Etiqueta arxiu 'Ernesto Che Guevara'

05 ag. 2021


Què va fer Fidel Castro per guanyar

Classificat com a General

Cal entendre com d’horribles i embolicades eren les coses a Cuba quan Fidel va pujar a la Sierra Maestra a fer la guerrilla. Manava a Havana un dictador anomenat Fulgencio Batista “el Indio”, perquè sembla haver estat un descendent dels habitants indígenes de l’illa. Havia començat la carrera molts anys abans com a dictador benèvol i d’esquerres, però havia esdevingut un monstre de corrupció, autoritarisme i violència. Es van formar molts grups per combatre’l, sovint reprimits brutalment. Però el problema pitjor que l’enfrontaria amb el govern dels EUA del que Cuba de fet era un protectorat, fou l’arribada i benvinguda de la Màfia nord-americana a Cuba, que Batista va acceptar i protegir a canvi de pagaments enormes. Va arribar a cobrar un “sou” de 3 milions annuals de $ dels d’aquells temps per permetre-ho tot. Van establir casinos, jocs il·legals, van importar prostitutes, van comprar hotels i tot el que volien, tenien la seva pròpia guàrdia de seguretat, només volien visitants nord-americans amb diners i no deixaven entrar cubans. Llei i ordre havien deixat d’existir. Els nord-americans estaven combatint i perseguint tot això a casa i havien de veure com els capos fugits, amagant diners rentats podien fer de tot sense preocupacions a Cuba, fora del seu abast. Un insult intolerable fou l’arribada de Lucky Luciano, natural de Nova York, capo di tutti capi, cap suprem, que els Americans havien aconseguit expulsar a Itàlia, d’on havia fugit aconseguint entrar a Havana, organitzant una reunió pública del Consiglio, òrgan suprem de la Màfia gairebé en públic, amb carrers tancats amb guàrdies al voltant. Es passava de rosca i els Americans van aconseguir deportar-lo un altre cop a Itàlia, però en Luciano va deixar a Cuba un subaltern named Meyer Lansky i tot va seguir igual o va anar empitjorant. Era una vergonya. Enmig de l’agitació popular creixent, Castro es va afiliar amb el Partido Ortodoxo. Sense declarar-se marxista com el seu germà jove Raúl, es veu que anava llegint i preparant-se.

Els Guerrillers de la Sierra Madre

Els dos Castros i els seus amics havien intentat un assalt a la Caserna Moncada (ara un monument nacional) al centre de la segona ciutat cubana, Santiago durant el Carnaval, pensant que els soldats estarien beguts o pel carrer. Fou una equivocació molt gran. Els soldats van matar, executar o detenir tothom. Castro es va salvar perquè estava encara casat amb la filla de Díaz-Balart, ministre de Batista. Després d’un any de presó, va fugir amb en Raúl, el comunista de la família a Mèxic, on es trobaria i faria amic íntim del metge argentí Ernesto Che Guevara, que havia fet una volta de Sud-Amèrica en moto i professava una fe marxista revolucionària gairebé mística. La CIA havia començat a buscar alternatives i es veu que ja estaven considerant en Fidel com a possible substitut de Batista. El van ajudar a trobar donatius d’exiliats i Castro va poder comprar un petit veixell estartalat, el Granma, d’un negociant d’armes nord-americà i va salpar cap a Cuba amb 82 correligionaris.

Només desembarcats, l’exèrcit de Batista els va trobar immediatament matant-los a tots excepte Fidel i Raúl Castro, Che Guevara i nou més que van aconseguir fugir amb ells cap a les muntanyes. Dotze homes sense entrenament de guerrillers i poques armes, que estaven destinats a enderrocar el règim de Batista que disposava d’uns 35,000 soldats i avions.

Poc a poc camperols s’hi van anar afegir però potser no haurien arribat enlloc sense l’ajut de la CIA, que els va enviar un agent anomenat Frank Sturgis el qual no sols els va entrenar perquè aprenguessin la tàctica de la guerrilla sinó que els va facilitar bones armes de foc obtingudes d’un negociant a l’estat de Virgínia, Estats Units. Els rebels van lliurar tres batalles amb l’exèrcit. La primera probablement la va guanyar en Fidel, però no la segona ni la tercera, on Fidel va aplicar un truc probablement après de Sturgis: demanar un alto-el-foc per negociar i aprofitar per fugir. Van establir una emisora de ràdio que fou un èxit extraordinari i va ajudar molt.

El dia 1 de Gener de 1959

Hi ha qui es pensa que fou el dia de la victòria, que no és veritat del tot. La situació de Batista havia empitjorat molt per tots els costats. La misèria creixia. Hi havia revoltes i aldarulls de tots els colors: castristes, anticomunistes, democràtics,… Els americans, sense dubte farts, havien embargat tots els enviaments d’armes, retirat l’ambaixador i tancat l’ambaixada. La fi s’acostava. Seria Castro qui donaria el cop final.

Castro tenia només entre mil i dos mil milicians i Batista prop de 30,000 soldats millor armats, però Castro agosaradament va manar la seva tropa baixar de les muntanyes i atacar jugant-s’ho tot. Estaven tots originalment prop de Santiago a l’est i Havana es trobava a l’oest de l’illa, molt lluny però Castro va fer sortir tres unitats separades anant per camins diferents a capturar la ciutat de Santa Clara, que tenia una forta dotació militar, relativament prop d’Havana. Una de les columnes fou anihilada per l’exèrcit però les altres dues dirigides per Che Guevara i un home molt popular anomenat Camilo Cienfuegos sí que hi van arribar i van assetjar l’exèrcit a Santa Clara, on van poder entrar en triomf. Al meteix temps Fidel Castro i el seu amic Huber Matos conquerien Santiago.

Rebent aquestes notícies el 1 de Gener, enlloc de celebrar res, el Dictador Batista va fer les maletes i fugir. Duia amb ell efectius de tres cents milions de dòlars (dels de 1959). Es va refugiar a Portugal, en aquells temps encara sota el Dictador feixista Oliveira Salazar, on va viure fins la seva mort.

Assabentats de la fugida del Dictador, Cienfuegos i Che Guevara van entrar a Havana sense resistència en triomf el dia 2 de Gener enmig del gran entusiasme popular. La Revolució havia triomfat. I Fidel què va fer? Estava a Santiago, la seva ciutat d’origen i se li va acudir dir que la capital era on ell estava. Volia traslladar-la a Santiago? No, el dia 8 ell també va fer una entrada triomfal a Havana. Enlloc d’anar a la residència presidencial, es va instal·lar amb el seu equip a l’Hotel Havana-Hilton on tothom va rebre una habitació gratis i on fins i tot s’hi reuniria el Govern.

Sense prendre cap títol, va invitar a l’hotel un equip de govern que semblava meravellós: patriotes intel·lectuals coneguts, socialistes, demòcrates, experts… Van arribar a organitzar una elecció presidencial lliure dintre la Constitució de 1940, només que el resultat no va agradar gens a Fidel. Poc a poc va anar substituint els ministres per la seva gent, va canviar de President, va anul·lar la Constitució i molts ministres começaven a parlar del caràcter social de la Revolució i de que per complir els objectius no podien tolerar cap sistema liberal. Fidel es va nomenar primer ministre i la paraula Comunisme cada dia se sentia més. (En Fidel va trigar temps a reconèixer-lo). Sens dubte Fidel va aconseguir electrificar tot el país i introduir escola i atenció mèdica gratuïta universal i moltes altres coses, algunes bones, altres que van fallar i altres dolentes.

Hi va haver repressió contra molta gent, com se sent dir sempre i era d’esperar. Cal estudiar revolucions en Ciència Política. Els guanyadors sempre estan en minoria i tenen un plan de govern. Sense repressió l’oposició impediria treballar i perdrien qualsevol elecció i per això els revolucionaris empresonen i maten gent o si no, probablement no hi hauria revolució. Els perdedors sempre acusen els altres, mentre tapen les coses que ells van fer. Els de la meva edat recorden els franquistes acusant cada dia als “diarios hablados“ els “rojos” de tota mena crims. I ells què? És sabent que les coses són així i acaben sempre igual, que molts han triat i prefereixen el camí millor i més humà del pacifisme i la negociació, sense haver d’afusellar o empresonar ningú, ni fer revolucions amb seqüeles.

La residència de Fidel Castro

Es va construir la seva llar Punto Cero on viuria i moriria a un antic camp de golf a l’est d’Havana. No hi ha fotos, si no són les dels satèl·lits americans. Molta gent havia intentat assessinar-lo i emmetzinar-lo i ell en tenia por. Aquesta residència la van visitar el Sant Pare, Putin, Xi, figures mundials de la literatura i esport i pràcticament tots els caps d’estat sudamericans. És una casa gran perquè tenia molts fills però no té res de luxuriosa ni era cap palau com demostren les fotos dels visitants. Això sí: tenia uns 200 guàrdies de seguretat i una unitat de l’exèrcit havia de vigilar. Una pregunta: perquè, doncs, necessitava un camp de golf? Resposta sorprenent: era la seva casa de pagès personal amb vaques, xais, gallines i conreus. Ell de cap manera volia menjar res més de fora per por de ser assassinat.

Necessitava un cotxe oficial i va comprar un Mercedes de mides intermitges que va cuidar molt malament. Els seus enemics, molt nombrosos, diuen que també s’havia construit una casa de vacances amb piscina a un de dos cayos (illes petites) unides per un pont prop de la costa. Qui sap.

Com és natural va patir moltes acusacions de corrupció que no han estat mai confirmades. Fidel era allò que era, i va fer les coses que va fer, però era un home de principis.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta