Els EUA són diferents

“No hi ha res que jo m’estimi més que les dones, però són molt diferents de com la gent es pensa. Són molt pitjors que els homes, molt més agressives i, renoi, poden ser molt llestes”

“Els meus dits són llargs i molt macos, igual que, com ha estat documentat, altres parts del meu cos”

Traduït de la London Review of Books, octubre 2016

Joan Gil

Tags: Donald Trump, eleccions EUA

Sembla que molts ciutadans a Catalunya estan enlluernats amb la idea de triar candidats abans de l’elecció a una primària, cosa que sembla una elevació del nostre modest però real nivell de democràcia. Sens dubte el cas té molt a veure amb el seguiment que la premsa fa de les espectaculars i caríssimes primàries nord-americanes. De fet els politicòlegs americans us dirien que un avantatge del sistema és que fa possible que moviments insurreccionals contra la direcció del partit a qualsevol nivell,
local, estatal o federal, tinguin una real oportunitat d’imposar-se contra la voluntat de la direcció, aristocràcia i maquinària del partit. Això és sempre difícil i car, però ha passat ara mateix amb l’espectacular insurrecció dels joves, feministes i progressius del Partit Demòcrata sota Bernie Sanders que va estar a punt de guanyar contra el partit oficial, que ja fa temps havia triat una candidata tan compromesa i desprestigiada com Hillary Clinton. A cal’s Republicans hi ha hagut també una insurrecció de la classe treballadora blanca, farta de patir i ser ignorada, de la caiguda del seu nivell de vida i de la indiferència dels poderosos, la que va triar Donald Trump contra la voluntat explícita de tot el Partit. Els treballadors blancs havien decidit sacsejar el sistema. L’exercici va durar un any i va costar milers de milions i mireu el resultat: haurem de triar un de dos candidats menyspreats, odiats i rebutjats per la gran majoria. Un és pitjor que l’altre. Molts votants es quedaran a casa fastiguejats. És un sistema que s’hauria de copiar?

La llei és molt diferent
Cal considerar que gairebé tota la regulació legal de les eleccions i lleis electorals són una competència EXCLUSIVA dels estats, que són, com han estat sempre, lliures i sobirans amb molts drets exclusius, i per tant no es pot imposar cap sistema unificat. Vots adelantats (a molts estats els locals de vot ja estan oberts), màquines, qualificacions dels candidats, credencials, tria de les meses, i pràcticament tot és diferent a cadascun dels 50 estats. Per això, les condicions i el mecanisme varien molt. Cal també tenir en compte que els Americans no voten mai llistes de partit sinó exclusivament candidatures
individuals i que l’autoritat del partit sobre els funcionaris elegits és bastant limitada, molt sota el nivell dels partits catalans. El sistema de primàries seguides d’eleccions directes s’estén a molts càrrecs que a Catalunya no són elegits, com jutges, caps de policia, fiscals (inclòs sempre el ministre de justícia de l’estat) i molts més. Cada estat decideix si un vot primari és necessari o no. Quan només hi ha un sol candidat, no es fa primària (com passa sovint amb la legislatura de l’estat).

Una qüestió interessant és quina relació tenen els candidats amb el partit. És possible que la maquinària del partit acabi imposant-se als candidats rebels? Si, sobretot pels diners. El partit disposa de connexions, llistes de petits donants amistosos, amistats i comptes corrents secrets que es poden posar o no posar a la disposició dels candidats per la campanya, si fan bondat. Res d’això es il·legal. En el cas de les presidencials, tant la Sra Clinton com el Donald s’han hagut de passar molt temps pidolant diners i assistint a festes on cal pagar milers de $ per deixar entrar el públic amb la possibilitat de parlar i fotografiar-se amb els candidats. I molts sospitem que per treure milions de certes personalitats, cal prometre coses, una situació molt amenaçadora que si que es il·legal pero molt difícil de provar. Com és que la Hillary cobra un quart de milió per donar una hora de conferència a Goldman Sachs?. La Hillary va obtenir moltíssims milions durant la campanya però clarament va despertar moltes sospites que ella no ha aconseguit esvair.
Un altre mecanisme per mantenir la submissió del candidat al partit, és precisament amenaçar-lo amb presentar candidats contra ell a les pròximes primàries. El partit sempre té prou gent per firmar tantes nominacions i peticions com facin falta en temps rècord, cosa sovint molt difícil per a candidats hostils. Com es troben 10000 firmes en un mes?
I hi ha coses pitjors, com ha demostrat la Hillary: El Partit Demòcrata accepta naturalment delegats que hagin guanyat democràticament les primàries, com vol la democràcia, però a més als qui manen els sembla que gent de mèrit i certs barons poderosos amb tant mèrit i dedicació són mereixedors de reconeixement especial i tenen dret a ser “superdelegats” no elegits sinó directament nomenats pel Partit sense donar explicacions. Així és com la Hillary va guanyar: probablement Bernie Sanders va treure més vots i delegats que la Hillary, però ella va guanyar la nominació gràcies als superdelegats, no votats per ningú sinó pels prohomes demòcrates, que es van agenollar davant seu gràcies a les arts polítiques del marit Bill, i tenien molts més vots que Bernie a la Convenció.

O sigui que les Primàries no sempre protegeixen contra les maquinacions del partit. Com es pot comparar això amb res que passi a Catalunya? És molt ingenu creure que la direcció d’un partit està disposada a sotmetre’s a la voluntat dels seus votants i cedir. Pobrets, ni tan sols entenen què és bo per ells. Els Mags no els portaran joguines.

L’afiliació al partit
Aquí hi ha també una diferència molt gran entre els Americans i els Europeus. Els partits americans no tenen llistats de membres, ni cobren quotes, ni donen carnets o targetes d’identitat, ni poden admetre o expulsar a ningú. En aquest país tots els ciutadans poden votar, però per poder fer-ho primer han de registrar-se com a votants seguint el procediment exigit per cada estat. Quan els estrangers es nacionalitzen, a la sortida del local on han prestat jurament, posen sempre una taula amb formularis per sol·licitar la inscripció com a votant, i també recullen els formularis omplerts. Una de les preguntes que cal respondre és amb quin partit t’identifiques i donen tres opcions: demòcrata, republicà o independent. Tinc entès que la majoria de votants trien “independent”. L’únic ús d’aquesta identificació és el dret a participar a les primàries del partit triat i els independents no voten. Ara bé: lliures i sobirans com són, hi ha estats que fan primàries “tancades” on hom només pot votar per l’afiliació triada (com Nova York) i hi ha estats “oberts” com Texas on pregunten a la mesa quan arribes per quin partit vols votar. En aquest cas l’afiliació a la targeta de votant no serveix de res. Un altre detall poc conegut és que hi ha estats on és molt fàcil canviar l’afiliació i altres com Nova York, on és dificilíssim i fer-ho pot trigar mesos, com acaba de passar a un amic meu a Buffalo.

Qüestions en discussió
Un problema molt seriós de les primàries és que degut a la poca participació de votants obren la possibilitat de manipulació a grups petits però apassionats que s’imposen amb relativament pocs vots a una majoria indiferent. Aquest ha estat recentment el problema dels Republicans on una minoria radical obsessionada no amb els problemes reals de la gent amb els avortaments, els homosexuals, els lavabos per transsexuals, el matrimoni gay i l’odi contra Obama i la llei de l’assegurança obligatòria contra malaltia, ja fa anys que imposa els seus candidats i els fa elegir, enmig de la indiferència total de la majoria. La gent només entenen què han fet després de l’elecció i sovint ni tan sols això. Els responsables republicans no han estat capaços de frenar aquesta marxa cap a l’extremisme de dreta i el partit està ja molt dominat per una colla estrafolària que sovint guanya. Però el nombre de votants a les primàries no augmenta i es difícil fer entendre coses a la gent. Alguna vegada a Nova York el percentatge de votants a unes primàries locals podria ser només uns decimals. No obstant, l’efecte és espectacular i el resultat acaba essent que el poble no troba bons noms a la papereta el dia de l’elecció general.

Cal recordar que no obstant el soroll i èxit de les primàries a Amèrica, al final els candidats guanyadors de les primàries no passen mai de ser una petita minoria de la població, que podria tenir majoritàriament gustos molt diferents i es queda sense haver pogut parlar. Podria ser (com passa ara sens dubte) que la majoria hauria preferit algú que no està a la butlleta. Hi ha molts ciutadans millors a la Unió. En l’elecció presidencial actual, molta gent està molt enfadada pels dos candidats bastant indignes i molts ens estem decantant pels tercers partits, molt poc coneguts però existents, sobretot el Partit Llibertari de Gary Johnson o el Partit Verd de Jill Stein, que aquest any tindran molts més votants que de costum. El sistema de les primàries ens ha gastat una broma molt desagradable.

Recordant que el vot americà és sempre per individus i no per una llista de partit, hi ha discussions serioses sobre com evitar el problema. Hi ha qui afavoreix el sistema del “ranking”: un punt per a candidat A, dos punts per a B i tres punts per C. El qui tregui més punts guanya. Que jo sàpiga els matemàtics fan sempre objeccions greus que jo no he entès mai i diuen que el problema és massa complicat. Altres proposen que simplement caldria permetre a cada votant triar tants candidats com li semblin acceptables sense ranking i comptar qui ha tret més vots. És senzill i sembla que hauria de funcionar bé tancant el pas a minories activistes i fanàtics. Potser caldria pensar-hi quan es tracta de triar per exemple un Secretari General del partit.

Resum: Les primàries representen un esforç notable i meritori però molt car per treure el poder polític de les mans d’una elit (com per exemple els “barons” de cert partit) i obrir la porta a verdadera participació popular en el govern del país. La idea és molt bona i atractiva i funciona en general bé però dóna resultats de qualitat variable. La manipulació electoral per una minoria activista és el perill més notable però a més, inevitablement els partits restableixen formes d’exercir la seva influència i control.

Afegit: L’amenaça de l’Internet
El cas del Stuxnet, el virus nord-americà-israelià-britànic que va aturar les centrífugues d’urani iranianes fa uns anys ha fet palès que és completament impossible protegir-se de hackers. Com a repressàlia, els iranians van fer sis atacs greus contra els EUA, un d’ells prenent control d’un dic de central hidroelèctrica que els hauria permès causar una inundació si haguessin volgut. No hi va haver cap repressàlia. Els EUA com Rússia, Xina, Iran, Corea del Nord i algú més poden envair altres països amb impunitat i no hi ha repressàlies per por de contra-repressàlies i ningú sap que fer. Ahir mateix vam patir l’atac contra Dyn, la firma que tradueix les adreces d’Internet que usem en números causant un incident gravíssim, perquè els hackers ho van fer utilitzant instruments connectats per gent innocent, com càmeres, accessoris, controls d’edificis, etc, els quals van començar a disparar sol·licituds de servei de Dyn des de milers de llocs gràcies a un virus fins causar per hores el col·lapse total dels ordinadors de Dyn. Ningú sap què fer. I els russos continuen fent públics documents secrets de la Hillary, molts perjudicials, intervenint en la campanya. Pot esdevenir pitjor encara? Sí que pot, durant les eleccions.

En l’actualitat, gairebé tots els estats permeten la registració individual com votant per l’internet, però, amb l’excepció d’Alaska, no pas l’exercici del vot. Ara bé: 31 dels 50 estats sí que permeten als militars (milions de persones) votar per internet, enlloc d’haver de fer-ho per correu com fins ara. Això, dissortadament, obre un forat en la seguretat que ningú sap com tapar. Què caldrà fer si hi ha un hack el dia de l’elecció? No hi ha ni lleis ni defensa coneguda.

Joan Gil

Tags: eleccions, Hackers

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

Tags: Immigració, MEXICANS

La defenestració de Pedro Sánchez aquest cap de setmana m’ha recordat episodis del meu jovent. La meva línia materna és castellana en el sentit estricte de la paraula, provenint d’un poble que no vull anomenar situat al centre d’allò que a les escoles franquistes es deia Castilla la Vieja, un país d’història gloriosa amb gran arrelament del feixisme. Un cosí em va ensenyar gairebé avergonyit la seva Camisa Azul, uniform de la Falange. Va explicar que en aquells temps tristos la necessitat era tan gran, que tothom hauria acceptat una peça de vestir gratis. I un amic personal dels pares escrivia cartes en un paper que deia a la capçalera Alcalde y Jefe Local del Glorioso Movimiento Nacional. En “aquel 18 de Julio” que esdevindria tan tristament famós van aplegar a un camp fora del poble el metge, el mestre i altres intel·lectuals indesitjables i els van matar llençant els cadàvers a una fossa. Tothom coneix el lloc. Jo em vaig negar a anar-hi mai. El lloc és fàcil de reconèixer perquè diuen que el blat que creix al damunt és més alt i verd i maco que als altres llocs, però no intenteu obrir el lloc i dur les víctimes al cementiri, com s’hauria fet a qualsevol país democràtic.

Una de les memòries més horribles i angunioses de la meva joventut quan tenia 21 o 22 anys es va originar quan vaig tornar pel enterrament del meu oncle F. L’oncle que jo coneixia era un bon home, un treballador ferroviari jubilat que durant la República havia estat militant, no del PSOE sinó de la UGT. Era famós perquè essent un home fort el dia del vot per al Front Popular va dur la seva mare en una cadira a votar. El 18 de julio va tenir sort perquè estava a Barcelona, altrament hauria acabat al lloc on el blat creix tan verd. El dia de l’enterrament als anys 60, els homes del poble, com era costum, estàvem a l’entrada de la casa amb el taüt damunt una taula. De sobte un home desconegut que no he pogut oblidar mai se’m va acostar i em va espetar: “Tu tío era un hombre muy peligroso y debíamos haberlo matado” Això gairebé 30 anys després de la guerra. Vaig aprendre què era la famosa Espanya negra, que no era cap invenció i vaig entendre què és l’odi. Hi ha gent que es pensa que es pot resoldre parlant. Vaig intentar prendre una de les quatre cantonades de la caixa a la meva espatlla, però un grup d’homes al darrere meu em van treure a empentes i un altre prengué el meu lloc. Jo no era un d’ells.

A París
Per uns anys i per raons molt personals anava tan sovint com podia a París. Un dia, sense que jo hagi esbrinat mai perquè ni com havia anat se’m va acostar un xicot espanyol jove que era un militant del PSOE exiliat i evidentment em volia reclutar. Ell tenia alguna relació amb el servei de notícies d’ona curta de la ORTF, la ràdio oficial francesa, la més hostil al règim feixista de tota l’Europa occidental. Vaig passar tot un dia amb ell. Em va donar tota mena de llibres i follets que no em deixava llegir perquè volia que escoltés el seu discurs polític, i entengués com la seva estimada havia estat tancada pel règim a un manicomi perquè lluitava contra el règim. Fins i tot em va invitar a anar al Cinema a veure una pel·lícula de la Brigitte Bardot, que estava prohibida a Espanya.

L’home, francament, em va fer pena. Era com un predicador religiós posseïdor de la veritat. I de Catalunya, què? Durant la guerra el PSOE havia estat hostil al nostre país. Deien al final que una dictadura militar acaba sempre després d’uns anys, mentre que la independència catalana seria per sempre. Però jo no m’hauria afiliat mai a un partit, perquè partits tenen objectius i per complir-los imposen disciplina, manen coses irracionals i ensenyen com cal pensar. El cas trist dels diputats de PSC obligats a Madrid a votar contra els interessos catalans (la LOAPA, sobretot!) en són un exemple. També en aquell temps a la Facultat un company molt admirat, que va acabar fugant-se a França, em va voler obrir les portes del PSUC subterrani i també vaig rebutjar.

A Tolosa del Llenguadoc, a l’exili
El PSOE exiliat tenia la seu a Tolosa amb la tolerància molt clara del govern de França. Jo feia teatre amb un grup d’estudiants derivat de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i un any vam fer una gira europea representant “Los Cuernos de Don Friolera”, una peça molt irreverent i anti-militar de Valle Inclán. Vam acabar fent una funció a Tolosa. Algú ingènuament va invitar el Consulat Espanyol, però ja ens van explicar que si aquests venien, cap altre espanyol vindria. El Cap del partit era en Rodolfo Llopis, un ex-ministre i cap del govern espanyol en l’exili, que era del País Valencià. Jo vaig intentar saber si en Llopis vindria a veure’ns o no, però ningú en volia parlar.

Després de mantenir la bandera ben alta i patir a l’exili, En Llopis va acabar malament, defenestrat com en Sánchez per un grup de tres militants de l’interior dirigit per un jove advocat andalús anomenat Felipe González. Aquests senyors es van alçar exitosament contra el PSOE històric, que seguia defensant una ideologia radical que Felipe ja no compartia. Els dos PSOEs enfrontats volien usar el símbol històric del PSOE i van anar a la Internacional socialista perquè arbitrés. Felipe i els seus es van quedar amb la rosa i el puny, mentre que Llopis esdevenia el cap d’un partit socialista radical marginal. Llopis, originari del País Valencià, va sobreviure el Dictador i es va presentar de candidat al Senat, patint una desfeta amarga. Se´n va tornar a morir a França.

A l’Alemanya Federal, en el món feliç i pròsper de Helmut Schmidt i Willy Brandt
El Canceller Willy Brandt, el lluitador ant-nazi que havia tornat a Alemanya en l’uniform de soldat de Noruega, una potència ocupant, va invitar Europa a acceptar i tolerar la gent que havia sortit de la Transició contra l’escepticisme de molts demòcrates. Ell i el seu amic, també canceller, Helmut Schmidt, van descobrir i adoptar políticament l’advocat andalús Felipe, amb qui es van reunir sovint explicant-li coses que encara el jove no havia entès. Marxisme com el PSOE històric? I ara! Això pels comunistes. Prou d’ideologies. Contra l’admissió a l’OTAN? Una bestiesa. Tu vols que el teu parit arribi al poder i que el teu país esdevingui ric i poderós? Doncs per tot això hi ha un club, que és l’OTAN i el Mercat Comú i si vols entrar-hi, cal pagar la quota d’entrada. L’OTAN militarista? No diguis ximpleries: no hi haurà cap guerra i els membres en trauran moltes coses.
El jove advocat Felipe va quedar convençut i ho va acceptar tot. El PSOE esdevindria un partit neoliberal, nominalment d’esquerres però disposat a fer allò que els membres del club vulguin i molt similar al PP, que necessita un pàrtner digne de confiança per fer l’alternança. Socialista encara?

Joan Gil

Tags: Espanya, PSOE, Socialisme