Els EUA són diferents

M’ha sobtat escoltar a la TV com algú deia que el Coronavirus només el transmeten persones que ja estan malaltes. És difícil saber si és veritat o no. Caldria fer molta investigació abans d’estar-ne segur, però és fàcil recordar molts casos de portadors en bona salut d’infeccions que no son conscients d’haver-les patit mai. Això passa en moltes malalties infeccioses. El cas de la desventurada Typhoid Mary al Nova York de finals del segle XIX és memorable i està citat a molts llibres de Sanitat Pública. Gràcies al esforços i perseverància d’un dels fundadors d’aquest servei als EUA hom va aconseguir prevenir una contaminació fecal de les aigües que hauria conduit a una desatrossa epidèmia de tifus a la regió. Així i tot, hi va haver morts. Reprodueixo el meu apunt sobre el cas publicat el 15/08/2017.

La desventurada Mary

La Mary Mallon va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Tenia no obstant un mal caràcter, que li costaria al final molts disgusts. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. Com queda dit, no tenia bon caràcter  i quan no hi era la mestressa de la casa, es barallava, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, sobretot aigua contaminada per les feces dels malalts, no pas per contacte directe entre malalts. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans ni es canviava de roba tan sovint com fem ara. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. En general, no obstant, la majoria de les víctimes havien begut aigua contaminada. El problema amb les cuineres era que sovint utilitzaven el bany sense rentar-se les mans.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se’n va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots aïllats. Ho va confirmar investigant totes les llars de gent rica on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? No ho sabrem mai.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors amagats)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la Mary sabia molt bé que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte si en sentia parlar. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se’n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància) situada davant del Bronx. Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Es van reconèixer tots dos immediatament. Aquesta vegada, n’hi havia prou, va pensar tothom.

La carrera de Mary s’havia saldat amb 47 malalts i tres morts. Potser més a altres feines anteriors.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de fugir, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran en aquell cas). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit i ningú va contraure el tifus.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre família, amics o lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només està a uns 500 metres de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia amb morts coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador saludable anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis coneguts i tres morts,   però un tercer portador en bona salut d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions. Evidentment hi va haver discriminació i mals tractes contra la Mary, quan la comparem amb els altres dos portadors que havien causat més malalties.

Això sí, cap d’aquests dos homes va esdevenir tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

Tags: George Soper, Nova York, Portadors sans, Salut Pública, Tifus, Typhoid Mary

Als EUA hi ha des de fa més d’un any un 9.1% d’aturats (que són uns 16 milions) i no hi ha perspectives de millora, la crisi econòmica empitjora, la gent perd el dret a pensions, uns 4 o 5 milions de cases han estat o seran desnonades (ara en queden 1 milió), les guerres continuen després de 10 anys i ningú entén perquè, el Congrés fa escenes vergonyoses  d’òpera còmica i fanatisme ideològic sense arreglar res, el President ha trencat totes les promeses que va fer, les retallades empitjoren l’atur… i sobre aquest intolerable rerefons, els consellers delegats de grans companyies es paguen més de 20 milions a l’any, hi ha hagut un manager de fons que va guanyar fa poc més de mil milions en un any, els banquers segueixen pagant 10 i 20 milions als bons empleats… Oi que n’hi ha prou? És com si fos un malson molt dolent!

El desastre, que els economistes anomenen la crisi Lehman per la gran companyia que va caure al començament, fou causat o desfermat o posat en marxa per l’estafa dels derivatius basats en hipoteques, per la qual certes persones o instutucions van guanyar uns quants milers de milions sense que ningú hagi anat a la presó fins ara. Vaig sentir fa uns dies com un ciutadà va preguntar l’Obama com era possible que aquesta gent no hagi estat portats a la justícia. I el gran President va respondre que hi ha coses que podrien ser immorals però no pas il-legals. Que s´ho torni a pensar.

L’estafa dels derivatius a final dels anys 90

Per mi és l’estafa més agosarada i important mai feta. En aquell temps els banquers buscaven desesperadament formes d’augmentar el rendiment de les inversions a qualsevol preu, tant si creaven riquesa com si jugaven amb comptabilitats creatives i pagaven salaris apocalíptics a qui sabés com fer-ho.

De primer i amb l’ajut del President Bush que volia que Amèrica fos una societat de propietaris, on tots els ciutadans tenien casa pròpia, van rebaixar les condicions per obtenir una hipoteca. Jo em recordo dels anuncis a la TV: Que necessites diners per pagar factures, o per comprar un cotxe, o per obtenir la residència dels teus somnis, o per pagar factures mèdiques? Si tens una casa, truca´ns i et donarem una hipoteca! No demanaven prova de nivell d’ingressos, ni bon crèdit: es pensaven que amb l’amenaça de desnonament el banc ja estava prou cobert. I això que aquí a tots els Estats hi ha hagut sempre dació en pagament! Que aquesta bestiesa acabaria amb milions de desnonaments a la taula a la primera crisi econòmica , no se´ls havia acudit!

Els banquers sempre han venut hipoteques a inversors particulars, que és un  negoci honest que no canvia per res els termes del contracte. Aquesta vegada, però, se´ls va acudir crear nous instruments d’inversió de vàlua molt més alta, derivats de les hipoteques (d’aquí el nom de derivatius). Enlloc de simplement llistar les hipoteques a cada inversió com s’havia fet sempre, les van agrupar en cistelles d’una forma complicadíssima que ningú entendria i sense considerar el risc diferent de cada hipoteca. I després encara van inventar segons derivatius basats en  els primers seguint fórmules matemàtiques difícils d’esbrinar, que encara s’entenien menys. I finalment els anomenats “credit swaps”, una assegurança dels valors, que més aviat era una aposta sobre coses de vàlua desconeguda.

Un català de seny preguntaria que com era possible que inversors professionals compressin valors sense entendre què són ni com estan protegits? Simplement això va passar perquè els oferien gairebé tots els bancs, inclosos llocs com Goldman Sachs, Citibank, Chase, etc. I tots deien que eren coses molt sofisticades desenvolupades per genis de la inversió que estaven completament protegides contra fallida. I la famosa agència Standard & Poor va examinar els papers i van certificar que eren segurs i de primeríssima qualitat, o altrament aquests bancs tan llests no els oferirien. (NB: Poc temps després que S&P rebaixés el crèdit dels EUA, fiscals federals van iniciar una investigació criminal per saber com S&P havia fet precisament aquesta certificació de les hipoteques, aparentment sense entendre què eren)

El desastre va començar amb la gent que durant una crisi periòdica sense gaire importància no van poder seguir pagant les hipoteques. L’assegurança va saltar en l’acte i els bancs no van poder pagar interessos, ni redimir els certificats d’inversió. Va resultar que totes les grans companyies d’inversió i pensions tenien una part considerable del seu capital enfonsat dintre aquests papers mullats, que ara ni pagaven ni es podien vendre (assets tòxics, en deien) i que havien esdevingut una burla. Degut a això, moltes companyies estaven en fallida o a punt. La resta és història. El Govern els va salvar a tots, excepció feta dels ciutadans que perdrien la casa. I el govern no va permetre als fiscals investigar res

Noteu, no obstant, que algú s’havia embutxacat els milers de milions que els inversors havien pagat per aquests productes sense vàlua. On han anat a parar aquests diners? Potser com l’Obama diu, hi ha coses que només són immorals però no il-legals. Però molts ens pensem una altra cosa. L’estafa més gran de la història del país, tolerada pel Govern!

Ciutadans del 99% aixequen el cap

En aquest país hi ha discussions polítiques constants a la TV i al Congrés, però és que només s’escolten els interessos de l’1% poderós i dels problemes del 99% ningú en vol sentir parlar. És la famosa democràcia horitzontal, i no la democràcia vertical que voldríem Quan el moviment “Occupy Wall Street” aparegué, la primera demanda era ficar a la presó els culpables de la crisi. Ells deien que representen el 99% de la població que no guanya un mínim $200,000 per any (que vol dir els rics que volen seguir disfrutant de les reduccions d’impostos mentre el 99% s’enfonsa en la misèria). El 17 de Setembre van anunciar que volien acampar davent de Wall Street i eren un grapat d’activistes. La policia sense prendre´ls seriosament els va dir que a Wall Street no podien acampar perquè les ordinances municipals prohibeixen dormir al carrer o a parcs municipals. Però si volien podien anar a fer-ho al Zuccotti Park, a la cruïlla de Broadway i Liberty Street, de fet una comunicació molt ampla i un jardí entre Ground Zero i Broadway. El lloc no podria ser millor, molt més que les portes de Wall Street. Estava a un parell de minuts de Wall Street, molt a prop de l’Ajuntament amb molt tràfic de peatons. Seria fàcil trobar-los

Recordant Carod-Rovira

En Carod ja va escriure a aquest diari un dia sobre els indignats de la Pl. Catalunya que els recomanava anar a pixar a Espanya. És un tema molt seriós. Fins ara no tenen lavabos portàtils però al començar els organitzadors van recomanar anar al McDonald´s i al Burger King del costat. Hi ha un tercer local, un restaurant. El propietari es va enfadar perquè venien a dutxar-se pràcticament i li trencaven coses i va tancar la porta. En l’actualitat ja han muntat un sistema molt original de depuració d’aigües i el jardí i els vianants només veuen aigua fresca i neta anant a les plantes.

Tenen un generador elèctric principalment pels ordinadors que mantenen tants webs i videos com estan sortint a l’Internet i les convocatòries a manifestacions gairebé diàries, un centre de premsa i editen un diari, el Wall Street Journal dels Ocupants.

Ni cal dir que tenen adversaris, però la gran sorpresa és el grau de suport que han trobat entre la població tant local com d’altres ciutats. Hi vaig anar abans d’ahir i la majoria són joves bastant ben vestits i agradables, amb moltes dones i alguns vellets, que tenen pancartes, una cafeteria organitzada (he sentit avui que ja poden servir 500 àpats a migdia), grups de mims, zona de premsa. Jo caminava molt poc a poc per la gentada al costat d’un senyor molt ben vestit amb una cartera. De sobte l’home va dir en veu alta: Ja era hora! (“What took so long!“, un comentari molt Americà que se sent molt aquests dies) Els manifestants han esdevingut l’expressió del pensament popular que ja no pot aguantar les coses tan com van i ja en tenen prou de guerres, atur, mal govern, polítics falsos, mentides i amenaces a la Seguretat Social i l’assegurança de malaltia mentre els qui manen cobren milions. A mí em recorda molt el que passa a un altre país mediterrani.

El moviment s’estén

Poc a poc, cada dia hi havia més gent al parc i els participants estaven sempre disposats a parlar amb la gent. Un dea que era un ex-estudiant de gairebé 30 anys que no havia pogut treballar mai, una altra que no podia alimentar els fills, un tercer que havia perdut el pis, molts que no trobaven feina i estaven desesperats i que el Govern volia tallar les subvencions. Us passeu de ratlla, senyors del 1%.

La direcció del moviment és per ara molt democràtica. Fan manifestacions periòdiques a diferents llocs de la ciutat. Fa uns dies van topar amb una barrera policial inesperada. Els caps es van comunicar per walkie-talkies i van votar a favor de tirar endavant. La decisió fou comunicada a tothom, tot i donant a qui no volgués ser detingut l’oportunitat de marxar. En l’actualitat repeteixen sempre que no volen confrontar la policia, perquè això no té res a veure amb els seus motius, els fa perdre força i amaga el propòsit. Cap violència i cal obeir la policia! El dia que jo hi vaig anar, feiner, havien organitzat una manifestació al vespre. L’organització fou impressionant. Van formar-se tres columnes a tres llocs diferents que van marxar cap a la central al Zuccotti Park i van sortir d’allí cap al seu objectiu. Eren entre 10 i 15,000 persones.

Sensació

El suport anava augmentant però també aquesta setmana va passar una altra cosa: alguns dels sindicats novaiorquesos s’hi van afegir! Si això hagués passat a Catalunya? Què fan els Sindicats? A més d’oferir milers d´homes i dónes disciplinats i disposats a marxar, van donar diners, experiència i organització. I ara sí que els Ocupants han esdevingut un problema.

L’establiment s’amosca

Al començament ningú en volia fer cas, però ara tot ha canviat. les emissores de ràdio i els programes de notícies de la TV en parlen constantment. L’alcalde diu que li recorda la guerra del Vietnam (que va veure les darreres sublevacions populars al país) però que està en contra. La policia diu que estan acampats a un lloc de propietat privada que no ha demanat l’evacuació. A la ciutat hi ha molts parcs privats. Es perquè quan un empresari obté permís per construir un edifici molt alt, la ciutat a canvi li exigeix construir, mantenir i obrir al públic un parc amb arbres, plantes, bancs i cadires. La ciutat prohibeix dormir als seus parcs, però si és un lloc privat no hi ha res a fer. Cada dia se sent més i més gent que demostren comprensió i simpatia pel moviment. La gent del Tea Party, els Republicans i la majoria de polítics de carrera ja estan insultant i amenaçant. Als talk shows de la ràdio, els presentadors de dreta ja poc a poc s’estan pensant com enfocar el problema. I els diaris es preocupen. Com acabarà? Es veuran obligats a ficar a la presó els banquers? El New York Times, al començament era hostil, però ja han capgirat el to dels comentaris. Potser han votat els periodistes! Molta gent ja no poden aguantar més.

Mentretant, la ciutat viu i en Frank Gehry satisfà un somni de joventut

A més de  dues torres del World Trade Center ara ja en fase molt avançada de construicció, una gran novetat ha estat l’obertura de l’edifici que Frank Gehry ha enllestit. En Gehry que abans del museu a una ciutat d’Euskadi era conegut als cercles d’arquitectes però no era cap celebritat, ja té molts anys. Però ell segueix treballant i sempre havia dit que volia construir un gratacels però és que viu a Califòrnia on s’en fan pocs. Va voler fer un projecte molt gran a Brooklyn que va acabar malament per complicacions polítiques. Però ara sí, ja ha obert una torre d’uns 80 pisos molt interessant a quatre passes de l’Ajuntament i de Ground Zero. La torre descansa sobre un edifici vermell de quatre pisos, molt més ample que la torre, que és una escola pública. Curiosament té grans finestres de vidre i des del carrer es veu la Cafeteria i alguns llocs d’estudi dels nens d’escola. En general les Escoles no volen distraccions, però ara sembla que va molt bé i tot està canviant. A un dels quatre costats, la paret blanca de la torre és completament llisa, als altres tres costats és ondulant, formant una mena de serps que pugen i contenmen balcons i finestres. Sortint del metro a l’ajuntament, la torre és tan gran i està tan a prop que sorprèn i gairebé espanta

NB: He sentit a alguns mitjans catalans i espanyols anomenar “indignats” a aquest grup novaiorquès. Malgrat les diferències notables, com l’organització i el suport sindical, sens dubte la motivació, l’horror de la gent davant d’un món que s’empitjora visiblement, amb retalls del nivell de vida, amb polítics dolents i cap direcció, la certesa que els nostres fills ho tindran pitjor que nosaltres, amb el terror pensant que un home podria fer-se vell sense haver trobat mai feina, tot això té molt en comú amb els indignats. El nom en canvi no s’imposarà mai aquí. La traducció literal és indignants, però no és un mot popular ni ben entès, ni és fàcil d’usar. Per ara són els Ocupants, tant a Nova York com a les altres ciutats on el moviment s’escampa.

Un salut des de Nova York

JOANOT

Tags: Bancs, Crisi econòmica, Hipoteques, Nova York, Occupy New York, Occupy Wall Street

Què seria el món sense artistes? On aniríem a parar sense escriptors, poetes, actors, músics? Ens enfonsaríem en el consumidorisme, la cobeja i la vulgaritat, reemplaçant  el sexe amb la pornografia. La vida s’empobriria, el país ens desenganyaria, el futur perdria el seu futur. Avui en dia no veiem les grans figures de l’art que hi havia abans, però hi ha molta gent jove i interessant que estan bregant, fent experiments, discutint entre ells i algun dia sortiran. El problema és que els ingressos provenint del públic no arriben mai a cobrir les necessitats d’aquests grupets i que els artistes joves són com les plantes i les flors, que sense aigua, menjar i prestacions socials es moren.

Cal subvencionar-los. Però està clar, jo no puc, diu tothom, perquè ja tinc prou problemes. Que vagin a demanar diners al govern o a la gent rica. El govern té encara més problemes que els artistes joves, perquè no pot canviar d’ofici i practicament nomes te una font d’ingressos, els contribuents que ja pateixen molt. Dóna poc ajut i només per coses molt visibles.

Per sort a Amèrica hi ha les fundacions creades per gent molt rica. En algun moment, aquests prínceps de les finances van descobrir que amb els impostos de successió (que hi havia abans) no podien deixar res als fills i l’estat s’ho quedava tot. El sistema millor era deixar els diners a una Fundació sense ànim de lucre, que no pagaria impostos, deixant el control de la institució amb dret a un bon sou i per tant molts dels beneficis de la fortuna als fills. Una dels fundacions públiques que més protegeixen l’art és la del famós “robber baron” (diguem-ne “bandit”) de la indústria de l’acer Andrew Carnegie. Cal afegir no obstant, que ni el capital i ni els ingressos de la fundació  permeten ajudar a tothom que ho necessita.

La ciutat tan gran de Nova York no sols és la capital artística i cultural del país sinó que atreu a gent de tot el món que venen aquí a aprendre, provar coses, assajar, conèixer gent, com al segle XIX anaven a París. Els ajuts venien sempre de la Fundació Carnegie però qui els pagava? Tot plegat la Fundació distribueix en l’actualitat uns 200 milions per any.La gent es pensava simplement que els benefactors eren donants anònims i així hauria quedat la cosa si no hagués estat per un desafortunat incident polític.

Glòria al Mecenes secret! Només a Nova York

La major part de Mecenes ho fan en públic i volen que tothom ho sàpiga i els admiri per la seva generositat, només faltaria. En aquest cas l’home que pagava els 200 milions anuals de la seva butxaca no en deia res de res. Era en Michael Bloomberg, alcalde supermilionari de la ciutat.  La darrera valoració pública de la fortuna de ¨His Honor¨ l´Alcalde Bloomberg apuntava a uns $16 mil milions, però ara segur que és molt més gràcies a la pujada de la Borsa. En Bloomberg va néixer a una família jueva de Boston de la classe mitjana i va haver de lluitar molt de jove fins que es va fer molt ric fundant tot sol la companyia Bloomberg. Com ja vam dir en un altre apunt,  la seva fortuna s’ha incrementat molt durant els seus anys d’alcalde i no pas a les espatlles i l’esquena de la ciutat. De fet es guarda molt de fer cap mena de negocis amb la ciutat i és un dels pocs alcaldes verdaderament incorruptibles que s’han conegut. A més ho fa de franc perquè només cobra un sou de $1.00/any. Sobre la seva vida privada ha fet descendir una cortina d’acer impenetrable i es molesta molt quan algú pregunta què fa els caps de setmana. Té cases a Nova York, les Bermudes, Los Angeles i Londres i un avió i un helicòpter i es passa el temps lliure un vol. Se sap que està divorciat però que manté molt bones relacions amb la ex, que entra i surt de les seves residències. Té una filla jove, encara soltera, (quin partit!) que sovint practica l’esport eqüestre. L’Alcalde té una companyona permanent. la qual sovint l’acompanya en públic en actes oficials i que no dóna entrevistes. Abans de ser Alcalde sovint apareixia a festes amb “babes” de luxe, però ara ja fa anys que no ho fa. En Bloomberg, un home que no li deu res a ningu, té les seves coses especials però en conjunt gaudeix un suport a la ciutat i una opinió favorable que el Sr Hereu i molts altres voldrien per a ell mateix. En Bloomberg no ha de provar res, està molt segur d’ell mateix i no necessita que ningú li faci reverències.  I no li deu res a cap partit. En això és molt diferent del seu predecessor Rudy Giuliani que feia conferències de premsa interminables, amb  insults, provocacions, i acusacions diaris que l’havien convertit abans del September Eleven salvador en l’home més odiat de la ciutat.Ja se sabia que la  Fundació personal d’en Bloomberg regala uns 120 milions de dòlars anuals a diverses institucions de mèrit però dels $200 milions a la Fundació Carnegie  en canvi no havia dit mai res. Ara això s´ha fet públic per un error d’un subaltern.

Fa uns mesos en Bloomberg es va empatollar en una certa maniobra política que necessitava vots populars i a aquest empleat, sense permís, se li va acudir acostar-se a un dels beneficiaris recordant-li que és l’alcalde qui paga els seus rebuts. Això és un disbarat molt gran que podria acabar enviant algú a la presó perquè vots són una de les poques coses que està prohibit comprar, almenys d´aquesta manera. Estem al novè any del seu mandat, o sigui  que si ha donat cada any $200 milions multiplicats per nou… Caram, caram,… I en secret! Déu n´hi dó! Evidentment un cas així només pot tenir lloc a Nova York.

Un vespre al Teatre amb  Scarlett Johanssen

A Nova York hi ha molts teatres públics que viuen de subvencions però també n´hi ha de privats. Una entrada de platea a un local comercial actualment costa uns $120. No tots els locals guanyen diners. De fet, produir una obra teatral o encara més un”musical” a Broadway és una aventura molt més emocionant que jugar-s´ho tot a Las Vegas. Tant s´hi poden perdre com guanyar milions. Darrerement s´ha vist clarament  que gairebé l’única forma d’omplir les butxaques i les butaques és posant a l’escenari actors i actrius famosos del cinema i n´hi ha contínuament.

A mí m’interessava molt veure la “View from the Bridge” d’Arthur Miller, que va costar a l’autor una citació davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy. Pocs s’en recorden avui en dia. La peça escenifica una tragèdia que te lloc  al si d’una família treballadora italiana a Red Hook (el port comercial de Brooklyn). El protagonista, un home sense fills viu amb la muller i amb una neboda jove i òrfena (la Scarlett), consumit per una passió secreta impossible per la noia que ja té 17 anys (per no mencionar l´aspecte físic). Admet a  la casa on viu a dos cosins italians que han entrat il·legalment a guanyar diners. Desesperat l’home veu com la neboda està a punt de casar-se amb uns dels dos il·legals. Per evitar-ho, arriba a l’extrem de trucar anònimament la policia d’immigrants perquè el vinguin a buscar. Els McCarthystes es van donar per interpel·lats. La comunitat es gira contra el denunciant. Els lligams i obligacions envers la comunitat i la famili van per damunt de tot. El segon il.legal que depenia de la feina per enviar diners a la seva dona i fills a Italia, mata el protagonista d´una ganivetada.El cas de la Scarlett és molt sorprenent perquè fins ara pocs espectadors havien atribuit l´èxit i anomenada que gaudeix a les seves habilitats escèniques. L’expressió immòbil i inexpressiva que feia sempre amb la cara era famosa. Aquest paperàs a la Bridge era molt difícil i la sorpresa general és que ho fa molt bé, com una actriu de debo. Potser ha pres classes, nomes te vint i tants anys. Pretenent ser una italiana, el color dels cabells era un problema i de fet la van tintar de negre però quan jo la vaig veure ja havia esdevingut una miqueta rossa fosca. De quin color deu ser naturalment? Potser li van ensenyar com es fa els dos superactors que li feien de pares adoptius, sobretot tot l’home, en Leiv Schreiber. I se la va veure molt senzilla. No obstant que la meitat de la gent havien vingut a veure-la a ella, va deixar saludar últim i al final al seu col·lega masculí com al primer actor que ell és. Van sortir de l’escenari tots dos rient i agafats pel braç.

Les estrelles de Hollywood no sempre saben actuar a l’escenari

Diuen que la pantalla i l´escena són coses molt diferents. Ara fa una mica més d´un any la famosa Julia Roberts, que viu a California es va atrevir a presentar’se en públic a Broadway. Molts dels crítics van preferir no parlar-ne gaire i es van concentrar en l´obra de teatre que feia. Malgrat el desastre artístic el teatre es va omplir cada dia i l´empresari va fer molts diners.

Un cas molt diferent vam experimentar fa molt poc a l´Academia de la Música de Brooklyn amb la Kate Winslett i la seva companyia australiana. La BAM havia anunciat amb mesos d´anticipació que vindria a fer el Tramvia Anomenat Desig de Tennessee Williams només un parell de setmanes. L´endema de l´estrena el crític del NY Times va declarar que la Winslett, que fa temps que disfruta l´anomenada de ser una gran actriu, era la millor Blanche mai vista a la ciutat, incloent l´equip de l´estrena mundial als anys 50 i de la pel.lícula.La BAM havia oferit entrades només als socis i benefactors i no hi havia forma de trobar entrades a cap preu. Van tenir la barra d´enviar per e mail una nota dient que per expressar agraiment als benefactors que volguessin donar $1000 a la Institució, se´ls “regalaria” una entrada per veure la Cate Winslett.  Jo encara no vull pagar  $1000 per una platea o sigui que em vaig quedar amb les ganes.

Un bon vespre

JOANOT

Tags: Arthur Miller, Arts, Carnegie Foundation, Mike Bloomberg, Nova York, Scarlett Johanssen

Jo sento una gran feblesa per les orquestres grans, que en el cas de Carnegie Hall també vol dir les grans orquestres. Carnegie Hall no té orquestra pròpia des de fa molts anys, però els millors artistes del món fan cua per venir a tocar. Els Filharmònics de Viena, aquest cop dirigits pel gran Daniel Barenboim tornen a donar tres concerts com cada any. Tant de debò pogués anar als tres, però almenys una vegada he d’anar-hi.

A Àustria, els Filharmònics, una de les orquestres més velles i importants del món, són una institució pública importantíssima amb un estil propi, molt esplèndid i luxuriós, dedicada sobre tot a enaltir i protegir els grans moments de la tradició vienesa. Fins i tot la gent comú del carrer parla dels seus problemes. Si passa alguna cosa o es tornen a barallar amb algú, és perfectament possible que surtin a la primera plana dels diaris. Diuen que els professors titulars guanyen d’entrada com a mínim uns 150,000 Euros. Però ser admès no té res de fàcil. Com diem els catalans, hi ha bufetades.

Daniel Barenboim

En Barenboim és el Director titular de la Deutsche Oper Unter Den Linden, i de la Staaskapelle de Berlín, però increïblement troba el temps per passejar-se pel món. Molta gent el va veure a la TV al Concert d’Any Nou fent bromes amb els músics que se n’anaven de l’escenari. No és que sigui una cosa nova perquè li ha agradat fer el pallasso sempre, però ara es veu que està decidit a encetar una nova carrera de còmic. Un home com ell pot fer com vulgui i tothom li riurà les gràcies.

L´he vist moltes vegades en persona, però la darrera vegada,fa unes setmanes, va ser a la sala de projeccions del Symphony Space  a la Upper West Side, on feien (per només $25) la transmissió directa de l’apertura de l’Scala de Milà, amb una nova Carmen interessantíssima cantada per una mezzo soprano nova georgiana de la cantera local que tenia una veu fabulosa. El bon Daniel Barenboim sortia al començament dels actes dirigint les obertures i   el qual sabent-se davant la càmera no podia resistir la temptació de fer el ximple amb al·lusions a la seva edat avençada. La primera actuació extramusical fou la qüestió de la banqueta d’esquena al públic on seia. Després d’instal·lar-s´hi va començar a fer cara d’estar incòmode amb els pantalons i la cua del frac, estirant-los, i després, com si el molestés alguna cosa al darrere va començar a fer bellugar en cercles la part inferior del seu cos fregant contra la cadira com si el molestés alguna cosa. El públic novaiorquès, consistnt en gran part de jubilats, perquè la transmissió en directe era a migdia hora local, va esclatar en rialles. Noi, quina sensibilitat tan fina. Llàstima que aquesta mitja part no es veiés a Milà. Després al començament de la darrera obertura, l’orquestra va començar a tocar tota sola i en Barenboim va fer com si estigués dormit i no ho sentís. Quan l’orquestra inesperadament va pujar, en Barenboim, fent cara d’espantat va obrir els ulls i bellugar el bastó. Un altre cop, els espectadors locals no van poder resistir. El públic a Milà, està clar tampoc veia res d’això. Quan aquest senyor (per a mi el conductor i pianista més gran que hi ha) surt al programa, alguna cosa passarà. No m´ho havia pensat mai que la Carmen fos una òpera còmica.

Carnegie Hall, ple de gom a gom

Com de costum. Hi ha sempre gent del país dels intèrprets.  Aquest vespre, a més del japonès, francès i italià (i angès) se sentia molt l’alemany amb el divertit accent austríac. Davant meu seu un matrimoni gran amb un accent austríac terrible que parla amb una altra senyora americana . Els accents són sempre terribles. Només les orquestres poden tenir un so personal i distingit. Feu cas de qui us parla…

Quin miracle! M´han venut una butaca al rengle B, el segon, una miqueta a l’esquerra. Fa anys vaig veure una vegada en James Levine, el Director del Met, assegut a aquest lloc amb la seva dona. Ara podré veure en Barenboim a un pam de nassos i amb l’angle podré també veure la seva cara quan està dirigint d’esquena al públic. Super!, com diuen els Americans.

Vigilen

A la meva esquerra seu una una senyora americana d’uns cinquanta que no diu res però es queda dormida. Al final, oh horror, comença a roncar en veu baixa. El senyor de la dreta i uns de darrere se la miren espantats. Jo també tinc por. En Barenboim la podria sentir. I si es gira, es pensa que sóc jo i em tira la batuta pel cap? Estem massa a prop. Hauria hagut de considerar els perills. El soroll augmenta, amenaçador. Per sort la música també i ho tapa. És com una cursa. Qui guanyarà? El programa em rellisca de la mà. Els seients són més aviat estrets i incòmodes. Va a parar a la faldilla de la bella dorment. M’atreveixo a recuperar-lo o no? M’agradaria poder demanar altres opinions abans d’actuar, però no es pot parlar. Som-hi, m’atreveixo. Avanço la mà lentament cap a la senyora. Sorpresa! Un mig segon abans que la meva mà hi arribés, la mà dreta de la senyora se m’adelanta, pren el programa i me’l ofereix sense bellugar ni dir res més. Noi, no ho hauria dit mai. Em recupero. Em porto la mà al nas. Ara és el senyor de la dreta qui gira el cap, visiblement espantat, en la meva direcció. Es temia que anava a burxar-me el nas. No, senyor no, que jo em vaig educar a una escola molt bona a Barcelona i ja sóc gran.

Serà el primer atac de paranoia? Quan en Barenboim entrava, els seus ulls passejant-se per l’audiència es van fixar en els meus per un segon, com si em reconeixés. L´he vist moltes vegades, potser hauria d’anar a saludar-lo a la mitja part.

Hi ha també senyores professores a Viena?

Noi, quina pregunta! Però els Filharmònics són molt especials. Quan hi ha una vacant a la plantilla titular, en general aquesta feina tan cobejada la donen a un músic que ja coneixen per haver fet suplències i els professors es presenten a les audicions i després voten entre ells a qui volen prendre. La direcció es guardaria molt de contrariar-los. I als professors no els agrada tenir dones a l’orquestra. A moltes orquestres es veuen més dones que homes però a Viena es veu que no hi ha res a fer. Fa anys al final en van admetre unaper primera vegadaen laseva història centenària, cosa que va sortir a tots els diaris (fins i tot al NYTimes) com una sensació. L’última vegada que els vaig veure, en tenien tres de dones, però no se sap mai si eren titulars o suplents. Abans de començar, quan els músics ja estan asseguts, sento com el senyor austríac del davant li explica la història a la seva muller. Caram, és austríaca i no ho sabia? El senyor diu que avui n´ha contat dues. No és veritat. Em fico a la conversa en alemany, cosa que els sorprèn. No senyor. N´hi ha quatre, tres violins i un clarinet. Però probablement toquen igual de bé, no s’amoïni. .Amb aquesta informació tan crucial, la parella es tranquil·litza. Em donen les gràcies. El nombre total de músics varia segons la peça que toquen, però jo crec que deuen ser al voltant dels 80. És curiós que passi això a Àustria, que és una mena de cosí germà dels alemanys i que a Alemanya sigui on viuen les dones més alliberades del continent. Que provin a fer-ho això a Berlín.

Ser músic pot ser perillós

Veig un senyor jove que toca el cello i seu al darrer rengle de l’orquestra, davant meu. Té al davant la partitura que comparteix amb un altre cello. En Barenboim dirigeix de memòria, però aquest senyor és encara jove i es veu que no pot. Sovint només toca les cordes de l’instrument amb la mà esquerra, però a vegades colpeix les  cordes amb l’arc, com si fos un martell i alguna vegada, ben poques, frega amb l’arc. De sobte…. Ai, ai, pobret. S´ha empatollat amb la mà i l’arc o potser no pagava prou atenció a la partitura, però ha anat a girar el full i l’arc ha tocat lleugerament el pedestal i ha fet soroll. L´he sentit perfectament. Era poquet, però m’estranyaria que el gran home no l’hagués sentit també. El músic se´l mira espantat però Barenboim l’ignora. El jove fa com si s’estigués concentrant però segueix mirant el Director de reüll. Es veu que no passa res, però hi ha el descans… Deu ser un substitut. Ai, quan votin per tu…

El segon incident no l’entenc. No sé de què va.  No en sé prou de música. El públic no ho pot veure, però jo estudio la cara de Barenboim  girat a l’orquestra i les coses que fa. De sobte se’l veu molt enfadat. Amb la mà dreta segueix dirigint però la seva mà esquerra ha quedat immòbil en l’aire, els cinc dits separats i rígids, en un caire clarament amenaçador, apuntant en una direcció. No puc veure qui és que l’ha ofès perquè no està a léndavant, però la mà acusadora segueix immòbil. Ja passaran comptes. Al final, oh horror, la seva boca s’obre i diu alguna cosa en veu baixa de cara al pecador, amb ulls mig tancats de ràbia. Què deu haver fet el desventurat senyor? I ara on ha anat a parar aquell vellet petit i grassó tan simpàtic que feia tanta broma?

En Barenboim segueix dirigint, alguna vegada amb els llavis. Els forma com una O, com si s’admirés, i el to puja. Fa relliscar el llavi superior sobre l’inferior i la música baixa…  Noi, quin poder tan gran.  Quan jo ho provo  no passa res.

Programa

Els programes dels Filharmònics no sempre són fàcils, però avui comencen amb la Pastoral (la sisena simfonia) de Beethoven. Això és un goig molt gran per a tothom, sense qualificatius. Qui diu que l’art de debò no està a l’abast de la gent senzilla sense estudis? Noi, quins solistes té aquesta orquestra! Sentint aquesta simfonia deliciosa, ho veiem tot, els pastors saltant alegrement entre els camps verds, la tempesta amb trons i llamps, la reunió i el cant al costat de la riera…

Molt ben fet, Daniel.

La segona peça és el Liebestod, una adaptació orquestral molt popular de la obertura i l’escena final de Tristan i Isolda. Aquesta òpera té una història curiosa. En Wagner no tenia ni cinc (vivia explotant dones grans que l’admiraven) i se li va acudir que podia aprofitar-se de l’anomenada que ja tenia escrivint una òpera senzilleta sobre un tema popular que fos barata de representar. Però  el Tristan va acabar essent una de les seves obres més complexes i a vegades difícils i va trigar sis anys per trobar qui li estrenés.

Però a Israel encara no volen  saber res ni escoltar en Wagner perquè era un antisemita molt gran. Això sí que és veritat. Ho va deixar ben clar per escrit. En molts altres sentits en Wagner era una mala bèstia però així i tot l’home ja fa molt de temps que és mort i les seves obres són el que són. En Barenboim, un jueu argentí que sempre ha estat a favor d’una resolució justa del problema palestí, un dia dirigint l’Orquestra Nacional Israeliana va posar una composició de Wagner al programa. Hi va haver l’explosió d’invectives i articles insultants de diari que eren d’esperar. En Barenboim només va anunciar que hi hauria una discussió amb el públic dirigida per ell abans de tocar, cosa que va fer. Després de sentir tota mena de crits i protestes al final no es van posar d’acord i ell va dirigir la peça. Alguns van sortir de la sala. Wagner fou interpretat a Israel per primera vegada.

Al final del programa, Barenboim fa la seva gràcia

L’últim component del programa era un recull de composicions orquestrals dodecafòniques d’Arnold Schönberg. És una història molt complicada. La gent sovint no pot aguantar ni la música atonal ni la dodecafònica, totes dues inventades pel vienès Schönberg, un gran mestre de la teoria musical. Ara bé: els músics de carrera insisteixen que Schönberg fou l´home més original, creatiu i meritori del segle XX i insisteixen a tocar-lo per fer-nos empassar-lo tant si volem com si no. De fet els tres concerts dels Filharmònics d’aquest any acaben amb peces de  Schönberg, que els vienesos veuen com part integral de la seva herència. És una mica com quan la mare vol fer prendre una purga als nens, que se l´han de prendre perquè es bona per a la salut tant si volen com si no. Hi ha gent que es pensa que la música de Schönberg i els seus còmplices és moderna. Estan de broma: ja té uns cent anys d’edat i la baralla no s’acaba. M’ha alegrat molt que el crític del NYTimes també s’ha sortit amb els cent anys, perquè jo ho dic sovint. Alguns compositors van aconseguir programar un concert exclusiu (“el concert de l’escàndol”) a una de les millors sales de Viena al voltant dels anys 20′. El públic justament enrabiat posant-se dempeus i enfilant-se a les cadires va interrompre la funció i alguns ciutadans ofesos van empaitar els compositors (si se´n podia dir així) fora del temple de la música pels carrers de Viena. M´hi afegeixo espiritualment. No es va resoldre res ni s´ha resolt encara.

Com passa sempre, durant la interpretació uns quants espectadors se´n van anar a mig concert, uns altres abans i hi va haver al final molt poc aplaudiment. En Barenboim va saludar, com ho fa sempre, una mica irritat i indiferent. No li agraden les ovacions ni les necessita. De sobte va assenyalar a l’orquestra que volia tocar una peça extra, un encore. I girant-se cap al públic, va dir en un anglès molt correcte: “I ara vull tocar una peça per enrabiar tots els que s’en van anar a mig Schönberg que s´ho perdran: Una polka vienesa de Johann Strauss”

Encara va acabar bé

JOANOT

Tags: Arnold Schönberg, Carnegie Hall, Daniel Barenboim, música, Nova York

Al Nord, Central Park acaba al carrer 110th, que és el primer del Harlem oficial. Hi ha molts turistes, probablement enganyats per històries de com eren abans les coses, que tornen a casa explicant a tothom que la visita a Harlem va ser molt perillosa i que van veure escenes de misèria i opressió indescriptibles.

No és veritat en els nostres dies. Harlem és el barri negre, encara que cap al Sud cada dia hi ha més senyals de “gentrificació” que aquí vol dir invasió per gent acomodada que millora el barri i fa apujar els preus, forçant la gent pobre al carrer. L’assumpte de les relacions racials a aquesta ciutat, sempre tan progressiva i oberta, és una cosa complicada que ni vull ni podria descriure aquí. Cal viure a Nova York molts anys per entendre-ho. Però a mi m’agrada passejar pels carrers de Harlem. He trobat sempre que col·lectivament i en general els negres són gent més alegre i divertida i llampant que molts altres. I el Nord de Central Park és un pulmó magnífic per als nens, els vellets i els joves del barri. I caminar per Harlem és menys perillós que fer-ho pel Raval: amb sentit comú no ha de passar res. El crim ara ja fa temps que és molt baix a la ciutat, sobretot a Manhattan.

A l’Est de Central Park Nord

Voldria recomanar a tothom el Conservatory Garden  que ha sortit a tants films i escenes publicitàries, un oasi meravellós de serenitat i bellesa, probablement el meu lloc predilecte a l’illa. L’entrada està a la Cinquena Avinguda  a l’altura del carrer 105th, al nord de l´Hospital de Mount Sinai i del Museu de la Ciutat. S´hi entra per una gran porta de ferro, treta d’una mansió enderrocada a un altre lloc, i consisteix en dos jardins, Nord i Sud, cadascun amb una font centrada per estàtues delicioses i voltat de plantes florals i jardins molt ben cuidats per voluntaris. Entre els dos jardins hi ha una gespa verda amb una plataforma elevada al fons. Em sap greu que les fotos em surtin tan malament a  aquest bloc, perquè aquí caldria una. El meu català no és prou bo per retre homenatge al lloc.

Sortint del jardí pel Nord, s’arriba a un llac anomenat Harlem Meer. Meer! Quina exageració! No és molt gran però té moltes coses i alguna platja petiteta perquè els nens puguin arribar a l’aigua. Hi ha molts peixos i a l’estiu deixen pescar als nens… a condició que tornin a deixar lliures immediatament les pobres bèsties. Aquest sistema es diu “catch and release”. Què en deuen pensar els pobres peixos?

Camino un bon dia per la vora nord del llac. Hi ha ànecs i cignes molt grassos. Deuen ser els residents que els alimenten i no pas la ciutat. Al darrera es veu l’altre vora, ondulant, amb molta vegetació. Hi ha un camí. Es pot la volta al Meer a peu. Sec a un banc prop de la caseta que fa de centre de visitants. Al costat meu hi ha una senyora grassa d’uns cinquanta anys, vestida pobrament, que no deixa de sospirar i gemegar. No deu ser pas per falta de menjar perquè de sobte es treu alguna cosa i comença a alimentar els ànecs. Al davant hi ha un paisatge d’una gran serenitat, al darrere el tràfic infernal i els autobusos del carrer 110th. La senyora segueix gemegant mirant el cel que no sembla escoltar-la, però els ànecs estan contents de la visita. Se m’acosten però no tinc res. Rondinen. Nyec, nyec, nyec. Em sap greu. A mi també em vindria de gust menjar però ara no puc.

Al davant meu,  a la dreta veig el bunyol arquitectònic horrorós del Lasker , que a l’estiu és una piscina enorme i a l´hivern té unes tres pistes de patinatge sobre gel. Si encara viu, caldria afusellar l’arquitecte per dessacralitzar el Parc. Només veig dos nens patinant però a una de les pistes el Zamboni està aplanant la superfície del gel a una pista. M´ho miro una estona i veig que la panxa tan gran de la màquina s’omple del gel arreplegat de la pista de patinatge. Aleshores baixa cap a la vora de l’aigua i buida la càrrega deb gel al costat, fent una pila blanca que vista de lluny a ningú se li acudiria que és gel triturat, com un cocktail d’estiu. Com que fa fred, segur que la pila durarà molta estona.

A l’Oest

No em cal caminar gaire per arribar-hi. La frontera oest del Park és Central Park West, que més abaix esdevé una adreça molt cara i prestigiosa on viuen molts milionaris famosos que paguen per la vista al parc.

El que més gràcia em fa és l’escala de l’entrada anomenada “Portal dels Forasters” (Strangers Gate) que obre el pas a una escala de molta altura davant del carrer 106th. Ara fa poc es va fer famosa amb una pel·lícula de la Jodi Foster on es veia com ella i el seu amic són agredits per una banda de desgraciats, que assassinen l’home (cosa poc probable en els nostres dies) i la Jodie es compra una pistola i comença a matar a trets gent dolenta que troba pels carrers. Pujant l’escala s’arriba al cim del Great Hill, la muntanyeta on els catalans vam celebrar la Diada fa uns anys. És un camp de gespa voltat d’arbres. El propòsit de l’àrea és que recordi la natura. Cal una mica d’imaginació, però sí que la recorda.

Molt a prop, pujant i baixant per caminets i evitant els cavalls que s´hi passegen, s’arriba al Pool, un estany alimentat per una riera, el Rivulet que es veu que ja hi era quan van construir Central Park. El Pool desemboca a una caiguda d’aigua. Fa uns anys, tot passejant-m´hi vaig trobar l’equip de Sesame Street. L’ocellot groc, el Big Bird, estava intentant beure agua a galet de la cascada, que no li sortia bé, mentre dos monstres desconeguts se´l miraven rient. Seguint la riera es pot arribar aviat o a la civilització tan bruta i incivilitzada del carrer 110th, o a la dreta a molts camps de joc de bèisbol.

Al costat d’un dels caminets prop d’una carretera va tenir lloc el crim.

19 d’Abril de 1989: una dona “jogger” de 28 anys cau

Me´n recordo molt bé del lloc: a l’estil de Nova York, gent desconeguda hi havia erigit un monument espontani recordatori amb flors, estampetes, cintes de colors, targetes fetes a mà animant la víctima…

La jove en qüestió era una dona blanca de carrera amb molt d’èxit. De professió era una “investment banker” que no he sabut mai com es tradueix però que són gent que aconsellen grans empreses amb problemes financers i cobren molts dòlars. Patia d’anorèxia nerviosa i com sovint aquests malalts era molt treballadora, seriosa i compulsiva. La tragèdia va passar perquè vivia a la West Side, molt amunt, potser massa i tot. Era de raça blanca i tenia el costum que endur-se feina a casa els vespres i després de sopar treballar fins a les 10 o les 11. Aleshores es canviava al vestit de jogger i sortia al carrer, fent un tomb per Central Park Nord als voltants de mitja nit.

Aquí caldria aturar-se i dir-li a la senyora que això era una bestiesa que li podria costar molt cara, sobretot en aquells anys, perquè a aquestes hores el parc estava desert sense policia i era molt gran. Ni a Nova York, ni a Barcelona ni a Palautordera. Però ella ho havia estat fent cada vespre per anys i no li havia passat mai res i no tenia cap por. A més era un lloc públic perquè Central Park no es tanca mai i els ciutadans tenen dret anar-hi tant com volguin a qualsevol hora.

La dona en qüestió fou trobada per uns nens d’escola l’endemà molt d’hora. Tant ells com els primers policies que van arribar la van donar per morta, però vivia. Estava estesa entre les mates prop de la carretera en una gran taca de sang, mig despullada amb una ferida oberta molt gran al cap on es veia el cervell, feta amb un roc que hi havia al costat.

El tractament dels traumes cranials és una ciència que ha avençat molt els darrers anys. Morta com semblava, la van dur a temps a un centre especialitzat i contra tot pronòstic va millorar, va recuperar el coneixement als 12 dies i es va recuperar. S´ha quedat amb problemes visuals i de pensament, però viu. El problema és que no recordava l’assalt i no podia ajudar la policia.

Un mal moment: el clima racial a Nova York

Anaven malament les coses. Hi havia un predicador negre demagògic i fals anomenat Al Sharpton (que ara s’ha tornat seriós) dient bestieses provocant i organitzant manifestacions i vivint de la denúncia diària de discriminacions racials, tant reals (que n´hi havia) com imaginades. I hi havia una campanya electoral amb un alcalde negre que estava sota atac (era molt bon home, però ho havia fet malament) amb el Giuliani fent les seves insinuacions racistes implícites. I hi havia un augment del crim i gent que es queixava de ser molestada al parc per grups de joves negres. Algú havia de rebre per trencar la tensió creixent.

Aviat cinc nois negres teenagers (15, 16 anys) van ser detinguts i acusats de la violació i intent d’assassinat d’una dona blanca. La cosa aviat va prendre tons racials. Mentre que la premsa majoritària es negava a publicar el nom de la víctima, els diaris de la minoria denunciaven el seu nom en lletres capitals: una blanca era igual com una negra i no s’havia de tolerar cap tracte diferent. Hi havia tantes violacions, però només se´n parlava quan la víctima era blanca. Era veritat.

Els cinc nois aviat van confessar. Eren  de bona família mitjana i amb certa educació que no tenint res més a fer es dedicaven a fer una cosa nova que ells anomenaven “wilding”, derivat de “wild”, en aquest cas significant brètol o gamberro, que volia dir anar en grup pel parc fent bestieses i molestant la gent. Això del “wilding” va acabar d’exasperar els ciutadans respectables de Nova York. Ja n´hi havia prou. Calia actuar amb mà dura.

Considerant que eren tan joves i que van confessar els detalls del crim i demanat perdó, van rebre sentències entre cinc i dotze anys i van ser enviats a la presó. Poc a poc la pau va tornar a la ciutat. La víctima vivia i els negres dolents estaven a la presó. En Giuliani havia començat el seu regne amb ma dura.

S´havia acabat el cas?

No, només era un entreacte que duraria 13 anys.

Un jove molt dolent anomenat Matías Reyes

En Matias Reyes era un porto-riqueny de naixement, que només tenia 17 anys el temps del crim. Era (és vull dir, perquè encara viu) un psicòpata criminal, que són la gent que neixen amb algun cargol mal collat al cervell sense sentit de pietat ni de moral, incapaços de tenir emocions, que maten i fan mal per distreure´s, sense cap raó, igual com altres van de cacera o juguen a les cartes. No hi ha res a fer, ni redempció i segueixen fent mal i burlant-se de la policia fins que els fiquen a una gàbia. La gent no entenen bé aquests criminals. En general són gent intel·ligent,  d’aspecte i formes socials agradables, que passen desapercebuts o són molt benvinguts a grups socials. Hi ha qui diu que haurien de ser tancats a un manicomi i no a la presó perquè són malalts, però és com una deformitat que dura tota la vida: si no són tancats tornaran a fer el mateix una i una altra vegada.

En Matias Reyes era responsable d’un seguit d’atacs violents a dones a East Harlem (prop de Central Park) que va arribar almenys a 8 violacions i un assassinat. Se´n va parlar poc perquè gairebé totes les víctimes eren negres o hispanes. Probablement va fer coses pitjors que no podien ser provades.

Va acabar sentenciat a 33 anys de presidi a una institució d’alta seguretat, una anomenada Super Max (molt mal lloc per viure-hi) a la frontera canadenca. Diuen que quan el van arrestar ja va dir a algú que era ell el culpable del cas de la dona jogger de Central Park però ningú li va fer cas perquè aquell cas ja estava ben resolt. Quin mentider!

Però li haurien hagut de fer cas perquè malgrat les confessions tan detallades dels cinc xicots del “wilding” l’única mostra d’ADN trobada per la policia no corresponia a cap dels cinc. La cosa hauria hagut de sorprendre: violacions repetides i l’ADN pertany a un desconegut que no es entre els violadors? Molt estrany.

L’any de gràcia de 2002, l’últim noi del “wilding” havent complert els 12 anys va sortir de la presó. Poc temps després en Reyes va espetar a algú que era ell i no els cinc nois qui havia violat i malferit la dona blanca al parc. El termini per perseguir criminalment una violació (statute of limitations) casualment havia expirat o sigui que la llei ja no podia fer-hi res.

Hom es pensaria que només sentir això tota la policia i els fiscals de Nova York es van mobilitzar. No, no. La cosa va arribar no obstant a les orelles d’un senyor que coneixia bé i estimava les famílies dels cinc nois (tots vivien al mateix edifici) i van decidir  contractar un detectiu privat perquè anés a la presó amb una càmera de TV a prendre declaració al Reyes. Veient aquesta declaració filmada al final el fiscal s´hi va interessar.

En Reyes va ser portat a Manhattan i va reconstruir els detalls del crim. Els policies no s´ho creien: però si els negres havien confessat donant tota mena de detalls i no s’havien retractat mai! Als EUA hi ha una institució anomenada “Projecte Innocència” que es dedica a pagar per anàlisis d’ADN per treure de la presó gent innocent i es van interessar pel cas. I si, l’ADN misteriós trobat a la víctima pertanyia a Matias Reyes. El fiscal va demanar oficialment a un jutge l’exoneració dels cinc joves. Per acusar en Reyes ja era massa tard però ell segueix tancat.

Van cobrar els joves una indemnització per l’ empresonament? Probablement, però no és gens fàcil. A la llei anglo-saxona hi ha una cosa que s’anomena “immunitat sobirana” que vol dir que el Rei sempre té raó i ningú es pot queixar sense permís. Per querellar-se contra l’Estat de NY cal que el Parlament de l’Estat aprovi una llei particular autoritzant-ho. Es pot aconseguir. Es per aquestes coses que els parlamentaris tenen oficines al seu districte on reben ciutadans. Però no té res de fàcil. Probablement els van pagar voluntàriament alguns diners.

Perquè van confessar? D’on van  treure els detalls?

Ara és el moment d’introduir una altra expressió d’ús corrent als EUA: railroading, que és el que la policia va fer als cinc nois. Literalment railroading invoca la imatge de posar algú damunt una vagoneta amb rodes sobre el carril de tren  i empènyer: després de l’empenta la vagoneta corre tota sola. Hi havia pressió popular per donar una lliçó sobretot a algun negre dolent (encara que no ho digués ningú, estava en l’aire). L’investigador principal, un home llegendari, era un mestre de la interrogació, un policia nascut a East Harlem que ho coneixia tot i parlava al mateix dialecte i entenia molt bé a tothom i coneixia la situació social i tots els costums. Sabia com inspirar confiança, com fer-se passar per amic i extreure informació. Què podien esperar? Hi havia proves contra ells. Si no confessaven tot seria pitjor. Ells no eren angelets sinó que havien fet molt de mal i traït els seus pares amb el wilding. Si demanaven perdó el jutge donaria una bona sentència. Si no… que no sabien com havien acabat tants amics? Era molt millor cantar. I els detalls? En part van sortir de la premsa sensacionalista i en part sens dubte de la policia que els va ajudar a formular-ho.

Railroading! Quantes vegades ha passat en aquest món? En Neró volia donar pa i circ al poble per satisfer-lo. A vegades el poble demana altres coses. I no és sempre bo. Ai, si alguna vegada sents que demanen sang i és la teva!

Joanot

ç

Tags: Central Park, crim, Nova York, railroading

Casos actuals

En Benjamin Franklin, un dels pares fundadors de la República,  deia que només dues coses són segures a la vida, impostos i la mort. Jo n’afegiria una tercera: corrupció pública, a la que tots els diaris han de dedicar espais regulars. Quants s’en surten? Probablement molts, perquè ningú escarmenta. El sistema que hi ha contra la corrupció és una llei federal de protecció als “whistleblowers”, que són els que denuncien el cas. No sols estan protegits contra represàlies, sinó que a vegades cobren primes considerables. Pero no he sentit dir mai que hi hagi fiscals especials anti-xoriços

En aquest moment corren dos processos judicials contra personatges molt notables. Un és a Nova Jersey, que de fet en gran part és un suburbi de Nova York i afecta un home poderosíssim. Fa uns mesos van enxampar i detenir en front de les càmares de TV uns 30 individus empatollats en un procés de pagaments il.legals. Un d’ells venia ronyons per transplants.

Abans d’ahir l’infame Bernard Kerik es va declarar culpable davant el jutge. Va plorar sabent que aniria a la presó. Pobret! En Kerik era un xulo muscular, un home sense educació que havia pujat al poder fent primer de xòfer i guarda-espatlles a Rudy Giuliani abans de ser elegit alcalde. Després va rebre ascensos sorprenents que sempre li permetien distribuir contractes de construcció mantenint sempre, això sí, relacions impecables amb la Màfia: director de presons a la ciutat i fins i tot cap de la policia de Nova York durant l’episodi de les torres bessones. El van enviar a Bagdad a entrenar la policia local i en Bush el va anomenar pel càrrec de Secretari (ministre federal) de Protecció Civil. Fou una equivocació molt gran, perquè va ser quan la gent que el coneixia va començar a parlar. El senyor ja tenia masses penques.

Tammany Hall

Estava a punt d’anomenar l’alcalde irlandès O’Dwyer, empleat de tota la vida i servidor lleial d’una de les famílies més importants de la Màfia novayorquesa, sobretot del Signore Anastasia, un assassí terrible. Quan les coses se li van posar negres, l’Administració Truman el va anomenar Ambaixador a Mèxic. No va ser el primer que va marxar al país veí: no m’en recordo del nom, però un altre alcalde mes antic  també es va escapar de Nova York cap a Mèxic sense acomiadar-se de ningú, amb efectius a una maleta. Quin món!

I després hi va haver el famosíssim Boss Tweed al Segle XIX, que ha esdevingut l’emblema oficial i sinònim del mot “corrupció”, pel caire extrem dels seus robatoris. Ell era el cap de Tammany Hall, que descriuré breument abaix, que en aquell temps era un club democràtic que controlava els vots i un cop al poder, es repartia els càrrecs i els diners. Com que era impossible destituir-lo a Nova York, al final en Tweed fou acomiadat per una intervenció del parlament estatal a Albany, jutjat i empresonat. Es va escapar i va reaparèixer a Madrid, on fou detingut una altra vegada. El “Boss” Tweed va morir finalment a la presó.

Parlem breument de Tammany Hall, que es mereixeria un apunt llarg a aquest bloc. Va existir entre el segle XVIII i mitjans del XX. Els seus càrrecs prenien noms indis (de la llengua Lenape, de l’Est) per accentuar la seva dedicació a valors locals. Després d’uns anys van començar a dedicar-se a l’ajut filantròpic dels immigrants, que s’ho passaven molt pitjor que ara perquè no hi havia prestacions socials. La seva lògica era que si Tammany Hall arribava al poder (a NY o a Albany) podrien ajudar als immigrants pobres i trobar-los feina i ajuts. I si que ho feien, però… Aquesta explicació innocent desperta mals pensaments (amb tota la raó). Altrament Tammany Hall també lluitava per objectius legítims del Partit Demòcrata. El fill mes gloriós de Tammany fou el gran Governador Al (Alfred) Smith, reformador de les administracions locals estatals i un dels millors polítics novayorquesos del segle XX, el primer catòlic que fou candidat a la Presidència dues vegades. L’Smith fou qui va ensenyar com es fa una administració moderna, per exemple amb el pressupost. Vull dir que Tammany Hall, que tenia locals socials a Union Square, fou un cas mixt i complicat de feina bona i útil i robatoris miserables, gairebé inconcebibles segons qui manes però la memòria popular que queda de Tammany Hall  és que van ser lladres. Pero per molts anys es cuidaven de la seguretat i la feina de grans grups de (votants) immigrants, els quals votaven per ells i els mantenien al poder. Molts altres que van seguir no s-han ocupat mai de la gent pobre. Una cosa que sempre feien era ocupar-se de les viudes dels seus homes quan aquests morien joves. Això és el tema dels dos casos notables que segueixen.

Cuidant vídues prematures abans que hi hagués pensions

Tammany Hall a vegades funcionava, a nivell baix, com un sindicat o club d’ajuts mutus. Si els membres en podien treure una mica de seguretat, els importava poc què fessin els capitostos. Hi ha una biografia d’un personatge important que explica quines coses es van trobar a les dependències municipals una vegada que una Coalició de ciutadans honrats contra Tammany Hall havia aconseguit arribar temporalment al poder.

En aquells temps entre les dues guerres, la gent sortia molt a peu i per això hi havia molts més lavabos públics que no pas ara, quan hom només es pot refiar dels Starbucks. Sobretot a les avingudes al costat de Central Park, n´hi havia molts i en general eren estrets i molt llargs. La feina de janitor (encarregada o dona de la neteja) era una de les preferides per a viudes. Ni cal dir, que no s’esperava pas que treballessin, només que es presentessin a les hores i estaven totalment protegides contra comiats per la Llei de Servei Civil.

Doncs com que aquestes comunes, a vegades subterrànies i a vegades a casetes a la superfície, eren grans, moltes titulars del càrrec es feien tancar la part de darrere, on cobrien els daixonses, milloraven la ventilació i hi ficaven cadires. Ho transformaven tot en una Saleta d’estar per rebre coneguts i fer festes i alguna vegada fins i tot per dormir-hi. A Central Park West hi va haver un lavabo on la dona només havia respectat dos seients per visitants necessitats i al darrere, amagat de la vista públic, hi havia posat un petit piano que se sentia tocar des del carrer.

Un altre cas notable, no sé si trist o repugnant, segons es miri, fou una dona que es van trobar als locals del Comissariat de Parcs. Estava asseguda a un balanci i feia mitja o cosia. El nou cap se li va acostar a preguntar quines obligacions tenia. La dona respongué que estava allí d’ençà de la defunció del seu estimat i que ningú li havia donat mai feina. Només faltaria després de tant com havia fet el difunt. Sovint es portava feina de casa. A més li havien assegurat que podia seure tant com volgués al balancí. Que hauria de dimitir? I un daixonses! Que no coneix vostè les provisions de la Llei del Servei Civil? Jo em presento aquí cada dia a les 9 i mentre no hi hagi altres ordres, sec al balancí i vostè no em pot tocar.

Però si a la feina et volen fotre fora no hi ha res a fer. Va dimitir després de ser assignada  a dependències municipals remotes i obligada a fer hores extres.

L’Alcalde Mike Bloomberg i el (encara) Governador de Nova Jersey Jon Corzine

Que és legítim comprar càrrecs públics si s’és molt ric? Comprar-los no, però fer-se elegir, sí. La llei prohibeix als candidats que reben subvencions públiques excedir un cert límit de despeses, encara que hagin tingut donacions per damunt del limit i també se’ls prohibeix usar el seus propi diners (que és una burla perquè està permès prestar-se´ls ell mateix, un problema molt greu que va tenir la Hillary fa un any). O sigui que el cas està arreglat i ser ric no té cap avantatge.

Ha, ha!  Si algú s´ho creu, n´hi ha per atipar-se de riure. El detall és que el límit només compte QUAN EL CANDIDAT ACCEPTA AJUTS PÚBLICS, però si tot ho paga de la seva butxaca pot fer el que vulgui i no hi ha cap límit.

En Mike Bloomberg, es un bilionari de molt mèrit que s’ho ha guanyat tot ell mateix i és molt caritatiu i solidari ($230 milions donats a obres de caritat el darrer any), té una fortuna d’uns 14,7 MIL milions i és el 8è americà més ric de la nació i està a la llista FORBES dels més rics del món (fa uns anys n’era el número 4). Es propietari d’un avió i un helicòpter privats (l’altre dia el seu helicòpter es va empatollar amb la policia de Nova Jersey que gairebé va detenir el pilot). Doncs ara fa 8 anys estava avorrit i no sabia què més fer i va decidir gastar-se-les en fer-se elegir alcalde. El seu adversari podia gastar el màxim d’uns 8 milions permès per la llei i el super milionari s’en va gastar trenta-tants. Contra tots els pronòstics va aixafar l’adversari demòcrata (que havia començat amb 20 punts d-avantatge) i va inaugurar l’era Bloomberg que ara ja ha passat dels 8 anys.

Quan una cosa semblant va tenir lloc per primera vegada hi va haver gent a qui li semblava malament. De fet gairebé cap candidat legítim pot resistir una tirada d’anuncis negatius a la TV (tothom està contra els anuncis negatius, però sempre són efectius) Ni la Mare Teresa s’en sortiria amb reputació intacta. Van anar als tribunals, després als tribunals federals i ai las, fins i tot al Suprem Federal. Resultat? És un simple cas de llibertat d’expressió. Si algú té milions, pot gastar-se´ls com vulgui i pot dir en públic allò que vulgui. I que el votant americà ja és prou madur per acceptar o rebutjar, que no n’estic segur. I així s’ha quedat. Cada elecció hi ha més casos. La nació esdevé una plutocràcia: govern dels rics, per als rics i pels rics. Que consti que el Cèsar Bloomberg és un home relativament progressiu i ha estat un bon alcalde. Va estar a punt de presentar-se per President. Això no és el problema.

En Jon Corzine, Governador de l’Estat veí suburbà de Nova Jersey, del que tothom es riu però que després de Connecticut té el segon per capita més alt del país (uns $38,000/persona)  fou un Cap Executiu del poderós Goldman Sachs, avui en dia el banc d’inversions més fort del país. Gents amb el seu càrrec estan a posicions dirigents a tot el país. Sempre n´hi ha un o dos al Gabinet Federal, tant amb Obama com amb Bush.

Com en Bloomberg, en Jon un dia es va avorrir i va decidir comprar-se (vull dir fent-se elegir) com qui diu res: el càrrec de Senador Federal per l’Estat de Nova Jersey. Va servir sis anys però es veu que es va avorrir també. Era un de cent senadors i no lluïa com calia i a més no podia imposar la seva voluntat a ningú. Va dimitir i es va presentar, fent campanya amb els seus dòlars, a Governador de Nova Jersey, un càrrec molt cobert per l’ombra de corrupció. Això era un avantatge molt gran: en Corzine no tenia perquè robar res (com en Bloomberg) i va ser elegit. Ell no ho va fer malament perquè sabia molt bé com tractar realísticament problemes financers però de primer va tenir mala sort sobretot per la crisi i de segon pel seu caràcter una mica arrogant i descarat. Per exemple en mala hora va tenir un afer amb una sindicalista amb la què l’estat negociava i li va regalar una casa. Quan se li va retreure, va respondre molt emprenyat que ell i la dona eren divorciats i no havien de donar explicacions i que ell amb els seus diners feia com volia i prou. Veia massa coses així . Se les va gastar a fons el mes passat a la campanya de reelecció contra un republicà limitat en les seves despeses. Tots dos es van acusar mútuament de corrupció dia i nit a la TV. El públic es va disgustar molt per l’absurditat de les acusacions. En Corzine va perdre. Per poc però va perdre el càrrec. Deu estar patint que la inversió li ha sortit malament.

Que vol comparar algú això amb el sistema de finançament dels partits a Catalunya? En Bloomberg s’ha gastat en la reelecció el primer dimarts de Novembre probablement prop de $200 milions !!!! (oficialment $90 però no és veritat). Això excedeix tot el pressupost dels partits polítics de l’Estat espanyol, sense parlar de Catalunya. A més hi havia un límit de 2 mandats consecutius que els votants havien aprovat en referèndum dues vegades. Però els referèndums a aquest Estat són facultatius no vinculants (com preguntar a un amic què es pensa d’un problema) i en Bloomberg va enviar els seus advocats al Consell Municipal a argumentar que la participació als referèndums havia estat tan petita (l’argument s’ha sentit molt a Catalunya) que no tenia credibilitat i el Consell va suspendre el limit perquè en Blooomberg pogués ser reelegit, que ja està bé i ha indignat molta gent.

Per cert en Bloomberg ha estat reeelegit amb MENYS vots dels que van votar fa anys pel límit dels dos mandats. Que li semblarà que el resultat és vinculant aquesta vegada? Va pagar uns $200 per cada vot dipositat

JOANOT

Tags: Bloomberg, corrupció, Corzine, Nova York, política, Tammany Hall

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identifica la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va dur a l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot sobre la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay.

I ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar molt bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre joves de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps el grup principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dues. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els present van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar quan trien un altre transvestit. Hi havia unes 600 persones congregades a l’exterior i només set policies. L’home va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és molt estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom comencés a córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que la cançó còmica la coneixen bé.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, molt humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 40 anys.

Un any després, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

Avui en dia

El moviment gay no va ser fundat aquell vespre famós. De fet els primers activistes van aparèixer després de la II Guerra Mundial amb un grup d’activistes membres del Partit Comunista Americà.

On  estan avui en dia? Una cosa curiosa, com comentava fa un parell de dies el NY Times en l’ocasió de 40è aniversari, és que el moviment no ha tingut mai líders notables. Potser algú ha vist recentment la pel·lícula Milk, però en Milk era un caràcter curiós de la política municipal de San Francisco i no era cap figura nacional. El Times ens explicava perquè: és que l´única diferència entre un homosexual i els altres rau en la seva activitat sexual i d’això gairebé ningú vol parlar-ne fora del cercle familiar. Potser per aquesta raó, afegiria jo, alguna de les victòries notables que sens dubte els homosexuals han aconseguit recentment no han estat a estats progressistes sinó conservadors i rurals, on el col·lectiu gay ha usat l’argument Deixa´m tranquil a mí i jo et deixaré tranquil a tu. I a casa fem tots dos com volem. Un argument que a aquesta nació d’immigrants sempre ha tingut èxit.

Avui en commemoració de la festivitat el President Obama rep a la Casa Blanca un grup d’activistes gays, que volen queixar-se. L’Obama els va prometre moltes coses durant la campanya electoral i ara no compleix res. Per exemple els empleats federals no reben prestacions socials per les parelles homosexuals ni que estiguin casats, i a molts estats encara no es reconeix cap dret de successió ni de representació. El problema amb les prestacions, el President el podria resoldre amb una firma, si no es preocupés tant per aliats que necessita per coses més urgents. Prioritats

Però probablement als gays no els sembla que hi hagi coses més urgents. Diuen que tot és relatiu en aquest món. Les prioriats les estableix qui vol i com vol.

Si algú vol visitar el lloc

L’edifici existeix i a l’entrada hi ha una placa del departament Federal de l’Interior declarant-lo Monument Històric Nacional, que es el premi que es rep després de molts anys. A la tomba de les víctimes del 1 de Maig original a Chicago també n´hi ha un.

Pel que fa a l’Stonewall Inn original, estava molt molt malament. Diuen que no tenia ni aigua corrent i tot això era massa fins i tot per a la Màfia. El van tancar i el bar ja no existeix, però com queda dit més amunt, l’edifici sí que encar és l’original i és un dels llocs famosos del Greenwich Village

JOANOT

Tags: drets civils, gays, General, Nova York, Stonewall Inn

Aquells que s’ofeguen busquen desesperadament un lloc on amarrar-se. Imagineu-vos les il.lusions i esperances d’una nació en dues guerres, una crisi econòmica desesperant, la pitjor d’ençà de la Gran Depressió, una moneda que a vegades cau, inflació dels queviures, atur massiu, mala reputació al món, una situació desastrosa a Palestina, un deute public apocalíptic, perill de perdre la casa, bancs que tanquen… Els Lubavitchers esperen el Messies, però els Americans també. Quin pes tan gran damunt les espatlles d’aquest home. És un gran orador. Aviat veurem què més és.

Per als negres, el dia d’avui és un de glòria. No es pot posar en dubte llur alegria i sinceritat. L’Obama per a ells és un home gairebé miraculós, la prova de l’alliberacio. A la TV els vells que van participar a les lluites dels drets civils ploraven. Quin dia I quin esdeveniment tan improbable!

Vaig llegir al diari que hi havia grans monitors de TV públics instal·lats a quatre indrets diferents de Nova York, i vaig decidir anar a la plaça davant les oficines de l’Estat de Nova York al carrer 125^th. Fa un fred terrible. Després de la Independència, el president prenia possessió el 3 de marc, però al segle XIX ho van canviar al 20 gener perquè era massa temps per esperar sense un President amb poder intacte. Potser s’ho haurien de repensar.

Passo davant l´edifici de l’oficina de Bill Clinton (l’edifici de maons vermell alt) que no té cap placa amb el seu nom. Segur que ell (tothom en deia el “Bubba”) està a Washington. Deu venir la Hillary al despatx? Tenen una casa molt cara a Washington DC. La pobra Hillary. Tothom li havia assegurat que esdevindria la primera Presidenta! Va tenir mala sort de topar amb un individu de la magnitud de Barack Obama, que n’hi ha ben pocs. Al començament ni tan sols el va prendre seriosament. Diuen que li va costar aprendre’n el nom (com a molta gent). El destí és el destí, Hilària. Una de les bromes preferides dels còmics és que la falta d´hotels a Washington és tan gran que el Bubba i la Hillary han hagut de compartir habitació.

No es veu gaire gent pel carrer. Alguns porten al coll mocadors palestins I hi ha venedors ambulants amb tota mena de records cursis. Un hispà ven xurros. Són diferents dels que jo comprava a la Gran Via fa anys perquè no estan tallats amb cissures sinó que acaben en una mena de doms geodèsics.

Un pidolaire se m-acosta demanant diners per a comprar un cafè. Abans de la inflació un cafè pel carrer costava $.65, però ara ja és sempre $1.00. Per demostrar la seva bona voluntat, l´home m’ensenya que ja té més de 40 cèntims. Li donaré la resta? M’ho posa bé de preu. Li dono $1.00. Potser no ho hauria hagut de fer perquè ara l’he animat. M’ensenya una lent fotogràfica. Diu que segur que jo sé què és, perquè ell no. Penso que potser se l’ha trobat i potser l’ha robat. Quan puc, jo miro de no comprar coses robades. Me’n vaig.

Arribo a la plaça de les oficines estatals, on el dia de l’elecció hi va haver una gran festa. Està ple, però no hi trobo del tot la gentada que jo esperava. Tothom es mira la pantalla amb gran interès, criden i aplaudeixen. El moment del jurament, hi ha un esclat apocalíptic. Hi ha qui s’abraça. Perquè hi ha tants policies? Sempre diuen que és per protegir contra el terrorisme, però no tenen molta por del terrorisme aquí. No ho veig clar.

Tiro endavant. A poca distància hi ha el famós teatre APOLLO, on també fan una transmissió directa. No hi he estat mai dintre. Em penso que potser seria l’oportunitat, però un policia a la porta em diu que ja hi ha massa gent I no es pot passar.

Hora d’anar-se´n

Veig botigues amb grans descomptes, una que està fent liquidació general perquè pleguen.

Et necessitem, Obama. Sobretot necessitem tot allò que ens pensem que tu ets. Un superhome, un home just, un gran economista, un reformador. Un pare de la pàtria. En seràs? I l’esperança, ens la prendràs?

Reparteixen exemplars gratis del Daily News. Em va bé, perquè tenen tots els ninots que altrament jo busco a l’Internet. Tenen un bon dia avui. El de la BLONDIE, que és el meu preferit, ensenya el Gerent assegut a la sala de reunions a la taula voltat dels empleats. I diu: “Ja sé que no sóc gaire bon orador, però si agafo algú amb un joc a l’ordinador…”

La tira del Doonesbury és famosa per les seves critiques socials i polítiques tan sarcàstiques. Avui hi ha un nou personatge. Ens explica que de professió és un artista que dissenya tons de telèfon mòbil. És una feina dificilíssima. Ha de trobar una forma d’expressar en deu segons la personalitat i problemes del propietari i comunicar-ho a tot l’entorn.

Finalment un breu diccionari presidencial:

1) Bubba: Bill Clinton

2) Dubbya (per “W” en dialecte) George W Bush

3) Bam: Obama

JOANOT

Tags: Harlem, Nova York, Obama

Notícia de l’Esquerra Americana

Hi ha qui es pensa que als EUA no ha existit mai una esquerra política. Es una equivocació molt gran. Union Square a Nova York fou testimoni per per molts anys de les manifestacions sindicals del 1 de Maig, quan era il.legal i perillós  fer-ho. I el 1 de Maig que observa tot el món és una commemoració de la mal anomenada “sublevació” del Haymarket a Chicago, que fou un incident anarquista. I podríeu anar per una llarga llista d’artistes, escriptors, sindicalistes, fins i tot polítics ben coneguts que a primers del S XX, abans de la Guerra eren intel·lectuals progressius, algun d’ells potser fins i tot afiliat amb el petit Partit Comunista, però generalment homes i dones que havien viscut la Gran Depressió i s’interrogaven sobre el futur. Eugene Debbs, un socialista, es va presentar a President dels EUA des de la presó, aconseguint un nombre considerable de vots. I hi va haver el cas d’Henry Wallace, elegit Vice-President frls EUA al ticket de Franklin Roosevelt el 1940, que va perdre el seu càrrec per culpa d’ un discurs fervent pro-stalinista que en mala hora se li va acudir fer. Com que el 1944 ja era evident que Roosevelt s’estava morint, les forces vivents se li van presentar i el van convèncer que si volia ser reelegit Wallace no podia seguir de Vice. Era l’hora de Truman. A la primera elecció després de la mort de FDR, en Wallace es va presentar tot sol de President contra Truman però es va negar a rebutjar les acusacions de filocomunisme que li feien i es va enfonsar. Tota l’esquerra nordamericana va ser brutalment ferida de mort amb l’esclat de la Guerra Freda i el McCarthysme que, com el General Franco, no feia cap distinció entre les diferents formes i ideologies de gent d’esquerres. La gran majoria eren simplement intel.lectuals que no feien gaire més que parlar i reunir-se en grups de discussió però per al FBI eren tots comunistes i deien que estaven sotmesos a l’obediència cega del partit comunista que volia enderrocar el govern nordamericà i establir-hi una dictadura totalitària. A vegades s’afeguia que tenien intencions d’assassinar al President dels EUA. De fet, durant uns anys, els immigrants havien de firmar una declaració jurada que no arribaven amb aquestes intencions. Pobrets, no s´ho havien merescut això. Van desaparèixer entre l’espasa de l’anticomunisme militant esdevingut doctrina d’Estat i la paret de l’Stalinisme. L’incident d’abast mondial dels Rosenberg tingué ressò a tot el mon. Potser va fer escarmentar a gent de molts països. Ja no s’acceptaria mai mes que hom podia ser al mateix temps un ciutada lleial dels EUA i tenir ideologies d’esquerra.

Qui eren els Rosenberg

Els que tenen anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la  presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York)  el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política. Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturs del treball per tot el món.

La commoció durant aquest festival antiamericà fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana  havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van capçar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals. L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els esquerrans eren companys de viatge.

Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York  esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios (els joves potser potser no s’ho creuran que les ràdios espatllades es portaven a arreglar, però calia fer-ho sovint). Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix. Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.

Acusacions

El 1950, ja en plena Guerra Freda,  Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacionseren eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos. Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest desgraciat.L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos  tornaria mai a casa.

Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment  un aliat. A més,semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI (un home molt de dretes) tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplarque es podria canviar amb la condicio  que es penedissin en públic.  Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar de lloc den lloc denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, firms en les seves conviccions no es van voler  doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat.

Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren . El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy, en privat i davant les càmares de televisió (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-). A més de perseguir els seus coreligionaris, tot i essent gay ell mateix va  aconseguir fer xantatge a molts gays, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situacio domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.

Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina (saben encara els joves que eren les màquines d’escriure) els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius.  Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.

Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. (Potser en aquest lloc caldria advertir al lector que n’hi havia de proves, només que els serveis secrets no les van voler ensenyar: l’antiespionatge americà havia interceptat missatges entre Julius i Moscou,  poc professionals). Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal. El jurat els va declarar culpables de conspiració.

El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les agressions soviètiques a tot el món (!!).  Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge  va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució.

Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50e aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un des  teatres de Nova York a recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressives. Un dels dos és Professor i Chairman de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació

La Veritat

Amb el temps se sap i s’aclareix gairebe  tot. Vull dir, alguna vegada.

Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era practicament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la  ideologia que havia fet seva.

En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA  i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau. L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta  tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques,  es illustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus  que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les trascripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a l’Internet. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.

Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària.Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.

Ara fa molts pocs dies tambe es va morir als 91 anys l’advocat Katz,  defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal l’aniversari de l’execucio. La seva dona no li va voler dir i res de la confessio recent de Sobell  perque el difunt n’havia defensat sempre la innocencia i havia esgotat totes les sol.licituds de revisio de la sentencia i rehabilitacio dels Rosenberg

Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: No en tenies cap necessitat…li diu

Tags: Comunistes Americans, Esquerra Americana, Guerra Freda, Julius i Ethel Rosenberg, Nova York

La Línia 7 del METRO

Jo sempre dic als visitants que haurien de visitar els altres “Boroughs” (o districtes judicials) de la ciutat, no sols Manhattan. Brooklyn és el més interessant. El Bronx és pobre. A Queens és on viuen els ciutadans de classe mitjana que no poden pagar els preus de Manhattan. A Staten Island deixem-lo córrer. Aquest Diumenge proppassat vaig decidir prendre un dels metros de Queens, el de la Línia 7, més conegut com a Orient Express i anar a la parada final, a Flushing (hi ha qui en diu Flu-Shing) on viuen milers de xinesos. Els turistes en general visiten Chinatown, al voltant de l’Ajuntament, a Manhattan i se´n van sense saber que hi ha un altre barri xinès, potser no tan espectacular, però molt més interessant, a Flushing, una part remota de Queens. Els xinesos de Chinatown parlen la llengua cantonesa i molt residents són originaris de Hongkong. Els de Flushing, en canvi parlen mandarí i mil altres llengües i dialectes que no sé identificar. Al començament tots els inhabitants eren  de Taiwan però ara ja estan molt barrejats i han  creat una zona comercial molt gran gairebé xinesa al 100%, on viuen molt de gust. Es com una ciutat xinesa moderna, sense turistes, on es parla i s’escriu relativament poc anglès.

La tirada amb el metro és llarga. Estudiant els passatgers, segons el lloc pel que passem es poden admirar les races i religions principals del món. Cal travessar sota terra i sota l’aigua l’East River. Després, poquet a poquet, bufant sota el sol de justícia, el tren puja a un tram elevat, que transcorre pel bell mig de Roosevelt Boulevard, un microcosmos de nacionalitats i llenguatges.

Arribem al Corona Park, on es troben els estadis de tennis. L’US Open s’està jugant. Veig gent dintre dels dos estadis principals. En Nadal encara no ha begut l’oli, però un dels estadis replendeix amb el llum emès pel Federer . La parada següent és l’estadi Shea de béisbol, on juguen els Mets. Al costat ja gairebé han acabat de construir un segon estadi nou, el Citifield. La temporada vinent estrenarem dos estadis de béisbol a Nova York i un de football a Nova Jersey. Tothom construeix estadis nous amb palcs i seients de luxe. Deuen tenir diners. Al costat de l’estadi vell, veig un anunci: Sou fans dels Mets? Compreu-vos a bon preu seients de l’Estadi Shea de record! Quin acudit tan ximple. Qui compraria seients del Camp Nou?

Els carrers de Flushing

Els carrers estan tan plens de gent com les Rambles. Es natural: la tarda és magnífica, fa sol, la temperatura ha baixat i ja és agradable. I els xinesos amb els qui comparteixo els carrers són una població urbana i volen sortir dels habitatges on viuen tancats. Tenen alguns parcs, no gaires. A mí m’agrada molt el Jardí Botànic, on sovint s´hi veuen casaments a un hemicicle molt maco, però avui vaig en una altra direcció.

Flushing és una zona comercial coberta de cartells en xinès, amb una botiga al costat de l’altra, amb venedors ambulants de llibres i de menjar. Hi ha molts Restaurants. Alguns estan especialitzats en el Dim Sun, allò de les cosetes petites que per als meus amics xinesos és la cosa millor que es pot prendre per un àpat i que ara s’està posant de moda per tota la ciutat. Els establiments bons sembla que estan sempre al primer pis perquè els clients no siguin molestats per la gent i els sorolls del carrer. També hi ha moltes galeries de minibotiguetes petites que venen de tot: vestits de dona, sabates, rellotges, menjar, roba interior. Baixo una escala i em trobo amb un restaurant petitó (una fonda?) que és evidentment només per nadius de l’Est. Els clients estan asseguts en una de dues taules comunals. El dinar o sopar es compra a l’entrada: hi ha tres pots grans calents plens d’un líquid espès i gelatinós amb trocets de carn i de verdures nedant per dintre. El contingut dels pots té tres colors diferents. Probablement l’olor també és diferent però no goso ensumar res. Veig un xinés que entra, treu menjar de dues de les calderes amb una cullera molt gran, s´ho posa a una mena d’escudella o tassa i va a la caixera. La noia s’ho mira breument i cobra. M’en recordo que jo a d’entrar tenia gana. M’atreviré o no? Estaria bé: el menjar és de color vermell, blanc o groc i marró. Els colors vermell i marró em farien il.lusió, però potser podria provar els tres. M’ho penso i m’ho repenso. Doncs apa, sí. Si no puc menjar-ho com que ja he pagat me’n vaig i s’ha acabat. Però aquesta vegada és que no. Jo crec que els altres clients s’haurien admirat molt si jo m’hi hagués assegut. Ara que la pròxima vegada, segur que sí que ho faig.

Una cosa que sí que m´ha agrada molt , són els molts forns-pastisseria-cafès que hi ha. Entres i agafes una plata i unes pinces i tries entre les coses que ofereixen, pans dolços plens de coses inesperades, com ara carn de bou, peix, mango, crema, cacauets, préssecs. També tenen pastissos molt interessants. Ho portes a la caixera i si vols pot seure i consumir-ho. Estan molt bé de preu.

Veig a una d’aquestes pastisseries una senyora negra amb un nen d’uns deu anys que està triant un pastís molt gran darrere el vidre, però el noi el vol veure fora abans de dir que sí a la mare. Es dificultós treure’l sense fer malbé la decoració del pastís triat o dels que hi ha al costat omplint l’estanteria, però una dependenta xinesa molt joveneta ho fa amb una habilitat increïble, com si estigués movent peces de domino: a la dreta, a l’esquerra,  afluixa, un xic més endavant, treu un altre pastís, fica’l a un altre lloc. Un art. Miraculosament el pastís triat apareix damunt el mostrador intacte. El nen somriu. La mare no tant, perquè ha de pagar.

Vida Cultural i Política

Hi ha parades de llibres nous, sovint com és natural diccionaris. Se m’acut que en canvi als barris immigrants de Barcelona probablement no es poden comprar diccionaris catalans pel carrer. Els amos d’aquestes parades són indis, no xinesos, però també es veuen botigues grans de llibreters xinesos, amb molts DVDs de pel.lícules  i  CDs. Hi ha revistes tant de Taiwan com de la RPX. Molts llibreters no venen res en anglès. Veig les piles de llibres a les taules. Com els àrabs i els israelians, els xinesos escriuen començant a la nostra darrere pàgina. Què deuen dir els llibres? Quina frustració tan gran no entendre res de res.  La imaginació vola. Seran llibres de cuina? D´història? Novel.les roses? Llibres eròtics? No se sap. No ho diu enlloc. No es pot preguntar. Jo ho sé: contenen la saviesa oriental, els secrets meravelloses de mags, bruixots imperials, flors de tots colors, ocells magnífics, tantes coses que només ells saben! No m’havia sentit mai tan analfabet com avui. Com és possible que hi hagi tanta gent que no volen aprendre?

Als aparadors es veuen molts cartells electorals. A Amèrica no hi ha llistes de partit: tots els candidats estan recolzats per un partit però es presenten individualment. Tots els anuncis ensenyen fotos, que és molt necessari perquè altrament pel nom tot sol no es podria saber si el candidat és un home o una dona. Gairebé tots els anuncis electorals són bilingües (per tria, no imposició de ningú) però n´hi ha que estan només en xinès. Què deuen prometre? Que també enreden o està prohibit entre ells? Els xinesos tenen poques manies, són treballadors i tiren pel dret. No es preocupen massa de minúcies legals ni de coses prohibides mentre estiguin en confiança. Com que es fan ciutadans tan aviat com poden, estan organitzant tenir pes polític.

Passo davant d’una antiga sinagoga amb una casa molt gran. La sinagoga té vidres de colors amb imatges, com les esglésies cristianes. Fa alguns anys, abans que arribessin els xinesos, Flushing era predominantment un barri jueu. Però vells i ruïnosos com són aquests dos edificis, són macos. Fa temps que hi ha un anunci a l’exterior oferint-los per vendre. El terreny es tan gran que sens dubte una immobiliària el comprara, derrocara els edificis i hi construirà un edifici. Noi, quina sala d’estar tan maca i gran per donar festes i rebre amics faria el temple. Potser massa gran. Ho deixo córrer. Ben pensat, hi cabrien moltes famílies xineses dintre.

Els xinesos no semblen tenir gaire preocupacions religioses, a diferencia de molts altres immigrants, que aviat comparteixen molts dels interessos  dels americans. Als turistes els estranya però l’Espanya Imperial també era molt religiosa. Quina fortalesa deu donar saber que Deu mateix esta al costat teu en tot el que fas!

La ciutat els ha bastit al barri una biblioteca molt maca i gran. Hi he entrat sovint. Tenen de tot tant en xinès comen altres llengües locals i sobretot molts audiovisuals i cursos d’anglès. Es una qüestió de temps: tots acabaran parlant l’anglès i els seus fills fugiran de Flushing per barrejar-se  i ser igual que tothom i altres immigrants prendran el seu lloc. Sempre ha estat així.

Hi ha molts repartidors de volants i anuncis pel carrer. No s’entén què ofereixen. Evidentment no tinc cara de xinès perquè molts em veuen i no em donen res. Però una dona que porta un cartell damunt un pal és molt insistent. Jo responc que no, gràcies, sigui el que sigui. Ells indignada, em persegueix i al final entenc què diu: Massage, massage. Home, francament, probablement només ofereix massatges de debò, però contractar un massatge pel carrer d’una desconeguda… No, gràcies. Un català que es cuida pot viure molts anys

Finances

Tots els xinesos que conec ho fan molt bé amb els diners. Diuen que pel nivell d’ ingressos, sovint tenen estalvis increïbles. Me’n recordo que fa anys això mateix  també es deia dels catalans. Deu ser veritat perquè aquí, com a Chinatown, es veuen moltíssims bancs, no sols els locals sinó també d’altres amb noms exòtics. D’alguna cosa deuen viure. Fins fa poc els xinesos tenien un sistema de bancs familiars amb un vellet de la família que guardava els diners i els garantia amb la seva paraula d’honor. Però es veu que amb el progrés les coses interessants desapareixen.

Flushing té una posició privilegiada per a la gent que viuen a Long Island perquè si és aquí on vius, està a l’entrada de NY. Per això molts matrimonis xinesos venen al matí en cotxe de les seves llars suburbanes a LI, aparquen a un dels garatges i prenen el metro o un tren (o un taxi) cap a Manhattan. Al vespre es tornen a trobar davant del cotxe. Els dies es fan molt llargs.

Veig pel carrer una dona rossa, blanca, d’uns quaranta-tants que ha anat de compres i ara espera l’autobús. Estic aturat un moment i la sento parlar pel mòbil. Té accent de Madrid . Em cal reflexionar. Potser va baixar de l’avió al JFK fa anys com jo plena d’il.lusions i convençuda que faria fortuna… Potser n’ha fet i jo no ho entenc. Me´n vaig.

Em fan gràcia les botigues barates que venen de tot  per menys d’un dòlar. Els passadissos són molt estrets. Si topes amb un badoc que només mira, et quedes atascat. Arribo a la caixa a pagar per una coseta, a temps de veure una escena ridícula. Un jove d’aparença xinesa, ben vestit, entra i li diu a la caixera en un anglès perfecte, que ha vingut a parlar de la feina que anuncien. Però és que la caixera gairebé no parla anglès i no entén de què va. El jove que parla poc o gens de xinès s’explica: la feina de l’anunci. Anunci? Quin anunci? Aquí no tenim cap anunci i no oferim feina. Frustrat el jove se´n va a la porta de vidre i assenyala un cartell en xinès que hi ha pegat al vidre. Aquí, aquí ho diu. La dona surt i camina cap a la porta. I es fot a riure. El jove no sap llegir bé el xinès i es veu que ha confós l’ideograma amb una altra cosa ben diferent. Se´n va amb la cua entre les cames. Trobo que la botiga era miserable i no li hauria agradat

Déu-siau

Adéu, fins la pròxima. El metro està encara buit a aquest barri. Davant meu seuen un noi i una noia molt jovenets i modestos, sens dubte estudiants de High School. Ell sembla xinès, ella hispana. Porten bosses amb llibres escolars (en diumenge?) i ara comparteixen tan contents els auriculars d’un iPod. Quina imatge per a Nova York, un model de com acabarà aviat tot el món! Barrejat. Mestissatge total. I tothom encantat. I no passa res.

Tags: Costums, Flushing, Nova York, Vida als EUA, Xinesos