Els EUA són diferents

Al final de la II Guerra Mundial, un grup de milionaris americans es van acostar al President Harry Truman, successor del gran President Franklin D. Roosevelt, vencedor de la guerra però mort abans d’arribar a fer la pau. Durant la guerra, Stalin havia estat un aliat que semblava molt cautelós amb els EUA i volia tornar a les  relacions comercials que hi havia hagut abans. Els milionaris, en canvi, identificaven la Unió Soviètica i sobretot el comunisme com un gran  perill que calia neutralitzar i destruir. En Truman va acceptar plenament i el resultat d’aquesta iniciativa fou la Guerra Freda. Qualsevol comerç o intercanvi fou prohibit, un comitè, probablement a Paris, havia d’examinar i permetre qualsevol intercanvi tècnic o comercial amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, van iniciar una campanya d’ostracisme i persecució contra qualsevol intel·lectual domèstic, especialment a Hollywood, que hagués expressat opinions progressistes. Molts cineastes  van perdre la feina o es van suicidar. Una utilització massiva de la ràdio, televisió, cinematografia i periodisme va permetre pintar tota l’esquerra de totes les menes com a gent perillosa amb una opinió intrínsecament malvada, agressiva i perillosa, dient que pretenien prendre control dels EUA i de tot el món. Amb això, van espantar molt els poderosos a Moscou, perquè la veritat era que la URSS de fet era inferior a l’oest i als EUA en gairebé tots els aspectes i els seus dirigents vivien en la por. Es van crear i acceptar greus petits conflictes pel Tercer Món, però no hi va haver mai una confrontació directa entre els dos Superpowers probablement per la por de les bombes atòmiques. Quan tenia lloc qualsevol revolta o sublevació al tercer món, els EUA prendrien un costat i la URSS l’altre i molts militars i civils moririen. El concepte de la Guerra Freda fou molt exitós amb la població general. Fins i tot als tramvies o bars hom podia escoltar gent discutint les darreres maldats i amenaces de la URSS. Els mitjans hi insistien. Qualsevol dissensió era vista com pro-comunista. Tothom havia d’anar amb compte amb allò que es deia en públic sobretot sobre assumptes socials, perquè podria ser pres per un comunista amagat. A Espanya sempre hi havia la policia franquista vigilant. Al Dictador, la Guerra Freda li agradava.

Joe Biden fou des del començament fins al inesperat i feliç final d’aquesta contessa un home d’inclinacions militaristes amb fe profunda en els dogmes d’aquesta actitud. Valorant un home, no és raonable prendre i analitzar sols un sol aspecte. Un costat d’aquests  correligionaris era molt perillós, sobretot després del desenvolupament de les bombes atòmiques. I ha seguit sent-ho fins al seu final inevitable amb la victòria dels EUA, com no podia ser d’altra manera.

Els polítics, aliats amb l’exèrcit, havien definit un objectiu final. La URSS era una superpotència que feia concurrència contra els EUA i havia de ser eliminada no obstant les bombes atòmiques o potser per aquesta raó. Al final un dia el govern soviètic de Gorbatxov va haver d’acceptar la realitat: la URSS ja no podia seguir competint amb els EUA ni gastar tants diners en recerca i armament. El règim soviètic havia de ser abandonat a Rússia, el país s’havia de fragmentar i l’ocupació de països europeus orientals havia arribat al final. Gorbatxov, el darrer President de la URSS, interrogat sobre la humiliant decisió, va respondre que el poble hauria de tornar algun dia a lluitar per tot allò que perdien, pero en aquell moment, tot s’havia acabat.

Els EUA van trobar una situació fantàstica davant seu, una victòria contundent que els va convertir en la potència dominant del món,  sempre a favor de la democràcia i els governs elegits per vot universal. Respecte a la seguretat, els participants a les conferències de governants que van tenir lloc al final de la II Guerra Mundial en les converses entre els caps dels aliats vencedors sobre les causes de l’agressió nazi,  (Roosevelt, Churchill, Stalin) havien dictat i imposat després a les Nacions Unides la idea que la necessitat d’una integritat territorial definida i guardada per les fronteres reconegudes per les Nacions Unides eren l’element central de la preservació de la pau i la seguretat mundial. Per als qui no estan d’acord, la frontera havia esdevingut la paret d’una presó, potser creada segles abans per raons invàlides (com a Catalunya). Seria això allò que Rússia està violant ara. En qualsevol cas, la supremacia de la integritat territorial  reconeguda és un principi fonamental de l’ONU.

Al poc temps tota la trama comunista a l’Europa oriental va quedar desmuntada: Alemanya inesperadament es va reunificar, els tres països bàltics es va tornar a declarar independents, Polònia, Txekoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària van formar finalment governs independents d’orientació liberal i electoral, i noves repúbliques ex-russes es van independitzar : Ucraïna, Belarús, Geòrgia, Moldova. Els països comunistes havien tingut un sistema de defensa, el Pacte de Varsòvia, que fou dissolt immediatament. Els EUA havien fundat la NATO contra aquest pacte de Varsòvia, i tothom es pensava que seria igualment dissolta. No era aquest la intenció del govern americà. Allò que van fer fou estendre el territori de la NATO guanyant i integrant els països de l’est d´ Europa, cosa difícil però que van aconseguir plenament. Fou el famòs „moviment cap a l’Est”. Perquè això? Perquè l’objectiu americà havia estat sempre reduir la Federació Russa a un país dèbil i molt més petit incapaç de competir amb els EUA per la supremacia. El President Barak Obama ho va dir en públic de forma molt clara: “Rússia és només una potència regional”. D’això es tractava, de reduir el territori a un país sense poder ni estats clients, incapaç de reptar o posar en dubte l’homogènia nord-americana (sense considerar el poder creixent i dimensions de la Xina, que havia aparegut inesperadament de sobte i en temps rècord)

El govern de Gorbatxov fou substituït com a Primer Government de la nova Federació Russa per un alcohòlic poc competent anomenat Yeltsin, el qual va fer Primer Ministre a un altre home  encara més desconegut, Vladimir Putin que faria història i segueix en el càrrec. El seu cas és difícil d’entendre perquè té molt a veure amb la mentalitat russa. Molts russos havien quedat humiliats pel final desastrós de la URSS, i la proliferació del desordre i caos i la corrupció que van seguir i volien que això s’acabés com també les inesperades independències regionals i que la vella gloria imperial russa  retornés.Veien a Putin com exactament la mena d’home que feia falta per aturar la descomposició i desintegració del país i restaurar-lo sobretot a les regions russo-parlants a Ucraïna, Geòrgia i Moldova. Que era un Dictador? Era corrupte?  També. Era perillós per als seus enemics? Naturalment, altrament no faria por a ningú. Tots els grans governants i tsars havien estat així i son recordats i venerats als llibres d’història per les coses que van aconseguir, no pas pels pecadets comessos.  Democràcia liberal? No feia el pes a tothom. Putin probablement no ha falsificat mai un resultat electoral (apart de deixar fora els adversaris que no li agradaven). Les darreres enquestes fa un any indicaven que 60% de la població era pro-Putin i que un 80% afavoria totalment l’intentat de recuperar les zones russo-parlants perdudes.

I ara arribem a Biden, que volia acabar el projecte de fer de Rússia una potència regional. El govern americà ja feia anys que vigilava la caòtica política ucraïnesa. Despres del famós aldarull de la Plaça Maidan, un taxista de Kiev insolent va enregistrar una conversa en anglès  entre l’ambaixador dels EUA a Kiev i una dona enviada pel govern amb una llistat de candidats acceptable per la propera elecció local i ja feia temps que prometien l’oferta d’entrada a la Unió Europea (on tothom es pensa que pot esdevenir ric) i a l’OTAN (una oferta que lògicament Biden també ha estès a Geòrgia i Moldova si estan disposades a intentar recuperar les províncies actualment russes). Com és sabut, el President Zelinsky havia intentat dues vegades negociar amb Putin sense els Americans (cosa que no va impressionar a Putin), esdeveniments que cap mitja americà va explicar localment. Al final, Putin va iniciar la concentració d’un exèrcit rus de més de 100,000 soldats a la frontera ucraïnesa, sense anunciar-ho però evidentment sota els ulls de l´exèrcit nord-americà. Putin va intentar una invasió de tota Ucraïna mal organitzada, ridícula i cruel, que va forçar els russos a retirar-se de mala manera, concentrant la lluita a la regió russo-parlant (on la disposició de la població era favorable als russos i patia bastant sota les accions d’un grup ultranacionalista i del govern central) Putin hi havia enviat un grup de militants i soldats armats que havien iniciat una rebel·lió, la qual havia estat combatuda amb l’ajut d’armes estrangeres, esdevenint cada dia més greu i violenta, anticipant un desenllaç molt tràgic.

I en aquell moment, Biden va intervenir. Molt enrabiat va aparèixer a la TV gesticulant i anunciant que prou de negociacions i aturs, perquè ell disposava de les sancions econòmiques més fortes i dures mai conegudes i que la NATO i tots els seus membres (per cert sense coneixement, discussió parlamentària o informació prèvia popular dintre els països de l’OTAN) havien decidit proveir l’exercit ucraïnés amb totes les armes necessàries per derrotar Rússia. El Secretari General de la l’OTAN, un militarista nòrdic notable, va anunciar que els països membres apart de proveir armes haurien de fer segur que paguen almenys 2% del pressupost (hi ha qui diu que hauria de ser 3%) i que calia enfortir la indústria de la defensa. Biden va anunciar que era una lluita per la llibertat i la democràcia a Europa (malgrat que l’empetitement de Rússia feia anys que estava llistat entre els objectius de la política exterior americana). Sense aquest pas, Rússia podria agredir qualsevol estat europeu. Més encara?

Les sancions van fallar,  perquè Rússia segueix tenint  amics poderosos com Índia i Xina entre altres. Biden va dir que ell defensava l’ànsia de llibertat i democràcia de totes les nacions i que altrament Putin seguiria envaïnt països europeus, no obstant que els membres de l’OTAN estaven units: un atac contra un, seria un atac contra tots. Quin relleu per països com Espanya, Portugal o Itàlia. Per evitar això, milers i milers de soldats tant ucraïnesos com russos trobarien la mort. Tota la generació jove dels ucraïnesos de 20 anys ha desaparegut, milions de dones estan escampades pel món amb petits nens òrfenes. Altres ciutadans han fugit a l’estranger. Molts edificis, fàbriques i plantes d‘energia han estat destruïts causant la mort i el patiment de civils. I ara què? Molts (no pas Biden) ja insisteixen que cal negociar amb Rússia, com s’hauria fet al començament amb intencions raonables i promeses de neutralitat. Cal tenir dos participants per fer baralles. Si els governants fossin més pacifistes potser recorrerien a una votació o referèndum  local als territoris disputats amb una solució final en un parell d’anys. Però per ara, allò que estem veient són morts diaries horribles. Prou! GUERRA NO ÉS MAI LA SOLUCIÓ.

Joan Gil

Tags: Facilitant Armes, Guerra Freda, Harry Truman, Putin, Ucraïna

Em sembla molt bé que el Tribunal Internacional del qual ni els EUA ni Rússia s’han dignat ser membres i que fins ara s’ha limitat a casos de Iugoslàvia i de l’Àfrica accepti ara denúncies de crims de guerra. Caldria afegir que a la Guerra d’Etiòpia contra els separatistes de Tigray ja s´han declarat moltes més víctimes que a Ucraïna. Cal sempre considerar el nombre de ciutadans exposats, però el mateix es pot dir es pot dir de les guerres entre el militars de Myanmar i els molts nacionalistes d’altres races, i del Jemen, i tirant enrere de Líbia, de Síria, de l’Irak, d’Afganistan. Perquè serà que es veu tan poca cosa de les víctimes innocents i ciutats destruïdes? Podria ser que aquesta distinció passa perquè només els Ucranians són de la raça blanca?

Tot i celebrant els processos per crims de guerra, caldria també no limitar-se al cas d’Ucraïna, sinó que caldria extendre això a TOTES LES GUERRES, cada dia més absurdes, cruels  i intolerables. Com pot tenir un govern el dret d’armar ciutadans joves i enviar-los a matar gent desconeguda? I oferir medalles i monuments en memòria seva? Se li ha acudit a algú a les Nacions Unides discutir seriosament la noció de “Guerra Total” en la què molts exèrcits creuen? I com és que els participants mai semblen parlar de negociacions? I perquè els ciutadans només veuen informació unilateral?

En la qüestió sens dubte important del moviment de l’OTAN per incorporar tots els països europeus previament sotmesos a la influència soviètica malgrat que  molta gent al món esperava que després de la dissolució voluntària del Pacte de Varsòvia presidit per la URSS, l’OTAN, ja desaparegut el perill, faria el mateix i que això obriria un temps de pau i prosperitat desconeguts al món. L’ OTAN s’hi va negar, preferint l’opció de seguir arraconant i fent petita Rússia. Un espanyol que va participar en aquesta decissió d’engrandir l’OTAN fou el Sr Javier Solana, un ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol. Ell era un físic que va arribar a ensenyar a una Universitat i estava en el grup que al voltant de Felipe Gonzàlez volia reactivar el PSOE. Aquest partit, en aquells temps encara socialista,  sota les directives de Gonzàlez i amb assessoria del partit socialista alemany, seguia oposant-se a l’OTAN i Solana va publicar un llibre identificant 50 raons per votar contra l’entrada. Però tot va seguir el camí, en Gonzàlez va fer marxa enrera i el poble espanyol va consentir per refèndum. En aquell temps el grup de líders es va quedar amb el nom PSOE però retirant tota la ideologia socialista, preferint com feien als alemanys, esdevenir un partit conservador moderat, espanyolista amb alguna inclinació progressiva. El PSC a Barcelona era el resultat d’una fusió de tres partits que de fet volien formar a Madrid un grup parlamentari propi, una aspiració evidentment absurda, que va durar fins el President Maragall. Gonzalez va començar la feina de controlar aquest partit fins que esdevingués una simple agrupació territorial sota les ordres d’un supervisor triat a Madrid.

I a què ve tot això? Javier Solana va esdevenir Ministre d’Afers Estrangers i poc després Secretari General de l’OTAN entre 1995 i 1999. Va tenir oportunitat de lluir-se molt en els episodis finals de la desintegració de Iugoslàvia, els problemes amb Bòsnia i al final amb Kosovar. I sota el seu mandat, la direcció en control de l’OTAN va manar el moviment cap a l’Est integrant tots els països ex-comunistes. Als EUA sembla que la població ho va veure amb indiferència (la Guerra Freda ja havia acabat). La Casa Blanca va decidir fer venir a explicar-ho el Secretari Solana, anant de ciutat en ciutat donant entrevistes de ràdio i TV i fins i tot conferències. Fou un fracàs estrepitós. No obstant els esforços del govern, tothom el va veure com un funcionari estranger sense rang o importància. Només una sola estació local de TV de Los Angeles el va invitar.

El Secretari actual, el norueg  Jens Stoltenberg en canvi, va fer una entrada molt espectacular a la TV Americana després de l’escena de Biden fa més d’un any després de la seva baralla final per telèfon amb Putin, quan molt enfadat va prometre-li sancions molt greus, que Putin ni sabia què eren i que a més Putin no tenia dret a aquedar-se al càrrec (ouch!) Stoltenberg tot seguit va formular un discurs profundament militarista, sense dubtes però amb moltes amenaces assegurant que tots els països de l’Otan estaven d’acord en anar a la guerra, que seria guanyada. I sembla increible però aquests dos senyors foren seguits per un tercer, un representant de la indústria de l’armament, que va descriure quines armes especials es podrien fabricar (!!!)

• AFEGIT, 9 de Juliol 2023

Ahir, poc després d’acabar l’apunt, vaig escoltar l’anunci que els EUA acabaven de prometre a Ucraïna el lliurament de Cluster Bombs, que es veu que en català s’anomenen Bombes de Fragmentació, una arma prohibida per les Nacions Unides i per 120 països del món com a crim de guerra, però no pas  pels Americans, Russos o Ucraïnesos. Aquestes bombes són més llargues que les normals i tenen al centre un tub longitudinal cilíndric paral·lel a l’eix. A tots els costats el cilindre està envoltat per per petites bombes agregades individuals, els bomblets, que semblen com raïns enganxats només per un costat, es despeguen i cauen sobre el terreny atacat. Mentre que la majoria dels bomblets exploten tocant el sòl, estan fabricats de forma que un cert percentatge no ho fan, però explotaran molt temps després quan un home o nen, intrigat, n’agafi o toqui una, fins i tot mesos o anys després. La qualitat de la bomba depèn del percentatge de bomblets que NO exploten, cosa que queda infuenciada per si el sól és dur o tou. Tenen un color i forma agradables i per això atreuen molt als nens, que són les víctimes civils preferides. S’han utilitzat a molts llocs, sense que s’en parli. Els defensors d’aquest lliurament diuen que cal equipar els Ucraïnesos perquè ja tenen poques bales de combat i la indústria està sobrecarregada i sense les cluster bombs Ucraïna podria perdre la guerra. És una mica com dir que si estàs a punt de ser derrotat, tens dret d’utilitzar gasos de guerra o bombes atòmiques. Alguns duen que aquestes bombes només són il·lícites quan s’ataca o envaeix un país, però no quan s’usen per defensar-se, un argument que caldria presentar a un Professor de Lògica. En qualsevol cas, Rússia n’ha utilitzat i Ucraïna també, algunes rebudes d’un país amic no identificat.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Tags: Bombes de fragmentació, Ucraïna

Com a antic ex-resident de Manhattan i lector diari del NY Times em recordo molt bé de Giuliani (i del playboy Donald J Trump, anomenat “the Donald” localment). En aquells temps en Rudi vivia al famós carrer 86, i jo al 90, tots dos molt prop de la Gracie Mansion, davant de l’East River,  residència oficial de l’alcalde. Que tothom pensi com vulgui de les seves penques, ambicions i principis ètics, però ningú pot negar-li una intel.ligència i habilitat poc comuns.

El seu pare va estar a la presó per haver estat un “home muscle” de la Màfia, uns dels que venien a apallissar a algú que no pagava i a vegades trencaven osos. Rudi va començar a exercir d’advocat obtenint molt bons càrrecs al Departament Federal de Justícia a Washington, cosa que li va servir per ser nomenat Fiscal Federal del Districte Sud de NY, que vol dir de la ciutat de NY, que per molts advocats seria la culminació gloriosa d’una carrera. Per en Rudi no passaria de ser un esgraó per fer-se conèixer i seguir pujant. Fou molt competent contra el que quedava de la màfia i contra financers corruptes, però curiosament tot el que feia sortia als diaris amb la seva foto.

Va perdre la primera elecció a alcalde contra un home negre que ho va fer malament. La segona vegada va guanyar amb una gran majoria i molta popularitat. Recordo el seu discurs d’entrada per una cosa que va dir: que la seva dona, Donna Hanover, una presentadora de TV, era la seva amiga, consellera… i amant. No és que estigui malament, però ho diria tothom? Tots dos estaven ja al tercer matrimoni. Aviat tornaré al tema.

El primer termini d’alcalde fou molt exitós per la seva lluita contra el crim. Ell deia que calia començar amb els petits deinqüents per crear un ambient de respecte a la llei. Va concedir poders extraordinaris a la policia (recordeu que als EUA la policia és sempre municipal) cosa molt popular fins que va perdre el control i va esdevenir racista i violenta. Dues salvatjades tràgiques van destrossar la seva reputació. Un negre havia estat detingut per un petit delicte i va gosar plantar cara als policies. El van arrossegar a la comuna de la comisaria introdïnt-li un objecte amb mànec llarg i causant una perforació intestinal. L’home fou dut mig mort a l’hospital on després de moltes operacions i alguns mesos va salvar la vida. L’altre cas fou molt diferent. Tenien els policies una “brigada de crim pel carrer” on agents vestits com la gent del barri circulaven en un cotxe vell, obsevant. La víctima fou un pobre immigrant africà que es guanyava la vida venent d’una manta coses diverses a Chinatown. Se li va acudir baixar del seu pis al carrer a prendre la fresca. Un negre aturat al carrer? Segur que venia drogues, van pensar els policies. Van aturar el cotxe i se li van acostar demanant drogues. Indignat, la víctima els va escridassar i com que volia fumar es va ficar la mà a la butxaca, treient un encenedor metàl.lic. Creient que era una arma, els policies el van matar a trets (uns 20, van dir)

Una tragèdia personal l’esperava. Un dia en Rudi sortia de Mount Sinai, el meu hospital, per un atri molt gran (fet pel gran arquitecte Pei). Visitar l’hospital podia tenir moltes raons i hom no pot deduir res de trobar algú. Un dia vaig topar gairebé de nassos amb el Cardenal-Arquebisbe. I què?  Doncs en Rudi anava sortint quan va veure un periodista famós i, espantat va intentar amagar-se. Perquè? Naturalment el periodista el va veure i va encentar una investigació. El senyor alcalde patia d’un càncer de pròstata. Això va obrir una discussió pública molt interessant sobre la tria entre la cirurgia radical (que sovint deixa el pacient impotent) i la irradiació amb quimioteràpia, que Rudi va acabar triant fent-ho públic. Segueix viu molts anys després.

Els problemes matrimonials amb la Donna (mare de dos fills) ja havien començat. Rudi es trobava sovint amb una infermera passejant amb ella (i els fotògrafs) pels carrers locals i sopant a restaurants del barri. Un dia ell i la seva dona van fer una verdadera escena de vodevil. Sovint la gent enrabiada fa disbarats. En Rudi havia invitat un grup d’inversors texans a jugar golf en companyia de la seva amant. Al final va invitar tothom a venir a la Gracie Mansion per refrescos. Els jardins com la planta baixa eren públics, mentre que la família vivia al primer pis. La Donna, enrabiadíssima va veure la donota al seu jardí (una grolleria intolerable de Giuliani). Al poc temps va sentir la dutxa al primer pis prop de la seva habitació. Va concloure que era la mala dona prenent una dutxa a casa seva. Furiosa, va marxar cap al bany, obrint la porta… on es va trobar un milionari texà en pilotes. Havia suat molt i en Rudi l’hi havia recomanat. Tothom va començar a cridar i la policia va evacuar tothom en l’acte per una porta secundària. Es va saber tot. Al poc temps en Giuliani va anunciar que havia tingut problemes sexuals degut al tractament mèdic i que sort de l’infermera perquè la seva dona no el volia ajudar. El divorci ja anava en marxa però no va poder treure-la de la Gracie Mansion com a alcadessa oficial que era. La senyora va evacuar la mansió amb els dos fillets minuts abans de la mitjanit del 31 de desembre al moment quan el termini de Giuliani acabava i ella perdia el títol d’alcaldessa. Hi havia entusiastes al carrer aplaudint. Jo vivia a molt poca distància. Hauria anat a veure aquesta sortida si s’hagués anunciat.

Però poc abans d’aquest final, la immensa catàstrofe de les Torres Bessones va tenir lloc. Rudi estava esmorzant quan el van avisar. Va voler anar a un Centre Coordinador d’Emergències que ell mateix havia creat però, ai las, estava a un sòtan de les Torres Bessones. Va aconseguir ficar-se a una caserna de bombers relativament pròxima, que estava buida. Tots els bombers estaven morts o a punt de morir. Rudi i els seus ajudants van veure amb horror la pluja de rocs quan una torre es va enfonsar. Va recordar que tenia un número de telèfon per trucar a l’interior de la Casa Blanca i va provar. Volia que l’exèrcit enviés avions de guerra a defensar la ciutat. Cal imaginar el seu horror quan va escoltar com li deien que la Casa Blanca estava essent evacuada i el Pentàgon estava en flames. N’hi havia prou per un atac de cor. Al final ell i els seus associats van sortir sense cotxes corrent cap al Nord, probablement per Broadway quan espantats van veure avions de guerra volant molt baixos. Al final algú va cridar: Son els nostres! i tothom s‘hi va afegir cridant d‘entusiasme. Tot seguit en Giuliani va començar a fer els seus discursos per ràdio i TV, que sens dubte va fer molt bé, esdevenint famós a tot el país: havia esdevingut America’s Mayor. I se n’aprofitaria.

Va fundar una firma de consultants internacionals contra el terrorisme, fent molts milions i pagant a la nova i quarta dona (de la qual per cert s’està divorciant en l’actualitat) un sou fantàstic de Vicedirector. Com a infermera,  es veu que entenia molt de terrorisme. I va decidir presentar-se com a candidat a la Presidència. Seria el fracàs més gran de la seva vida. A la Florida va fer un ridícul  tan gran que va haver de plegar. En persona, com el veien els votants interessats, era i és un home desagradable.

La seva reaparició pública més coneguda, ignorada intencionalment per la premsa seriosa, tingué lloc durant la campanya electoral del seu vell amic Donald Trump, de qui aviat esdevindria advocat personal. Va denunciar la corrupció dels Clinton. Aquesta família abusava la Fundació benèfica Clinton. Acceptaven donacions que els permetien fer negocis col.laterals beneficials i legals, i permetien als donants estrangers accès telefònic immediat a la Hillary i en Bill. Tothom esperava que ella seria la pròxima Presidenta i el tinglat es va ensorrar després de la desfeta quan la família ja era molt rica. Tot això dissortadament era veritat. En Bill Clinton és com en Rudi un senyor amb una cara molt dura. Trump va acceptar el relat, va començar a referir-se a la Sra Clinton com a “crooked Hillary” (corrupta Hillary) anunciant que ell la ficaria a la presó. Li va anar bé.

La feina de Rudi a la Casa Blanca és transparent: fer legals, canviant la formulació i la forma, les ordres escrites i amenaces de Trump. Per exemple, ell volia prohibir la immigració de musulmans, una bestiesa profundament inconstitucional, i en Rudi ho va canviar per un llistat de països dels quals no s‘acceptava gent, que jutges federals van aprovar. I així moltes coses.

Què ha het a l‘Ucraïna no està gens clar. La idea d‘acusar Biden de corrupció perquè el seu fill havia acceptat un seient al consell d‘administració d‘una firma dubtosa (amb un sou de $50,000 al mes), quan el seu pare estava encara al poder intentant fer entrar el país a la Unió Europea i l‘OTAN, probablement va sortir del cervell de Rudi. No estava bé, però no hi ha proves de corrupció, com ells volien que el pobre Zelinsky cerifiqués. Durant les seves estades al país Rudi va tenir entrevistes per profit personal amb grans oligarques i gent dubtosa de la Ucraïna. Va participar ell en la pressió contra Zelinski negant-li subvencions i ajut militar aprovats pel Congrés per obligar-lo a declarar contra Biden? Tothom es pensa que sí, però ningú trobarà mai proves comprometedores contra ell. Aquest senyor de ximple no té res.

Joan Gil

Tags: Alcalde de Nova York, Donald Trump, Donna Hanover, Rudi Giuliani, torres bessones, Ucraïna

Potser l’elecció inesperada de l’actor còmic de TV Volodymyr Zelenski a la presidència ucraïnesa ens ajudarà a entendre el problema lingüístic del seu país. Difereix del nostre, però té coses en comú. El cas és que com la majoria d’Ucraïnesos a tot el país, Zelenski és de parla russa, el seu programa de TV era en rus i es defensa bé parlant ucraïnès, potser millor que molta gent. Té molts problemes, un d’ells la tràgica confrontació, sens dubte provocada per ucraïnesos massa radicals, ultranacionalistes i puristes, amb rus-parlants igualment radicals i intolerants a les Repúbliques Populars de Donetsk i Luhansk, que gaudeixen de Putin’s suport. Els polítics de Kíev parlen de forma molt despectiva dels Ucraïnesos que no han volgut fugir d’aquests territoris (on havien nascut i viscut sempre).

Una peculiaritat que els Catalans no respectem es el bilingüisme diguem-ne no-adaptable (non-accomodating en anglès): quan dues persones de llengües diferents es troben, totes dues segueixen parlant en la seva llengua i s’entenen perfectament. La Constitució Ucraïnesa diu “La llengua ucraïnesa és la llengua de l’estat. Tant el país com el govern suportaran i desenvoluparan la llengua russa.” Però els governs nacionalistes que hi ha hagut a més de ser extremadament corruptes i ineptes havien imposat l’ucraïnès com a única llengua oficial i de fet havien eliminat i substituït la Constitució regional de la Crimea. En Zelenski que sembla un senyor molt tranquil diu “La propera generació parlarà ucraïnès” i no vol anar molt més lluny. Segueix parlant rus tan tranquil i fa discursos barrejant les dues llengües.

La serie de TV (1915-19) d’on va sortir Zelenski

El protagonista interpretat per Zelenski era un mestre d’escola desesperat pel mal sou, la corrupció i el mal govern que un dia fa un discurs molt enrabiat als seus estudiants, els qual ho enregistren en vídeo amb el telèfon, i ho publiquen a l’Internet. L’èxit és aclaparador. El mestre comença a rebre adhesions i diners i de sobte és elegit president. La seva primera mesura és acomiadar 90% d’empleats públics que no serveixen de res i usar els diners per pagar als mestres d’escola.

Antecedents: Què passava a Rússia i la Unió Soviètica

Segur que em deixo alguns però durant principis dels segle XX l’Imperi Rus primer i la URSS després van dominar per algun temps variable com a províncies Polònia, Ucraïna, Finlàndia, Belarús, Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Geòrgia, Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, parts de Romania i segur que m’he descuidat alguns. A tots aquests països ara independents es parlen moltes llengües radicalment diferents. La URSS les reconeixia totes, un total d’unes 130 i els carnets d’identitat duien sempre la nacionalitat del ciutadà. Però durant l’stalinisme a les escoles els nens aprenien que una nova nacionalitat soviètica s’estava forjant. No calia afegir que la nova nacionalitat parlaria rus. De fet poc a poc població russo-parlant i la llengua russa van anar estenent-se per tot el territori soviètic. A molts països independents aquests russo-parlants són tractats en els nostres dies de colonitzadors i han patit molts abusos. La dissolució de la URSS fou molt desordenada i es van acceptar com a fronteres nacionals les administratives de l’URSS enlloc de negociar. Crimea havia estat russa per molts segles. Amb motiu del 300e aniversari, el Primer Ministre Kruixtxev, que era ucraïnès, va regalar la Crimea, fent-la passar de la República Federativa Russa a la República Federativa Ucraïnesa. No tenia cap dret a fer-ho.

Els esdeveniments de la Plaça Maidan no aconsegueixen res

Tot el món va saludar l’alçament de la Plaça Maidan com una lluita per la democràcia i llibertat i contra la corrupció, la pobresa i la russofília del Govern. El president va fugir a Moscou i un nou President fou elegit que va repetir la corrupció i no va fer res per millorar el nivell de vida de la població ni va controlar les oligocràcies. És a aquest a qui Zelenski trauria fora.

Les Dues Repúbliques Populars de l’Est

Principalment la rebel·lió armada fou el resultat dels abusos i provocacions ultranacionalistes  de Kíev, confrontats amb una població russa igualment nacionalista i capaç d’odi I violència. La qüestió més interessant es perquè s’hi va ficar en Putin? De fet situacions similars s’havien produït a uns quants territoris fronterers i la sang no va arribar mai al riu. L’incident que va desfermar la violència fou una prohibició d’escriure documents oficials en rus (compra-venda, testament,etc). Els Catalans en sabem molt d’això. Pot algú imaginar-se a Putin entrant a una guerra per defensar els drets lingüístics d’uns milers de russos? Jo no. Cal recordar el cas d’Ossètia del Sud que no volia ni quedar-se a Geòrgia ni escriure amb l’alfabet georgià.

Potser la resposta la tindria l’Administració Obama que amb els consells de Biden va atraure i integrar tots els països de l’Europa Oriental antics clients de l’URSS i membres del dissolt Pacte de Varsòvia a la OTAN i a la Unió Europea aprofitant l’hostilitat anti-russa i por que sentien aquests països. L’objectiu era humiliar i reduir a la insignificança la nova Rússia, impedint la seva integració a l’Occident com un amic més. Van anar massa lluny oferint el mateix tracte a Geòrgia i Ucraïna i aquí és on Putin es va plantar. El seu objectiu era evitar aquest desenvolupament. L’OTAN no podia admetre un país en guerra perquè estaria obligada a entrar a la guerra contra Rússia immediatament. Hi ha optimistes que diuen que potser Putin es retiraria a canvi d’una promesa ferma que Ucraïna mai seria admesa a l’OTAN, que és Putin’s real objectiu. Ara bé: la gent de les repúbliques populars d’Ucraïna de l’Est són molt violents i sovint fanàtics i no està clar que Putin els domini.

Perspectives

Zelinski deu ser un bon home però no sembla entendre res i sap molt poc de política o administració pública. El país necessita urgentment préstecs del Fons Monetari Internacional que no treurà per incompetència del govern. La política de reduir les mides de l’Administració sempre falla. Potser frenar l’odi lingüístic i tornar al seny seria possible. Com ell diu, al final tothom sabrà parlar l’ucraïnès aprés a l’escola. Però el parlaran pel carrer? Com sabem a Barcelona, no s’hi pot fer gran cosa. De moment, la llengua que se’ns tira a sobre es l’Anglès. Però podrà Zelinski frenar els fanàtics i acabar amb la legislació ultranacionalista?

Joan Gil

Tags: Català, Conflicte lingüístic, President Zelinski, Rus, Ucraïna, Ucraïnes

Hi ha hagut moltes guerres a la península de Crimea (pronunciat en anglès Craimía) que fou un dia part de l’Imperi Romà. La majoria de problemes van estar relacionats amb els diferents Imperis de la regió amb pretensions: l’imperi Otomà, l’imperi Rus, l’imperi Britànic, l’imperi Francès de Napoleó III, el Tercer Reich, l’imperi Soviètic.

Comencem la narració al segle XV: els Tàtars (no “Tàrtars”) eren un poble mongòlic que havia fundat un Regne (Khanat) independent a Crimea i fou forçat a declarar-se tributari de l’Imperi Otomà. De fet ells parlen una llengua túrquica. Quin aspecte físic tenen? Jo només conec un sol tàtar que fos famós a tot el món, un actor nord-americà ja difunt, Charles Bronson, que era fill d’un tàtar polonès i una mare lituana. Però tots els tàtars que hem vist recentment apart de no ser rossos, tenen la mateixa aparença que els russos i ucraïnesos. Les diferències són de religió, de llengua i d’història col.lectiva.

Com es guanyaven la vida els tàtars crimeans entre els segles XV i XVIII? Cal saber-ho per entendre una de les primeres causes d’odi ancestral amb els russos: capturaven homes amb raids militars a la feble Rússia, venent-los com esclaus a l’Imperi Otomà i als països àrabs. Els russos diuen que tot plegat van vendre uns dos milions d’esclaus russos. En un raid famós, en van capturar 20,000.

La Guerra de Crimea

Al final del segle XVIII tot això es va acabar perquè l’imperi Rus, que començava ser perillosament expansionista, va conquerir Crimea. I l’imperi Otomà cada dia s’afeblia més, fins que va esclatar la guerra de Crimea de 1853-1856, una de les grans sensacions periodístiques d’Europa al S XIX. Fou una mena de guerra mundial. Preguntant per la causa d’una conflagració que va costar tant als russos com als aliats (Regne Unit, França, Imperi Otomà i Sardenya-Piemont) un quart de milió d’homes per bàndol, hom rep una resposta absurda: tot va passar per defensar si les claus dels llocs sants cristians a Palestina les haurien de tenir els ortodoxos o els catòlics. La veritat fou molt diferent: els occidentals volien impedir que Rússia donés un cop de mort als Otomans, ocupant i incorporant l’est otomà d’Europa (Sèrbia, Romania, la navegació al Danubi) com ja havien fet amb Finlàndia, Polònia i els Països Bàltics, i tota la costa del Mar Negre. La guerra va començar amb la invasió pels russos de Romania i la destrucció de tota la flota otomana. Aleshores els aliats Occidentals van declarar la guerra contra Rússia desembarcant a Crimea. La tragèdia duraria uns tres anys, vistos per tots els participants com a un temps heroic. Els diaris europeus ho seguien tot amb dèria però trigaven dies a rebre notícies. Aleshores els francesos van instal.lar un fil telegràfic en territori otomà i els anglesos van produir un cable submarí fins a territori ocupat a Crimea. Les notícies van començar a arribar en hores. A una batalla es va produir la immortal càrrega de la cavalleria lleugera britànica. Degut a una confusió, la brigada va interpretar una ordre com si manés atacar frontalment una posició russa inexpugnable. Van morir més de la meitat i no va servir de res, sinó per ser recordats. L’acció principal fou el setge de Sebastopol, on estava (com ara) tota la flota de guerra russa. Aquest setge va durar un any. Al final els russos es van haver de retirar enfonsant tots els vaixells de guerra i volant per l’aire totes les defenses de la ciutat. Rússia va demanar la pau, que es va firmar a Paris. L’Imperi Otomà sobreviuria d’esma encara uns vint anys, Romania seguiria igual però la navegació pel Danubi seria obert a tothom.

Mig segle després, Crimea va veure el final de la Guerra Civil entre comunistes i blancs. Aquests darrers es van refugiar a Crimea per fer-hi el darrer acte de resistència fútil. L’Exèrcit Roig victoriós en va enxampar i executar uns 50,000, que van morir afusellats

La Guerra Mundial

Els Nazis van desembarcar també a Crimea, conquerint-la gairebé completament, excepte pels partisans a les muntanyes. Un cop vençuts els alemanys, els habitants Tàtars, sempre mal avinguts amb els russos, foren declarats per Stalin traïdors i col·laboradors amb el Nazisme i col·lectivament castigats amb el desterrament a l’Àsia Central (1944). Amb el temps van ser exonerats de l’acusació de traicio i col·laboracionisme però no van poder tornar a Crimea fins al final de la URSS (1991) quan de sobte es van presentar de tornada a la península uns 160,000, esdevenint més del 12% de la població total, anunciant que tornaven a casa. Com s’ho van prendre els russos que ja hi eren?

I al final de la Guerra Mundial, Stalin, Churchill i Roosevelt reunits a un palau tsarista de Ialta, van repartir Europa entre la URSS i el món occidental. Diuen que en Roosevelt no pagava atenció a les paraules de Stalin. Patia d’una tensió sanguínia altíssima, que en aquell temps no es podia tractar, i, ja al bord de la mort, patia absències, mals de cap i problemes de concentració.

Els Nostres Dies

Lenin havia decretat que la ciutat amb platja de Ialta a Crimea seria el lloc reservat a la classe treballadora russa per fer vacances.No s’hi admetien visitants estrangers atrets pel bon clima i platges. Però incomprensiblement en 1954 el Primer Ministre soviètic Nikita Khruschtxev, que era un ucraïnés de naixement (i famós per haver estat el Comissari Polític de l’Exèrcit Roig a Stalingrad, i perquè després fou ell qui va manar la repressió tan brutal de la Revolució Hongaresa i Alemanya i va enviar míssils nuclears a Cuba, va decidir que per celebrar el 300è aniversari de la incorporació d’Ucraïna a Rússia, ell regalava a la seva pàtria la península de clima tan agradable de Crimea, que passava de la República Federativa Soviètica Russa a la Ucraniana. Aquest canvi, molt mal rebut a Crimea, va tenir poca importància mentre la URSS existia, però va esdevenir un problema molt greu després de la seva dissolució, perquè tota la flota soviètica estava a Crimea, a Sebastopol, i hi havia moltes armes atòmiques. La pressió occidental va liquidar els míssils nuclears però el problema de Crimea era intractable i el nou govern rus de Ieltsin feble i incompetent. Els ucraïnesos s’ho havien pres seriosament que Crimea era seva i van escriure a la seva Constitució que qualsevol canvi territorial havia de ser aprovat per tots els ucraïnesos (als espanyols es veu que no se’ls va acudir mai posar-ho per escrit). Sebastopol, on estava la flota russa amb dressanes,  esdevenia una ciutat de règim especial, fora del marc d’autoritat del govern crimeà. Els russos estan ara construint una base marítima diferent al territori rus, però encara trigarà molts anys i és massa petita.

A Crimea els russos, que eren el 58% (amb 12% Tàtars, la resta ucraïnesos excepte per alguns cosacs), estaven molt disgustats i van votar un Parlament que s’ho va prendre molt a la valenta. Van escriure una Constitució el 1992 que, com el nostre desventurat Estatut, donava atribucions molt grans a la República de Crimea i no mencionava per res a Ucraïna  (al final hi van incloure una menció) i  va crear la posició de President enlloc de Primer Ministre. Els governs nacionalistes de Kiev, sempre en majoria al Parlament estatal, s’ho van prendre molt malament. Van acabar anul·lant la Constitució del 92 i després d’un període amb una Constitució provisional absurda, en van aprovar una altra molt més modesta el 1995 que està en força actualment. Durant aquest període, molta russos demanaven que Crimea seguís l’exemple dels antics territoris georgians d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, declarant la independència però amb relacions especials i íntimes amb la nova Rússia, que jo crec que serà com acabara la crisi actual. Pero de moment el Parlament de Crimea ha votat per ser annexionat a Rússia i en Putin s’ha contradit en public sobre aquest afer, que evidentment ell no esperava.

La situació era estable. Durant la crisi a Kiev, la majoria de manifestacions pro-revolucionàries a Crimea eren els Tàtars musulmans que, comprensiblement, veurien molt malament una República independent russa i de fet van tornar a casa quan Crimea era ucraïnesa. Darrerament sembla que un grup feixistoide rus de caps pelats va anar per certes ciutats marcant amb una creu russa les portes de les cases on viuen els Tàtars, com havien fet els Stalinistes durant la neteja ètnica del 1944. Els cosacs, sempre pro-russos que són majoritàriament policies o militars, també semblen molestar als Tàtars. Pel que fa als russos, la declaració de guerra  que va disparar l’agitació per fer un referèndum fou l’abolició post-revolucionària de la Llei Ucraïnesa de Llengües, que garantia els drets lingüístics dels russos (una decisió vetada pel nou president de l’estat), el primer dia després de la fugida de Iakunovitx i les notícies d’accions policials contra els russo-parlants de l’Est del país. Ucraïna és un estat unitari amb la sola República Autònoma de Crimea (com la Catalunya de la República espanyola) on la majoria de residents vol marxar-se des de sempre, no sols pels actes de Putin.

Putin queda sorprès

El NY Times informa, sense que ho negui ningú que Putin fou agafat per sorpresa pel triomf de la  revolució de la Plaça Mardan a Kiev. Cap dels seus serveis l’havia avisat o ho havia previst. Ell ja havia aconsellat a Ianukòvitx deixar que la protesta prengués el seu rumb que la gent ja es  cansaria i aleshores ell podria usar la televisió per mostrar al món participants ultres i desagradables ben triats que confessarien ser feixistes i nazis que odien els russos per culpa de a II Guerra Mundial (que es veu que en Putin s’ho creu de debò). En Putin, antic director de la KGB, es un mestre de la manipulació. Completament desorientat, en Putin enlloc de cridar la gent responsable que hi ha probablement al Kreml, va convocar els seus amics més íntims (i aduladors) a una conferència d’on van sortir les mesures militars que es coneixen.  La reacció fou massa dura i desproporcionada, sense considerar les conseqüències i ara veurem com se’n surt. S’hauria d’avergonyir de voler resoldre un problema ètnic amb mitjans militars.

No compareu Crimea amb Catalunya!

En això el President Mas tenia tota la raó. El President Obama digué davant les càmeres que el referèndum anunciat pel Parlament crimeà era il.legal i inconstitucional. Ai senyor! També s’ho podia haver pensat més perquè la Constitució de l’estat Ucraïnès fou escrita especialment contra Crimea i aixo no s’hi val. (La Constitució espanyola fou escrita també en part  per frenar les aspiracions catalanes de sempre)

Les diferències entre nosaltres i ells són notables. Primer, la demanda per una annexió a Rússia,  és vella, i té algun suport racional, però no fou espontània, sinó desfermada per una intervenció militar russa i el vot va tenir lloc sota els fusells de l’ocupació. Segon, el termini d’un parell de setmanes donat per una consulta sobre un tema tan important és intolerable. Tercer, a la Crimea hi ha un problema ètnic amb tres grups de població (amb tres idiomes i dues o potser tres religions). Aquests grups viuen en un estat de tensioi recel considerables. Les ètnies haurien de ser consultades per separat i rebre garanties. Gràcies a Déu no tenim res semblant a Catalunya. I quart, aquí és el Govern central qui no vol negociar, però a Crimea són els russos els qui no volen. A l’inrevés.

No sé perquè, els diaris han traduït falsament la segona pregunta proposada pel referèndum, com si simplement preguntés si els ciutadans es volen quedar a Ucraïna. Vet aquí el text real:

“Estaríeu d’acord amb la restauració de la Constitució de 1992 i mantenir Crimea com a part d’Ucraïna”?

És com si a nosaltres ens preguntessin si voldríem restaurar íntegrament l’Estatut que vam aprovar i fou destruït en tres estadis consecutius a la Moncloa, a les Cortes espanyoles i al Tribunal Constitucional d’Espanya. Cosa que ningú ha oferit, ni oferirà

JOAN GIL 

Tags: Berdan, Crimea, Putin, Rússia, Ucraïna

Ja poc a poc hom va analitzant seriosament la tragèdia ucraïnesa i les seves causes immediates. Sembla que el dictador corrupte Ianukòvitx havia reconegut la situació crítica en què es trobaven les seves finances i s’havia dirigit demanant ajut a l’EU, cosa a la què la Unió va respondre  amb l’oferta d’una associació (com podríem tenir els Catalans si no podem ser membres titulars). Pel que fa respecte a la subvenció, no he pogut trobar enlloc explicacions. El seu poble va saludar aquesta iniciativa, veient-hi la fi del seu patiment, corrupció i misèria. És fàcil entendre’ls i simpatitzar, però potser eren massa optimistes. Podria realísticament Ucraïna esdevenir un país feliç amb prestacions socials com ara Alemanya o França? Somniar no està prohibit.

En aquest moment el President Putin va començar a torçar el braç de Ianukòvitx amb l’ajut dels seus amics de parla russa  al Parlament. Diuen que la majoria d’ucraïnesos són bilinguals. Deixeu córrer l’UE, deia ell, i veniu a afegir-vos a l’Unió Euroasiàtica, que probablement s’iniciarà el 2015 i s’estendrà (com la USSR, que Putin sembla enyorar) des de l’Ucraïna fins al Pacífic. Per endolçar el canvi, el riquíssim Putin sens dubte generosament oferia 20 mil milions de $ a la caixa ucraïnesa i una rebaixa considerable en el preu del gas, cosa importantíssima per al país. En aquest moment per exemple, l’Obama només està oferint 1,000 milions i cap gas barat. Amb tan pocs dòlars els ucraïnesos s’ho passarien pitjor que els grecs i els espanyols recentment.

I què serà la Unió Euroasiàtica del Sr Putin, sinó una nova USSR? La idea prové d’un pensador rus, autor de treballs de ciència política, en particular del llibre fatal “Les Fundacions de la Geopolítica” (1997), anomenat Aleksander Dugin, un admirador del famós pensador feixista alemany Carl Schmitt. En Dugin no parla mai de democràcia. La seva tradició és l’estat poderós i autoritari, cosa compartida per molts a la regió, i defensa la tesi que cal mirar enrere sense prejudicis als temps de Hitler i Stalin, trobar-hi i copiar les moltes coses bones que van fer, i rebutjar les dolentes. La gent de la meva edat no podem sentir una cosa així sense botar de la cadira. Perquè es pensa que una d’aquestes dues coses és possible sense l’altre? Hem sentit dir moltes vegades que Hitler va construir les autopistes, que en Mussolini va fer anar el trens a temps i fins i tot el Franco Bahamonde potser va fer alguna cosa bona, encara que jo no sabria dir quina. La meva resposta és que en els nostres dies homes  lliures vivint en democràcies construeixen autopistes millors i fan anar molt bé els trens. I trien pacíficament governants, que bons o dolents, corruptes o no, competents o inútils, no són ni criminals ni assassins com Hitler i Stalin.

L’aplicació i desenvolupament d’aquesta unió vinent sembla dependre d’un antic comunista, ara tornat feixista descarat i cap del Partit de la Pàtria, que es belluga tranquil.lament pel Kremlin com a conseller de Putin, i es diu Sergei Glazyev (llibre: “Genocide: Rússia i el Nou Ordre Mundial”) que explica com en el moment de l’ensorrament de la USSR tot el món va conspirar contra la mare Rússia causant un genocidi econòmic i polític. El seu partit, ara prohibit per haver advocat l’odi racial i haver demanat l’expulsió de tots jueus, és recordat per un famós anunci de TV electoral: es veien a la pantalla uns homes de color menjant talls de meló a un lloc de Moscou, llençant les closques per terra i enpastifant el lloc. I una veu exigia: “Manteniu Rússia neta votant per nosaltres!” Un home com aquest disfruta de la confiança de Putin. Per llogar-hi cadires.

Hi ha un element de la propaganda actual putinesca que jo trobo odiós. Els russos insisteixen que els ucraïnesos que van sortir de casa seva per lluitar a la Maidan i el govern que se’n ha derivat, són tots nazis i feixistes. Ho diuen igual com tants peperos que també tracten els catalans de nazis. I això de què ve? Que jo sàpiga tots els observadors independents han assenyalat el caire amplíssim ideològic de la gent que va sortir al carrer a jugar-se la vida a Kiev (Kyiv en ucraïnés). Hi era tothom, tota la societat. Tenien tots en comú només que estaven farts dels governs que patien i de les seves condicions de vida i compartien una visió massa superficial i injustificada de la UE, que ells veien com si fossin els tres Reis Mags. És cert que hi havia verdaders feixistes, com a Berlin, Paris, Madrid i sobretot a Can Putin, però anomenar-los col.lectivament Nazis i Feixistes com en Putin i els seus continuament repeteixen, és un ultratge gratuït que no fa sinó exposar la mala fe de certa gent.  Jo no crec que la crisi internacional acabi malament. En el fons, afavoreixis qui vulguis, no es pot tenir simpatia amb ningú, si no és pel malastruc poble ucraïnés. Com els participants als moviments populars recents, per exemple l’Occupy New York, en treuran poc. Arribaran governs votats només per un sector dels manifestants i no els agradaran, tornarà la corrupció i sobretot hi ha un problema econòmic desastrós que no desapareixerà fàcilment. Els EUA i l’UE dictaran la política interior. Tot plegat, l’alegria que potser ara senten serà una mica com la que hi va haver aquí durant l’anomenada Transición, quan la gent cel.lebraven la fi pacífica del Règim i no la qualitat de les reformes oferides des de dalt.

(Seguirà: La península de Crimea)

Joan Gil

Tags: Kiev, Maidan, Rússia, Ucraïna, Unió Euroasiàtica, Unió Europea