Els EUA són diferents

És magnífic que un grup estigui representant la meravellosa òpera La Traviata de Giuseppe Verdi per popularitzar-la País Català. Aquest autor l’ha vist representada quatre vegades als escenaris (potser cinc), pot recordar el gran baríton mallorquí  Joan Pons cantant el paper de pare d’Alfred i fins i tot l’extraordinària versió cinematogràfica que va interpretar en Plácido Domingo. Es tracta probablement de l’obra mestra de Verdi i potser de la millor opera italiana. La història que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri vulgui viure sola amb ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament,  impedirà el casament d’una filleta innocent, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred la troba i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.

En general, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, que fou molt exitosa. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. Ara bé: els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas son molt diferents: una òpera busca primàriament despertar les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia relatat era el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau a continuació , un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que havia escrit en Dumas:

La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill

Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i no la pot endur enlloc. Un dia veu a una parc la meravellosa Violeta i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va a buscar negoci). La dona porta sempre sempre una camèlia al pit: gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, L’Alfred vol fer una selecció especial però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.

Al poc temps, els dos amics es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi es. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat. Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del banquet on comença l’òpera amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix vol que vingui a viure amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res. Fa un discurs lamentant la posició tan trista  de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de cortesana).

Però Alfred i Violeta (segon acte de l’opera) sí que acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores es presenta sense avís el pare df’Alfred que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell  té que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol de seu germà. Ara bé: el pare es troba amb Alfred a Paris i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és una bona dona molt sensible i intel·ligent. I que ell de jove també tenia una amant i molts joves solters també en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (Això no surt a l’òpera).

Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.

Tornats a Paris, tant Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A l’òpera Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament dels seus serveis. Això no passa a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar amb ella. La Violeta pateix molt i no ho pot aguantar perquè secretament segueix estimant l’Alfred.

Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, l’Alfred li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i el seu cos és tornat per ser enterrat a París.

La novel·la comença i acaba amb un senyor desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments que entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar-la a una tomba pagada amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.

Sembla mentida que la mateixa historia hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents.  El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte però capaç de venjança i  crueltat quan les coses surten malament.

Joan Gil

Tags: Alexandre Dumas fill, La Traviata, Opera italiana, Verdi

Potser algun lector se sorprendrà veient un resident dels EUA escriure i publicar en anglès una biografia de Ramir II el Monjo, el rei d’Aragó que va ajuntar per sempre més Catalunya i Aragó. No va ser fàcil i em vaig haver de passar molt de temps llegint llibres i consultant, però és el meu tercer llibre. Jo volia sempre ser escriptor. Si algú s’hi interessa, es pot comprar no sols a Amazon i el seu KDP sinó a la majoria de negocis que venen e-books de forma electrònica o impresa. La meva motivació? M’irrita la forma com molts parlen a Espanya de la fundació de la Corona

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

d’Aragó, com si Catalunya hagués estat una mena de província afegida a un país més poderós. La veritat fou molt diferent i aquesta unió, planejada per un rei feble i incompetent, però en molts sentits extraordinari, va acabar esdevenint el cop mestre de la història medieval espanyola. En aquells temps (principis del segle XII) Aragó era un país de parla aragonesa molt petit reduït a unes quantes valls pirenaiques encara al north d’Osca, ciutat que seguia en mans musulmanes. El pare de Ramir era al mateix temps rei de Navarra, la terra dels bascos i de llengua euskera. De fet aquest idioma es parlava a molts indrets aragonesos i Navarra afirmava que Burgos encara era navarrès. El Rei Sanç tenia tres fills barons. Com que Ramir era el tercer, no tenia cap possibilitat d’esdevenir rei i el seu pare el va enviar a fer-se monjo a un monestir prop de Tolosa del Llenguadoc. El germà més gran de Ramir, Pere I,  ja rei, va conquerir Osca, que aviat esdevingué la capital (a la coberta del meu llibre hom pot veure un petit dibuix del castell d’Ayerbe prop d’Osca on Ramir va regnar, que encara està ben conservat). No obstant la seva feta, el germà gran fou mort pels musulmans de Saragossa sense deixar fills i el segon germà Alfons I el Batallador, un dels guerrers més importants de tota la Reconquesta, va pujar al tro. A més de conquerir Saragossa contra els Almoràvits, una nació jihadista africana com ara ISIS o Al-Qaeda en els nostres dies que havia ocupat tots els reialmes musulmans, el Batallador es va casar amb la Reina Urraca de Castella, esdevenint sol monarca de tots els regnes cristians ibèrics excepte Catalunya (que els francesos consideraven un domini seu en rebel·lió i per això no van tolerar mai que fos declarat un regne). El problema era que Urraca era una viuda molt especial, bastant dissoluta, que ja tenia un fill del primer matrimoni i no volia saber res d’Alfons, el qual va acabat expulsat de Castella després que Urraca fes annular el matrimoni.  A més. ai las, Alfons el Batallador era homosexual i també moriria sense fills. Al final el gran guerrer va caure a un parany dels Almoràvits a la ciutat de Fraga i com el seu germà va sucumbir. Al Testament va deixar els seus regnes a Déu i la Verge Maria, representats per les Ordes Militars que tant l’havien ajudat.  Naturalment, tothom, inclòs el Papa, ho van rebutjar. Ramir era l’únic que quedava, però seguia essent un monjo solter i acabava de ser elegit Bisbe de Roda-Barbastro. Quines credencials!

Sabem molt poc de Ramir i res de la seva personalitat. El meu Ramir és un intel·lectual molt religiós, perfectament satisfet amb la seva condició de monjo solter, humanista i pacifista que veu malament la guerra contra els moros, ha patit molt veient la crueltat de la guerra i el patiment dels civils, i no volia castigar ningú ni volia ser rei. Els bascos de Navarra es van negar a acceptar com a rei un bisbe i es van separar d’Aragó donant la corona a una mena de cosí, Garcia V Ramírez el Restaurador (en el seu euskera Gartzea Remiritz) que surt molt a la novel·la.  Aragó ja havia perdut molt territori, pero el fillet de la Reina Urraca, Alfons VIII de Castella ja era rei i dient que Saragossa havia estat conquerida pel Batallador aragonès en nom d’una Castella determinada a arribar a València i el Mediterrani,  va ocupar l’antic regne musulmà de Saragossa com a propi, reduint Aragó a Osca i els Pirineus. Per acabar-ho d’arreglar, senyors feudals aragonesos es van sublevar intentant donar la corona a Alfons de Castella. A aquest període es refereix el famós poema de la Campana d’Osca. Diu el famós cantar que el Rei Ramir va tallar el cap d’uns quants enemics, els va lligar pels cabells i els va penjar a l’entrada del seu palau. Probablement no va passar mai. A la novel.la  surt amb una altra interpretació.

El desastre era imparable i a més Ramir tampoc tenia successors. Va triar com a dona una princesa viuda d’Aquitània, filla del Duc Guillem IX, Príncep dels Trobadors i senyor de gran part d’Occitània, anomenada Agnès, que ja havia tingut tres fills i encara era prou jove per tenir-ne més. La nova Reina Agnès, acostumada al luxe i benestar d’Aquitània, després de donar llum a una nena que seria batejada Petronilla en aragonès (i Peronella en català) en va tenir prou i se’n va anar de tornada a un monestir mixt (monjos i monges) de luxe a Aquitània, abandonant Ramir per sempre. Aquest cas és curiós, perquè en aquell temps l’Església dubtava si els sacerdots es podien casar o no, i Ramir s’havia casat pel seu compte sense demanar permís al Papa. Un Concili, indignat, va prohibir per sempre els matrimonis de capellans que dura fins ara.

Evidentment, Ramir havia vist el seu regne reduït  trencat i en perill i no sabia com sortir-se’n. Va tenir una idea que en retrospectiva fou genial. Es va reunir amb el jove Comte Ramon Berenguer IV, encara solter, al castell d’Ayerbe i li va oferir la seva nena de dos anys en matrimoni. El català va acceptar però aparentment no va voler esdevenir rei i va acceptar el títol de Príncep d’Aragó i tot el poder real, mentre que la corona va passar al petit cap de la nova Reina Peronella. Ni a Aragó ni a Catalunya hi havia cap precedent de fer cap d’estat una dona. Ramir, sens dubte molt alleujat, va viure encara feliçment prop de 20 anys.

Ramon Berenguer i Peronella van contraure matrimoni quan la reina tenia 14 anys a la Catedral de Lleida i la dona va esdevenir una esposa i reina excel·lent, substituint el marit i governant durant les seves absències. El seu marit va acabar fent-se molt amic d’Alfons de Castella, que es va casar amb la seva germana i essent ja família van anar tots dos amb el seus exèrcits a Andalusia a fer la guerra junts. Com que Alfons de Castella tenia molts problemes (Portugal se li havia declarat independent i els Almoràvits seguien apretant), va decidir tornar Saragossa al seu cunyat i Aragó sense guerra. Ramon Berenguer, que va prendre Tortosa completant així la Reconquesta catalana, va morir sobtadament a Itàlia del Nord quan anava de camí a visitar l’emperador Barbarossa.  El seu fillet encara menor va esdevenir el Comte Ramon Berenguer V de Barcelona però Peronella va retenir la corona reial d’Aragó encara per dos anys, fins que va abdicar a favor del seu fill, que va canviar-se el nom a Alfons II, esdevenint el primer sobirà únic de la Corona d’Aragó i verdader fundador del Casal de Barcelona que duraria set generacions. Peronella morí a Barcelona molt jove encara, als 40 anys, i està enterrada a un lloc perdut de la Catedral.

Vaig emprendre, escrivint el llibre, un esforç per pintar la vida de la gent comú als dos costats durant l’edat mitjana i, una mica per entreteniment, descric les barbaritats i escàndols del Duc d’Aquitània, sogre de de Ramir, al seu palau de Poitiers i les seves orgies amb trobadors. Fins i tot surt la lletra d’una cançó escrita per ell mateix. És històric que una vegada va empaitar amb l’espasa dintre la catedral de Poitiers un bisbe que es negava a pagar-li impostos. Després d’un breu matrimoni va tornar la seva primera muller al pare al·legant sense fer annular el matrimoni que no li servia de Duquesa i es va tornar a casar. Va raptar la dona d’un dels seus viscomtes (la Dangerosa) quedant-se-la per sempre al seu palau. Gairebé tot és històric i jo crec que entretingut.

Si Ramir no hagués fet allò que va fer lliurement, Aragó sens dubte hauria estat annexionat per Castella, la qual hauria conquerit fàcilment València i unificat tota la península sota la seva bandera. I Catalunya? Qui sap! Potser seriem un departament més de França. L’expansió marítima i comercial de Catalunya al Mediterrani, Itàlia i Grècia no hauria tingut mai lloc. Jo crec que val la pena recordar qui fou el Rei Ramir, un desventurat monarca que  només va durar 5 anys però va canviar la història d’Europa.

Em permeto afegir les cobertes dels dos llibres que havia publicat anteriorment, aquests dos disponibles només a Amazon i KDP sigui en versió electrònica o de paper. Estan bé per aprendre I practicar l’anglès i mirar d’entendre la vida dels nord-americans. Diuen que els qui no som nadius escrivim un angles més clar i menys complicat. Jo faig com puc. Recomanaria sobretot el primer llibre, Laia’sTakeover, que és el que més m’agrada personalment. Qui sap, potser algú els traduirà o tothom acabarà llegint anglès, com ara llegeix castellà. El futur és molt llarg i acaba passant de tot.

Saluts,

Joan

Tags: Agnes d'Aquitania, Arago, Castella, Peronella o Petronilla, Ramir II l Monjo, Ramon Berenguer IV, reconquesta

Epidemiologia és la branca de la Ciència i la Medicina que estudia els determinants externs que influeixen o amenacen la salut humana. En altres paraules, intenta aclarir quines coses de les moltes que ens envolten causen malalties. Inclou però de cap manera està limitada a les malalties infeccioses. Cal recordar el menjar que comprem, les malalties laborals, com ara els efectes de la respiracio d’amiant, els gasos ambientals, el plom a la pintura de la paret o en l’aigua de beguda, la radiació i moltes altres coses. Els primers que sospiten que hi ha un problema tenen sempre una visió i coneixement científics limitats, i podrien fer associacions gratuïtes; és molt fàcil dir que quelcom fa mal o causa malalties, però cal investigar si és veritat o no. Abans que el govern prohibeixi res, cosa que podria ser injusta i el resultat de propaganda interessada, cal assegurar-se que la relació entre la causa i la malaltia existeix i els únics que poden estudiar i comprovar o negar les sospites son els epidemiòlegs. A més de determinar les causes verdaderes d’una epidèmia que afecta un cert grup, els epidemiòlegs també determinaran l’extensió de l’epidèmia, forma de transmissió quan es tracta d’infeccions i les millors formes de protegir-se i combatre-la.

Epidemiologia està enclosa dintre les especialitats de la disciplina Salut Pública, que als EUA s’estudia a moltes escoles i Universitats a tots els nivells: Diploma de College, Masters i Doctorat. Per raons desconegudes, alguns a Catalunya es pensen que un epidemiòleg es un metge especialitzat en malalties infeccioses. A més de la World Health Organization, als EUA la central universalment reconeguda i autoritat màxima és el Center for Disease Control situat a Atlanta, encara que en molts casos en problemes infecciosos és el Dr. Anthony Fauci, Director de la Branca d’Al·lèrgia i Malalties Infeccioses de l’Institut Nacional de la Salut (NIH) i co-descobridor del virus del SIDA, qui dona la cara sortint a la TV. Ho fa molt bé. Sempre hi ha hagut metges entre els epidemiòlegs, però els cal estudiar addicionalment i treure un altre diploma. En el cas de l’epidèmia actual d’un nou coronavirus, provinent d’algun animal que havia entrat a l’àmbit humà probablement a llocs on animals vius son venuts als consumidors (sobretot la Xina), el paper dels metges diguem-ne normals i els seus laboratoris sens dubte va consistir en  reconèixer una infecció nova, prèviament desconeguda i determinar que hi havia un nombre insòlit de casos però no haurien sabut mai què fer per determinar l’extensió i gravetat del situació ni per aturar o almenys arraconar l’epidèmia, ni com aconsellar res a les autoritats.

L’autor va treballar molts anys a la Facultat de Medicina de Mount Sinai a Nova York, on va estar en contacte i va tenir el privilegi de col·laborar amb especialistes en salut pública i va poder observar alguns dels seus mètodes. Cal recordar que entre moltes altres coses, Mt Sinai fou el centre que va denunciar i clarificar els efectes tan nocius de l’amiant (asbestos) sota la direcció del Dr Irving Selikoff, que va acabar amb la prohibició i retirada d’aquest mineral de tots els habitatges humans, vaixells i llocs de treball, així com amb moltes compensacions econòmiques per les morts prematures causades. El resultat final, obtingut amb la cooperació dels sindicats, fou obtingut fent la comparació del nombre més alt de càncers i fibrosis pulmonars en treballadors de l’amiant causant la mort amb el nombre d’aquestes morts en la població general de l’estat, mai exposada a l’amiant. La conclusió fou final i convincent, i així ho van entendre tant el govern com molts jutges. La indústria naturalment havia seguit negat qualsevol associació mentre els treballadors patien i morien.

En general, els epidemiòlegs son experts en Estadística i en càlcul de probabilitats, que sovint és el punt final d´una investigació. Una altra eina necessària que utilitzen molt, son els entrevistadors entrenats. Es molt difícil trobar i anar a parlar amb les famílies i contactes de víctimes d’una epidèmia o malaltia, que és l’única forma d’identificar i aïllar la gent exposada al contagi i esbrinar la forma de transmissió. La majoria de gent no s’obren fàcilment a persones desconegudes que truquen a la porta preguntant coses personals o fins i tot intimes i no enten les conseqüències de les seves declaracions. Pot un lector imaginar-se com s’ho van fer els entrevistadors que estudiaven les causes del SIDA, que van ser completament desconegudes per anys. Temien els entrevistats els resultats del que deien? Era molt probable perquè en aquells tempos era dolent i perillós confessar homosexualitat i l’ús de drogues intravenoses és sempre il·legal i aquestes conjuntament amb les transfusions de sang contaminada son les formes de transmissió. Abans que això se sebés la població havia viscut aterrida causant incidents greus.

En l’actualitat el Govern Xines dona xifres esfereïdores sobre el nombre de gent exposada i ha dictat mesures autoritàries, dictatorials i excessives que inviten a desafiar-les. En quins estudies científics es basen? Tenen prou gent entrenada o han enviat soldats a preguntar? Fa uns anys amb intervals d’uns 8 anys es van declarar dues epidèmies de coronavirus diferents, la primera anomenada SARS a la Xina, que ho va tractar de forma incompetent. Probablement era relatada al costum de vendre animals vius per la consumició a la gent, o potser als ocells o porcs) , El virus SARS era molt més perillós que l’actual  i va causar moltes morts. Anys després el MERS, un altre coronavirus nou menys agressiu aparegut a l’Orient Mitjà va causar morts però també fou controlat. Aquesta vegada sens dubte el Govern xinès, potser tement un nou SARS, va voler provar al món com havien après, però van començar amb el secretisme usual, amagant sense avisar ni dir res el començament de la crisi fins que era massa tard per aturar-la o confinar-la i la seva actuació està exposada a crítiques serioses.

Posant les coses en perspectiva

La Salut Publica disposa en els nostres dies de mitjans de protecció poderosos i efectius. Cal mirar com han mig aturat o almenys controlat les epidèmies d’Ebola (i d’altres malalties virals africanes horribles) que no han pogut estendre´s pel món. I la variola i la poliomielitis que va manar tants nens quan aquest autor era jove, estan erradicades i al menys en països desenvolupats, la humanitat gaudeix una certa seguretat. Com és de greu l’epidèmia del nou coronavirus, està justificat el seguiment alarmista que els mitjans de comunicació en fan i com acabarà? Naturalment no tenim per ara cap resposta, però els epidemiòlegs americans han fet una comparació que els desespera, de la que pocs parlen. La grip. Molts veuen aquesta infecció com una malaltia de poca importància, que és una equivocació. Moltes infeccions virals es limiten als bronquis i les vies respiratòries, i no passen d’aquí, però en algun cas penetren a l’interior del pulmó causant una pneumònia. Una persona jove i sana en general ho pot superar però no pas tots els ancians, la gent malalta, immunodeprimida, diabètica descompensada, ni nadons o nens petits. El resultat? Molts no ho volen sentir. L’any 2019, unes 180,000 persones van haver de ser hospitalitzades per la grip i 10.000 van morir. Aquest any l’epidèmia actual, particularment perillosa (que és sempre pitjor a l´hivern) ja ha causat unes 97,000 hospitalitzacions i 4,800 morts. I ni tan sols la vacunació ha aconseguit aturar aquest problema, perquè hi ha moltes classes de virus gripals i han de ser triats per fer vacunes sense estar segur que son els que vindran.

Potser seria l’hora de recordar el cas horrorós de l’anomenada Grip Espanyola (H1N1) de l’any 1918 durant la Gran Guerra, la pandèmia pitjor de la història moderna. Hom calcula que va afectar uns 500 milions de persones (la tercera part de la humanitat). El nombre de morts no ha estat mai clar, però el mínim seria uns 20 milions però probablement va arribar als 50 milions. Aquesta flu no es limitava a matar ancians, malalts i nens, sinó que atacava igualment gent jove i altrament sana. Gairebé ningú sap perquè se’n diu espanyola, quan aquest estat no hi va tenir res a veure. L’epidèmia fou descoberta i identificada als EUA a un camp militar d’entrenament. Era la Guerra Mundial i la censura militar de tots els països bel·ligerants en rara unanimitat van prohibir parlar-ne. L’estat espanyol no obstant era neutral i els diaris foren els únics que en parlaven. Imagineu-vos: Espanya defensant la llibertat de premsa! Aquestes consideracions del passat i present de la grip ens fan veure la nova epidèmia de coronavirus en un altre llum, perquè encara no sabem com és de perillosa ni ha esdevingut encara una pandèmia mundial. En la majoria de malalts la malaltia sembla lleugera i com passa sovint, les víctimes mortals semblen ser els nens petits, malalts i vells.

Alguns epidemiòlegs pensen que aquest nou coronavirus podria esdevenir una endèmia, o sigui una malaltia que es queda per sempre entre nosaltres, potser activada de forma estacional com la grip. Sens dubte hi haurà treballs per desenvolupar una vacuna i mirar de trobar un tractament, dues coses que no son gens fàcils, però no esdevindrà en cap cas el nostre pitjor problema. Cal considerar els grans èxits de la Salut Publica i la seguretat i els beneficis que ens ha portat. La vida humana s’ha allargat molt, moltes malalties abans greus i fins i tot alguns càncers poden ser tractats amb èxit, altres han estat erradicades, la majoria de ciutadans viuen en bona salut per molts anys. Però el món no ha estat mai perfecte ni ha estat lliure de perills ni ho serà durant la nostra vida.

AFEGIT: Ens hem assabentat amb consternació de la mort del Dr. Li, un oftalmòleg que havia identificat el set primers casos del coronavirus, tots clients de la botiga que venia animals vius, i havia temut que es tractés d’un nou SARS. El govern el va fer callar amb amenaces i el van obligar a firmar un paper desmentint-se per haver escampat rumors perillosos. En aquells temps un bon equip d’epidemiolègs hauria pogut acabar amb l’epidèmia. Ara resulta que el govern de Beijing ha manat entrar a cada habitatge de l’aglomeració de Wuhan amb 11 milions i mesurar per força la temperatura de tots els residents internant tothom que tingui febre. No hi ha precedents per un disbarat tan absurd i totalitari.

Joan Gil

Tags: Coronavirus, Epidemiologia, Grip, SARS, Xina