyols què vol dir la paraula llibertat, que ells ni tan sols coneixen?

Joan Gil

Tags: Constitució espanyola, Franklin, Llibertat, Presos Polítics

Hom parla sovint de l’escalfament global al nord, on vivim, però ja molts han notat que  darrere la situació política principal que causa tants problemes migratoris, hi ha un rerefons de patiment econòmic degut a la sequera que cada vegada es nota més.

Zimbabwe es un estat extraordinàriament gran en una situació política i econòmica dolenta, en part deguda a la politica desastrosa, violència i corrupció del President Robert Mugabe, mort fa unes setmanes. Molts ciutadans han intentat fugir als estats veïns, sobretot Sud-Africa, on son mal rebuts. Mugabe era l’home que havia reeixit en transformar l’antiga Rhodesia del Sud racista, semi-feixista i supremacista amb capital a Salisbury, en la moderna Zimbabwe, relativament multinacional, amb capital a Harare. Com tants altres polítics, Mugabe, un cop al poder, va fer la transformació retrògrada de papallona a lleig gripau durant el seu mandat interminable. Va arribar a dir en públic que Zimbabwe era seva.

Les cataractes Victoria (Victoria Falls)

Son (o eren) una de les grans meravelles del món. La seva existència és deguda a una mena de defecte geològic probablement tectònic que en un lloc (exactament a la frontera entre Zimbabwe i Zàmbia) obre una mena de fossar longitudinal de gran profunditat i llargària (un quilòmetre) situat de tal forma que talla el flux d’un gran riu. Aquest riu, dintre encara de Zimbabwe, s’obre formant una mena de delta de poca profunditat amb illes i aboca tota l’aigua al fossar com aigua vessant d’un got. L’aigua es recull al fons i resumeix el curs del riu cap a Zàmbia havent superat una mena de cascada doble. En temps normals mesura un quilometre sencer amb un cabdal enorme. Els indígenes en deien una boira (d’aigua) que fa soroll. Fou “descoberta” (com Colom va “descobrir” Amèrica) per un predicador anomenat Livingstone que la va batejar en honor de la Reina Victòria, encara que ja tenia un nom que no interessava a Livingstone.

Problema? Degut a la falta d’aigua, el cabdal està tan greument reduït, que la caiguda d’aigua ha quedat limitada a alguns llocs, enlloc de ser continua en llarg del qm,  i se’n veu poca al fons. En el moment de la independència la necessitat modesta d’electricitat del país quedava ben satisfeta per unes quantes centrals hidroelèctriques, però en l’actualitat els llacs estan al 10% de capacitat i ja no es pot produir tota l’energia que cal. Prou feina tenen irrigant les granges i fins i tot subministrant la població.

Els elefants

N’hi ha molts a un parc natural enorme. A molts llocs d’Àfrica, els elefants han decaigut degut als caçadors tant furtius com legals, però això no ha arribat a passar mai a Zimbabwe que no obstant les circumstàncies segueix gaudint un ramat d’uns 40,000 elefants.

Molts, tant governs com les Nacions Unides, han insistit en combatre els lladres furtius. Ja s’entén que aquests criminals ho fan pels diners però almenys es juguen la vida i molts acaben  a la presó. En canvi sembla molt difícil justificar allò que fan els multimilionaris que gaudeixen matant-los, i n’estan orgullosos. Una bèstia tan gran i maca que no fa mal a ningú! Ara fa uns anys, un senyor nomenat rei per un dictador feixista volia matar-ne un, quan fou aturat en sec i exposat al públic.

Aquests elefants s’estan morint de set i fam, fins al punt extrem que els cuidadors han de dur aigua i menjar al parc. Així i tot els animals semblen molt prims i afeblits i hom troba cadàvers d’elefants molt joves morts a llocs inesperats. Abans els elefants eren besties simpàtiques i els guàrdies no tenien problemes, però ara semblen agressius i perillosos. Encara pitjor: a alguns llocs del parc hi viu gent pobre que cultiven la terra. Darrerament elefants famèlics han entrat al conreu per menjar o destrossar la collita. No saben què fer.

Què ha de fer el govern?

La informació d’aquest apunt prové d’un programa recent de la sèries Hard Talk de la televisió BBCWorld, que acabava amb una entrevista del temible presentador amb el Ministre de Protecció Ambiental de Zimbabwe. El Sr Ministre feia bons pronòstics cauciosos del futur però el periodista l’empenyia contra la paret: No teniu cap energia, el clima empitjora, què voleu fer? El Ministre respongué que ells anaven a fer centrals basades en el vent i l’energia solar. Però el periodista no el va deixar escapar. I centrals tèrmiques de carboni, què? Resulta que ja ho diuen tots els diaris. El Ministre va confessar: si senyor, perquè tenim carbó i ens fa molta falta. I l’escalfament climàtic, què? A nosaltres ens ho dieu no obstant que nosaltres nomes produïm contaminació atmosfèrica mínima? Ens hauríem de privar d’electricitat per no empitjorar els problemes dels països rics? Nosaltres som culpables només d’una contaminació mínima que no causa problemes.

Què respondria el lector? Tenen dret a Zimbabwe a construir noves centrals de carboni?

Joan Gil

Tags: Coal mining, Elefants, Global warming, Robert Mugabe, Victoria Falls, Zimbabwe

Tothom ho va veure i sentir fa poc : el Sr Sánchez s’havia equivocat, creient que els fiscals estaven sotmesos a la seva autoritat. Havia dit el contrari poc abans demanant crèdit per la monstruosa repetició de les ordres de detenció europees contra els nostres exiliats. I a la TV fins i tot havia somrigut, orgullós. Després algú li va dir que calia corregir-se, perquè els fiscals eren independents (gran sorpresa), i ho va fer.

Va descobrir el resident de la Moncloa que els fiscals teòricament son independents abans o després d’obtenir les sentències d’empresonament contra els nostres presos polítics i les euroordres? Hi ha algun que s’ho cregui de debò que ell no mana res als seus subalterns? No obstant ser Catalunya el seu problema principal, en parla com a amo colonial sense molestar-se a discutir-ho abans amb els seus subalterns fidelíssims a Catalunya. Té certa semblança amb Rajoy. Tot ho  vol decidir ell tot sol.

 Nomenament de Fiscals i Jutges

Hi ha una diferència molt considerable entre tots dos, perquè els jutges un cop triats sí que son independents mentre que els fiscals queden fatalment sotmesos als seus superiors que sovint els poden utilitzar per motivacions polítiques inconfessables. Triar un jutge en canvi és com disparar un coet de focs artificials encenent la metxa. Ja ni cal ni s’hi pot fer res més. Triat per la seva natura i inclinacions, el coet pujarà en la direcció que vol, farà jocs artificials i alguna vegada caurà a terra fent mal a algú o calant foc. És així com es reconeix si ha estat ben o mal triat. Els del PP i PSOE saben o esperen  com acabarà.

Hi ha hagut sempre discussions sobre el millor mètode de triar jutges. Als Estats de la Unió Nord-americana tant els jutges com els fiscals son triats de llistes de partit (sovint amb candidatures úniques i concertades) pel poble votant durant eleccions generals, sovint cada quatre anys, cosa que els fa sensibles a l’opinió popular. Els fiscals i fins i tot el Ministre de Justícia de l’Estat (“Attorney General“) son elegits a tots els Estats que jo conec també al  mateix temps , i el Governador  ni tria ni els poc tocar. Amb els Federals és diferent: El Ministre de Justícia dels EUA (“Attorney General, sovint anomenat “el General“) és triat pel President però ha de ser confirmat pel Senat (no per la Cambra de Representants) després d’una examinació i debat públics. Els jutges federals, inclosos els Suprems, igual: han de ser confirmats (i poden ser destituïts) només pel Senat, altrament estan nomenats per tota la vida. Els fiscals federals son triats en canvi només pel “General“.  Esdevenir Federal Attorney for the Southern District of New York, que vol dir Fiscal Federal per la ciutat de Nova York, és potser el càrrec més important al que pot aspirar un advocat americà (degut a la Màfia, Wall Street, financers i supermilionaris locals) i en general es substituït per cada nou General o Administració federal.

Dir que tot això no té res a veure amb la política, només fa riure, però és molt diferent de com van les coses a Espanya perquè les qualificacions dels candidats estan sotmeses a escrutini públic i sovint a discussió  i la desició final la fa el Senat en públic.  Hi ha jutges conservadors i progressius, però tots respecten la llei. I sobretot, son gent de prestigi provat i no han estat triats en secret pel partit governant.

Per entendre el problema dels fiscals, cal estudiar sèries televisives nord-americanes

N’hi ha hagut moltes i molt bones (però no totes) que ho ensenyen clarament. No sé si hom les ha vist a Catalunya ni amb quins noms traduïts. Jo anomenaria Hill Street Blues, NYPD Blues, Blue Bloods i sobretot la immortal Law and Order. A  Billions l’Attorney General dels EUA i el Fiscal Federal de Nova York es passen episodis  conspirant per ficar l’altre a la presó.

També hi ha films que tracten bé del tema i ara que fan tants programes ensenyant crims verdaders, alguns expliquen la situació dels fiscals. Oi que a Espanya no fan films d’aquests?

Els fiscals per descomptat, com els metges, estan obligats a complir la llei però aquí s’acaba la similitud. Els fiscals assistents que fan la feina han de demanar permís i  explicar quines intencions tenen al Fiscal elegit pel poble que aviat s’haurà de presentar a la reelecció i probablement té opinions personals sobre incidents públics que han sortit als diaris i com pot ser vist pels votants. Rep pressions de gent poderosa amb la que es tracta i que podrien retirar diners necessitats per la reelecció o fer aparèixer articles desfavorables als diaris. Sovint els assistents interpreten la llei o la Constitució de forma diferent, sense la unanimitat sospitosa dels constitucionalistes espanyols. N’hi ha que han estat avisats per un jutge sobre quines coses ell tolera o no. Però sobretot els fiscals tenen discreció, que vol dir que alguna vegada poden triar què volen fer. La raó més freqüent per no voler processar és que els sembla que no tenen prou proves per convèncer el jurat o que els seus testimonis no son dignes de crèdit, O que el resultat podria ser injust o excessiu. I si no es poden negar a processar, poden aflujar, reduint la seva càrrega i llenguatge contra els acusats.

I els polítics? A una de les darreres Blue Bloods, el Governador de Nova York es presenta a l’oficina de la fiscal Erin amb exigències. A més tant ella com el seu pare que és el cap de la policia pateixen trobades desagradables amb l’alcalde. Al darrer episodi el nou Alcalde de Nova York crida l’Erin per fer-li saber que el Fiscal de Manhattan  no li agrada (dona massa drets  als criminals) i que vol que es presenti ella a la propera elecció per substituir  el seu cap. I tractar amb gent elegida i rica es sempre difícil i perillós. I sovint es preocupen molt de la premsa, que vol dir de les opinions del poble votant.

Però el que no hi ha es un governant únic donant ordres directes d’escriure euroordres de detenció contra adversaris polítics i probablement la majoria de fiscals o jutges americans s’hi negarien o dimitirien i ho farien públic. Hom pot sobreviure i treballar molt bé en un ambient subjecte to moltes influencies i autoritats (com Andorra amb els dos co-prínceps) però sembla impossible resistir les ordres d’un sol home com Franco o Hitler, o com qui estigui a la Moncloa.

Joan Gil

Tags: Autonomia dels fiscals, Eleccio dels jutges, Euroordres, Independència judicial, Pedro Sánchez