Els EUA són diferents

Jo sento una gran feblesa per les orquestres grans, que en el cas de Carnegie Hall també vol dir les grans orquestres. Carnegie Hall no té orquestra pròpia des de fa molts anys, però els millors artistes del món fan cua per venir a tocar. Els Filharmònics de Viena, aquest cop dirigits pel gran Daniel Barenboim tornen a donar tres concerts com cada any. Tant de debò pogués anar als tres, però almenys una vegada he d’anar-hi.

A Àustria, els Filharmònics, una de les orquestres més velles i importants del món, són una institució pública importantíssima amb un estil propi, molt esplèndid i luxuriós, dedicada sobre tot a enaltir i protegir els grans moments de la tradició vienesa. Fins i tot la gent comú del carrer parla dels seus problemes. Si passa alguna cosa o es tornen a barallar amb algú, és perfectament possible que surtin a la primera plana dels diaris. Diuen que els professors titulars guanyen d’entrada com a mínim uns 150,000 Euros. Però ser admès no té res de fàcil. Com diem els catalans, hi ha bufetades.

Daniel Barenboim

En Barenboim és el Director titular de la Deutsche Oper Unter Den Linden, i de la Staaskapelle de Berlín, però increïblement troba el temps per passejar-se pel món. Molta gent el va veure a la TV al Concert d’Any Nou fent bromes amb els músics que se n’anaven de l’escenari. No és que sigui una cosa nova perquè li ha agradat fer el pallasso sempre, però ara es veu que està decidit a encetar una nova carrera de còmic. Un home com ell pot fer com vulgui i tothom li riurà les gràcies.

L´he vist moltes vegades en persona, però la darrera vegada,fa unes setmanes, va ser a la sala de projeccions del Symphony Space  a la Upper West Side, on feien (per només $25) la transmissió directa de l’apertura de l’Scala de Milà, amb una nova Carmen interessantíssima cantada per una mezzo soprano nova georgiana de la cantera local que tenia una veu fabulosa. El bon Daniel Barenboim sortia al començament dels actes dirigint les obertures i   el qual sabent-se davant la càmera no podia resistir la temptació de fer el ximple amb al·lusions a la seva edat avençada. La primera actuació extramusical fou la qüestió de la banqueta d’esquena al públic on seia. Després d’instal·lar-s´hi va començar a fer cara d’estar incòmode amb els pantalons i la cua del frac, estirant-los, i després, com si el molestés alguna cosa al darrere va començar a fer bellugar en cercles la part inferior del seu cos fregant contra la cadira com si el molestés alguna cosa. El públic novaiorquès, consistnt en gran part de jubilats, perquè la transmissió en directe era a migdia hora local, va esclatar en rialles. Noi, quina sensibilitat tan fina. Llàstima que aquesta mitja part no es veiés a Milà. Després al començament de la darrera obertura, l’orquestra va començar a tocar tota sola i en Barenboim va fer com si estigués dormit i no ho sentís. Quan l’orquestra inesperadament va pujar, en Barenboim, fent cara d’espantat va obrir els ulls i bellugar el bastó. Un altre cop, els espectadors locals no van poder resistir. El públic a Milà, està clar tampoc veia res d’això. Quan aquest senyor (per a mi el conductor i pianista més gran que hi ha) surt al programa, alguna cosa passarà. No m´ho havia pensat mai que la Carmen fos una òpera còmica.

Carnegie Hall, ple de gom a gom

Com de costum. Hi ha sempre gent del país dels intèrprets.  Aquest vespre, a més del japonès, francès i italià (i angès) se sentia molt l’alemany amb el divertit accent austríac. Davant meu seu un matrimoni gran amb un accent austríac terrible que parla amb una altra senyora americana . Els accents són sempre terribles. Només les orquestres poden tenir un so personal i distingit. Feu cas de qui us parla…

Quin miracle! M´han venut una butaca al rengle B, el segon, una miqueta a l’esquerra. Fa anys vaig veure una vegada en James Levine, el Director del Met, assegut a aquest lloc amb la seva dona. Ara podré veure en Barenboim a un pam de nassos i amb l’angle podré també veure la seva cara quan està dirigint d’esquena al públic. Super!, com diuen els Americans.

Vigilen

A la meva esquerra seu una una senyora americana d’uns cinquanta que no diu res però es queda dormida. Al final, oh horror, comença a roncar en veu baixa. El senyor de la dreta i uns de darrere se la miren espantats. Jo també tinc por. En Barenboim la podria sentir. I si es gira, es pensa que sóc jo i em tira la batuta pel cap? Estem massa a prop. Hauria hagut de considerar els perills. El soroll augmenta, amenaçador. Per sort la música també i ho tapa. És com una cursa. Qui guanyarà? El programa em rellisca de la mà. Els seients són més aviat estrets i incòmodes. Va a parar a la faldilla de la bella dorment. M’atreveixo a recuperar-lo o no? M’agradaria poder demanar altres opinions abans d’actuar, però no es pot parlar. Som-hi, m’atreveixo. Avanço la mà lentament cap a la senyora. Sorpresa! Un mig segon abans que la meva mà hi arribés, la mà dreta de la senyora se m’adelanta, pren el programa i me’l ofereix sense bellugar ni dir res més. Noi, no ho hauria dit mai. Em recupero. Em porto la mà al nas. Ara és el senyor de la dreta qui gira el cap, visiblement espantat, en la meva direcció. Es temia que anava a burxar-me el nas. No, senyor no, que jo em vaig educar a una escola molt bona a Barcelona i ja sóc gran.

Serà el primer atac de paranoia? Quan en Barenboim entrava, els seus ulls passejant-se per l’audiència es van fixar en els meus per un segon, com si em reconeixés. L´he vist moltes vegades, potser hauria d’anar a saludar-lo a la mitja part.

Hi ha també senyores professores a Viena?

Noi, quina pregunta! Però els Filharmònics són molt especials. Quan hi ha una vacant a la plantilla titular, en general aquesta feina tan cobejada la donen a un músic que ja coneixen per haver fet suplències i els professors es presenten a les audicions i després voten entre ells a qui volen prendre. La direcció es guardaria molt de contrariar-los. I als professors no els agrada tenir dones a l’orquestra. A moltes orquestres es veuen més dones que homes però a Viena es veu que no hi ha res a fer. Fa anys al final en van admetre unaper primera vegadaen laseva història centenària, cosa que va sortir a tots els diaris (fins i tot al NYTimes) com una sensació. L’última vegada que els vaig veure, en tenien tres de dones, però no se sap mai si eren titulars o suplents. Abans de començar, quan els músics ja estan asseguts, sento com el senyor austríac del davant li explica la història a la seva muller. Caram, és austríaca i no ho sabia? El senyor diu que avui n´ha contat dues. No és veritat. Em fico a la conversa en alemany, cosa que els sorprèn. No senyor. N´hi ha quatre, tres violins i un clarinet. Però probablement toquen igual de bé, no s’amoïni. .Amb aquesta informació tan crucial, la parella es tranquil·litza. Em donen les gràcies. El nombre total de músics varia segons la peça que toquen, però jo crec que deuen ser al voltant dels 80. És curiós que passi això a Àustria, que és una mena de cosí germà dels alemanys i que a Alemanya sigui on viuen les dones més alliberades del continent. Que provin a fer-ho això a Berlín.

Ser músic pot ser perillós

Veig un senyor jove que toca el cello i seu al darrer rengle de l’orquestra, davant meu. Té al davant la partitura que comparteix amb un altre cello. En Barenboim dirigeix de memòria, però aquest senyor és encara jove i es veu que no pot. Sovint només toca les cordes de l’instrument amb la mà esquerra, però a vegades colpeix les  cordes amb l’arc, com si fos un martell i alguna vegada, ben poques, frega amb l’arc. De sobte…. Ai, ai, pobret. S´ha empatollat amb la mà i l’arc o potser no pagava prou atenció a la partitura, però ha anat a girar el full i l’arc ha tocat lleugerament el pedestal i ha fet soroll. L´he sentit perfectament. Era poquet, però m’estranyaria que el gran home no l’hagués sentit també. El músic se´l mira espantat però Barenboim l’ignora. El jove fa com si s’estigués concentrant però segueix mirant el Director de reüll. Es veu que no passa res, però hi ha el descans… Deu ser un substitut. Ai, quan votin per tu…

El segon incident no l’entenc. No sé de què va.  No en sé prou de música. El públic no ho pot veure, però jo estudio la cara de Barenboim  girat a l’orquestra i les coses que fa. De sobte se’l veu molt enfadat. Amb la mà dreta segueix dirigint però la seva mà esquerra ha quedat immòbil en l’aire, els cinc dits separats i rígids, en un caire clarament amenaçador, apuntant en una direcció. No puc veure qui és que l’ha ofès perquè no està a léndavant, però la mà acusadora segueix immòbil. Ja passaran comptes. Al final, oh horror, la seva boca s’obre i diu alguna cosa en veu baixa de cara al pecador, amb ulls mig tancats de ràbia. Què deu haver fet el desventurat senyor? I ara on ha anat a parar aquell vellet petit i grassó tan simpàtic que feia tanta broma?

En Barenboim segueix dirigint, alguna vegada amb els llavis. Els forma com una O, com si s’admirés, i el to puja. Fa relliscar el llavi superior sobre l’inferior i la música baixa…  Noi, quin poder tan gran.  Quan jo ho provo  no passa res.

Programa

Els programes dels Filharmònics no sempre són fàcils, però avui comencen amb la Pastoral (la sisena simfonia) de Beethoven. Això és un goig molt gran per a tothom, sense qualificatius. Qui diu que l’art de debò no està a l’abast de la gent senzilla sense estudis? Noi, quins solistes té aquesta orquestra! Sentint aquesta simfonia deliciosa, ho veiem tot, els pastors saltant alegrement entre els camps verds, la tempesta amb trons i llamps, la reunió i el cant al costat de la riera…

Molt ben fet, Daniel.

La segona peça és el Liebestod, una adaptació orquestral molt popular de la obertura i l’escena final de Tristan i Isolda. Aquesta òpera té una història curiosa. En Wagner no tenia ni cinc (vivia explotant dones grans que l’admiraven) i se li va acudir que podia aprofitar-se de l’anomenada que ja tenia escrivint una òpera senzilleta sobre un tema popular que fos barata de representar. Però  el Tristan va acabar essent una de les seves obres més complexes i a vegades difícils i va trigar sis anys per trobar qui li estrenés.

Però a Israel encara no volen  saber res ni escoltar en Wagner perquè era un antisemita molt gran. Això sí que és veritat. Ho va deixar ben clar per escrit. En molts altres sentits en Wagner era una mala bèstia però així i tot l’home ja fa molt de temps que és mort i les seves obres són el que són. En Barenboim, un jueu argentí que sempre ha estat a favor d’una resolució justa del problema palestí, un dia dirigint l’Orquestra Nacional Israeliana va posar una composició de Wagner al programa. Hi va haver l’explosió d’invectives i articles insultants de diari que eren d’esperar. En Barenboim només va anunciar que hi hauria una discussió amb el públic dirigida per ell abans de tocar, cosa que va fer. Després de sentir tota mena de crits i protestes al final no es van posar d’acord i ell va dirigir la peça. Alguns van sortir de la sala. Wagner fou interpretat a Israel per primera vegada.

Al final del programa, Barenboim fa la seva gràcia

L’últim component del programa era un recull de composicions orquestrals dodecafòniques d’Arnold Schönberg. És una història molt complicada. La gent sovint no pot aguantar ni la música atonal ni la dodecafònica, totes dues inventades pel vienès Schönberg, un gran mestre de la teoria musical. Ara bé: els músics de carrera insisteixen que Schönberg fou l´home més original, creatiu i meritori del segle XX i insisteixen a tocar-lo per fer-nos empassar-lo tant si volem com si no. De fet els tres concerts dels Filharmònics d’aquest any acaben amb peces de  Schönberg, que els vienesos veuen com part integral de la seva herència. És una mica com quan la mare vol fer prendre una purga als nens, que se l´han de prendre perquè es bona per a la salut tant si volen com si no. Hi ha gent que es pensa que la música de Schönberg i els seus còmplices és moderna. Estan de broma: ja té uns cent anys d’edat i la baralla no s’acaba. M’ha alegrat molt que el crític del NYTimes també s’ha sortit amb els cent anys, perquè jo ho dic sovint. Alguns compositors van aconseguir programar un concert exclusiu (“el concert de l’escàndol”) a una de les millors sales de Viena al voltant dels anys 20′. El públic justament enrabiat posant-se dempeus i enfilant-se a les cadires va interrompre la funció i alguns ciutadans ofesos van empaitar els compositors (si se´n podia dir així) fora del temple de la música pels carrers de Viena. M´hi afegeixo espiritualment. No es va resoldre res ni s´ha resolt encara.

Com passa sempre, durant la interpretació uns quants espectadors se´n van anar a mig concert, uns altres abans i hi va haver al final molt poc aplaudiment. En Barenboim va saludar, com ho fa sempre, una mica irritat i indiferent. No li agraden les ovacions ni les necessita. De sobte va assenyalar a l’orquestra que volia tocar una peça extra, un encore. I girant-se cap al públic, va dir en un anglès molt correcte: “I ara vull tocar una peça per enrabiar tots els que s’en van anar a mig Schönberg que s´ho perdran: Una polka vienesa de Johann Strauss”

Encara va acabar bé

JOANOT

Tags: Arnold Schönberg, Carnegie Hall, Daniel Barenboim, música, Nova York

Hi ha gent que té mala memòria de la cacera de bruixes i la histèria anticomunista promoguda pel Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants (amb en Richard Nixon) i després pel Comitè McCarthy del Senat. Van fer molt de mal, tot plegat per res. Si veieu les pel·lícules de Hollywood d’aquell temps fetes per gent que tenien molta por, ja veureu el problema: presentaven històries d’una ama de casa completament normal, que fins i tot repartia galetes amb llet al nens del veïnat, però que era una comunista amagada, amb el cervell sota el control del partit. Un dia, la dona rebia una trucada telefònica anònima, feia cara de dolenta o de boja davant la càmera, treia una pistola amagada, assassinava per ordres del Partit el seu marit i fills i intentava matar el Governador de l’Estat amb la intenció d’implantar la tirania comunista als Estats Units i enderrocar la Constitució. Al final, algun ciutadà heroic i creient en  Déu salvava la pàtria i la comunista era morta a trets com un gos. Noi, quin realisme! Peró cal afegir que així ho veien el McCarthystes. I molta altra gent pel mon, per difícil que sembli creure-s’ho.

Aquesta idea tan popular, que tots els militants comunistes havien sofert un rentat de cervell i eren com robots automàtics molt perillosos sotmesos cegament a les ordres criminals del Partit per establir-ne el terror universal, va arribar a estar molt estesa. Fins i tot a Catalunya es deia. Si hagués estat possible aconseguir-ho, això de poder dominar a distància la voluntat dels membres per fer-los obeir fins i tot contra al seva voluntat, segur que a l’Stalin (i molts altres cap s de partit en els nostres dies) li hauria interessat. Un amic em deia que li semblava mentida que els polítics a vegades gosen dir coses que no poden ser veritat i que això és una ximpleria que els desprestigiaria. No sé. En aquells temps la CIA va anar al campus de la Universitat de Pensilvània a Filadèlfia i amb l’ajut d’un professor van distribuir ocultament LSD a estudiants que no en sabien res per veure si els podien fer obeir i seguir ordres. Al final van haver de pagar molts diners en concepte d’indemnització, però el cas demostra que hom pot escriure o dir en públic qualsevol beneiteria i per absurda que sigui, sempre hi ha algú que s’ho creu.

En va haver molts de comunistes als EUA que en general eren simplement intel·lectuals i joves angoixats pel drama humà de la misèria durant la Gran Depressió que es reunien per parlar i a vegades feien manifestacions o escrivien articles, com era el seu dret ciutadà sota la Constitució, en un temps quan la Unió Soviètica era una aliada dels EUA contra el feixisme. Però la famosa conspiració comunista per subvertir el govern dels EUA de la què la dreta sempre parlava no va existir mai i la histèria, de la que molts es van aprofitar, va fer mal a molta gent  que es van veure perseguits i inscrits a la llista negra establerta pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. La posició demagògica dels McCarthystes a l’opinió publica era tan forta i estesa que les bestieses que deien es prenien com articles de fe. I als periodistes els semblava prudent callar i participar en el joc, si tenien família per alimentar. Voldria recordar en aquest apunt com i amb quin coratge i nervi van actuar a la ciutat de Nova York dos antics amics, grans homes de bàndols oposats: Elia Kazan i Arthur Miller.

Elia Kazan

Aquest director, el millor de meitat del segle XX als EUA era un grec nascut a la Turquia, immigrat de nen amb els pares i que va anar a l’escola a Nova York. Aviat va esdevenir  primer un actor notable, co-fundador a Nova York de l’escola del famós “Mètode Stanislavsky” que va arrasar el món de la interpretació, després un director d’escena genial que va estrenar a Broadway i dur a la fama mondial Tennessee Williams (A Streetcar named Desire) i Arthur Miller  (Death of a Salesman) i un Director de film que va guanyar ell mateix tres Oscars al millor director però va dirigir pel·lícules que en van guanyar 21 i van ser nominades per més de 40. Com és que no té una estàtua enlloc i que tanta gent el va odiar a mort intensament fins a la seva mort? Ai, la política!

L’ex-comunista Kazan es penedeix i denuncia els seus companys

És que un home de la intel·ligència de Kazan s’interessava de debò per la política o només volia seguir treballant i estava disposat a ballar qualsevol música que toquessin? Ell havia estat membre fundador d’un grup teatral molt progressiu a Nova York, el Group Theatre, tots els membres del qual eren simpatitzants o militants comunistes, inclòs l’Elia Kazan mateix. El Comitè d’Activitats Antiamericanes ja havia fitxat aquest grup com a subversiu i perillós. En qualsevol cas, el Comitè inquisitorial ja tenia els noms de tothom quan van cridar a Elia Kazan a donar testimoni.

El gran director es va baixar els pantalons confessant els seus errors passats i demanant perdó. I a diferència de molts altres que havien callat orgullosament davant les acusacions disbaratades, va repetir o confirmar de fet o donat els noms dels seus companys comunistes al grup teatral, tots amics i col·laboradors de molts anys, demanant-ne el càstig, la depuració i la inscripció a la llista negra. A més hi va afegir dos noms més (i això sí que molta gent s’ho va prendre malament) que havia reclutat pel comunisme ell mateix! Aquests s’ho van passar molt malament: foren denunciats, insultats, difamats i se’ls va fer impossible trobar feina.  En Zero Mostel, un gran actor còmic jueu  va filmar molts anys després una pel·lícula interpretant una víctima del “blacklisting” que acaba suïcidant-se quan ja no pot mantenir la seva família. Va passar més d’una vegada. Si a algú l’interessa, el nom dels inscrits a la llista negra es pot trobar a la Wikipedia principal.

L’odi de Hollywood contra Elia Kazan fou profund i silenciós. No se’n podia parlar en públic. Molts anys després, el 2002 quan a punt de morir se li va concedir un Òscar en reconeixement de la seva carrera, encara hi va haver manifestants amb pancartes al carrer fora del teatre demanant el seu cap pel que havia fet i per les vides i carreres que havia destruït, després de prop de 50 anys.

Arthur Miller respon

El  més prudent era tancar la boca hermèticament i mirar d’escapar-se sense fer soroll, però no seria pas l’escriptor teatral Arthur Miller qui seguiria aquest consell. Cal saber que Miller i Kazan havien estat amics íntims, col·laboradors freqüents que s’entenien perfectament. Com queda dit abans, en Kazan havia dirigit les estrenes a Broadway de All my sons i The Death of a Salesman i estava a punt de filmar un llibret d’Arthur Miller. Artísticament, aquests dos genis ho compartien tot.

Però en Miller era un intel·lectual d’esquerres orgullós que no va poder pair les activitats de Kazan ni les denúncies difamatòries d’antics amics. Arthur Miller era novaiorquès,nascut al carrer E110, prop d’on està ara l’Hospital de Mount Sinai. Els seus javien estat gent benestant, jueus polonesos immigrats, que s’havien arruïnat completament durant la crisi del 1929 i en Miller havia crescut molt pobre. L’última vegada que Miller i Kazan van parlar, ja després de les denúncies, en Miller es va acomiadar de mala manera i va anar a Salem MA a investigar un incident de bruixes que havia passat al segle XVII (veieu més abaix què en volia fer). No tornarien a trobar-se ni a parlar mai més, no obstant haver estat amics íntims per molts anys i no obstant viure en Kazan a Manhattan i en Miller a Connecticut, un Estat que és una mena de suburbi molt ric de la gran ciutat.

Arthur Miller passa a l’atac en públic: Les Bruixes de Salem

En general ser crític teatral a uns dels diaris o revistes de Nova York és una feina molt agradable i de molt prestigi. Imagineu-vos l’horror i la consternació d’aquests dissortats periodistes quan van assistir a l’estrena a Broadway de The Crucible  (traduïda a les llengües ibèriques com a Les bruixes de Salem). L’obra reprodueix un episodi més o menys autèntic de la primera època colonial a Massachussetts entre cristians integristes fanàtics. Un grup de nenes, per amagar una cosa que havien fet i per por de ser castigades, s’inventen que certes dones del poble tenien tractes amb el dimoni i havien proferit maleficis secrets per fer morir i patir als ciutadans creients del poble. La gent i l’Església s’ho creuen: persones innocents són perseguides, torturades i executades per una mena de tribunal de la inquisició, víctimes d’una mentida absurda i de la histèria generalitzada.

Suor freda va cobrir les fronts dels crítics. Calia ser totxo per no entendre què estava dient en Miller. Quin desgraciat! I ara ell què volia que escriguessin als diaris? És que els crítics tenien família i fills i una feina per protegir. No hi havia dret. L’endemà, els crítics unànimement van fer com si fossin retardats mentals: era una obra històrica interessant, parlant dels problemes de la societat d’immigrants i d’actituds religioses ja superades i sense importància i prou. No calia parlar-ne mai més. L’obra no va tenir gaire èxit a Broadway però fou traduïda i representada a tot el món. A Barcelona la van fer en castellà al Teatre Comèdia, a la cantonada Passeig de Gracia/Gran-via. La censura del règim es veu que tampoc ho entenia. En qualsevol cas, l’expressió “Cacera de Bruixes” havia entrat i quedaria per sempre  per sempre al discurs polític. The Crucible no es la millor obra de Miller però segueix sent molt famosa i ha estat represa sovint tant a l’escena com a la pantalla.

Kazan respon i arrasa als Òscars: On the Waterfront

En Kazan es veu que es va prendre malament la bufetada que li havien administrat les bruixes i va voler respondre en la mateixa moneda. On the Waterfront, un nom que no he sabut mai com es va traduir a l’estat, és una de les millors pel·lícules de tots els temps, una obra mestra sobretot personalment de Kazan com a director i de Marlon Brando com a actor. En Brando va dir sempre que va tenir molt dubtes abans de participar per la seva ideologia  però ell havia estat educat a l’escola del “Mètode” (que era l’art d’expressar emocions amb participació de la veu i de tots els moviments del cos) mig creada per Kazan i es pensava (amb tota la raó) que hi hauria oportunitats per a ell. En Marlon era un jove molt pràctic.

El film, rodat al port de Newark a Nova Jersey, davant de Nova York però a l’altre vora del riu Hudson, en part amb comparses reals, explicava la història d’un xicot crescut al si del Sindicat d’Estibadors (treballadors de càrrega de vaixells al Port), que estava dominat per una mena de màfia criminal (cosa que verdaderament passava amb aquest sindicat). Els membres del sindicat li recorden que tant ell com la seva família són companys de tota la vida, crescuts junts, que el seu sistema està basat en la lleialtat de la que tots viuen i que li calia callar encara que no vulgués participar en els crims. Amb grans sacrificis i voluntat de ferro, en Brandon els planta cara i va a la policia i a declarar al jutjat a ensorrar-los jugant-s’ho tot. Més clar, aigua…

L’Elia Kazan es va quedar descansat després de dir això. Com està escrit més amunt, l’èxit fou grandiós. En Brandon va quedar consagrat com el gran actor de “mètode”. Hi ha qui el veu com el millor actor de tots els temps, sense especificacions. Fou capaç d’anar-se del pisset petit on vivia a l’edifici de Carnegie Hall (prop de Robert Redford) i va encetar una carrera gloriosa a Hollywood.

Arthur Miller torna a la càrrega: A View from the Bridge

No ha estat mai una de les millors obres de Miller, potser perquè fou escrita i estrenada a corre-cuita, primer en un acte, després en dos però va demostrar la voluntat indomtable de l’escriptor,. L’obra, ara convertida en una dels òperes americanes mes exitoses dels anys recents i crec que ara fins i tot en una pel·lícula a punt de ser estrenada, explica la història d’un xicot a Brooklyn que pateix la temptació de voler separar-se de la seva gent i anar-se’n per sempre a través del pont cap a Manhattan, però que al final tria la lleialtat als companys de tota la vida i es queda amb ells. Explicat sense embuts.

Esdeveniment inesperat: Marilyn Monroe entra en acció i salva a Arthur Miller

A Hollywood la Marilyn, un gran símbol sexual era el prototip de les dones rosses ben desenvolupades i tontetes que nomes sabien fer bé una cosa que no anomenaré. Però potser caldria recordar que el paper de tonta era només el que la Marilyn Monroe feia davant les càmeres de cinema. La Marilyn, ja en els seus trenta-tants, havia estat una noia pobre amb molt poca educació formal, però cal distingir entre falta d’instrucció i estupidesa o banalitat que són dues coses molt diferents. Ella tenia els seus principis i els seus neguits. Es va dir sempre, tant si es veritat com si no, que en els bons temps de l’amistat entre Elia i Arthur ella era compartida per tots dos i que els tres s’entenien molt bé.

Al poc temps de l’estrena de la View  from the Bridge, en Miller estava arruïnat i ensorrat i no trobava feina. Vivia de fet dels diners de la Marilyn, que sense dubtar un segon s’havia posat al seu costat malgrat el perill transparent. L’hora de passar comptes amb el descarat Arthur Miller s’acostava i Miller va rebre l’ordre de presentar-se davant Comitè d’Activitats Antiamericanes. Va acceptar amb la condició que no li demanessin noms i es va presentar acompanyat inesperadament per la Marilyn que feia gràcies i guinyols a tothom i la sessió esdevingué un circ. Quin homenot era aquell Arthur Miller! Tothom vivia terroritzat pel Comitè, que podia fer tant de mal però en Miller es va presentar a burlar-se d’ells en públic davant les càmeres de TV i els micròfons de ràdio. El cas havia d’acabar molt malament perquè ell no estava disposat a col·laborar en res. El Comitè tenia el poder d’enviar-lo a la presó. Li havien promès que no demanarien noms, però es exactament el que van fer amb gran indignació d’Arthur Miller que es va negar a cantar res. Arthur Miller, que sense els diners de la Monroe ni tan sols tenia els mitjans de defensar-se perquè era gairebé indigent, fou sentenciat a un mínim de 30 dies de presó i a la llista negra. Va apel·lar a un jutge però la cosa es veia tan negra com la llista a la què havia quedat inscrit.

Marilyn, Marilyn, temptació i somni de tants homes! Per casualitat la Marylin estava divorciada en aquell moment, i es van casar tots dos a Nova York. A partir d’aquest moment els agents de relacions públiques de la Monroe van prendre la direcció del contraatac mediàtic. La primera conferència de premsa semblava com si hagués anat malament. La Monroe va repetir somrient i fent petonets  com s’estimava a l’Arthur i que anirien de lluna de mel al Carib i serien tan feliços. Els periodistes se’n burlaven, dient que potser passarien la lluna de mel a la presó, si el Comitè ho permetia. Però la Marilyn, que seguia pagant tots els comptes, sabia molt bé el que feia i com fer-ho. Es va limitar a seguir interpretant el mateix paper d’estrella tonteta i enamorada: donava entrevistes explicant com tots dos s’estimaven i quant la feien patir per coses que no tenen res a veure. Una vegada i una altra i una altra… L’opinió pública al final va començar a girar-se contra el Comitè i a favor de la parelleta de coloms.  En aquest clima, el jutge va donar la raó en tot a Arthur Miller que no va anar a la presó. El seu nom fou esborrat de  la llista.  Ningú va haver d’anar a la presó. Al Comitè també li va semblar que més valia aquesta sortida, que ja tenien altres preocupacions.

En Miller i la Monroe no van durar gaire. Van anar a Hollywood a filmar la pel·lícula The Misfits escrita per ell i interpretada per ella. El rodatge va esdevenir un malson. El film fou dolent en tots els sentits i tot va acabar malament. Es van divorciar aviat. Dinou mesos després la Marilyn Monroe es va suïcidar quan encara era  jove i estava en tractament psiquiàtric.

Conclusions

A diferència d’altres apunts que he escrit en aquest bloc, aquesta vegada no hi ha finals inesperats. La cosa es va acabar com queda dit abans. Al final els McCarthystes i el Comitè van caure, la guerra freda i la histèria anticomunista també es van aturar i els membres de la llista negra que van sobreviure van tornar a treballar. La llista negra, una violació gairebé inconcebible de procés degut i de tots els drets constitucionals, havia estat feta pel Govern i fou pública i oficial fins que un jutge la va declarar  il·legal manant que quelcom que la observés quedaria obligat a pagar indemnitzacions econòmiques als llistats. Alguns es van recuperar, però no pas tots i havien passat desgràcies personals que no es podien resoldre.  I les ames de casa sota control del Partit amb designis secrets d’assassinar el President dels EUA també van desaparèixer de la pantalla. Només el Manchurian Candidate ha sobreviscut fins als nostres dies.

Com cal jutjar l’Elia Kazan? Perquè va denunciar i vilificar amics i companys de tota la vida ensorrant-los i posant-los en una situació tan greu? És que era un home de dretes i es pensava de debò que els denunciats representaven un perill per a les llibertats públiques i polítiques del poble Americà, com pretenia el Comitè? Potser la bestiesa era massa grossa per a un home amb el seu intel·lecte. Com podia ser ell tant de dretes si havia militat lliurement al Partit Comunista per anys i fins i tot havia reclutat gent? Era un vulgar oportunista? Ric i poderós com era, havia de tenir tanta por del Comitè? La natura humana es molt difícil de copsar. Al món a vegades hi ha topades molt fortes que fan mal a gent innocent. Quan el conflicte s’acaba, resulta sempre que gent innocent van patir per res, que molts van prendre partit per coses que no eren importants i es van emocionar i van acabar lluitar per causes sense mèrit. La política sempre ha estat molt més emocional que racional. Ves a saber que creu la gent! Una raó molt gran per adherir-se al pacifisme.

Que parlin tant com vulguin els poderosos però que no facin guerres. Els morts no ressusciten. Els poderosos segueixen vivint i maldant

BON ANY 2010

us desitja de tot cor

JOANOT

Al Nord, Central Park acaba al carrer 110th, que és el primer del Harlem oficial. Hi ha molts turistes, probablement enganyats per històries de com eren abans les coses, que tornen a casa explicant a tothom que la visita a Harlem va ser molt perillosa i que van veure escenes de misèria i opressió indescriptibles.

No és veritat en els nostres dies. Harlem és el barri negre, encara que cap al Sud cada dia hi ha més senyals de “gentrificació” que aquí vol dir invasió per gent acomodada que millora el barri i fa apujar els preus, forçant la gent pobre al carrer. L’assumpte de les relacions racials a aquesta ciutat, sempre tan progressiva i oberta, és una cosa complicada que ni vull ni podria descriure aquí. Cal viure a Nova York molts anys per entendre-ho. Però a mi m’agrada passejar pels carrers de Harlem. He trobat sempre que col·lectivament i en general els negres són gent més alegre i divertida i llampant que molts altres. I el Nord de Central Park és un pulmó magnífic per als nens, els vellets i els joves del barri. I caminar per Harlem és menys perillós que fer-ho pel Raval: amb sentit comú no ha de passar res. El crim ara ja fa temps que és molt baix a la ciutat, sobretot a Manhattan.

A l’Est de Central Park Nord

Voldria recomanar a tothom el Conservatory Garden  que ha sortit a tants films i escenes publicitàries, un oasi meravellós de serenitat i bellesa, probablement el meu lloc predilecte a l’illa. L’entrada està a la Cinquena Avinguda  a l’altura del carrer 105th, al nord de l´Hospital de Mount Sinai i del Museu de la Ciutat. S´hi entra per una gran porta de ferro, treta d’una mansió enderrocada a un altre lloc, i consisteix en dos jardins, Nord i Sud, cadascun amb una font centrada per estàtues delicioses i voltat de plantes florals i jardins molt ben cuidats per voluntaris. Entre els dos jardins hi ha una gespa verda amb una plataforma elevada al fons. Em sap greu que les fotos em surtin tan malament a  aquest bloc, perquè aquí caldria una. El meu català no és prou bo per retre homenatge al lloc.

Sortint del jardí pel Nord, s’arriba a un llac anomenat Harlem Meer. Meer! Quina exageració! No és molt gran però té moltes coses i alguna platja petiteta perquè els nens puguin arribar a l’aigua. Hi ha molts peixos i a l’estiu deixen pescar als nens… a condició que tornin a deixar lliures immediatament les pobres bèsties. Aquest sistema es diu “catch and release”. Què en deuen pensar els pobres peixos?

Camino un bon dia per la vora nord del llac. Hi ha ànecs i cignes molt grassos. Deuen ser els residents que els alimenten i no pas la ciutat. Al darrera es veu l’altre vora, ondulant, amb molta vegetació. Hi ha un camí. Es pot la volta al Meer a peu. Sec a un banc prop de la caseta que fa de centre de visitants. Al costat meu hi ha una senyora grassa d’uns cinquanta anys, vestida pobrament, que no deixa de sospirar i gemegar. No deu ser pas per falta de menjar perquè de sobte es treu alguna cosa i comença a alimentar els ànecs. Al davant hi ha un paisatge d’una gran serenitat, al darrere el tràfic infernal i els autobusos del carrer 110th. La senyora segueix gemegant mirant el cel que no sembla escoltar-la, però els ànecs estan contents de la visita. Se m’acosten però no tinc res. Rondinen. Nyec, nyec, nyec. Em sap greu. A mi també em vindria de gust menjar però ara no puc.

Al davant meu,  a la dreta veig el bunyol arquitectònic horrorós del Lasker , que a l’estiu és una piscina enorme i a l´hivern té unes tres pistes de patinatge sobre gel. Si encara viu, caldria afusellar l’arquitecte per dessacralitzar el Parc. Només veig dos nens patinant però a una de les pistes el Zamboni està aplanant la superfície del gel a una pista. M´ho miro una estona i veig que la panxa tan gran de la màquina s’omple del gel arreplegat de la pista de patinatge. Aleshores baixa cap a la vora de l’aigua i buida la càrrega deb gel al costat, fent una pila blanca que vista de lluny a ningú se li acudiria que és gel triturat, com un cocktail d’estiu. Com que fa fred, segur que la pila durarà molta estona.

A l’Oest

No em cal caminar gaire per arribar-hi. La frontera oest del Park és Central Park West, que més abaix esdevé una adreça molt cara i prestigiosa on viuen molts milionaris famosos que paguen per la vista al parc.

El que més gràcia em fa és l’escala de l’entrada anomenada “Portal dels Forasters” (Strangers Gate) que obre el pas a una escala de molta altura davant del carrer 106th. Ara fa poc es va fer famosa amb una pel·lícula de la Jodi Foster on es veia com ella i el seu amic són agredits per una banda de desgraciats, que assassinen l’home (cosa poc probable en els nostres dies) i la Jodie es compra una pistola i comença a matar a trets gent dolenta que troba pels carrers. Pujant l’escala s’arriba al cim del Great Hill, la muntanyeta on els catalans vam celebrar la Diada fa uns anys. És un camp de gespa voltat d’arbres. El propòsit de l’àrea és que recordi la natura. Cal una mica d’imaginació, però sí que la recorda.

Molt a prop, pujant i baixant per caminets i evitant els cavalls que s´hi passegen, s’arriba al Pool, un estany alimentat per una riera, el Rivulet que es veu que ja hi era quan van construir Central Park. El Pool desemboca a una caiguda d’aigua. Fa uns anys, tot passejant-m´hi vaig trobar l’equip de Sesame Street. L’ocellot groc, el Big Bird, estava intentant beure agua a galet de la cascada, que no li sortia bé, mentre dos monstres desconeguts se´l miraven rient. Seguint la riera es pot arribar aviat o a la civilització tan bruta i incivilitzada del carrer 110th, o a la dreta a molts camps de joc de bèisbol.

Al costat d’un dels caminets prop d’una carretera va tenir lloc el crim.

19 d’Abril de 1989: una dona “jogger” de 28 anys cau

Me´n recordo molt bé del lloc: a l’estil de Nova York, gent desconeguda hi havia erigit un monument espontani recordatori amb flors, estampetes, cintes de colors, targetes fetes a mà animant la víctima…

La jove en qüestió era una dona blanca de carrera amb molt d’èxit. De professió era una “investment banker” que no he sabut mai com es tradueix però que són gent que aconsellen grans empreses amb problemes financers i cobren molts dòlars. Patia d’anorèxia nerviosa i com sovint aquests malalts era molt treballadora, seriosa i compulsiva. La tragèdia va passar perquè vivia a la West Side, molt amunt, potser massa i tot. Era de raça blanca i tenia el costum que endur-se feina a casa els vespres i després de sopar treballar fins a les 10 o les 11. Aleshores es canviava al vestit de jogger i sortia al carrer, fent un tomb per Central Park Nord als voltants de mitja nit.

Aquí caldria aturar-se i dir-li a la senyora que això era una bestiesa que li podria costar molt cara, sobretot en aquells anys, perquè a aquestes hores el parc estava desert sense policia i era molt gran. Ni a Nova York, ni a Barcelona ni a Palautordera. Però ella ho havia estat fent cada vespre per anys i no li havia passat mai res i no tenia cap por. A més era un lloc públic perquè Central Park no es tanca mai i els ciutadans tenen dret anar-hi tant com volguin a qualsevol hora.

La dona en qüestió fou trobada per uns nens d’escola l’endemà molt d’hora. Tant ells com els primers policies que van arribar la van donar per morta, però vivia. Estava estesa entre les mates prop de la carretera en una gran taca de sang, mig despullada amb una ferida oberta molt gran al cap on es veia el cervell, feta amb un roc que hi havia al costat.

El tractament dels traumes cranials és una ciència que ha avençat molt els darrers anys. Morta com semblava, la van dur a temps a un centre especialitzat i contra tot pronòstic va millorar, va recuperar el coneixement als 12 dies i es va recuperar. S´ha quedat amb problemes visuals i de pensament, però viu. El problema és que no recordava l’assalt i no podia ajudar la policia.

Un mal moment: el clima racial a Nova York

Anaven malament les coses. Hi havia un predicador negre demagògic i fals anomenat Al Sharpton (que ara s’ha tornat seriós) dient bestieses provocant i organitzant manifestacions i vivint de la denúncia diària de discriminacions racials, tant reals (que n´hi havia) com imaginades. I hi havia una campanya electoral amb un alcalde negre que estava sota atac (era molt bon home, però ho havia fet malament) amb el Giuliani fent les seves insinuacions racistes implícites. I hi havia un augment del crim i gent que es queixava de ser molestada al parc per grups de joves negres. Algú havia de rebre per trencar la tensió creixent.

Aviat cinc nois negres teenagers (15, 16 anys) van ser detinguts i acusats de la violació i intent d’assassinat d’una dona blanca. La cosa aviat va prendre tons racials. Mentre que la premsa majoritària es negava a publicar el nom de la víctima, els diaris de la minoria denunciaven el seu nom en lletres capitals: una blanca era igual com una negra i no s’havia de tolerar cap tracte diferent. Hi havia tantes violacions, però només se´n parlava quan la víctima era blanca. Era veritat.

Els cinc nois aviat van confessar. Eren  de bona família mitjana i amb certa educació que no tenint res més a fer es dedicaven a fer una cosa nova que ells anomenaven “wilding”, derivat de “wild”, en aquest cas significant brètol o gamberro, que volia dir anar en grup pel parc fent bestieses i molestant la gent. Això del “wilding” va acabar d’exasperar els ciutadans respectables de Nova York. Ja n´hi havia prou. Calia actuar amb mà dura.

Considerant que eren tan joves i que van confessar els detalls del crim i demanat perdó, van rebre sentències entre cinc i dotze anys i van ser enviats a la presó. Poc a poc la pau va tornar a la ciutat. La víctima vivia i els negres dolents estaven a la presó. En Giuliani havia començat el seu regne amb ma dura.

S´havia acabat el cas?

No, només era un entreacte que duraria 13 anys.

Un jove molt dolent anomenat Matías Reyes

En Matias Reyes era un porto-riqueny de naixement, que només tenia 17 anys el temps del crim. Era (és vull dir, perquè encara viu) un psicòpata criminal, que són la gent que neixen amb algun cargol mal collat al cervell sense sentit de pietat ni de moral, incapaços de tenir emocions, que maten i fan mal per distreure´s, sense cap raó, igual com altres van de cacera o juguen a les cartes. No hi ha res a fer, ni redempció i segueixen fent mal i burlant-se de la policia fins que els fiquen a una gàbia. La gent no entenen bé aquests criminals. En general són gent intel·ligent,  d’aspecte i formes socials agradables, que passen desapercebuts o són molt benvinguts a grups socials. Hi ha qui diu que haurien de ser tancats a un manicomi i no a la presó perquè són malalts, però és com una deformitat que dura tota la vida: si no són tancats tornaran a fer el mateix una i una altra vegada.

En Matias Reyes era responsable d’un seguit d’atacs violents a dones a East Harlem (prop de Central Park) que va arribar almenys a 8 violacions i un assassinat. Se´n va parlar poc perquè gairebé totes les víctimes eren negres o hispanes. Probablement va fer coses pitjors que no podien ser provades.

Va acabar sentenciat a 33 anys de presidi a una institució d’alta seguretat, una anomenada Super Max (molt mal lloc per viure-hi) a la frontera canadenca. Diuen que quan el van arrestar ja va dir a algú que era ell el culpable del cas de la dona jogger de Central Park però ningú li va fer cas perquè aquell cas ja estava ben resolt. Quin mentider!

Però li haurien hagut de fer cas perquè malgrat les confessions tan detallades dels cinc xicots del “wilding” l’única mostra d’ADN trobada per la policia no corresponia a cap dels cinc. La cosa hauria hagut de sorprendre: violacions repetides i l’ADN pertany a un desconegut que no es entre els violadors? Molt estrany.

L’any de gràcia de 2002, l’últim noi del “wilding” havent complert els 12 anys va sortir de la presó. Poc temps després en Reyes va espetar a algú que era ell i no els cinc nois qui havia violat i malferit la dona blanca al parc. El termini per perseguir criminalment una violació (statute of limitations) casualment havia expirat o sigui que la llei ja no podia fer-hi res.

Hom es pensaria que només sentir això tota la policia i els fiscals de Nova York es van mobilitzar. No, no. La cosa va arribar no obstant a les orelles d’un senyor que coneixia bé i estimava les famílies dels cinc nois (tots vivien al mateix edifici) i van decidir  contractar un detectiu privat perquè anés a la presó amb una càmera de TV a prendre declaració al Reyes. Veient aquesta declaració filmada al final el fiscal s´hi va interessar.

En Reyes va ser portat a Manhattan i va reconstruir els detalls del crim. Els policies no s´ho creien: però si els negres havien confessat donant tota mena de detalls i no s’havien retractat mai! Als EUA hi ha una institució anomenada “Projecte Innocència” que es dedica a pagar per anàlisis d’ADN per treure de la presó gent innocent i es van interessar pel cas. I si, l’ADN misteriós trobat a la víctima pertanyia a Matias Reyes. El fiscal va demanar oficialment a un jutge l’exoneració dels cinc joves. Per acusar en Reyes ja era massa tard però ell segueix tancat.

Van cobrar els joves una indemnització per l’ empresonament? Probablement, però no és gens fàcil. A la llei anglo-saxona hi ha una cosa que s’anomena “immunitat sobirana” que vol dir que el Rei sempre té raó i ningú es pot queixar sense permís. Per querellar-se contra l’Estat de NY cal que el Parlament de l’Estat aprovi una llei particular autoritzant-ho. Es pot aconseguir. Es per aquestes coses que els parlamentaris tenen oficines al seu districte on reben ciutadans. Però no té res de fàcil. Probablement els van pagar voluntàriament alguns diners.

Perquè van confessar? D’on van  treure els detalls?

Ara és el moment d’introduir una altra expressió d’ús corrent als EUA: railroading, que és el que la policia va fer als cinc nois. Literalment railroading invoca la imatge de posar algú damunt una vagoneta amb rodes sobre el carril de tren  i empènyer: després de l’empenta la vagoneta corre tota sola. Hi havia pressió popular per donar una lliçó sobretot a algun negre dolent (encara que no ho digués ningú, estava en l’aire). L’investigador principal, un home llegendari, era un mestre de la interrogació, un policia nascut a East Harlem que ho coneixia tot i parlava al mateix dialecte i entenia molt bé a tothom i coneixia la situació social i tots els costums. Sabia com inspirar confiança, com fer-se passar per amic i extreure informació. Què podien esperar? Hi havia proves contra ells. Si no confessaven tot seria pitjor. Ells no eren angelets sinó que havien fet molt de mal i traït els seus pares amb el wilding. Si demanaven perdó el jutge donaria una bona sentència. Si no… que no sabien com havien acabat tants amics? Era molt millor cantar. I els detalls? En part van sortir de la premsa sensacionalista i en part sens dubte de la policia que els va ajudar a formular-ho.

Railroading! Quantes vegades ha passat en aquest món? En Neró volia donar pa i circ al poble per satisfer-lo. A vegades el poble demana altres coses. I no és sempre bo. Ai, si alguna vegada sents que demanen sang i és la teva!

Joanot

ç

Tags: Central Park, crim, Nova York, railroading

Casos actuals

En Benjamin Franklin, un dels pares fundadors de la República,  deia que només dues coses són segures a la vida, impostos i la mort. Jo n’afegiria una tercera: corrupció pública, a la que tots els diaris han de dedicar espais regulars. Quants s’en surten? Probablement molts, perquè ningú escarmenta. El sistema que hi ha contra la corrupció és una llei federal de protecció als “whistleblowers”, que són els que denuncien el cas. No sols estan protegits contra represàlies, sinó que a vegades cobren primes considerables. Pero no he sentit dir mai que hi hagi fiscals especials anti-xoriços

En aquest moment corren dos processos judicials contra personatges molt notables. Un és a Nova Jersey, que de fet en gran part és un suburbi de Nova York i afecta un home poderosíssim. Fa uns mesos van enxampar i detenir en front de les càmares de TV uns 30 individus empatollats en un procés de pagaments il.legals. Un d’ells venia ronyons per transplants.

Abans d’ahir l’infame Bernard Kerik es va declarar culpable davant el jutge. Va plorar sabent que aniria a la presó. Pobret! En Kerik era un xulo muscular, un home sense educació que havia pujat al poder fent primer de xòfer i guarda-espatlles a Rudy Giuliani abans de ser elegit alcalde. Després va rebre ascensos sorprenents que sempre li permetien distribuir contractes de construcció mantenint sempre, això sí, relacions impecables amb la Màfia: director de presons a la ciutat i fins i tot cap de la policia de Nova York durant l’episodi de les torres bessones. El van enviar a Bagdad a entrenar la policia local i en Bush el va anomenar pel càrrec de Secretari (ministre federal) de Protecció Civil. Fou una equivocació molt gran, perquè va ser quan la gent que el coneixia va començar a parlar. El senyor ja tenia masses penques.

Tammany Hall

Estava a punt d’anomenar l’alcalde irlandès O’Dwyer, empleat de tota la vida i servidor lleial d’una de les famílies més importants de la Màfia novayorquesa, sobretot del Signore Anastasia, un assassí terrible. Quan les coses se li van posar negres, l’Administració Truman el va anomenar Ambaixador a Mèxic. No va ser el primer que va marxar al país veí: no m’en recordo del nom, però un altre alcalde mes antic  també es va escapar de Nova York cap a Mèxic sense acomiadar-se de ningú, amb efectius a una maleta. Quin món!

I després hi va haver el famosíssim Boss Tweed al Segle XIX, que ha esdevingut l’emblema oficial i sinònim del mot “corrupció”, pel caire extrem dels seus robatoris. Ell era el cap de Tammany Hall, que descriuré breument abaix, que en aquell temps era un club democràtic que controlava els vots i un cop al poder, es repartia els càrrecs i els diners. Com que era impossible destituir-lo a Nova York, al final en Tweed fou acomiadat per una intervenció del parlament estatal a Albany, jutjat i empresonat. Es va escapar i va reaparèixer a Madrid, on fou detingut una altra vegada. El “Boss” Tweed va morir finalment a la presó.

Parlem breument de Tammany Hall, que es mereixeria un apunt llarg a aquest bloc. Va existir entre el segle XVIII i mitjans del XX. Els seus càrrecs prenien noms indis (de la llengua Lenape, de l’Est) per accentuar la seva dedicació a valors locals. Després d’uns anys van començar a dedicar-se a l’ajut filantròpic dels immigrants, que s’ho passaven molt pitjor que ara perquè no hi havia prestacions socials. La seva lògica era que si Tammany Hall arribava al poder (a NY o a Albany) podrien ajudar als immigrants pobres i trobar-los feina i ajuts. I si que ho feien, però… Aquesta explicació innocent desperta mals pensaments (amb tota la raó). Altrament Tammany Hall també lluitava per objectius legítims del Partit Demòcrata. El fill mes gloriós de Tammany fou el gran Governador Al (Alfred) Smith, reformador de les administracions locals estatals i un dels millors polítics novayorquesos del segle XX, el primer catòlic que fou candidat a la Presidència dues vegades. L’Smith fou qui va ensenyar com es fa una administració moderna, per exemple amb el pressupost. Vull dir que Tammany Hall, que tenia locals socials a Union Square, fou un cas mixt i complicat de feina bona i útil i robatoris miserables, gairebé inconcebibles segons qui manes però la memòria popular que queda de Tammany Hall  és que van ser lladres. Pero per molts anys es cuidaven de la seguretat i la feina de grans grups de (votants) immigrants, els quals votaven per ells i els mantenien al poder. Molts altres que van seguir no s-han ocupat mai de la gent pobre. Una cosa que sempre feien era ocupar-se de les viudes dels seus homes quan aquests morien joves. Això és el tema dels dos casos notables que segueixen.

Cuidant vídues prematures abans que hi hagués pensions

Tammany Hall a vegades funcionava, a nivell baix, com un sindicat o club d’ajuts mutus. Si els membres en podien treure una mica de seguretat, els importava poc què fessin els capitostos. Hi ha una biografia d’un personatge important que explica quines coses es van trobar a les dependències municipals una vegada que una Coalició de ciutadans honrats contra Tammany Hall havia aconseguit arribar temporalment al poder.

En aquells temps entre les dues guerres, la gent sortia molt a peu i per això hi havia molts més lavabos públics que no pas ara, quan hom només es pot refiar dels Starbucks. Sobretot a les avingudes al costat de Central Park, n´hi havia molts i en general eren estrets i molt llargs. La feina de janitor (encarregada o dona de la neteja) era una de les preferides per a viudes. Ni cal dir, que no s’esperava pas que treballessin, només que es presentessin a les hores i estaven totalment protegides contra comiats per la Llei de Servei Civil.

Doncs com que aquestes comunes, a vegades subterrànies i a vegades a casetes a la superfície, eren grans, moltes titulars del càrrec es feien tancar la part de darrere, on cobrien els daixonses, milloraven la ventilació i hi ficaven cadires. Ho transformaven tot en una Saleta d’estar per rebre coneguts i fer festes i alguna vegada fins i tot per dormir-hi. A Central Park West hi va haver un lavabo on la dona només havia respectat dos seients per visitants necessitats i al darrere, amagat de la vista públic, hi havia posat un petit piano que se sentia tocar des del carrer.

Un altre cas notable, no sé si trist o repugnant, segons es miri, fou una dona que es van trobar als locals del Comissariat de Parcs. Estava asseguda a un balanci i feia mitja o cosia. El nou cap se li va acostar a preguntar quines obligacions tenia. La dona respongué que estava allí d’ençà de la defunció del seu estimat i que ningú li havia donat mai feina. Només faltaria després de tant com havia fet el difunt. Sovint es portava feina de casa. A més li havien assegurat que podia seure tant com volgués al balancí. Que hauria de dimitir? I un daixonses! Que no coneix vostè les provisions de la Llei del Servei Civil? Jo em presento aquí cada dia a les 9 i mentre no hi hagi altres ordres, sec al balancí i vostè no em pot tocar.

Però si a la feina et volen fotre fora no hi ha res a fer. Va dimitir després de ser assignada  a dependències municipals remotes i obligada a fer hores extres.

L’Alcalde Mike Bloomberg i el (encara) Governador de Nova Jersey Jon Corzine

Que és legítim comprar càrrecs públics si s’és molt ric? Comprar-los no, però fer-se elegir, sí. La llei prohibeix als candidats que reben subvencions públiques excedir un cert límit de despeses, encara que hagin tingut donacions per damunt del limit i també se’ls prohibeix usar el seus propi diners (que és una burla perquè està permès prestar-se´ls ell mateix, un problema molt greu que va tenir la Hillary fa un any). O sigui que el cas està arreglat i ser ric no té cap avantatge.

Ha, ha!  Si algú s´ho creu, n´hi ha per atipar-se de riure. El detall és que el límit només compte QUAN EL CANDIDAT ACCEPTA AJUTS PÚBLICS, però si tot ho paga de la seva butxaca pot fer el que vulgui i no hi ha cap límit.

En Mike Bloomberg, es un bilionari de molt mèrit que s’ho ha guanyat tot ell mateix i és molt caritatiu i solidari ($230 milions donats a obres de caritat el darrer any), té una fortuna d’uns 14,7 MIL milions i és el 8è americà més ric de la nació i està a la llista FORBES dels més rics del món (fa uns anys n’era el número 4). Es propietari d’un avió i un helicòpter privats (l’altre dia el seu helicòpter es va empatollar amb la policia de Nova Jersey que gairebé va detenir el pilot). Doncs ara fa 8 anys estava avorrit i no sabia què més fer i va decidir gastar-se-les en fer-se elegir alcalde. El seu adversari podia gastar el màxim d’uns 8 milions permès per la llei i el super milionari s’en va gastar trenta-tants. Contra tots els pronòstics va aixafar l’adversari demòcrata (que havia començat amb 20 punts d-avantatge) i va inaugurar l’era Bloomberg que ara ja ha passat dels 8 anys.

Quan una cosa semblant va tenir lloc per primera vegada hi va haver gent a qui li semblava malament. De fet gairebé cap candidat legítim pot resistir una tirada d’anuncis negatius a la TV (tothom està contra els anuncis negatius, però sempre són efectius) Ni la Mare Teresa s’en sortiria amb reputació intacta. Van anar als tribunals, després als tribunals federals i ai las, fins i tot al Suprem Federal. Resultat? És un simple cas de llibertat d’expressió. Si algú té milions, pot gastar-se´ls com vulgui i pot dir en públic allò que vulgui. I que el votant americà ja és prou madur per acceptar o rebutjar, que no n’estic segur. I així s’ha quedat. Cada elecció hi ha més casos. La nació esdevé una plutocràcia: govern dels rics, per als rics i pels rics. Que consti que el Cèsar Bloomberg és un home relativament progressiu i ha estat un bon alcalde. Va estar a punt de presentar-se per President. Això no és el problema.

En Jon Corzine, Governador de l’Estat veí suburbà de Nova Jersey, del que tothom es riu però que després de Connecticut té el segon per capita més alt del país (uns $38,000/persona)  fou un Cap Executiu del poderós Goldman Sachs, avui en dia el banc d’inversions més fort del país. Gents amb el seu càrrec estan a posicions dirigents a tot el país. Sempre n´hi ha un o dos al Gabinet Federal, tant amb Obama com amb Bush.

Com en Bloomberg, en Jon un dia es va avorrir i va decidir comprar-se (vull dir fent-se elegir) com qui diu res: el càrrec de Senador Federal per l’Estat de Nova Jersey. Va servir sis anys però es veu que es va avorrir també. Era un de cent senadors i no lluïa com calia i a més no podia imposar la seva voluntat a ningú. Va dimitir i es va presentar, fent campanya amb els seus dòlars, a Governador de Nova Jersey, un càrrec molt cobert per l’ombra de corrupció. Això era un avantatge molt gran: en Corzine no tenia perquè robar res (com en Bloomberg) i va ser elegit. Ell no ho va fer malament perquè sabia molt bé com tractar realísticament problemes financers però de primer va tenir mala sort sobretot per la crisi i de segon pel seu caràcter una mica arrogant i descarat. Per exemple en mala hora va tenir un afer amb una sindicalista amb la què l’estat negociava i li va regalar una casa. Quan se li va retreure, va respondre molt emprenyat que ell i la dona eren divorciats i no havien de donar explicacions i que ell amb els seus diners feia com volia i prou. Veia massa coses així . Se les va gastar a fons el mes passat a la campanya de reelecció contra un republicà limitat en les seves despeses. Tots dos es van acusar mútuament de corrupció dia i nit a la TV. El públic es va disgustar molt per l’absurditat de les acusacions. En Corzine va perdre. Per poc però va perdre el càrrec. Deu estar patint que la inversió li ha sortit malament.

Que vol comparar algú això amb el sistema de finançament dels partits a Catalunya? En Bloomberg s’ha gastat en la reelecció el primer dimarts de Novembre probablement prop de $200 milions !!!! (oficialment $90 però no és veritat). Això excedeix tot el pressupost dels partits polítics de l’Estat espanyol, sense parlar de Catalunya. A més hi havia un límit de 2 mandats consecutius que els votants havien aprovat en referèndum dues vegades. Però els referèndums a aquest Estat són facultatius no vinculants (com preguntar a un amic què es pensa d’un problema) i en Bloomberg va enviar els seus advocats al Consell Municipal a argumentar que la participació als referèndums havia estat tan petita (l’argument s’ha sentit molt a Catalunya) que no tenia credibilitat i el Consell va suspendre el limit perquè en Blooomberg pogués ser reelegit, que ja està bé i ha indignat molta gent.

Per cert en Bloomberg ha estat reeelegit amb MENYS vots dels que van votar fa anys pel límit dels dos mandats. Que li semblarà que el resultat és vinculant aquesta vegada? Va pagar uns $200 per cada vot dipositat

JOANOT

Tags: Bloomberg, corrupció, Corzine, Nova York, política, Tammany Hall

Tothom té les seves idees sobre com passar el temps mort. Jo ja de petit vaig tenir l’acudit de prendre el metro o l’autobús i anar fins a l’estació final, a veure què hi ha havia. Després vaig seguir fent-ho a totes les ciutats on he viscut. Nova York és un lloc on aquesta mena de viatges amb destí desconegut sovint acaben de forma entretinguda.

La línia 1 (“roja”) del metro de Broadway

Com tantes altres línies de metro, el número 1 que transcorre sota Broadway, té un trajecte molt llarg i és molt lent perquè és local, que vol dir que s’atura a totes les estacions. Al Sud el seu trajecte tan distingit comença al port de les ferrys principals, les que van a Staten Island, a Governor’s Island, a l’Estàtua de la Llibertat, i a Ellis Island i després de moltes milles acaba al costat del gran Van Cortlandt Park, al noroest del Bronx. Tot el trajecte val la pena i hi ha molts llocs on un turista intel·ligent es podria aturar. Hi ha per exemple Canal Street amb el Barri Xinès, Times Square, l’Estació principal de trens de Pennsylvania, els teatres i sales de concert del Lincoln Center, la Universitat de Colúmbia amb tots els seus premis Nóbel, la Catedral protestant inacabada de Sant Joan el Diví, City College, el college de la City University, arrelat al cor de molts novaiorquesos on tantíssima gent intel·ligent sense diners ha aconseguit encetar una carrera (gent com Henry Kissinger, Colin Powell, quatre futurs premis Nóbel) l’Hospital Presbiterià amb la Facultat de Medicina de Columbia, un dels centres mèdics més prestigiosos del món. I al final al carrer 242nd el gran Van Cortlandt Park, on tants novaiorquesos han après alguna cosa del món natural i de la vida a l’aire lliure.

Un parc tan necessari com popular

Tothom associa Nova York amb Central Park, cosa molt justificada. Així i tot, tenint en compte que la ciutat té uns nou milions d´habitants i consta de cinc comptats, Central Park no és representatiu de tota la ciutat. La gent que s´hi veu en general són ben vestit, les dones exhibint modes recents, els pícnics són fets amb cistelles, estovalles, vaixella i coberteria maques i escaients, els nens van vestits de forma divertida i estan ben educats, els cotxets de nens petits són del darrer model. Ai las, món cruel que no és igual a tot arreu, que la bellesa i la serenitat en escampar-se pel món van ignorar i deixar de banda les classes treballadores fent lloc a la por i que res d’això ha canviat d’ençà de Dickens!

Hi ha molts parcs a la ciutat que serveixen a les classes treballadores i la majoria d’immigrants recents, legals o no. Al Bronx hi ha un notable barri bo i pròsper anomenat Riverdale, famós sobretot per la residència imperial del gran Toscanini, amb una vista impressionant del Riu Hudson. Riverdale està situat a Nova York, però al nord, tocant Yonkers. A la resta del Bronx no obstant hi viuen sobretot gent pobre de la classe treballadora. A diferència de Queens no hi ha gaire classe mitjana al Bronx.

El parc Van Cortlandt, que vaig visitar un diumenge a la tarda està situat prop de Riverdale i és molt gran, oficialment 1,146 acres que no he sabut mai  quant és en el sistema mètric, però no tan gran com Central Park. Estava ple de gent perquè el temps era molt bo.

Jo només vaig visitar un raconet del parc prop del metro però vaig haver de fer molt exercici caminant.

Hi havia una gran plana amb camps de joc com a tots els parcs. El tipus de joc, en canvi, està adaptat a la nacionalitat d’origen dels usuaris.

Juguen a criquet!

Criquet! Què deu ser això. Es l’esport més popular a una gran part del Tercer Món, a antigues colònies britàniques. Les superpotències mundials en aquest esport són el Pakistan  i Sri Lanka. Ara no fa gaire, els terroristes d’Al Qaeda van fer explotar una bomba quan l’autobús amb els jugadors del l’equip nacional de Sri Lanka estava punt d’entrar a un estadi prop de Lahore. Però la bomba només va matar gent normal: els jugadors van poder tornar a l’aeroport i salvar-se. Quina felicitat! Probablement jo sóc el darrer occidental que se´n recorda. Una de les raons que han impedit l’extensió del criquet pel món occidental fora del Regne Unit és la duració extravagant d’un partit. Diuen que ara hi ha una versió abreujada que estan provant.

El fet que es jugui criquet probablement vol dit que a l’àrea hi ha immigrants de les Illes del Carib, West Indies, on el criquet és popular. Veig els jugadors de lluny, tots negres, vestits amb un uniform blanc amb protecció de les cames des dels turmells als genolls. Espero i espero però no passa res. Al final un senyor surt amb un pal de fusta, molt més prim que els que s’usen al beisbol. Es posa en posició i li llencen una pilota que ll prova de tocar amb el pal. Però falla. Primer s’alça una polseguera, després s’alcen crits de victòria. Algú deu haver guanyat. No m´hi vull preocupar més.

A poca distància del camp de criquet, hi ha diamants de beisbol, encara que més que beisbol és mes aviat softball, que és gairebé igual però es juga amb una bola més gran i tova que la del béisbol, que és dura com si fos un roc. Probablement estan jugant als quatre diamants, però només en veig dos. A un dels dos, els jugadors porten uniform, a l’altre no, però estan molt a prop. Tots miren de no ser tocats pel softball, però no vigilen mai el softball dels veïns. Què passa si un et toca a la closca i et fa mal? Molts esports són perillosos. Jo, personalment només jugo als escacs.

Estic segur que més enllà del beisbol juguen al sóccer (que és com es diu el futbol de debò, el nostre) Ara no és la temporada del futbol americà. Decideixo plegar i canviar de direcció. Veig una casona on probablement venen begudes i menjar. Potser compraria alguna beguda, perquè fa molta calor. M’acosto però veig que seria l´únic client. No té res exposat, només hi ha cartells dient coses rares. Dintre la caseta hi ha dona mig dormida aprofitant l’ombra. Em mira amb ràbia poc continguda. És que la vull despertar i fer treballar? Dispensi, senyora, m’havia perdut però ara ja veig el camí.

La Casa Van Cortland

A molts parcs hi ha una casa històrica del segle XVIII on en Washington va dormir una nit perquè el parc era sovint la propietat del terratinent que hi hi vivia, un aristòcrata americà i algú va acabar regalant tots dos a la ciutat.

La casa és de pedra, molt maca . Vaja, vull dir maca només. Sembla que està tancada, cosa sorprenent un diumenge a la tarda i envoltada per una reixa de ferro molt forta. A un dels costats es veu una mena de runa: un tros de paret que sembla com si es mantingués de miracle amb una finestra, ja sense marc, al centre. Aquesta relíquia està envoltada també d´una reixa perquè ningú la faci malbé. Estic segur que deu tenir significat històric però a mi em recorda una llesca de gruyère. Van construir-la simplement per contenir una finestra? Segueixo voltant. A un costat entro a un camí molt agradable, sense asfaltar i passant per un bosc espès. Trobo que està bé. Però de sobte els meus ulls veuen per terra proves aclaparadores que el camí és utilitzat per cavalls. A mí no m’agraden camins d’ús mixt. Quan em surt un cavall de front, sempre em recordo dels romans davant els elefants d´Hanníbal. No s´hi val. Però el camí condueix a l’entrada principal de la mansió, tancada amb una cadena, pany i clau. Em sap greu. M’agrada visitar cases antigues. Hi ha una estàtua de bronze molt alta representant un militar desconegut

Entreu a la piscina però no feu foc per cuinar a la graella

M’acosto a un lloc on es veu moltíssima gent, gairebé tants com hi caben. En aquests casos, per mantenir la pau i poder gaudir la festa, la policia té el costum d’aparcar un o dos cotxes al bell mig de l’acció. Els policies es queden dintre, escoltant música o llegint, que probablement ho tenen prohibit.

Aquesta part del parc dona l’oportunitat de  veure el públic de prop. Jutjant pels accents, són una barreja de gent. N´hi ha que parlen amb el semi-dialecte castís del Bronx. n´hi ha molts que parlen amb accents antillans i també una minoria que parlen un cert llenguatge que és el segon en nombre de parlants només al xinès.  Em crida l’atenció que es veuen pocs xinesos i indis en aquest parc.

Hi ha per tot arreu cartells prohibint la barbacoa (la graella) i encendre foc de cap mena. Però és que el Bronx està a Nova York. Hi ha tants focs i s’està fent tant de carn a la brassa que gairebé fan mal els ulls. I els policies barrejats amb els estiuejants de diumenge? No diuen res. Un cas m’intriga particularment: degut al vent, la fumarada d’un foc va directe a la finestra d´un dels cotxes de policia, obligant l’agent a ensumar-s´ho. No diu res. M´ acosto a la graella en qüestió: una senyora molt gruixuda (com la majoria d’estiuejants) està cuinant carn barata amb molta grassa. Que li oferiran una mica al policia? Em miro la gent. Van tots vestits igual però la moda és molt diferent que a Manhattan. Sobre tot els nens petits, que sovint són tan grassos com els pares. Algú deu tenir mal gust, o aquí o a Central Park. Potser no existeixen ni el bon ni el mal gust. Tot depèn de la butxaca. Cal anar en uniform

Al costat de les barbacoes hi ha l’entrada a una piscina i s´ha format una cua molt llarga esperant el canvi d’usuaris a una certa hora. Veig la piscina per damunt d’una paret. La piscina està dividida en tres sectors, però només un està obert i ple de gent. Els ciutadans modestos estan avesats a la regimentació disciplinària. La cua dura molt de temps. N´hi ha que estan vestits amb una bata de bany, n´hi ha de carrer, n´hi ha amb pantaló de bany i les noies jovenetes només porten uns bikinis molt petits.

Em miro les cares de la gent fent cua: n´hi ha que són genèriques i les he vist moltes vegades a les notícies locals de la TV. Una veïna ha mort en un accident i alguna de les cares genèriques surt plorant i dient que era una senyora tan alegre i bona, sempre disposada a fer favors, si la víctima era un nen, tots els entrevistats asseguren que era molt intel·ligent i que hauria anat a College i que tothom se l´estimava. Les preguntes són sempre les mateixes, igual que les respostes. Perquè ho deuen fer a les televisions? Denúncia social? No, segur que no. Explotació barata de les tragèdies diàries a una ciutat tan gran? Alguna cosa així.

Què m´he perdut?

Només he visitat la franja oest del parc. Hi ha també endintre el camp de golf més gran de la ciutat. Hi ha les despulles mortals d’un antic viaducte, hi ha una riera llarga, amb ambient natural ben preservat, un llac, moltes bestioles, peixos i ocells. Un pulmó magnífic pels qui hi viuen.

JOANOT

Recentment s´han vist pel món monuments a les sabates llençades contra dignataris que s´ho mereixen, i potser n´hi haurà més. Algú es podria pensar que els monuments a sabates són una cosa nova, però poques coses són noves. Jo volia posar aquí una foto del Monument de la Bota al camp de batalla de Saratoga, la més important de la Revolució Americana, però a la darrera entrada les fotos em van sortir tan malament, que prefereixo referir-vos a l’article Boot Monument de la Wikipèdia americana, on hi ha una foto gran. Si el voleu visitar vosaltres mateixos (com jo he fet), el parc de la batalla està a una sortida de l’autopista de Montréal (“Northway”) al nord d’Albany i hi ha un signe. És un parc preciós que agrada molt a tots els visitants i que per molts anys tots els Presidents americans tenien l’obligació de visitar.

Al darrere del monument diu que és un monument al militar més heroic i meritori de la Revolució americana, però ni hi ha cap explicació, ni expliquen qui era el propietari de la bota commemorada. A l’Acadèmia Militar de West Point hi ha una placa honorant el general heroic de Saratoga, però una altra vegada cap nom. A un cert monument a la victòria hi ha un nínxol amb la imatge d’un militar, sense nom. Només la bota. Quin misteri tan gran! Els Americans que sempre glorifiquen tots els seus herois de la Revolució, estan amagant alguna cosa. resulta que el desconegut propietari de la bota pràcticament va guanyar tot sol la llibertat per a Amèrica i els nens d’escola ni tan sols aprenen el seu nom. El nom de l´heroi i traïdor més gran de la història de la República.

Benedict Arnold

Benedict Arnold era un ianqui en sentit estricte, un natural de Connecticut. Poc exitós amb els negocis va entrar a la milícia de molt jove i al començament de la Revolució es va ajuntar amb els rebels amb gran entusiasme destacant-se pel seu coratge i capacitat militars al decisiu Front del Nord, del què tan poc parlen els llibres. Dissortadament tenia mal caràcter, molts deutes i potser fins i tot una moral dubtosa i no en sabia de fer política, per la qual cosa altres li prenien el mèrit i la reputació que les seves fites mereixien i era discriminat sovint, i la ràbia li creixia al pit.

L’estiu de 1776 a Nova York

Va anar molt malament per als rebels. L’Exèrcit principal anglès estava a Staten Island (avui en dia uns dels Comtats de la ciutat de Nova York) sota les ordres del General Howe. Nova York havia estat sempre la capital de les colònies, però els marxants rics de la ciutat no tenien cap entusiasme revolucionari. En Washington es va presentar amb un exèrcit de broma a defensar la ciutat. Els anglesos van passar amb vaixells de Staten island a Brooklyn on hi va haver una topada (l’anomenada “batalla de Brooklyn”) i van començar a empaitar cruelment els homes de Washington per tota la ciutat. Des de Brooklyn van desembarcar a Manhattan a Kips Bay (a la Lower East Side), van lluitar a Central Park, a Harlem i al final a Westchester County, fins que el pobre Washington, tip de patir, va decidir que ja tornaria a provar un altre dia i es va retirar. Nova York va quedar en mans britàniques per tota la duració de la guerra.

Vet aquí el problema que tenien els anglesos: malgrat la seva superioritat en Howe havia acabat virtualment tancat a una franja de terreny a la costa des de NY fins a les Carolines, però havia quedat separat del Canadà, on hi havia forces angleses invencibles. El General Howe no s’en va preocupar per molt de temps ni s’ho va prendre seriosament fins al final.

L’heroi es fa famós

La missió més important de la guerra era evitar que un exèrcit anglès baixés per la Vall del Hudson des de Canadà fins a NY per reunir-se amb en Howe. Si ho aconseguien, tot estava perdut per a la nova República . En Washington no va voler lluitar personalment al Nord que va deixar en mans de gent que coneixien el terreny.

Després de moltes accions notables, l’Arnold es va oferir per capturar el famós Fort Ticonderoga al gran Llac Champlain, ja molt prop de la frontera, on hi havia molts canons. S´hi va acostar al vespre sense fer soroll i va prendre el fort quan els anglesos estaven dormint. La Revolució anava per bon camí. Una gran victòria. Sí que van trobar-hi canons.

L’Arnold i altres volen ocupar el Québec perquè es pensaven que els colons francesos s’alçarien contra Anglaterra (cosa que no va tenir lloc mai).  Un altre general va entrar fàcilment a Montréal i l’Arnold va assetjar Québec City, on estava el governador. Dissortadament els militars americans eren incompetents i mal preparats (no pas l’Arnold) i la cosa va acabar molt malament. Però el prestigi d’Arnold va créixer molt amb aquella campanya.

El General Burgoyne apareix i els Americans juguen a Charlie Chaplin

Poc després de la campanya fallida, a l’estiu de 1778 un exèrcit britànic terrible sota el comand del veterà General Burgoyne va aparèixer al Québec amb la missió que tant preocupava els Americans:  en Burgoyne s’havia citat amb el seu company Howe a Nova York. Es va posar en marxa cap al sud.

No calia ser cap geni militar per veure que Burgoyne anava pel dret cap al famós Fort Ticonderoga. Washington va manar defensar-lo a qualsevol preu. Però és que hi havia un problema: una petita muntanyeta davant el Fort. El lloc havia estat bastit quan els canons eren més petitets que en aquell moment. Degut a la força de la gravitat des del Fort no es podia tocar la cimera del puig, però a l’inrevés sí. Era evident que calia fortificar aquest turó. El desgraciat que manava al fort no ho tenia gens clar. Deia que no tenia prou homes o canons (ni sabia com fer-ho) i sobretot que era una feina inútil perquè era completament impossible pujar-hi canons. Massa pendent i cap camí. O sigui que no volia fer res. L’Arnold hi va anar i va escridassar al comandant, dient-li amb la seva delicadesa habitual que era un imbècil i que comencés a treballar. Però el comandant no va fer res. No es podien pujar canons al turo, prou.

L’exèrcit britànic va arribar. Els defensors se´n van anar a dormir. L’endemà, en despertar-se van veure la boca dels canons al  cim. Els anglesos els havien pujat  i emplaçat durant la nit. Els Americans van fugir en l’acte sense disparar un tret. El General Washington, enrabiat, va castigar a tothom. Un cop mes, l’Arnold era l’únic que tocava i ningú li volia fer cas. Sort que la seva hora s’acostava.

Cara a cara prop de Saratoga

La situació era greu. Entrar a les dolentes a la Vall del Hudson des del Nord no té res de fàcil degut al Macis dels Adirondacks, avui en dia una reserva natural meravellosa que és una zona de paisatge potser no gaire maco però molt escabrosa i difícil de travessar, fins i tot avui.

Els Americans havien aplegat un exèrcit mig entrenat sota les ordres del General Horatio Gates (un home incompetent i covard), al qual Benedict Arnold servia com a Brigadier. Els dos exèrcits van topar unes quantes vegades indecisivament (per part americana sempre gràcies a Arnold, perquè si no haurien rebut de valent) però entre els Americans havia aparegut un enginyer polonès, en Tadeus Kosciusko que coneixia les tècniques de fortificació militar prussianes i va bastir una línia inesperadament solida per als Americans. El general Gates es va amagar amb el seu exèrcit al darrere i evidentment no tenia ganes ni intenció de fer res més.

L’Arnold tenia molt mal geni i era mal parlat i es passava els dies escridassant el seu General i clavant cops de puny a la taula. En Gates en va tenir prou i el va destituir per insubordinació. Que se n’anés a Filadèlfia i que li donessin una altra feina. Fóra!  Sense que ningú sàpiga perquè, l’Arnold es va quedar al camp enlloc de marxar com hauria estat lògic.

Benedict Arnold perd la bota però guanya la glòria (eterna?)

Va anar molt diferent del cas d’en George W Bush. La bota l’Arnold se la va guanyar a pols.

El General Burgoyne tenia poques provisions i sabia que havia d’intentar passar.  Ell havia bastit les seves fortificacions pròpies a dos llocs i estava situat ell mateix darrere la principal. En Burgoyne  tenia la idea que el Gates era un imbècil i no sabria defensar una certa zona lateral de la seva línia (i probablement tenia raó, no se sabra mai). Va manar als seus mercenaris alemanys de Hessen, uns 500 homes manats per un Coronel, soldats durs i amb experiència, acostumats a tot que miressin de passar pel suposat forat a veure què passava.

Destituït o no, l’Arnold va sentir els trets i es va presentar al centre de la lluita. Diuen (que no s’ha sabut mai si era veritat o no) que el General Gates havia ja manat la retirada general. Qui sap! Arnold va anunciar a tothom que prenia càrrec de l’operació i que tothom l’hauria d’obeir. Probablement tots els oficials sabien que estava destituït, però també sabien que era el millor comandant que hi havia. L’Arnold va organitzar no sols la defensa sinó una contraofensiva molt ben planejada malgrat la falta de temps. Després posant-se al capdavant dels soldats que li quedaven, va liderar un atac frontal contra els alemanys. Al poc temps el Coronel alemany estava mort i els Hessians es retiraven en desordre. N´hi havia prou? L’Arnold, com un posseït els va empaitar fins a la fortificació principal dels anglesos amb tanta empenta que gairebé va arribar al cim.

Aleshores va perdre la bota. Un tret li va malferir la cama dreta i es va quedar coix per sempre, amb la cama dreta mes curta que l’esquerra. Va veure que no podia prendre el fort principal (una cosa gairebé inconcebible) i es va retirar. Hora de tornar a casa? No pas l’Arnold. Es va enfilar al seu cavall i coix o no va dirigir els seus homes a l’assalt de la segona fortificació anglesa, que era més petita. Aquesta vegada hi va arribar. El Brigadier dimissionari Arnold en un parell d’hores havia destrossat l’exèrcit britànic. Evidentment, afusellar-lo per insubordinació seria difícil.

En Gates sembla que es va mirar a batalla amb ràbia des del seu amagatall segur, desesperat que un l’Arnold guanyés la batalla pel seu compte i sense permís. La meitat dels seus soldats estaven al seu voltant i no els va deixar entrar mai en combat.  En Gates ja al començament havia enviat missatgers al camp de batalla aclarint que ningú no havia d’obeir l’Arnold que estava destituït. Una altra escena digna de Charlie Chaplin. Els missatgers que el seguien per tot arreu el van trobar finalment quan acabava de conquerir el segon fort. Amb el peu tan fotut, de tota forma no podia més.

Els anglesos havien quedat en una situació desesperada. Després d’un intent de reorganització, van intentar fugir cap al Québec però no tenien res de res. Uns 10 qm al Nord, en Burgoyne va hissar la bandera blanca. Es rendia i tots els seus soldats quedaven presoners.

Ecos a Europa

La notícia del desastre britànic a Saratoga va esclatar com una bomba a Europa i de fet ja va donar la victòria als revolucionaris. Els rebels havien derrotat i pres presoner tot un exèrcit professional anglès, cosa que pocs països havien aconseguit a Europa! França va firmar un tractat militar amb els EUA. Espanya els va reconèixer. Els holandesos van oferir vaixells i préstecs bancaris. I sobretot l’exèrcit colonial de Howe havia quedat tancat sense esperances de rebre ajut. El final s’acostava i era qüestió de temps. La guerra havia quedat decidida a Saratoga. Comes que no hi ha monuments a l’heroi Benedict Arnold per tot el pais?

En Benedict està cada dia més descontent

Li semblava que els seus esforços no eren reconeguts ni premiats com calia. En Washington no li volia donar un exèrcit propi perque no se’n fiava. El van anomenar governador militar de Filadèlfia. Amb la seva pota coixa es passava el dia anant a festes, rondinant, escridassant o insultant gent. Diuen que el general Gates el difamava i el tractava de traïdor que havia desobeït les seves ordres i que era ell qui havia guanyat la gran batalla. Insultava el Congrés, tenia deutes i ai las, acceptava suborns. La seva segona dona (ai las una altra vegada) era filla d’una família pro-britànica i cunyada de John André, el cap de la CIA anglesa del temps. Tot anava per molt mal camí.

Traïció, traïció inconcebible, alta traïció

Quan l’Arnold va demanar que els fessin comandant del Fort de West Point, al riu Hudson, i al nord de la ciutat de Nova York, tothom va respirar a Filadèlfia. Si, home, si, com més aviat millor. West Point estava prou lluny. Era un heroi molt desagradable i una mica corrupte.

West Point és un lloc amb un paisatge meravellós, alt sobre un meandre del Riu Hudson, a menys d’una hora de cotxe de la ciutat. El càrrec no tenia res d’insignificant perquè de fet el fort tancava la navegacio del riu als vaixells anglesos. Hi havia una cadena de ferro estesa a través del riu. Si els anglesos haguessin pogut prendre el fort, cosa gens fàcil, haurien pogut navegar el Hudson fins al punt on Burgoyle havia estat derrotat. El resultat seria una altra vegada l’obertura de la ruta del Canadà i la separació de Nova Anglaterra. Això podria haver costat la guerra als Americans. West Point no era encara cap acadèmia militar però era importantíssim.

Sembla mentida!

En Benedict Arnold va oferir als britànics a través d’intercanvis de correspondència secreta enviada per la seva dona a la família que lliuraria sense lluita el Fort de West Point a canvi de 65,000 lliures d’or, el perdó general, una pensió vitalícia i un càrrec de Brigadier a l’exèrcit, afegint que no tindria inconvenient en lluitar contra els compatripotes Americans que tan malament l’havien tractat.

I tant que van acceptar! Però dissortadament l’espia John André fou enxampat pels Americans, la correspondència traicionera d’Arnold trobada, l’André penjat i el General Washington avisat .  El pare de la pàtria, botant de rabia, va enviar un dels pocs vaixells que tenia al Riu Hudson amb homes que tenien ordres de detenir o matar l’Arnold a qualsevol preu. Però a l’Arnold no se l’agafava fàcilment. Es va escapar a un vaixell anglès anomenat de forma escaient el Vulture (el “voltor”). Esdevingué General anglès, va lluitar contra els seus compatriotes, i es va escapar acabada la guerra a Anglaterra, on el Rei el va rebre. Després va intentar obrir un negoci al Canadà, però va fer figa i va tornar a Anglaterra on va morir al llit. Hi havia anglesos que l’adoraven i altres que escopien al seu pas.

Li diuen a la cara

Durant els últims dies de la Guerra Revolucionaria  l’Arnold es va acostar a un presoner americà que probablement coneixia. Li va preguntar que què farien els Americans si l’enxampaven. El presoner respongué:

Us tallaríem la cama dreta i l’enterraríem amb honors militars a Saratoga. La resta del cos, la penjaríem d’una forca

Ben dit.

Joanot

UNA EXCUSA: El teclat espanyol que tenia se m’ha declarat en vaga i per ara no el puc substituir. Ja havia tingut problemes amb entrades anteriors, però aquest cop ho he hagut de deixar córrer després d’una hora. Això vol dir que nomes puc escriure amb el teclat americà i el corrector català de Google que moltes coses no les fa i a vegades ni tan sols funciona. Oi que m’ho disculpareu?

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

La Geografia de Manhattan: Una Orientació

Els turistes que visiten Manhattan sovint es desorienten per  les mides de la ciutat però el principi es senzill: Amb els carrers cal dir sempre East o West. La frontera esta situada a la Cinquena Avinguda, o sigui que les dues cases als dos costats de l’Avinguda son anomenades respectivament 1 EastXth Street i 1 WestXth Street. Les Avingudes van de Nord a Sud i els carrers d’Est a Oest.  El sistema per entendre la cantonada mes pròxima a un numero de casa no es fàcil de descriure. La frontera entre Nord i Sud jo mateix no l’he entesa mai. L’unica Avinguda que jo conec que s’anomeni Sud es Park Avenue South que arrenca de Grand Central. Les dues coses de que vull parlar estan a l’Oest, Ground Zero definitivament al Sud i Times Square al Nord

Jo vull parlar primer del Ground Zero, lloc de l’atemptat terrible de l’11 de Setembre de 2001 i una de les visites obligades dels turistes. Després acabaré amb una passejada al vespre per Times Square.

Trobant Ground Zero

Gran com es, cal saber com trobar-lo. Esta al Districte Financer de la ciutat, a l’Est del fragment de Broadway entre l’Ajuntament i Wall Street. Jo personalment començo la visita sempre a la Pl. de l’Ajuntament, que es un petit edifici neoclàssic situat al mig d’una Placa i es el final de la línia 6 verda del metro. Abans que arribes el terror i la seguretat, era una placeta deliciosa. Te una font amb llums de gas, molts bancs i arbres, gespa i un medalló pel terra inscrit amb la historia de la ciutat. Ara el que passa es que la policia te tancat i defensat militarment tot el perímetre de City Hall i intimida molt, però l’Alcalde Bloomberg deu sentir-se molt segur. Noteu que l’edifici de City Hall esta orientat completament cara al Sud. El van construir després d’enderrocar l’antic Ajuntament a Wall Street, primera seu del Govern Federal (que estava al lloc de l’actual Federal Hall) i mira cap al Sud perquè cap al Nord nomes hi havia pagesos i vaques.

En qualsevol cas per arribar a Ground Zero cal sortir de la placeta i prendre Broadway nomes per una cantonada cap al Sud. En arribar a una Església d’estil colonial episcopaliana (anglicana) anomenada St Vincent cal creuar Broadway i darrere l’església trobareu Ground Zero. També hi ha estacions de metro (Fulton Street).

La Reconstrucció Lenta de Ground Zero

Si arribeu pel cami que he dit (i us eviteu la temptacio d’entrar als Grans Magatzems de  preus al discount, anomenats Century 21, una parada gairebé obligatòria dels visitants), el primer lloc amb que topareu es l’entrada provisional a l’estació del tren del PATH, un dels metros que van a Nova York.

El projecte final per a l’estació que diuen que algun dia es construirà es de l’arquitecte valencià Calatrava, que fa molts anys que viu i treballa a tres cases contigües a Park Ave. En Calatrava, a mes d’arquitecte de ponts i edificis es un escultor, cosa que es nota molt als seus edificis. El seu projecte per a l’estació del PATH esta culminat per dues grans ales d’ocell que s’enlairen cap al cel i haurien hagut de tenir un mecanisme que els permetria bellugar-se. En Calatrava insisteix que els edificis amb parts mòbils tenen un futur molt gran. Manhattan ha patit d’enca de la Guerra Mundial d’edificis alts, mediocres, vulgars i avorrits i potser per això el projecte e Calatrava fou rebut amb un entusiasme extraordinari. Un altre aspecte era el gran espai subterrani que connectaria tots els trens, que en dies especials (l’aniversari, dies assolellats) s’obriria deixant entrar el sol. Meravellós, però ai las, molt car. Ja li han tallat i reduït de mides les grans ales (se les volien tallar del tot) i potser la galeria subterrània podria tenir alguna columneta petita, que diuen que no molestaria gens i hi abaratiria tot. I no cal pas obrir el sostre, i ara! Ja veurem si aquesta estació la construeixen o no.

Per cert, quan li pregunten, en Calatrava diu sempre que viu a Nova York perquè els ponts s’estan fent molt vells i ell esta clar, ha dissenyat ponts molt macos. L’Obama diu que vol construir infrastructures, o sigui que ja veurem. Pero en Calatrava patira molt a Nova York.

Pel que fa als edicifis, se n’han de construir set. Al comencament hi va haver baralles molt greus entre la Port Authority, propietària del terreny i de les desaparegudes Torres Bessones i un senyor molt ric anomenat Silverstein que era propietari del “lease” de les Torres Bessones, el dret a explotar-les comercialment per molts anys, que de fet era com si en fos el propietari de tot el lloc i l’assegurança estava al seu nom. Es veu que en Silverstein i el public no tenien es mateixos interessos però el bon senyor insistia que era ell l’unic que tenia dret a edificar. Després de molts anys, l’Assemblea de l’Estat d’Albany va fer una llei distribuint la propietat entre tots dos i tancant la baralla. En Silverstein ja ha terminat dos gratacels enormes, les organitzacions publiques amb prou feines han començat.

Tothom que ve pregunta per que del retràs i no es fàcil respondre.   El problema sembla ser la falta de coordinació entre les diferents organitzacions dels governs locals. S’han gastat diners i diners i diners… Això passa a vegades amb les necessitats dels diferents projectes, el monument i museu (dues piscines al peu del que foren les torres amb unmuseu subterrani), l’estació i les noves torres, sobre tot l’emblemàtica Libery Tower. Topen l’un amb l’altre i cal aturar-ho tot fins que s’entenguin. Aleshores els agents de la seguretat venen i diuen que una certa coseta no es fer per por dels terroristes i les associacions de víctimes es queixen, etc, etc.

Els concursos públics per dirigir la reconstrucció van acabar tots molt malament. Hi va haver dos finalistes per al projecte d’urbanització, un d’ells el famós arquitecte David Libeskind (el del Museu Jueu de Berlín), que es natural de Brooklyn. A hores d’ara, anys després, encara no esta gens clar qui dels dos va guanyar. Hi ha una barreja de tot. Després hi va haver un concurs per construir la Liberty Tower, que va guanyar, aquest cop clarament, el Libeskind, amb un edifici que tindria exactament 1776 peus d’altura (es l’any de la Revolució Americana contra el Rei Georges). Però després van venir la gent de la seguretat, i una altra firma va ser encarregada amb “modificacions” i ara en Libeskind ha renegat del projecte. Un altre que havia perdut al concurs era el gran Norman Foster. L’edifici que van rebutjar, modificat, ja ha estat inaugurat fa anys prop de Carnegie Hall a la seu principal de l’editorial Hearst i es un dels meus millors nous edificis fets a NY els últims anys. Ara resulta que en Foster construirà un segon edifici al Ground Zero.

Un altre problema que ho va complicar tot, fou el cas de l’edifici de la Deutsche Bank, davant però fora de les Torres Bessones. L’edifici no fou destruït pels terroristes però va quedar cremat i malparat, o sigui que calia enderrocar-lo. Però hi ha corrupció a tot arreu. A la companyia d’enderrocament se li va acudir tancar l’aigua i les sortides d’emergència. Es va declarar un incendi i dos bombers van morir. Les querelles civils i la investigació criminal van durar molts anys. Ara al final l’estan enderrocant de debò i sembla que això permet moltes coses.

Times Square, la Nuit

Times Square es una placa de forma molt estranya perquè esta situada a la intersecció de Broadway, que es obliqua amb la Setena Avinguda. Es molt allargada i estreta. Fa anys era un centre de pornografia i de prostitució. La cosa havia arribat al punt que un frare franciscà, el P Richter havia fundat una obra per assistir als menors que eren explotats al lloc. El Pare Richter aviat va esdevenir un dels sants oficials vivents de la ciutat fins que un dia van sortir els primers rumors que un noi s’estava queixant d’abusos contra ell i després un altre i després hi va resultar que hi havia irregularitats amb els contractes. Una historia trista perquè l’obra era bona i ha seguit endevant. Ara ja fa molts anys que es dirigida per una monja. El Pare Richter es va retirar a una caseta petitona a Upstate New York, al camp. Va habilitar una habitacio amb una finestra per la que es veia la torre de l’esgl’esia com a capella i hi va dir missa cada dia fins la mort.

Peró tornant a Times Square, d’aquesta etapa tan dolenta del barri ja no queda gairebé res. Tots els gratacels son moderns i estan coberts de grans cartells lluminosos. Abans d’aquests cartells n’hi havia per tota la ciutat però molestaven els veïns, o sigui que ara nomes estan permesos a Times Square. N’hi molts, sovint amb pantalles de televisió grandioses que a vegades transmeten programes en viu de cable. N’hi que estan un damunt de l’altre, fins arribar molt amunt. La NASDAQ ofereix preus d’accions, per qui encara no estigui escarmentat. Cal anar-hi al vespre, però el llum a mi em sembla excessiu i m’amoïna una mica.

Les voravies estan tan plenes de gent que costa caminar. Sovint son famílies de turistes senceres amb nens que s’aturen a mirar coses. Els locals rarament hi anem. Una novetat aquest any son els venedors ambulants d’entrades als espectacles dels teatres que hi ha al voltant. Altres anys, calia patir molt per trobar entrades aquesta època de l’any. Ara les ofereixen pel carrer a bon preu.

Al nord de Times Square hi ha la famosa guixeta que ven entrades de teatre per al mateix dia a mig preu. Al darrere hi han bastit una escala de grades amb seients que al vespre s’il.lumina de vermell. Va sortir fotografiada el dissabte a la secció d’Opinió de l’Avui perquè hi havia un concurs de parelles fent-se petonets. L’escala amb els graons per seure es permanent i ofereix una vista molt bona de tot Times Square. A mi em molesta nomes una estàtua vella de bronze que hi ha al davant d’un capella que ningú ja no sap qui era.

Adeu siau, Any 2008

Vistes i videos de Times Square surten a tot el mon el vespre de Cap d’Any. Times Square pren el seu nom del diari New York Times, que ara esta situat a un gratacels gran, a prop però ja no a Times Square. L’antic edifici, que ara sembla molt petitet, si que esta conservat i es al damunt seu on hi ha el mastec del que cau la bola un minut abans de mitja nit i toca fons a mitjanit. Ningú no sap ben be d’on ve el costum. Hi ha qui diu que era un senyal antic als vaixells que tot anava be a la ciutat i podien entrar. Peró l’opinió dominant es que no se sap res.

La placa queda tancada tot el 31 amb grans mesures de seguretat i barreres i molta policia. Aixi i tot ja hi ha gent que es presenta abans de migdia per assegurar-se un lloc. El total d’assistents es al voltant d’un milio (!!!) Aquest any ha nevat una miqueta de no res durant el dia pero a la nit fara un fed que pelara. La temperatura anunciada es de 17 graus Fahrenheit, que se  quants Celisus son, pero probablement 5 o 6 sota zero.  Cal aguantar dret, esta prohibit entrar amb cap mena d’alcohol per escalfar-se i hi ha espectacles i videos. La gent es posen barrets de broma i ulleres amb el numero de l’any, i bufen a joguines que fan tu-tut i criden i aplaudeixen i es fan petonets i ho troben fantastatic. Miren de sortir a la TV cridant, ballant i fent senyals.

Aquest any a l’alcalde Bloomberg encara li queda un any. Altrament, com que el seu termini comenca a mitjanit de l’1 de Gener, sovint pren el jurament a Times Square. Pero l’alcalde te el privilegi d’apretar el buto que engega la bola de mitjanit. Aquest any ha convidat en Bill i la Hillary Clinton a que vinguin a ajudar-lo. Potser li cal ajut perque el buto deu ser molt dur d’apretar. Segur que els Clintons no venen amb barrets de paper ni bufaran tut-tuts

Es veritat que molts dels participants son turistes pero tambe n’hi ha molts de locals. Es que a vegades, els Novaiorquesos son difícils d’entendre…

JOANOT

Tags: Cap d'Any, General, Ground Zero, Times Square

Quan un Jurat no és jurat

Una de les obligacions més serioses i sovint desagradables dels ciutadans nord-americans és haver de respondre si es cridat per haver-se de presentar a un dels Tribunals de la justicia a veure si et volen prendre de jurat. La Constitució diu que un acusat té el dret sacrosant de ser jutjat en públic pels seus iguals. O sigui que estàs a casa tan tranquil i trobes al correu un sobre verd,  ja saps que has rebut. Cal presentar-se molt d´hora allà on et diuen amb pocs dies d’anticipació, potser una setmana o deu dies. Si no et presentes, et podrien posar una multa o fins i tot enviar-te a la presó.

Hi ha raons valides per negar-se, però no pas les que a mi em semblen mes raonables: Mirin, senyors, es que jo soc una persona de poc seny, o que els pobrets acusats sempre em fan pena o que em quedo dormit per seure  massa estona a una cadira escoltant però sense fer res mes.

No he sabut mai d’on es treuen els noms dels ciutadans afavorits amb la feina perquè no ho expliquen. Hi ha qui diu que és de les llistes de votants, altres es pensen que potser dels permisos de conduir.  En el meu cas és irritant perquè degut a circumstàncies que no són del cas, és poc probable que em prenguin.

Et fan omplir i enviar un formulari per correu als cinc dies de ser notificat. T’has de presentar puntualment on et diguin, el caldrà passar per la seguretat del jutjat com si fossis a l’aeroport i hauràs de seure i seure i seure fins que tinguin pietat.

L’empresa no et pot acomiadar per estar a un jurat, però evidentment si no et presentes a treballar, no tenen cap obligació de pagar-te el sou. Per això, las jurats estatals pots demanar que te’l paguin, el mínim almenys. Els jurats federals son molt mes generosos: et donen $40/dia, tant si l’empresa et paga com si no. A mes et fan dir on vius i et calculen ells mateixos (i reemborsen) el preu de la transportació al palau de justícia.

Per estar segurs que poden triar jurats que els convinguin, criden tres vegades més gent de la que necessiten. Et fan seure a una sala sense dir res, però et deixen anar a la comuna (gracies a Deu perquè hi ha senyors d’una certa edat) Al final una dona crida noms. Si el teu surt, cal formar en fila com al Cole i una senyora  condueix el ramat de ciutadans a una sala d’audiències. Un altre senyor treu noms d’una mena de bombo i si el teu surt, has de sortir endavant, seure a un dels seients del jurat i aguantar un interrogatori del jutge en públic i veu alta. Després d’això el jutge conferencia amb els advocats i fan fora tots els candidats que no necessiten. I cal tornar a la sala d’espera, a esperar que després d’una espera tot torni a començar.

Un cop terminat t’envien a casa i tens immunitat per quatre anys. Visca el Govern

Jutges Federals i Jutges de l’Estat de Nova York

A diferència del que passa a l’Estat on vaig néixer, els Federals no tenen cap jurisdicció sobre els assumptes de competència estatal. Gairebé totes les qüestions de dret civil, familiar i criminal han d’anar als tribunals de l´Estat, que a Nova York pomposament s’anomenen “Tribunals Suprems de l’Estat de Nova York”, encara que només són tribunals ordinaris. Si no estàs d’acord amb una sentència de l’Estat pots anar al tribunal d’Apel·lacions de l’Estat,  o fins i tot al Tribunal Suprem de l’Estat de Nova York però mai a un Tribunal Federal, que s’ocupa de coses molt diferents.

Per als ciutadans és molt diferent anar a un o a l’altre. Els jutges federals són gent molt important, anomenats per vida pel President dels EUA i  confirmats pel Senat. Els Presidents Republicans sempre trien gent ultraconservadora, que estiguin contra els avortaments, l’activisme judicial i els drets civils en general (fins al punt on es pot sense ensenyar les banyes). Aquest Jutge Federal que veig avui es jove i el Bush ha estat a la Casa Blanca vuit anys. Segur que ha estat anomenat per reaccionari. Ja m’ha caigut malament.

Els jutges estatals, que són els que surten a Law & Order i a la TV americana en general són molt diferents. Són triats pels ciutadans els dies d’elecció general. Si no passa alguna cosa rara, els candidats no són partidistes: han estat seleccionats per un comitè pels seus mèrits i el mateix nom d’un candidat a jutge surt a totes les llistes de partit. El seu termini dura uns quants anys només i s’han de presentar a la reelecció.

Tornem a la Sala d’Audiències

El cas davant nostre és una querella d’un presoner contra tres guardians de presó i contra el Fiscal General de Nova York per abús de poder. Es fàcil entendre perquè el cas ha anat a parar a un Tribunal Federal: el presoner evidentment està invocant violació dels drets civils que li atorga la Constitució. No en sabré mai els detalls.

Hi ha tribunals on els advocats interroguen els jurats potencials per triar-los. Aquest jutge d’avui no vol i ho fa només ell. Els jutges poden fer com volen. Al començament fa aixecar-se un per un perque els coneixem a tots els involucrats en el cas i els identifica per nom: el presoner s’aixeca i ens mira fixament. Aquest home em faria por si me´l trobés pel carrer a les fosques.  Que vol, que l’aplaudim? Apa, seu maco. Després els tres guardians de la presó (dos d’ells calbs)  i els seus advocats respectius, que són molts i van vestits molt millor que els guardians.  El presoner deu estar demanant una fortuna però tampoc ho sabré mai. Una de les seves advocades, com a la TV, és una senyoreta d’aspecte molt agradable i ben vestida.

El Sr Jutge es pensa que és un home graciós, però allò que es,  només és poderós. Li agrada fer brometes. Em pregunta on visc, si sóc propietari del pis o llogo, de què treballo i des de fa quants anys, si he estat ja a un jurat, si he estat víctima d’un crim, què faig al temps de lleure. Què l’importa tot això? Després em pregunta quina és la meva persona més admirada. M´ho penso. Potser en Messi o Pep Guardiola? Però aquí ningú sap res de futbol. Més val no fer bromes amb certa gent. Quan parlo els advocats prenen notes i no riuen gens. Contesto que el president Electe Obama i hi ha rialles a la sala. El jutge i els advocats també riuen. I si hagués contestat que en Fidel Castro? A part que més val no fer bromes, hauria mentit. La justícia social no ha d’estar en conflicte amb drets cívics i humans elementals. I l’Osama bin Laden? Ai no, ja soc massa gran però trobo que no m’hauria hagut de preguntar xafarderies que no fan al cas. La Constitucio garanteix el dret de lliure expressio, pero nomes serveix ples qui expressen lliurement opinions acceptades per tothom. Pel qui digui coses impopulars, hi ha mes llenya que proteccio.

Després el jutge interroga els altres candidats. Les respostes tenen un cert interès però no sé si a tothom li fa gràcia despullar-se en públic. Una senyora explica que té un fill a la presó des de fa deu anys i que el visita cada setmana. El jutge l’acomiada en l’acte. Un senyor jove molt ben vestit declara que comparteix un pis amb el seu company de tota la vida. Un senyor més gran diu que el pis el comparteix amb una amiga  molt ferma i agradable. Algun fins i tot esta casat. Un home explica que ell va estar a la preso quatre mesos pero que tot era un malentes. Dona una explicacio molt dificil d’entendre. Gairebé tots són classe obrera. Una dona diu que té parents que són guardians de presó i policies. El jutge també la fot fora en l’acte. Una dona darrere meva, amb nom clarament jueu es queixa que nomes pugui triar entre gent admirada que estiguin vius. Preferiria Moisès? El jutge la ignora i li fa triar un nom de persona viva, però no se qui es. La majoria han triat cantants o actors. Quina superficialitat.

Hi ha gent a Catalunya que es pensa que els jurats sempre tenen dotze membres. Es per culpa d’una pel·lícula de Henry Fonda. El nombre de jurats depèn. En aquest cas són vuit, sense suplents. Altres vegades són dotze o sis, amb suplents.

La interrogació ha acabat. Sembla que els advocats cars tenen consultants de jurat que es miren els candidats i escoltant les respostes decideixen si serien favorables a la querella o no. No es pot deixar res a la casualitat, a la fortuna… o a la justícia que ningú no sap que es. Hi ha un ajornament. El jutge torna a la sala seguit pels advocats. Un senyor crida que ens posem dempeus, cosa que jo faig amb certa dificultat temporal i se´m cau la gavardina per terra. Tinc por que el jutge se senti ofès. A mí no em prenen i em fan tornar a la sala d’espera. Prou que m’ho esperava.

Sortint al Columbus Park

Anant una mica despistat, surto del Palau de Justícia Federal (500 Pearl Street) per la porta de la Worth Street al Columbus Park, un dels llocs més centrals i amagats del Chinatown de Manhattan. Aquí no es veuen turistes, només cantonesos. Per als qui ens interessem per la història de la ciutat, aquest lloc és famós.

El sinistre Barri de les Cinc Cantonades

Fa uns anys, el gran novaiorquès Martin Scorsese va fer una pel·lícula monstre amb el Leonardo di Caprio, el David Lewis-Day i la Cameron Diaz que s’anomenava Els Gangs de Nova York. Fou un fracàs de públic però explicava una història verdadera. Vull dir que tenia alguna cosa de veritat, no exagerem.

Al lloc on està el parc (i en part sota l’Edifici de Tribunal de l’Estat que surt sempre a Law & Order) hi havia el segle XIX un barri principalment irlandès, de misèria, desesperació i crim anomenat “Les Cinc Cantonades” Hi havia una cerveseria, cellers foscos, crims, gangs i una història de violència. El barri esdevingué l’objectiu predilecte dels qui venien a denunciar la misèria i falta de justícia social de la nova nació . En Charles Dickens s’hi va passar temps i va escriure articles pels diaris esfereïdors i… lucratius. I altres també. Probablement venien turistes a mirar-se’l.

La ciutat de Nova York no era gens indiferent i va intentar moltes coses per arreglar-ho sense èxit. Al final un periodista local famós, en Jacob Riis va escriure la sèrie d’articles finals. Prou, va respondre la ciutat. S’havia d’acabar.

Els planificadors municipals van trobar la solució: les Cinc Cantonades fou urbanitzada fora d’existència. En el seu lloc van aparèixer carrers, aquest Columbus Park i un palau de justícia. A ja ja ningú se´n recorda. Només l´Scorsese (i jo)

Després van arribar els xinesos de Hong Kong i el barri va sofrir el seu darrer canvi.

Els Xinesos fan coses al Parc

Al bell mig del parc hi ha una cantxa de bàsquet. Al centre, una dona tota sola, però vestida amb jeans i una camisola d’aspecte oriental, balla amb una gran espasa a la mà, del mànec de la qual penja un festó. Me la miro. Ella també se’m mira. Em vol empaitar amb l’espasa, em pregunto alarmat? Potser no la mirava ningú fins ara. Un artista sense espectadors no es res. Es veu que intenta bellugar-se harmoniosament però no ho aconsegueix. Ja millorarà. En qualsevol cas, jo tinc gana.

A l’esquerra veig un edifici maco, ben fet, relativament petit que em sembla que deu ser un temple xinès. M´hi acosto. Ai, no, és un WC públic. Quin dia de desenganys!

Al final del parc s´hi veu una glorieta elevada gran amb bancs que està plena de vellets i velletes xinesos, jugant, parlant. Se´ls veu contents. Ara que hi ha molts mes vellets que velletes.

La Mort que a Tothom Espera

Al carrer, davant però fora del parc hi ha dues funeràries. Una de les dues es veu que té un enterrament de luxe. Un banda de cinc músics vestits de negre creuen el carrer i es posicionen en un rengle al parc, davant d’una de les funeràries. Toquen rítmicament dos tambors molt grans i clarinets i fan un soroll estrany, com si estiguessin rascant la panxa a algú. Fent sorolls desagradables es veu que es pensen que el difunt al final sortira.Deu ser trist haver de ser acomiadat amb aquests sorolls.  A l’esquerra, l’altra funerària té un cas més modest. Quatre homes vestits de carrer però amb una mena de faixa blanca al cinyell estan carregant flors al cotxe funerari. Riuen entre ells. Estic segur, tan aviat com apareixi el taüt canviaran i faran una cara trista.

Un dels dos difunts se´n va amb bitllet de primera i l’altre de segona… o tercera. Jo me’n vaig amb el metro.

JOANOT

Tags: Nova York. Chinatown. Jurats. Justicia

Les Lleis de “Safe Haven” (Port Segur)

“Safe Haven” en aquest cas vol dir el dret dels pares d’abandonar un nadó en mans de l’Estat al poc temps del naixement.

Un infanticidi és terrible, un crim que ofèn greument. Com pot ser que hi hagi gent capaç de fer mal a una criatura tan petita i indefensa? No obstant passa i passa, ara igual com ha passat sempre tantes vegades. Hi ha vegades que abandonen nens tots sols davant una institució o una església, a veure si té sort i no li passa res. Això està molt malament perquè la policia té l’obligació de buscar els pares i en qualsevol cas el nadó no pot ser adoptat.

Passa perquè hi ha dones que es troben en una situació difícil i estan desesperades sense saber com sortir-se´n, perquè hi ha problemes econòmics,  familiars i socials que són intractables, per falta d’educació i de responsabilitat, per habitatges dolents, per falta d’escrúpols, pels mals records  d’infantesa.

L’ultratge de la gent que en sent parlar és comprensible. Fa uns anys les autoritats van trobar als carrers de Nova York una nena morta llençada amb les escombraries. Els bombers i els policies van recollir diners i li van pagar un funeral en gran estil, amb homes en uniform. Van treure el taüt de l’església a les espatlles, com si el nadó hagués estat un dels seus. Així van voler restaurar la dignitat humana, que desconeguts havien violat.

I  és per evitar aquests casos que els 50 Estats (però absurdament no pas el Districte de Colombia, seu del Govern Federal)  han fet lleis de “safe harbor”. Aquestes lleis permeten al pare or la mare abandonar un nadó per sempre, sense repercussions a diferents indrets, sovint les casernes de bombers o de policia, o les sales d’urgència dels hospitals. El nen queda sota la tutel.la de l’Estat i molt probablement serà adoptat immediatament, perquè sempre hi ha parelles esperant. Evidentment cap dona té una obligació de fer-se assistir durant el part per un metge o una llevadora (si viu a un estat on les llevadores puguin treballar, que no és a tot arreu), però violaria la llei si no donés el nen d’alta al Registre Civil o no el cuidés. Amb el “safe haven” s’arregla tot. La mare manté l’anonimat, el nen troba pares adoptius, l’Estat s’estalvia diners, la llei es respecta i fins i tot l’Església diu que s’eviten avortaments.

Les lleis dels Estats de la Unio sovint reflecteixen punts de vista similars però no són idèntiques. Els Estats són sobirans i els representants elegits poden escriure sense censura les lleis que els convinguin. Coses que varien entre els estats en les lleis de “safe haven” són si l’abandonament el pot fer el pare o la mare, quina edat màxima pot tenir el nadó (com ho podrien saber els bombers?), protecció als funcionaris per responsabilitat civil, si és anònim o cal identificar-se i alguna cosa perquè els advocats tinguin feina, com ara si la immunitat és absoluta i automàtica o només una “defensa positiva”, que potser els que veieu Law & Order sabeu què vol dir: que la policia pot investigar on ha anat a parar un nadó desaparegut, però que en el moment on l’ús del “safe haven” quedi provat, cal tancar la investigació en l’acte i sense repercussions.

Però a l’estat republicà de Nebraska, al cor de l’antic Oest van tenir un acudit que els ha posat als titulars dels diaris americans malgrat la crisi econòmica i l’Obama.  Mira que semblava difícil!

Nebraska

Hi ha molta gent a Europa que no coneix Nebraska i a la costa Est igual. En qualsevol cas, ningú en fa cas. És un estat enorme, mantes vegades la superfície de Catalunya, a la pradera americana i sense una sola muntanya. És completament pla amb rius molt amples que fan meandres i carreteres amb rectes interminables. Hi ha molts pocs habitants. La seva ciutat més important és Omaha; la capital és una ciutat molt bufona anomenada Lincoln a menys d’una hora d’Omaha. El Capitoli de l’estat, seu de l’assemblea bicameral i despatx oficial del governador és una torre de considerable altura al mig d’un parc. La residència del governador està al darrere del Capitoli. Hi ha museus que parlen d’un passat amb els colonitzadors de l’Oest, i amb cowboys i indis i  carros de vela travessant la pradera. A un parc tenen una família de bisons (“buffalos”). L’orgull de Lincoln és la gran Universitat de Nebraska, que està bé i té a més un estadi amb un equip de football dels millors i és la gran passió dels residents. A Omaha hi ha un  Museu d’Art bo. De pobles n´hi ha pocs i són petits. Passant amb cotxe s’hi veuen vaques i cavalls i mot conreu amb màquines gegantines. Els Nebraskans són gent molt religiosa i conservadora. A tot arreu es veuen escoles bíbliques.

Essent així, com se´ls va acudir una idea tan absurda com extraordinària?

La Nova Llei de “Safe Haven” de Nebraska

Quan hom menys s’ho espera, passa alguna cosa pel món que fa pensar a tothom. I mireu que haver de reflexionar és una feina molt dura i molts no hi estan avesats.

La nova llei va esdevenir famosa en l’acte per dues raons: primer que deia que es podien regalar a la custòdia de l’Estat fills o fills fins a l’edat de 18 (divuit) anys, tenint en compte que la majoria d’edat és als 19 anys i  segon que no deia enlloc que el dret estava limitat als ciutadans o residents de Nebraska. El segon punt va haver de ser eliminat immediatament degut a la por d’una arribada massiva de pares desesperats amb fills impossibles d’altres estats.

Fins als 18 anys segons la nova llei els pares tenien el dret de dur un nen a certs llocs i donar-lo per sempre més a l’Estat sense haver-se´n de preocupar mai més!

Hi havia raons. Gairebé tothom coneix alguna família amb fills boigs que són impossibles de controlar, que posen en compromís els pares, que ni estudien ni aprenen res, mal educats, amb mals amics, violents, bevedors, amenaçadors… Cal considerar també els casos tan cruels d’autisme, de síndrome de Down, d’altres malalties incurables que posen tan a prova la resistència dels pares.

Ja estava arreglat potser per primera vegada en la història de la humanitat. De fet la llei establia un divorci sense explicacions ni autorització entre els pares i els fills dolents, com si no haguessin nascut. Retorn a la fàbrica.

No havia passat mai a la República. La llei ja ha estat derogada, però 47 pares per diferents raons s´hi van acollir i els fills ja no són seus.

En un editorial el New York Times, font de saviesa infal·lible i inesgotable, ha cantat les quaranta als legisladors de Lincoln, Nebraska. Bones intencions, potser, però el que cal fer és millorar els serveis socials per a nens amb malalties cròniques, oferir assegurança de malaltia per a malalties mentals, donar suport als pares de fills malalts o difícils. I deixar-se de bestieses.

Perquè les lleis de “safe haven” són bones i no són escaients per a joves de 18 anys

**********************************************************************

Escric aquesta entrada el vespre que Thanksgiving, el Dia d’Acció de Gràcies, la festa més gran del calendari nord-americà, més important encara que Nadal o Cap d’Any. Es commemora l’arribada a Plymouth (Massachussets) del vaixell Mayflower amb els Pilgrims a bord, uns emigrants perseguits a Anglaterra i Europa perquè eren protestants puritans. Van ser ells els qui van donar el tret de sortida als EUA.

Al darrer Dijous de Novembre cada any es commemora un esdeveniment probablement històric: després d’un any difícil, havien tingut al final una collita i van decidir invitar els indis i celebrar-ho plegats per donar gràcies, potser menjant gall d’indi (si en tenien).

La festa fou introduïda originalment pel President Lincoln i en la forma actual del President FD Roosevelt.

Per un dia a l’any tothom seu a la taula amb la família. Està prohibit queixar-se, expressar frustracions o rondinar.   Avui és el dia de celebrar totes les coses bones que tenim. No hi ha cap ésser humà que no tingui alguna cosa que valgui la pena: vida,  família, amics, feina, salut, habitatge….

És veritat que Divendres tothom començarà a rondinar i queixar-se una altra vegada. Però el pròxim Thanksgiving ja estarà un dia més a prop.

A tothom, doncs, felicitats pel Thanksgiving i per tot allò que teniu.

Joanot

Tags: EUA Nova York Nebraska Fills Safe Haven Llei

Els Catalans contemporanis sens dubte tenen una visió distorsionada de què són, què fan i què volen els pobles llatino-americans. La immigració prové sovint, gairebé sempre, de les capes socio-econòmiques ínfimes, gent poc preparada a representar el seu país. Hi ha naturalment la ràdio i la televisió, sempre preocupades pels ratings que suplementa el coneixement espontani urbà amb entrevistes de cantants, dades biogràfiques avorrides, fotos amb governants inútils i afirmacions polítiques gratuïtes. Tot això deixa de banda la realitat.

The Americas Society

Aquesta és una antiga associació d’intel·lectuals d’abast nacional  situada a un palau magnífic a Park Ave cantonada 68thSt, dedicada a educar el públic nord-americà sobre les facetes del veïns de l´Hemisferi. El seu objectiu és promoure l’enteniment econòmic, polític, social i cultural entre tots els pobles americans des del Canada fins a Xile i l’Argentina incloent el Carib.

A les seves reunions i revistes hom s’assabenta de l’existència d’un món molt diferent del que presenta el conjunt mediàtic jubilant del nacionalisme espanyol i que tampoc té res a veure amb la majoria dels immigrants.

Un intel·lectual discuteix els problemes i significat i evolució del món, inclòs el seu propi país, reconeix i denuncia la realitat, explora la natura humana, analitza les noves formes d´expressió, pensa en el futur, es preocupa per la política sense participar-hi, obre i contribueix a discussions de nous temes, fa criticisme literari, reflexiona sobre el passat històric. Si fos legítim comparar una societat amb un ser humà, els pensadors en serien el cervell. Potser la part del cervell amb les neurones motores.

La darrera reunió de l’Americas Society era una discussió entre els editors i participants en la darrera edició de REVIEW77 que acabava de sortir. Entre els membres hi havia un professor de Princeton, una antiga professora de Princeton ara la Universitat Autonònoma de Mèxic, una professora del Centre Postgrau de City University i dos autors mexicans residents a NY. Els professors eren universitaris de les humanitats que feien comentaris pungents, profunds sobre ells mateixos i la seva realitat en un anglès perfecte o excel.lent

La Veritat

L’Alvaro Enrigue (sí, amb “g”) és un escriptor mexicà relativament jove que ho va dir ben clar quan una de les universitàries va referir-se a Llatinoamèrica. És que els llatinoamericans com a comunitat cultural només existeixen a Espanya, més en concret a Barcelona (!) i a Nova York. En aquestes ciutats, emigrants que potser han hagut sortir del seu país perquè no els deixaven ni parlar ni escriure o els ficaven a la presó o no podien guanyar-se la vida, descobreixen a un país estrany companys que parlen més o menys una llengua similar, si no idèntica, amb els que es poden reunir, parlar de temes importants, discutir la seva feina i fer totes les coses que no els deixaven fer a casa.

Però, van afegir els participants, no hi ha cap solidaritat ni comunitat entre els paisos llatinoamericans, que cada dia són més insulars, més nacionalistes, més tancats al món intel.lectual estranger, als moviments internacionals. Perquè s´haurien de sentir solidaris els paisos per parlar la mateixa llengua?, es preguntava l´’Enrigue.

Tenia molta raó. Hi ha moltíssims països que parlen l’anglès. Què ha de significar això? Cadascú va a la seva.

Llatinoamèrica ha estat tradicionalment dominada pels EUA i tots els homes de negocis han de parlar i parlen la llengua anglesa. L’Organització dels Estats Americans rau a Washington, el tema econòmic actual més important són els intents de l’Administració Bush d’extendre-hi la zona de comerç lliure, sobretot a Colòmbia, en contraposició a l’alternativa de Chaves, Morales i Lula. Tot això es discuteix a reunions sense la participació de representants de Madrid, que només són invitats a trobades periòdiques de turisme polític sense conseqüències ni substancia.

Els darrers anys el govern xinès ha penetrat també fortament al mercat sud-americà i els japonesos mantenen bé el peu que tenen al Perú. Els russos ara estan fer tot el que poden per penetrar també. Tot això és bo per a Amèrica Llatina que fins ara havia depengut exclusivament dels veïns del nord

Espanya i Llatinoamèrica

És molt difícil sumaritzar què pensen els sud-americans d’Espanya. El passat colonial el veuen molt malament: els nens llegeixen a l’escola com els indis van ser exterminats, la corrupció i crueltat dels governants espanyols, l’esclavitud que van introduir, els atribueixen el desastre político-econòmic que en va resultar. La gent com s’ho prenen? En general bé. M’he trobat molts que s’alegren de parlar amb un espanyol. Sang pura espanyola a molts llocs és un amena de títol aristocràtic. A Nova York tots són molt amistosos. Miren amb orgull la presència espanyola a la UE i veuen el nacionalisme català molt negativament com a un obstacle o retrocès i una amenaça a la percepció d’importància de la seva cultura. Voldrien una Espanya gran i forta per sentir-se més importants ells mateixos.

El concepte de Llatinoamèrica del govern de Madrid no és sinó una defensa final de l’imperialisme espanyol, una reivindicació de fundació poc clara, que existeix només, com deia l’Enrigue entre llatinoamericans exiliats.

I de segur ni l’Obama, ni els EUA, ni Xina, ni Rússia, ni sobretot els països americans individuals, necessiten ni volen per res l’assistència de ningú de Madrid per parlar entre ells.

Les Nacions Unides (canviant de tema)

L’edifici de les Nacions Unides a l’East Side ja es fa vell i si no l’arreglen aviat no s’hi podrà treballar més. Des del punt de vista arquitectònic, aquest edifici tan racional i minimalista ha tingut sempre mala premsa, encara que ara es veu molt reivindicat. En qualsevol cas, és un dels punts més visitat de la ciutat. Ara que només els turistes  el visiten. Els novaiorquesos odien les NU i les molèsties anuals de l’Assemblea General (cap a la Mercè) amb obstacles del tràfic encara pitjors que les usuals i caravanes de gent desconeguda amb protecció gairebé militar. Tots engeguen un discurs que ningú se sent excepte els propis votants al país d’origen. I les manifestacions de gent desconeguda que no importen ningú a la ciutat. Ja els hi va dir l’ambaixadorde Reagan un cop: “You are welcome to sail away from the shores of New York” A més la gent que hi treballen no paguen impostos.

Projectes de renovació

Ja en els darrers temps de Kofi Annan la necessitat d’una renovació s´havia fet evident. El primer projecte, com no s’estan de res, era construir un segon gratacels a un parc públic a poca distància. Caram. Només que això d’edificar a Manhattan és un problema molt greu i que els novaiorquesos no volen sentir parlar de perdre parcs, per petits que siguin. A la qual cosa caldria afegir, com sempre, que les NU sén poden anar a …. No ho escriuré, però l’afecte de NY per l’ONU ja està ben documentat.

Després van començar a a buscar edificis buits a Queens, a Brooklyn… Sí que n´hi havia, però els senyors ambaixadors no volien anar tan lluny en vista del tràfic. I evidentment no es pot esperar que aquesta gent prengui l’autobús o el metro. I ara… Al final, vaig llegir ahir al NYTimes que es quedaran a Manhattan però no a un sol edifici sinó a diferent llocs mentre tot es refà: electricitat, aire condicionat, seguretat, comunicacions, oficines, parets interiors, espais col.lectius, etc. No llegeixo en canvi què faran amb el Consell de Seguretat o l’oficina del Secretari General o l’Assemblea General.

Però el NYT ens dona una dada important: el nombre de seients al Consell de Seguretat no s’ampliarà. Com ja fa temps que sospitem molts.

Joanot 

Tags: intel.lectuals, Llatinoamerica Nova York Nacions Unides ONU renovacio