11 nov. 2022
La Seguretat del Sistema Electoral. Inici dels Dubtes
És una veritat molt evident i indiscutible que a tothom li semblava que el nostre règim polític als EUA era tan segur que no podria mai estar en perill, però ara resulta que ens van haver d’advertir: “Sense eleccions lliures i universals no hi ha cap democràcia”, cosa que un sector considerable de la població no sembla acceptar.
Poc a poc anem entenent com va començar i com molta gent va acceptar un històric petit conflicte amb la tecnologia sense saber-ne les conseqüències terribles. Va començar en 2001 en l’elecció d’un successor a Bill Clinton. El Vicepresident Al Gore i el candidat republicà GW Bush van acabar l’elecció empatats però amb un problema: l’estat de la Florida no podia publicar un resultat (que assenyalaria qui havia guanyat i esdevindria el nou President) degut a un conflicte interpretant les perforacions de les targetes perforades d’IBM que les noves màquines interpretaven (o no interpretaven bé). La que es va armar! Tots els polítics van descendre a la Florida amb diners i amb els millors advocats.Va durar molts dies amb manifestacions i insults fins que, com tothom sabia, el Tribunal Suprem federal va intervenir i acabar decidint: el poble americà havia triat GW Bush.
Era veritat això? Era un resultat triat per la majoria? Ningú havia considerat la possibilitat que una elecció fos decidida sobre la base de les perforacions a la targeta. Encara hi ha qui ho dubta però Al Gore ho va acceptar en silenci, com calia. Ningú es podia imaginar que la idea que les eleccions no eren sempre segures amb la conseqüència lògica que no eren l’única forma d’assolir el poder, es va estendre entre els sectors polítics de dreta radical que poc a poc anaven guanyant influència. El bateig de la idea el va celebrar l’encara poc conegut Donald J Trump immediatament després de la reelecció del President Obama: aquest resultat fou una estafa electoral organitzada pels Demòcrates, que altrament seria impossible d’entendre. Trump va organitzar una absurda campanya afirmant que Obama havia nascut a Kenya i era nacionalitzat, que vol dir que no podia aspirar a la Presidència. La Casa Blanca va fer allò que era lógic: va ensenyar el certificat de naixement d’Hawai, tant la forma breu com la llarga, i un petit diari amb data que havia publicat el seu nom en la llista de naixements recents a Hawai. No va servir de res. Els atacs de Trump van seguir amb indiferència. Documents es poden falsificar i la veritat és relativa. Com va dir una assistenta a la Casa Blanca anys després, a més de la realitat hi ha sempre una realitat alternativa. Eren molt oberts, deien les coses com ells les veien. Una mentida no és cap mentida si hi ha gent que s’ho empassa i ajuda. Com deia Lope de Vega: “El vulgo es necio/ y pues lo paga/es justo hablarle en necio/ para darle gusto.”
Ja durant l’elecció de Trump ell difondria la idea que els Demòcrates eren perversos i totpoderosos i que podien falsificar resultats d’una elecció, es va anar estenent. La dreta extremista anava perfeccionant les característes secretes esfereïdores dels Demòcrates, que eren tots pedòfils. Hi va haver un atac armat a una Pizzeria de Washington exigint alliberar els nens petits que el grup de la Hillary Clinton havia raptat i amagava al sòtan d’aquest restaurant (que per cert no tenia sòtan) segons informacions als mitjans i les xarxes. Es creu el lector que això va passar? S’ho hauria de creure perquè fou exposat a molts diaris. Sentit comú i racionalitat havien desaparegut al mateix temps que la credulitat havia assolitat un nivell difícil d’acceptar en la nostra espècies. Trump havia trobat el camí: les eleccions ja no el preocupaven, perquè hi havia formes alternatives de mantenir-se o guanyar el poder. Important era només que ell fos qui sabia què calia fer, com abans d’ell gent com Hitler, Mussolini o Franco havien pensat i dit. Trump afirmà repetidament que només un frau electoral el podria treure de la Casa Blanca. No hi havia cap dubte, ni es necessitaven proves. Era com una veritat religiosa. Seria ell qui intentaria el frau.
Quan esdevingué evident que Trump havia perdut, per primera vegada en la història d’aquesta nació es va negar a acceptar-ho trencat una bona tradició que tenia més de 200 anys Una vegada ell havia dit a un espantat antic governador que pensava ajornar l’elecció potser per un any. Els seus addictes i servidors pagats van presentar 62 demandes judicials basades en el jutjament de Trump però sense proves. Algunes foren rebutjades pels jutges amb burletes i al Tribunal Suprem igual. Trump va fer una trucada fatal al Secretari d’Estat de Georgia demanant com un favor que li afegís els vots que necessitava. El funcionari va rebutjar però va tenir el seny d’enregistrar i fer sentir en directe la conversa a un advocat. Però Trump ja havia decidit i segueix afirmant en públic en els nostres dies que tot fou un “Steal” (robatori). El Comitè d’Investigacions de la Cambra de Representants ha demostrat amb testimonis públics que fins i tot els seus propis representants i oficials li havien negat el suport. Trump va intentar substituir-los amb els ninots sense qualificacions que anava trobant, sobretot un creient desconegut sense qualificacions per servir per unes setmanes com a Fiscal General i anunciar que hi havia indicis de frau electoral, cosa que el verdader Fiscal General es negava a fer. Va arribar a intentar en dues ocasions fer sortir al carrer soldats federals (no de la Guàrdia Nacional sota les ordres dels Governadors) a atacar i arrestar manifestants i finalment va intentar l’atrocitat de fer soldats federals entrar a tots el Col·legis electorals i treure’n les màquines usades pels Demòcrates per fer el “frau” (la companyia que va construir aquestes màquines computeritzades ha presentat una querella per difamació). Tot era absurd. Hi ha també rumors que Trump havia discutit amb generals altres coses molt anticonstitucionals que més val no anomenar. En qualsevol cas al Pentàgon s’havien preparat per resistir en cas que Trump volgués nomenar algun titella al front de la casa. Evidentment aquest senyor estava parlant d’una insurrecció. Però els militars com molts ciutadans havien jurat protegir la Constitució contra enemics interns i externs.
Els esdeveniments del 6 de Gener, dia quan el Vicepresident al davant del Congrés tenia la clara obligació d’obrir les cartes dels 50 estats informant dels resultats del vot i declarar oficialment que Biden havia guanyat i havia de ser President. Pence havia exercit les seves funcions de Vicepresident en el servei fidelíssim de Trump però en aquest cas es va negar a violar la Constitució substituïnt les notificacions oficials amb altres falses preparades per grups radicals Trumpistes enviats per Correu. Això fou massa per Pence. Hauria estat un crim gravíssim mereixedor d’empresonament. Aviat manifestacions amb una forca disposats a penjar-lo com a traïdor van aparèixer a l’exterior del Capitoli, amb crits demanant la seva mort.
La rebel·lió, invasió del Capitoli amb gent violenta arribada de tota la nació, violació d’oficines, entrada al Senat, les fugues necassàries de tots els legisladors, les morts de policies (5 persones van morir) i uns 150 policies van declarar haver estat ferits. El servei secret, amagat amb Pence a un sòtan temien que els agressors el matessin. El Sr Trump havia fet abans de l’esdeveniment un discurs provocador animant la seva gent, que ell estimava tant, a anar al Capitoli a fer-lo reelegir. Va intentar posar-se al davant de la marxa insurreccionista ell mateix agredint els agents del Servei Secret que ho van impedir gairebé per força. Com haurien pogut protegir el President en un tal lloc? Mentre tant els insurreccionistes ja havien passat les primeres barreres i entrat al Capitoli per força. El telèfon de la Casa Blanca no parava de sonar demanat que Trump aparegués a la TV retirant la seva gent, però Trump seia davant un receptor de TV al seu menjador i no deia ni feia res, fins que els seus funcionaris gairebé el van forçar a fer-ho amb un discurs preparat. L’incident al Capitoli havia estat molt ben preparat per grups de militants violents distribuïnt i dirigint la gent. Com que hi ha càmeres de TV per tot arreu, el FBI va jurar que farien pagar a tothom, perquè evidentment havien participat en un acte de sedició amb intent de substituir el cap d’estat, violat i amenaçar el Vicepresident, molts (gairebé tots) els congressistes i molts empleats i funcionaris. No puc recordar ara quanta gent fou buscada, detinguda, jutjada i ficada a la presó perquè havien participat en un acte de sedició violent. Sí, això sí que era una verdadera sedició que fins i tot el cap corrent del PSOE hauria qualificat com una disrupció de l’ordre públic no greu sinó gravíssima amb víctimes i amenaces. Els ciutadans que van intentar votar a casa nostra aquell Primer d’Octubre no havien fet res d’això i ningú tenia el dret de parlar de sedició, i menys encara, de detenir i enviar a la presó ningú.
Quina lliçó cal treure d’aquest horror? Els Republicans, encara dominats per Trump van començar a dir que tot havia estat una expressió política protegida per la Constitució i que eren patriotes, o fins i tot turistes que volien visitar el Capitoli (!!!) Repetint una mentida als addictes per absurda que sigui pot conduir a convertir-la en una bandera intocable. I que molts partits al món podrien haver entès la lliçó, i acceptar la violència com a mitjà d’assolir el poder. No importa si és veritat o no, només que s’hi cregui. Cal vigilar certs partits perquè molts repeteixen acusacions falses. Acabarà Trump a la presó? No ha pasat mai i molta gent té por degut al nombre de seguidors.
No puc tancar aquest apunt sense recordar una odiosa atrocitat pronunciada a Madrid en 1936 per un personatge feixista, que em van fer aprendre de memòria a una classe de Formación Política : Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas.
Joan Gil