Els EUA són diferents

Fa algun temps vaig assistir a les Grand Rounds a un gran Hospital de Nova York. Com de costum, un ponent havia resumit un tema mèdic important en vista de progressos recents, cosa seguida per una discussió general. Un senyor de l’audiència va atacar les conclusions del ponent, el qual, visiblement enfadat, finalment va respondre amb el fatal  “I on ho ha llegit això vostè?” Sense pensar-s´ho, l’altre respongué “Al New York Times”

La rialla gairebé ensorrà l’auditori. La resposta era insòlita i per això va fer riure, però ningú va pensar que el cas era absurd ni que la font citada no tingués autoritat. En temps recents els escriptors de divulgació científica del Times han publicat articles il·luminants sobre molts del temes més importants de la ciència i medicina modernes, formulats en una forma que una persona culta pot entendre. Com s´ho fan? El secret és que qualsevol periodista pot trucar al científic més famós del món  identificant-se com a periodista del Times, i tothom troba el temps per parlar amb ell i explicar-li coses.

Oferir coneixement al públic és una tasca fundamental. No hi ha ni llibertat ni democràcia si la gent non entén què és el que voten.  El munt de persones que es passen la vida manipulant l’opinió pública prou que ho saben. Si es pot evitar que els ciutadans entenguin un problema o que puguin esbrinar a quin costat es troben els interessos del poble, és fàcil escapar l’escrutini i mantenir la seva dominació.

Com GE va millorar el disseny de les centrals nuclears

Ningú ho entén. Massa complicat. Només els experts poden parlar-ne. El govern invariablement diu El que va passar al Japó, no pot passar aquí. Les nostres plantes són diferents i molt més segures. No hi ha ni el perill més remot. No és veritat mai

Avui el NYTimes ens ha tornat a fer un altre favor amb un article breu i un dibuix publicat (almenys a Nova York) el diumenge a la secció amb el resum de la setmana. Us recomano que aneu a veure´l. Es pot llegir a l’Internet:

http://www.nytimes.com/interactive/2011/03/19/world/asia/reactordesign.html?ref=weekinreview

Resulta que hi ha dos tipus principals de reactors, els de pressió i els d’aigua bullent. Tots els reactors americans actuals són, com el Japonès, del tipus aigua bullent.

Probablement tots els lectors saben que no es pot generar electricitat directament i sense intermediaris des d’un reactor de fissió nuclear. Electricitat industrial només la sabem produir fent girar les rodes d’una turbina, igual que a les centrals hidroelèctriques o les que cremen carbó o gas. Aleshores el que fa un reactor és simplement escalfar l’aigua continguda a un sistema tancat que passa per l’interior, fent-la circular cap a  la turbina. Després de fer la feina, l’aigua, ja menys calenta torna a l’interior del reactor a escalfar-se un altre cop i ja està. Tot això és fàcil de dir, però construir un model que vagi bé és una altra història.

Model d’abans i model d’ara

Les persones innocents es pensen que els canvis de disseny es fan per augmentar la seguretat, rendiment i eficiència. En realitat gairebé sempre es tracta d’estalviar-se diners i fer pagar a l’usuari quie no entén res. La famosa GE és una de les empreses constructores d’alta tecnologia més importants del món. Fan míssils, satèl·lits, scàners per l´Hospital, màquines Röntgen, neveres, microones, ràdios de butxaca. De tot.

Els reactors originals, com el de Three Mile Islander eren del tipus d’aigua a pressió, intuïtivament el més simple, amb tubs d’aigua tancats hermèticament i enterrament del reactor sota terra. Com que el model és relativament petit, la cambra de conteniment (perquè radioactivitat no s’ha d’escapar en cap cas) té un preu acceptable. A TMI no fou ferit ningú i els danys materials foren modests, o sigui que el sistema era molt segur.

General Electric va canviar el model per raons que no venen al cas, però que no tenien res a veure amb seguretat, ben al contrari. Van aconseguir convèncer la NCR, una agència federal, que en vista del nou disseny i seguretat augmentada (!) es podrien estalviar diners en seguretat, deixar el reactor a l’exterior i fer una cambra de conteniment no tan forta com abans

Des de fa temps tots els reactors nous són del tipus de l’aigua bullent. El que van fer fou introduir un torus, una forma geomètrica tridimensional amb forat, que sembla un donut molt ben fet. En física nuclear, un dels usos del torus seria el futur reactor de fusió (inventat per la figura de la guerra freda Andrej Sakharov), si és que arriba algun dia però en aquest cas tot el que el Torus fa és permetre als operadors controlar la pressió del vapor i per tant el voltatge produït. La resta seria igual com abans, excepte que afegir el torus ocupa molt espai, cosa que fa l’excavació sota la terra difícil i cara. La solució és soterrar NO el reactor, com es pensa tothom, sinó el torus, deixant el reactor damunt el sòl. I això no és tot: cal posar la piscina amb els cilindres gastats a algun lloc i l’únic lloc que queda és damunt del reactor. Potser algú s’ha preguntat perquè al Japó aquestes piscines de magatzematge tan perilloses estaven al damunt i no al costat del reactor i ningú ha volgut explicar-ho. Amb aquest disseny no hi ha cap alternativa sense exposar-se a deixar escapar la radioactivitat a l’exterior. A més d’això caldria afegir que la torre de la planta acaba essent molt més alta que la d’abans, i que a més a més oscil·la molt durant un terratrèmol.

L’estructaura de conteniment t’e una importància enorme. A Txernòbil no n´hi havia i l’accident va acabar amb un desastre històric. A Three Mile Island hi havia una estructura de conteniment fortíssima al voltant del reactor que era subterrani i per això no va passar res. Diuen que ni una bomba H explotant dintre hauria pogut trencar-la.

I ara al Japó, què? Doncs resulta que un i probament dos dels edificis de conteniment van ser destruïts per explosions, deixant sortir radiació a l’exterior, cosa que té i tindrà encara moltes conseqüències i probablement acabarà fent construir un sarcòfag com a Txernòbil.

Sabent tot i això, canviar el model dels reactors es va fer per augmentar la seguretat o per estalviar-se diners i feina? I això no ho haurien de poder discutir els ciutadans que acaben pagant-ho tot sempre i rebent moltes vegades?

Discussions racionals…

…només són possibles quan  és possible trobar tota la informació rellevant sobre un problema a algun lloc accessible. Avui en dia sentim coses absurdes: què preferiu, el perill tan remot, gairebé impossible, d’un accident nuclear o seguir pagant diners als saudites? No seria més fàcil que us atropellés un cotxe? Que un accident greu és científicament impossible. Que ja hi ha al govern gent competent que vigilen.

Seria molt més efectiu dividir el problema en parts i estudiar-les una per una. Volem informació sobre el tipus que reactors que tenim a casa, com funcionen i quants incidents han tingut. Després les formes, avantatges i desavantatges  de cada tupus de central. Quin carburant usen i quant costa. Quin serien els pitjors problemes possibles. Hi ha prou tècnics (com l’Homer Simpson) entrenats? Quina recerca s’està fent? Plans d’evacuació aprovats (molt important malgrat que ningú vol que se´n parli) Com està l’assumpte del magatzematge de residus? Fa anys deien que la reutilització seria aviat total, després que la reutilització era un fracàs total, ara tornen a suggerir que la reutilització va molt bé. Podria ensenyar algú una taula amb els fets? Les nostres centrals encara conserven tots els cilindres gastats? Al final és quan sabent-ho tot, seria possible votar sobre si volem o no volem reactors nuclears: Hi ha perills i hi ha beneficis. Cal comparar-los i decidir. Vull dir nosaltres, no pas els propietaris de centrals nuclears.

Probablement falten moltes coses a la llista. Per tallar en sec qualsevol possibilitat d’anàlisi pels usuaris només cal confondre la gent amb dades contradictòries que no volen dir res i guiar les discussions  a carrerons sense sortida.

No és veritat que la cosa sigui massa complicada per ser explicada i jo personalment no voldria deixar la resposta en mans de polítics, que són els que entenen menys de tot, però es deixen sovint convèncer pels rics i poderosos. Qualsevol professor  sovint es troba en la situació d’haver d’explicar coses difícils a una classe d’estudiants que ho han d’aprendre. Hi ha professors que saben com fer-ho i hi ha professors que són impossibles d’entendre. Vet aquí una funció nova per a la premsa: aclarir i explicar al públic coses difícils d’entendre, com la gent del NY Times saben fer. Hi ha qui ho entén: un altre diari a Barcelona ofereix blocs de ciència diaris.

El joc de les probabilitats: un, dos, tres

Es qüestió de temps fins que algun dels governants que patim a la península surti i ens asseguri que les mesures de seguretat a Catalunya i a l’Estat són tan impressionants que no poden fallar (com van fallar a països tan poderosos com la URSS, els EUA o Japó). Més que falta de vericitat, el que passa és que el mateix polític  que dóna aquestes assegurances NO HO SAP NI HO ENTÉN ELL MATEIX. I professionalment, els polítics són la gent que menteixen millor.

Es veritat que totes les centrals  tenen  múltiple mecanismes protectius automàtics que s’activen tots. Un per un és poc probable que Nr 1 falli, però que aleshores falli el segon és massa difícil, gairebé impossible i encara el tercer seria un miracle satànic, absolutament impossible. L’accident éno pot passar. Tant el PSOE com el PP us ho garanteixen. Tothom a dormir tranquil.

Això ens porta al problema famós del 1, 2, 3 en seqüència, que a molta gent es creu que donen seguretat absoluta. Si expresséssim aquesta probabilitat en números, resultaria que la probabilitat d’un accident greu és més gran que la de guanyar a la loteria. I molts que asseguren a la ràdio que 1,2,3 és impossible no dubten en comprar participacions de loteria o anar a jugar al Casino, on encara és molt més difícuil guanyar, pensant que el món natural suspendrà les lleis de la probabilitat matemàtica pel seu benefici. A més un cop 1 ja ha passat, les probabilitats que 2 arribi ja són incomparablement més grans, etc.

I sobretot, és que l’ 1,2,3 ja ha tingut lloc a tres centrals a tres països diferents, on era igual d’impossible. Es de debò tan impossible com ens volen fer creure?

Els accidents passen sovint per coses que a ningú se li havien acudit mai. Sempre és una cosa nova. Hi ha altres coses molt més previsibles. Es pensa algú que no es poden repetir?:

*Els operadors vigilant dia i nit al control són pocs i estan mal preparats per tal d’estalviar diners (Tot arreu)

*Triguen tres hores (de les quatre a les set del matí) abans de trobar una persona competent per dirigir la resposta (Three Mile Island)

*Els operadors fan coses temeràries. (Txernòbil) Un problema freqüent. Qui entén els conductors de cotxe tan perillosos que hi ha a les carreteres?

*Treball de manteniment ajornat per falta de diners

*Governants que no entenen res i donen a la premsa respostes estereotipades inventades sense relació amb la realitat

*L’empresa ha decidit que certa mesura de seguretat és massa cara i en realitat no es necessita per res.

Tornem a Nova York

Al meu post anterior ja havia mencionat el problema d’Indian Point, la central termonuclear al nord de Nova York, que ha estat sempre l’objectiu preferent dels activistes ambientals.

Es veu que els geòlegs de les universitats de NY estan fent hores extres, perquè ja havien dit que han trobat una fault line (fractura en la placa continental d’on surten els sismes) exactament sota el reactor. Ara ja resulta que són dues línies que es creuen exactament sota la central, cosa que augmenta el perill i fa qualsevol sisme encara més amenaçador.  I perquè no poguem dormir en pau, també n´han trobat una altra dintre la ciutat, a Harlem, exactament sota el Carrer 125th, artèria principal de Harlem.

Ara fa uns dies el govern americà va aconsellar als compatriotes residents al Japó que no s’acostessin a més de 8o milles de la central avariada. Doncs mira, si és que són conseqüents dintre aquest ràdius al voltant d’ Indian Point hi vivim vint-i-tants milions. On aniríem? Podríeu ensenyar sisplau el pla d’evacuació? Fins i tot el cercle més íntim al voltant de la central japonesa, totalment evacuat  on està prohibit entrar sense autorització, està ocupat per mig milió.

El moviment antinuclear a la ciutat ha estat sempre molt fort. Hi ha qui es recorda d’una manifestació de més de mig milió de persones a la part baixa de Manhattan, fa anys quan encara hi havia Twin Towers. El moviment ressuscitarà.

QUE NINGÚ ES DEIXI ENREDAR: TOTHOM TÉ DRET A EXIGIR  QUE LI EXPLIQUIN CLARAMENT SITUACIONS QUE AFECTEN LA SEGURETAT PÚBLICA

Saluts. Ben cordialment

JOANOT

Quien mató al Comendador?
Fuenteovejuna, Señor!
Y quién es Fuenteovejuna?
Todos a una!

Probablement, cap lector ha sentit mai parlar de Skidmore (Missouri). És molt natural.  Al darrer cens de 2010, aquesta petita ciutat agrícola al nord de St Louis comptava 342 residents. Però no era un d’aquests pobles on no passa mai res. La primera cosa digna de menció és que fou la residència final del famós bandit Jesse James. Potser algú va veure la pel·lícula i se’n recorda que en Jesse fou assassinat per l’esquena per un còmplice quan estava enfilat a una cadira penjant un quadre a la paret. Però ja fa més d’un segle d’això. Fa 30 anys va tornar a passar una altra de molt grossa.

En molts aspectes els Americans són gent diferent de nosaltres, per la fe que tenen en els drets individuals, per creure en l’individualisme com a virtut màxima desitjable i per poc interès en projectes socials col·lectius. Aconseguirien els Americans fer una cosa com la que van fer els Egipcis recentment? Llegint aquest article potser algú arribarà a la conclusió que, quan cal, els Americans també saben tancar files i lluitar pel bé comú. La pregunta és si els Catalans estarien igualment disposats a fer-ho.

Acompanyeu-me, si us plau, a Skidmore (Missouri), a la fi de l’any 1980 a veure com va anar.

Ken Rex McElroy, un mal home
Era el rufià del poble i tothom li tenia por. Quan arribava a qualsevol lloc, molts ciutadans preferien allunyar-se per evitar topades. Era un home de quaranta-tants anys, veí del poble des de sempre, divorciat amb nens i una segona dona, bevedor, blasfem, violent, lladre, violador, pederasta, amenaçador, groller, mentider. Aquests eren els atributs d’un individu, que pràcticament no tenia amics i era odiat per tothom.

La llista de barrabassades era interminable: havia molestat a totes les noies i dones del poble, en algun cas havent arribat a la violació; tenia 10 fills extramatrimonials amb diverses dones, algunes menors d’edat; sovint s’entretenia disparant armes de foc sense raó a llocs perillosos; havia calat foc a alguns edificis;  havia fet malbé equipaments agrícoles i màquines; havia apallissat a molta gent, era arrestat però sempre sortia als pocs dies; havia rebentat festes; feia soroll els vespres, havia perseguit a gent que li plantava cara, els robava i havia amenaçat amb una escopeta. Després de molts anys d’aguantar, la ciutadania ja no podia més. En total aquest individu fou processat 22 vegades i va ser sempre absolt

El Sheriff

Aquest és qui tenia tota la culpa per no haver sabut fer res que fos efectiu. Ell havia detingut el bully manta vegada, però com queda dit, no hi havia mai proves o testimonis i encara el denunciant podia acabar rebent una altra vegada. El Sheriff sempre explicava molt bé a tothom que calia respectar la llei i que a vegades no es podia fer res. Parlava amb el malefactor, que no servia de res, i feia callar als que es queixaven. Proves, proves, doneu-me proves com exigeix la llei. La llei i a Constitució són la llei i són molt importants. Si hi ha problemes, paciència però no preneu la justícia en les vostres mans. Parleu amb ell i ja veureu com tot s’arreglarà.

Però no s’arreglava res. El Sheriff dormia tranquil. Els ciutadans no

L’incident final. Fins aquí hem arribat!

Va passar el Desembre de 1980. Com que el poble era petit i els pagesos gairebé sempre tenen menjar, només hi havia una sola botiga de queviures al poble i el propietari era un home vellet molt estimat i respectat de 70 anys. Un dia aquest propietari va observar com una nena volia endur-se una llaminadura sense pagar i hi va haver una escena, que en el primer moment no semblava gran cosa. Aquests casos passen sovint, però  la culpable era una de les filletes d’en Ken Rex McElroy. El papà s´ho va prendre molt malament i es va declarar insultat. Es va presentar a la botiga amb una escopeta carregada. Hi ha haver una lluita amb crits i empentes i l’escopeta es va disparar ferint el botiguer al coll. Això encara no havia passat mai i la ràbia va començar a bullir al cor dels ciutadans

Com és natural, el dolent fou arrestat pel Sheriff i conduït a la presència del jutjat del districte. Aquesta vegada en Ken Rex rebria de valent i aniria a la presó per molts anys, perquè hi havia testimonis. Això s’ho pensava tothom.

S’equivocaven. Fou jutjat i pronunciat culpable però com que era la primera vegada i no tenia precedents i el botiguer s’havia recuperat, el jutge li va imposar una sentència suspesa i el va deixar anar. No se sap si li va fer un petonet també.

Ràbia, fúria, indignació!!!  I ara què fem, senyor Sheriff?

Tenir paciència i sobretot respectar la llei. Era el  gener de 1981 i el bandit estava a punt de tornar al poble. El Sheriff va convocar tots els homes  a una sala de conferències i va parlar amb ells. Cal tenir paciència i seny. I va ensenyar als participants una sèrie de trucs i mètodes que podrien usar si es trobaven amb l’individu. Mentre tinguessin paciència, tot s’arreglaria.

El Sheriff va veure moviment i agitació a certes parts de l’auditori. En Ken Rex ja havia tornat i acabava de ser vist al poble. L’enrenou era visible. Ser Sheriff és molt difícil perquè hi ha gent que no el respecten. Ofès, el senyor va sortir del local per tornar a la seva oficina a ocupar-se de coses més importants. Ja se les arreglarien.

Pum, pum, pum!

Un parell d’hores després el policia seguia al despatx. Ningú el va trucar. Ell  va sentir els trets assegut a la taula. Sospirant, es va preguntar quina nova bestiesa hauria fet en McElroy. Va prendre el cotxe i va anar en la direcció d’on havien sortit els trets. No li va costar gaire trobar el lloc. Era a una cantonada, davant d’una taverna. La camioneta de McElroy estava aparcada, ell mateix estava per terra enmig d’una bassa de sang, mort a trets, la seva muller agenollada al costat cridant.

Però allò que de debò era estrany, és que el lloc del crim estava voltat d’uns seixanta residents del poble, que s’ho miraven tot en silenci. Semblaven mes interessats en el Sheriff que en el mort i no deien res ni semblaven excitats. Què ha passat aquí? Qui ha disparat? On estan les armes? Què heu vist?  preguntava el policia.

No hem vist res, no sabem res, no hem vist cap arma de foc. Quan sonaven els trets, jo estava mirant en una altra direcció i no vaig veure res. I jo vaig arribar després del tiroteig. Em sap greu però no el podem ajudar. Pregunti a qui vulgui.

Això no acabarà així. Us donaré una lliçó fins que apreneu a respectar la llei. Una llei que no havia pogut fer res per acabar amb el suplici dels ciutadans de Skidmore durant anys i anys.

El món descobreix Skidmore MO

Amb aquest final sí que es va armar una de molt grossa.  Es van presentar al poble periodistes i càmeres de TV de tota la República i de molts països del món. Hi va haver una pel·lícula per a la tele, comentaris editorials a tot arreu i s’en va parlar molt. Molta gent al país creu que les coses són o blanques o negres. El famós President George W Bush sempre deia que ell tenia claredat moral, volent dir que sabia distingir entre el be i el mal. Quan li volien explicar una cosa complicada, sempre tallava l’interlocutor: digues simplement quins són els nostres amics i quins són els nostres enemics. No hi ha res que sigui complicat.  Els tons grisos no han estat mai populars. La fallida de la llei que no va protegir els ciutadans era claríssima, però tenien el dret de matar a trets en Ken Rex McElroy en public davant de la seva família com si fos un gos rabiós?  Ni el fiscal, ni la policia de l’estat ni al final l’FBI ho acceptaven. Els ciutadans no poden imposar la pena de mort.

Finalment, la llei es mobilitza

Després de tants anys de dir a la gent que tinguessin paciència, que tot acabaria bé, d’absoldre repetidament un criminal incorregible sense fer res, ara si que volien castigar a qui el va matar. Va resultar que la víctima, si s’en pot dir, va morir amb trets disparats per dues armes que no van ser trobades mai, o sigui que hi havia almenys dos botxins. Al primer moment, la muller de la víctima, que ho havia vist tot de molt a prop, va identificar imprudentment un dels dos assassins, un home del poble que s’havia barallat amb el mort més d’una vegada. Tothom dóna per fet que era un dels tiradors. Però resulta que dos ciutadans de bona reputació van jurar que aquest home havia estat caçant amb ells tot el dia o sigui que de matar a ningú, res. S’en va sortir de la investigació sense ser acusat i fa poc que va morir en pau a casa seva. El segon culpable no va ser identificat mai. La vídua, que es va tornar a casar amb un home millor, encara viu però no diu una paraula ni que la matin.

Pel que fa a la investigació, de primer va provar el Sheriff, perquè la policia americana sempre és local. Quan fou evident que no s’en sortiria, va cridar a la policia estatal de Missouri que té més gent i recursos, però aquests també van topar amb la muralla del silenci. És curiós amb quina constància van intentar enxampar els culpables. Perquè no ho feien abans?

Com que no volien plegar de cap manera, desesperats van trucar l’FBI. En principi l’FBI, que és la policia federal no té cap jurisdicció en un crim d’aquesta natura, que ha de ser resolt només per l’Estat, però és que ells tenen molts més recursos. A més els seus agents sovint tenen educació superior. Fins i tot hi ha entre els agents advocats, metges, enginyers, científics. De fet si l’ADN ha esdevingut tan útil com és avui en dia, malgrat els intents de desprestigi fets pels advocats de la defensa al començament (recordeu el cas d’OJ Simpson?) és degut als esforços del laboratori de l’FBI que va preparar testimonis experts disposats a anar a qualsevol tribunal americà a defensar les proves d’ADN. I aquesta agència gairebé sempre està disposada a ajudar qualsevol agència local que els hi demani simplement per l’interès del govern central en fer complir la llei a totarreu.

Els agents federals van arribar i van interrogar a tothom. Van reduir el nombre de persones al lloc de l’assassinat de 60 a 32, creant confusió. Durant setmanes van emprenyar a tothom al poble, però com en l’obra de Lope de Vega, ningú va cantar. Al final van anar al fiscal del districte presentant un informe que segons ells permetria obrir un procés. El fiscal s´ho va mirar, s’ho va estudiar i no va voler fer-ho. Al seu parer, l’acció judicial fallaria i els ànims s’escalfarien massa.

Era la fi. Els ciutadans de Skidmore havien guanyat una pau que seguirien gaudint per anys.

Coses que passen a aquesta ciutat tan sinistra

Tothom pot pensar el que vulgui però l’incident era més aviat macabre i més desagradable que heroic. I està clar, tothom parla encara del bandit Jesse James, com es va amagar i morir al poble. Però al final tot s’oblida. Hi ha coses que passen… i tornen a passar… i una altra vegada.

L’any 2001 la ciutat fou commoguda per un cas  de desaparició d’un jove, que havia dit a un amic que necessitava prendre els cables de connexió per a bateries de cotxe que tenia al garatge. No va tornar a ser vist mai. Els cables no hi eren… però als pocs dies van reaparèixer misteriosament al lloc on el desaparegut els guardava. Es veu que hi havia vigilància. El cas no s’ha aclarit mai.

I el 2004 encara fou pitjor. Una dona embogida per la pèrdua d’un fill va assaltar a casa seva una altra dona embarassada i tot seguit li va obrir la panxa i va desaparèixer amb la criatura. Aquest cas sí que es va resoldre. La mare no viu, però el nen sí i està essent educat pels avis mentre la dolenta està a la presó. Es veu que hi ha alguns crims que sí que es resolen . De tant en tant.

Per allò que diuen que un Català que es cuidi pot durar molts anys, de moment jo potser preferiria no anar a visitar Skidmore.

Saluts

JOANOT

Insensats! Dieu que no us en vàreu adonar? Doncs ara us donaré una lliçó.

Així parla l’administrador  de la companyia financera de Bernie Madoff nomenat per la jutgessa. El cas Madoff és sens dubte l’estafa més gran de la història del món capitalista. Enlloc de robar legalment als consells d’administració i al govern com es fa a Wall Street, en Madoff va robar a directament a inversors grans i petits i obres de caritat jueves.

Una piràmide és una inversió fraudulenta on els primers inversors cobren beneficis sovint extravagants pagats amb els diners dels nous inversors, amb un lladre ficant-se la diferència a la butxaca. Al principi va bé fins que un dia no hi ha prou inversors nous i el sistema peta.
La darrera crisi econòmica va ensorrar en Bernie a finals del 2008. Les primeres avaluacions parlavan d’una estafa de 62 bilions americans, o sigue 62,000 milions de dòlars. Quan tot va estar fet i dit, l’home fou condemnat només per 17 bilions (!!!).

La jutgessa
En Madoff es va declarar culpable.  Abans de ser sentenciat, la jutgessa va sol·licitar cartes de víctimes. En va llegir una a la sentència: una vídua havia perdut el marit molt jove quedant-se amb fills petits. En Madoff va anar al funeral i posant el braç a les espatlles de la dona, li digué que no es preocupés, que gràcies a les inversions a la seva firma, el futur estava assegurat. A més, unes quantes obres de caritat van haver de dissoldre’s en l’acte al perdre tot el capital. En alguns casos, en Madoff era membre de la junta! Va robar de nens pobres hospitalitzats i de gent en lla misèria mirant-los als ulls. La senyora jutgessa el va enviar per sempre més a l’infern d’una presó per lladres comuns.

I ningú se’n havia adonat?

Una companyia d’inversions que paga cada any entre 1981 i 2008 dividends anuals del 12% i a ningú se li va acudir que això és impossible i que només pot ser una estafa? I ara, senyors financers. Em desenganyeu. I potser no.

Un que ho dubta molt és l’administrador que ara està intentant recuperar diners dels “innocents” que no tenen perdó.

No era l ‘únic

Quan l’escàndol va esclatar, va sortir un home de nom grec a Boston cridant en públic amb la felicitat de l’observador que havia tingut raó: ell era un analista financer i el seu director l’havia emprenyat molt dient-li que trobés algun sistema tan exitós com el de Madoff. Ell s’ho va estudiar i va arribar a la conclusió que Madoff era una estafa. El va denunciar a la SEC (agència federal que vigila la borsa) SET vegades i no va aconseguir mai que l’investiguessin seriosament. Era ell l’únic home de seny entre tots els professionals? Semblava que sí, però aviat va resultar que no.

L’administrador ja ha obtingut prop de 2 bilions de certs innocents i ara ha posat un plet a dos inversors ben importants: el Banc JP Morgan Chase i el club de béisbol Mets de Queens, NY.

JPMorgan Chase, un gran banc novaiorqués

Resulta que tenen gent que vigila internament els comptes de les companyies d’inversió. Un grup d’aquests funcionaris bancaris un dia (dos anys abans del final)  van anar a la direcció denunciant que Madoff era un estafador. Perquè? Als comptes de companyies d’inversió hi ha contínuament entrades i sortides per operacions de compra-venda de valors. En Madoff no en tenia cap. Totes les entrades eren d’inversors legítims i les sortides anaven sempre als mateixos llocs estranys. Els directors no van voler fer res. Ara la pagaran ben cara, amb prop de 2 bilions americans

Els Mets

Els Mets de la Lliga de Beisbol Nacional són el segon equip de NY, com l’Espanyol al Barça però sense política. El propietari principal era un amic íntim de Madoff i feien tota mena de coses junts i tenien cases iachts als mateixos llocs i aquest senyor  té un associat i co-propietari que és una mena de lluminària de Wall Street. Resulta que Madoff tenia els dits a la construcció del nou estadi i investia els pagaments fets a jugadors i altres equips per fitxatges. I aleshores la lluminària i l’amic íntim no sabien res?  El plet de l’administrador de Madoff ara els demana que tornin més de 300 milions que no tenen. L’equip haurà de ser venut.

I resulta també que els consellers de Merryl Lynch es negaven a investir amb la companyia de Madoff sense explicar perquè. I que una fiscal jove el volia investigar però la van fer callar. I que un jove va anar a la junta d’una caritat acusant en Madoff i li van respondre que Madoff era un cavaller molt caritatiu i un pilar de la comunitat. Així va el món. I ningú va dir res en públic, perquè s’n aprofitaven.

Biografia

En Bernard Madoff va nàixer a la part més remota de Queens de pares jueus immigrats. Va començar a guanyar-se la vida fent de lampista però al final va aconseguir anar a un College i treure el diploma. Amb diners prestats va obrir un negoci financer com a “market maker” de penny stocks (comprava i venia accions de  preu baix directament sense que el client hagués d’anar a la borsa) Era bo. Va ser un dels pioners en l’ús d’ordinadors al món financer i va acabar sent el fundador principal i primer chairman del NASDAQ. Diu ell que un dia li van faltar alguns diners pel negoci i se li va acudir fer una piràmide temporalment. Però va esdevenir aviat massa gran per desfer-la i va tirar endavant… amb la complicitat de mig món financer.

I en Ponzi qui era?

En Carlo (Charles) Ponzi era un immigrant italià, primer al Canadà i després de sortir de la presó per primera vegada domiciliat a Boston, Massachussets. Fou deportat al final dels dels anys 1920s dels EUA a Itàlia, després de tornar de sortir de la presó. A la seva terra va continuar fent altres estafes.

La idea genial de la piràmide se li va acudir després de rebre una carta comercial d’Espanya, que incloïa un cupó postal de resposta internacional. Ara ja fa temps que probablement no existeixen, però abans es podien ficar a les cartes com si fossin segells pre-pagats perquè et contestessin gratis des de l’estranger. En Ponzi va veure que s´hi podien guanyar diners perquè el preu estava fixat internacionalment en monedes dures però els cupons es podien comprar a Itàlia pagats amb lires, una moneda subjecta a una gran inflació i es podien vendre pel valor real, molt més car, als EUA.

Va començar a oferir inversions en cupons de correu internacionals. La cosa no era ni absurda ni il·legal. Amb temps i paciència s´hi podrien guanyar un parell de dòlars. Però en Ponzi oferia el 50% d’interès de la inversió als tres mesos (!!!) Es veu que sempre hi haurà gent que creu en miracles, com ensenya l’Església. Els primers beneficiaris van plorar d’emoció en rebre el 150% després d’un trimestre. Aviat hi va haver un terratrèmol d’inversors a Boston que va durar anys enmig de la indiferència de les autoritats i la majoria de l’establishment bancari de la ciutat. No sols eren els pobres amb els estalvis de tota la vida sinó fins i tot també alguna institució financera. En Ponzi va cobrar centenars de milers de dòlars. L’estafador fou exposat més d’una vegada però se´n va sortir sempre parlant i explicant historietes inventades. Va arribar a guanyar control d’un banc local. Va “vendre” milers de vegades més cupons postals que han existit mai. Al començament en va comprar alguns a Itàlia, però no es va molestar a redimir-los mai. Massa feina.

Potser la lliçó és la mateixa que en el cas de Madoff.  Com diuen els Americans, quan una cosa sembla massa bona per ser veritat. probablement no n’és-

JOANOT

<!-- Histats.com  START (hidden counter)-->
<script type="text/javascript">document.write(unescape("%3Cscript src=%27http://s10.histats.com/js15.js%27 type=%27text/javascript%27%3E%3C/script%3E"));</script>
<a href="http://www.histats.com" target="_blank" title="website statistics" ><script  type="text/javascript" >
try {Histats.start(1,1376062,4,511,95,18,"");
Histats.track_hits();} catch(err){};
</script></a>
<noscript><a href="http://www.histats.com" target="_blank"><img  src="http://sstatic1.histats.com/0.gif?1376062&101" alt="website statistics" border="0"></a></noscript>
<!-- Histats.com  END  -->

Origen de la SS

La tenen tants milions de ciutadans sense que l’entengui gairebé ningú.   Voleu comparar-la amb les prestacions de l’Estat? Tothom que vulgui es molt lliure d’intentar-ho. Nomes cal anar al portal: http://ssa.gov. Bona sort us desitja en Joanot.

Pocs europeus pensen que els EUA siguin un model de legislació social. Tenen raó: molts americans no creuen en cap mena de solidaritat i a més la Dreta diu molt francament que el govern federal només s’hauria d’ocupar de la Defensa i dels Correus, però mai dels ciutadans individuals. Quant als pobres i els vellets, cal deixar simplement que els rics i els empresaris avancin i facin diners sense ser molestats  i amb les engrunes que cauen de la seva taula, ja n’hi haurà prou per a tothom. Ronald Reagan fou el primer que ho va dir en public pero ho creuen molts

En qualsevol cas i molt sorprenentment van ser els Americans els qui l’any 1935 van inventar i introduir el primer sistema de la Seguretat Social amb un model que ara segueixen gairebé idènticament molts països.

Un precedent? El Doctor Townsend

Un historiador seriós de la Seguretat Social probablement ni anomenaria el moviment de Townsend i negaria que hagués tingut cap influència sobre la formulació final de la Seguretat Social. Per descomptat era un disbarat típic dels temps desesperats de la Gran Depressió, però va tenir un impacte polític gran i va sortir continuament a la primera plana dels diaris.

El Dr. Francis Townsend, de Califòrnia, era un metge rural fracassat. Va anar a una ciutat a veure si feia diners i va aconseguir feina al Department de Salut Pública. Aquest càrrec el va perdre l’any 1934, a l’edat de 67 i amb $100 a la butxaca. Tingué una idea genial, no sols per salvar-se ell sinó per acabar amb la Depressió. El govern pagaria a tots els ciutadans (amb la sola excepció dels criminals condemnats) de més de 60 anys la quantitat de $200 al mes subjecte a dues condicions : 1) el recipient havia de plegar de treballar immediatament (per acabar amb l’atur) i 2) el recipient es comprometia a gastar els diners completament en un mes als EUA (per reactivar l’Economia).

Va provocar un enrenou notable, més per la promesa de pagar una pensió als vells que per fer recuperar l’economia, cosa que el govern sens dubte va notar. Es van formar clubs de townsendites, uns 1200 en total i aviat van començar a circular notes promissòries basades en els pagaments, futurs però imminents i inevitables, i sobretot a California, alguns van aconseguir que certes botigues les acceptessin. Políticament es va complicar molt. El moviment va prendre tons anticol.lectivistes (antisocialistes) i conservadors, invocant la moral protestant del treball i la confiança en un mateix i naturalment congressistes s’hi van enganxar. A mes es relacionava amb el predicador jesuïta radiofònic Pare McLaughlin, que era un feixista notable i exitos. El moviment va durar dos anys, acabant molt malament amb un cas de corrupció d’un dirigent.

El President Franklin Delano Roosevelt, anomenat FDR

El President Roosevelt era un home d’esquerres sense ideologia, (com tota l’esquerra nord-americana) que simplement pensava que el govern està per ajudar la gent pobre i feble. Ell mateix era un aristòcrata novaiorquès amb pocs diners que havia fet una carrera al govern de l’estat de NY. Es va quedar paralític de la polio, però va aconseguir tornar a la política amb un discurs memorable que va fer a una convenció presidencial demòcrata. Tot seguit fou elegit governador de NY i quatre anys mes tard president dels EUA quatre vegades consecutives. I va guanyar la Guerra Mundial.

FDR va entendre per primera vegada com era de trist quedar-se en la misèria quan s’acabava la feina. Dependre dels fills per menjar i tenir sostre cada dia estava més fosc i problemàtic. Qui podria ajudar si no era el govern? I no sols en els temps de la Gran Depressió…

L’Acta Federal de la Seguretat Social de 1935
Va ser un miracle. La lluita d’Obama per la seva assegurança de malaltia no fou res en comparació amb la batalla èpica de FDR per aquesta llei. Els Republicans van tractar en FDR (com a l’Obama) de comunista, socialista, anarquista i de tot. Van intentar (com els Republicans han fet ara) anular-la més d’una vegada (com ara), van pronosticar la ruïna financera de la República (com ara). I no obstant, 76 anys després segueix en força, imitada a tot el món. I jo dubto molt que s’acabi.

Contenia moltes coses bones, sobretot una pensió que es pagaria a tots els ciutadans al complir 65 anys, (hi havia excepcions al començament, que van desaparèixer amb els anys) finançada amb un impost universal al sou del 6.5%, suplementat amb un altre 6.5% pagat per l’empresari. La pensió pagable seria la mitja dels ingressos dels QUARANTA darrers anys de treball (que en prenguin nota els rondinaires ibèrics). Tot això segueix igual. A més introduïa una assegurança molt incompleta contra l’atur, que està molt millorada ara, també una assegurança per a discapacitats i finalment prestacions de beneficència a repartir entre els estats i el govern central.

Molta gent van retreure a FDR el caire una mica  reaccionari de la llei, perquè tots els progres havien assumit que els pagaments es farien des de la caixa general de l’estat i que les primes deduïdes del salari de fet eren de fet un impost regressiu injust. En Roosevelt va riure i ho va deixar més clar que l’aigua: si els pagaments vinguessin de la caixa general, els seus successors els tallarien o reduirien amb la primera crisi. En canvi, si els ciutadans pagaven cada mes i els semblava que havien adquirit drets, ningú aconseguiria acabar amb la Seguretat Social.  Santa Paraula! Tenia molta raó. Ni als EUA ni enlloc on s’ha introduït. Avui en dia, a tothom li sembla natural cotitzar per a la Seguretat Social.

I l’assegurança de salut?
Als adults que treballen, se’ls pot dir, com es fa en l’actualitat, que es busquin una assegurança privada. Peró amb els ancians es molt diferent perquè gairebé tots son riscos dolents que empitjoren cada any, i cap companyia els voldria prendre. En Roosevelt era un gran home, però no prou gran per arreglar això. Va ser el President Lyndon Johnson qui va aconseguir després de fer esforços heroics similars que s’aprovés una llei introduint Medicare, l’assegurança de malaltia per a gent de més de 65 anys.

Com en el cas de FDR i de l’Obama, els Republicans el van tractar de comunista i van votar per suprimir la llei de Medicare mes una vegada. Els ciutadans que tenim Medicare, que esta basada sempre en assistència per metges i hospitals privats i independents, en general n’estem satisfets però amb moltes queixes. Els metges i hospitals igual. Les queixes gairebé sempre són per assumptes econòmics (ja voldríem que el co-pagament i el deductible fossin nomes un euro i que les primes mensuals fossin tolerables), però l’atenció que reben els malalts és probablement, com diuen ells, la millor del món. El programa Medicare està molt amenaçat. Diu la dreta que sense tocar aquesta mena de programes “d’enginyeria social” (sic), seria impossible reduir el dèficit. Angelets, angelets…

Senyors Republicans, si treuen l’assegurança de malaltia als vells, què hauran de fer? Estan segurs de debò que n’hi haurà prou amb les engrunes que cauen de la taula dels rics?

JOANOT

Tags: Republicans

El CSI…

… és una popular sèrie policial de la cadena CBS que es transmet en obert. Va tenir tant d’èxit que la mateixa cadena CBS va produir dos “spin-offs”, dues series similars ambientades a ciutats diferents. Es molt astut, perquè saturant el mercat ells mateixos, eviten els imitadors. L’original passa a Las Vegas, les còpies (tan exitoses com l’original) a Nova York i a Miami. No sé si les veieu a Catalunya o no. Aquesta setmana vaig mirar per casualitat una nova “CSI-New York” que s’anomenava Holding Cell.

Al començament, l’heroi principal de la serie va a investigar un assassinat a una casa de gran luxe a la ciutat, un brownstone. La víctima jau enmig d’una bassa de sang. Una policia poc important aclara que el mort és de Barcelona i que és propietari d’un local de nit a Nova York molt famós, on hi ha al sostre una mena de dutxa que escampa gotetes d’alcohol barrejades amb una substància medicamentosa que posa la gent molt alegre sense que hagin de beure (cosa molt il. lògica i de poca valua comercial). El mort té una mare i una nóvia també de Barcelona que acaben sortint i parlen entre elles la “lengua común”, abans anomenada “del Imperio” amb fort accent local i variacions hispanes. Almenys no semblen mexicanes, com passava abans quan sortien espanyols a les pel.lícules. Ara bé, hi ha un actor visitant principal, relacionat amb el Consolat, que segons un policia era dels Mossos d’Esquadra. I això què és?, pregunta el policia principal. Al costat seu, una col.lega molt llesta li explica que és la policia de Barcelona. Està clar, no diu de Catalunya, perquè això sí que ningú ho hauria conegut, però Barcelona és una ciutat molt famosa. I com ho sap? Perquè ella havia estat a Madrid investigant l’atac dels trens i li havien explicat (jo dubto que a Madrid haguessin ni nomenat els Mossos). Al final sortia el senyor que diuen que era un oficial dels Mossos. És gran, amb cabells molt negres, d’aspecte molt llatino-americà. I parla amb les dues senyores tambe en llengua sud americana. Jo crec que els Mossos només surten de pretext per donar una entrada a l’episodi a l’actor sud-americà.  Els Mossos queden bé. En un moment donat, els policies locals volen investigar si és veritat que un dia determinat la nóvia havia assistit, com ella ha declarat, a un casament a Madrid. Els Mossos suministren un video de l’esdeveniment ensenyant la noia ballant a una sala de festes de Madrid. Poc probable, diria jo, pero ara ja ho engraven tot. No vull explicar com acaba l’episodi per si ho ensenyen a Barcelona aviat.

Parlant de coses sense importància
És molt difícil trobar un tema per a un apunt frequent. No he sabut mai com s’ho fan els periodistes. El tema descrit més amunt evidentment no té cap importància. L’he triat perquè toca tangencialment coses que sí que són importants. Parlem-ne.

Barcelona i Catalunya als EUA
Es hora de nomenar un fet que potser tothom ja coneix: La ciutat de Barcelona ha adquirit un prestigi extraordinari als EUA per moltes raons. Es un destí turístic completament obligatori per a la gent que viatja. Sovint sentireu un grup d’amics parlant de Barcelona amb admiració i ganes de tornar-hi. Sovint apareix a anuncis de TV. Es allò de París, Londres…i ara també Barcelona pertany al grup de ciutats amb més prestigi. Quan la Vicky, Cristina, Barcelona es va estrenar, un crític del totpoderós New Yorker va parlar “d’aquesta ciutat fabulosa“. Quantes vegades m’han preguntat que perquè he vingut a NY sent de Barcelona. (tanco els ulls i veig la ciutat grisa i trist que vaig abandonar dominada per un dictador feixista). Madrid en canvi atrau poc i no treu bones crítiques amb l’excepció lògica dels museus.

Que en traiem de tot aixo? Pregunteu on esta Barcelona i si ho saben us respondran que al Nord-Est d’Espanya. Fins i tot el NYTimes ho diu. No sols perdem el crèdit, sino que ajudem a l’Estat a incrementar el seu.

Catalans o Catalonians?

És una d’aquelles coses que la Generalitat o l’Institut d’Estudis Catalans segur que no han investigat mai seriosament. Valdria la pena que ho fessin. En anglès, Catalunya es diu Catalonia i les dues formes del nom dels nadius, Catalans (amb accent a la segona a’ com en català) i Catalonians són  igualment acceptables. Nosaltres sempre preferim catalans, però el püblic americà ho entèn malament, no fa la connexió amb Catalonia i es desinteressa. Potser no estaria malament ensenyar als cursos d’idiomes que la traducció millor de Catalans a l’Angles es Catalonians.

No es hauríem de començar a identificar com “Catalonians from Barcelona“? Vull dir, els que som de Barcelona almenys…

Joanot

En sabem d’insultar i ofendre en català? Coneixem bons renecs? Utilitzem insults ètnics col.lectius? M’imagino més d’un lector responent que naturalment que sí que en coneix, però que ni usa aquestes paraules tan lletges ni permet als fills que ho facin. Si de cas, els nens, però mai les nenes.

Als EUA és igual o pitjor, però com a país d’immigrants que ja ha viscut moltes tensions entre nadius i novel arribats, els insults racials i ètnics hi estan molt representats. Hi ha qui no en fa cas o que riu, però els destinataris dels insults racials (ètnic “slurs”, se’n diu) s’ho prenen seriosament, pateixen molta ràbia quan els senten, i alguna vegada la topada podria acabar malament. A vegades fan anuncis a la TV destinats als pares: els “slurs” promouen l’odi racial i la intolerància. Els Americans en tenen per gairebé tots els pobles de la terra: italians, indis, irlandesos, hispans, xinesos, jueus… i negres.

Un consell que jo donaria a tots els estrangers d’altra parla materna que venen als EUA és que s’abstinguin d’intentar usar expressions informals o dialectals i que mirin de parlar un anglès tan acadèmic com puguin. Per usar correctament expressions dialectals o vulgars, que s’aprenen en mala hora de la TV o el cinema en versió original, cal conéixer el context social, considerar el grau d’educació i el càrrec dels interlocutors, les convencions lingüístiques i fins i tot a vegades la història del país. Si no, hi ha el perill de ser molt mal entés i quedar fitxat.

Mark Twain i la paraula prohibida que no es pot ni parlar ni escriure
Acaben de reeditar el “Huckleberry Finn”, una de les obres mestres de Mark Twain, probablement l’escriptor americà més important del segle XIX, que és un verdader patrimoni nacional. Naturalment, degut a l’ambient i a l’època, a l’obra surten molts negres, sovint esclaus i més d’una vegada són anomenats, com es feia sovint en aquell temps, amb una certa paraula ara classificada com a racista i completament prohibida, que a la nova edició ha estat substituïda per “esclau“, com si ser esclau no fos tan dolent ni ofensiu com pertànyer a la raça negra. Com si el problema fos la raça i no l’esclavatge… Cal notar, en qualsevol cas, que Twain nomes posa la paraula en qüestió en els llavis dels seus personatges, però no l’usa mai en la narrativa de l’autor. No hi ha cap base per sospitar que al segle XIX la paraula n—r fos racista o derogatòria. Fins i tot surt al títol d’una novel·la del temps famosa i  un escriptor com Dickens també la va utilitzar.

Hi ha molta discussió sobre aquest acudit de l’editor de voler canviar el passat i tractar a Mark Twain absurdament i sense cap motiu de racista, com fa sotmetent-lo a censura.

Com cal referir-se a un ciutadà negre
Històricament, s’ha fet de moltes maneres, segons l’època i la designació ha variat molt depenent de molts factors socials. La paraula censurada de què parlem que escriuré aquí perquè els lectors no coneixen el país ni (com jo) no voldrien ofendre ningú, és “nigger” en totes les seves seves variants com ara el dialectal urbà “nigga” o també “niglet“, (un nen negre). Està terminantment prohibit pronunciar aquesta paraula en públic o fins i tot escriure-la (però és acceptable escriure “n—–r“, perquè ens entenem). L’editor de Twan també ha eliminat “injun”, un epítet menys conegut pels indígenes nord-americans, ara substituït per “indi”, perpetuant un error absurd fet per Colom.

N—r sembla un mot alemany, que ara, encara que sembli difícil de creure,  està esborrat del Google, sempre tan progressiu. Fa un mes, una presentadora de dretes de ràdio fou acomiadada en l’acte per declarar en l’aire que ella no entenia perquè hi havia dret de prohibir paraules i es va posar a cridar el tabú en veu alta manta vegada. Ha desaparegut.  De fet les persones negres es declaren insultades i ofeses quan senten la paraula. Ara bé, l’expressió és corrent entre ells quan estan sols. Si algú es recorda de la famosa sèrie que passa a barris pobres de Baltimore infestats de drogues, “The Wire“, en anglès (que era molt difícil d’entendre perquè els actors parlaven un dialecte negre local) és difícil comptar quantes vegades ho diuen. Però ves en compte si ets blanc… No feu bromes amb això.

Fa anys els negres a més d’anomenar-se n—r també eren “negros” (en homenatge a la gloriosa participació de l’Estat en aquest assumpte i a la importància de la seva llengua), colored, blacks, africans. Alguns d’aquests noms han desaparegut i “black” és la designació més comú en els nostres dies. Ara fa uns anys, cervells molt grisos i savis van decidir que el nom millor i més respectuós seria “african-americans“. Originalment ben rebut pels mitjans de comunicació, el nom està caient en desús.

En el fons, a mí em sembla que el problema és la posició social i el passat dolents que tenen. Això fa que qualsevol designació sigui feble i no connoti el prestigi social que cerquen.

Preguntes per lingüistes
Sempre m’ha fascinat que en xinès la mateixa paraula, el mateix signe, tingui diferents significats segons l’altura  to a què es pronuncien les vocals, un problema que fa impossible la transliteració a l’alfabet llatí. . Quan parlen entre ells, els xinesos mandarins sembla que cantin. No ho tenim això aquí, gràcies a Déu, però el significat dels mots sovint no és fixe sinó que depèn de les circumstàncies. Seria fàcil trobar exemples de com una paraula vol dir coses molt diferents i tothom ho entén fàcilment, i és veritat sobretot parlant dels insults.
Com va evolucionar  n—r de paraula d’ús comú sense significat emocional ocult a impronunciable entre gent educada i bons patriotes, que per cert és una categoria de substantius molt rara?

I sobretot, qui decideix aquestes coses i amb quina autoritat? Qui ha dit que n—r només es pot escriure així? La cosa recorda el problema dels antics jueus que no podien ni escriure Yahvé, el nom propi de Déu. I perquè fracassa l’African-American?

He fet be de parlar de prohibició referint-me a imprimir o parlar el mot n—r? No hi ha cap llei ni a nivell estatal ni federal. Per altra banda, no hi ha a tot el país ni un sol editor de diari disposat a permetre’n la impressió. Quant a la radio, ja he mencionat el  comiat fulminant d’una presentadora fa un mes per plantar cara a l’ordre. Es tracta d’una resposta col.lectiva amb autoritat que no pot ser ignorada. Sovint hi ha gent que intenta fer campanyes per Internet però mai acaba amb aquesta mena d’èxit. Alguna autoritat deu haver parlat. O escrit.

Però està clar, quina autoritat tenen els lingüistes i qui els hi ha donat?

JOANOT

Tags: Anglès

Hi ha coses que ens han passat a tots. Estem a casa o a la feina quan inesperadament rebem un escrit d’una companyia, entitat, Ajuntament o persona de rang superior que té autoritat o poder sobre nosaltres. El que la carta anuncia no ens agrada gens, és un abús intolerable, un robatori, una falta de respecte, una violació de contracte. Decidim protestar fermament. Un parent ens aconsella rebaixar el to. La dóna també. Decidim anar en persona a negociar, a explicar perquè la decisió ens perjudica, a oferir bones alternatives i concessions mútues. Segur que s’atendran a raons i tot s’arreglarà.

Hi vas i tot acaba malament. Tu només ets una cuca lletja i estúpida que poden aixafar en qualsevol moment.  Apa, vagi tot seguit a un advocat, que nosaltres en tenim cinquanta. Amb vostè no hem de parlar de res perquè ni té drets ni ho entén. Ja ho hem considerat tot. Hem tingut massa consideracions amb el públic.  Prou, fora d’aquí mosquit fastigós, obeeix i calla o encara rebràs fort. La democràcia no és per a gent com tu, burro!

El projecte anomenat “Atlantic Yards”…
…per construir un agregat d’habitatges, en part amb cases de 16 pisos amagant al seu centre un Palau d’Esports fou desenvolupat per la firma “Forest City Ratner” amb dissenys de Frank Gehry. El (ara) desventurat Sr Ratner és un empresari de la construcció amb la mala anomenada comú a la branca. Diuen que aquesta gent són com venedors de cotxes usats, que és la professió més infame que hi ha als EUA.

El lloc seria Prospect Heights a Brooklyn, un dels millors terrenys de Brooklyn. Les cases altes de Gehry (que no n’havia fet mai) eren espectaculars i molt intrigants, com si fossin muntanyes. Els edificis es construirien a una plataforma cobrint les vies del tren de Long Island, al costat de l’estació de metro de línies múltiples d’Atlantic i Pacífic Avenues, prop d’una mall comercial presidida per un Target, molt mal feta i propietat de la mateixa companyia, però també prop de la Brooklyn Academy of Music i de moltes coses atractives. El projecte, presentat al públic cap a l’any 2000 fou rebut per les autoritats amb grandíssim entusiasme. Per assegurar-se’n l’èxit esportiu, el milionari Ratner es va comprar l’equip Nets de basquet de la NBA amb la intenció de portar-lo de Newark NJ a Brooklyn. Si els Jocs Olímpics haguessin estat atorgats a Nova York, és allí on haurien anat a parar els esports interiors.

El milionari Ratner s’equivoca gairebé mortalment
Encara que el terreny amb les vies encara descobertes estava lliure calia adquirir un edifici situat al voltant. Aquest edifici era de propietat horitzontal, cosa que feia difícil negociar la compra al mercat lliure. Ratner, sens dubte com a part d’un pla diví per castigar la seva supèrbia, va decidir demanar-ne a un jutge l’expropiació via “eminent domain” (interès públic), fixant el preu a $850/peu quadrat, que no està malament, només que un dels co-propietaris era en David (es diu verdaderament David Goldman) Ell és sens dubte l’autor de l’article sobre el cas a la Wikipèdia http://wikipedia.org/wiki/Atlantic_yards que podeu llegir. No obstant, ell no ho explica ben bé tot.

El problema amb en David era fàcil d’entendre: ell i la seva muller havien comprat el pisset dos anys abans per uns $480.000 i l’oferta de Ratner era $460.000, uns 20.000 més baixa. S’entén que David estigués disgustat (no ho explica a l’article) perquè els preus només havien pujat en els darrers dos anys.

Doncs, miri, jove, a vostè el van enganyar fa dos anys, que no és culpa meva perquè nosaltres hem pagat un avaluador molt bo i el jutge ho ha aprovat, o sigui que no hem de negociar res. Hi ha molts pocavergonyes al món i heu d’anar sempre amb compte. Adéu-siau, que tinc l’alcalde al telèfon.

Guerra, guerra, guerra a mort!
En David sabria com mobilitzar les forces que sempre existeixen i estan disposades a lluitar contra creixement i construcció. Tenia dons especials per fer-ho. Una regidora de la ciutat esdevingué el seu aliat més valuable. Els milions en donacions i els voluntaris aviat farien cua davant el pis de David. I en David sortí al carrer seguit per milers de manifestants, de webs… i de milionaris, honrats i també d’enemics i víctimes anteriors de Ratner. El moviment de David va llançar contra Ratner un exèrcit d’advocats seguint dues línies separades d’arguments, una als tribunals de l’estat i altres als federals (que no he volgut resumir aquí per falta d’interès. Prou sabien que als tribunals perdrien però és que els retards, els informes, las vistes havien de matar l’empresar. Un projecte d’aquesta magnitud no es fa amb diners efectius sinó amb crèdits, inversions, promeses… tots amb data d’expiració si no es fa us de l’opció. Els advocats no anaven a guanyar sinó a perdre temps cosa sempre fàcil de fer. Els anys passaven, els terminis arribaven, no hi havia cap resolució a la vista, molts bancs i institucions es negaven a renovar els crèdits, els altres empresaris es retiraven, en Frank Gehry va plegar, els bons arquitectes no en volien saber res, no hi havia diners per fitxatges i els Nets van esdevenir el pitjor equip de la NBA fins que van haver de ser venuts a un milionari rus que n’és el propietari ara. I a Brooklyn hi havia festes de celebració diàries. Desesperat en Ratner va intentar construir un palau horrorós, quadrat amb una pista de bàsquet al centre i grades al voltant que va ultratjar tothom a l’ajuntament.

Goliat cau i mossega la pols
Al final en Ratner veié el llum. Els productes intestinals en general van a la claveguera, però alguna vegada un home de seny ha de saber que cal menjar-los… sense protestar i amb un somriure. Un acord fou signat davant el jutge. A més de coses confidencials, en Ratner pagaria a David la suma de tres milions de dòlars, a canvi de la qual cosa en David posaria fi a tota la seva acvitat judicial i cívica contra el projecte. Els famosos $20.000 de diferència havien acabat sortint d’allò més car.

Final
Almenys fins ara. Les obres de cobriment dels Yards van començar gairebé l’endemà de la firma de l’acord amb supervisió judicial entre David i el seu Goliat. (vegeu els vídeos a videotube:  http://www.youtube.com/watch?v=BQrdxvay3ZM&feature=related)
En Ratner ha anunciat que de moment no té prou per concloure una obra que havia de durar deu anys comptats des de 2010 i ara en part està sense plànols i ha hagut d’allargar el període de construcció fins a vint-i-cinc anys. De moment es construeix el palau dels esports, fet no pas pel gran Gehry sinó per una firma que ja n’ha construït tres o quatre i diuen que ho fa força bé. Hi ha un problema amb una gran Plaça que Ratner vol construir davant l’entrada amb floritures pseudoarquitectòniques que fan riure molt als milers d’enemics. Diuen que li recomanen que faci enlloc s un aparcament que havia promès, que seria molt més maco.

I els Nets? El rus diu que sí que vindrà a Brooklyn i que ell vol ser propietari d’un equip que jugui a Nova York i no pas a Nova Jersey. Però la ciutat de Newark on estan ara, van construir un nou estadi fa un parell d’anys només per a ells i farà allò que calgui per retenir-los.  Ja veurem.

Jo personalmen em penso que el 2012 els Nets jugaran a Brooklyn.

I pels que gaudeixen meditacions sobre els límits del poder i la impredictibilitat de la vida humana , que recordin aquest cas mentre ja celebren d’un molt Feliç Bon Any!!! I els altres, igual.

JOANOT

N

Demà, dimecres 25 de Novembre és el Thanksgiving, la festa anual més important de l’any a Amèrica, la celebració de l’èxit de la nació immigrant, que va esdevenir la més rica i poderosa del món.

Significat
És la festa d’acció de gràcies per tot el que tenim. Potser algú es pensarà que aquest any tot va tan malament que no hi ha res per celebrar. Convoquen eleccions entre un poble descontent i frustrat en les seves ambicions. Hi ha gent que no tenen feina. Hi ha qui ha perdut o està en perill de perdre l’habitatge. Els sous no s’apugen. A l’horitzó l’amenaça terrible d’una intervenció econòmica que tornaria l’estat en un protectorat de la UE. I no oblidem,ara que parlem de la festa dels immigrants, el problema mal resolt del immigrants a Catalunya. Voldrien celebrar alguna cosa els que viuen entre nosaltres?

Però considereu per un moment el seny i el sentit comú que a vegades mostra la República dels immigrants.

Un dia a l’any, demà no es permetrà queixar-se a ningú de res. Avui ens reunirem amb la família i els millors amics al voltant de la taula a menjar l’indiot i pensarem en  les coses bones que tots tenim. Oi que tenim una família bona, una parella que ens estima, menjar a la taula, una educació, feina (el que en tingui), el Barça per qui s’hi interessi, memòria de bons viatges, música que ens agrada escoltar, vestits que ens agrada dur, un auto o una moto, un pis o una caseta, bons amics… La llista podria ser molt llarga. Ja sé que a molta gent els falten moltes d’aquestes coses, però si s’ho pensa, tothom trobara que hi ha una llarga llista de beneficis que son seus. Els narcisistes poden mirar-se al mirall.  A ca les famílies americanes velles, avui cadascú al voltant de la taula abans d’encetar el gall dindi expressa en veu alta el seu agraïment per alguna cosa.

Evidentment, demà tots els problemes tornaran, però la memòria del darrer Thanksgiving enforteix i ajuda.

Demà rondinar i queixar-se estarà prohibit de costa a costa per 24 hores. No es podria fer el mateix a Catalunya? Potser es callarien fins i tot els polítics per unes hores. Un sol dia, sisplau.

Història
El que celebrem avui és el primer aniversari de l’arribada dels Pilgrims al Nou Mon a bord del vaixell Mayflower.
Tot havia anat malament. Molt malament. Els Pilgrims eren reformats protestants anglesos amb alguns holandesos que rebutjaven l’autoritat de qualsevol església i feien interpretacions personals i lliures dels comandaments bíblics. També cal afegir que estaven tots en perill de mort per les seves creences. Populars com són als EUA perquè simbolitzen perfectament el principi de la llibertat religiosa, potser molts preferirien no tractar-se amb aquests integristes tan radicals. Algun afeccionat a la literatura anglesa o al cinema recordarà la gran novel.la  La Lletra de D. Hawthorne o l’obra teatral The Crucible (Les Bruixes de Salem) d’Arthur Miller, on surten descendents dels Pilgrims, i es veu realísticament quina mena de gent eren.

Van salpar de Plymouth, Anglaterra, el 6 de Setembre de 1640 i batejarien Plymouth el lloc on arribessin. La idea era que anirien a la desembocadura del riu Hudson que es on esta Nova York però el capita del vaixell no ho van trobar i van acabar molt mes al Nord, a Massachussets. Eren al sortir 102 però només 63 arribarien al nou Plymouth. L’11 de Novembre van desembarcar a la punxa nord de l’illa de Cape Cod, on en els nostres dies existeix Provincetown, centre d’activitats artístiques i residència famosa de molts homosexuals. Després d’una quasi sublevació, van firmar tots un contracte (Compact) que facilitaria des d’aquell moment el seu govern.

A l’illa vivien molts indígenes que tenien coses d’interès per als viatgers, com ara conreus, menjar, coses de vàlua i dissortadament els Pilgrims enlloc de comprar van triar el robatori de menjar i la profanació de tombes. Van prosseguir el seu viatge quan, víctimes d’una epidèmia i gairebé la meitat van morir. Càstig diví, com deia la seva religió.
Van desembarcar i abandonar el vaixell a Plymouth entre el 21 i el 31 de Març de 1621 establint-se a un terreny pla que, encara que ells no ho sabessin, era el lloc on havia estat un poblat indi abandonat, on tots els residents havien mort d’una epidèmia desconeguda. Tampoc no sabien gairebé com s’havia de conrear el nou terreny, les llavors que duien no eren bones i va anar de molt poc que no es morissin de fam.

Però després d’un any dificultós, van tenir una collita de blat de moro i alguns llegums, havien après a caçar galls d’indi i pescar. Havien reeixit! La llegenda és que van fer una gran festa de celebració amb gall dindi i menjar local i hi van invitar els altres residents. Vull dir els indis.

Després de la colònia original de Jamestown, a Virgínia, la segona colònia de la corona britànica a Amèrica havia estat fundada. Els Pilgrims demostraven que un immigrant podia arribar sense res i tenir èxit.

Pobres gall dindis!
En aquests dies els veiem per tot arreu, a les parets, als anuncis, a les botigues, als webs… Moltes organitzacions miren d’assegurar-se que fins els pobres també en tinguin un. Cal menjar-lo amb un seguit de coses obligatòries, com si fos un ritual! Els restaurants oberts (perquè es tanquen més botigues que per Nadal) també n’ofereixen. I també els immigrants actuals en mengen. Es gairebé obligatori.

El President dels EUA té el costum de perdonar la vida a un indiot gras i farcit, que surt a la TV a una taula davant seu i després de l’indult és regalat a un zoo de nens. Vet aquí que és l’únic gall dindi que pot celebrar la festa personalment. Aquest any, una innovació: l’Obama acaba d’indultar DOS indiots. Si aixo no canvia, aviat ens quedarem sense carn de gall dindi per la festa d’Acció de Gracies.

I A TOTHOM, UN FELIÇ THANKSGIVING

Joanot

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

Tags: Eleccions Americanes, Republicans, Tea Party

L’hivern del nostre discontent una de les cites més famoses de Shakespeare (Richard III) verdaderament ha arribat. Ara a molta gent li sembla que el dimarts proper, dia 2 de Novembre, l’Obama rebrà una batacada forta a les urnes. Els progressius americans estan pansits i es neguen a bellugar-se (els drets civils han empitjorat, fins i tot comparats amb l’era Bush; la guerra d’Iraq segueix i n’hi ha una de nova a l’Afganistan, gràcies a Déu hi ha una llei de l’Assegurança Mèdica, però està mal feta; el govern hat regalat diners als bancs i grans empreses com si fossin llaminadures, les festes a la Casa Blanca són com balls de gran luxe a la cort, el Sr President menteix, Guantanamo segueix existint, cap presoner ha estat dut a la justícia civil, ha fracassat a Palestina, les relacions amb els musulmans han empitjorat, hi ha un atur molt gran, la gent perd cases, els sous baixen o almenys no pugen… Per això ja en teníem prou amb en Bush. Una vegada ens vas enganyar, però ara prou.

Els Republicans, en canvi, estan vivint una fase exaltada de revifalla mesiànica, sobretot gràcies a la injecció d’entusisasme i fervor religiós atribuïda al moviment de l’anomenat “Tea Party” que enlloc de fer promeses concretes i tenir una plataforma, parla èpicament de refer Amèrica, de tornar al país que existia quan es va fundat, de reinterpretar la Constitrució, acabar amb el dèficit dels pressupostos, tallar els impostos, oficialitzar la Religió i reconèixer quie els EUA són un país cristià, reduir el tamany de l’Estat, acabar amb la immigració i canviar-ho tot, tot, tot, amb entusiasme, pregant cada dia… Els historiadors menteixen i ens amaguen la realitat del país. Volem tornar als pares fundadors del Segle XVIII i que tot torni a ser com llavors

Canvi, canvi, ens prometen sempre. Però qui són aquests? Sovint la premsa espanyola en parla com una forma de Dreta Extrema, cosa que sens dubte recorda a tothom el feixisme. Però són una cosa molt diferent. No se semblen en res al feixisme. El feixisme vol un estat gran i poderós, el Tea Party, vol afeblir i reduir l’Estat a un mínim, els feixistes parlaven de grans empreses nacionals al servei de l’interés col.lectiu, el Tea Party menysté cap forma d’interés colectiu o servei a la comunitat i predica sols capitalisme absolutament lliure, sense regulacions ni intervencions estatals, ni obligacions envers ningú. Els feixistes tenien certes principis ètics i aquests en tenen de molt diferents.

Es impossible sumaritzar què creuen el militants (suposant que tinguin creences comuns, que és suposar molt) però en canvi hom pot seguir els orígens de la gent que ha influenciat el moviment. La Sarah Palin seguríssim que tot això no ho entén, però cobra de 70.000 a 100.000 $ per cada presentació pública.

Els llibertaris

Si algú és familiar amb els llibres erudits que parlen d’aquestes coses, ja sabrà que no es posen d’acord mai en res. Jo voldria recalcar aquí només els lligams poderosos entre els pensadors llibertaris i els anarquistes, amb els que en algun moment s’haurien identificat. De fet els llibertaris més prominents en el Tea Party han fet seus i repetit per escrit molts dels elements bàsics del paradís utòpic de l’anarquisme:

1: Reducció de l’Estat a un mínim (o eliminació, si fos possible)

2: Reducció de la força policial a un mínim

3: Individualisme i llibertat personal absoluta

4: Eliminació de la coerció com a eina d’interacció social en totes les seves formes (cosa que segons els llibertaris moderns només vol dir que mai s´ha d’INICIAR l’ús de força, sinó que cal reservar-la per quan l’altre hagi començat)

5: Acceptar en principi només governs locals

6: Acceptar la propietat individual com un dret sacrosant

Hi ha no obstant dos grups molt diferents de llibertaris: els de dreta i els d’esquerres, i aquí és on les diferències es fan paleses. Els llibertaris d’esquerres tenen una agenda social considerable que afavoriria la classe treballadora, mentre que els de dretes són partidaris del capatalisme desenfrenat. Segons ells, l’home exitós aconsegueix ple desenvolupament en un món on ell pot fer amb els seus diners com vulgui. Així es crea innovació i progrés i un marc social benestant i un estat dels afers excel.lent, on la societat prospera i resol tots els seus problemes. Per exemple per combatre l’atur, cal reduir o suprimir els impostos i aleshores els rics poden investir, créixer, emplear treballadors adicionals i pagar millors sous. Els impostos i les regulacions només fan mal a l’economia.

Els llibertaris de dretes s’oposen a tots els programes de benestar social, a la Seguretat Social, l’Assegurança de Malaltia i la Beneficència perquè cal financiar-ho amb impostos que ells veuen com un robatori il.legítim. No són despietats: quan tot funciona bé, els rics són generosos i fan obres de caritat, però no se´ls pot exigir res.

Tea Party

Sembla dificilíssim esbrinar d’on ha sortit el nom. Evidentment vol invocar la memòria d’un episodi històric dels anys de la Revolució contra la monarquia, quan els ciutadans de Boston van triar cremar vaixells carregats de te al port de Boston ans que pagar impostos, al crit de : “No volem tassació sense representació” (No hi havia representats d’Amèrica al Parlament anglès que havia aprovat el nou impost). La primera vegada que vaig sentir el nom TEA Party, em van assegurar que era un acrònim per “Taxed Enough Already”. Els Americans avui en dia paguen els impostos més baixos de qualsevol país industriañitzat, però fins i tot poc és massa per als llibertaris.

Una influència memorable: L’escriptora Ayn Rand

Tothom a Amèrica coneix el seu nom i fins i tot el d’algun dels seus personatges, el famós John Galt, sobretot), molta gent està llegint i rellegint les seves dues novel.les més conegudes: “Atlas Shrugged” (Atlas arronsà les espatlles) i “The Fountainhead” (El Manantial). La raó és que per molts anys les Juntes Escolars, considerant que aquests llibres contenien els principis més admirables de la personalitat americana, els van fer de lectura obligatòria i que després de la Bíblia, són els llibres més venuts als EUA, encara que ningú enm sàpiga res a Europa.

Cal saber, per entendre el cas del tot, que Ayn Rand havia nascut i crescut a Sant Petersburg, on va viure i pair molt malament la Revolució Boltxevic, de la qual parla sovint a les seves obres sense anomenar-la mai. Profundament hostil al Comunisme, va desenvolupar una teoria totalment contrària que incloïa elements de l’Anarquisme, tan odiat pels Comunistes. El principi de la Sra Rand era claríssim: La virtut principal que un home ha de tenir és l’individualisme, que ella sovint equalitzava sense por amb l’egoisme, font de tota activitat i tot progrés. Rebutjava amb horror i gairebé fàstic visceral qualsevol forma de col.lectivisme o servei a la comunitat. A les seves novel´les, quan surt un personatge que diu que es vol dedicar al servei públic o a una causa humanitària, és expulsat de l’habitació amb insults. No tolerava Ayn Rand l’idealisme, del què tant parlaven els comunistes. Individualisme i servir l’interés propi com a font de prosperitat i dret inalienable. La paraula “regalar” havia de quedar prohibida.

Les dues obres citades són llarguíssimes i descriuen l’ensorrament de tota l ‘economia mundial quan tots els estats del món han quedat “col.lectivitzats” i han esdevingut estats populars, però no escriu mai la paraula comunisme o socialisme que tant odiava. A mi personalment m’interessaven molt certes descripcions de com una fàbrica col.lectivitzada s’ensorra sense propietari i tothom perd la feina. Sens dubte ho havia vist durant la Revolució Soviètica.

Ayn Rand va venir de jove als EUA. Adminava molt els films de Cecil B deMille i va intentar trobar feina al seu estudi però no la van prendre. Desesperada va sortir al carrer i va topar de nassos amb el Sr de Mille que li va trobar una feina en persona. Amb el temps va esdevenir una escriptora de cinema i de novel.les en anglês, al mateix temps que encetava un moviment filosòfic anoment “Objectivisme” que exigia creure només en les coses que hom podia veure, negava la religió, exigia no tolerar mai un conflicte entre la raó pròpia i la consciència. Durant els anys McCarthy va donar testimoni contra els comunistes i animar el Comitè d’Activitats Unamericanes, cosa que va irritar a molta gent. Potser no surt tant com hauria de sortir als llibres de Literatura Americana, escrits per professors.

Ja va morir fa molts anys, però els seus llibres se segueixen venent i aquesta gent de la nova Dreta la veuen ara com un heroi nacional.

Penseu-hi si els del Te guanyen molts escons: egoïsme com a primera virtut i motor del món, rebuig de les dedicacions a causes, rebuig de ‘estat de benestar, religió pública, rebuig dels impostos,… Probablement a Catalunya tot això sona impossible, però si les coses els van bé, ja aviat els veurem arribar i allò que diuen es podria escampar pel món, com s´ha escampat ara per Amèrica.

Caldrà anar amb compte

JOANOT

Tags: General 1