07 jul. 2010

Reaccions Americanes al “SOCCER”, altrament anomenat “FUTBOL”

Publicat en 7:13 sota General

A la ciutat de Nova York l’esdeveniment esportiu actual de Sud-Àfrica, afavorit i embellit per la bona actuació de l’equip de futbol dels EUA, el Campionat Mundial, ha tingut un ressò extraordinari i sorprenent, almenys a Nova York. La situació del futbol americà sense ser brillant no està gens malament ara. No és comparable amb cap dels tres esports nacionals, tots tres americans de naixement (football, beisbol i bàsquet)  però aquest esport anglès ja té molts addictes: hi ha una Lliga Major de Soccer (que va seguir jugant malgrat Sud-Àfrica i moltes de petitetes, que sovint surten a la Tele ara que hi ha tants canals esportius, i sobre tot ha esdevingut molt popular a les escoles tant elementals com a les High Schools, sobretot com a esport per a les nenes.

Dintre de la terminologia americana, fins i tot ha nascut un nou terme per definir l’experiència de la vida feliç als suburbis: la “soccer mom”. És la dóna casada que viu a una casa molt maca amb herba al davant i al darrera i el cap de setmana duu els seus fills i filles en un gran cotxe a jugar o a veure partits de futbol escolar i es queda per animar-los i fer conversa amb altres soccer moms. Prop de casa meva hi ha la botiga majorista d’equipament més important de Nova York. Pengen sempre a l’exterior fotos molt grans de jugadors del Barça i el lema Més que un club (sense traduir, potser perquè no saben com fer-ho). I un dia l’hivern passat vaig veure pel carrer una senyora que portava per la cadeneta un gos vestit amb una samarreta del Barça amb escut. Les del R Madrid no van bé perquè semblen roba interior i no són vistoses.

Actitud Nacional: la Dreta Republicana diu NO!

M’he animat a escriure aquest apunt després de llegir un breu article al New Yorker que acaba de sortir escrit per l´Hendrik Hertzberg. Aquest periodista de gran luxe, un home amb un domini fabulós de la llengua anglesa, és l’editor en cap del New Yorker, la revista oficial de tota la intel·lectualitat nord-americana que ven un 3 milions d’exemplars cada setmana. Parlant del tema, se´n recorda de coses que gairebé tothom ha oblidat. Quan els EUA s’estaven presentant per obtenir la World Cup que jo crec que era el 1998, hi va haver un polític conegut, anomenat Jack Kemp, que va arribar a ser candidat a la Presidència, el qual va lliurar a la Cambra de Representants un discurs exigint que no es permetés a la World Cup venir al país. Deia que el soccer era un representant del Socialisme Europeu, i per tant antiamericà, mentre que el Football era el capitalisme democràtic. Sembla mentida les coses que arriben a dir els polítics. La sospita existeix i la mateixa gent que diu que l’assegurança de malaltia és la introducció del socio-comunisme als EUA, fan notar que l’Obama s’interessa massa pel soccer.

En Gordon Liddy, si algú encara s’en recorda fou un dels conspiradors que van anar a la presó pel Watergate durant els anys de Nixon. Aquest senyor va esdevenir després de ser alliberat, una personalitat a la ràdio conservadora. Un dia va explicar als americans l’origen del soccer. L’havien introduït als  EUA els hispans, els quals no són sinó indis que van ser obligats a aprendre una llengua europea. I aquests indis, abans d’arribar la civilització ja jugaven a soccer, però amb els caps del enemics vençuts. La historieta és una barreja curiosa de coses verdaderes mal interpretades, però s´ho va creure molta gent.

En qualsevol cas, molts conservadors militants segueixen expressant hostilitat contra el soccer, que veuen com una atracció forastera i antiamericana, importada d’Europa… com la majoria de ciutadans, fa notar el Sr Hertzberg. En qualsevol cas aquest any el canal Disney ESPN ha transmès tots els partits des de Sud-Àfrica i molts bars han anunciat els partits a l’exterior per atreure clients, com fan amb els esports més americans.

Tot plegat, es una promoció i un signe segur de l’avenç del socialisme als EUA.

Els jugadors del Barça fan patir

He sintonitzat alguna vegada aquest canal ESPN durant les retransmissions. Durant l’any també es poden veure els partits del Barça, tant en anglès com en una altra llengua per a immigrants nous. El que faig és escolat simultàniament  en Puyal per l’Internet (encara que no estigui mai sincronitzat). Poc a poc he arribat a reconèixer les cares i la figura de molts jugadors i fins i tot em consta quants € guanyen i quant costen a l’afició més d’enrabiades i desencís.

Em sap greu veure´ls ara vestits amb altres equipatges engrescats en exercicis nacionalistes desenfrenats de països que ni són els meus  ni m’interessen. Això també passa amb els del Madrid. Com és possible? Els equips són organitzacions privades que viuen del públic, les federacions són organitzacions privades i no obstant els governs s´hi fiquen, decideixen qui pot o no pot tenir una selecció nacional, ignoren la voluntat popular dels qui paguen, defineixen objectius nacionalistes propis i sobretot no sols utilitzen els serveis d’aquests prínceps de l’esport de franc i per força, sinó que a més els exposen a lesions greus. Això s´ha d’aguantar? No es podria anar a algun Tribunal Constitucional a queixar-se?

El Campionat dels Empassadors de Hot Dogs

És una cosa que se celebra cada any el dia de la festa nacional, el 4 de Juliol a Coney Island, a Brooklyn. Paren un taulat prop de la casa original de Nathan´s la companyia a la què s’atribueix l’èxit i difusió del hot dog (però no la seva invenció, atribuïda a a un carnisser alemany de prop de Chicago). La competició anual consisteix en veure qui es pot empassar més hot dogs en 10 minuts. És un esport com qualsevol altre i per això aquest any el canal esportiu ESPN va decidir transmetre´l en viu.

Els participants no són tan grassons com hom podria pensar-se. Fins ara hi havia un gran mestre americà, un verdader Messi de l’especialitat, que tenia un gran rècord de 68 i guanyava el premi de $20,000 cada any. Però el 2009 es va despenjar del no res un xicot japonès desconegut i molt prim que se´n va empassar 70 com si res. Té un bloc en japonès i molts seguidors. Per sort aquest any no hi era (o això s´ho pensava l’ESPN) però de sobte es va presentar cridant i fent empentes al gran campió americà. Resulta que la Federació que dirigeix el concurs i proveeix els àrbitres i els contractes havia exigit que tots els participants havien de firmar un contracte exclusiu que els prohibiria treballar fora dels partits oficials d’aquesta federació. El japonès s’hi va negar i no el van deixar entrar. Sense motivació, el campió americà només va poder empassar-se´n 54, una actuació molt fluixa. Però com que va guanyar la bossa de $10,000,es va quedar tranquil. Fins l’any proper…

Això sí, la vida a Coney Island va seguir normalment

Ben cordialment

JOANOT

 

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*