29 Set 2010

El dia quan el gratacels de Citibank gairebé es va partir en dos. (Història d’una badada catastròfica dels enginyers)

Publicat en 7:19 sota General

Si veniu a Manhattan reconeixereu fàcilment el gratacels de Citibank al carrer 53 entre Lexington i la Tercera. És molt alt (279 m), té 120.000 m2 de superfície útil repartits en 59 pisos, però sobretot tothom el reconeix perquè la part de dalt, enlloc de ser plana està construïda en un angle de 45 graus. Que perquè? Quan s’estava projectant l’edifici a algun ambientalista aficionat se li va acudir que s’hi podrien posar miralls amb generadors solars d’electricitat. Bona idea, però impossible de realitzar: la posició fixa de la torre ho impideix. Però es veu que a algú li va fer gràcia i aixi es va quedar.

Deixant de banda l’antiga Mesopotàmia, els gratacels són una invenció novaiorquesa. Amb ells nasqué la necessitat d’una nova professió, la dels enginyers estructurals, experts en certes tècniques de la construcció, que havien de calcular la resistència del suport estructural perque el projecte dures mil anys i trobar solucions a problemes especials. William LeMessurier, mort fa pocs anys, era un dels enginyers més importants i originals del país, potser del món. Al disseny de la torre Citibank hi va introduir una sèrie d’innovacions, sobretot el bloc de granit muntat sobre articulacions de metall al cim de l’edifici per limitar-ne les oscil.lacions causades pel vent.

Errors! Fuig, quina paraula tan esfereïdora quan hom va al metge. Però no hi ha cap professional que no s’hagi equivocat mai. A vegades els professionals, per evitar la possibilitat de patinar, treballen en equip, confiant que algú se n’adoni a temps. Però tots som humans i un dia o altre…

Llegiu si us plau la història de la pífia memorable del gran LeMessurier, amb quina energia i determinació ho va resoldre en secret i com al final ho va confessar tot a un article publicat a un dels NewYorkers de maig de 1995, seguit d’una conferència magistral al Massachusetts Institute de Technology. El món va tractar el gran mestre amb benevolència i tothom va riure i el va felicitar. Ell fou un gran mestre de l’enginyeria de la construccio, pero es per una crisi ridicula que tothom coneix el seu nom. O potser mes que per la crisi, per la forma genial com la va resoldre.

Un estudiant impertinent exposa el mestre
Un dia a la tardor de 1979, els estudiants d’enginyeria de la gran Universitat de Princeton havien vingut a visitar l’oficina del famós LeM a fer pràctiques. Un d’ells va demanar si podia veure els càlculs de la torre Citibank, acabada d’obrir. Sí home, no faltaria més, els tinc per separat a aquest ordinador.
Una estona després, l’estudiant se li va tornar a acostar. És que no trobava una cosa que volia veure. Ell i el seu pare tenien un bot i eren molt afeccionats a la vela. Considerant l’angle de 45 graus de la superficie de la torre adalt de tot, era evident que la situació a la punxa de l’edifici era com si fos un veler i que no trobava a l’ordinador com s’havia tractat això.

Poc a poc en LeM es va posar vermell, morat, pàl.lid. Doncs mira, no se li havia acudit. El problema no tenia res d’insignificant. Juntament amb els vents horizontals, un vent huracanat tocant de front a 70 milles/hora (uns 100 qm/hora) sobre la superf’icie inclinada de 45 graus faria doblegar l’edifici entre els pisos 14 i 15. De fet, contràriament al que es pensa la gent, un huracà arriba a NY cada 55 anys i velocitats del vent de més de 70 s’han mesurat. I la primera temporada dels huracans s’acostava. No hi havia temps a perdre.

En LeMessurier vol assassinar una companyia de la construccio
De moment, en LeM no va veure ra’o per preocupar-se gaire. Per anar segur que l’edifici pogués resistir qualsevol problema inesperat que es pogués presentar, ell havia inclos especificacions perque la torre toleres dues vegades l’stress màxim que calia esperar. El problema de la vela augmentaria l’stress nomes en 40%, considerablement menys que el 100% cautelar previst, o sigui que no passava res. Una de les seves previsions cabdals era que les bigues d’acer enlloc de ser collades amb cargols, havien de ser soldades en profunditat, cosa que doblava la sea resistencia… Ai, ai.

En LeM va trucar la companyia constructora a Pittsburgh: oi que vàreu soldar les bigues? Silenci

Doncs no senyor, sí que em sap greu. És que soldar és molt car i es dificil trobar tants soldadors competents i els nostres arquitectes van opinar que era una redundància inútil i que ens podíem estalviar els dòlars. O sigui que vam collar les bigues amb cargols molt forts.

El món de LeM s’acabava d’ensorrar. Era l’hora negra del shock i la desesperacio. El primer huracà que arribés li doblaria l’edifici en dos (semblant al cas esdevingut anys després amb el WTC). I la temporada dels huracans estava a un parell de mesos. Calia tenir bons nervis. El rellotge estava en marxa: tic, tac, tic, tac…. 

A ca l’asseguradora
En LeM va acceptar plenament la seva responsabilitat i estava disposat a fer tot allò que calgués. El primer pas era parlar amb l’assegurança professional. L’agent era un antic amic de LeM, fins ara sempre content de veure’l. Quan va entendre el problema, va fer una escena histèrica. Estava arruinat per sempre. La seva família es moriria de fam. El cas sortiria a tots els diaris del món. Hi hauria milers de morts.

Apa, maco. El que cal és resoldre el cas, no pas fer teatre.

A ca’l banquer
En LeM va voler parlar immediatament amb el CEO, el conseller delegat i cap suprem de Citibank. Va decidir dir-li la veritat i proposar i discutir el remei. No obstant la seva personalitat i les seves afirmacions que es tractava d’una emergència va resultar que era dificilíssim parlar amb aquest gran senyor. Potser tindria deu minuts a la tardor… I ara!
Al final es van trobar. El banquer va resultar ser un senyor molt agradable.  Escoltant de què anava, es va posar a riure. Cal explicar que la seva oficina no estava pas al gratacels. Va acceptar el pla de recuperació. Els pisos 15 i 16 es buidarien i bigues d’acer de reforçament per evitar el doblec es ficarien a l’edifici i es soldarien. Els dos pisos serien despres reconstruïts. El banquer només va exigir que li paguessin les despeses de buidar i reocupar els dos pisos però va garantir,com a premi a la sinceritat, que Citibank no es querellaria. Ni en parlaria amb ningu.

Buscant bigues d’acer per tot Amèrica
Com queda dit abans, el pla d’acció era comprar bigues i usar-les per a enfortir els pisos amenaçats. I calia afanyar-se perquè la temporada dels huracans s’acostava.

Sembla que hauria de ser fàcil de fer, però el primer problema era trobar les bigues. En general, si hom necessita bigues d’acer de certa mida, cal encarregar-les amb anticipació. Miraculosament en LeM va trobar un negociant a San Francisco que les tenia magatzemades. Però el problema no estava resolt. Calia transportar-les a Nova York, que està a la Costa Atlàntica i no Pacífica com San Francisco. Molt lluny.
El transport de costa a costa normalment es fa per vaixell grans, a través del Canal de Panamà.

Ni en broma!, digué en LeM. Això trigaria de quatre a sis setmanes i la temporada dels huracans estava a punt de començar. Al final ho van resoldre amb una caravana especial de camions amples i als pocs dies increiblement l’acer va arribar a NY.

Ensurt, esglai, terror, èxtasi i pau amb victoria final
Les obres van començar en l’acte. No obstant estar obert i en servei, un exèrcit de treballadors i soldadors amb equipaments i grues van prendre possessió de l’edifici, que altrament va seguir obert. Treballaven nomes als dos pisos en questio. Una cosa curiosa és que l’operació, tan aparatosa i conduida amb maquines sorolloses en vista de tothom no sembla haver cridat l’atenció de ningú i ningu va demanar explicacions. Un miracle va ajudar l’enginyer: tots els periodistes de Nova York estaven de vaga, un episodi memorable que va durar mesos i que no s’ha repetit mai. El NYT per exemple no va anunciar mai la mort de Joan Pau I ni l’eleccio de Wojtyla per succeir-lo. Altrament, sense vaga molts periodistes haurien ficat els nasos preguntant que havia passat i algu els hi hauria explicat.

S’havia acabat tot? Estava tot resolt? Ai no, encara faltava la més grossa. Havien començat les obres tan depressa com van poder, però a les sis setmanes, quan encara no havien fet gaire via, la ràdio i televisió van transmetre les notícies pitjors, les informacions més aterradores: l’huracà Ella s’estava acostant en línia recta a NY.

Aquí es podrien escoltar diferent opinions sobre què hauria calgut fer. Si haguéssin anat a informar l’alcalde i la policia, sens dubte haurien fet públic el problem, s’haurien manat certes evacuacions, hi hauria hagut terror (i teatre) a la ciutat i les querelles judicials i els especials de TV haurien durat fins avui.

En LeM va decidir callar. Un altre cop, el seny i l’instint el van salvar. L’huracà va canviar d’intencions (com passa sovint), va girar a la dreta i va desaparèixer a l’Atlàntic Nord. La ciutat només va rebre una tempesta tropical amb vents molt més lents que 100 qph.

I després d’aquest episodi tan terrible, va quedar clar que el gran LeM havia donat un exemple inoblidable de lideratge, de nervis d’acer, i de seny. Perque ell ho savia es va decidir a publicar el cas i donar els detalls abans de la seva mort. Admirada, tota la professio el va aclamar i ja ningu es va mofar d’ell.

Està clar que era ell qui havia causat la crisi. Però els homes no podem ser perfectes. En la meva experiencia, en gairebe tots els errors professionals dels que he tingut coneixement, es tractava de verdaderes bestieses inconcebibles i impossibles d’entendre, i rarament de casos dificils on costa desenvolupar una opinio.  L’Einstein fou famós pels errors que cometia en públic amb fòrmules matemàtiques. Diuen que a vegades els seus deixables, avergonyits seien en silenci i no gosaven dir-li res. Ningú és millor. La funcio del cervell huma segueix essent un misteri.

I si us passegeu per Manhattan, us ho asseguro, no tingueu cap por que un gratacels s’ensorri damunt el vostre cap. No ha passat mai… encara.

JOANOT

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*