Els EUA són diferents

El Sr. Sánchez, dirigent autoritari  del partit que antigament fou Socialista Obrero i actualment aspira a quedar-se vivint de franc a la Moncloa per un mínim de quatre anys més, em va sorprendre després del gloriós trasllat amb funeral d’estat molt immerescut de la mòmia feixista. Va aparèixer en públic anunciant que aquest pas ajudaria a la reconciliació!!! Reconciliació de qui amb qui? De què està parlant, Sr Sánchez?

Entre Catalunya i Espanya seguríssim que no. Sánchez va contribuir amb els seus fiscals a les brutals sentències contra els nostres presos polítics i se segueix negant radicalment a treure’ls de la presó o a negociar res amb els Catalans, almenys no pas abans de les eleccions. I els  ciutadans catalans de totes les edats pateixen pel carrer dures agressions i violacions del seu dret d’expressió i manifestació. Ni tan sols els fidelíssims subalterns de Sánchez a Catalunya protesten. Es diuen constitucionalistes aquells que no han llegit mai la Constitució ni saben de què parlen. Constitucionalisme és un sinònim d’Anticatalanisme. A tot el món es fan contínuament modificacions a les Constitucions per confrontar nous problemes i realitats i satisfer els ciutadans. Als EUA hom ha aprovat 27 esmenes de la Constitució i gràcies a això vivim en pau. Però aquí només repeteixen sempre la mateixa absurditat ignorant. Les coses que no els agraden son il·legals, com passava sota el franquisme. Què pensen de les manis a HongKong, a Xile, al Vietnam, al Líban, a l’Iraq, a altres llocs? Hauria la policia xinesa acabar amb els anticonstitucionalistes de Hong Kong? Com és que en aquests casos el govern fa concessions?

Potser entre Catalunya i Ciutadans? Els Cs no semblen compartir la mala memòria que tenim molts del feixisme, dels nostres morts i exiliats, de la nostra opressió i intent transparent de genocidi cultural. Potser troben que la immersió a les escoles en la llengua castellana i les bufetades als nens que gosaven parlar català no estaven malament del tot. S’han passat uns trenta anys insultant-nos a tots, als polítics com als ciutadans i Catalunya i refusant l’ús de la nostra llengua amb el propòsit evident de crear una mini-divisió social  a Catalunya que no existeix malgrat la minoria que es comporta com fan els colonialistes, perquè Catalunya ha demostrat per segles ser un país obert i tolerant, respectuós amb totes les cultures, que acabava integrant tots els immigrants. I els Cs no aconseguiran destruir-ho amb la seva mala educació i manipulacions de gent ignorant.

I si volgués la reconciliació amb els Catalans que vam patir 40 anys d’una Dictadura criminal? Si parlen de mí, NO, perquè van fer ells tots sols la Transició i no em van demanar perdó ni reconèixer res, ni restaurar el nostre Autogovern. Jo vaig nàixer el 1940. Al meu pare, que era de dretes i no s’havia ficat mai en política el van tractar poc abans del meu naixement de perro catalán i una criatura amb camisa feixista d’uns 16 o 17 anys el va amenaçar pel carrer amb una bomba de ma. Recordo el meu primer dia al Cole. Ens van formar al pati i vam haver de saludar amb el salut feixista i escolar cançons i música d’ells. I al carrer hi havia pintades: Habla el Idioma del Imperio (de quin imperi parlaven aquests ximples) Si eres español, habla el español. Por Dios y por España. Viva Franco, Arriba España. No toleraremos el separatismo. España Una, España Grande, España Libre! Perquè deien Espaya Una? Nosaltres no volíem fundar cap altra Espanya. També pintades del cap de José Antonio Primo de Ribera, fundador de la Falange, un home enlluernat pel nazisme que jeia al costat de Franco al Valle i no han explicat mai què en volen fer. Fou executat a Alacant durant la guerra (sort er Franco) i els feixistes van dur un taüt amb les restes a peu d’Alacant fins a l’Escorial. M’han quedat moltes coses al cap d’aquells temps. España tiene voluntad de imperio. La plenitud histórica de España es el Imperio. El Diario de Barcelona que el meu pare comprava va explicar com els enginyers no sabien com fer la creu del Valle de los Caídos, però el Caudilllo els va ajudar fent tot sol els càlculs. I com l’adulador professional Luis de Galinsoga, director de la Vanguardia Española enviava targetes postals anunciant la destrucció del català i com un cop va fer una entrevista al Caudillo i va escriure que no podia entendre com un home de més de 60 anys havia pogut seure al despatx més d’una hora sense haver hagut d’anar al vàter. Hi va haver d’anar ell? Al final va fer la burrada de cridar que los Catalanes son una Mierda i deixar la seva targeta de visita a Sant Ildefons de Gràcia, que és quan Jordi Pujol i els seus amics al final el van fotre. Jo vaig distribuir alguns dels seus fulls, amb tinta blava. Al Cole, d’ençà del primer grau hi havia l’assignatura  Formación del Espíritu Nacional que vaig haver d’estudiar durant tot el Batxillerat i els primers tres anys a la Facultat de Medicina, sempre amb exàmens finals. Calia aprendre ximpleries sobre la història i la voluntat imperial de Castella i la ramaderia i l’ Obra Civilitzadora d’Espanya a American i com España volverá a buscar la Gloria y la Grandeza por las Rutas del Mar. Si el resultado de las urnas fuere peligroso para los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. Calia estudiar llibres de text o una mena de llibre fotocopiat. Al professor a la Facultat de Medicina, semblava com li fes una mica de vergonya i aprovava a tothom. I per treure el diploma del Batxillerat, per matricular-me a la Universitat i treure el meu diploma de metge calia anar a la Falange al Passeig de Gràcia i obtenir un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional (pagant, naturalment). I el meu millor amic i company fou detingut i maltractat a la Via Laietana i jutjat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, i xicots a la meva escola tenien una pare marcat (fugitiu) o més sovint empresonat i molts coneguts havien estat desterrats a petites ciutats. A una biografia he llegit com el Dictador sopava molt feliçment amb tota la família al Pardo i després es retirava al seu despatx on firmava les penes de mort. Es feia declarar fill predilecte de totes les ciutats que visitava perquè li agradava fondre les medalles que exigia per fer-ne lingots d’or. L’Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, sempre amb les perles al coll, era tan afeccionada a les joies, que joiers destacats a Madrid i Barcelona van haver d’establir un fons solidari d’indeminatzacions per cobrir el preu de les peces que la Egregia Dama es feia regalar. Per no parlar de les mentides diàries i insults que calia escoltar als dos Diarios Hablados de RNE que obligatòriament totes les emissores de radio espanyoles estaven obligades a transmetre en directe. amb prohibició de qualsevol altre servei informatiu. Finalmente, cal recordar que els feixistes també tenien una de les 8 Constitucions que hi ha hagut a Espanya: el Fuero de los Españoles. Potser Sánchez i els Cs a vegades parlen d’aquesta Constitució (encara que jo em quedo amb la de 1931, la de la Segona República). Es veu que a Madrid els agrada molt escriure Constitucions. En canvi de la Constitució de la Primera República (República Federal Española) no en volen parlar mai

Si es volguessin reconciliar, potser algú hauria pogut repetir aquestes cosetes quan van treure la mòmia coberta amb l’escut de Duc que SM Don Juan Carlos, agraït, li havia concedit, i això davant de la Ministra de Justícia, tots esperant un helicòpter del Govern duent-lo a un lloc on ja hi havia una concentració de feixistes disposats a cantar el Cara al Sol (que a mi me’l va fer aprendre també) i fent el salut feixista. Quina vergonya i quina ofensa als milers que encara ens en recordem. Ningú ens ha demanat mai perdó i les víctimes no foren compensades i segueixen enterrades en piles al costat de carreteres. La Transició se la van fer entre ells i per a ells tots sols.

La verdadera reconciliació que el Sr Sánchez busca és sens dubte primàriament amb el Partido Popular, que sempre ha tingut sentiments mixtos sobre el franquisme. Els sembla que el franquisme estava fonamentalment bé, però potser va anar massa lluny. Aquest partit probablement seria essencial per formar una majoria parlamentaria després de l’elecció que permetés al Sr Sánchez quedar-se al Palau tan confortable on actualment viu. Seria la unió desitjada de la dreta espanyola, l’anomenat PPSOE.

Joan Gil

Tags: Franco, Jose Antonio, Memories del franquisme, Mòmia feixista, Pedro Sánchez, PP, PSOE

Precondicions que ho bloquegen tot

Les precondicions dels poderosos son l’eina més popular que hi ha per evitar negociacions fent creure al públic que son els altres els qui es neguen. A l’escena internacional, el mestre de les precondicions es probablement en Netanyahu a Israel que per molts anys les ha utilitzat per no haver de negociar amb els Palestins. Acceptar les precondicions seria l’equivalent d’agenollar-se davant Netanyahu acceptant-lo tot sense dret a negociar res que fos important. Ara aquí el PSOE com abans el PP també ho fan: que sí, que estan disposats a negociar amb els Catalans però només dintre el marc de la Constitució i la legalitat vigent. Altrament dit, es podrien trobar certs representants a algun bar de Madrid per beure una cervesa i mirar un partit del Barça. En canvi, el problema polític català de fons, l’autodeterminació i els presos polítics no podrien ni tan sols ser mencionats, perquè Espanya ja ho té resolt. Conclusió? Aquests Catalans son tossuts i es neguen a discutir com nosaltres oferim. L’altra enganyifa es la acusació constant de violència, fins i tot contra la seva Guardia Civil sempre tan pacífica. Repetint molt una mentida, molta gent acaba creient-s’ho, com ja fan els seus diaris.

Per les seves obres els coneixereu

Potser algú reconeix el títol. Es allò que Jesús de Natzaret respongué quan li van preguntar com es pot saber si un profeta és bo o dolent. Jo hi he cregut sempre. Mireu què ha fet Espanya en el cas de Catalunya els anys d’ençà de la Dictadura i decidireu si la seva acció fou bona i justa o tot el contrari.

Durant la Transició va semblar per un moment com si gent de seny volguessin obrir la porta a una relació entre Catalunya i Espanya que no ha existit per tres segles. Les il·lusions no durarien gaire. Tot va començar amb la redacció de la Constitució. Al Comitè que la va escriure, molt vigilat per autoritats fosques no declarades des de Madrid, seien dos bons Catalans però els van prohibir referir-se a Catalunya com una nació ni escriure res en aquesta direcció. Hi van afegir intencionalment la frase sobre la sagrada unitat nacional que tant exhibeixen contra el nostre país, sabent molt bé què significava. Però  l’ambient del temps era eufòric. Si apareixia un problema, en parlarien i tot es resoldria. Aquesta Constitució fou intencionalment anti-Catalana des d’abans de nàixer. La Constitució no passa de ser una llei asseguda a un tro molt alt per satisfer els desitjos dels autors. Aquesta llei, en general un llistat de llibertats i drets, mai de prohibicions, substitueix l’autoritat que els antics reis absolutistes exercien. Ara les relacions amb el govern i les llibertats estan garantides per escrit enlloc d’estar sotmeses a la voluntat arbitrària I variable del monarca. Però ja no hi ha rei de debò i la Constitució és només una llei que pot ser alterada, com qualsevol altra, quan convé. No pas, evidentment, si la fan servir per represaliar milions de bons ciutadans que protesten a casa seva. Una altra invenció extra constitucional malvolent fou el Café Para Todos, que sembla haver emocionat i engrescat tants polítics provincials sense futur que, enlluernats, només volien tot allò que els Catalans teníem sense ni tan sols entendre de què parlaven ni voler exercir les competències que el Gobierno els obligava a acceptar. Molts que no haurien passat mai de ser membres d’una Diputació provincial o un ajuntament petit, esdevenien Presidentes importantíssims amb parlaments, cotxe, personal i govern propis amb els que no havien ni somniat. Nomes calia afegir-se a la política anti-catalana i ja els servien cafè.

I el paper de Jordi Pujol? Aquest home, sens dubte un dels personatges més importants de la nostra història contemporània, fou sempre un unionista i catalanista, que només demanava un Estatut que satisfés les necessitats del país. Mirant-s’ho com hom vulgui, si els espanyols es volien quedar amb la colònia catalana per sempre, en Pujol era l’interlocutor perfecte. Enlloc d’això, fou Pujol qui rebé després de l’intent de cop de Tejero, la telefonada del Presidente explicant que en la nova situació no es podrien mantenir totes les (poques) promeses fetes a Catalunya. Era culpa nostra? No sols es van negar a parlar seriosament amb Pujol, sinó que el van subjectar a insults grollers, humiliacions i mentides, sovint fent-lo passar per independentista. L’única cosa que en va treure per haver mantingut l’Aznar al poder per tota una legislatura, van ser els Mossos, no obstant haver mantingut l’Aznar al poder. Ara es veu que els volen prendre.

Un dia el Parlament de Catalunya es va despertar considerant un nou Estatut bastant satisfactori. Durant aquell temps l’Ernest Maragall, únic home del PSC verdaderament catalanista, fou destituït per Zapatero i substituït per l’andalús Montilla. Havien arribat a amenaçar-lo amb la creació d’un altre PSOE català abans de l’elecció si gosava fer certes coses.  En qualsevol cas la mort tan prematura de Josep Belloch faria impossible la creació d’un partit socialista català, i la seva agrupació regional, el PSC, molt espanyolista i de centre dreta, que havia tingut un grup parlamentari propi a Madrid, fou poc a poc transformat i reduït a una dependència insignificant que no seria ni tan sols consultada en afers catalans.

No volien tolerar a Madrid l’Estatut progressiu pel que els Catalans havien votat i Rajoy va portar-lo, ple de confiança justificada, al TC, on els jutges presidits per la Sra Casas el van no sols destruir sinó que van escriure que era la fi, que l’Estatut no podia ser millorat més enllà de les poques coses que ella havia tolerat. Aquesta sentència va posar en marxa l’independentisme que fins aquell moment havia estat una força relativament fluixa.

No escric res més, perquè la resta tothom la coneix i ha vist les manis pacifiques, la judicialització de la política, els empresonaments arbitraris de bons polítics, la pujada de to dels insults diaris, el foc i petits brots d’una violència que no necessitem per res.

El “gerifalte” Sánchez

No vull anomenar Sánchez Caudillo com la mòmia del Valle de los Caídos, perquè no és pas un feixista. M’he recordat de la paraula gerifalte que els Diarios Hablados  de RNE de migdia i el vespre durant la Dictadura utilitzaven per referir-se a polítics o governants estrangers hostils, que n’hi havia molts. Gerifalte no és gens insultant i en bon Castellà simplement designa una personalitat destacada. Però els del Diario Hablado ho feien sonar de forma despectiva, com si fos un insult, que no n’és.

El Gerifalte Sánchez és una personalitat curiosa amb pocs escrúpols i molta empenta. La seva carrera després de ser defenestrat del PSOE per Susana Díaz i donat per mort, i el seu retorn gloriós ho proven. Probablement és l’home més dominant i autoritari mai experimentat pel seu partit. La cosa més extraordinària que al meu parer ha fet, fou entrar a la Moncloa per afegir-se a Rajoy incondicionalment en suport del 155, sense consultar ningú ni pensar-s’ho. Era la supressió dels drets civils i constitucionals dels 7.5 milions de Catalans, alguns d’ells votants fidels del seu partit. Sens dubte en aquell moment el famós PPSOE, sovint sospitat i mencionat, fou creat oficialment, va veure el llum del dia i esdevingué  públic. I podria ser que continués com una aliança permanent al Gobierno sota la presidència del Gerifalte després de l’elecció. Tot depèn de si el sistema li dona prou vots per quedar-se a la Moncloa per molts anys. Vots, la cosa més important que hi ha al món. L’única potser.

Tot plegat, oi que sembla que ja n’hi ha prou d’una història de lluita política que ha destrossat la poca reputació que tenia Espanya al món, i que ja ha durat segles sense canvis i fet patir injustícia i persecució a molta gent. Tant Espanya com Catalunya ens podríem haver lliurat d’un problema que ens priva tenir relacions bilaterals amistoses i té aspectes jurídics, polítics i econòmics altrament insolubles sense bona voluntat. Espanya no en treu res de seguir així.

Com ha d’acabar tot això sense negociacions, Gerifalte?

Joan Gil

Tags: Historia de l'independentisme, independència, Pedro Sánchez, Precondicions, TC

Dos partits que es consideraven demòcrates, un de dretes el PP, i un altre el PSOE pretenent ser d’esquerres però amb un programa corresponent al centre-dreta, sense consultar amb els seus aliats catalans però confiant fortament amb el “A por ellos” ambiental a l’Estat espanyol, que prometia tants vots, van suprimir els drets civils de 7.5 milions de catalans i van empresonar i fer processar alguns dels nostres millors polítics elegits. Parlar molt del PP es en va: son l’Espanya Negra que sembla sorgir de l’ADN de grans sectors de la població espanyola i ha aparegut en públic i en la nostra història moltes vegades, però la participació del Sr Sánchez en aquest assalt a la nostra llibertat, i la dels seus subordinats catalans fou notable. Ni tan sols va expressar dubtes o va consultar o va iniciar arguments conciliatoris. Va considerar la situació electoral i es va tirar “A por ellos”, manant al seus fiscals continuar la feina iniciada pel PP. Diuen que son Constitucionalistes. A mi em recorden els maniàtics de les armes privades als EUA que també pretenen ser Constitucionalistes que defensen la Segona Esmena de la Constitució, que permet la possessió d’armes pel manteniment de les llibertats públiques i l’ordre constitucional. Només que es neguen a considerar altres aspectes de la Constitució i el fet que no hi havia fusells d’assalt amb magatzems per 100 bales al segle XVII. I tampoc consideren els milers de suïcidis, els tiroteigs amb policies, els assassinats de nens d’escola i altra gent innocent. És intolerable enganxar-se a un sol rengle de la Constitució i ignorar la resta, les circumstàncies i necessitats del món on vivim. Es diuen constitucionalistes gent amb poca educació que probablement no han llegit mai la Constitució.

Història del PSOE

Fou fundat a Madrid com un partit marxista revolucionari per un grup d’activistes que incloïa Pablo Iglesias, de fet el segon d’Europa el 2 de Maig de 1879. Després van creat el sindicat UGT. Els comunistes de Lenin eren en aquell temps el grupet insignificant anomenat bolxevics. En aquells temps aquest grups creien en una revolució universal de la classe obrera que establiria una dictadura del proletariat i després d’eliminar la classe dominant, crearia un paradís terrenal per a la Humanitat. El triomf leninista de l’Octubre de 1917 fou una gran sorpresa inesperada i no sempre benvinguda. Un cop acabada la Guerra Mundial, un Lenin desenganyat pel Socialisme alemany que havia accceptat les regles polítiques liberals va canviar el nom del seu partit de Socialista a Comunista en honor de la Comuna de Paris. La Internacional Socialista va quedar dividida irremissiblement. Poc edesprés la presa de poder de Stalin, un dictador competent però salvatge i immensament cruel, i aviat la Guerra Freda van desprestigiar el nom Comunisme i també en part Socialisme per sempre mes.

En 1910 Pablo Iglesias va aconseguir entrar al Parlament de l’Estat per primera vegada tot sol. Un test molt gran de l’esperit democràtic del PSOE fou la suspensió de la Constitució Espanyola pel rei Alfonso XIII i la pujada al poder del Dictador Primo de Rivera (pare del José Antonio enterrat al costat del Franco). Sectors del PSOE, sobretot Largo Caballero i Indalecio Prieto van decidir col·laborar amb la Dictadura i acceptar càrrecs mentre que van  decidir entrar a un Parlament inconstitucional de broma, l’Asamblea Nacional Consultiva, ignorant i saltant la Constitució suspesa pel rei. Es veu que  o eren constitucionalistes encara.

El verdader test dels sentiments i capacitats democràtiques del PSOE el va representar la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, quan van pujar al poder després de l’elecció del Front Popular prometent que ho arreglarien tot. Els noms de pròcers, ben diferents i mal avinguts d’aquell període serien l’oportunista Largo Caballero, l’intel·lectual Julian Besteiro que fou president del Parlament i Indalecio Prieto, molt difícil de qualificar perquè fou de tot. En 1934, al final del Bienni Negre de la Dreta,  van afavorir la mitja revolució fallida que va portar a Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dintre de la imaginària República Federal Espanyola. Van arribar a tenir gent empresonada per sedició, però mai tan cruelment i per tant temps com els presos polítics dels nostres dies. Al final van entrar nominalment al govern Negrin sota la dominació de facto dels Stalinistes i ja sabem com vam acabar tots. No van aconseguir cap glòria.

Felipe González i els Socialistes Alemanys Willi Brandt i Helmut Schmidt

A l’exili, el PSOE, completament impotent sota el franquisme, es va establir a Tolosa del Llenguadoc sota la direcció del poc conegut  Rodolfo Llopis, que seguia representant la branca radical original del Partit i va acabar topant amb el jove advocat sevillà Felipe González i un amic que el van ensorrar i mantenir fora de la Transició i de les negociacions. Jo era part d ‘un grup de Teatre Universitari que va anar a Tolosa a interpretar Los Cuernos de Don Friolera de Valle Inclán. Vaig preguntar si en Llopis va venir a la funció però ningú ho sabia. En Llopis va tornar a Madrid. Com els altres exilats fou rebut a Barajas amb un ram de flors. Es va presentar a les primeres eleccions amb el PSOE Histórico. Fou escombrat pels votants. En González l’havia liquidat fundant de fet un nou partit centrista.

El món democràtic va veure la pujada al tro de Juan Carlos I i l’anomenada Transició (jo en diria Adaptació) amb sospita i no van agradar gens l’enterrament i funerals que va rebre el Dictador mort. Poca gent es va presentar a Madrid fora del Dictador xilè Pinochet… i Willi Brandt, encara Alcalde-Governador de Berlín, heroi de la resistència antinazi, aviat Canceller Federal, cap de l’històric Partit Socialista alemany de l’Oest (SPD) i ara de tota Alemanya.

La revista Der Spiegel va publicar un llarg article explicant com va anar. A Brandt li semblava que la Transició estava bé i tenia possibilitats. Ell i el seu company i successor Helmut Schmidt es van fer amics de Felipe González i el van invitar a Alemanya per parlar del futur i fer amistat. Li van explicar com havia estat de mal vista i aïllada l’Espanya del feixisme, i que ell no havia rebut l’educació política que calia. Per exemple, com es que en Felipe s’oposava a entrar a l’OTAN? Li calia saber que els països benestants i exemplars de l’Europa occidental, als que ell hauria d’afegir Espanya, eren un club benestant que tenia les seves regles. l’OTAN i la Unió Europea encara embrionària del temps eren organitzacions de les que calia ser membre i en trauria molt i el seu país pujaria en categoria. El Sr González ho va entendre molt bé. Probablement en Felipe va entendre també que per ser membre d’un club sempre cal pagar les quotes. Va tornar a Madrid molt entusiasmat amb la Transició i afavorint l‘entrada a l‘OTAN i les bases nord-americanes. I sobretot, res de marxisme. N’hi hauria prou dient que era d’esquerres i no calia cap objectiu clar.

Si hom imagina les inclinacions polítiques d’una nació com una regla de fusta amb la dreta dura dura i l’esquerra als dos extrems oposats, si hi ha un govern de dretes per molts anys i aconsegueixen dirigir i influenciar el discurs públic i tenen ràdios i TV, poc a poc amb l’esperança de tornar al poder, l’esquerra va relliscant cap la dreta, esdevenint primer centre esquerra, després centre dreta (com el PSOE) actual) i final esdevé neoliberal i globalitzadora oferint nomes retocs socials, sense canviar la situació ni treballar de cara a la igualtat d’oportunitats i benestar de tots els homes. Ja hi hem arribat. El PSOE ni és socialista ni obrer. Només espanyol.

Oportunitat Menystinguda

El conflicte català ja ha durat mes de tres segles, no s’ha acabat mai, continua provocant crisis internes polítiques a l’Estat, com l’actual i ha jugat un paper en els moments pitjors de la història de l’estat. No seria hora d’acabar-ho amb discussió i conciliació, enlloc d’empresonar polítics ? Seran capaços de conduir eleccions generals amb la repressió contra Catalunya com a tòpic principal? Ja ho estan fent, no obstant els problemes  socials i econòmics de l’estat.

Hi ha els exemples recents de llocs com el Quebec i Escòcia i abans el cas famós insoluble de la independència de Guinea-Nova Papua contra Indonèsia que mediadors de les Nacions Unides van resoldre de forma exemplar. I fins a cert punt, caldria recordar la història del llarg i gravíssim conflicte irlandès, acabat amb l’acord del Divendres Sant gràcies a la mediació del Senador nord-americà Mitchell.

En general és millor (o necessari) tenir mediadors.Encara que no n’hi hagi, les negociacions a les que Espanya s’oposa,  tenen tres fases:

1) Presentació i discussió dels greuges. Els espanyols fins ara ni tan sols han respost a greuges Catalans presentats per escrit.

2) Intent de la potència dominant de resoldre el cas fent concessions, cosa molt exitosa al Quebec, amb l’esperança que els ciutadans agreujats se sentin satisfets i abandonin el projecte d’independència. A Espanya, d‘això no en volen saber res.

3) Fixació d’una data per a la resolució final, en general un vot d’autodeterminació un o dos anys després.

I en el fons no passa res, les relacions segueixen essent fortes, hi ha reconciliació i havent acabat amb el problema, la política esdevé millor i més clara. I el govern es preocupa més pel benestar dels ciutadans.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Historia del PSOE, independència, Negociacions, Pedro Sánchez, PSOE, Willi Brandt