03 oct. 2016

Recordant el PSOE de la postguerra

La defenestració de Pedro Sánchez aquest cap de setmana m’ha recordat episodis del meu jovent. La meva línia materna és castellana en el sentit estricte de la paraula, provenint d’un poble que no vull anomenar situat al centre d’allò que a les escoles franquistes es deia Castilla la Vieja, un país d’història gloriosa amb gran arrelament del feixisme. Un cosí em va ensenyar gairebé avergonyit la seva Camisa Azul, uniform de la Falange. Va explicar que en aquells temps tristos la necessitat era tan gran, que tothom hauria acceptat una peça de vestir gratis. I un amic personal dels pares escrivia cartes en un paper que deia a la capçalera Alcalde y Jefe Local del Glorioso Movimiento Nacional. En “aquel 18 de Julio” que esdevindria tan tristament famós van aplegar a un camp fora del poble el metge, el mestre i altres intel·lectuals indesitjables i els van matar llençant els cadàvers a una fossa. Tothom coneix el lloc. Jo em vaig negar a anar-hi mai. El lloc és fàcil de reconèixer perquè diuen que el blat que creix al damunt és més alt i verd i maco que als altres llocs, però no intenteu obrir el lloc i dur les víctimes al cementiri, com s’hauria fet a qualsevol país democràtic.

Una de les memòries més horribles i angunioses de la meva joventut quan tenia 21 o 22 anys es va originar quan vaig tornar pel enterrament del meu oncle F. L’oncle que jo coneixia era un bon home, un treballador ferroviari jubilat que durant la República havia estat militant, no del PSOE sinó de la UGT. Era famós perquè essent un home fort el dia del vot per al Front Popular va dur la seva mare en una cadira a votar. El 18 de julio va tenir sort perquè estava a Barcelona, altrament hauria acabat al lloc on el blat creix tan verd. El dia de l’enterrament als anys 60, els homes del poble, com era costum, estàvem a l’entrada de la casa amb el taüt damunt una taula. De sobte un home desconegut que no he pogut oblidar mai se’m va acostar i em va espetar: “Tu tío era un hombre muy peligroso y debíamos haberlo matado” Això gairebé 30 anys després de la guerra. Vaig aprendre què era la famosa Espanya negra, que no era cap invenció i vaig entendre què és l’odi. Hi ha gent que es pensa que es pot resoldre parlant. Vaig intentar prendre una de les quatre cantonades de la caixa a la meva espatlla, però un grup d’homes al darrere meu em van treure a empentes i un altre prengué el meu lloc. Jo no era un d’ells.

A París
Per uns anys i per raons molt personals anava tan sovint com podia a París. Un dia, sense que jo hagi esbrinat mai perquè ni com havia anat se’m va acostar un xicot espanyol jove que era un militant del PSOE exiliat i evidentment em volia reclutar. Ell tenia alguna relació amb el servei de notícies d’ona curta de la ORTF, la ràdio oficial francesa, la més hostil al règim feixista de tota l’Europa occidental. Vaig passar tot un dia amb ell. Em va donar tota mena de llibres i follets que no em deixava llegir perquè volia que escoltés el seu discurs polític, i entengués com la seva estimada havia estat tancada pel règim a un manicomi perquè lluitava contra el règim. Fins i tot em va invitar a anar al Cinema a veure una pel·lícula de la Brigitte Bardot, que estava prohibida a Espanya.

L’home, francament, em va fer pena. Era com un predicador religiós posseïdor de la veritat. I de Catalunya, què? Durant la guerra el PSOE havia estat hostil al nostre país. Deien al final que una dictadura militar acaba sempre després d’uns anys, mentre que la independència catalana seria per sempre. Però jo no m’hauria afiliat mai a un partit, perquè partits tenen objectius i per complir-los imposen disciplina, manen coses irracionals i ensenyen com cal pensar. El cas trist dels diputats de PSC obligats a Madrid a votar contra els interessos catalans (la LOAPA, sobretot!) en són un exemple. També en aquell temps a la Facultat un company molt admirat, que va acabar fugant-se a França, em va voler obrir les portes del PSUC subterrani i també vaig rebutjar.

A Tolosa del Llenguadoc, a l’exili
El PSOE exiliat tenia la seu a Tolosa amb la tolerància molt clara del govern de França. Jo feia teatre amb un grup d’estudiants derivat de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i un any vam fer una gira europea representant “Los Cuernos de Don Friolera”, una peça molt irreverent i anti-militar de Valle Inclán. Vam acabar fent una funció a Tolosa. Algú ingènuament va invitar el Consulat Espanyol, però ja ens van explicar que si aquests venien, cap altre espanyol vindria. El Cap del partit era en Rodolfo Llopis, un ex-ministre i cap del govern espanyol en l’exili, que era del País Valencià. Jo vaig intentar saber si en Llopis vindria a veure’ns o no, però ningú en volia parlar.

Després de mantenir la bandera ben alta i patir a l’exili, En Llopis va acabar malament, defenestrat com en Sánchez per un grup de tres militants de l’interior dirigit per un jove advocat andalús anomenat Felipe González. Aquests senyors es van alçar exitosament contra el PSOE històric, que seguia defensant una ideologia radical que Felipe ja no compartia. Els dos PSOEs enfrontats volien usar el símbol històric del PSOE i van anar a la Internacional socialista perquè arbitrés. Felipe i els seus es van quedar amb la rosa i el puny, mentre que Llopis esdevenia el cap d’un partit socialista radical marginal. Llopis, originari del País Valencià, va sobreviure el Dictador i es va presentar de candidat al Senat, patint una desfeta amarga. Se´n va tornar a morir a França.

A l’Alemanya Federal, en el món feliç i pròsper de Helmut Schmidt i Willy Brandt
El Canceller Willy Brandt, el lluitador ant-nazi que havia tornat a Alemanya en l’uniform de soldat de Noruega, una potència ocupant, va invitar Europa a acceptar i tolerar la gent que havia sortit de la Transició contra l’escepticisme de molts demòcrates. Ell i el seu amic, també canceller, Helmut Schmidt, van descobrir i adoptar políticament l’advocat andalús Felipe, amb qui es van reunir sovint explicant-li coses que encara el jove no havia entès. Marxisme com el PSOE històric? I ara! Això pels comunistes. Prou d’ideologies. Contra l’admissió a l’OTAN? Una bestiesa. Tu vols que el teu parit arribi al poder i que el teu país esdevingui ric i poderós? Doncs per tot això hi ha un club, que és l’OTAN i el Mercat Comú i si vols entrar-hi, cal pagar la quota d’entrada. L’OTAN militarista? No diguis ximpleries: no hi haurà cap guerra i els membres en trauran moltes coses.
El jove advocat Felipe va quedar convençut i ho va acceptar tot. El PSOE esdevindria un partit neoliberal, nominalment d’esquerres però disposat a fer allò que els membres del club vulguin i molt similar al PP, que necessita un pàrtner digne de confiança per fer l’alternança. Socialista encara?

Joan Gil

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*