Etiqueta arxiu 'Javier Bardem'

26 ag. 2008


Vicky, Cristina i Woody a Nova York

Classificat com a General

Woody Allen és un nom que ja fa riure només de sentir-lo. La tragèdia és que ell es diu de debò Alan Königsberg, cosa que només saben els seus biògrafs més íntims. En Woody es devia quedar molt sorprès en veure l’enrenou que la seva presència causava a Barcelona perquè a Nova York, la seva ciutat tan estimada, ja fa temps que ningú ni en fa cas ni vol veure les seves pel.lícules. Però, això sí, tothom el coneix. La meitat dels residents de Manhattan han sopat alguna vegada a un Restaurant prop d’ell. Jo el vaig veure fa una mica més d’un any fent un rodatge a un carrer lateral prop d’on visc. Jo vaig ser l’únic que es va aturar. Els altres vianants passaven al costat seu ignorant-lo, gairebé irritats.

En Woody ha fet de tot a Manhattan: teatre, pel.lícules, recitals de saxofó, d’escriptor, d’articulista. A ell li agrada molt recrear a la pantalla l’estil de vida d’un segment de la població local avidament interessat en aventures sexuals i parties. Us agradaria veure-us retratats a la pantalla un cop darrere l’altre? Algun dia, ja llunyà, els novayorquesos se’n van atipar.

En Woody es passeja o es passejava per la ciutat en un cotxe blanc mig antic d’aspecte esportiu que tothom reconeix. Vivia a un pis a la Cinquena Avinguda davant de Central Park, entre el Museu Guggenheim i l’Hospital de Mount Sinai. Per molts anys estava lligat a l’actriu Mia Farrow amb la tenia un fill a més d´haver-la ajudat a adoptar-ne molts per tot el món. La Mia vivia també davant del Park però a Central Park West, a l’altre costat i a vegades es feien senyals als balcons, a més d´entrar lliurement al pis de l’altre quan volien. La cosa va durar molts anys. Mentre tant, la vàlua de la Mia Farrow havia disminuït considerablement amb el pas dels anys. Ja només en Woody li donava papers als seus films. I tot anava tan bé.

Però un dia horrorós, digne de les seves millors pel.lícules (només que la Mia no volia riure), estant tota sola al pis d’en Woody, la Farrow va descobrir a un calaix del dormitori fotos de la seva filla coreana adoptiva Song Yi… despullada. El Sr Allen no va negar res. La noia, molt joveneta, li agradava i sí que es veien en privat. Cinc minuts després ja s’havien activat els advocats de les dues parts. En Woody va declarar en púbic que entenia que a molta gent el cas no li agradés, però que la Song Yi era major d’edat i era filla adoptiva només de  Mia Farrow. O sigui que no havia passat res. Quin escàndol tan deliciós! En Woody s’ho devia a la seva ciutat. La Mia el va acusar de molestar sexualment al seu fill, una acusació freqüent en baralles de separació dolentes i que probablement no era veritat però que va afegir molt de foc a l’escàndol. Aquesta gent estan per entretenir el públic.  La Mia Farrow hio va perdre tot, la Song Yi va creuar al final Central Park, es va reunir amb en Woody, el qual, enmig de la sorpresas general, es va casar amb ella, viuen molt feliços i potser algun barceloní la va veure durant el rodatge.

Per aquell temps hi va haver una de les crisis econòmiques que sacsegen els paisos capitalistes de tant en tant. I el productor li va cantar les quaranta al Sr Allen: que el públic s´havia atipat d’ell, que no omplia els cinemes i que ja n’hi havia prou de perdre diners. Li recomenava una bona jubilació.

Després d’un període d’inactivitat, en Woody va descobrir que encara podia fer films al Regne Unit i ara fins i tot a Catalunya i va encetar una nova carrera.

Amb la Vicky Cristina ha tingut moltíssima sort. Per primera vegada en molts anys, la crítica americana ha estat molt positiva. A Nova York van estrenar prudentment a dos cinemes especials i quan van veure com s’omplien, els distribuïdors van estendre la projecció a vuit cinemes grans amb sales múltiples, on aviat es van formar cues. No és que sigui un èxit com el Dark Knight però Déu n´hi do. Tots els crítics han destacat la fotografia d’Aguirresarobe amb el curiós to taronja. A vegades sembla un documental de Barcelona i els diners de la Generalitat estan molt ben invertits. La Scarlett és una senyoreta també molt novayorquesa que fa goig de mirar. Si aprengués a actuar, encara faria més goig, però no cal demanar massa. En Bardem i la Pe estan molt bé tots dos. Es curiós que en l’accent divergeixen: en Bardem parla ja amb un accent nordamericà de qualitat poc corrent que no és que sigui ben be com el nadiu americà, però molts el voldríem. La Pe, en canvi, no ho aconsegueix. Em sap greu, perquè limitarà la seva carrera molt.

El crític de l’inefable gran setmanari el New Yorker, òrgan oficial de tots els intel.lectuals nordamericans es refereix a Barcelona com a “the magnificent city”. Catalunya no existeix pels Americans, però Barcelona ha esdevingut un lloc de gran prestigi.

Tot plegat, valia la pena? N´he parlat a la feina amb dues dones conegudes. Una, ja gran, m´ha dit que feia temps que no reia tant. L’altra que la fotografia de Barcelona estava molt bé però que no podia aguantar el diàleg cansat i avorrit (“stale”) de Woody Allen que només es repeteix amb temes similars i que ja en tenia prou. En una cosa, no obstant, en Woody a mí personalment m’agrada: tantes manies sexuals com té, però no ensenya mai actors despullats ni escenes de llit que passin de fotografiar els caps de la parella. Hi ha directors que ho fan  perquè és fàcil i no saben de quina altra forma fer quartos i atreure el públic

No hi ha resposta