Els EUA són diferents

Dos partits que es consideraven demòcrates, un de dretes el PP, i un altre el PSOE pretenent ser d’esquerres però amb un programa corresponent al centre-dreta, sense consultar amb els seus aliats catalans però confiant fortament amb el “A por ellos” ambiental a l’Estat espanyol, que prometia tants vots, van suprimir els drets civils de 7.5 milions de catalans i van empresonar i fer processar alguns dels nostres millors polítics elegits. Parlar molt del PP es en va: son l’Espanya Negra que sembla sorgir de l’ADN de grans sectors de la població espanyola i ha aparegut en públic i en la nostra història moltes vegades, però la participació del Sr Sánchez en aquest assalt a la nostra llibertat, i la dels seus subordinats catalans fou notable. Ni tan sols va expressar dubtes o va consultar o va iniciar arguments conciliatoris. Va considerar la situació electoral i es va tirar “A por ellos”, manant al seus fiscals continuar la feina iniciada pel PP. Diuen que son Constitucionalistes. A mi em recorden els maniàtics de les armes privades als EUA que també pretenen ser Constitucionalistes que defensen la Segona Esmena de la Constitució, que permet la possessió d’armes pel manteniment de les llibertats públiques i l’ordre constitucional. Només que es neguen a considerar altres aspectes de la Constitució i el fet que no hi havia fusells d’assalt amb magatzems per 100 bales al segle XVII. I tampoc consideren els milers de suïcidis, els tiroteigs amb policies, els assassinats de nens d’escola i altra gent innocent. És intolerable enganxar-se a un sol rengle de la Constitució i ignorar la resta, les circumstàncies i necessitats del món on vivim. Es diuen constitucionalistes gent amb poca educació que probablement no han llegit mai la Constitució.

Història del PSOE

Fou fundat a Madrid com un partit marxista revolucionari per un grup d’activistes que incloïa Pablo Iglesias, de fet el segon d’Europa el 2 de Maig de 1879. Després van creat el sindicat UGT. Els comunistes de Lenin eren en aquell temps el grupet insignificant anomenat bolxevics. En aquells temps aquest grups creien en una revolució universal de la classe obrera que establiria una dictadura del proletariat i després d’eliminar la classe dominant, crearia un paradís terrenal per a la Humanitat. El triomf leninista de l’Octubre de 1917 fou una gran sorpresa inesperada i no sempre benvinguda. Un cop acabada la Guerra Mundial, un Lenin desenganyat pel Socialisme alemany que havia accceptat les regles polítiques liberals va canviar el nom del seu partit de Socialista a Comunista en honor de la Comuna de Paris. La Internacional Socialista va quedar dividida irremissiblement. Poc edesprés la presa de poder de Stalin, un dictador competent però salvatge i immensament cruel, i aviat la Guerra Freda van desprestigiar el nom Comunisme i també en part Socialisme per sempre mes.

En 1910 Pablo Iglesias va aconseguir entrar al Parlament de l’Estat per primera vegada tot sol. Un test molt gran de l’esperit democràtic del PSOE fou la suspensió de la Constitució Espanyola pel rei Alfonso XIII i la pujada al poder del Dictador Primo de Rivera (pare del José Antonio enterrat al costat del Franco). Sectors del PSOE, sobretot Largo Caballero i Indalecio Prieto van decidir col·laborar amb la Dictadura i acceptar càrrecs mentre que van  decidir entrar a un Parlament inconstitucional de broma, l’Asamblea Nacional Consultiva, ignorant i saltant la Constitució suspesa pel rei. Es veu que  o eren constitucionalistes encara.

El verdader test dels sentiments i capacitats democràtiques del PSOE el va representar la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, quan van pujar al poder després de l’elecció del Front Popular prometent que ho arreglarien tot. Els noms de pròcers, ben diferents i mal avinguts d’aquell període serien l’oportunista Largo Caballero, l’intel·lectual Julian Besteiro que fou president del Parlament i Indalecio Prieto, molt difícil de qualificar perquè fou de tot. En 1934, al final del Bienni Negre de la Dreta,  van afavorir la mitja revolució fallida que va portar a Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dintre de la imaginària República Federal Espanyola. Van arribar a tenir gent empresonada per sedició, però mai tan cruelment i per tant temps com els presos polítics dels nostres dies. Al final van entrar nominalment al govern Negrin sota la dominació de facto dels Stalinistes i ja sabem com vam acabar tots. No van aconseguir cap glòria.

Felipe González i els Socialistes Alemanys Willi Brandt i Helmut Schmidt

A l’exili, el PSOE, completament impotent sota el franquisme, es va establir a Tolosa del Llenguadoc sota la direcció del poc conegut  Rodolfo Llopis, que seguia representant la branca radical original del Partit i va acabar topant amb el jove advocat sevillà Felipe González i un amic que el van ensorrar i mantenir fora de la Transició i de les negociacions. Jo era part d ‘un grup de Teatre Universitari que va anar a Tolosa a interpretar Los Cuernos de Don Friolera de Valle Inclán. Vaig preguntar si en Llopis va venir a la funció però ningú ho sabia. En Llopis va tornar a Madrid. Com els altres exilats fou rebut a Barajas amb un ram de flors. Es va presentar a les primeres eleccions amb el PSOE Histórico. Fou escombrat pels votants. En González l’havia liquidat fundant de fet un nou partit centrista.

El món democràtic va veure la pujada al tro de Juan Carlos I i l’anomenada Transició (jo en diria Adaptació) amb sospita i no van agradar gens l’enterrament i funerals que va rebre el Dictador mort. Poca gent es va presentar a Madrid fora del Dictador xilè Pinochet… i Willi Brandt, encara Alcalde-Governador de Berlín, heroi de la resistència antinazi, aviat Canceller Federal, cap de l’històric Partit Socialista alemany de l’Oest (SPD) i ara de tota Alemanya.

La revista Der Spiegel va publicar un llarg article explicant com va anar. A Brandt li semblava que la Transició estava bé i tenia possibilitats. Ell i el seu company i successor Helmut Schmidt es van fer amics de Felipe González i el van invitar a Alemanya per parlar del futur i fer amistat. Li van explicar com havia estat de mal vista i aïllada l’Espanya del feixisme, i que ell no havia rebut l’educació política que calia. Per exemple, com es que en Felipe s’oposava a entrar a l’OTAN? Li calia saber que els països benestants i exemplars de l’Europa occidental, als que ell hauria d’afegir Espanya, eren un club benestant que tenia les seves regles. l’OTAN i la Unió Europea encara embrionària del temps eren organitzacions de les que calia ser membre i en trauria molt i el seu país pujaria en categoria. El Sr González ho va entendre molt bé. Probablement en Felipe va entendre també que per ser membre d’un club sempre cal pagar les quotes. Va tornar a Madrid molt entusiasmat amb la Transició i afavorint l‘entrada a l‘OTAN i les bases nord-americanes. I sobretot, res de marxisme. N’hi hauria prou dient que era d’esquerres i no calia cap objectiu clar.

Si hom imagina les inclinacions polítiques d’una nació com una regla de fusta amb la dreta dura dura i l’esquerra als dos extrems oposats, si hi ha un govern de dretes per molts anys i aconsegueixen dirigir i influenciar el discurs públic i tenen ràdios i TV, poc a poc amb l’esperança de tornar al poder, l’esquerra va relliscant cap la dreta, esdevenint primer centre esquerra, després centre dreta (com el PSOE) actual) i final esdevé neoliberal i globalitzadora oferint nomes retocs socials, sense canviar la situació ni treballar de cara a la igualtat d’oportunitats i benestar de tots els homes. Ja hi hem arribat. El PSOE ni és socialista ni obrer. Només espanyol.

Oportunitat Menystinguda

El conflicte català ja ha durat mes de tres segles, no s’ha acabat mai, continua provocant crisis internes polítiques a l’Estat, com l’actual i ha jugat un paper en els moments pitjors de la història de l’estat. No seria hora d’acabar-ho amb discussió i conciliació, enlloc d’empresonar polítics ? Seran capaços de conduir eleccions generals amb la repressió contra Catalunya com a tòpic principal? Ja ho estan fent, no obstant els problemes  socials i econòmics de l’estat.

Hi ha els exemples recents de llocs com el Quebec i Escòcia i abans el cas famós insoluble de la independència de Guinea-Nova Papua contra Indonèsia que mediadors de les Nacions Unides van resoldre de forma exemplar. I fins a cert punt, caldria recordar la història del llarg i gravíssim conflicte irlandès, acabat amb l’acord del Divendres Sant gràcies a la mediació del Senador nord-americà Mitchell.

En general és millor (o necessari) tenir mediadors.Encara que no n’hi hagi, les negociacions a les que Espanya s’oposa,  tenen tres fases:

1) Presentació i discussió dels greuges. Els espanyols fins ara ni tan sols han respost a greuges Catalans presentats per escrit.

2) Intent de la potència dominant de resoldre el cas fent concessions, cosa molt exitosa al Quebec, amb l’esperança que els ciutadans agreujats se sentin satisfets i abandonin el projecte d’independència. A Espanya, d‘això no en volen saber res.

3) Fixació d’una data per a la resolució final, en general un vot d’autodeterminació un o dos anys després.

I en el fons no passa res, les relacions segueixen essent fortes, hi ha reconciliació i havent acabat amb el problema, la política esdevé millor i més clara. I el govern es preocupa més pel benestar dels ciutadans.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Historia del PSOE, independència, Negociacions, Pedro Sánchez, PSOE, Willi Brandt

Alguns quedem que encara recordem l’activisme pro-europeu de certes agrupacions catalanes ciutadanes desesperades per la dictadura franquista que no acabava: Europa era la llumenera gloriosa i democràtica que ens trauria del nostre patiment i ens asseguraria per sempre més la llibertat, prosperitat i justícia, perquè els països de prestigi firmants, de molt historial  (Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia) defensarien els valors europeus dels que tant esperàvem els Catalans. No ens van dir mai la veritat: es tractava de fundar una Confederació neoliberal i globalitzadora preparada per apartar el Socialisme de l’esquerra i exercir un control ferm sobre tots els països membres, sempre sota el paraigua dels Estats Units d’Amèrica. Ho han aconseguit plenament.

Les Explicacions de Neil Davidson publicades a New Politics (2019)

Neil Davidson és un professor a la Universitat de Glasgow, ja conegut pel llibre We Cannot Escape History (Haymarket Books 2015) que fa poc va donar una entrevista il·luminant a la Revista New Politics, recentment recollida en part a un Harper’s Magazine.

Davidson ens recorda que la UE fou desenvolupada lentament després de la Segona Guerra Mundial per quatre raons principals:

1) França, després de patir tres guerres contra Alemanya amb milions de morts en menys d’un segle, ja en tenia prou, i va voler establir regles que separessin la competició militar i geopolítica de l’economia. Amics amb interessos comuns col·laboren i no fan guerres.

2) Els EUA desitjaven un complement polític al seu project militar de la NATO, cosa que Davidson veu com un desenvolupament imperialista. La NATO està sempre sota autoritat americana i el projecte d’un exèrcit europeu va desaparèixer misteriosament. Trump pot venir i esbroncar tots els caps de govern europeus.

3) El gran objectiu dels fundadors de la Unió era desterrar per sempre qualsevol forma de proteccionisme del sòl europeu, refermant globalització per sempre més. Contra més països en seguissin membres, millor. Valors europeus i democràcia com a requisit? I ara!

4) La UE fou desenvolupada durant un període de boom econòmic sense precedent que va seguir la Guerra Mundial. El capital necessitava una expansió més enllà de les fronteres nacionals. La fi de la colonització africana en aquells moments, ho feia encara més urgent.

Tots els objectius van ser assolits plenament I segueixen en actiu. I de democràcia i dels famosos valors europeus ja no parla ningú. Davidson ens recorda el “federalisme interestatal” proposat pel famós economista Friedrich A. Hayek, sovint considerat un dels pares del neoliberalisme, en 1939, que ara es veu totalment realitzat en la UE. Hayek proposava que l’activitat econòmica havia de ser governada per un grup de buròcrates no elegits, sense que polítics i ciutadans enrabiats s’hi poguessin oposar. La UE és exactament així: els òrgans que corresponen a la ideologia visionària de Hayek són la Comissió Europea, el Consell Europeu, el Banc Central i el Tribunal de Justícia, tots ells completament fora i pel damunt de controls polítics, cívics o governamentals. Hi ha el Parlament que sí que és elegit, només que gairebé no té autoritat. No poden aprovar lleis que no hagin estat proposades per la Comissió i tota la legislació ha de ser confirmada pel Consell d’Europa format per tots els caps d’estat, sempre obedients a Alemanya i França.

Brexit

Els gran capitalistes britànics havien estat incondicionalment a favor de la UE i tot allò que representa, però el Partit Conservador està ple de petits capitalistes individuals que no ho tenien gens clar i per això es van inclinar pel Brexit. De la mateixa forma que hi ha gent progressiva molt diferent al món, també passa el mateix amb la dreta Conservadora i aquestes discussions acaben presentades al públic, on el Brexit es va barrejar amb moltes coses, com ara la immigració.

La Unió s’ho prengué molt malament, perquè hi havia altres països on també se’n parlava i va decidir escarmentar i donar una lliçó als britànics. La negociació va esdevenir dificilíssima, gairebé impossible. Degut al record de la tragèdia política d’Irlanda del Nord, el Regne Unit havia de preservar la frontera oberta entre l’Ulster i Irlanda, perquè ho havia firmat amb la República Irlandesa i per por d’un altre bany de sang. La condició de la UE, acceptada per Theresa May i que ells es neguen a canviar, seria que el Regne Unit quedaria dintre la unió duanera europea, cosa que de fet voldria dir que el país segueix dintre la UE i el Brexit no ha tingut lloc. Theresa May va proposar alternatives que els buròcrates de Brussel·les no van voler discutir. I com en Sánchez, es continuen negant a discutir res. Pel que fa al Brexit dur, sense acord, els europeus segueixen repetint per fer por que els britànics en pagarien les conseqüències, però de fet son els europeus, sobretot França, qui en tenen més por. Si Johnson ho fa, haurà de desenvolupar un sistema per mantenir la frontera irlandesa oberta, però Irlanda es un país feble sense veu i la UE li pot manar tancar la frontera. Els polítics no tenen res a dir.

Oi que tot això no ho expliquen be mai? Com en el cas del Brexit, la UE ens va tractar als Catalans tan malament per escarmentar als diferents grups amb projectes similars que hi ha a molts racons europeus. Ara entrarà en funcions una altra Comissió, però us heu preguntat qui els ha elegit? O amb quants països estan negociant l’admissió? Son tots els nous membres de la mateixa qualitat que el nostre Borrell? Pobre Catalunya si és d’aquests de qui hem d’esperar ajut!

Joan Gil

Tags: BREXIT, Friedrich Hayek, Irlanda, Neil Davidson, Ulster, Unió Europea

Sovint envejo el poble nord-americà: amb quina alegria celebren sense dissidència el 4 de Juliol l’aniversari de la seva independència! Totes les cadenes de TV fan programes especials amb música, cant i focs artificials, hi ha diaris que reprodueixen la memorable Declaració d’Independència: “Ens sembla evident que tots els homes hem nascut iguals…i tenim els mateixos drets…” No vivien a l’estat espanyol, on poder i manca de poder es confronten des de fa segles en una lluita identitària gratuïta, perillosa i sovint en la forma de repressió, abús i violència cruels. Una lluita que tergiversa el nostre desenvolupament històric, cultural, identitat i ignora drets col·lectius.

A tots els països civilitzats (en queden alguns), el cap d’estat i el govern, sobretot si es elegit, promouen la unitat i pau interiors accentuant la tolerància, respecte i convivència de tots els grups polítics i identitaris existents a la nació. Ens hauríem d’estimar els uns als altres… sense excepcions. Què és això de “A por ellos” Com és que es que no ho denuncien unànimement tots els mitjans i polítics respectables? Detinguts polítics al segle XXI com si estiguéssim a Corea del Nord o la República del Congo? Tots ells han demostrat ser homes i dones que honren el seu país amb el seu esperit  democràtic i respecte de la llei. Ja més de dos anys de presó suposadament preventiva! Molts criminals comuns no passen tant de temps entre reixes i gaudeixen de règims especials. I perquè han de patir tant les seves famílies? La llibertat provisional existeix perquè una persona que no ha estat condemnada a res té dret a tots els drets civils, el més gran dels quals es la llibertat. Com pot ser que ningú tingui dubtes sobre el contingut  de la sentència?

Fa ja més de tres segles, d’ençà de la destrucció pels borbons de l’organització confederal del nostre estat per equiparar-nos a la seva França, de la què volia ser rei, Catalunya ha estat i segueix sent avui en dia el gran problema d’Espanya, sovint l’únic. Com és que no sols no el volen resoldre, sinó que fins i tot es neguen a reconèixer-lo i només responen a l’enumeració dels nostres greuges amb insults, amenaces, lleis promulgades pel seu interès,  fiscals implacables al servei del partit governant. Fou el discurs del borbó postfranquista després del referèndum allò que cal esperar del cap d’un país avençat i democràtic? És així com un cap d’estat parla d’una minoria nacional? Va semblar com si parlés d’una colònia americana en rebel·lió contra un estat sacrosant. Van ser violents, nosaltres no en som. Espanya estaria més unida i millor sense Catalunya.

La democràcia al món ha canviat

Per segles, mil·lennis, la llei escrita cobria poques coses i no significava res comparada amb l’autoritat del rei o dictador. Intel·lectuals del segle XVII van començar a somiar i escriure sobre un món millor que aviat arribaria, on el poble elegiria lliurement representants i un govern que els representaria i defensaria els seus drets, i que jutges independents serien nomenats. Molts es van pensar que això sí que funcionaria bé quan es va anar imposant poc a poc de país en país als segles XIX i XX, sobretot després de la II Guerra Mundial. Fins i tot, increïble com sembli, va arribar a Espanya.

Ara vivim el temps del desengany. Seguim esperant aquesta democràcia però molts veiem que no és perfecta ni representa sempre la voluntat popular, i que els jutges no són els que voldríem. Al segle XIX van aparèixer els cacics polítics que podien guanyar o fer perdre eleccions, que entenien que no hi havia cap raó per implementar les promeses electorals un cop elegits. Al món modern aquest sistema s’està reproduint de forma més amenaçadora. Resulta que és possible controlar i “formar” l’opinió publica. Quants diaris espanyols presenten discussions serioses del problema català sense insults? I ho fa el rei? I les notícies de la majoria de ràdios i televisions? I d’Internet, que amb les falses notícies i els insults sembla influir la política de molts països? I el silenci de moltes coses, sobretot corrupció política? I els fiscals que el Govern Sánchez i el seu PSOE engega contra els Catalans i el seu President? És un partit democràtic el PSOE? No han descobert els governants al poder que no cal preocupar-se dels desitjos populars, sinó que es millor “educar-los” perquè sàpiguen com votar abans de la pròxima elecció? I sobretot, que no es facin “populistes”, sinó que tornin a votar com cal a gent ben establerta!

Exemples: Mireu què han fet persones elegides en vots relativament lliures: Erdoĝan a la Turquia, el govern polonès i l’hongarès, el govern Trump, fins i tot Putin que segons les enquestes és invencible? A l’Índia, la democràcia més gran, el Primer Ministre Modi ha liquidat la constitució de Catxemira tallant els els mitjans de comunicació. No obstant tenir una de les poblacions musulmanes més grans del món, diu ara que certs musulmans no són ciutadans i haurien de ser expulsats. Qui es preocupa del milió de Rohingyes expulsats de Myanmar que viuen en la misèria a Bengladesh mentre aquesta senyora del Premi Noble segueix manant i sent reelegida? I de què serveixen les manifestacions a Hong-Kong? La Xina és prudent per ara perquè coneix la impotència dels manifestants. Volen repetir a Hong-Kong el sistema bàltic de les cadenes humanes, que ens va servir de tan poc. I què en van treure les Armilles Grogues a França? I qui defensa la minoria Uigur a la Xina, que en l’actualitat pateix empresonament, adoctrinament forçat i silenci sota amenaces. I qui es preocupa de la vida diària a Palestina i Gaza? La defensa dels immigrants centre-americans que fan molts polítics i agrupacions estatunidenques és notable, només que dissortadament no serveixen de gran cosa. Qui controla les maniobres antidemocràtiques de la Unió Europea? Perquè segueixen negociant l’ingrés de Turquia? Sabeu quins altres països pensen admetre? Coneixia algú els nous candidats als càrrecs de Brussel·les? Negocien com cal el Brexit entenent el problema de la frontera nord-irlandesa? Llibertat, democràcia, on has anat a parar?

Hi ha qui pensa que el desenvolupament de l’internet potser algun dia ho canviarà tot, permetent al poble fer saber els seus desitjos al Govern i fer creure als polítics i no a l’inrevès com passa ara.  Potser sí, però com s’evita la influència del govern i dels rics (com passa als EUA) que han demostrat poder controlar l’opinió publica? Potser a Espanya seguiran mentint al poble sobre Catalunya i evitant una solució pacifica i negociada. I deixaran els presos polítics a la presó. O en faran més.

Quina pena no poder escriure res millor per celebrar la Diada!

Joan Gil

Tags: Democracia, Diada, Presos Polítics, Vots

• L’única resposta racional als qui neguen l’escalfament global és que no es pot negar, però mireu què passa pel món: tot el Partit Republicà dels EUA i ja molts radicals de la dreta europea no hi creuen. El President Trump ja va declarar que el canvi climàtic era una mentida (un hoax en va dir) introduïda per la Xina per fer diners. L’estat de la Florida té prohibit als seus empleats escriure l’expressió Escalfament Global. Molts han intentat en va explicar-ho al Sr. Trump i als EUA ja és possible identificar proves contundents que el problema ha començat. La quantitat de CO2 a l’atmosfera es pot mesurar i els seus efectes els pot explicar qualsevol físic. A més, no hi ha cap laboratori qualificat que en tingui dubtes. Però el  cap de Política Ambiental del govern nord-americà no hi creu i diuen que la Casa Blanca està organitzant un grup per contradir aquesta mentida i il·luminar el món.

Com va començar el disbarat

Fa ja molts anys (segle XIX) que algun científic va avisar, amb poc èxit, del perill de l’acumulació de CO2 a l’atmosfera i les conseqüències que tindria. Va ser fa molts anys durant l’administració del President Jimmy Carter que algú ho va llegir a un article científic i preocupat ho va presentar al despatx del President. Carter va dirigir-se a la Fundació Nacional de Ciències  demanant un dictamen i li van respondre que era veritat. El President Reagan que va substituir Carter no estava inclinat a preocupar-se de la ciència tant com dels negocis i la Guerra Freda, però altres administracions el van succeir i la preocupació va anar creixent arribant a preocupar els sectors industrials que vivien del carbó i petroli i se sentien amenaçats.

Exxon sembla ser la companyia petroliera més important del món i manté un centre d’investigació científica per qüestions d’interès propi molt important. La direcció va demanar als seus científics que estudiessin el problema. També van respondre que era veritat. La direcció s’ho va prendre amb ràbia. Podrien perdre molts milers de milions només pel que anaven dient un parell de científics que fins i tot són difícils d’entendre i van cridar per consultes per segona vegada els seus empleats per parlar-ne a fons seriosament. Molts dels consultats, explicant el cas i com s’havia estudiat, van haver de referir-se a la multitud de factors difícils d’avaluar que determinen els temps, l’evolució i estat final a un cert moment i als problemes matemàtics que hi ha (seguiu llegint). La direcció d’Exxon ho va interpretar com la corda salvadora, dient que el cas era massa difícil per estar segur de res i que tot el que es deia era especulació i que hi havia opinions diferents. Van transmetre aquest punt de vista als cercles econòmics i politics interessats, que el van adoptar en l’acte i segueixen defensant-lo en els nostres dies. En Trump ha repetit manta vegada que la ciència és massa difícil i els savis no es posen d’acord (!) i els homes de ciència sempre es barallen entre ells. En canvi, la indústria de l’energia està creant un mon meravellós i pròsper amb protecció absoluta de l’aigua i l’ambient, creant feina per a molta gent. L’amenaça és una ximpleria incerta. Cal esperar i veure que passa, i si passa alguna cosa, quan passi ja ho arreglarem com hem fet sempre. I prou.

Resposta

És difícil respondre amb calma a una argumentació tan absurda en la que no obstant tanta gent poderosa i gran part de l’extrema dreta pel món creu o pretén creure. Els que ho diuen no ho entenen perquè ni volen ni els convé entendre-ho. Tant les observacions que ja es poden fer, el desglaçament al Pol Nord i Groenlàndia i de tantes glaceres pel món, l’alçament del nivell de l’aigua a molts llocs i l’opinió unànime de tots els científics seriosos que ho han estudiat, inclosos els dels EUA, no permeten cap dubte. Un altre problema relacionat indirectament amb el canvi climàtic és la migració massiva humana sense precedents que estem experimentant per tot el món, la qual te sovint o sempre un rerefons d’empobriment i misèria causat per la sequera i l’escalfament global. La migració imparable massiva està a punt d’esdevenir un dels problemes més greus de tota la humanitat i no es pot aturar dirigint els migrants a camps de concentració situats a països pobres.

Entendre que hi ha un problema és molt fàcil i indiscutible. L’única cosa que és difícil es preveure exactament la forma  i el temps quan els canvis aniran tenint lloc. És com passa amb els huracans: no hi ha dubte que existeixen i cal preocupar-se’n per protegir vides humanes però ningú pot predir al començament el trajecte exacte ni on tocaran terra ni amb quina força arribaran  fins el darrer moment. Són aquests dubtes raó per ignorar-los i no prevenir-ne els efectes? Els negadors de l’escalfament global confonen intencionalment dues coses, la realitat amenaçadora i els detalls o la causa de la seva existència.

Casualitat i Caos

Com els Presidents americans, molta gent es pensa que quan hi ha un problema hom pot anar a uns investigadors i segur que el resoldran. Alguna cosa sí, altres… probablement algun dia.

En la parla normal, hom confon casualitat i caos com si fossin el mateix. Els matemàtics veuen les dues coses de forma molt diferent. Casualitat és un efecte o resultat  caracteritzat per una manca total d’organització (com els resultat de jugar amb daus) i qui s’hi interessi científicament ha d’estudiar estadística. El caos en canvi és molt diferent, és un model o esdeveniment que només sembla casual perqué és difícil d’entendre. Les conseqüències que veiem resulten de la interacció i actuació simultània de molts factors i són molt sensibles, sovint de forma desproporcionada a petits canvis en alguna de les causes. El temps està sempre en la condició de caos. Citen com a exemple l’anomenat efecte papallona: una papallona agita les ales creant un corrent d’aire al Brasil i això resulta en un huracà a Texas. És sens dubte exagerat, però fa entendre bé el problema.  El temps respon de forma diferent i desigual als factors que el condicionen.0

En altres paraules, caos es un estat organitzat (encara que no ho sembli a primera vista) que és el resultat de diferents causes variables actuant al mateix temps. El resultat éscomplex i difícil d’entendre que sembla casual i desorganitzat sense ser-ho. Per exemple, el temps, és un exemple clar de caos. (Si algú sent inclinacions matemàtiques, li recomano com a introducció l’article Chaos Theory de la Wikipedia americana). Hi ha moltes disciplines científiques on les matemàtiques del caos, gens fàcils i que sovint necessiten ordinadors poderosos, són absolutament imprescindibles.

El primer centre mundial per l’estudi del temps i els seus problemes és sens dubte la National Oceanographic and Atmospheric  Administration (NOAA.gov) de Washington, que emplea més de 6,000 científics i investigadors de nivell universitari molt alt i disposa de satèl·lits, avions, vaixells, plataformes marítimes, càmeres de televisió i observadors per tot el món. Cal tenir en compte que el país té bases militars i fa intervencions a tot el món. Els pronòstics del temps de les televisions i els diaris surten sempre d’ells. En general, avui en dia, la majoria de pronòstics són encertats però no sempre perquè representen tan sols la millor probabilitat i no poden fer-ho millor. El temps depèn de moltíssims factors que canvien contínuament i es veu que les matemàtiques del caos encara no son perfectes.

Només es poden predir amb relativa certesa canvis el darrer moment, com passa amb els avisos de tempesta perillosa o tornados imminents que interrompen els programes de TV o ràdio i apareixen als iPhones.

El Centre dels Huracans es una dependència de la NOAA de la que surt tot allò que sabem, sentim o llegint sobre huracans abans que toquin terra. Resulta que a la part alta de l’atmosfera durant aquesta època de l’any es veuen sempre unes 150 perturbacions que podrien transformar-se en huracans. Poques ho fan, però les que ho fan generen tempestes tropicals i huracans. Afortunadament, la majoria es perden i desapareixen a l’ocèan però uns pocs arriben a baixar fins estar a punt de tocar diferents països, aquí als EUA sobretot al Carib. La NOAA els identifica en l’acte i fa prediccions generals sobre la direcció que estan prenent, la quantitat d’aigua que porten i a quina velocitat va el vent, alertant els territoris al seu abast. Aquestes prediccions, no obstant, poden canviar substancialment, com hem vist moltes vegades, en tot. Aquestes tempestes o huracans poden desaparèixer, reforçar-se o afeblir-se o canviar de direcció. Si veieu a un a pantalla els primers dibuixos de l’huracà, veureu que ensenyen no pas un a línia marcant la direcció, sinó una fletxa molt gruixuda, cosa que indica la incertesa del Centre. Diuen que va cap a Miami, però podria tocar terra també 50 qm mes al nord o al sud, o a l’estat de Georgia.

Encara no sabem com serà el canvi climàtic que s’acosta a tot el món d’aquí 50 o 100 anys, però si que ve de camí i que encara podríem fer alguna cosa. No caldria preparar-se?

PS: Considerant el terrible huracà categoria 5 ara en progrés, podria ser que algú s’interessés per llegir més informació sobre la natura i orígens dels huracans que es pot trobar al meu apunt del 7 de Setembre de 2017. Els huracans comencen com a tempestes tropicals i avencen fins Huracans 1, 2, 3, 4, i 5. Els de categoria 5, amb velocitats del vent  de més de 300 qm/hora són raríssims i fa molt anys que no n’hi havia hagut cap. Els huracans prenen l’energia de la temperatura de l’aigua i ja sabem que aquest any ha fet molta calor.

PS2: Sentint i llegint notícies a  Catalunya sobre l’huracà a Nord-Amèrica, m’ha semblat que alguns no entenen que a més de la pluja  i el vent el perill més greu prové de la pujada del nivell de l’aigua del mar, deguda a la baixíssima pressió que existeix sota l’huracà, sobretot l’ull, que actua com una aspiradora. Segons el lloc i la severtitat de l’huracà  i la distància de la platja,  el nivell de l’aigua podria arribar als 6-7 m, cosa que sembla haver passat a les Bahames i és molt destructiu

Joan Gil

Tags: HURACANS

El President Trump acaba de manar la reactivació de la pena de mort per violacions de lleis federals (actualment aturada) que resultaria en l’execució gairebé immediata de tres homes. De fet, la pena de mort a la nació per crims comuns de jurisdicció estatal ha caigut fortament els darrers anys. La prohibició de les farmacèutiques de vendre drogues letals als estats que la mantenen fou molt efectiva, encara que alguns ja han trobat forma de tirar endavant i resumir la pràctica. La majoria d’execucions tenen lloc a Louisiana i Texas. Pel que fa als Federals, són molt rares. Hom recorda l’execució del survivalista que va fer saltar l’Edifici Federal d’Oklahoma City l’any 1995 causant 168  morts i molts ferits. El culpable,  Timothy McVeigh, morí  executat a Terra Haute (INDIANA) en 2001. Molts familiars de víctimes van insistir en presenciar-ho i com que eren molts, tot fou transmès per vídeo a un local tancat. Deien que els familiars hi trobarien “closure” (consol). A mí em va semblar un ultratge.

La monja catòlica Helen Prejean volia parlar amb els condemnats

L’altre dia va donar una entrevista molt llarga a la National Public Radio perquè acabava de publicar un nou llibre. És molt probable que la majoria de lectors no reconeguin el nom, però potser van veure com l’actriu Susan Sarandon va guanyar un Oscar interpretant-la a ella en el film Dead Man Walking conjuntament amb Sean Penn. La pel·lícula explica la història d’una monja que va a la presó a ministrar a un condemnat a mort, parlant a més amb els carcellers i les famílies de les víctimes i dels condemnats. Certament no hi anava per excusar ni perdonar res. Els qui no entenen perquè algú faria això són els mateixos que potser no entenen perquè ens oposem a la pena de mort o a que éssers humans siguin torturats o deprivats dels seus drets. És per nosaltres que ho volem, per mantenir la nostra dignitat  col·lectiva, el respecte a la condició humana i la nostra civilització. Un home és un home des del dia que neix fins el dia quan mor i no deixa de ser-ho mai. El condemnats passen anys tancats a una cel.la d’un metres quadrats, han perdut tots els familiars i coneguts, no tenen accés a cap activitat, són insultats i maltractats i viuen per anys en l’odi i la desesperació. Com afecta la situació a les famílies i també als administradors i executors de la justícia?

El verdader primer condemnat visitat per Prejean

El film ens explica que el caràcter interpretat per Sean Penn es deia Mathew Pocelet i que havia assassinat sense cap raó una parella de jovenets encara a la High School que s’havien retirat un vespre en cotxe a la vora d’un llac tranquil a festejar. El llibre de Prejean en què es basa el film explica la realitat de forma una mica diferent.

El primer visitat per la monja es deia en realitat Elmo Patrick Sonnier, i efectivament havia estat tancat per sis anys al presidi d’Angola a Louisiana esperant la seva execució. La raó per la sentència s’acostava bastant a la història del film. Amb un amic, que testificaria contra ell,  va assaltar, violar i assassinar una dona jove que sortia d’una festa de comiat abans d’entrar a l’exèrcit. Poc temps després va abatre a trets sense cap raó un jove, que va viure però va quedar a una cadira de rodes.

El capellà de la presó d’Angola sembla haver conegut a Helen Prejean com una monja progressiva oposada a la pena de mort. Li va escriure que la data de l’execució d’aquest home s’acostava i que insistia en demanar una altra apel·lació i a veure si volia anar a veure’l i potser ajudar-lo, encara que al seu parer ja no hi havia res a fer.

En aquest lloc, encara que no sembli tenir res a veure, voldria afegir que un compositor nord-americà poc conegut anomenat Jack Haggie va fer una òpera també anomenada Dead Man Walking que jo vaig veure a la NY City Opera i feia una introducció de Helen que no puc oblidar. Hom veia la soprano que la interpretava al mig de l’escenari al seient d’un cotxe mentre evidentment  conduïa de Nova Orleans (on era mestra d’escola) cap a Angola. Una pantalla de video al darrera seu ensenyava la imatge en moviment de la carretera vista pel conductor. En la seva cançó la dona no mostra cap entusiasme sinó que sap que ha de fer. Es queixa molt de la calor que fa i de la distància tan llarga fins a Angola i li consta que s’està ficant a un drama molt gran, però que no en farà cap tragèdia. Un cop a la presó, és molt mal rebuda per tothom, inclòs el reclús, però decideix tirar endavant. HG era una dona tranquil·la i segura d’ella mateixa que coneixia la seva obligació i no es feia il·lusions.

Va aconseguir parlar amb tothom, amb les famílies de les víctimes, que no la volien rebre ni sentir-la i amb el sobrevivent a la cadira de rodes. Es tractava de fer-los entendre que ni  estava excusant el crim ni intentant esquivar el càstig i que no, que Sonnier no havia demanat perdó a ningú. Les famílies sovint tenen dificultats superant la injustícia que han patit i això els consumeix i priva de confrontar la realitat i intentar resumir una vida normal. Helen venia a expressar consol, solidaritat i ajut per recuperar la pau i serenitat interior. També va parlar amb la família del criminal, de la seva història, infantesa, dels problemes i coses bones i dolentes que va fer, de com va esdevenir com era. De com i perquè va començar a prendre drogues i fer mals amics. Dels sentiments envers les famílies de les víctimes. Va veure moltes llàgrimes.

Al final va convèncer el condemnat que no estava tan sol com es pensava i li va fer entendre el mal que havia fet a tanta gent i com podia recuperar no obstant la seva condició al menys part de la dignitat humana i acceptar serenament allò que era inevitable. Els condemnat es va negar a demanar perdó però en el moment de la mort va demanar que Helen fos present darrere la finestra i van intercanviar un signe, com un salut final.

Helen Prejean va ministrar finalment a set condemnats. En un cas, el director de la presó li va permetre quedar-se al costat del condemnat durant l’execució. Va esdevenir i segueix essent una activista molt coneguda contra la pena de mort que al seu parer segueix fent mal i pervertint i torturant molta gent després del crim. A més de ser una feminista molt determinada.

Altres coses que Prejean explica

Segueix essent com ha estat sempre, una monja catòlica devota i creient. Explica que quan ella va entrar, feien vestir les monges amb hàbits negres llarguíssims i cap completament cobert, que l’ofegaven i diu ara que li recorden les burkes de certes dones musulmanes que molesten a tanta gent.

Parla del vot de celibat que l’Església exigeix, que a vegades sembla com si fos un intent d’eliminar cap mena de sexualitat dels individus, que si fos possible els faria perdre una part de la condició humana. Ella explica com de jove va anar a un curset on  es va trobar amb un capellà jove amb qui va establir una amistant molt profonda i que van arribar a parlar sense embuts de la seva relació, triant mantenir el vot de celibat que havien acceptat voluntàriament. Però com podria algú oblidar que hi ha homes i dones al món i els interessos i problemes que d’això s’en deriven?

S’ha queixat moltes vegades de com les dones son tractades per l’Església. Fa poc va anar al Vaticà presentant una carta de queixes al Papa Francesc en persona. Resulta que està prohibit no sols que les dones siguin ordenades, sinó fins i tot que prediquin dintre l’Església o que llegeixin en veu alta l’Evangeli durant la Missa. En canvi, ella diu que ha anat a predicar algunes vegades a esglésies protestants sense problemes i que no entén perquè una monja catòlica no pot fer-ho a una església catòlica.

En Francesc li va respondre que no veuria mai durant la seva vida l’ordenació de dones al sacerdoci.

Joan Gil

Tags: Execucions EUA, Helen Prejean, Monges

1. Continuï Llegint »

Tags: Despair, Job loss to computers, Shootings, White supremacism, WJ Wilson

L’altre dia va aparèixer una gotera al meu sostre i vaig veure que l’aigua tocava un llum elèctric. Li vaig dir al treballador que allò era un perill. Noooo, em va respondre. Avui en dia l’electricitat està tan ben illada que es completament impossible que passi res. La resposta em va fer riure i un nom em va venir al cap: Damascus, un petit poble de 380 residents al centre de l’estat d’Arkansas a uns 80 qm de la capital Little Rock, en aquell moment en mans del Governador Bill Clinton, que per un miracle es va salvar, ell i mig estat d’Arkansas, de l’explosió nuclear més gran de la historia.

La dissuasió nuclear durant la Guerra Freda

Mentre que moltes parts del món van patir de guerres en representació dels EUA i de la Unió Soviètica (potser Vietnam fou la més horrorosa), aquestes dues superpotències no es van confrontar directament degut a l’existència de bombes atòmiques i míssils intercontinentals  que haurien assegurat la destrucció mútua immediata de totes dues. Hi havia armes nuclears a avions i submarins de locació desconeguda però sobretot hi havia ICBM (Intercontinental Ballistic Missiles) apuntats a objectius enemics mai identificats duent una bomba d’hidrogen, l’arma nuclear pitjor de totes. Als EUA hi havia 18 sitges (silos en Angles) contenint un Titan II míssil, una arma enorme, soterrat verticalment a la sitja amb una profunditat equivalent a 15 pisos i equipats amb una bomba d’hidrogen de 9 megatones, capaç de destruir un territori molt gran. La sitja era coberta per terra i no es podia reconèixer des de l’aire.

Un US Broken Arrow Accident té lloc a Damascus AK

US Broken Arrow és la designació d’accidents de qualsevol país amb significat nuclear no causats per l’enemic o en acció militar (fletxa trencada). Per veure què va passar traslladeu-vos sisplau a un lloc rural amb pocs residents a 5 qm del centre de Damascus on un desastre va tenir lloc entre el 18 de Setembre de 1980 entre les 6:30 de la tarda i la matinada del 19 a les 3:00.

En aquell moment s’estava celebrant una festa entre els militars; Bill Clinton, el Senador Ted Kennedy i altres polítics prominents hi eren i van ser evacuats immediatament. Perquè va passar? Potser un error tecnològic o de computer? Una equivocació a la sala de control? Una falsa alarma? Res d’això: fou causat per una badada d’un treballador de poca importància.

El coet Titan II havia de ser mantingut periòdicament i cal saber que en aquell temps el combustible que utilitzava era líquid (ara és sempre sòlid), però molt especial: consistia de combustible i un gas oxidant mantingut a tancs separats. Tenien la propietat que explotaven tots sols encenent el propulsor quan es posaven en contacte. El coet volava tot sol prement el botó.

El desastre el van causar dos homes de rang militar baix que anaven a comprovar i tornar a omplir els compartiments de l’oxidant, a la part més baixa del míssil. Resulta que els militars tenien llibres amb instruccions per a tot. Per obrir la tapadora del tanc acabaven d’introduir un nou instrument anomenat clau dimanomònica (que jo tampoc sé què vol dir) per substituir el trinquet que s’havia utilitzat fins aquell moment. Els dos homes van entrar a la sitja per la part de dalt baixant entre el míssil i la paret en un ascensor mot estret tocant el coet, quan el treballador més jove de sobte va recordar que  s’havia descuidat la nova clau, que era obligatòria, al cotxe i que seria una llauna tornar a sortir per recollir-lo al cotxe. El treballador més gran va dir fatalment que no calia. Ell tenia el vell trinquet (un instrument d’un metre de longitud pesant uns deu quilos) i que ja l’havia fet servir moltes vegades.

De fet havia passat també moltes vegades que un instrument havia caigut entre la paret i el coet sense conseqüències, però aquest cop va acabar molt malament. Encara que les explicacions són confuses, sembla que van caure el trinquet i la tapa del tanc al mateix temps. Imagineu-vos dos articles metàl·lics de pes molt considerable caient potser d’una altitud  de 10 o 12 pisos. Una de les dues va rebotar al sol dirigint-se pel dret a la paret del tanc inferior de l’oxidant fent-hi un forat o escletxa. Immediatament el gas verd va començar a sortir, pujar i omplir la cavitat al voltant del coet. Un desastre ja inevitable havia començat.

Al comand hi havia per casualitat un lloctinent que tenia interessos tècnics i volia fer carrera i se sabia de memòria tots els manuals, una verdadera biblioteca, que ho cobrien tot. Fou ell qui va veure immediatament com les portes de l’infern s’acabaven d’obrir. El resum de la situació era clar: l’accident no estava previst i no hi havia absolutament res a fer. Ningú podia evitar que el combustible explotés i ningú podia estar segur que la bomba d’hidrogen no explotaria també.

La cadena de comand fou notificada: el coronel, un general, el Pentàgon, la Casa Blanca. A l’exterior tots els prominents van ser evacuats, així com els pocs agricultors que hi vivien. Un home essent evacuat va reconèixer un amic policia a una de les barreres i li va preguntar què passava. No li podien dir, però li aconsellaven carregar tota la família al cotxe i anar tan lluny com pogués.

Les baralles i ordres contradictòries entre el membres del comand militar van començar. Era lògic: un desastre s’acostava i no es podia fer res. Tristíssimament una autoritat militar va causar l’únic mort que hi hauria: va manar que un home entrés a la sitja a apagar un ventilador elèctric. I en aquell moment l’explosió va tenir lloc. El mort era el millor amic del pobre desgraciat que havia deixat caure el trinquet.

L’explosió

Encara que la fuga tenia lloc al tanc del primer estadi o phase per arrencar que nomes contenia l’oxidant, tothom havia entès que faria contacte amb el combustible i hi hauria una explosió i que no es podia evitar. Va passar a les tres del matí. Primer va explotar el combustible de la primera phase, el més baix. Això va aixecar el coet fent saltar la tapadora de la sitja i obrint el camí del cel. El coet va sortir engegat i aleshores el combustible de la segona phase, més alt, va explotar també més fortament. Esmicolat, fragments del míssil van volar per l’aire per tot arreu. Van pujar tan alts que una pluja de fragments metàl·lics no va començar a caure fins segons després. El míssil, però, no va sortir mai de l’àrea.

I la bomba d’hidrogen? Havia explotat? Si hagues explotat ningú que feia aquesta pregunta estaria viu. Helicòpters i personal de la Forca Aèria la van trobar a un forat bastant profund a uns 100 m de la sitja destrossada i la van recuperar sense més incidents.

I els dos treballadors militars que havien causat l’accident? No foren acusats de res però van ser assignats a treballar a la cafeteria.

Llistat dels accidents “Broken Arrow”

Hem sentit dir moltes vegades que aquests llocs militars, com les centrals nuclears, són absolutament segurs. Que s’ho cregui qui vulgui. Els Estats Units han identificat i fet públics 32 Broken Arrow accidents greus (inclou casos coneguts de l’URSS, on potser fou pitjor del que sabem encara). A l’Estat hom recorda les bombes atòmiques de Palomares que fou l’únic cas conegut al món d’escap considerable de radioactivitat. En Sr Ministre d’Informació i Turisme (o Deformació i Cinisme, com deien alguns) dirigit pel futur PP demòcrata Sr Fraga Iribarne va informar al poble espanyol que tot eren calumnies de la Internacional Socialista i l’Anti-Espanya de sempre. Es va deixar fotografiar a la platja en banyador.

En molts altres cases bombes atòmiques i reactors nuclears de submarins foren perdudes i algunes no van  poder ser recuperades mai. Uns quants pilots van morir als accidents. Al Regne Unit va haver un cas més perillós que el de Damascus, quan un avió es va estavellar contra un edifici que tenia bombes sense assegurar, que no obstant va acabar bé. Uns quants vaixells de les superpotències també van xocar i es van enfonsar. Una bomba fou perduda al mar davant una ciutat important del Sud dels EUA. De tant en tant, encara la busquen

Joan Gil

Tags: Damascus AK, Dissuacio Mutua, Guerra Freda, Hydrogen bombs, Palomares, Titan missils

Potser l’elecció inesperada de l’actor còmic de TV Volodymyr Zelenski a la presidència ucraïnesa ens ajudarà a entendre el problema lingüístic del seu país. Difereix del nostre, però té coses en comú. El cas és que com la majoria d’Ucraïnesos a tot el país, Zelenski és de parla russa, el seu programa de TV era en rus i es defensa bé parlant ucraïnès, potser millor que molta gent. Té molts problemes, un d’ells la tràgica confrontació, sens dubte provocada per ucraïnesos massa radicals, ultranacionalistes i puristes, amb rus-parlants igualment radicals i intolerants a les Repúbliques Populars de Donetsk i Luhansk, que gaudeixen de Putin’s suport. Els polítics de Kíev parlen de forma molt despectiva dels Ucraïnesos que no han volgut fugir d’aquests territoris (on havien nascut i viscut sempre).

Una peculiaritat que els Catalans no respectem es el bilingüisme diguem-ne no-adaptable (non-accomodating en anglès): quan dues persones de llengües diferents es troben, totes dues segueixen parlant en la seva llengua i s’entenen perfectament. La Constitució Ucraïnesa diu “La llengua ucraïnesa és la llengua de l’estat. Tant el país com el govern suportaran i desenvoluparan la llengua russa.” Però els governs nacionalistes que hi ha hagut a més de ser extremadament corruptes i ineptes havien imposat l’ucraïnès com a única llengua oficial i de fet havien eliminat i substituït la Constitució regional de la Crimea. En Zelenski que sembla un senyor molt tranquil diu “La propera generació parlarà ucraïnès” i no vol anar molt més lluny. Segueix parlant rus tan tranquil i fa discursos barrejant les dues llengües.

La serie de TV (1915-19) d’on va sortir Zelenski

El protagonista interpretat per Zelenski era un mestre d’escola desesperat pel mal sou, la corrupció i el mal govern que un dia fa un discurs molt enrabiat als seus estudiants, els qual ho enregistren en vídeo amb el telèfon, i ho publiquen a l’Internet. L’èxit és aclaparador. El mestre comença a rebre adhesions i diners i de sobte és elegit president. La seva primera mesura és acomiadar 90% d’empleats públics que no serveixen de res i usar els diners per pagar als mestres d’escola.

Antecedents: Què passava a Rússia i la Unió Soviètica

Segur que em deixo alguns però durant principis dels segle XX l’Imperi Rus primer i la URSS després van dominar per algun temps variable com a províncies Polònia, Ucraïna, Finlàndia, Belarús, Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Geòrgia, Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, parts de Romania i segur que m’he descuidat alguns. A tots aquests països ara independents es parlen moltes llengües radicalment diferents. La URSS les reconeixia totes, un total d’unes 130 i els carnets d’identitat duien sempre la nacionalitat del ciutadà. Però durant l’stalinisme a les escoles els nens aprenien que una nova nacionalitat soviètica s’estava forjant. No calia afegir que la nova nacionalitat parlaria rus. De fet poc a poc població russo-parlant i la llengua russa van anar estenent-se per tot el territori soviètic. A molts països independents aquests russo-parlants són tractats en els nostres dies de colonitzadors i han patit molts abusos. La dissolució de la URSS fou molt desordenada i es van acceptar com a fronteres nacionals les administratives de l’URSS enlloc de negociar. Crimea havia estat russa per molts segles. Amb motiu del 300e aniversari, el Primer Ministre Kruixtxev, que era ucraïnès, va regalar la Crimea, fent-la passar de la República Federativa Russa a la República Federativa Ucraïnesa. No tenia cap dret a fer-ho.

Els esdeveniments de la Plaça Maidan no aconsegueixen res

Tot el món va saludar l’alçament de la Plaça Maidan com una lluita per la democràcia i llibertat i contra la corrupció, la pobresa i la russofília del Govern. El president va fugir a Moscou i un nou President fou elegit que va repetir la corrupció i no va fer res per millorar el nivell de vida de la població ni va controlar les oligocràcies. És a aquest a qui Zelenski trauria fora.

Les Dues Repúbliques Populars de l’Est

Principalment la rebel·lió armada fou el resultat dels abusos i provocacions ultranacionalistes  de Kíev, confrontats amb una població russa igualment nacionalista i capaç d’odi I violència. La qüestió més interessant es perquè s’hi va ficar en Putin? De fet situacions similars s’havien produït a uns quants territoris fronterers i la sang no va arribar mai al riu. L’incident que va desfermar la violència fou una prohibició d’escriure documents oficials en rus (compra-venda, testament,etc). Els Catalans en sabem molt d’això. Pot algú imaginar-se a Putin entrant a una guerra per defensar els drets lingüístics d’uns milers de russos? Jo no. Cal recordar el cas d’Ossètia del Sud que no volia ni quedar-se a Geòrgia ni escriure amb l’alfabet georgià.

Potser la resposta la tindria l’Administració Obama que amb els consells de Biden va atraure i integrar tots els països de l’Europa Oriental antics clients de l’URSS i membres del dissolt Pacte de Varsòvia a la OTAN i a la Unió Europea aprofitant l’hostilitat anti-russa i por que sentien aquests països. L’objectiu era humiliar i reduir a la insignificança la nova Rússia, impedint la seva integració a l’Occident com un amic més. Van anar massa lluny oferint el mateix tracte a Geòrgia i Ucraïna i aquí és on Putin es va plantar. El seu objectiu era evitar aquest desenvolupament. L’OTAN no podia admetre un país en guerra perquè estaria obligada a entrar a la guerra contra Rússia immediatament. Hi ha optimistes que diuen que potser Putin es retiraria a canvi d’una promesa ferma que Ucraïna mai seria admesa a l’OTAN, que és Putin’s real objectiu. Ara bé: la gent de les repúbliques populars d’Ucraïna de l’Est són molt violents i sovint fanàtics i no està clar que Putin els domini.

Perspectives

Zelinski deu ser un bon home però no sembla entendre res i sap molt poc de política o administració pública. El país necessita urgentment préstecs del Fons Monetari Internacional que no treurà per incompetència del govern. La política de reduir les mides de l’Administració sempre falla. Potser frenar l’odi lingüístic i tornar al seny seria possible. Com ell diu, al final tothom sabrà parlar l’ucraïnès aprés a l’escola. Però el parlaran pel carrer? Com sabem a Barcelona, no s’hi pot fer gran cosa. De moment, la llengua que se’ns tira a sobre es l’Anglès. Però podrà Zelinski frenar els fanàtics i acabar amb la legislació ultranacionalista?

Joan Gil

Tags: Català, Conflicte lingüístic, President Zelinski, Rus, Ucraïna, Ucraïnes

Que es un judici xou? Segons l’amic Google “és un judici públic organitzat amb la intenció d’influir o satisfer l’opinió publica enlloc de fer justícia”

Wikipedia ens diu que “és un judici públic en el qual les autoritats judicials ja han determinat la culpabilitat dels acusats”

Totes dues son bones definicions que es complementen, segons els casos. De judicis xous n’hi ha hagut sempre des de fa molts segles, i n’hi ha ara -penseu en la Turquia d’Erdogan  i l’Egipte de Sissi- i a molts països del món que a vegades coneixem i a vegades no. Els tres judicis xou públics de Stalin i el judici secret addicional que va fer contra els militars durant la seva famosa Gran Purga foren tan extrems, horribles, injustificats i cruels que mereixen ser recordats com a exemples del gènere. Ho va reconèixer tothom o hi ha va haver gent neutral i democràtica que va protestar? Moltes víctimes van ser tractats amb reprovació personal difícil de creure, obligats a confessar la seva culpabilitat i foren executats en l’acte. Un exemple interessant fou l’Ambaixador Pro-Stalinista dels Estats Units a Moscou, que es va declarar convençut per les proves presentades i les confessions dels acusats i va afirmar que un partit mai destruiria sense una bona raó la cúpula del seu partit. Els Catalans, un segle després, vam rebre respostes similars de la Unió Europea. De debò? El New York Times li va respondre: Què li hauria semblat si al final de la Revolució Americana el President Washington hagués fet executar Jefferson, Adams i Franklin? És exactament això mateix el que havia fet Stalin. Va fer executar pràcticament tos els homes i companys d’ell i Lenin que havien fet la Revolució d’Octubre. Ell seria l’únic verdader heroi de la Revolució.

Les Raons de la Gran Purga

Stalin no era un home normal, sinó probablement un psicòpata criminal indiferent al patiments i drets humanes. Era com matar formigues. Però no era ni ximple ni incompetent. Va assolir el seu propòsit d’eliminar tots els seniors, els seus iguals i antics companys prestigiosos que tenien suport popular i el podrien haver amenaçat. Entre altres, tots els membres del Politburó original de Lenin excepte Stalin i Trotski -que havia fugit a l’estranger- foren jutjats i executats. Les víctimes havien començat la carrera sovint en temps del tsarisme feudal com a membres del Partit Socialista Demòcrata, una organització que integrava molts grups diferents, entre ells els bolxevics de Lenin. I aquí cal explicar una cosa que només s’està discutint des de fa poc: que de fet el comunisme fou una religió mil·lennial, on els membres treballaven amb sacrificis per preparar un esdeveniment meravellós que estava a punt de tenir lloc als països industrialitzats com Alemanya, el Regne Unit i França i s’estendria per tot el món. Interpretaven la conclusió marxista de Das Kapital sobre la inevitabilitat d’una insurrecció obrera mundial anticapitalista com si fos una segona vinguda del Messies obrint una època gloriosa per a tota la humanitat, un nou paradís, i els bolxevics eren els creients que lluitarien per ajudar a crear-la. Molts intel·lectuals marxistes van protestar dient que era una interpretació ridícula no continguda a Das Kapital. Però Lenin,Trotski i tots els companys hi creien. Calia patir una mica, i ajudar i la glòria de la Humanitat culminaria. Com a prova contundent, Lenin, ja al poder, que s’havia oposat fermament a la Primera Guerra Mundial, va firmar absurdament a Brest-Litvosk en 1918 una pau  separada que regalava a l’Imperi Alemany tot allò que ells volien: Polònia, Ucraïna, els Països Bàltics i Belarús. Perquè? Lenin respongué que no tenia cap importància perquè la Gran Revolució Proletària estava a punt de tenir lloc a Alemanya i les fronteres s’acabarien! Quan va veure que la tal Revolució no tenia lloc, comprenent que no podia existir a Rússia tota sola, va re-introduir en part una economia capitalista (la NEP) esperant els esdeveniments mundials alliberadors que no tindrien lloc mai.

Els quadres bolxevics no tenien cap resposta teòrica o doctrinal pel que va passar a la fi de la Guerra Mundial. A la Xina abans de Mao es va establir un Dictador feixista, a Baviera fou establerta una República Obrera anomenada la Räterepublik (Republica de Consells com la Unió Soviètica), la bandera roja fou alçada sobre la ciutat de Colònia i a tots els vaixells alemanys al Bàltic que s’havien negat a combatre el bloqueig anglès, però tot això es va acabar i esfumar i Lenin morí als 57, essent substituït immediatament per Stalin, un home molt diferent.

Els dos esdeveniments que verdaderament van obrir la crisi foren el fracàs de les revolucions ansiades a l’estranger i la declaració de Stalin que era possible bastir el socialisme a un sol país sense esperar la Gran Revolució promesa que arribaria, però després, algun dia. Aixó era una línia roja per Trotsky, que va haver de fugir per salvar la vida. Socialisme limitat a la URSS? Amb banderes i himnes i exèrcits contra altres proletaris? Mai! Visca la Revolució Mundial!

Un altre esdeveniment determinant de la Purga fou l’assassinat de Kirov, cap del partit a Leningrad, antic amic de Stalin i home de gran prestigi i suport popular, que preocupava a Stalin. Kirov va morir assassinat, sens dubte per ordres de Stalin, pero el Dictador en va culpar una conspiració d’antics dirigents del partit dirigits per Trotski, que planejaven l’assassinat de Stalin i tots els governants amb ajut de països estrangers (tot inventat). El Primer Show Trial i la Gran Purga havien començat.

Els Tres Show Trials

El primer judici xou tingué lloc en 1936. Sembla que les víctimes ja havien estat jutjades en secret però Stalin volia repetir en públic per justificar el Gran Terror que volia desfermar per eliminar tota la generació que havia lluitat i fet la revolució, que eren els seus iguals i per tant perillosos i substituir tothom amb nous amics lleials, més joves i menys famosos, cosa que va aconseguir plenament. Ell faria executar immediatament la gent important i obriria Gulags (camps de concentració i treball forçat) per a les famílies i gent que havia tingut contacte amb ells o expressat simpatia, que van acabar essent molts milers. Tothom quedaria avisat.

El primer judici fou anomenat els dels 16. Els acusats haurien assassinat Kirov, conspirat amb Trotski, boicotejat el pla dels 5 anys, planejat l’assassinat de Stalin per enderrocar el govern i espiat per potencies estrangeres.  Tots els acusats van confessar per escrit i en persona en veu alta que havien fet això mateix. Havien estat torturats i les seves famílies serien executades o deportades si es negaven a confessar. Les execucions dels condemnats van tenir lloc immediatament estil rus: una cambra a la presó amb un drenatge per a la sang i un tret de pistola al cap. (A la sèrie HBO recent sobre Txernòbil, al final sortia una sala d’execucions així)

El segon judici en 1937 fou el dels 17 i va consistir pràcticament en acusacions que estaven connectats amb Trotski per enderrocar el règim, i de fet havien constituït un Centre Trotskista il·legal i naturalment havien conspirat per assassinar Kirov. Un acusat havia confessat per escrit però quan li va tocar parlar, ho va negar tot. Segons sembla Stalin en persona llegia i corregia les confessions. La sessió fou suspesa. L’endemà l’acusat va tornar amb lesions considerables, sobretot una luxació del braç i va confirmar la confessió escrita.

El tercer i final judici en 1938 tingué dos protagonistes principals, un d’ells el gran teoricista, heroi revolucionari i indomtable Bukharin, l’altre un antic cap de la policia secreta NKVD que havia ajudat molt a organitzar els primer judici. La NKVD, successora de la infame Cheka, era de fet el Ministeri Federal de l’Interior. A més, tots foren acusats de ser de dretes i voler restablir el capitalisme. Va acabar com sempre.

També cal incloure aquí un judici secret molt similar que tingué lloc entre els primer i el segon judicis públics contra gairebé la totalitat dels dirigents de l’Exèrcit Roig que dirigit per Trotski havia guanyat la Guerra Civil promoguda per països estrangers, com el Regne Unit, Japó i els Estats Units. Gairebé tot l’estat major de l’exèrcit fou executat, deixant l’exèrcit desorganitzat i en caos. De fet Finlàndia, que fins feia poc havia estat uns possessió de l’Imperi Rus, va aprofitar per declarar la segona guerra d’hivern que va costar molt cara a la URSS.

Què cal aprendre?

Aquests judicis son sempre una eina terrible en mans de qualsevol governant sense escrúpols. Per extraordinari que sembli, molta gent tant a l’interior com a l’exterior està disposada a acceptar els dictats dels jutges per absurds que siguin i els polítics estrangers no en volen saber res, com fou demostrat en el cas extrem de l’Ambaixador dels EUA a Moscou i a molts diaris britànics. Tot pot ser explicat de forma molt diferent, quan convé o satisfà.

Els jutges son independents però poden ser triats per la seva ideologia i ja saben ells mateixos què cal fer. Segons el país i el clima polític poden ser més o menys brutals, encara que prendre la llibertat d’innocents és sempre brutal. Tots els jutges a Moscou eren perfectament legítims i constitucionals. Quan jo treballava a l’Hospital Mount Sinai a Nova York, una col·lega em va explicar que el seu pare havia estat un jutge legítim prop de Munic, quan va rebre sol·licituds de fiscals per fer fer detenir i assassinar legítimament minusvàlids sota el règim Nazi. Era la llei. L’home va preferir fugir als EUA amb tota la família però molts altres, sens dubte jutges molt respectables,  van firmar, perquè hi va haver moltes víctimes de l’eutanàsia. La llei és la llei, que no obstant els seus orígens polítics, és vista com a suprema. Al govern només li cal donar instruccions als fiscals que son empleats seus i els procés està en marxa.

Joan Gil

Tags: Comunisme, Lenin, Primera Guerra Mundial, Show trials, Stalin, Trotski

Ara fa 50 anys un incident, el vespre quan els clients en van tenir prou, va tenir lloc a un bar poc conegut a downtown Manhattan, propietat de la Màfia. En aquell temps hi havia una llei prohibint servir alcohol a homosexuals coneguts -considerats sens dubte com gent perillosa o possiblement criminal- Un dia mentre vivia a Nova York vaig anar a visitar el lloc. L’edifici original fou enderrocat per la ciutat poc després de l’incident històric. La Màfia el cuidava malament. No tenia ni tan sols aigua corrent i era un perill públic. El nou bar, més petit però exactament al mateix lloc se segueix anomenant Stonewall Inn.  S’hi veien al barri banderes amb l’arc iris i prop hom pot trobar un petit parc amb bancs, ocupats en part per escultures humanes suggerint temes homosexuals. Probablement fou allí on els antiavalots es van organitzar. Vet aquí com va anar tot, explicat en un apunt previ.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament tan absurda com difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identificava la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va culminar en l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot prohibint la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay. Això és el que va passar aquell vespre. La policia va voler repetir allò que havien fet tantes vegades. I les víctimes en van tenir prou.

Ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre nois i noies de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps la “família” principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dones vestits de paisà. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats als diaris o la Televisió. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els presents van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar mentre treien un altre transvestit. Hi havia ja unes 600 persones congregades a l’exterior, més de les que cabien al bar,  i només set policies. Un presoner va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull i anti-avalots entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és relativament estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom començaria a  córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet eren ells els que estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que era una cançó còmica ben coneguda.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, més aviat humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla, encara que van acabar detenint gent.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 50 anys.

Un any després de l’avalot, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar només dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci esverat tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

JOANOT