Els EUA són diferents

Els que ens interessem per la política, ens ho estem passant molt bé aquest any. La lluita electoral és de bon troç la millor, més emocionant i entretinguda que s’hagi vist mai al país. Resulta que ahir Dijous 28 d’agost, 38 milions d’americans vàrem veure la gran exhibició de competència i professionalisme de les telecomunicacions d’Obama i el seu equip al nou estadi de football de Denver. L’Obama és un dels millors oradors naturals que s’hagin vist mai al país i un home d’una astúcia i intel.ligència poc comuns (que les necessitarà totes dues) i ens va oferir un espectacle magnífic, gairebé com el de Pequín als Jocs Olímpics amb xistes, personalitats, discursos bons i dolents, entretenidores, dos escenaris espectaculars i un estadi ple amb 90,000 espectadors. I tot això gratis! Prepara´t, Mc Cain, vam pensar tots: La CNN va enxampar els tècnics de TV fent experiments amb quatre vestits de diferents colors davant el fons blau: eren de la Hillary, que al final en va triar un de color taronja. Jo prefereixo mirar les transmissions de les cadenes de pagades pel Congrés anomenades C-SPAN, perquè no tenen cap mena de presentadors. Ho ensenyen tot amb les càmares dirigides a l’escenari sense cometaris ni explicacions i hom s’estalvia haver d’aguantar els comentaris de teleespecialistes de CNN o les altres xarxes que es pensen que ho saben tot i només es repeteixen. Al final del discurs d’Obama ja vam donar  la campanya per finalitzada. Fins i tot en McCain s´hi va afegir. En una acció sense precedents, va pagar un anunci a les televisions nacionals dient a l’Obama que l’endemà es tornarien a barallar però que aquell vespre, felicitats “for a job well done”. Caram! Els polítics s’havien civilitzat. Ara que la gent dels anuncis per TV no s´havien civilitzat. Van fer seguir el salut del vellet amb un anunci d’un plan d’inversions per a la jubilació i amb un altre d’una medicina per fer créixer els cabells. Les oportunitats cal aprofitar-les.

Però l’endemà, el vellet McCain complia els 72 anys i en tenia preparada una de molt grossa. Va anunciar que presentaria el seu company/a de ticket aquell dia a un petit estadi (comparat amb el de l’Obama) per a 8-9,000 espectadors a Dayton, estat d’Ohio, que és un dels grans estats que no es pot predir com votaran i per això són molt importants. El vespre anterior, després de veure l’Obama ja els periodistes havien començar a discutir qui seria el company i tots estaven seguríssims que ho sabien i repetien el mateix nom. El divendres, cap a les 9 del matí, enmig de la sorpresa i desconcert generals, la CNN va anunciar que feia hores un avió particular de propietari desconegut havia aterrit, no a l’aeroport comercial de Dayton sinó a un aeroport petit de districte a 35 milles, enmig de grans precaucions i secret total, del que van sortir una dona amb marit i fills, que fou identificada aviat com la Governadora Sarah Palin, republicana, d’Alaska. Tothom va entendre. La Vice-Presidenta havia arribat.

Mira que és difícil desconcertar a la gent de CNN i els competidors, però en McCain ho havia aconseguit. Els presentadors es van quedar gelats. No tenien ni fotos, ni biografia, ni en sabien res d’aquesta senyora. Es possible això? Ho he vist jo mateix o sinó no m’ho creuria. Un presentador fins i tot va arribar a preguntar si algú sabia com cal pronunciar “Palin”. La veritat és que la senyora sí que estava a la llista, però ningú l’havia pres al seriós.

La presentació oficial a l’Estadi de Dayton començava a migdia. Quan les càmares van començar a trasmetre, es va veure el contrast catastròfic amb la perfecció d’Obama. Per entretenir, només tenien unes cheerleaders que eren nenes molt jovenetes d’una escola secundària amb uniforms lleigs que no aconseguien fer cridar els slogans del dia i sovint ni podien ballar ni es feien escoltar. Quan el McCain va entrar l’angle visual de les càmares estava completament bloquejat per banderoles i pancartes i no se’l veia. Al final, quan va començar a parlar, ens vam adonar d’una cosa que s’ha dit moltes vegades: el McCain té por de parlar en llocs molt grans. Se´l veia malament, incòmode, de mal grat, nervós. A vegades li deia als admiradors que deixessin d’aplaudir (increïble!). L’Obama verdaderament el fot obligant-lo a parlar davant audiències grans.

I la Sarah va comparèixer. Es una senyora de 44 anys i amb cinc fills, molt ben conservada i atractiva, amb un pentinat molt diferent al que portava recentment (es veu que sí que tenen professionals els Republicans). Té, com el Biden, un fill gran que està a punt d’anar a l’Iraq amb la Infanteria, està casada amb un senyor que ella diu que és un esquimal i que viu d’un negoci de pesca comercial. Un dels fills, l’últim, va néixer amb la síndrome de Down. Ella ho va saber durant l’embaraç, però consistent amb les seves creences antiaborcionistes, el va portar al món. Es partidària de buscar petroli a tot arreu a Alaska. Va fer la seva carrera fulminant acusant la gent de corrupció, amb la qual cosa va fer saltar el governador previ, també un republicà. No va néixer a Alaska, però l´hi van portar quan tenia tres mesos i no ha viscut mai enlloc més, excepte pel College que el va estudiar a Idaho. A l’escola jugava a basquet i l’hi deien Sarah la Barracuda, que en anglés sona mig ofensiu, mig afectuós.

L’opinió prevalent és que aquesta tria tan inesperada i desconcertant ha estat molt ben feta. El seu discurset a Dayton va anar molt bé. La idea és pescar (com diria el seu marit) totes les dones ex-clintonianes disatisfetes, que són moltes. Però ella té molts enemics. Això de la lluita contra la corrupció està molt bé, però és molt perillós. El Senador senior d’Alaska està als tribunals ara i era molt amic seu. Segur que a hores d’ara tots els professionals demòcrates ja estan burxant.

Hi ha una cosa que a mí no m’agrada gens ni mica: és una partidària entusiasta de la possessió privada de tota mena d’armes (hi ha fotos seves disparant armes automàtiques que semblen de guerra) i tal com el seu pare és una caçadora entusiasta. Però sabeu quin bestiar caça? Ants (“mousses”) i caribous! A mí em sembla terrible. Jo no faria mal a cap d’aquests animals tan grans i macos. Diu que el seu pare té la paret coberta de caps de bèsties dissecades. Cadascú amb el seu gust que jo no comparteixo gens ni mica. Això és gairebé com matar braus a la Monumental.

Hi va haver a principis del SXX un president, el Theodore (Teddy) Rooselvelt que a mi m’agrada perquè va lluitar per alliberar Cuba i pel qual és anomenat el “Teddy Bear” , que es feia dir el “Mousse” (l’Ant). No era perquè li agradés matar-los. Vet aquí la història:

En Roosevelt era un home una mica bèstia que feia discursos electorals llarguíssims sense ser un bon orador. Un dia, anat a un míting, un desgraciat li va disparar un tret amb una pistola al pit. Enrabiat el Teddy va manar a la policia que li portessin l’assessí fallit per interrogar-lo a l’escena. El va agafar pels cabells i sacsejant-lo va demanar que qui l’havia enviat a assassinar-lo(ell tenia sospites). Però el pobre delinqüent era un transtornat que només deia bestieses, o sigui que el Roosevelt el va deixar anar i se´n va anar a fer el seu discurs com si no hagués passat res. Cap al final, es va aturar i va obrir dramàticament la seva jaqueta, ensenyant una camisa coberta de sang i va anunciar èpicament que no l’importava morir per la pàtria i les llibertats (de fet el plec de papers amb el discurs havia mig aturatla bala) I abans que se l’enduguessin a l´Hospital encara va ponunciar la frase que el va fer famós: “Cal disparar més d’una bala per matar un “mousse””

Tags: eleccions, EUA, McCain, Obama, Sarah Palin

Woody Allen és un nom que ja fa riure només de sentir-lo. La tragèdia és que ell es diu de debò Alan Königsberg, cosa que només saben els seus biògrafs més íntims. En Woody es devia quedar molt sorprès en veure l’enrenou que la seva presència causava a Barcelona perquè a Nova York, la seva ciutat tan estimada, ja fa temps que ningú ni en fa cas ni vol veure les seves pel.lícules. Però, això sí, tothom el coneix. La meitat dels residents de Manhattan han sopat alguna vegada a un Restaurant prop d’ell. Jo el vaig veure fa una mica més d’un any fent un rodatge a un carrer lateral prop d’on visc. Jo vaig ser l’únic que es va aturar. Els altres vianants passaven al costat seu ignorant-lo, gairebé irritats.

En Woody ha fet de tot a Manhattan: teatre, pel.lícules, recitals de saxofó, d’escriptor, d’articulista. A ell li agrada molt recrear a la pantalla l’estil de vida d’un segment de la població local avidament interessat en aventures sexuals i parties. Us agradaria veure-us retratats a la pantalla un cop darrere l’altre? Algun dia, ja llunyà, els novayorquesos se’n van atipar.

En Woody es passeja o es passejava per la ciutat en un cotxe blanc mig antic d’aspecte esportiu que tothom reconeix. Vivia a un pis a la Cinquena Avinguda davant de Central Park, entre el Museu Guggenheim i l’Hospital de Mount Sinai. Per molts anys estava lligat a l’actriu Mia Farrow amb la tenia un fill a més d´haver-la ajudat a adoptar-ne molts per tot el món. La Mia vivia també davant del Park però a Central Park West, a l’altre costat i a vegades es feien senyals als balcons, a més d´entrar lliurement al pis de l’altre quan volien. La cosa va durar molts anys. Mentre tant, la vàlua de la Mia Farrow havia disminuït considerablement amb el pas dels anys. Ja només en Woody li donava papers als seus films. I tot anava tan bé.

Però un dia horrorós, digne de les seves millors pel.lícules (només que la Mia no volia riure), estant tota sola al pis d’en Woody, la Farrow va descobrir a un calaix del dormitori fotos de la seva filla coreana adoptiva Song Yi… despullada. El Sr Allen no va negar res. La noia, molt joveneta, li agradava i sí que es veien en privat. Cinc minuts després ja s’havien activat els advocats de les dues parts. En Woody va declarar en púbic que entenia que a molta gent el cas no li agradés, però que la Song Yi era major d’edat i era filla adoptiva només de  Mia Farrow. O sigui que no havia passat res. Quin escàndol tan deliciós! En Woody s’ho devia a la seva ciutat. La Mia el va acusar de molestar sexualment al seu fill, una acusació freqüent en baralles de separació dolentes i que probablement no era veritat però que va afegir molt de foc a l’escàndol. Aquesta gent estan per entretenir el públic.  La Mia Farrow hio va perdre tot, la Song Yi va creuar al final Central Park, es va reunir amb en Woody, el qual, enmig de la sorpresas general, es va casar amb ella, viuen molt feliços i potser algun barceloní la va veure durant el rodatge.

Per aquell temps hi va haver una de les crisis econòmiques que sacsegen els paisos capitalistes de tant en tant. I el productor li va cantar les quaranta al Sr Allen: que el públic s´havia atipat d’ell, que no omplia els cinemes i que ja n’hi havia prou de perdre diners. Li recomenava una bona jubilació.

Després d’un període d’inactivitat, en Woody va descobrir que encara podia fer films al Regne Unit i ara fins i tot a Catalunya i va encetar una nova carrera.

Amb la Vicky Cristina ha tingut moltíssima sort. Per primera vegada en molts anys, la crítica americana ha estat molt positiva. A Nova York van estrenar prudentment a dos cinemes especials i quan van veure com s’omplien, els distribuïdors van estendre la projecció a vuit cinemes grans amb sales múltiples, on aviat es van formar cues. No és que sigui un èxit com el Dark Knight però Déu n´hi do. Tots els crítics han destacat la fotografia d’Aguirresarobe amb el curiós to taronja. A vegades sembla un documental de Barcelona i els diners de la Generalitat estan molt ben invertits. La Scarlett és una senyoreta també molt novayorquesa que fa goig de mirar. Si aprengués a actuar, encara faria més goig, però no cal demanar massa. En Bardem i la Pe estan molt bé tots dos. Es curiós que en l’accent divergeixen: en Bardem parla ja amb un accent nordamericà de qualitat poc corrent que no és que sigui ben be com el nadiu americà, però molts el voldríem. La Pe, en canvi, no ho aconsegueix. Em sap greu, perquè limitarà la seva carrera molt.

El crític de l’inefable gran setmanari el New Yorker, òrgan oficial de tots els intel.lectuals nordamericans es refereix a Barcelona com a “the magnificent city”. Catalunya no existeix pels Americans, però Barcelona ha esdevingut un lloc de gran prestigi.

Tot plegat, valia la pena? N´he parlat a la feina amb dues dones conegudes. Una, ja gran, m´ha dit que feia temps que no reia tant. L’altra que la fotografia de Barcelona estava molt bé però que no podia aguantar el diàleg cansat i avorrit (“stale”) de Woody Allen que només es repeteix amb temes similars i que ja en tenia prou. En una cosa, no obstant, en Woody a mí personalment m’agrada: tantes manies sexuals com té, però no ensenya mai actors despullats ni escenes de llit que passin de fotografiar els caps de la parella. Hi ha directors que ho fan  perquè és fàcil i no saben de quina altra forma fer quartos i atreure el públic

Tags: Javier Bardem, Nova York, Penelope Cruz, Scarlett Johanssen, Vicky Cristina Barcelona, Woody Allen

Com que veig que ben poca gent el visita aquest bloc, se m’ha acudit parlar de sexe entre la classe política nord-americana, a veure si la fortuna canvia. El meu admirat ex-Senador Edwards, el milionari esquerrà que volia ser President, m’ha servit l’oportunitat. Gràcies John.

En una cosa els novayorquesos són diferents dels americans: tots són molt o del tot indiferents a escàndols sexuals. NY és una ciutat molt tolerant i “liberal”, que aquí vol dir que és  progressiva i d’esquerres. Encara estan a la memòria de tothom els afers extramatrimonials múltiples i escàndols diaris de Rudy Giuliani quan era Alcalde, que només feien riure. El Rudy no va fer res per amagar-los, ben al contrari, deia bestieses sobre com la seva muller no l’ajudava a superar la impotència causada per la irradiació del càncer de pròstata i per això s´havia buscat la dona que té ara (que per cert és infermera). Sembla mentida, un home tan lleig… i antipàtic. Com s’ho feia? Ara en canvi l’Edwards s’ha vist obligat a donar explicacions públiques sobre un afer amb una coneguda que va durar algun temps, tot i negant que li hagi pagat diners (encara que podria ser que un amic milionari ho hagi fet, diguem $15.000/mes) ni que la seva infidelitat hagués resultat en una criatura  com afirmava el setmanari que l’ha fotut (nomes que dissortadament el “tabloid” ENQUIRER te una foto del Senador sortint d’un Hotel a les dues de la matinada, on l’ex-amant i la seva criatura estaven a una habitacio; una altra foto mostra l’Edwards mirant-se amorosament la petita criatura). L’Edwards estaria encantat se sotmetre’s a un test de paternitat, pero la mare de la nena tan preciosa s’hi nega. Que no pot ser, diu, que violaria la seva intimitat materna i la de la nena, per no parlar dels $15.000 al mes. Hi ha un altre col.laborador de l’Edwards que es senyor molt tranquil, incapac de fer res, i que a vegades diu que es el pare i a vegades ho nega. Penseu el que volgueu. Ha hagut de demanar perdó a tots els seus empleats a la campanya, a la seva muller (que pateix de càncer de mamella) i al poble americà en general. Jo ja he respost que encara que vaig votar per ell, amb mi no fa falta. El seu manager ha sortit a CNN declarant que el Senador l’havia decebut i i insultat a ell i tots els empleats i voluntaris de la seva campanya. Vaig tenir por que acabes passant-se a la Sra Clinton. Una part molt gran del poble americà i totes les xarxes de TV hi estan d’acord. Un escàndol molt gran, intolerable, horrorós. I si l’Obama..  Això mai! Cal aclarir-ho immediatament. Per sort tenim premsa lliure. Ara que del McCain ja se sap que sí que va tenir una amant però com que és vellet ningú no en fa cas. A més ell segueix negant-ho. No m’en fio gens.

Es molt difícil parlar amb la gent de moral i de què és o no és tolerable. La pujada de la dreta i de les denominacions religioses els darrers anys ho fan impossible.

Potser us enrecordareu que fa uns mesos va saltar el Governador de l’Estat de NY, Eliot Spitzer per haver passat l’estona amb una prostituta a un Hotel de Washington, que és la Sodoma i Gomorra del Riu Potomac. Això potser a un català li sembla sorprenent però el cas era molt diferent: la prostitució és a la majoria (no pas tots) dels estats un crim i l’Eliot era el Governador.

Allò que és difícil d’entendre és com i perquè va caure l’Eliot. Perquè no van mirar els policies per l’altre costat pensant que il.legal o no, la prostitució és una indústria pròspera? No podien. L’Spitzer, en els seus anys quan feia de Fiscal General de l’Estat es va divertir molt ensorrant gent poderosa i enviant intocables a la presó, i per tant havia fet molts enemics de mort i pocs amics. Era l’hora de pagar. El seu problema fou que inexplicablement va intentar manobres bancàries fosques per amagar els pagaments al negoci il.legal, enlloc de pagar simplement en efectiu, essent com és un home molt ric. El Banc se´n va adonar que el Sr Governador estava intentant amagar diners i va notificar l’FBI perquè quan un polític fa coses rares amb els diners, és gairebé sempre per tapar suborns. Millor que ningú gràcies a la seva experiència l’Spitzer hauria hagut de saber que un tenedor de llibres forènsic de la policia SEMPRE clarifica transferències bancàries. Quan els federals van trobar els diners a un compte propietat d’una empresa de gran luxe, ja era massa tard. Hi va haver a NY moltes discussions sobre el preu que pagava: la senyoreta en qüestió treballava altrament a un bar a Nova Jersey a preus més assequibles. Altres clients en canvi, no van ser molestats (que se sàpiga).

L´Spitzer fou succeït pel seu Vice, un senyor negre i cec molt afable, de Harlem que ja havia perdut l’esperança d’arribar mes enllà de Sotsgovernador degut a la seva incapacitat. I què va passar? El primer dia va cridar una conferència de premsa conjuntament amb la seva senyora per anunciar que tant ell com la seva dona havien prevaricat amb més d’una persona, però no pas amb professionals. Li semblava millor anunciar-ho que exposar-se a un article sensacionalista d’un setmanari . Es que la política a Nova York és escaient per a menors?

Encara pitjor és la situació a l’estat veí de Nova Jersey, sempre el subjecte de ridícol i xistes dolents. Deixa´ls que riguin: Nova Jersey té uns ingressos per càpita més grans que Alemanya. El Governador Demòcrata Greeley, casat i amb fills havia conegut un jove “bimbo” durant un viatge polític per Israel. El va importar a Nova Jersey i no obstant tenir vint-i-tants anys, ser estranger i sense experiència, li va donar una casa i el càrrec de cap de defensa antiterrorista de l’Estat amb un sou d’uns $150.000. Mira que ho tenia bé aquest jove, però l’avarícia i ambició desmesurada han ensorrat molta gent. Es veu que va començar a fer xantatge al Governador demanant més. Veient-ho negre, en Greeley va cridar una conferència de premsa i va anunciar que ell era un americà “gay” i que no sent capaç de seguir mentint havia decidit “sortir” i plegar del càrrec, que sí que ho va fer. El jove va ser investigat però no hi havia proves de res. La seva dona es va divorciar. Ja n´hi ha prou? Jo només llegeixo el NY Times, que no és precisament un diari d’escàndols i rumors. Així i tot hi vaig llegir que la Sra Greeley havia declarat davant el jutge que el Governador, son marit, ella i el xòfer del cotxe a vegades s’entretenien fent un “threesome” com s’en diu aquí. Caram. Estic segur que els jutges de l’Audiència Nacional no s’ho passen tan bé.

Escrivint això, en part vull dir que Catalunya no és pas l’únic país del món on els ciutadans tenen motius per estar desenganyats amb els seus governants i parlamentaris. Els escàndols no estan limitats als Estats, com és molt natural. A Washington la corrupció és molt pitjor, ara com abans, com en els temps dels Pares Fundadors . Els homes tan poderosos no respecten res de res. Encara que en això potser se semblen a molts altres.

En parlaré la pròxima vegada, en la segona part

Tags: escàndols sexuals, Nova York, política