Etiqueta arxiu 'Motius dels Votants'

23 abr. 2024


Comparacions i Consells per als Candidats Electorals Americans i Catalans

Classificat com a General

El Govern Federal (més sovint anomenat Govern dels Estats Units, que vol dir el mateix que Federal) no organitza mai vots. Quan cal triar un nou President com aquest any, els únics que ho fan són els 50 estats, que voten individualment el mateix primer dimarts de novembre triant el seu respectiu nombre fixe de representants que envien cada quatre anys el 6 de Gener al Congrés amb els resultats finals de cada estat certificats. Aquests són lliurats al Vice-President del Senat federal i dels EUA encara en funcions,  el qual fa els comptes i proclama quins esdevindran uns deu dies després els nous President i  Vice-President. En uns 250 anys l’ex-President Donald Trump és l’únic que va intentar pervertir per força aquest procés tan simple i suplantar sense dret el President elegit, violant la venerable Constitució nord-americana. La campanya Presidencial és sempre incomparablement més cara que la dels candidats al Congrés perquè l’han de fer a tots els 50 estats i no sols a un com tots els altres. Per exemple, en aquest moment a set mesos de novembre en Joe Biden ja ha recollit donacions per 190 milions de $, mentre que en Donald Trump, forçat a gastar quantitats inconcebibles de centenars de milions en advocats, multes i indemnitzacions, sembla no tenir en mà gaire més de 30 milions. Pobret. Que consti, no obstant, que els diners no sempre han guanyat eleccions ni per Presidents ni per altres candidats.

Com que això no pot ser comparat amb Catalunya, cal considerar altres eleccions limitades a cada estat, que  es fan cada dos anys tant per triar els Representants (diputats) que aniran a lluir-se per dos anys a Washington (en nombres variables per cada estat) com els que es quedaran a la Cambra Baixa del Parlament local. Cap Congrés ha estat mai dissolt o elegit a temps different del manat, ni en temps de guerra.  Els Senadors, membres de les Cambres Altes tant estatals com federal (sempre dos senadors per estat)  reben mandats de sis anys, o sigui que hi ha alguna elecció on no s’en presenta cap. Com queda dit, els dos Senadors que van a Washington són elegits per l’estat que representen, mentre que els Senadors que es queden a la capital del seu estat, no he sabut mai de segur com són triats, però crec que representen els Comtats (Counties, una mena de Districtes o potser Províncies, perquè n’hi ha de molt grans – el nom County va sortir d’Anglaterra i Irlanda, encara que els títols aristocràtics estiguin prohibits aquí per la Constitució). Cal a més tenir en compte que des de fa molts anys només hi ha dos partits que lluitin per les eleccions i s’ho reparteixin tot entre ells: els Demòcrates i els Republicans. No és que altres estiguin prohibitis o no existeixen, és que ni remotament tenen prous diners per competir amb els dos gegants i els seus donants multimilionaris, encara que de tant en tant surt algun nou parlamentari independent o d’un tercer partit. També hi ha hagut multimilionaris que han intentat fer-se elegir exclusivament amb diners de la seva butxaca i acaben gaire sempre ensorrats i fent el ridícul.

El que queda dit no és comparable amb Catalunya, però encara hi ha una altra cosa més incompatible: que les eleccions a districtes locals sempre permetin guanyar a un sol candidat individual no sempre triat per un partit, i no pas als grups de candidats múltiples presentats per cada partit, i que per guanyar l’elecció calgui obtenir una bossa de diners  sovint enorme, de milions o en qualsevol cas de milers de dòlars, que només recaptacions  populars o donacions multimilionàries o totes dues coses poden oferir. No és tampoc ben conegut que no cal ser membre d’un partit per presentar-se a una primària i aspirar a qualsevol càrrec. Un exemple recent és l’admirat Senador progressiu Federal Bernie Sanders, dues vegades candidat seriós a la Presidència, que no ha estat mai afiliat amb el Partit Demòcrata. En els nostres dies Donald Trump és l’únic que ha aconseguit dominar totalment el Partit Republicà, sens dubte pel seu control dels diners per a la reelecció. Els dos grans Partits no tenen direcció permanent sinó que estan com els seus Consells Nacionals en mans dels ja elegits al poder polític (jo m’he preguntat sempre si els partits tenen autoritat pròpia o són simplement grups d’amics registrats amb ideals semblants). Els Consells Nacionals dels dos partits tenen sempre alguns diners, però sobretot ofereixen, o no, recomanations de gent rica disposada a financiar la campanya a un districte, no rarament en l’esperança mai escrita o promesa de guanyar accés a algú o alguna oficina que el donant generós necessita pels negocis. Els qui no semblen al Consell Nacional bons xicots(es) han de buscar els diners tots sols sense ajut del Consell Nacional, cosa difícil però no sempre impossible. Un resultat inesperat d’aquest sistema és que sembla existir poca corrupció en el sentit europeu (volent dir de gent que es vol ficar diners a la butxaca, com passa tant a la península) sinó que la verdadera corrupció innegablement present consisteix en acceptar diners per a una campanya d’elecció o reelecció de gent rica que a més d’idealisme necessita influència per assolir certs objectius, cosa sempre legal, o certes connexions o favors. Un cas ben conegut fou el de la Sra Hillary Clinton, però s’en coneixen moltíssims tots  estrictament dintre de la llei, com cal repetir sempre. Un altre punt diferent és que aquí no hi ha dies de reflexió i que si el candidat té diners pot seguir fent campanya el dia mateix de l’elecció o fins i tot davant dels col·legis de vot, sempre no obstant a certa distància de l’entrada. La policia a alguns llocs marca la distància de l’entrada on ni ell els  seus empleats de campanya poden distribuir literatura (ho fan unes passes abans). Molts estats ja permeten el vot adelantat dies abans, enviant el vot per correu, anant a certs col·legis electorals oberts dies abans, o dipositant  el vot a caixes metàl·liques vigilades dies abans o fins i tot un mes abans. Una altra diferència, és que a Catalunya com a tota Europa, hi ha molts més partits i que els Partits tenen molta més autoritat.

Una cosa tenen en comú els candidats electorals de tots els països lliures, tant dels EUA com de Catalunya. Vet aquí un exemple: el President Biden va obrir fa uns mesos la seva campanya de reelecció anunciant que ell es presentava per salvar la Democràcia d’un segon mandat de Donald Trump (cosa que segueix repetint sempre que pot) i que això seguia essent el seu motiu personal més important. Molts professionals, la gent que guanyen una fortuna dirigint i organitzant les campanyes de qui els pagui els salaris que cobren, van protestar immediatament. La declaració de Biden estava mal feta i no atreuria cap votant: la gent NO ES PREOCUPA D’IDEALS, sinó de les coses que en aquell moment els perjudiquen o els fan por. Això als EUA són per exemple la Immigració il·legal (sovint la preocupació principal), l’economia, la inflació, el preu del combustible, el crim i la inseguretat pel carrer, l’assegurança de malaltia, les tensions racials, les pensions, les armes de foc, el perill d’atur, l’ensenyament escolar, sens dubte també la preservació de la democràcia (però no en primer lloc). Després de cada elecció es publiquen enquestes ensenyant per quina raó la gent de cada grup social i posició socioeconòmica ha votat com ha votat.

Per força, això també ha de ser veritat pels Catalans i els partits haurien d’examinar-ho millor. Demanant el vot per amor a Catalunya, la seva llibertat, llengua i futur?  Aquest autor no té cap dubte que hi haurà votants que respondrien a aquest argument, però no pas prous per guanyar. Potser algun socialista que recorda els temps passats quan el PSC era un magnífic partit catalanista amb líders excel·lents, mentre ara ha quedat reduit a una agrupació provincial del PSOE dirigida per un supervisor bilingüe a les ordres de Madrid, un ex-ministre destituït que gosa aspirar a ser President de la Generalitat? Doncs ni això tampoc per una majoria. Aquest autor no té prou coneixement actual dels Catalans pel carrer, de qualsevol llengua, per saber què desitgen o esperen més que qualsevol altra cosa, probablement allunyats i indiferents als Ideals formulats per alguns partits. Hi deu haver gent, no obstant, que sí que saben com assabentar-se’n.

Desitjant la millor fortuna al Partits verdaderament Catalans, les aliances que puguin arribar a formar, i els desitjos que quedin satisfets,

Joan Gil

 

No hi ha resposta