Els EUA són diferents

Famosa foto d’Ernesto
Che Guevara

El metge natural de Rosario (Argentina) Ernesto Guevara de la Serna (1928-1967) morí executat a un poble remot de Bolívia però continua essent tan o més famós com fou durant els seus 39 anys d’ existència, i segueix vist per molts com un model d’anticonformisme, rebel·lió, antiracisme i progressisme. Encara avui en dia hom troba a molts llocs la seva imatge fins i tot en T-Shirts . Fou, després de Fidel Castro, la figura més coneguda a tot el món de la Revolució cubana. Com passa sempre en casos similars els qui el volen jutjar trobaran racons foscos i coses admirables però sobretot una sinceritat revolucionària amb devoció per les classes oprimides que li van guanyar la gran popularitat del poble cubà i finalment del món.  Allò que hom li retreu més és la seva actuació com a director de la presó d’Havana immediatament després de l’entrada dels castristes, on van ser afusellats molts ciutadans. Ja s’ho faran els historiadors. Vet aquí com va viure:

Començament

Nascut a una família benestant, es va fer famós interrompent els seus estudis de medicina per fer un viatge en motocicleta per la majoria del continent sud-americà, publicat (i filmat molts anys després) en forma de diari quan ja era metge. Va començar la seva carrera progressista a la desventurada nació de Guatemala, empobrida i explotada per la infame companyia bananera United Fruit. Quan un president legítim, Jacobo Árbenz, va intentar arreglar-ho amb una reforma agrària, fou enderrocat per un cop conjunt de la CIA i d’United Fruit. La Guerra Freda havia començat. Veien comunistes per tot arreu. El Che va fugir a Mèxic, on aviat es trobaria amb Fidel Castro i el seu germà Raúl. El Che i Raúl sense cap mena d’afiliació, ja es declaraven comunistes convençuts. En Fidel simpatitzava però de forma encara vacil·lant en aquells temps. Tots tres van sobreviure el viatge amb el vaixell desartillat GRANMA i, sobrevivint l’atac inicial de soldats en desembarcar, van aconseguir arribar vius a la Sierra Maestra. En Fidel nomenaria el Che “Comandante”. Pocs anys després, el Che manaria un dels dos destacaments que van derrotar l’exèrcit cubà a Santa Clara (on el Che està enterrat), obligant el Dictador Batista a fugir-se i donant el poder absolut a Fidel Castro. Poc temps després, Guevara aconseguí entrar al primer gabinet de Castro, que encara es reunia a una sala de l’Hotel Havana-Hilton, esdevenint  ministre primer de finances i després d’indústria, càrrec on va seguir fins la seva disputa final amb Castro en 1965.

Al Poder

Mentre que avui en dia els nous ministres són sovint gent amb experiència i flexibilitat, en Guevara era un somniador romàntic d’ideologia tan ferma i revolucionària com inflexible. Era també un home molt sincer que connectava bé amb el poble i va esdevenir popular, un home molt recte i convençut en la seva ideologia i creença en un futur millor. La primera topada amb Fidel Castro fou el resultat  d’un projecte de llei manant la industrialització ràpida de Cuba i accelerant el centralisme. En Fidel va arronsar el nas. El Che va anar de viatge a molts països des de la Xina a Nova York, fent discursos, cada dia més hostils a la Unió Soviètica i potser també discretament al règim cubà. La Xina i Mao Zedong l’atreien més. Calia seguir fent revolucions.

La Baralla

En Fidel el va cridar i van discutir per 40 hores. Al final de la llarga conversa, el Che havia sortit del govern i de Cuba (abandonant una companyona i una nena petita) sense explicar res a la nació, que va quedar molt sorpresa,  com en Fidel tampoc faria. L’acord secret era que amb ajut cubà el Che aniria al Congo, l’ex-colònia belga que no tenia cap classe dirigent ni gent educada, on s’havia desenvolupat immediatament després de la independència un caos violent terrible. Al centre del gran país, Che Guevara suportaria el  nou Primer Ministre progressiu Patrice Lumumba, que aviat fou enderrocat i assassinat. Che Guevara va fugir a Tanzània i després a Txecoslovàquia, on va necessitar tractament mèdic. Després va volar molt secretament a Havana a retrobar-se amb en Fidel, que seguia afirmant que d’ell no en sabia res.

La Mort a Bolívia

Van decidir entre els dos que era l’hora d’encendre i atiar la revolució contra minories dominants entre els indis i altres masses oprimides i pobres a Sud-Amèrica. No obstant el poc ajut que rebria de Castro, el Che va aplegar uns quants revolucionaris i va anar a un lloc remot de Bolívia. Tot va anar malament. Els nadius indis no eren receptius i sempre hi havia perill de ser delatats. El Che havia estudiat absurdament la llengua indígena Quèchua però dissortadament els indis locals eren Aymaras (com l’ex-President Evo Morales) i no entenien el Quèchua i poc el castellà.

Els primers tres mesos semblaven triomfals. El Che havia perdut en aquest breu temps sols un guerriller però mort 20 soldats bolivians regulars. Molt esverat i havent sentit rumors que el cap de la rebel·lió era en Che, el President de Bolívia va demanar ajut als EUA, que immediatament la van atorgar. Es van negar a enviar unitats de l’exèrcit regular però van organitzar una milícia forta d’exiliats cubans amb alguns “berets” americans (forces especials), entre ells el temible operatiu cubà de la CIA Fèlix Rodríguez, que acabaria amb la insurrecció. Si algun lector s’interessa, és possible llegir tota la correspondència desclassificada americana:

http://nsarchive2.gwu.edu/NSAEBB5/index.html

El Che havia arribat amb els seus a un poble indi perdut anomenat La Higuera, on una reunió amb els locals va acabar malament i es va retirar a la selva. Una pastora amb cabres els va trobar. El Che li va donar diners perquè no en parlés però sembla haver estat una equivocació molt gran. A més el Che sembla haver estat traït per un subaltern disgustat anomenat Ciro Bustros. En Rodríguez, el de la CIA, va revisar tota la informació disponible, va mirar el mapa i va assenyalar el lloc on els guerrillers havien d’estar, que fou exactament on estaven. Gairebé tots els soldats enviats al lloc eren bolivians. Tot va anar molt malament pel Che. Gairebé tots els seus guerrillers van caure sense vida ràpidament i el Che fou ferit a la cama. Com que no podia caminar, un company se’l va carregar a l’esquena intentant fugir però els perseguidors els van enxampar. Hi ha diferents versions de com tot va acabar però es segur que el Che viuria encara 24 hores. Sembla que el seu company fou mort a trets i que ell, ferit com estava, potser també al braç, ja era incapaç de disparar. Quan els soldats es van acostar a matar-lo, ell va dir que no ho fessin perquè era el Che Guevara. El van lligar de peus i mans ferit com estava i se’l van endur en una manta aguantada per quatre soldats cap a l’escola de La Higuera on el van tancar tal com estava, ferit i lligat, a una habitació amb altres companys morts o malferits, a passar la nit, sense assistència mèdica.

Hi ha entrevistes filmades amb en Fèlix Rodríguez que es va presentar a La Higuera en helicòpter a prendre càrrec. Ell diu que es va horroritzar veient l’estat del Che, ferit, lligat, mig despullat, sense sabates. En Che el va rebre amb insults, però en Rodríguez el va deslligar i li va parlar amb respecte, cosa que el Che va apreciar. El Che, sospitant què passaria, va dir que no volia morir amb la panxa buida i sembla que li van donar algun menjar.

En Rodríguez, en càrrec de tot, va haver de resoldre un problema molt greu. Els seus caps nord-americans insistien en tractar mèdicament al Che i enviar-lo a un lloc secret de la CIA per ser interrogat. Ja havien fet arribar un helicòpter que el conduiria a un avió que ja l’estava esperant. El President bolivià, en canvi, insistia en fer-lo executar en l’acte sense procés per evitar complicacions. En Rodríguez va reflexionar i decidir al final que la mort era el resultat més digne i que a més ell estava a Bolívia envoltat de soldats bolivians i li calia obeir el President. Havent fet la tria, va tornar a veure el Che i li va notificar. El condemnat li va encarregar transmetre uns missatges verbals per a la seva dona i… per a Fidel Castro. Després es va quadrar, esperant que Rodríguez el matés en l’acte, cosa que l’agent de la CIA no va va voler fer. Va sortir al passadís fora de l’habitació i va donar l’ordre d’executar en Che Guevara a un sergent bolivià que estava de guàrdia, de forma que semblés una mort de combat enlloc d’una execució. El sergent va entrar i veient el Che no va poder. Va tornar, no obstant, i el Che li va dir que no tingués por, que només li calia matar un home.

La premsa boliviana va anunciar la seva mort. Periodistes van venir i van fer i publicar fotos bastant denigrants del mort a una taula sense camisa. Era el 9 d’octubre de 1967. Li van tallar les dues mans per facilitar la seva identificació per les empremtes digitals, que van ser preservades en formalina i després analitzades per dos experts argentins. El cos fou enterrat sense cap identificació o marca a la perifèria d’un petit aeròdrom local. Recentment els locals han organitzat una petita industria turística ensenyant el lloc on el Che havia parlat i lluitat i on fou retingut i assassinat. Vaig veure un article a un periòdic.

Glòria Post-Mortem

El ministre d’Afers Estrangers soviètic Kossygin es va presentar a Havana a queixar-se que Castro promogués guerres a Llatino-Amèrica. D’això res, deia.

Els Cubans després de la seva mort ja havien començat en 1982 a construir a Santa Clara un memorial històric del Che amb fotos, records, escrits i un monument. Al final Castro va aconseguir que hom identifiqués la sepultura original a Bolívia. Fou desenterrat en 1997, fàcil d’identificar perquè a l’esquelet  li faltaven les mans. Fou dut a Santa Clara per ser enterrat amb pompa i cerimònia  al seu memorial i mausoleu de Santa Clara en companyia de 7 guerrillers morts al seu costat, amb més que hi van ser afegits posteriorment. Per a Fidel Castro la mort del Che havia estat un martiri gloriós i històric. Un milió de Cubans s’havien aplegat a una plaça d’Havana per sentir el discurs funerari. Quan Castro va acabar, es van disparar 21 canonades i totes les sirenes del país van sonar una llarga estona.

Joan Gil

Ruta de la fugida

A diferència del tancament brutal i violent de les fronteres comunistes a Europa amenaçant fugitius i les seves famílies, el nou govern revolucionari de Cuba va prohibir la fuga algunes vegades però va obrir la porta moltes altres, encara que els fugitius en molts casos van haver d’afrontar un perill de morir ofegats a l’oceà. Cuba està només a 145 qm dels EUA, però els desesperats van sortir a alta mar en vaixells massa plens en mala condició o avariats o a basses de fusta o plàstic sense pilots competents que sabessin navegar ni preocupar-se del pronòstic del temps, com veiem que passa en els nostres dies al Mediterrani. Fou el resultat de moltes coses: al començament eren els col·laboradors i beneficiats del règim Batista en possessió de visats americans; després van seguir els qui van patir la repressió  castrista amb presó i morts, la gent de nivell socio-econòmic alt i carreres que van veure com ho perdien tot tot, diners, feina, propietat, plans pel futur, bons habitatges; després gent que fugia dels periòdics episodis de privacions i fins i tot fam. Voldria afegir que la totalitat del poble cubà no era així i que el règim probablement tenia molts partidaris: la gent que havien sobreviscut el període violent i corrupte de Batista, els que volien feina garantida, assistència mèdica i educació gratis i compartien el famós somni meravellós marxista de la igualtat futura tan esperada entre tots els homes i dones del món.

L’horror descrit aquí tot seguit em recorda les tragèdies clàssiques gregues. Personatges es queixaven al Cor de ciutadans de la injustícia, violència i patiment que havien patit a les mans de l’altre grup. Presentaven raons fortes, difícils de contradir i abusos de poder que violaven les lleis dels déus. Un altre grup o actor apareixia explicant el seu costat de la situació, completament oposat, racional i també afavorit per certs déus. Quan tot acabava al final en  una tragèdia violenta horrible, el Cor lamentava les disputes i imperfeccions humanes. I el públic, horroritzat, plorava.

Història de l’èxode

L’exili “daurat” entre 1959 i 1962. Inclou els membres i beneficiats del règim Batista, militars i també molts dels rics i poderosos. En general, tots obtenien visats d’entrada nord-americans, sortien en avions o bots segurs i el nou règim no s’hi oposava. Van arribar als 124,000 i van instal·lar-se sobretot a Miami. Van establir la basis d’una comunitat extremadament hostil a Castro amb elements en aquells temps violents i la capacitat d’esdevenir prospera i desenvolupar influencia política considerable als EUA amb una aliança duradora amb l’ala mes radical del Partit Republicà. En això se separaven de la majoria d’immigrants hispans, en general pobres, desinteressats en política i votants del Partit Demòcrata.

Entre 1961 i 1962 la pau i tolerància entre els EUA i Cuba es va exhaurir. El nou President Kennedy va tolerar i promoure l’anomenada invasió de la Bahía de los Cochinos (Pigs Bay) que els cubans prefereixen anomenar Playa Girón. Molt mal preparada, la invasió fou esperada per dies i els invasors es pensaven  que tota la població cubana s’alçaria contra Castro, el qual va dirigir el seu exèrcit i liquidar l’atac ràpidament. En 1962 la crisi dels míssils nuclears soviètics a Cuba estigué  a punt de desfermar un holocaust nuclear de la humanitat, evitat gairebé miraculosament en l’últim moment per un acord entre els EUA i la URSS. Evidentment, el perill cubà era inesperadament molt gran. Kennedy i el Congrés van dictar el bloqueig comercial contra Cuba que tant faria patir als cubans i que dura fins els nostres dies. Trump va endurir encara més fins al límit mai vist per satisfer els cubans sempre republicans de Miami. En el temps cobert, el nombre d’emigrats i fugitius va arribar als 250,000.

Breu episodi dels bots de Camarisca (un port cubà) en 1965. La guàrdia costanera americana acaba salvant molts fugitius de ser altrament perduts al mar.

Els Freedom Flights de 1965 a 1973 per acord entre els EUA i Cuba. El començament fou molt intens arribant a dos vols diaris d’Havana a Miami per unes 5 setmanes. Van arribar a emigrar uns 30,000 cubans.

El cas extraordinari dels Marielitos, Abril-Octubre de 1980 (135,000 exiliats) Tot va començar perquè el govern cubà volia permetre sortir als qui tinguessin visat d’entrada a certs països llatinoamericans. Limitem-nos al Perú. Les ambaixades estaven guardades per policies cubans i altres guàrdies de seguretat. Sense poder entrar a la legació, hom no podia treure visats. Un grup de quatre homes en un cotxe van trencar i obrir la cleda de seguretat a l’entrada presentant-se dintre l’ambaixada, on l’ambaixador ja s’havia repatriat veient com estaven les coses i exigint els visats. Les queixes entre els dos governs van pujar de tot i Fidel va aplicar la revenja final: va manar la retirada de la policia. Al poc temps, sembla que centenars de cubans havien ocupat l’edifici i el jardí. Furiós, Fidel Castro va dir que qui volgués podia anar-se’n, com més aviat millor i que podien sortir en vaixell del petit port de Mariel, prop d’Havana. Els exiliats van organitzar verdaderes caravanes marítimes entre Mariel i Miami o Kay West (Cayo Hueso). Certes famílies van enviar iots per rescatar tota la família, altres van haver de trobar ells mateixos algun bot. En Fidel, que es referia als fugitius com a “usanos” va jugar una mala passada: va incloure en la immigració tots els criminals empresonats per delictes comuns i tots els malalts mentals de l’illa, buidant les presons. Amb això va crear un problema gravíssim a les autoritats nord-americanes. Els criminals van ser identificats, però tots deien que eren presoners polítics o que havien fet coses que eren legals als EUA. Van crear una crisi molt perillosa a Miami. Al final els USA  van aconseguir repatriar molts bandits a Cuba. I els marielitos poc a poc van sortir dels llocs de detenció on els havien ficat (en algun moment van intentar confinar-los a Kay West) i es van poder integrar a Miami. El 8th Street havia esdevingut Calle Ocho i l’àrea ja era Little Havana.

1994: el “período especial” després que la URSS acabés amb el subsidi. La “raft crisis” o “Crisis de los Balseros”. Ja havíem arribat als temps del President Bill Clinton i la pèrdua del subsidi rus estava causant fam i desesperació a Cuba, quan molts van intentar la fuga amb basses inflables o de fusta, molt perilloses. Una altra vegada la Guàrdia Costanera, sovint alertada per avionetes dels exiliats, va haver de sortir a salvar i recollir els fugitius. Però els temps de l’admissió immediata s’havien acabat. Aquesta vegada, van ser unes 35,000 persones, que els nord-americans van arrestar, conduir i tancar a Guantànamo en un camp de tendes de campanya. Pero al final molts van poder entrar als EUA. Era cada dia mes difícil.

Bill Clinton va tancar aquests episodis introduint per llei el sistema dels “dry feet, wet feet”: si un fugitiu aconseguia posar els peus a territori americà, seria rebut i la sol·licitud de refugi considerada, però si era detingut a l’aigua, seria deportat a Cuba. I així hem quedat fins ara.

El cas esgarrifós d’Elián González Brotons, un nen de 7 anys, l’any 2000

No obstant les grans dificultats i perills del “dry feet, wet feet” sempre ha quedat gent que ho segueixen intentant, sovint degut a les dificultats d’aprovisionaments i manca de coses necessàries. El nen Elián era fill d’una dona divorciada del pare que vivia amb un company. La parella, amb família a Miami, va decidir intentar la fuga amb el nen en un bot vell i mal cuidat ple de gent com els que es veuen actualment al Mediterrani. A un guia incompetent no se li va acudir consultar l’informe del servei meteorològic, que havia anunciat una tempesta imminent. Era una sentència de mort. Coneixem el final perquè una parella de passatgers, que ells sabran com van aconseguir arribar als EUA, ho van explicar. L’embarcació s’omplia d’aigua que els passatgers intentaven buidar omplint bosses de plàstic. La mare d’Elián, que duia un salvavides, el va posar al lloc més segur però quan va tornar el nen havia desaparegut i la mare es va posar a cridar que el nen s’havia ofegat. Però només ella i el seu company moririen.

Poc temps després, dos pescadors cubans de Miami van trobar Elián flotant tot sol al mar i viu (!).  Per por del “dry feet, wet feet” el van amagar algun temps per por que fos deportat, però al final va ser posat sota la cura de la família de la mare difunta a Miami, la qual va començar a publicar el cas per ràdio, TV i diaris, excitant i horroritzant tots els compatriotes que demanaven que la família es quedés per sempre amb el nen, la mare del qual havia mort buscant la llibertat. Degut al gran poder i influència política dels cubans, el cas aviat va arribar a Washington on molts polítics van exigir que el nen es quedés. El cas molt aviat es discutia a tots els mitjans nacionals. A Havana en Fidel va cridar el pare i li va preguntar què volia ell i que el govern l’ajudaria. El pare volia exigir que li tornessin l’Elián. Fidel Castro va facilitar el viatge del pare i els avis cubans als Estats Units. Està claríssim a la llei que un nen que perd la mare queda sota la potestat paterna del pare, si és, com en aquest cas, un home decent i que la família de la mare no tenia cap dret de quedar-se’l  per molta gent que ho demanés. El cas era de jurisdicció exclusivament estatal (amb jutges elegits influenciats per polítics) però en aquest cas hi havia elements també sota jurisdicció federal. Podia un nen demanar asil? No era un refugiat abandonat? Podia haver decidit la mare divorciada? El cas, bastant absurd, va arribar a jutges federals d’apel·lació mentre els de Miami seguien cridant. Els avis cubans de Cuba van aconseguir veure el nen breument a casa dels altres avis de Miami, el pare només va poder parlar amb ell per telèfon (amb una veu dictant per fer dir al nen que ell volia quedar-se als EUA). Els congressistes republicans, molt afins a Miami, volien fer una llei atorgant a Elán la nacionalitat, cosa que els demòcrates van rebutjar.

Una persona importantíssima sense dir res s’ho estava mirant tot amb irritació o ràbia creixent per un escàndol que abusava o ignorava la llei: la Sra. Reno, Attorney General (ministra federal de Justícia) del President Bill Clinton. Va fer el famós cop de puny a la taula. Prou bestieses! Un vespre 22 marshalls (policies) federals armats fins les dents i acompanyats de 130 guàrdies de seguretat van entrar per força a la casa on tenien l’Elán a rescatar-lo. Els cubans, que esperant-lo omplien la casa van ser tancats a una habitació i vigilats per marshall’s armats amb metralladores. Van aconseguir fer vídeos de l’escena. A l’exterior ja hi havia més de cent cubans protestant, sembla que alguns anaven armats però ningú va disparar. L’incident fou vist a la TV nacional. L’alcalde de Nova York, un tal Giuliani, va dir sis vegades que havien fet com els “stormtruppers” nazis, els agents de la SS alemanya (va haver de demanar perdó) i la Hillary Clinton també va protestar.

Elián Gonzàlez fou reunit feliçment amb el pare i avis paterns a l’aeroport Andrews (l’aeroport militar a Maryland, molt prop de Washington, que el President i altra gent molt important utilitzen). Per raons difícils d’entendre no podien tornar en l’acte a Havana. Van anar a una base d’infanteria militar. Un grup considerable de cubans es va presentar a la porta demanant rescatar el nen, però ningú entra per força a una base militar. Poc temps després, la família va volar finalment a Havana. Una foto poc després ensenyava a Elián a l’escola duent l’uniform dels Pioners Comunistes. Anys després, essent ja un adult, va aparèixer a algun acte polític públic a Havana, pero altrament és un ciutadà privat.

Joan Gil

Tags: Cuba, Cubans a Miami, Elián González, Exiliats Cubans, Marielito

Molts que vivíem a la Catalunya franquista sentíem simpatia pels objectius socials del castrisme, sobretot en salut i ensenyament gratuïts, encara que també estàvem perplexes per les guerres africanes amb grans exèrcits que feia Cuba sobretot a Angola i Etiòpia. Ells deien que era pel fervor revolucionari de Castro en una era post-colonial molt complicada, però altres pensaven que estava participant en la Guerra Freda sota ordres de la Unió Soviètica. Als anys 70 jo vaig passar un any a Miami, on hom a vegades podia rebre la ràdio d’Havana i em va molestar fer-ho, perquè parlaven del “líder supremo” com a la Catalunya del temps la Ràdio Nacional es referia al seu Caudillo Franco. No sé perquè se m’ha quedat al cap una cançó lleugera que tocaven molt en aquells temps:

Oh, Bulgària

Proletaria y Hospitalaria

Tu Marxismo es mi Marxismo

Y creemos en el mismo Comunismo

Li  vaig ensenyar a una exiliada Cubana que treballava amb nosaltres pensant que riuria, però va clavar un cop de puny a la taula. No deixaven fer bromes. A la ràdio de Miami en la llengua que el Sr Casado del PP anomenaria Cubana, les emissores dels exiliats sovint amenaçaven, i tenien grups terroristes que posaven bombes. La majoria d’immigrants llatinoamericans als EUA acaben votant pels demòcrates, però els Cubans de la Florida s’havien afiliat amb l’ala més reaccionària del Partit Republicà, i fins i tot molts van aconseguir guanyar eleccions com a tals.

Castro sovint tenia idees inesperades. Es va fixar que els Cubans no tenien prou llet i se li va acudir importar vaques lleteres holandeses, que va ser un fracàs total pel clima subtropical que no toleraven. També va intentar introduir a Cuba recerca molecular biològica (!) i va enviar graduats a certs laboratoris a aprendre a Alemanya i els EUA. Sembla impossible, però van tenir algun èxit.

Ara fa uns 4 anys jo m’havia apuntat a un viatge a Cuba del Road Scholar, perfectament legal. No es tractava de fer turisme sinó de viatjar i parlar per uns quants dies amb personalitats de l’art i la ciència per promoure contactes. Vaig rebre informació detallada de Road Scholar amb molts avisos. Em calia un visat que es podia comprar a l’aeroport d’un agent cubà per $100. Suggerien que en vista de les carències que es patien a Cuba degut al blocatge nord-americà, estaria be dur certs regals i hi havia llistes de coses desitjables. Jo vaig comprar medicines i altres materials (termòmetres, ulleres,…) d’un drugstore. Hi havia ja a la illa restaurants privats, però si hi volíem anar, ens recomanaven buidar sempre els plats, recordant que els Cubans havien patit fam per mesos després que la Unió Soviètica va aturar els subsidis. La cosa produïa una certa angúnia. Com devia ser d’humiliant! Al final, exactament 2 dies abans del viatge, el Sr Trump va declarar un Travel Advisory avisant sense cap raó que era perillós per ciutadans americans anar a Cuba i va suprimir els vols comercials i prohibir girs de diners a famílies. Road Scholar va cancel·lar. Em vaig quedar amb un pam de nassos (i amb coses del drugstore que no necessitava).

Per entendre Castro, cal recordar la seva infantesa. El seu pare fou un home d’arrels molt pobres nascut prop de Lugo que havia lluitat amb l’exèrcit espanyol contra els independentistes i tornat, després de la victòria i arribada dels Americans, sense res a la butxaca. Va treballar per la infame United Fruit de trista memòria, on va fer prou diners per comprar un gran latifundi. Com que el divorci era molt difícil, l’home va tenir fills, un d’ells Fidel, amb una cuinera canària, forçada a viure amb els nens a un habitatge separat de la residència de l’amo, juntament amb fills d’esclaus i treballadors pobres. No li permetien ni entrar a la casa principal ni parlar amb el pare fins que al final els seus progenitors es van poder casar. Això marcaria per sempre la seva actitud social. De gran, Fidel va poder esdevenir advocat (ell deia que només treballava de franc per gent pobre que no podia pagar) i es va casar amb una noia riquíssima. Però cada dia esdevenia més i més radical.

El cas d’Huber Matos

Si per casualitat algun lector recorda el meu apunt previ, Huber Matos fou el militar i guerriller que va conduir, amb Castro, la unitat rebel que va fer entrar victoriós Fidel Castro a Santiago, esdevenint un heroi nacional. Era natural d’un poble prop de la Sierra Maestra on Castro s’havia instal·lat al començament amb els quatre gats que el seguien en aquell temps. Huber havia estat mestre d’escola i a més cultivava arròs. Patriòtic com era es va mobilitzar fora del castrisme contra el dictador corrupte Batista. Inesperadament un grup de voluntaris es va presentar preguntant com trobar Castro i ell els va dirigir i fou molt ben rebut per Castro. Ja tenia prop de 40 anys. Per circumstàncies, va haver de fugir a Costa Rica i va tornar amb un avió carregat d’armes i voluntaris, essent rebut amb gran entusiasme per Fidel que el va nomenar comandante. Recordeu si us plau el pilot d’aquest avió perquè tornarà a sortir més avall en un moment crític.

Després de la victòria final, Matos, ja molt conegut i respectat, esdevingué cap del nou exèrcit cubà a Camagüey, una plaça molt important al centre de la illa.

Era encara el primer any i el règim no estava ni definit ni consolidat, però en Matos ja estava descontent. Ell, com Castro, havia estat membre del Partido Ortodoxo, un partit socialment progressiu, de l’esquerra moderada, nacionalista, antiimperialista (crític dels EUA), però que creia en la Constitució del 1940 i en eleccions lliures. A més es va fer amic dels ramaders i agricultors de Camagüey, molt preocupats per la direcció i les nacionalitzacions de Castro. Va decidir dimitir. El govern semblava dominat pels comunistes radicals Raúl Castro i Che Guevara, mentre que la resta de membres, Castro inclòs, semblaven vacil·lants.

En aquest moment, amb permís dels lectors, em separo per un moment del relat històric per repetir enlloc d’això una escena d’una pel·lícula biogràfica feta a Hollywood que no obstant ser imaginària, descriu molt clarament  el problema que tenia Matos:

Hom veu a la pantalla el govern, reunit sense Matos encara a una sala de l’Havana-Hilton. Castro anuncia als ministres que Matos vol dimitir, tornar a casa seva i retirar-se de la política. Sorpresos, els ministres ho lamenten però són comprensius. Si només vol plegar i anar a casa… El Che Guevara alça la veu: el que cal fer és afusellar-lo immediatament. Tots els presents s’esveren. I ara! No ens ha fet res. El Che remata: Com podeu ser tan innocents! Diu que va a casa, però demà mateix començarà a rebre visites de dissidents i diplomàtics americans. I farà discursos i anirà a manifestacions i li faran entrevistes i sortirà a la TV americana i organitzarà la Contrarevolució”

Tornant a la història, Castro va rebre personalment en Matos que efectivament volia dimitir de tots els càrrecs perquè no tolerava la influència creixent dels dos comunistes, ni les constants nacionalitzacions ni la falta de democràcia i que allò no era el que havia volgut el Partido Ortodoxo del que tots dos havien estat membres. Castro es va negar a acceptar la dimissió i va respondre que moltes coses que ell deia encara no estaven resoltes i que li calia esperar i veure l’evolució. “Todavía necesitamos hombres como tú“, fou el seu comiat.

Hom no pot deixar d’admirar el coratge de Matos que va iniciar un intercanvi d’opinions i d’impressions per carta a Fidel el qual al final, molt irritat, va respondre que ell no li havia de donar explicacions per res. I sens dubte, Fidel ja havia manat investigar quants militars semblaven compartir les idees de Matos, que a més donava conferències públiques. Fidel Castro va decidir nomenar Raúl Castro comandant en cap de tot l’exèrcit. En assabentar-se’n, Matos va dimitir instantàniament.

Aquí cal fer una pausa per parlar d’un altre heroi nacional.

La mort de Camilo Cienfuegos

Era un guerriller molt estimat, el verdader vencedor de la batalla de Santa Clara que va acabar amb Batista. Quan Fidel va arribar a Havanna alguns dies després, va fer un gran discurs públic transmès per la ràdio i TV. Al final, sorprenentment es va girar cap a Cienfuegos preguntant-li ¿Voy bien, Camilo? El guerriller, sorprès va respondre Tú vas siempre muy bien, Fidel, cosa que hom pot encara llegir en lletres grans a una paret del centre d’Havana, escrita sobre el seu perfil. Va esdevenir molt popular i es va quedar a la carrera militar.

Castro el va nomenar cap de la guarnició de Camagüey, substituint Matos, i li va manar detenir personalment a Matos i a 15 militars que al seu parer havien de ser jutjats per rebel·lió a Havana. Una mica esverat, Cienfuegos va obeir portant Matos a la presó. Però, ai las, va passar temps parlant amb ell i discutint. Dies després l’avioneta que el portava de Camagüey a Havana va desaparèixer sobre el Carib sense avís. Fou buscat per 20 dies i mai trobat. Cal afegir que malgrat totes les sospites, no hi ha hagut mai cap mena de prova o indici acusant Castro de la desaparició, i que coses així han passat moltes vegades.

Tornant al cas d’Huber Matos

Ell i els seus 15 companys van ser jutjats. Raúl Castro demanava la pena de mort per sedició i traïció. Un incident notable va tenir lloc. El lector recordarà el pilot d’avió amic de Matos que havia volat amb armes i voluntaris des de Costa Rica al Castro dels primers dies. Havia fugit a Miami i esdevingut un anticastrista. Durant els dies del judici se li va acudir carregar una avioneta amb pamflets anticastristes, volar per damunt d’Havana i escampar-les. La defensa antiaèria el va enxampar i trossos d’avió van caure a terra ferint i matant gent. Indignada, la població demanava l’execució de Matos.

Fou condemnat a 20 anys de presó. Indomable com era, va donar guerra als seus carcellers amb protestes continues i vagues de fam. Va servir els 20 anys, fugint després a Veneçuela i Costa Rica i finalment establint-se a Miami batallant el castrisme fins la seva mort als 96 anys.

Dels herois inicials ja només quedava Ernesto Che Guevara, el somiador que encara volia desfermar la revolució al tercer món contra el capitalisme. També trobaria una mort violenta.

Joan Gil

Cal entendre com d’horribles i embolicades eren les coses a Cuba quan Fidel va pujar a la Sierra Maestra a fer la guerrilla. Manava a Havana un dictador anomenat Fulgencio Batista “el Indio”, perquè sembla haver estat un descendent dels habitants indígenes de l’illa. Havia començat la carrera molts anys abans com a dictador benèvol i d’esquerres, però havia esdevingut un monstre de corrupció, autoritarisme i violència. Es van formar molts grups per combatre’l, sovint reprimits brutalment. Però el problema pitjor que l’enfrontaria amb el govern dels EUA del que Cuba de fet era un protectorat, fou l’arribada i benvinguda de la Màfia nord-americana a Cuba, que Batista va acceptar i protegir a canvi de pagaments enormes. Va arribar a cobrar un “sou” de 3 milions annuals de $ dels d’aquells temps per permetre-ho tot. Van establir casinos, jocs il·legals, van importar prostitutes, van comprar hotels i tot el que volien, tenien la seva pròpia guàrdia de seguretat, només volien visitants nord-americans amb diners i no deixaven entrar cubans. Llei i ordre havien deixat d’existir. Els nord-americans estaven combatint i perseguint tot això a casa i havien de veure com els capos fugits, amagant diners rentats podien fer de tot sense preocupacions a Cuba, fora del seu abast. Un insult intolerable fou l’arribada de Lucky Luciano, natural de Nova York, capo di tutti capi, cap suprem, que els Americans havien aconseguit expulsar a Itàlia, d’on havia fugit aconseguint entrar a Havana, organitzant una reunió pública del Consiglio, òrgan suprem de la Màfia gairebé en públic, amb carrers tancats amb guàrdies al voltant. Es passava de rosca i els Americans van aconseguir deportar-lo un altre cop a Itàlia, però en Luciano va deixar a Cuba un subaltern named Meyer Lansky i tot va seguir igual o va anar empitjorant. Era una vergonya. Enmig de l’agitació popular creixent, Castro es va afiliar amb el Partido Ortodoxo. Sense declarar-se marxista com el seu germà jove Raúl, es veu que anava llegint i preparant-se.

Els Guerrillers de la Sierra Madre

Els dos Castros i els seus amics havien intentat un assalt a la Caserna Moncada (ara un monument nacional) al centre de la segona ciutat cubana, Santiago durant el Carnaval, pensant que els soldats estarien beguts o pel carrer. Fou una equivocació molt gran. Els soldats van matar, executar o detenir tothom. Castro es va salvar perquè estava encara casat amb la filla de Díaz-Balart, ministre de Batista. Després d’un any de presó, va fugir amb en Raúl, el comunista de la família a Mèxic, on es trobaria i faria amic íntim del metge argentí Ernesto Che Guevara, que havia fet una volta de Sud-Amèrica en moto i professava una fe marxista revolucionària gairebé mística. La CIA havia començat a buscar alternatives i es veu que ja estaven considerant en Fidel com a possible substitut de Batista. El van ajudar a trobar donatius d’exiliats i Castro va poder comprar un petit veixell estartalat, el Granma, d’un negociant d’armes nord-americà i va salpar cap a Cuba amb 82 correligionaris.

Només desembarcats, l’exèrcit de Batista els va trobar immediatament matant-los a tots excepte Fidel i Raúl Castro, Che Guevara i nou més que van aconseguir fugir amb ells cap a les muntanyes. Dotze homes sense entrenament de guerrillers i poques armes, que estaven destinats a enderrocar el règim de Batista que disposava d’uns 35,000 soldats i avions.

Poc a poc camperols s’hi van anar afegir però potser no haurien arribat enlloc sense l’ajut de la CIA, que els va enviar un agent anomenat Frank Sturgis el qual no sols els va entrenar perquè aprenguessin la tàctica de la guerrilla sinó que els va facilitar bones armes de foc obtingudes d’un negociant a l’estat de Virgínia, Estats Units. Els rebels van lliurar tres batalles amb l’exèrcit. La primera probablement la va guanyar en Fidel, però no la segona ni la tercera, on Fidel va aplicar un truc probablement après de Sturgis: demanar un alto-el-foc per negociar i aprofitar per fugir. Van establir una emisora de ràdio que fou un èxit extraordinari i va ajudar molt.

El dia 1 de Gener de 1959

Hi ha qui es pensa que fou el dia de la victòria, que no és veritat del tot. La situació de Batista havia empitjorat molt per tots els costats. La misèria creixia. Hi havia revoltes i aldarulls de tots els colors: castristes, anticomunistes, democràtics,… Els americans, sense dubte farts, havien embargat tots els enviaments d’armes, retirat l’ambaixador i tancat l’ambaixada. La fi s’acostava. Seria Castro qui donaria el cop final.

Castro tenia només entre mil i dos mil milicians i Batista prop de 30,000 soldats millor armats, però Castro agosaradament va manar la seva tropa baixar de les muntanyes i atacar jugant-s’ho tot. Estaven tots originalment prop de Santiago a l’est i Havana es trobava a l’oest de l’illa, molt lluny però Castro va fer sortir tres unitats separades anant per camins diferents a capturar la ciutat de Santa Clara, que tenia una forta dotació militar, relativament prop d’Havana. Una de les columnes fou anihilada per l’exèrcit però les altres dues dirigides per Che Guevara i un home molt popular anomenat Camilo Cienfuegos sí que hi van arribar i van assetjar l’exèrcit a Santa Clara, on van poder entrar en triomf. Al meteix temps Fidel Castro i el seu amic Huber Matos conquerien Santiago.

Rebent aquestes notícies el 1 de Gener, enlloc de celebrar res, el Dictador Batista va fer les maletes i fugir. Duia amb ell efectius de tres cents milions de dòlars (dels de 1959). Es va refugiar a Portugal, en aquells temps encara sota el Dictador feixista Oliveira Salazar, on va viure fins la seva mort.

Assabentats de la fugida del Dictador, Cienfuegos i Che Guevara van entrar a Havana sense resistència en triomf el dia 2 de Gener enmig del gran entusiasme popular. La Revolució havia triomfat. I Fidel què va fer? Estava a Santiago, la seva ciutat d’origen i se li va acudir dir que la capital era on ell estava. Volia traslladar-la a Santiago? No, el dia 8 ell també va fer una entrada triomfal a Havana. Enlloc d’anar a la residència presidencial, es va instal·lar amb el seu equip a l’Hotel Havana-Hilton on tothom va rebre una habitació gratis i on fins i tot s’hi reuniria el Govern.

Sense prendre cap títol, va invitar a l’hotel un equip de govern que semblava meravellós: patriotes intel·lectuals coneguts, socialistes, demòcrates, experts… Van arribar a organitzar una elecció presidencial lliure dintre la Constitució de 1940, només que el resultat no va agradar gens a Fidel. Poc a poc va anar substituint els ministres per la seva gent, va canviar de President, va anul·lar la Constitució i molts ministres começaven a parlar del caràcter social de la Revolució i de que per complir els objectius no podien tolerar cap sistema liberal. Fidel es va nomenar primer ministre i la paraula Comunisme cada dia se sentia més. (En Fidel va trigar temps a reconèixer-lo). Sens dubte Fidel va aconseguir electrificar tot el país i introduir escola i atenció mèdica gratuïta universal i moltes altres coses, algunes bones, altres que van fallar i altres dolentes.

Hi va haver repressió contra molta gent, com se sent dir sempre i era d’esperar. Cal estudiar revolucions en Ciència Política. Els guanyadors sempre estan en minoria i tenen un plan de govern. Sense repressió l’oposició impediria treballar i perdrien qualsevol elecció i per això els revolucionaris empresonen i maten gent o si no, probablement no hi hauria revolució. Els perdedors sempre acusen els altres, mentre tapen les coses que ells van fer. Els de la meva edat recorden els franquistes acusant cada dia als “diarios hablados“ els “rojos” de tota mena crims. I ells què? És sabent que les coses són així i acaben sempre igual, que molts han triat i prefereixen el camí millor i més humà del pacifisme i la negociació, sense haver d’afusellar o empresonar ningú, ni fer revolucions amb seqüeles.

La residència de Fidel Castro

Es va construir la seva llar Punto Cero on viuria i moriria a un antic camp de golf a l’est d’Havana. No hi ha fotos, si no són les dels satèl·lits americans. Molta gent havia intentat assessinar-lo i emmetzinar-lo i ell en tenia por. Aquesta residència la van visitar el Sant Pare, Putin, Xi, figures mundials de la literatura i esport i pràcticament tots els caps d’estat sudamericans. És una casa gran perquè tenia molts fills però no té res de luxuriosa ni era cap palau com demostren les fotos dels visitants. Això sí: tenia uns 200 guàrdies de seguretat i una unitat de l’exèrcit havia de vigilar. Una pregunta: perquè, doncs, necessitava un camp de golf? Resposta sorprenent: era la seva casa de pagès personal amb vaques, xais, gallines i conreus. Ell de cap manera volia menjar res més de fora per por de ser assassinat.

Necessitava un cotxe oficial i va comprar un Mercedes de mides intermitges que va cuidar molt malament. Els seus enemics, molt nombrosos, diuen que també s’havia construit una casa de vacances amb piscina a un de dos cayos (illes petites) unides per un pont prop de la costa. Qui sap.

Com és natural va patir moltes acusacions de corrupció que no han estat mai confirmades. Fidel era allò que era, i va fer les coses que va fer, però era un home de principis.

Joan Gil

Tags: Ernesto Che Guevara, Fidel Castro, Fulgencio Batista, Havana, Revolució Cubana, Santiago