Els EUA són diferents

L’hivern del nostre discontent una de les cites més famoses de Shakespeare (Richard III) verdaderament ha arribat. Ara a molta gent li sembla que el dimarts proper, dia 2 de Novembre, l’Obama rebrà una batacada forta a les urnes. Els progressius americans estan pansits i es neguen a bellugar-se (els drets civils han empitjorat, fins i tot comparats amb l’era Bush; la guerra d’Iraq segueix i n’hi ha una de nova a l’Afganistan, gràcies a Déu hi ha una llei de l’Assegurança Mèdica, però està mal feta; el govern hat regalat diners als bancs i grans empreses com si fossin llaminadures, les festes a la Casa Blanca són com balls de gran luxe a la cort, el Sr President menteix, Guantanamo segueix existint, cap presoner ha estat dut a la justícia civil, ha fracassat a Palestina, les relacions amb els musulmans han empitjorat, hi ha un atur molt gran, la gent perd cases, els sous baixen o almenys no pugen… Per això ja en teníem prou amb en Bush. Una vegada ens vas enganyar, però ara prou.

Els Republicans, en canvi, estan vivint una fase exaltada de revifalla mesiànica, sobretot gràcies a la injecció d’entusisasme i fervor religiós atribuïda al moviment de l’anomenat “Tea Party” que enlloc de fer promeses concretes i tenir una plataforma, parla èpicament de refer Amèrica, de tornar al país que existia quan es va fundat, de reinterpretar la Constitrució, acabar amb el dèficit dels pressupostos, tallar els impostos, oficialitzar la Religió i reconèixer quie els EUA són un país cristià, reduir el tamany de l’Estat, acabar amb la immigració i canviar-ho tot, tot, tot, amb entusiasme, pregant cada dia… Els historiadors menteixen i ens amaguen la realitat del país. Volem tornar als pares fundadors del Segle XVIII i que tot torni a ser com llavors

Canvi, canvi, ens prometen sempre. Però qui són aquests? Sovint la premsa espanyola en parla com una forma de Dreta Extrema, cosa que sens dubte recorda a tothom el feixisme. Però són una cosa molt diferent. No se semblen en res al feixisme. El feixisme vol un estat gran i poderós, el Tea Party, vol afeblir i reduir l’Estat a un mínim, els feixistes parlaven de grans empreses nacionals al servei de l’interés col.lectiu, el Tea Party menysté cap forma d’interés colectiu o servei a la comunitat i predica sols capitalisme absolutament lliure, sense regulacions ni intervencions estatals, ni obligacions envers ningú. Els feixistes tenien certes principis ètics i aquests en tenen de molt diferents.

Es impossible sumaritzar què creuen el militants (suposant que tinguin creences comuns, que és suposar molt) però en canvi hom pot seguir els orígens de la gent que ha influenciat el moviment. La Sarah Palin seguríssim que tot això no ho entén, però cobra de 70.000 a 100.000 $ per cada presentació pública.

Els llibertaris

Si algú és familiar amb els llibres erudits que parlen d’aquestes coses, ja sabrà que no es posen d’acord mai en res. Jo voldria recalcar aquí només els lligams poderosos entre els pensadors llibertaris i els anarquistes, amb els que en algun moment s’haurien identificat. De fet els llibertaris més prominents en el Tea Party han fet seus i repetit per escrit molts dels elements bàsics del paradís utòpic de l’anarquisme:

1: Reducció de l’Estat a un mínim (o eliminació, si fos possible)

2: Reducció de la força policial a un mínim

3: Individualisme i llibertat personal absoluta

4: Eliminació de la coerció com a eina d’interacció social en totes les seves formes (cosa que segons els llibertaris moderns només vol dir que mai s´ha d’INICIAR l’ús de força, sinó que cal reservar-la per quan l’altre hagi començat)

5: Acceptar en principi només governs locals

6: Acceptar la propietat individual com un dret sacrosant

Hi ha no obstant dos grups molt diferents de llibertaris: els de dreta i els d’esquerres, i aquí és on les diferències es fan paleses. Els llibertaris d’esquerres tenen una agenda social considerable que afavoriria la classe treballadora, mentre que els de dretes són partidaris del capatalisme desenfrenat. Segons ells, l’home exitós aconsegueix ple desenvolupament en un món on ell pot fer amb els seus diners com vulgui. Així es crea innovació i progrés i un marc social benestant i un estat dels afers excel.lent, on la societat prospera i resol tots els seus problemes. Per exemple per combatre l’atur, cal reduir o suprimir els impostos i aleshores els rics poden investir, créixer, emplear treballadors adicionals i pagar millors sous. Els impostos i les regulacions només fan mal a l’economia.

Els llibertaris de dretes s’oposen a tots els programes de benestar social, a la Seguretat Social, l’Assegurança de Malaltia i la Beneficència perquè cal financiar-ho amb impostos que ells veuen com un robatori il.legítim. No són despietats: quan tot funciona bé, els rics són generosos i fan obres de caritat, però no se´ls pot exigir res.

Tea Party

Sembla dificilíssim esbrinar d’on ha sortit el nom. Evidentment vol invocar la memòria d’un episodi històric dels anys de la Revolució contra la monarquia, quan els ciutadans de Boston van triar cremar vaixells carregats de te al port de Boston ans que pagar impostos, al crit de : “No volem tassació sense representació” (No hi havia representats d’Amèrica al Parlament anglès que havia aprovat el nou impost). La primera vegada que vaig sentir el nom TEA Party, em van assegurar que era un acrònim per “Taxed Enough Already”. Els Americans avui en dia paguen els impostos més baixos de qualsevol país industriañitzat, però fins i tot poc és massa per als llibertaris.

Una influència memorable: L’escriptora Ayn Rand

Tothom a Amèrica coneix el seu nom i fins i tot el d’algun dels seus personatges, el famós John Galt, sobretot), molta gent està llegint i rellegint les seves dues novel.les més conegudes: “Atlas Shrugged” (Atlas arronsà les espatlles) i “The Fountainhead” (El Manantial). La raó és que per molts anys les Juntes Escolars, considerant que aquests llibres contenien els principis més admirables de la personalitat americana, els van fer de lectura obligatòria i que després de la Bíblia, són els llibres més venuts als EUA, encara que ningú enm sàpiga res a Europa.

Cal saber, per entendre el cas del tot, que Ayn Rand havia nascut i crescut a Sant Petersburg, on va viure i pair molt malament la Revolució Boltxevic, de la qual parla sovint a les seves obres sense anomenar-la mai. Profundament hostil al Comunisme, va desenvolupar una teoria totalment contrària que incloïa elements de l’Anarquisme, tan odiat pels Comunistes. El principi de la Sra Rand era claríssim: La virtut principal que un home ha de tenir és l’individualisme, que ella sovint equalitzava sense por amb l’egoisme, font de tota activitat i tot progrés. Rebutjava amb horror i gairebé fàstic visceral qualsevol forma de col.lectivisme o servei a la comunitat. A les seves novel´les, quan surt un personatge que diu que es vol dedicar al servei públic o a una causa humanitària, és expulsat de l’habitació amb insults. No tolerava Ayn Rand l’idealisme, del què tant parlaven els comunistes. Individualisme i servir l’interés propi com a font de prosperitat i dret inalienable. La paraula “regalar” havia de quedar prohibida.

Les dues obres citades són llarguíssimes i descriuen l’ensorrament de tota l ‘economia mundial quan tots els estats del món han quedat “col.lectivitzats” i han esdevingut estats populars, però no escriu mai la paraula comunisme o socialisme que tant odiava. A mi personalment m’interessaven molt certes descripcions de com una fàbrica col.lectivitzada s’ensorra sense propietari i tothom perd la feina. Sens dubte ho havia vist durant la Revolució Soviètica.

Ayn Rand va venir de jove als EUA. Adminava molt els films de Cecil B deMille i va intentar trobar feina al seu estudi però no la van prendre. Desesperada va sortir al carrer i va topar de nassos amb el Sr de Mille que li va trobar una feina en persona. Amb el temps va esdevenir una escriptora de cinema i de novel.les en anglês, al mateix temps que encetava un moviment filosòfic anoment “Objectivisme” que exigia creure només en les coses que hom podia veure, negava la religió, exigia no tolerar mai un conflicte entre la raó pròpia i la consciència. Durant els anys McCarthy va donar testimoni contra els comunistes i animar el Comitè d’Activitats Unamericanes, cosa que va irritar a molta gent. Potser no surt tant com hauria de sortir als llibres de Literatura Americana, escrits per professors.

Ja va morir fa molts anys, però els seus llibres se segueixen venent i aquesta gent de la nova Dreta la veuen ara com un heroi nacional.

Penseu-hi si els del Te guanyen molts escons: egoïsme com a primera virtut i motor del món, rebuig de les dedicacions a causes, rebuig de ‘estat de benestar, religió pública, rebuig dels impostos,… Probablement a Catalunya tot això sona impossible, però si les coses els van bé, ja aviat els veurem arribar i allò que diuen es podria escampar pel món, com s´ha escampat ara per Amèrica.

Caldrà anar amb compte

JOANOT

Tags: General 1