Els EUA són diferents

Jo en la meva vida he viscut 7 mesos a l’antiga Alemanya Federal de l’Oest, 10 anys a la Confederació Suïssa i bastant més de 40 anys als Estats Units, que probablement són la Unió més forta en existència. Tot això eren i son, ara encara més que abans, països rics i pròspers amb una estructura federal molt clara i ben organitzada, molt allunyada de les barbaritats i absurditats de l’organització de les regions ibèriques impotents, algunes d’elles obligades a entrar dintre l’organització per força per reduir el pes de Catalunya. Es veu que a Madrid accepten Euskadi i Navarra com a diferents però ningú més. El federalisme fortíssim dels EUA és molt diferent de l’Europeu i els Americans no han tingut mai res comparable amb la Unió Europea. Però als EUA si un problema és de jurisdicció estatal, els Federals no s’hi poden ficar de cap manera. Hi ha gent que s’admira que cap Estat americà s’hagi volgut independitzar mai (deixant de banda la Guerra Civil, que era molt complicada). Jo crec que caldria estar molt malament del cap per voler independitzar-se als EUA. Els Estats tenen llibertat, executius forts, drets intocables i majoritàriament considerable prosperitat. Califòrnia i Texas tenen indústries i economia superiors a les de molts països independents. Tant debò aquesta convivència existís entre Catalunya i Madrid, però no existeix i la culpa no és pas nostra.

I ara parlem del famós atribut SINGULAR, un mot que segons el cas o qui parli té un significat positiu o negatiu, com qualsevol ciutadà que parli i entengui català o castellà pot establir. Fou clarament introduït per ajudar al PP, veient fàcilment com seria usat per activar els seus creients i per fer impossibles de realitzar els acords  fets amb Junts per Sánchez per obligació i contra branques del seu PSOE per atiar la creuada sacrosanta contra Catalunya i lliurar-se de la promesa feta per Sánchez. El PP s’agafaria a la Singularitat i l’ensorraria. El mot, mal interpretat, arribaria a molts ciutadans. Sens dubte la paraula assassina en questió ve de l’oficina del Sr Pedro Sánchez, patró del seu exministre Salvador Illa, al seu servei. No, ningú es pensa que Sánchez sigui una persona d’intel·ligència o seny limitats (com era en Rajoy), sinó tot el contrari. Un dia fa mesos ell estava arraconat per les dures peticions de Junts i la necessitat d’obtenir els seus vots. Quina cosa millor que introduir la bisexual paraula SINGULAR per encendre el foc i odi anticatalans, (sense recordar mai, com dit abans, Euskadi i Navarra) donant la impressió d’haver cedit amb dolor a una demanda  financera tossuda de Catalunya, que dissortadament el Congrés no li permetria satisfer perquè a Espanya totes les regions semi-autonòmiques tenen només el dret a rebre totes el mateix (?), no obstant el suport de Sánchez. El desenllaç no seria culpa seva. Arreglat. Una idea ben SINGULAR. Hi ha paraules i adjectius que poden matar sense que ho sembli. Hi ha genis del mal que també son singulars.

No he sentit dir mai que els estats (o com es diguin, Länder o Kantons o com sigui) es barallin entre ells per subvencions de llur Governs centrals ni encara menys que tots rebin exactament la mateixa quantitat de diners del Govern central, una cosa absurda perquè cadascú té necessitats i projectes diferents. Sap algú si tothom que treballa a una firma rep el mateix sou? Que contesten quan demaneu una millora de paga? I Alemanya i França reben els mateixos diners de la UE que Espanya, Portugal o Txèquia? I tenen aquests països el mateix pressupost nacional? O son SINGULARS, com jo em temo? No hauria de tenir Espanya a la butxaca tants diners com França? I seria Portugal com +Espanya? Segur que tots aquests països volen trencar la unitat de la UE? Hi veuria seny i sentit comú algú si això fos veritat? En llocs civilitzats els Governs Centrals en general han de distribuir sempre fons rebuts però si algun estat està embolicat en un projecte car però prometedor d’èxit, o ha patit una desgràcia molt greu i cara, difícil d’arreglar, com ara els huracans Americans, o està forçat a rebre ones imparables de refugiats, o han vist tancar fàbriques molt grans, un estat en aquesta situació sempre té l’opció SINGULAR de dirigir-se individualment al Govern Central a demanar ajut. Però els Federals no sempre accepten. Ja fa anys i està mig oblidat, però la Ciutat de Nova York, famosa a tot el món, un cop fa temps es va declarar insolvent i el President a Washington es va negar a ajudar en res, ni un cèntim. Va decidir que tot era culpa de Nova York. S’ho havien buscat. Van acabar sortint-se’n tots sols amb el temps sota la direcció d’un economista famòs, fent sacrificis. Contra la resolució del Govern Federal no hi havia recurs i els altres estats evidentment no donarien ni un cèntim. Aquí a Catalunya el PP i els del PSOE ho tenen arreglat millor. Catalunya està perdent contínuament pes econòmic i comença a ensorrar-se. Cal que es presenti Catalunya a la reunió de tots els altres Presidents que ens odien, i ens ho neguen tot per voler ser SINGULARS com ens va voler fer creure el superior de Salvador Illa? En aquest cas, que fou i és un cop magistral, astut i fosc del Sr Sánchez, probablement el PP i molta gent del PSOE li estaran agraïts. Ells volen un progrés comercial distribuït de forma més favorable ignorant comparacions amb Madrid o Euskadi i probablement esperen tenir aviat un èxit SINGULAR.

Hi ha una altra cosa que pocs articulistes volen comentar: l’afer de l’odi anticatalà. No és dificil saber d’on va sortir, probablement de la Guerra de Successió i l’entrada fatal dels Borbons, però es curiós que hagi durat més de 300 anys amb tanta intensitat. No conec cap altre exemple. A la Bíblia podeu llegir com estaven d’oposats els jueus i els samaritans, però ja fa molt de temps que ningú en parla. Com és que hom ha vist i pot veure encara fàcilment molts odis nacionals, que prefereixo no anomenar, en força i en guerra, però en general aquests conflictes no han durat 300 anys i sobretot no son mai reservats o dirigits a un sol país. Hi ha sens dubte coses gairebé folklòriques que fan riure com a Alemanya entre els Bavaresos i el Prussians, o als EUA entre el Nord i el Sud o a Suïssa per petites coses indignants que potser no interessarien al lector. Però és sempre broma i tothom sap que els altres son germans. Seria intolerable que un estat membre insultés o amenacés un altre de la mateixa Federació o que volgués  ficar-se en els seus assumptes interiors, reputació o pressuposts. I això no ho han aprés mai a Madrid on segueixen insistint en assimilar-nos, com si Espanya encara fos una província única.

Saluts molt singulars a tots els estimats lectors

Joan Gil

Tags: Anticatalanisme, Federalisme, Pedro Sánchez, Singular

Quan els resultats de l’elecció general de Juliol del 2023 van començar a ser coneguts, no hi va haver cap explosió de joia entre els independistes. Tot semblava anar molt malament, entre el poble català, al Parlament, pitjor encara a Espanya i els nostres partits perdien pes i influència, mentre l’agrupació catalana del Partit de Sánchez, dirigida a casa per un home avorrit que feia de supervisor bilingüe, un partit que havia estat catalanista amb grup parlamentari propi, seguia pujant.

L’adversari dels catalans estava molt clar: per un costat Feijóo, cap i representant del PP, partit històricament anti-Català que exigia la castellanització de Catalunya amb pèrdua d’identitat pròpia, per l’altre un Sànchez de la mateixa escola però en veu més moderada i menys feridora. Els independistes es veien sols i a una pendent de baixada, quan una cosa meravellosa, verdader regal inesperat del cel, fou descoberta: encara que Feijoo havia guanyat la majoria relativa amb Vox, el seu nou soci feixista, els seus adversaris podien tenir la majoria absoluta… si tots els petits partits, inclòs Junts per Catalunya amb 7 ó 4 diputats elegits (no he sabut mai quin dels dos) s’hi afegia. Semblava absurd i impossible: la reelecció de Sánchez requeria un acord de PSOE amb els independentistes radicals de Junts per Catalunya. Ningú s’ho volia creure, però a mesura que passava el temps, cada dia es feia més clar: Sánchez podia ser reelegit només si acceptava totes les condicions dels quatre lluitadors entusiastes de Junts, que presentaven exigències absolutes extraordinàries inacceptables per la majoria d’espanyols i no volien afluixar en res. I ho deixaven ben clar: o tot, o no reelecció de Sánchez. Prou. En els darrers tres segles d’ençà de Felipe V, que va declarar que ell s’estimava els castellans més que qualsevol altre poble i va intentar eliminar la nostra llengua, tots els Governs excepte els de la Primera República havien vist la colonització i atacs constants als trets identitaris de Catalunya com una necessitat absoluta i irrenunciable. Això resultava sempre en una hostilitat, abusos autoritaris i discriminació contra Catalunya, que no volia cessar ni donar una treva fins assolir la victòria final que esperaven. I no hi havia cap defensa efectiva. Les nostres protestes i queixes eren completament ignorades, a vegades amb burles afegides, compartides per la majoria de ciutadans espanyols.  Així i tot, no ho vam deixar córrer mai. I en aquell dia de Juliol, un destí amistós va il·luminar l’escena com si fos Nadal i els de Junts van quedar il·luminats amb la tasca sublim d’obligar un dels antics enemics a assumir demandes mai acceptades per Espanya: amnistia, concessions fiscals i discussió d’una data pel referèndum d’autodeterminació, coses necessàries pel propòsit de canviar radicalment l’actitud espanyola anti-catalana i fer legals demandes abans castigades amb persecució. Seria possible? Cal reconèixer que si fos exitosa,  la satisfacció d’aquesta demanda representaria un gir radical de 300 anys amb morts, persecucions i alguna guerra, que esdevindrien amor i tolerància. I sobre tot, era Sánchez un home capaç d’adoptar aquesta línia? O no intentaria sabotejar-lo i bloquejar-ho tot amb retards, jutges i problemes legals, com ja ha passat amb el Català a Europa? Aquesta és la gran pregunta, i ni Junts ni ERC han amagat la desconfiança. Tal com diuen alguns, la confiança com la virginitat, només es perd una vegada. Per altra banda, si aquesta millora tan històrica acabes acceptada, els quatre lluitadors inflexibles de Junts mereixerien un lloc al tauler de Catalans mes il·lustres. Potser els Catalans, massa impressionats encara pel teatre repetit cada vespre als carrers de Madrid, encara no hem assolit un bon enteniment del que ha passat.

El passat de Sánchez no és gens tranquil·litzador. És un home amb set insaciable de poder, amb un passat dur del que es va recuperar, que mai havia demostrat cap afinitat o simpatia per Catalunya i que, per damunt de tot, va acceptar la imposició de l’article 155 a Catalunya en la seva trobada amb Rajoy, sense preocupar-se’n gaire. Ja estava bé. I va presidir sobre repressió.  I va enviar Illa a Barcelona. I poc abans de l’elecció anava per Catalunya dient que la fi del Procés i les noves realitats havien fet la vida a Catalunya més feliç, sense tensions. I la seva taula de negociacions havia produït desenganys. Seria aquest el triat per la providència per la tasca història d’acabar per primera vegada amb l’hostilitat anti-catalana que havia compartit? No és ell, com altres diuen, un home maquiavèl·lic? Cal recordar que en el llibre el governant maquiavèl·lic és assenyalat com un model per tothom. Hom no pot negar certs mèrits al Sánchez dels darrers temps. Amb la seva adhesió subordinada a Biden ha aconseguit augmentar el prestigi polític espanyol tant a Europa com a la EU, i l’economia no li ha anat malament del tot. Seria capaç ara de canviar de cara una altra vegada?  No seria possible oferir als de Junts alguna coseta realitzable mes senzilla?

El Sr Feijoo en canvi, ho ha fet molt malament. Era absurd anar-se queixant contra l a re-elecció de Sánchez a la Presidencia, feta estrictament seguint la llei i els costums. És que una majoria gràcies a Junts hauria segut més il·legal que una de Feijoo gràcies a Vox? No tenia cap dret a sortir al carrer a protestar, ni a participar en les manifestacions clarament anti-catalanes dels franquistes, que usaven banderes, càntics i paraules molt pre-democràtiques i sovint il·legals. Al costat d’Abascal, Feijóo semblava un titella dominat per les accions i control de Vox. Podria aviat pagar-ho ben car amb l’avenç imparable i presa de possessió del seu PP pels feixistes, com ha passat als EUA amb el Partit Republicà i Trump que el domina. Les coses que ells diuen una i una altra vegada sobre l’Amnistia semblen ridícules. Amnistia es una mesura que un govern pot prendre per acabar amb una dissensió o problema interiors, altrament intractables, i que assegura la pau. I aquesta cridòria per una llei que ni tan sols ha estat discutida ni molt menys aprovada? La inoportunitat i absurditat d’aquesta pretensió tan cridanera són molt clares. Jo crec que Feijóo acabarà pagant les conseqüències del seu acostament a Vox, perquè un parlamentari que no té la majoria, ha d’acceptar el vot majoritari. Podria protestar després de veure el producte final i haver expressat la seva reticència, però amb seny i bona educació.

I aquest és el gran dubte. Com acabarà la lluita verbal, parlamentària i pública pels carrers en aquesta confrontació entre Catalunya i Espanya? Cal reconèixer que és un dels moments més transcendentals i amb conseqüències de la nostra història, un que no podrà desaparèixer de la memòria i que molt probablement acabarà tenint també conseqüències importants, realitzant una missió que el grup de Junts molt probablement no havia esperat. Acabarà el President Puigdemont fent una entrada triomfal a Barcelona com el President Tarradellas, anant en cotxe des de l’aeroport a la Generalitat enmig dels crits i applauds populars?

Joan Gil

Tags: Catalunya, Feijóo, Independentisme, Junts per Catalunya, Pedro Sánchez, President Puigdemont

• 
  Janus amb dues cares, déu romà de les entrades i transicions

Janus, un dels pocs déus originalment romans, no importat de Grècia, estava present a totes les entrades i portes, que es per on entren els canvis. No va tenir mai cap temple o sacerdots, però era considerat tan important o més com Júpiter. Tenia dues cares generalment similars: era necessari que de tant en tant les coses havien de canviar, però l’imperi havia de seguir igual. Janus garantia que un canvi necessari no canviaria res d’important. Com a Catalans, quina  diferència veiem entre els Presidentes del Gobierno Rajoy i Sánchez? Son dues versions del mateix partit, que tants anomenen PPSOE: una cara es brutalment capitalista, globalitzadora, anticatalana i ignorant dels drets i problemes socials, o menystenint-los. L’altre cara es mes suau amb la classe treballadora (la qual per cert cada dia vota més per l’extrema dreta, com Trump o Vox, o AfD) però segueix essent igual d’anticatalana i globalitzadora. Ja fa temps que ni és socialista ni obrera. Rajoy i Sánchez es van posar d’acord en la política a seguir contra Catalunyai el Referèndum, i van aprovar sense oposició ni discussió coneguda el 155, no obstant que Sànchez disposava d’una PSOE provincial catalana molt obedient, amb qui ni tan sols va parlar.

Tots dos van llançar els jutges d’Espanya contra els nostres polítics mes estimats, no obstant la reprovació democràtica mundial contra els presoners polítics i els judicis-espectacle amb resultat conegut. Ho va començar un i ho ha continuat l’altre amb el mateix entusiasme. Mentre que els jutges un cop nomenats amb ple coneixement de les seves opinions son independents i fan el ridícul a Europa pel seu compte, els fiscals, malgrat que teòricament haurien de limitar-se a imposar la llei, en realitat no hi ha cap país del món on siguin independents de les autoritats polítiques. Els de totes dues administracions han estat iguals i han benvingut amb alegria el somriure de Janus. Els dos governs es negaven radicalment a negociar entre Catalunya i Espanya. El que hi ha ara ho fa nominalment segons sembla per pressió de la Cancellera Merkel, però sense cap intenció de fer concessions ni de resoldre el conflicte per acord. No els fa vergonya lluitar electoralment viant qui fa més amenaces i més repressió contra ciutadans del seu estat? Polítics civilitzats parlarien de comprensió, estima i negociació per trobar una resolució pacífica.Hostilitats entre diferents parts d’un país son molt comuns i tothom en coneix alguna, només que el govern central no en fa cas imira de tractar tothom amb justícia, reconeixent les diferències i oferint a cadascú segons les seves necessitats i situació enlloc de cafè enverinat com la poma de Blancaneus per a tots. Aneu a Alemanya i pregunteu un Bavarés que pensa dels “Prussians” (que no existeixen oficialment), o a un ciutadà de Mississippi quina opinió té dels Novaiorquesos. Aquest autor encara va veure la baralla tan seriosa entre els francoparlants del Jura i el Cantó bilingual de Berna al que pertanyien. En algun moment, hi va haver violència però al final un vot ho va resoldre tot i ja fa anys que el nou Cantó sobirà del Jura gaudeix la vida, el respecte i la pau al costat però fora de Berna. En qualsevol cas, els governs civilitzats miren de restaurar el respecte, tolerància i la pau entre tots els seus territoris… excepte a Espanya, on l’immortal A por ellos encara se sent tan viu i fort, on els insults i la incomprensió irracional segueixen apareixent a tots els diaris i al Congreso, sense que el Gobierno faci res, sinó atiar més el foc mentre doni vots.

I què cal pensar de la idea absurda de voler trencar la unitat de la nostra llengua? Que diguin als Alemanys, Austríacs, Suïssos i Belgues que parlen llengües diferents. I als Belgues també que el flamenc i l’holandès son idiomes diferents. I que ni els Romands suïssos ni els quebequesos parlen francès. Hom podria trobar centenars d’exemples. I la llengua castellana no s’anomena espanyol a tots els països sud-americans. I jo desafiaria a un madrileny a anar a certs barris populars de Mèxic i Colòmbia a mirar d’entendre’s amb els nadius locals en la seva llengua. I perquè no hi ha cap repetidor de televisió pels Països Catalans? Qui en te la culpa, en Mariano o en Pedro? La meva generació va patir 40 anys d’immersió lingüística total a l’escola en l’altre llengua. Al començament fins i tot hi havia bufetades i càstigs per parlar català a l’escola i pocs mestres en sabien. I recordo amb tristor com per molts anys per veure un escut català amb les quatre barres calia anar a la Pl. Catalunya perquè una companyia asseguradora les usava com a emblema i es veu que li deixaven fer. I als 40′ i els 50′ estava prohibit als diaris escriure Cataluña, sinó que calia dir-ne la Cuarta Región Militar. I cada any feien Juegos Florales (com els que els catalans fèiem a l’estranger) però en castellà  presidits pel Capitan General de la Cuarta Región  amb la rosa d’honor atorgada invariablement a una filla seva. No tenien cap por de fer el ridícul, ni probablement es pensaven que ens en recordaríem. Van demanar perdo durant la transició?

Que farà el nostre Janus? Que va fer durant la Transició? Jo crec que el mateix de sempre, girar el cap i canviar de cara cada dia. Un dia tindria la cara del Francisco, l’endemà la del Juan Carlos, el dia següent la del Felipe…Ara que s’acosta una recessió molt dura i probablement llarga, hi haurà canvis? Voldrà algun acabar amb la violació de drets civils que ja dura mes de 300 anys? O tornarà a girar el cap tranquil·lament el déu Janus? Han après els espanyols l’art diví de fer canvis sense canviar res?

Joan Gil

Tags: Canvis, Janus, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Transició

Dr Anthony Fauci, Director de l´Institut de Malalties Infeccioses i Al·lèrgia del NIH

Hom creuria que els Estats Units estaven preparats millor que ningú per combatre una pandèmia que ja des de mesos es veia venir i semblava inevitable. Tenim des de fa molt de temps el Sistema de Salut Pública dirigit pel CDC (http://cdc.gov) i el Consells de totes les Saluts Públiques estatals i territorials millor i més brillant del món amb moltes Escoles Universitàries famoses de Salut Pública i especialistes diplomats escampats en moltes administracions i companyies. Què ha passat per arribar al desastre actual? El Sr Donald J. Trump és allò que ha passat. Aquest home ho va intentar però no tenia cap autoritat per manar confinaments o desconfinaments als Estats, però això no vol dir que no tingués res a fer. Ben al contrari, havia de començar a pensar de forma realista en el desastre econòmic que s’acostava, en procurar tots els tests diagnòstics (que no es podien comprar enlloc), oferir material protector als metges i treballadors d’hospital, trobar màscares per a tothom, que tampoc n´hi havia, comprar ventiladors als hospitals i informar al públic, tancar les comunicacions amb l’exterior. Tot ho va fer tard i malament i al final ell i els seus seguidors i polítics han provocat un rebrot gairebé igual que el primer. Ja teníem 2,679,230 casos positius i 128,024 defuncions, però ahir al vespre vam aconseguir un rècord mundial: 50,700 nous casos en un dia. Ja veurem què més passara.

1. La questio territorial

Quan el virus va arribar a l’estat espanyol, el Sr.Sánchez, manifestament obsessionat per la “unidad de España” quan no era això del que tocava parlar, va aplicar el nou 155 a tot l’estat. L’experiència ha demostrat que els territoris, sovint petits, aconsellats per experts de la Salut Pública, són els únics que poden i saben reaccionar com calgui. Als EUA l’autoritat rau en l’estat, que en molts llocs l’ha delegat en els comtats (districtes, en angles “counties”) Hom ha fet notar moltíssimes diferències intraestatals. Al lloc on visc, anem dues o tres setmanes darrere l’estat degut a la proximitat de Washington· Per altra banda, perquè molestar a gent rural que no té cap problema? La unitat del país és la solidaritat amb els veïns, no pas la uniformat amb gent remota que demanava Sanchez.

      2. Els tests

Els de Salut Pública ho tenen molt clar: una epidèmia es combat amb tests i rastrejadors. De rastrejadors no n’hi havia prou, però els tests feien falta urgentment. Els de Sánchez van comprar de font desconeguda tests inútils, endarrerint els diagnòstics i tractaments. Hi ha hagut moltes companyies que han aprofitat el caos per vendre material dolent, però què van fer els amics de Sànchez per examinar allò que compraven en un assumpte tan critic?

Als EUA la manca de tests també va tenir lloc, però per raons molt diferents. El CDC hauria hagut de tenir tots els tests de laboratori que calia, però van tenir un problema al laboratori i els seus tests donaven un percentatge molt alt de falsos negatius. Ja fa temps que es va arreglar però fou una fallida vergonyant.

     3. Materials de Protecció

La protecció del personal sanitari era una necessitat imperiosa i va resultar que ni  havia l’equipament necessari ni es podia comprar enlloc. Trump va trigar molt a obligar la indústria americana a fer bates i mascares, causant problemes greus als hospitals. El CDC no tenia cap dipòsit nacional d’emergència perquè Trump els havia anat tallant el pressupost. El gran Dr Fauci, l’home més respectat de la Sanitat i l’únic que ha dit la veritat contradient Trump i els seus lacais, ha explicat que al començament no van insistir en què els ciutadans es posessin una màscara perquè no en tenien prou ni tan sols per equipar els hospitals, no perquè no fessin falta. Trump diu que només els seus enemics porten màscara i es nega a fer-ho ell mateix.

    4. Acabant amb el confinament

Trump va parlar sempre amb disgust del confinament fet clarament contra la seva opinio. Aviat van començar les queixes de la dreta radical que parlava de la llibertat i dels drets constitucionals i de les congregacions religioses. Trump va ajudar amb Tweets provocatius. A Nova York i als estats veins, Nova Jersey i Connecticut, de fet suburbis de NY, el governador Cuomo va aguantar i de fet sembla haver superat un perill enorme. Altres estats en canvi, sobretot al Sud i Oest amb governadors trumpistes fins i tot es van arribar a negar a fer confinaments o a tancar bars i platges, desfermant el desastre que ara veiem, amb 17 estats anunciant un nombre rècord de nous casos. Particularment greus són els casos de Texas, on ja falten llits als hospitals, com a Arizona i a Luisiana. Trist també és el cas de Los Angeles a Califòrnia, on un rebrot sembla haver estat causat per la gentada que contra el consell del governador va anar a la platja pel Memorial Day. Hom tem un desastre similar després de festa nacional que celebrarem (si podem) aquest dissabte 4 de juliol. El Dr Fauci sembla molt preocupat. Diu que si la gent no recobra el seny i fa bondat, arribarem als 150,000 morts.

El confinament en general, tret d’algun lloc com NY, no va ser mai per als ciutadans com a Espanya. La policia només vigilava els negocis però no deia mai res als ciutadans pel carrer ni es ficava a cap habitatge. Jo vaig sortir cada dia a passejar i em trobava amb moltes famílies amb nens. La policia s´hi ficava només quan veia grups de més de 8 persones. El perill estava als locals tancats com rl bars i restaurants on sovint hi ha aire condicionat amb poca ventilació.

    5. Defuncions

És l’única bona notícia que tinc, perquè el percentatge de malalts hospitalitzats greus que moren ha caigut molt. Té causes diverses. Hom ha pogut utilitzar medicaments com ara el Remdevisir i la Dexametasona a més de poder reconèixer a temps i tractar la tempesta de toxines final que ha costat tantes vides. A mes ara ja no cal intubar i posar al ventilador tants malalts com abans.  Pel costat dolent cal mencionar que ara un percentatge alt de malalts greus son gent jove entre 20 i 40 anys. No es pot dir que nomes els vells estiguin en perill.

Pel que fa al Remdesivir que va fallar fa temps en el tractament de la Hepatitis C i l’Ebola ara sembla millorar els malalts greus només, cosa que sens dubtes salvarà vides, però no resol el problema. Cal tenir en compte que Trump ha comprat tota la producció per un any. Farà alguna cosa la Unió Europea? A mes el preu d’un tractament amb Remdesivir esta fixat als $3100 (!) Qui pagara?

    6. Els Vaccins

Resulta que hi ha pel món uns 160 grups d’investigadors competents i qualificats desenvolupant un vaccí. Tindrà algú èxit? Confiem que sí o si no tindrem Covid per una estona. Però Fauci i la CDC avisen: ningú pot estar segur que s’en trobi una i hom no ha pogut fer vaccins contra molts agents. Quan se’n trobi un, hi ha el problema que gairebé tots els grups estan lligats de mans i peus al país on viuen. I els altres? Hi haurà vaccins bons i dolents, de primera i de segona? Un problema greu és que parlem de milions i milions de dosis. La indústria sap com fabricar-les però cal tenir uns sis mesos per bastir la fàbrica, cosa que ens duria a mig 2011 en el millor cas. El govern americà ha acceptat el risc de pèrdues (assegurant de fet) a alguna companyia americana si comença a preparar la producció abans que la Food and Drug Administration hagi aprovat res, passant el perill d’un fracàs al govern. Això permetria tenir el vaccí al mercat (americà només) a primers de 2011. Però un senyor que havia treballat en vaccins tota la seva vida, va dir que costa entre 6 i 10 anys fer-ne un perquè sempre passen coses. Ja veurem.

    7. Reobrint les escoles

No sembla que ningú pugui posar-se d’acord. En qualsevol cas no es un assumpte federal sino dels estats, sovint de les ciutats. Pero que recomanen?  Les opcions les coneix tothom: 1) reobrir el setembre o octubre amb proteccions; 2) fer tandes amb la meitat de nens cada vegada; 3) combinar classe presencial amb internet; 4) fer nomes internet. Ahir es va ficar a la discussió el President de l’associació de Metges Pediàtrics dient que l’ensenyament ha de ser en qualsevol cas presencial i que els nens a casa no han apres res i que la falta de contacte impederix un desenvolupament social i escolar escaient. Afegeix que el perill de transmissió de nen a nen encara que existeix sembla ser molt petit. Un problema gran son els mestres que sembla que se senten en perill. Molts que tenen 55 anys o mes preferirien buscar altra feina i hi hauria un dèficit d’educadors. En qualsevol cas al començament els governs locals van haver de distribuir portàtils barats (Chromebooks) a moltes families que no en tenien i assegurar-se que tinguessin recepció d’internet. I les families amb molts nens, han de comprar un Chromebook per cadascun? Almenys a l’area on visc, ningú parla de reobrir escoles ara mateix. Ja veurem. Hi ha arguments a favor i contra tot.  

    8. Preocupacions

N’hi ha una que els viròlegs sempre tenen. Els Coronavirus coneguts sempre fan mutacions. La majoria son inofensives i no canvien res, però la catàstrofe mundial de la grip espanyola de 1918 fou el resultat d’una mutació dolenta. Aquesta preocupacio no desapareixera mai. Hom no pot prevenir una cosa que no existeix.

Un altre problema nou es que els viròlegs han descobert als porcs nous Coronavirus virus potencialment transmissibles a humans, que de fet ja s’ha trobat a alguns malalts aïllats. Podria resultar en una altra pandèmia de grip porcina com la de 2002 al mateix temps que seguim amb el Covid.

Sembla que la Humanitat viu en perill permanent. Hem tingut veus que avisaven sobre la pol·lució, l’escalfament global, els moviments migratoris, les guerres nuclears… Però de pandèmies no sentíem mai res. El famós Bill Gates va intentar avisar i ningú li va fer cas.

AFEGIT, 4 de Juliol: Trump continua desafiant les recomanacions de la Salut Pública, i aquest vespre ha organitzat focs artificials a la Mall a Washington amb una passada d’avions, invitant l’assistència en massa amb o sense mascareta. L’alcadessa ha recomanat als ciutadans no anar-hi, però al Districte no té cap autoritat contra el govern federal. Trump en persona ha anat a un acte electoral amb focs artificials a Dakota del Sud davant les muntanyes amb estàtues de presidents sense mascaretes ni distància social. La governadora trumpista ha dit que si a algú no li agrada que es quedi a casa.

Ahir el país va passar dels 50,000 casos nous per tercer dia consecutiu. Fauci va fer un anunci preocupant: hi ha una mutació del virus que sembla que augmenta el perill de contagi. De moment, no obstant, sembla que la malaltia no és més greu que abans.

Joan Gil

Tags: confinament, covid-19 epidèmia, Pedro Sánchez, Tractament de Covid, Trump

La observació de la gestió autoritària i incompetent del Sr Sánchez, sobretot el retràs en el reconeixement del perill del nou coronavirus i la fallida de subministrar tests segurs i reconèixer la necessitat de tractar els diferents territoris segons les seves característiques i no seguint les inclinacions polítiques del partit governant, fa necessari considerar l’estat del coneixement científic i influència de la Sanitat Pública a l’estat.

Definició de la Salut Pública

Mentre que el metge s’ocupa de tractar individualment la persona que sol·licita atenció, la Salut Pública, una branca separada de la Medicina, és la ciència que protegeix la seguretat i intenta millorar la salut de tota la comunitat, treballant amb les eines d´educació, investigació, difusió, i contactes polítics quan cal. Si algú s’hi interessa li recomano el web de associació professional nord-americana (http://www.apha.org) que explica en detall les coses que un graduat en Salut Pública pot fer a la política central o local, investigació mèdica, assegurances, epidemiologia, centres socials, grups industrials i més (es pot estudiar a moltes universitats obtenint un grau de Bachelor al College, Masters o Doctor, seguit d’un examen de qualificació). Que jo sàpiga els graduats troben fàcilment feina. Avui en dia tothom els veu com l’autoritat que informa el públic i aconsella els governs sobre com combatre una epidèmia, però fan molt més. Quan cal poden fer investigació estudiant i denunciant contaminacions atmosfèriques, alimentàries o de l´aigua, menjar contaminat, certs problemes socials com la manca d´assegurança, esperança de vida, prevenció de malalties… Com la salut individual, la salut de la comunitat és un dret bàsic de justícia social.

És curiós que a Catalunya hom a vegades anomeni epidemiòlegs als metges especialitzats en malalties infeccioses. Com haurien après com tractar una epidèmia, que és tan diferent de la seva feina regular? Sempre hi ha hagut metges dintre la Salut Pública però els cal suplementar els seus estudis.

I el rastreig introduit amb gran èxit en 2001 i responsable indispensable de la lluita contra tantes epidèmies? En sabia alguna cosa el Sr Presidente del Gobierno?

Als Estats Units el centre més important de la Salut Pública està no a Washington DC sinó a Atlanta, GEORGIA: Center for Disease Control and Prevention, però hi ha molts centres universitaris i de formació on es pot aprendre i treure el diploma. Entre ells els National Institutes of Health (on estan els Drs. Fauci i Brinx, principals fonts i informadors de l’opinió pública) i grans Universitats com l’Escola Bloomberg de Johns Hopkins U a Baltimore, la Universitat de l’estat de Washington (a Seattle, costa pacífica), la Universitat de Columbia a Nova York i moltes altres amb escoles o departaments de Salut Pública. Una de les coses més difícils durant una epidèmia és fer pronòstics i és per això que les corbes existeixen.Fer-ne una sobre les coses que ja han passat és molt senzill; el problema és predir on anem si les coses segueixen com són o quin seria l’efecte de canviar quelcom.Durant l’epidèmia actual, els grups de Baltimore, Seattle i Columbia han fet prediccions notables però tothom diu que és molt difícil i cal tenir un ordinador molt ràpid.

Quin assessorament tenia el Sr. Sánchez redactant els seus Ordeno y Mandos al BOE?

El Ministerio de Sanidad

No se m’acudiria mai menystenir la capacitat del Dr Fernando Simón. És un metge que va anar a un lloc prestigiós al Regne Unit per aprendre Salut Pública,com molts altres metges han fet. No tinc cap dubte que llegeixi segueix informacions de l’OMS o altres països, però no té accés al clima de centres acadèmics amb professors, estudiants, investigació activa i publicacions. Sense això, que els metges i moltes professions tenen, el nivell científic eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees difícil de mantenir.

Com ha anat als EUA? Malament per culpa de Trump. Aquest home és un narcisista incurable i perillós determinat a usar tot el poder de la presidència per atansar els seus objectius enlloc dels de la nació i no dubta en insultar, mentir, escriure tuits grollers, acomiadar difamant qualsevol que hagi gosat plantar-li cara, fent callar i fent intervencions internacionals absurdes i perilloses. Al començament de la crisi va voler prendre control de tot com en Sánchez però els estats li van plantar cara. La Constitució li negava el dret. El govern, no obstant, havia d’ajudar. No hi havia ni tests ni proteccions. Sortia cada vespre a la TV envoltat per Fauci i Brinx i declarava que gràcies al seu lideratge tot estava resolt (!!!) Els governadors li deien el contrari i ell tornava a mentir, una vegada i una altra, una setmana darrere l´altra. Després va dir que la quinina i després potser injeccions de desinfectants de cuina com el Lysol podrien curar la malaltia. La burrada (que va espantar molt la companyia que feia el Lysol) era denunciada al davant seu per les dues figures de la Salut Pública però ell només responia que ell sempre té raó. Va ser autoritzada una vella llei de guerra autoritzant el President a prendre control de fàbriques per produir ventiladors i material de protecció, cosa que va fer. Però es va negar a manar les seves agències a prendre possessió de la producció a un preu concertat i distribuir el material de forma equitativa.Enlloc d’això va deixar els articles entrar al mercat lliure fent una mena de subhasta a veure qui pagava més amb gran desesperació dels estats. En vista de la reacció negativa del públic a les seves escenes i divagacions, va haver de suspendre les sessions. El Dr Anthony Fauci, a punt de complir els 80 és l’única personalitat coneguda que l’ha contradit en públic… i ha viscut (sense ser expulsat) per explicar-ho.

En resum, hi ha lliçons d’aquesta epidèmia que cal aprendre. Valorar i desenvolupar més l’estudi i pràctica de la Salut Pública en seria una.

Joan Gil

Tags: covid19, Epidemiology, Fernando Simón, Pedro Sánchez, Public Health

Ja fa temps que Trump parla de tornar a obrir l’economia i els seus continuen parlant de la situació actual com una exageració, malgrat els vint-i-tant mil morts i mig milió d’afectats. La preocupació del socialista a Madrid i la primacia del negoci i els diners sobre la vida humana, deu ser probablement la por que l’estat no tingui els diners per seguir mantenint els aturats durant la recessió inevitable i que la Unió Europea, que ja havia dubtat molt abans d’acceptar els “països del sud”, faci amb Espanya i Itàlia el mateix que va fer amb Grècia. Molt poc.

Trump havia dit que per Pasqua volia veure les esglésies plenes i l’endemà a treballar (no va afegir “prou comèdia” però semblava com si ho pensés). Els epidemiòlegs van alçar la veu en horror i Trump va recular. Calia pensar en el problema, no obstant, perquè el cas no s’havia presentat mai i no hi havia directives ni experiència prèvia. Als EUA tenim bones escoles de Salut Pública (que caldrien a Catalunya). Moltes d’elles van treballar en les dades que anaven arribant i van anar fent corbes sota suposicions diferents. Al començament veient la corba de NY, van determinar que hi hauria 200.000 morts al país. Veient que el cas era menys brutal a altres llocs, ho van rebaixar a 100.000 i ara potser 50-60.000. La corba s’ha anat aplanant però per ara no ha començat a baixar. A la Xina van esperar fins que la corba arribés a 0, però a l’Oest ningú vol repetir-lo per por d’una depressió mundial i ara volen saber si hom podria tornar a començar (obrir la indústria) quan la corba sembla està al pic sense acabar de baixar, encara amb nous casos o morts. Es pot fer? Els especialistes al final han opinat que sí i han anomenat el 1 de maig (com Itàlia) però AMB CONDICIONS.

Les dues condicions dels epidemiòlegs
Primera i principal: cal tenir TESTOS diagnòstics dignes de confiança pràcticament a totarreu i fàcils de trobar i interpretar, milers o milions.

El Futur del Coronavirus Covid-19
Per ara no sabem prou del virus per fer un pronòstic. No és pas el primer coronavirus que arriba: ja fa molts anys que diverses variants de le grip i cinc del refredat comú viuen entre nosaltres. Cap dels ja coneguts confereix immunitat llarga, només un any màxim. Tenir anticossos no garanteix immunitat. Hi ha vacunes contra la grip, no gaire bones perquė el virus fa mutacions constants i els fabricants no saben de segur quina arribarà. En qualsevol cas, son bones per un any només. De fet hem viscut en una pandèmia gripal des de fa molts anys. Els coronavirus previs son estacionals i s‘activen cada hivern (una cosa molt misteriosa i mai aclarida) dormint a l‘estiu. No té res a veure amb la temperatura.

Passarà igual amb el Covid-19? No ho sap ningú però cal considerar una cosa: és virtualment impossible tenir una vacuna abans del Novembre pròxim o quan la temporada del Virus comenci. Si és veritat i el virus torna després d’haver desaparegut, tot allò que vivim ara es repetirà. Hi haurà un bon medicament antiviral? És molt difícil de dir. No ha estat mai fàcil. Cal considerar que els virus, a diferència dels bacteris i fongs es troben a l’interior de les cèl·lules. És com dir que hi ha terroristes dintre d’una casa i voler matar-los sense destruir la casa o fer mal als altres residents. Hi ha candidats que s’estan estudiant. Caldrà bona sort.

Una cosa que tots els coronavirus semblen tenir en comú és la seva preferència per atacar els bronquis i el pulmó i la seva transmissió per gotetes de fluid (parlant en surten 600/minut, amb cada estussec unes 3.000, esternodant unes 40,000).

Hom recorda un repunt notable? És millor no preguntar, però si algú vol saber… La grip espanyola del 1918 va venir en dues etapes amb corbes molt diferents. La primera onada fou dura i va matar gent, com passa sempre amb malalties serioses. El nombre de casos va baixar i la gent es va atipar dels confinaments i estava més interessada en la guerra. El Novembre següent un virus mutat, incomparablement més perillós i agressiu va aparèixer. Va acabar infectant la tercera part de la humanitat i causant un nombre desconegut de morts, entre 30 i 50 milions. O més.

Cal desitjar bona sort al Sr Sánchez amb el seu experiment tan agosarat perquè la salut i la vida de molta gent estan en joc. Però hauria hagut d’escoltar més als experts.

Joan Gil

Tags: corba epidèmica, Covid-19, Epidèmia, epidemiòlegs, Pedro Sánchez

Tothom ho va veure i sentir fa poc : el Sr Sánchez s’havia equivocat, creient que els fiscals estaven sotmesos a la seva autoritat. Havia dit el contrari poc abans demanant crèdit per la monstruosa repetició de les ordres de detenció europees contra els nostres exiliats. I a la TV fins i tot havia somrigut, orgullós. Després algú li va dir que calia corregir-se, perquè els fiscals eren independents (gran sorpresa), i ho va fer.

Va descobrir el resident de la Moncloa que els fiscals teòricament son independents abans o després d’obtenir les sentències d’empresonament contra els nostres presos polítics i les euroordres? Hi ha algun que s’ho cregui de debò que ell no mana res als seus subalterns? No obstant ser Catalunya el seu problema principal, en parla com a amo colonial sense molestar-se a discutir-ho abans amb els seus subalterns fidelíssims a Catalunya. Té certa semblança amb Rajoy. Tot ho  vol decidir ell tot sol.

 Nomenament de Fiscals i Jutges

Hi ha una diferència molt considerable entre tots dos, perquè els jutges un cop triats sí que son independents mentre que els fiscals queden fatalment sotmesos als seus superiors que sovint els poden utilitzar per motivacions polítiques inconfessables. Triar un jutge en canvi és com disparar un coet de focs artificials encenent la metxa. Ja ni cal ni s’hi pot fer res més. Triat per la seva natura i inclinacions, el coet pujarà en la direcció que vol, farà jocs artificials i alguna vegada caurà a terra fent mal a algú o calant foc. És així com es reconeix si ha estat ben o mal triat. Els del PP i PSOE saben o esperen  com acabarà.

Hi ha hagut sempre discussions sobre el millor mètode de triar jutges. Als Estats de la Unió Nord-americana tant els jutges com els fiscals son triats de llistes de partit (sovint amb candidatures úniques i concertades) pel poble votant durant eleccions generals, sovint cada quatre anys, cosa que els fa sensibles a l’opinió popular. Els fiscals i fins i tot el Ministre de Justícia de l’Estat (“Attorney General“) son elegits a tots els Estats que jo conec també al  mateix temps , i el Governador  ni tria ni els poc tocar. Amb els Federals és diferent: El Ministre de Justícia dels EUA (“Attorney General, sovint anomenat “el General“) és triat pel President però ha de ser confirmat pel Senat (no per la Cambra de Representants) després d’una examinació i debat públics. Els jutges federals, inclosos els Suprems, igual: han de ser confirmats (i poden ser destituïts) només pel Senat, altrament estan nomenats per tota la vida. Els fiscals federals son triats en canvi només pel “General“.  Esdevenir Federal Attorney for the Southern District of New York, que vol dir Fiscal Federal per la ciutat de Nova York, és potser el càrrec més important al que pot aspirar un advocat americà (degut a la Màfia, Wall Street, financers i supermilionaris locals) i en general es substituït per cada nou General o Administració federal.

Dir que tot això no té res a veure amb la política, només fa riure, però és molt diferent de com van les coses a Espanya perquè les qualificacions dels candidats estan sotmeses a escrutini públic i sovint a discussió  i la desició final la fa el Senat en públic.  Hi ha jutges conservadors i progressius, però tots respecten la llei. I sobretot, son gent de prestigi provat i no han estat triats en secret pel partit governant.

Per entendre el problema dels fiscals, cal estudiar sèries televisives nord-americanes

N’hi ha hagut moltes i molt bones (però no totes) que ho ensenyen clarament. No sé si hom les ha vist a Catalunya ni amb quins noms traduïts. Jo anomenaria Hill Street Blues, NYPD Blues, Blue Bloods i sobretot la immortal Law and Order. A  Billions l’Attorney General dels EUA i el Fiscal Federal de Nova York es passen episodis  conspirant per ficar l’altre a la presó.

També hi ha films que tracten bé del tema i ara que fan tants programes ensenyant crims verdaders, alguns expliquen la situació dels fiscals. Oi que a Espanya no fan films d’aquests?

Els fiscals per descomptat, com els metges, estan obligats a complir la llei però aquí s’acaba la similitud. Els fiscals assistents que fan la feina han de demanar permís i  explicar quines intencions tenen al Fiscal elegit pel poble que aviat s’haurà de presentar a la reelecció i probablement té opinions personals sobre incidents públics que han sortit als diaris i com pot ser vist pels votants. Rep pressions de gent poderosa amb la que es tracta i que podrien retirar diners necessitats per la reelecció o fer aparèixer articles desfavorables als diaris. Sovint els assistents interpreten la llei o la Constitució de forma diferent, sense la unanimitat sospitosa dels constitucionalistes espanyols. N’hi ha que han estat avisats per un jutge sobre quines coses ell tolera o no. Però sobretot els fiscals tenen discreció, que vol dir que alguna vegada poden triar què volen fer. La raó més freqüent per no voler processar és que els sembla que no tenen prou proves per convèncer el jurat o que els seus testimonis no son dignes de crèdit, O que el resultat podria ser injust o excessiu. I si no es poden negar a processar, poden aflujar, reduint la seva càrrega i llenguatge contra els acusats.

I els polítics? A una de les darreres Blue Bloods, el Governador de Nova York es presenta a l’oficina de la fiscal Erin amb exigències. A més tant ella com el seu pare que és el cap de la policia pateixen trobades desagradables amb l’alcalde. Al darrer episodi el nou Alcalde de Nova York crida l’Erin per fer-li saber que el Fiscal de Manhattan  no li agrada (dona massa drets  als criminals) i que vol que es presenti ella a la propera elecció per substituir  el seu cap. I tractar amb gent elegida i rica es sempre difícil i perillós. I sovint es preocupen molt de la premsa, que vol dir de les opinions del poble votant.

Però el que no hi ha es un governant únic donant ordres directes d’escriure euroordres de detenció contra adversaris polítics i probablement la majoria de fiscals o jutges americans s’hi negarien o dimitirien i ho farien públic. Hom pot sobreviure i treballar molt bé en un ambient subjecte to moltes influencies i autoritats (com Andorra amb els dos co-prínceps) però sembla impossible resistir les ordres d’un sol home com Franco o Hitler, o com qui estigui a la Moncloa.

Joan Gil

Tags: Autonomia dels fiscals, Eleccio dels jutges, Euroordres, Independència judicial, Pedro Sánchez

El Sr. Sánchez, dirigent autoritari  del partit que antigament fou Socialista Obrero i actualment aspira a quedar-se vivint de franc a la Moncloa per un mínim de quatre anys més, em va sorprendre després del gloriós trasllat amb funeral d’estat molt immerescut de la mòmia feixista. Va aparèixer en públic anunciant que aquest pas ajudaria a la reconciliació!!! Reconciliació de qui amb qui? De què està parlant, Sr Sánchez?

Entre Catalunya i Espanya seguríssim que no. Sánchez va contribuir amb els seus fiscals a les brutals sentències contra els nostres presos polítics i se segueix negant radicalment a treure’ls de la presó o a negociar res amb els Catalans, almenys no pas abans de les eleccions. I els  ciutadans catalans de totes les edats pateixen pel carrer dures agressions i violacions del seu dret d’expressió i manifestació. Ni tan sols els fidelíssims subalterns de Sánchez a Catalunya protesten. Es diuen constitucionalistes aquells que no han llegit mai la Constitució ni saben de què parlen. Constitucionalisme és un sinònim d’Anticatalanisme. A tot el món es fan contínuament modificacions a les Constitucions per confrontar nous problemes i realitats i satisfer els ciutadans. Als EUA hom ha aprovat 27 esmenes de la Constitució i gràcies a això vivim en pau. Però aquí només repeteixen sempre la mateixa absurditat ignorant. Les coses que no els agraden son il·legals, com passava sota el franquisme. Què pensen de les manis a HongKong, a Xile, al Vietnam, al Líban, a l’Iraq, a altres llocs? Hauria la policia xinesa acabar amb els anticonstitucionalistes de Hong Kong? Com és que en aquests casos el govern fa concessions?

Potser entre Catalunya i Ciutadans? Els Cs no semblen compartir la mala memòria que tenim molts del feixisme, dels nostres morts i exiliats, de la nostra opressió i intent transparent de genocidi cultural. Potser troben que la immersió a les escoles en la llengua castellana i les bufetades als nens que gosaven parlar català no estaven malament del tot. S’han passat uns trenta anys insultant-nos a tots, als polítics com als ciutadans i Catalunya i refusant l’ús de la nostra llengua amb el propòsit evident de crear una mini-divisió social  a Catalunya que no existeix malgrat la minoria que es comporta com fan els colonialistes, perquè Catalunya ha demostrat per segles ser un país obert i tolerant, respectuós amb totes les cultures, que acabava integrant tots els immigrants. I els Cs no aconseguiran destruir-ho amb la seva mala educació i manipulacions de gent ignorant.

I si volgués la reconciliació amb els Catalans que vam patir 40 anys d’una Dictadura criminal? Si parlen de mí, NO, perquè van fer ells tots sols la Transició i no em van demanar perdó ni reconèixer res, ni restaurar el nostre Autogovern. Jo vaig nàixer el 1940. Al meu pare, que era de dretes i no s’havia ficat mai en política el van tractar poc abans del meu naixement de perro catalán i una criatura amb camisa feixista d’uns 16 o 17 anys el va amenaçar pel carrer amb una bomba de ma. Recordo el meu primer dia al Cole. Ens van formar al pati i vam haver de saludar amb el salut feixista i escolar cançons i música d’ells. I al carrer hi havia pintades: Habla el Idioma del Imperio (de quin imperi parlaven aquests ximples) Si eres español, habla el español. Por Dios y por España. Viva Franco, Arriba España. No toleraremos el separatismo. España Una, España Grande, España Libre! Perquè deien Espaya Una? Nosaltres no volíem fundar cap altra Espanya. També pintades del cap de José Antonio Primo de Ribera, fundador de la Falange, un home enlluernat pel nazisme que jeia al costat de Franco al Valle i no han explicat mai què en volen fer. Fou executat a Alacant durant la guerra (sort er Franco) i els feixistes van dur un taüt amb les restes a peu d’Alacant fins a l’Escorial. M’han quedat moltes coses al cap d’aquells temps. España tiene voluntad de imperio. La plenitud histórica de España es el Imperio. El Diario de Barcelona que el meu pare comprava va explicar com els enginyers no sabien com fer la creu del Valle de los Caídos, però el Caudilllo els va ajudar fent tot sol els càlculs. I com l’adulador professional Luis de Galinsoga, director de la Vanguardia Española enviava targetes postals anunciant la destrucció del català i com un cop va fer una entrevista al Caudillo i va escriure que no podia entendre com un home de més de 60 anys havia pogut seure al despatx més d’una hora sense haver hagut d’anar al vàter. Hi va haver d’anar ell? Al final va fer la burrada de cridar que los Catalanes son una Mierda i deixar la seva targeta de visita a Sant Ildefons de Gràcia, que és quan Jordi Pujol i els seus amics al final el van fotre. Jo vaig distribuir alguns dels seus fulls, amb tinta blava. Al Cole, d’ençà del primer grau hi havia l’assignatura  Formación del Espíritu Nacional que vaig haver d’estudiar durant tot el Batxillerat i els primers tres anys a la Facultat de Medicina, sempre amb exàmens finals. Calia aprendre ximpleries sobre la història i la voluntat imperial de Castella i la ramaderia i l’ Obra Civilitzadora d’Espanya a American i com España volverá a buscar la Gloria y la Grandeza por las Rutas del Mar. Si el resultado de las urnas fuere peligroso para los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. Calia estudiar llibres de text o una mena de llibre fotocopiat. Al professor a la Facultat de Medicina, semblava com li fes una mica de vergonya i aprovava a tothom. I per treure el diploma del Batxillerat, per matricular-me a la Universitat i treure el meu diploma de metge calia anar a la Falange al Passeig de Gràcia i obtenir un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional (pagant, naturalment). I el meu millor amic i company fou detingut i maltractat a la Via Laietana i jutjat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, i xicots a la meva escola tenien una pare marcat (fugitiu) o més sovint empresonat i molts coneguts havien estat desterrats a petites ciutats. A una biografia he llegit com el Dictador sopava molt feliçment amb tota la família al Pardo i després es retirava al seu despatx on firmava les penes de mort. Es feia declarar fill predilecte de totes les ciutats que visitava perquè li agradava fondre les medalles que exigia per fer-ne lingots d’or. L’Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, sempre amb les perles al coll, era tan afeccionada a les joies, que joiers destacats a Madrid i Barcelona van haver d’establir un fons solidari d’indeminatzacions per cobrir el preu de les peces que la Egregia Dama es feia regalar. Per no parlar de les mentides diàries i insults que calia escoltar als dos Diarios Hablados de RNE que obligatòriament totes les emissores de radio espanyoles estaven obligades a transmetre en directe. amb prohibició de qualsevol altre servei informatiu. Finalmente, cal recordar que els feixistes també tenien una de les 8 Constitucions que hi ha hagut a Espanya: el Fuero de los Españoles. Potser Sánchez i els Cs a vegades parlen d’aquesta Constitució (encara que jo em quedo amb la de 1931, la de la Segona República). Es veu que a Madrid els agrada molt escriure Constitucions. En canvi de la Constitució de la Primera República (República Federal Española) no en volen parlar mai

Si es volguessin reconciliar, potser algú hauria pogut repetir aquestes cosetes quan van treure la mòmia coberta amb l’escut de Duc que SM Don Juan Carlos, agraït, li havia concedit, i això davant de la Ministra de Justícia, tots esperant un helicòpter del Govern duent-lo a un lloc on ja hi havia una concentració de feixistes disposats a cantar el Cara al Sol (que a mi me’l va fer aprendre també) i fent el salut feixista. Quina vergonya i quina ofensa als milers que encara ens en recordem. Ningú ens ha demanat mai perdó i les víctimes no foren compensades i segueixen enterrades en piles al costat de carreteres. La Transició se la van fer entre ells i per a ells tots sols.

La verdadera reconciliació que el Sr Sánchez busca és sens dubte primàriament amb el Partido Popular, que sempre ha tingut sentiments mixtos sobre el franquisme. Els sembla que el franquisme estava fonamentalment bé, però potser va anar massa lluny. Aquest partit probablement seria essencial per formar una majoria parlamentaria després de l’elecció que permetés al Sr Sánchez quedar-se al Palau tan confortable on actualment viu. Seria la unió desitjada de la dreta espanyola, l’anomenat PPSOE.

Joan Gil

Tags: Franco, Jose Antonio, Memories del franquisme, Mòmia feixista, Pedro Sánchez, PP, PSOE

Precondicions que ho bloquegen tot

Les precondicions dels poderosos son l’eina més popular que hi ha per evitar negociacions fent creure al públic que son els altres els qui es neguen. A l’escena internacional, el mestre de les precondicions es probablement en Netanyahu a Israel que per molts anys les ha utilitzat per no haver de negociar amb els Palestins. Acceptar les precondicions seria l’equivalent d’agenollar-se davant Netanyahu acceptant-lo tot sense dret a negociar res que fos important. Ara aquí el PSOE com abans el PP també ho fan: que sí, que estan disposats a negociar amb els Catalans però només dintre el marc de la Constitució i la legalitat vigent. Altrament dit, es podrien trobar certs representants a algun bar de Madrid per beure una cervesa i mirar un partit del Barça. En canvi, el problema polític català de fons, l’autodeterminació i els presos polítics no podrien ni tan sols ser mencionats, perquè Espanya ja ho té resolt. Conclusió? Aquests Catalans son tossuts i es neguen a discutir com nosaltres oferim. L’altra enganyifa es la acusació constant de violència, fins i tot contra la seva Guardia Civil sempre tan pacífica. Repetint molt una mentida, molta gent acaba creient-s’ho, com ja fan els seus diaris.

Per les seves obres els coneixereu

Potser algú reconeix el títol. Es allò que Jesús de Natzaret respongué quan li van preguntar com es pot saber si un profeta és bo o dolent. Jo hi he cregut sempre. Mireu què ha fet Espanya en el cas de Catalunya els anys d’ençà de la Dictadura i decidireu si la seva acció fou bona i justa o tot el contrari.

Durant la Transició va semblar per un moment com si gent de seny volguessin obrir la porta a una relació entre Catalunya i Espanya que no ha existit per tres segles. Les il·lusions no durarien gaire. Tot va començar amb la redacció de la Constitució. Al Comitè que la va escriure, molt vigilat per autoritats fosques no declarades des de Madrid, seien dos bons Catalans però els van prohibir referir-se a Catalunya com una nació ni escriure res en aquesta direcció. Hi van afegir intencionalment la frase sobre la sagrada unitat nacional que tant exhibeixen contra el nostre país, sabent molt bé què significava. Però  l’ambient del temps era eufòric. Si apareixia un problema, en parlarien i tot es resoldria. Aquesta Constitució fou intencionalment anti-Catalana des d’abans de nàixer. La Constitució no passa de ser una llei asseguda a un tro molt alt per satisfer els desitjos dels autors. Aquesta llei, en general un llistat de llibertats i drets, mai de prohibicions, substitueix l’autoritat que els antics reis absolutistes exercien. Ara les relacions amb el govern i les llibertats estan garantides per escrit enlloc d’estar sotmeses a la voluntat arbitrària I variable del monarca. Però ja no hi ha rei de debò i la Constitució és només una llei que pot ser alterada, com qualsevol altra, quan convé. No pas, evidentment, si la fan servir per represaliar milions de bons ciutadans que protesten a casa seva. Una altra invenció extra constitucional malvolent fou el Café Para Todos, que sembla haver emocionat i engrescat tants polítics provincials sense futur que, enlluernats, només volien tot allò que els Catalans teníem sense ni tan sols entendre de què parlaven ni voler exercir les competències que el Gobierno els obligava a acceptar. Molts que no haurien passat mai de ser membres d’una Diputació provincial o un ajuntament petit, esdevenien Presidentes importantíssims amb parlaments, cotxe, personal i govern propis amb els que no havien ni somniat. Nomes calia afegir-se a la política anti-catalana i ja els servien cafè.

I el paper de Jordi Pujol? Aquest home, sens dubte un dels personatges més importants de la nostra història contemporània, fou sempre un unionista i catalanista, que només demanava un Estatut que satisfés les necessitats del país. Mirant-s’ho com hom vulgui, si els espanyols es volien quedar amb la colònia catalana per sempre, en Pujol era l’interlocutor perfecte. Enlloc d’això, fou Pujol qui rebé després de l’intent de cop de Tejero, la telefonada del Presidente explicant que en la nova situació no es podrien mantenir totes les (poques) promeses fetes a Catalunya. Era culpa nostra? No sols es van negar a parlar seriosament amb Pujol, sinó que el van subjectar a insults grollers, humiliacions i mentides, sovint fent-lo passar per independentista. L’única cosa que en va treure per haver mantingut l’Aznar al poder per tota una legislatura, van ser els Mossos, no obstant haver mantingut l’Aznar al poder. Ara es veu que els volen prendre.

Un dia el Parlament de Catalunya es va despertar considerant un nou Estatut bastant satisfactori. Durant aquell temps l’Ernest Maragall, únic home del PSC verdaderament catalanista, fou destituït per Zapatero i substituït per l’andalús Montilla. Havien arribat a amenaçar-lo amb la creació d’un altre PSOE català abans de l’elecció si gosava fer certes coses.  En qualsevol cas la mort tan prematura de Josep Belloch faria impossible la creació d’un partit socialista català, i la seva agrupació regional, el PSC, molt espanyolista i de centre dreta, que havia tingut un grup parlamentari propi a Madrid, fou poc a poc transformat i reduït a una dependència insignificant que no seria ni tan sols consultada en afers catalans.

No volien tolerar a Madrid l’Estatut progressiu pel que els Catalans havien votat i Rajoy va portar-lo, ple de confiança justificada, al TC, on els jutges presidits per la Sra Casas el van no sols destruir sinó que van escriure que era la fi, que l’Estatut no podia ser millorat més enllà de les poques coses que ella havia tolerat. Aquesta sentència va posar en marxa l’independentisme que fins aquell moment havia estat una força relativament fluixa.

No escric res més, perquè la resta tothom la coneix i ha vist les manis pacifiques, la judicialització de la política, els empresonaments arbitraris de bons polítics, la pujada de to dels insults diaris, el foc i petits brots d’una violència que no necessitem per res.

El “gerifalte” Sánchez

No vull anomenar Sánchez Caudillo com la mòmia del Valle de los Caídos, perquè no és pas un feixista. M’he recordat de la paraula gerifalte que els Diarios Hablados  de RNE de migdia i el vespre durant la Dictadura utilitzaven per referir-se a polítics o governants estrangers hostils, que n’hi havia molts. Gerifalte no és gens insultant i en bon Castellà simplement designa una personalitat destacada. Però els del Diario Hablado ho feien sonar de forma despectiva, com si fos un insult, que no n’és.

El Gerifalte Sánchez és una personalitat curiosa amb pocs escrúpols i molta empenta. La seva carrera després de ser defenestrat del PSOE per Susana Díaz i donat per mort, i el seu retorn gloriós ho proven. Probablement és l’home més dominant i autoritari mai experimentat pel seu partit. La cosa més extraordinària que al meu parer ha fet, fou entrar a la Moncloa per afegir-se a Rajoy incondicionalment en suport del 155, sense consultar ningú ni pensar-s’ho. Era la supressió dels drets civils i constitucionals dels 7.5 milions de Catalans, alguns d’ells votants fidels del seu partit. Sens dubte en aquell moment el famós PPSOE, sovint sospitat i mencionat, fou creat oficialment, va veure el llum del dia i esdevingué  públic. I podria ser que continués com una aliança permanent al Gobierno sota la presidència del Gerifalte després de l’elecció. Tot depèn de si el sistema li dona prou vots per quedar-se a la Moncloa per molts anys. Vots, la cosa més important que hi ha al món. L’única potser.

Tot plegat, oi que sembla que ja n’hi ha prou d’una història de lluita política que ha destrossat la poca reputació que tenia Espanya al món, i que ja ha durat segles sense canvis i fet patir injustícia i persecució a molta gent. Tant Espanya com Catalunya ens podríem haver lliurat d’un problema que ens priva tenir relacions bilaterals amistoses i té aspectes jurídics, polítics i econòmics altrament insolubles sense bona voluntat. Espanya no en treu res de seguir així.

Com ha d’acabar tot això sense negociacions, Gerifalte?

Joan Gil

Tags: Historia de l'independentisme, independència, Pedro Sánchez, Precondicions, TC

Dos partits que es consideraven demòcrates, un de dretes el PP, i un altre el PSOE pretenent ser d’esquerres però amb un programa corresponent al centre-dreta, sense consultar amb els seus aliats catalans però confiant fortament amb el “A por ellos” ambiental a l’Estat espanyol, que prometia tants vots, van suprimir els drets civils de 7.5 milions de catalans i van empresonar i fer processar alguns dels nostres millors polítics elegits. Parlar molt del PP es en va: son l’Espanya Negra que sembla sorgir de l’ADN de grans sectors de la població espanyola i ha aparegut en públic i en la nostra història moltes vegades, però la participació del Sr Sánchez en aquest assalt a la nostra llibertat, i la dels seus subordinats catalans fou notable. Ni tan sols va expressar dubtes o va consultar o va iniciar arguments conciliatoris. Va considerar la situació electoral i es va tirar “A por ellos”, manant al seus fiscals continuar la feina iniciada pel PP. Diuen que son Constitucionalistes. A mi em recorden els maniàtics de les armes privades als EUA que també pretenen ser Constitucionalistes que defensen la Segona Esmena de la Constitució, que permet la possessió d’armes pel manteniment de les llibertats públiques i l’ordre constitucional. Només que es neguen a considerar altres aspectes de la Constitució i el fet que no hi havia fusells d’assalt amb magatzems per 100 bales al segle XVII. I tampoc consideren els milers de suïcidis, els tiroteigs amb policies, els assassinats de nens d’escola i altra gent innocent. És intolerable enganxar-se a un sol rengle de la Constitució i ignorar la resta, les circumstàncies i necessitats del món on vivim. Es diuen constitucionalistes gent amb poca educació que probablement no han llegit mai la Constitució.

Història del PSOE

Fou fundat a Madrid com un partit marxista revolucionari per un grup d’activistes que incloïa Pablo Iglesias, de fet el segon d’Europa el 2 de Maig de 1879. Després van creat el sindicat UGT. Els comunistes de Lenin eren en aquell temps el grupet insignificant anomenat bolxevics. En aquells temps aquest grups creien en una revolució universal de la classe obrera que establiria una dictadura del proletariat i després d’eliminar la classe dominant, crearia un paradís terrenal per a la Humanitat. El triomf leninista de l’Octubre de 1917 fou una gran sorpresa inesperada i no sempre benvinguda. Un cop acabada la Guerra Mundial, un Lenin desenganyat pel Socialisme alemany que havia accceptat les regles polítiques liberals va canviar el nom del seu partit de Socialista a Comunista en honor de la Comuna de Paris. La Internacional Socialista va quedar dividida irremissiblement. Poc edesprés la presa de poder de Stalin, un dictador competent però salvatge i immensament cruel, i aviat la Guerra Freda van desprestigiar el nom Comunisme i també en part Socialisme per sempre mes.

En 1910 Pablo Iglesias va aconseguir entrar al Parlament de l’Estat per primera vegada tot sol. Un test molt gran de l’esperit democràtic del PSOE fou la suspensió de la Constitució Espanyola pel rei Alfonso XIII i la pujada al poder del Dictador Primo de Rivera (pare del José Antonio enterrat al costat del Franco). Sectors del PSOE, sobretot Largo Caballero i Indalecio Prieto van decidir col·laborar amb la Dictadura i acceptar càrrecs mentre que van  decidir entrar a un Parlament inconstitucional de broma, l’Asamblea Nacional Consultiva, ignorant i saltant la Constitució suspesa pel rei. Es veu que  o eren constitucionalistes encara.

El verdader test dels sentiments i capacitats democràtiques del PSOE el va representar la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, quan van pujar al poder després de l’elecció del Front Popular prometent que ho arreglarien tot. Els noms de pròcers, ben diferents i mal avinguts d’aquell període serien l’oportunista Largo Caballero, l’intel·lectual Julian Besteiro que fou president del Parlament i Indalecio Prieto, molt difícil de qualificar perquè fou de tot. En 1934, al final del Bienni Negre de la Dreta,  van afavorir la mitja revolució fallida que va portar a Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dintre de la imaginària República Federal Espanyola. Van arribar a tenir gent empresonada per sedició, però mai tan cruelment i per tant temps com els presos polítics dels nostres dies. Al final van entrar nominalment al govern Negrin sota la dominació de facto dels Stalinistes i ja sabem com vam acabar tots. No van aconseguir cap glòria.

Felipe González i els Socialistes Alemanys Willi Brandt i Helmut Schmidt

A l’exili, el PSOE, completament impotent sota el franquisme, es va establir a Tolosa del Llenguadoc sota la direcció del poc conegut  Rodolfo Llopis, que seguia representant la branca radical original del Partit i va acabar topant amb el jove advocat sevillà Felipe González i un amic que el van ensorrar i mantenir fora de la Transició i de les negociacions. Jo era part d ‘un grup de Teatre Universitari que va anar a Tolosa a interpretar Los Cuernos de Don Friolera de Valle Inclán. Vaig preguntar si en Llopis va venir a la funció però ningú ho sabia. En Llopis va tornar a Madrid. Com els altres exilats fou rebut a Barajas amb un ram de flors. Es va presentar a les primeres eleccions amb el PSOE Histórico. Fou escombrat pels votants. En González l’havia liquidat fundant de fet un nou partit centrista.

El món democràtic va veure la pujada al tro de Juan Carlos I i l’anomenada Transició (jo en diria Adaptació) amb sospita i no van agradar gens l’enterrament i funerals que va rebre el Dictador mort. Poca gent es va presentar a Madrid fora del Dictador xilè Pinochet… i Willi Brandt, encara Alcalde-Governador de Berlín, heroi de la resistència antinazi, aviat Canceller Federal, cap de l’històric Partit Socialista alemany de l’Oest (SPD) i ara de tota Alemanya.

La revista Der Spiegel va publicar un llarg article explicant com va anar. A Brandt li semblava que la Transició estava bé i tenia possibilitats. Ell i el seu company i successor Helmut Schmidt es van fer amics de Felipe González i el van invitar a Alemanya per parlar del futur i fer amistat. Li van explicar com havia estat de mal vista i aïllada l’Espanya del feixisme, i que ell no havia rebut l’educació política que calia. Per exemple, com es que en Felipe s’oposava a entrar a l’OTAN? Li calia saber que els països benestants i exemplars de l’Europa occidental, als que ell hauria d’afegir Espanya, eren un club benestant que tenia les seves regles. l’OTAN i la Unió Europea encara embrionària del temps eren organitzacions de les que calia ser membre i en trauria molt i el seu país pujaria en categoria. El Sr González ho va entendre molt bé. Probablement en Felipe va entendre també que per ser membre d’un club sempre cal pagar les quotes. Va tornar a Madrid molt entusiasmat amb la Transició i afavorint l‘entrada a l‘OTAN i les bases nord-americanes. I sobretot, res de marxisme. N’hi hauria prou dient que era d’esquerres i no calia cap objectiu clar.

Si hom imagina les inclinacions polítiques d’una nació com una regla de fusta amb la dreta dura dura i l’esquerra als dos extrems oposats, si hi ha un govern de dretes per molts anys i aconsegueixen dirigir i influenciar el discurs públic i tenen ràdios i TV, poc a poc amb l’esperança de tornar al poder, l’esquerra va relliscant cap la dreta, esdevenint primer centre esquerra, després centre dreta (com el PSOE) actual) i final esdevé neoliberal i globalitzadora oferint nomes retocs socials, sense canviar la situació ni treballar de cara a la igualtat d’oportunitats i benestar de tots els homes. Ja hi hem arribat. El PSOE ni és socialista ni obrer. Només espanyol.

Oportunitat Menystinguda

El conflicte català ja ha durat mes de tres segles, no s’ha acabat mai, continua provocant crisis internes polítiques a l’Estat, com l’actual i ha jugat un paper en els moments pitjors de la història de l’estat. No seria hora d’acabar-ho amb discussió i conciliació, enlloc d’empresonar polítics ? Seran capaços de conduir eleccions generals amb la repressió contra Catalunya com a tòpic principal? Ja ho estan fent, no obstant els problemes  socials i econòmics de l’estat.

Hi ha els exemples recents de llocs com el Quebec i Escòcia i abans el cas famós insoluble de la independència de Guinea-Nova Papua contra Indonèsia que mediadors de les Nacions Unides van resoldre de forma exemplar. I fins a cert punt, caldria recordar la història del llarg i gravíssim conflicte irlandès, acabat amb l’acord del Divendres Sant gràcies a la mediació del Senador nord-americà Mitchell.

En general és millor (o necessari) tenir mediadors.Encara que no n’hi hagi, les negociacions a les que Espanya s’oposa,  tenen tres fases:

1) Presentació i discussió dels greuges. Els espanyols fins ara ni tan sols han respost a greuges Catalans presentats per escrit.

2) Intent de la potència dominant de resoldre el cas fent concessions, cosa molt exitosa al Quebec, amb l’esperança que els ciutadans agreujats se sentin satisfets i abandonin el projecte d’independència. A Espanya, d‘això no en volen saber res.

3) Fixació d’una data per a la resolució final, en general un vot d’autodeterminació un o dos anys després.

I en el fons no passa res, les relacions segueixen essent fortes, hi ha reconciliació i havent acabat amb el problema, la política esdevé millor i més clara. I el govern es preocupa més pel benestar dels ciutadans.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Historia del PSOE, independència, Negociacions, Pedro Sánchez, PSOE, Willi Brandt