Etiqueta arxiu 'Central Park'

05 des. 2009


EL NORD de CENTRAL PARK. Història d’un crim que es va complicar

Classificat com a General

Al Nord, Central Park acaba al carrer 110th, que és el primer del Harlem oficial. Hi ha molts turistes, probablement enganyats per històries de com eren abans les coses, que tornen a casa explicant a tothom que la visita a Harlem va ser molt perillosa i que van veure escenes de misèria i opressió indescriptibles.

No és veritat en els nostres dies. Harlem és el barri negre, encara que cap al Sud cada dia hi ha més senyals de “gentrificació” que aquí vol dir invasió per gent acomodada que millora el barri i fa apujar els preus, forçant la gent pobre al carrer. L’assumpte de les relacions racials a aquesta ciutat, sempre tan progressiva i oberta, és una cosa complicada que ni vull ni podria descriure aquí. Cal viure a Nova York molts anys per entendre-ho. Però a mi m’agrada passejar pels carrers de Harlem. He trobat sempre que col·lectivament i en general els negres són gent més alegre i divertida i llampant que molts altres. I el Nord de Central Park és un pulmó magnífic per als nens, els vellets i els joves del barri. I caminar per Harlem és menys perillós que fer-ho pel Raval: amb sentit comú no ha de passar res. El crim ara ja fa temps que és molt baix a la ciutat, sobretot a Manhattan.

A l’Est de Central Park Nord

Voldria recomanar a tothom el Conservatory Garden  que ha sortit a tants films i escenes publicitàries, un oasi meravellós de serenitat i bellesa, probablement el meu lloc predilecte a l’illa. L’entrada està a la Cinquena Avinguda  a l’altura del carrer 105th, al nord de l´Hospital de Mount Sinai i del Museu de la Ciutat. S´hi entra per una gran porta de ferro, treta d’una mansió enderrocada a un altre lloc, i consisteix en dos jardins, Nord i Sud, cadascun amb una font centrada per estàtues delicioses i voltat de plantes florals i jardins molt ben cuidats per voluntaris. Entre els dos jardins hi ha una gespa verda amb una plataforma elevada al fons. Em sap greu que les fotos em surtin tan malament a  aquest bloc, perquè aquí caldria una. El meu català no és prou bo per retre homenatge al lloc.

Sortint del jardí pel Nord, s’arriba a un llac anomenat Harlem Meer. Meer! Quina exageració! No és molt gran però té moltes coses i alguna platja petiteta perquè els nens puguin arribar a l’aigua. Hi ha molts peixos i a l’estiu deixen pescar als nens… a condició que tornin a deixar lliures immediatament les pobres bèsties. Aquest sistema es diu “catch and release”. Què en deuen pensar els pobres peixos?

Camino un bon dia per la vora nord del llac. Hi ha ànecs i cignes molt grassos. Deuen ser els residents que els alimenten i no pas la ciutat. Al darrera es veu l’altre vora, ondulant, amb molta vegetació. Hi ha un camí. Es pot la volta al Meer a peu. Sec a un banc prop de la caseta que fa de centre de visitants. Al costat meu hi ha una senyora grassa d’uns cinquanta anys, vestida pobrament, que no deixa de sospirar i gemegar. No deu ser pas per falta de menjar perquè de sobte es treu alguna cosa i comença a alimentar els ànecs. Al davant hi ha un paisatge d’una gran serenitat, al darrere el tràfic infernal i els autobusos del carrer 110th. La senyora segueix gemegant mirant el cel que no sembla escoltar-la, però els ànecs estan contents de la visita. Se m’acosten però no tinc res. Rondinen. Nyec, nyec, nyec. Em sap greu. A mi també em vindria de gust menjar però ara no puc.

Al davant meu,  a la dreta veig el bunyol arquitectònic horrorós del Lasker , que a l’estiu és una piscina enorme i a l´hivern té unes tres pistes de patinatge sobre gel. Si encara viu, caldria afusellar l’arquitecte per dessacralitzar el Parc. Només veig dos nens patinant però a una de les pistes el Zamboni està aplanant la superfície del gel a una pista. M´ho miro una estona i veig que la panxa tan gran de la màquina s’omple del gel arreplegat de la pista de patinatge. Aleshores baixa cap a la vora de l’aigua i buida la càrrega deb gel al costat, fent una pila blanca que vista de lluny a ningú se li acudiria que és gel triturat, com un cocktail d’estiu. Com que fa fred, segur que la pila durarà molta estona.

A l’Oest

No em cal caminar gaire per arribar-hi. La frontera oest del Park és Central Park West, que més abaix esdevé una adreça molt cara i prestigiosa on viuen molts milionaris famosos que paguen per la vista al parc.

El que més gràcia em fa és l’escala de l’entrada anomenada “Portal dels Forasters” (Strangers Gate) que obre el pas a una escala de molta altura davant del carrer 106th. Ara fa poc es va fer famosa amb una pel·lícula de la Jodi Foster on es veia com ella i el seu amic són agredits per una banda de desgraciats, que assassinen l’home (cosa poc probable en els nostres dies) i la Jodie es compra una pistola i comença a matar a trets gent dolenta que troba pels carrers. Pujant l’escala s’arriba al cim del Great Hill, la muntanyeta on els catalans vam celebrar la Diada fa uns anys. És un camp de gespa voltat d’arbres. El propòsit de l’àrea és que recordi la natura. Cal una mica d’imaginació, però sí que la recorda.

Molt a prop, pujant i baixant per caminets i evitant els cavalls que s´hi passegen, s’arriba al Pool, un estany alimentat per una riera, el Rivulet que es veu que ja hi era quan van construir Central Park. El Pool desemboca a una caiguda d’aigua. Fa uns anys, tot passejant-m´hi vaig trobar l’equip de Sesame Street. L’ocellot groc, el Big Bird, estava intentant beure agua a galet de la cascada, que no li sortia bé, mentre dos monstres desconeguts se´l miraven rient. Seguint la riera es pot arribar aviat o a la civilització tan bruta i incivilitzada del carrer 110th, o a la dreta a molts camps de joc de bèisbol.

Al costat d’un dels caminets prop d’una carretera va tenir lloc el crim.

19 d’Abril de 1989: una dona “jogger” de 28 anys cau

Me´n recordo molt bé del lloc: a l’estil de Nova York, gent desconeguda hi havia erigit un monument espontani recordatori amb flors, estampetes, cintes de colors, targetes fetes a mà animant la víctima…

La jove en qüestió era una dona blanca de carrera amb molt d’èxit. De professió era una “investment banker” que no he sabut mai com es tradueix però que són gent que aconsellen grans empreses amb problemes financers i cobren molts dòlars. Patia d’anorèxia nerviosa i com sovint aquests malalts era molt treballadora, seriosa i compulsiva. La tragèdia va passar perquè vivia a la West Side, molt amunt, potser massa i tot. Era de raça blanca i tenia el costum que endur-se feina a casa els vespres i després de sopar treballar fins a les 10 o les 11. Aleshores es canviava al vestit de jogger i sortia al carrer, fent un tomb per Central Park Nord als voltants de mitja nit.

Aquí caldria aturar-se i dir-li a la senyora que això era una bestiesa que li podria costar molt cara, sobretot en aquells anys, perquè a aquestes hores el parc estava desert sense policia i era molt gran. Ni a Nova York, ni a Barcelona ni a Palautordera. Però ella ho havia estat fent cada vespre per anys i no li havia passat mai res i no tenia cap por. A més era un lloc públic perquè Central Park no es tanca mai i els ciutadans tenen dret anar-hi tant com volguin a qualsevol hora.

La dona en qüestió fou trobada per uns nens d’escola l’endemà molt d’hora. Tant ells com els primers policies que van arribar la van donar per morta, però vivia. Estava estesa entre les mates prop de la carretera en una gran taca de sang, mig despullada amb una ferida oberta molt gran al cap on es veia el cervell, feta amb un roc que hi havia al costat.

El tractament dels traumes cranials és una ciència que ha avençat molt els darrers anys. Morta com semblava, la van dur a temps a un centre especialitzat i contra tot pronòstic va millorar, va recuperar el coneixement als 12 dies i es va recuperar. S´ha quedat amb problemes visuals i de pensament, però viu. El problema és que no recordava l’assalt i no podia ajudar la policia.

Un mal moment: el clima racial a Nova York

Anaven malament les coses. Hi havia un predicador negre demagògic i fals anomenat Al Sharpton (que ara s’ha tornat seriós) dient bestieses provocant i organitzant manifestacions i vivint de la denúncia diària de discriminacions racials, tant reals (que n´hi havia) com imaginades. I hi havia una campanya electoral amb un alcalde negre que estava sota atac (era molt bon home, però ho havia fet malament) amb el Giuliani fent les seves insinuacions racistes implícites. I hi havia un augment del crim i gent que es queixava de ser molestada al parc per grups de joves negres. Algú havia de rebre per trencar la tensió creixent.

Aviat cinc nois negres teenagers (15, 16 anys) van ser detinguts i acusats de la violació i intent d’assassinat d’una dona blanca. La cosa aviat va prendre tons racials. Mentre que la premsa majoritària es negava a publicar el nom de la víctima, els diaris de la minoria denunciaven el seu nom en lletres capitals: una blanca era igual com una negra i no s’havia de tolerar cap tracte diferent. Hi havia tantes violacions, però només se´n parlava quan la víctima era blanca. Era veritat.

Els cinc nois aviat van confessar. Eren  de bona família mitjana i amb certa educació que no tenint res més a fer es dedicaven a fer una cosa nova que ells anomenaven “wilding”, derivat de “wild”, en aquest cas significant brètol o gamberro, que volia dir anar en grup pel parc fent bestieses i molestant la gent. Això del “wilding” va acabar d’exasperar els ciutadans respectables de Nova York. Ja n´hi havia prou. Calia actuar amb mà dura.

Considerant que eren tan joves i que van confessar els detalls del crim i demanat perdó, van rebre sentències entre cinc i dotze anys i van ser enviats a la presó. Poc a poc la pau va tornar a la ciutat. La víctima vivia i els negres dolents estaven a la presó. En Giuliani havia començat el seu regne amb ma dura.

S´havia acabat el cas?

No, només era un entreacte que duraria 13 anys.

Un jove molt dolent anomenat Matías Reyes

En Matias Reyes era un porto-riqueny de naixement, que només tenia 17 anys el temps del crim. Era (és vull dir, perquè encara viu) un psicòpata criminal, que són la gent que neixen amb algun cargol mal collat al cervell sense sentit de pietat ni de moral, incapaços de tenir emocions, que maten i fan mal per distreure´s, sense cap raó, igual com altres van de cacera o juguen a les cartes. No hi ha res a fer, ni redempció i segueixen fent mal i burlant-se de la policia fins que els fiquen a una gàbia. La gent no entenen bé aquests criminals. En general són gent intel·ligent,  d’aspecte i formes socials agradables, que passen desapercebuts o són molt benvinguts a grups socials. Hi ha qui diu que haurien de ser tancats a un manicomi i no a la presó perquè són malalts, però és com una deformitat que dura tota la vida: si no són tancats tornaran a fer el mateix una i una altra vegada.

En Matias Reyes era responsable d’un seguit d’atacs violents a dones a East Harlem (prop de Central Park) que va arribar almenys a 8 violacions i un assassinat. Se´n va parlar poc perquè gairebé totes les víctimes eren negres o hispanes. Probablement va fer coses pitjors que no podien ser provades.

Va acabar sentenciat a 33 anys de presidi a una institució d’alta seguretat, una anomenada Super Max (molt mal lloc per viure-hi) a la frontera canadenca. Diuen que quan el van arrestar ja va dir a algú que era ell el culpable del cas de la dona jogger de Central Park però ningú li va fer cas perquè aquell cas ja estava ben resolt. Quin mentider!

Però li haurien hagut de fer cas perquè malgrat les confessions tan detallades dels cinc xicots del “wilding” l’única mostra d’ADN trobada per la policia no corresponia a cap dels cinc. La cosa hauria hagut de sorprendre: violacions repetides i l’ADN pertany a un desconegut que no es entre els violadors? Molt estrany.

L’any de gràcia de 2002, l’últim noi del “wilding” havent complert els 12 anys va sortir de la presó. Poc temps després en Reyes va espetar a algú que era ell i no els cinc nois qui havia violat i malferit la dona blanca al parc. El termini per perseguir criminalment una violació (statute of limitations) casualment havia expirat o sigui que la llei ja no podia fer-hi res.

Hom es pensaria que només sentir això tota la policia i els fiscals de Nova York es van mobilitzar. No, no. La cosa va arribar no obstant a les orelles d’un senyor que coneixia bé i estimava les famílies dels cinc nois (tots vivien al mateix edifici) i van decidir  contractar un detectiu privat perquè anés a la presó amb una càmera de TV a prendre declaració al Reyes. Veient aquesta declaració filmada al final el fiscal s´hi va interessar.

En Reyes va ser portat a Manhattan i va reconstruir els detalls del crim. Els policies no s´ho creien: però si els negres havien confessat donant tota mena de detalls i no s’havien retractat mai! Als EUA hi ha una institució anomenada “Projecte Innocència” que es dedica a pagar per anàlisis d’ADN per treure de la presó gent innocent i es van interessar pel cas. I si, l’ADN misteriós trobat a la víctima pertanyia a Matias Reyes. El fiscal va demanar oficialment a un jutge l’exoneració dels cinc joves. Per acusar en Reyes ja era massa tard però ell segueix tancat.

Van cobrar els joves una indemnització per l’ empresonament? Probablement, però no és gens fàcil. A la llei anglo-saxona hi ha una cosa que s’anomena “immunitat sobirana” que vol dir que el Rei sempre té raó i ningú es pot queixar sense permís. Per querellar-se contra l’Estat de NY cal que el Parlament de l’Estat aprovi una llei particular autoritzant-ho. Es pot aconseguir. Es per aquestes coses que els parlamentaris tenen oficines al seu districte on reben ciutadans. Però no té res de fàcil. Probablement els van pagar voluntàriament alguns diners.

Perquè van confessar? D’on van  treure els detalls?

Ara és el moment d’introduir una altra expressió d’ús corrent als EUA: railroading, que és el que la policia va fer als cinc nois. Literalment railroading invoca la imatge de posar algú damunt una vagoneta amb rodes sobre el carril de tren  i empènyer: després de l’empenta la vagoneta corre tota sola. Hi havia pressió popular per donar una lliçó sobretot a algun negre dolent (encara que no ho digués ningú, estava en l’aire). L’investigador principal, un home llegendari, era un mestre de la interrogació, un policia nascut a East Harlem que ho coneixia tot i parlava al mateix dialecte i entenia molt bé a tothom i coneixia la situació social i tots els costums. Sabia com inspirar confiança, com fer-se passar per amic i extreure informació. Què podien esperar? Hi havia proves contra ells. Si no confessaven tot seria pitjor. Ells no eren angelets sinó que havien fet molt de mal i traït els seus pares amb el wilding. Si demanaven perdó el jutge donaria una bona sentència. Si no… que no sabien com havien acabat tants amics? Era molt millor cantar. I els detalls? En part van sortir de la premsa sensacionalista i en part sens dubte de la policia que els va ajudar a formular-ho.

Railroading! Quantes vegades ha passat en aquest món? En Neró volia donar pa i circ al poble per satisfer-lo. A vegades el poble demana altres coses. I no és sempre bo. Ai, si alguna vegada sents que demanen sang i és la teva!

Joanot

ç

No hi ha resposta