Etiqueta arxiu 'Germans Scholl'

03 nov. 2017


Accions judicials del passat

Classificat com a General

Die weiße Rose (“La Rosa Blanca”), Múnic, Febrer de 1943

Els qui parlen de la població alemanya durant a segona meitat de la II Guerra Mundial, haurien de considerar els moviments estudiantils de protesta, que el règim nazi no volia tolerar no obstant el seu poc significat. Els feixistes alemanys responien amb atacs policials i judicials brutals, que sovint acabaven en execucions. Perquè tenien un problema amb els estudiants? Perquè les autoritats els obligaven a anar per unes setmanes al front (a tots, però sobretot als estudiants de medicina, a fer d’infermers) on veien la realitat i tornaven explicant la veritat: Alemanya estava perdent. Les ocupacions a la Unió Soviètica eren d’una crueltat odiosa i injustificada. L’antisemitisme era pintolerable.

Hans i Sophie Scholl eren dos estudiants bavaresos a Munic, fills d’una família progressiva reduïda al silenci. El germà estudiava medicina i acabava de tornar d’una “visita” a Stalingrad. Va començar a fer reunions amb amics de confiança, entre ells un xicot nascut a Rússia que parlava la llengua perfectament i un professor de Musicologia. El grup va triar el nom Rosa Blanca, probablement tret d’un poema alemany, i no va tenir cap organització formal, encara que molts veien a Hans Scholl com a cap del grup. Van durar uns set mesos.

Els dos Scholl havien imprès tots sols octavilles o fulls volants (dits en català fulls propaganders) reproduint un sermó d’un Bisbe anti-nazi que denunciava l’eutanàsia amb l’objectiu de purificar la raça germànica com una bestiesa estúpida, cruel i inhumana. Van decidir que l’única feina que podien fer era produir, reproduir i distribuir aquests fulls propaganders amb crítiques del règim nazi, que van arribar a distribuir no sols a Munic sinó a contactes de confiança a altres universitats alemanyes. Hi havia poques fonts alternatives d’informació pel públic. El segon volant repartit ja per la Rosa Blanca tractava críticament amb l’antisemitisme. Al començament el seu estil era una mica intel·lectual, no sempre fàcil de seguir, després va esdevenir més polític i popular.  Es van fer conèixer a diverses universitats, però la seva importància era insignificant. Prou que sabien que la GESTAPO, la policia, els buscava.

I un dia la Sophie va fer una equivocació. Havia anat a classe amb en Hans duent un maletí ple de fulls volants, que van distribuir sense incidents de forma que els estudiants els trobessin quan sortissin de classe. Arribada gairebé a la sortida de l’edifici, la Sophie va notar que li havien quedat uns quants volants al maletí. En mala hora va decidir tornar a l’atri i pujar les escales fins una barana, des de la qual llençaria els papers. Un empleat de la Universitat la va veure.

Els germans foren detinguts i interrogats per la Gestapo. En Hans va intentar protegir la Sophie dient que ella només era la seva germana i no sabia res, però la noia, molt orgullosa, ho va rebutjar, declarant-se solidària en tot. Estaven al final imminent de la batalla de Stalingrad, que va marcar el començament de la caiguda del règim.

Menys d’un mes després de la seva detenció van ser encausats i jutjats per un Volksgerichthof, un Tribunal Popular, presidit per un jutge que no deixava defensar-se a ningú i repartia sentències de mort sumaríssimes d’acord amb la legislació nazi, única que hi havia. Quatre acusats (quatre sentencies de mort per judici era el màxim que li deixaven fer), començant pels germans Scholl, foren decapitats en la guillotina hores després del procés. Havien estat estudiants pacífics i demòcrates, executats només per repartir octavilles que poca gent llegia.

Un resistent va aconseguir una còpia del darrer full volant i va poder passar-lo des d’Escandinàvia als Anglesos, els quals en van fer milers de còpies i les van deixar caure des d’avions al territori alemany no alliberat. Poc temps després hi va haver dos judicis més contra altres membres de la Rosa Blanca amb un grapat d’execucions addicionals al primer, no pas al segon quan ja tot s’estava ensorrant i els darrers acusats, que verdaderament no havien fet res, se’n van sortir vius. Aquell jutge fatal no es va presentar, essent substituït per un jutge normal, que va declarau-los innocents per falta de proves. El caos terminal havia començat.

Resultats? La primera reacció després de la guerra fou un llibre escrit per una tercera germana Scholl més jove. Poc després el nou govern democràtic bavarès va finançar un film biogràfic i poc a poc el nom Scholl fou reconegut i es va estendre. És difícil comptar quants llibres, pel·lícules i programes de TV s’han vist. Els Germans Scholl tenen avui en dia molts monuments públics, estàtues, fonts i fins i tot una Plaça al Camp Universitari de Munic. Els seus escrits poden ser trobats fàcilment. Una curiositat inesperada: com que el company nascut a Rússia era un fervent Cristià Ortodox, ha estat canonitzat i elevat als als altars per l’Església Ortodoxa Russa.

El nou Govern democràtic federal va haver de reobrir els processos perquè el President del Volksgerichthof havia estat un verdader jutge nomenat legalment pel govern alemany. El Bundestag democràtic va declarar l’execució dels Scholl  un assassinat judicial. (sic, oficialment). Els Catalans amb el President Companys no hem tingut tanta sort.

Un cas de Gitanos, Guàrdies Civils i un Capellà al Camp de la Bota

A final dels anys 50 i començament dels 60 vaig tenir al Batxillerat un professor admirable, amb grans preocupacions socials que era un capellà membre de l’Orde que regia el Col·legi. Aquest Pare B (em guardo el nom perquè no n’he sentit parlar des de fa mes de 40 anys) va decidir abandonar la seva còmoda residència i la llar dels seus pares molt prop del Cole per anar a establir-se a una barraca del Camp de la Bota, a Sant Adrià. Jo hi anava regularment i vaig seguir tenint alguns contactes superficials amb el Pare B. perquè explicava coses interessantíssimes i jo no sabia res dels desgraciats que vivien allí. Hi havia una trama de corrupció policial relacionada amb els traspassos de barraques. Calia pagar per fer un traspàs o venia un camió a enderrocar-la, com la llei manava. Si els nou residents pagaven, la llei ja no era tan exigent. L’alcalde Porcioles, antic notari de la meva família, va construir amb pessetes municipals una font d’aigua fresca al centre del Camp. Va explicar en un discurs quant el govern es preocupava d’aquells homes i dones, imagineu-vos, una font on també es podia al mateix temps rentar roba. Va sortir a La Vanguardia Española amb una foto de dones contentíssimes rentant roba a ma. Era molt generós.

Essent un home de carrera amb educació bona, el Pare B ajudava molta gent i tothom que tenia un problema el venia a veure i treballava de franc. Així és com es va veure embolicat amb moltes coses espinoses, sobretot amb la llei. Ell defensava sempre la justícia més que la llei, cosa molt perillosa a l’Espanya de Franco. Vivien al Camp dos pobres homes (perdoneu el qualificatiu), militants ideològics de la Falange, que vaig veure sovint en uniform i camisa blava, que havien rebutjat privilegis i creien fermament en el contingut social de la doctrina feixista formulada per José Antonio. Ajudaven sovint usant la seva influència al partit els esforços per millorar el tracte dels residents i combatre corrupció. Una vegada van insistir en parlar amb el Governador Civil com a Jefe Provincial del Movimiento, que no va servir de res. Tornant al Camp derrotats i escarnits, van anar a la barraca del Pare B i, quadrant-se, el van saludar amb el braç en alt. Hi ha tota mena de tragèdies i enganys al món.

Un dia, hom va anunciar que el Pare B faria una conferència a la Universitat sobre el racisme de la Guàrdia Civil tractant amb els Gitanos (que sembla que ara prefereixen dir-se Romanis). Efectivament n’hi havia bastants, sovint fora del Camp. A un final de l’àrea hi havia un bar que estava bastant be i la parella de Guàrdies Civils s’hi asseia a refrescar-se alcohòlicament al vespre. Quan topaven amb un gitano, l’apallissaven, insultaven i li feien coses molt dolentes.

La conferència fou suspesa per ordres de la policia (cal obeir la llei sempre, per estranya i injusta que sembli). Després d’una interrogació el Pare B fou posat a disposició del Tribunal d’Ordre Públic amb les acusacions habituals de sedició, violència, conspiració, etc, molt alienes a la personalitat del Pare B. A més, no li havien permès donar la conferència, o sigui que gràcies a la Guardia Civil no havia fet res de res.L’acusat va poder contractar un bon advocat i van preparar una defensa basada en provant la realitat de les seves denúncies.El Pare sabia de què parlava. Els GC eren racistes!

El dia del brevíssim judici, l’advocat volia començar invitant testimonis a descriure com els gitanos eren tractats per la GC. Enrabiat, el Jutge President ho va aturar en sec. Si l’advocat es pensava que al seu Tribunal hom podria insultar amb impunitat la gloriosa Benemèrita o Espanya, ja podia plegar i anar-se’n. El Pare B fou condemnat i sentenciat potser a dos anys. No me’n recordo del tot. El seu crim fou només haver volgut dir la veritat en public. Pocs anys després, se’n va anar a Mèxic i no n’he sentit parlar mai mes. Els jutges d’aquest Tribunal eren sens dubtes funcionaris de l’Estat legítimament nomenats.

Vetting i la tria de nous jutges, el problema de la independència judicial

Parlant de les relacions prohibides entre el Govern i els nominalment independents jutges, cal entendre que rarament les violacions depenen de diners o corrupció. No sé com es trien els jutges de l’Audiència Nacional. Als EUA els jutges estatals són elegits a la butlleta electoral. Poden presentar-se tots sols o com membres d’un partit, però l’elecció costa diners. Tots els jutges federals són elegits pel President dels EUA però han de ser confirmats pel Senat, que els fa declarar davant el Comitè Judicial bipartidista, on han de respondre preguntes i explicar què pensen de moltes coses. El Comitè envia una recomanació al ple del Senat, que accepta el nou jutge o no. La Cambra de Representants no participa en el procés. Resulta sempre que els jutges són molt independents.

L‘acció més important en la tria d’un nou jutge és sempre el vetting (“investigació” en anglès, però es diu gairebé només dels nomenaments per càrrec públic) com diuen els Americans, l‘interrogació per saber-ho tot del candidat: de quin partit és, família, historial professional, experiència, caràcter, diaris que llegeix, opinions legals a casos on ha participat, grups o nacions que odien, opinions polítiques, projectes pel futur, actuacions públiques… Tot allò que calgui per entendre no sols el seu coneixement de la llei, sinó quina mena de persona és. Poden fer preguntes legítimes o intolerables i ningú en sabrà res. Tots coneixem gent que no viuen de la política però tots sabem perfectament si són o afavoreixen el PP o ERC, i ho deixen ben clar quan parlen. Alguns parlen de política en to de veu fort, com l’ex-diputat Garcia de Badalona, i altres amb indiferència total. És així com les places de jutge es poden omplir amb jutges segurs, amics i és molt difícil de combatre. Sobre el paper, és legítim i legal pel Partit al poder.

Als EUA els jutges de cassació i els suprems tant d’estats com del federal de Washington, no tenen obligació d’acceptar casos i es poden negar a fallar-los, cosa que fan sovint. Els jutges, com els fiscals tenen sempre discreció per rebutjar coses que no els semblen be. Els jutges alemanys poden respondre a un litigant que allò que ell vol no mereix la protecció de la llei. Però un amic no faria mai ni toleraria aquestes coses contra el Partit que l’ha elegit, no pas per corrupció o per haver rebut una ordre explícita, sinó perquè les coses són així si hom vol fer carrera.

I aquest és el centre del problema, el vetting. Si no és possible nomenar jutges neutrals, almenys caldria tenir-ne de totes les inclinacions. Un partit democràtic no permetria nomenar candidats amb opinions extremes o odis nacionals. Potser hom podria incloure el tema en les plataformes electorals per tal que el poble ho entengués.

La Universitat de Pennsilvània te un lema tret d’un escriptor llatí que s’ha fet famós als EUA:  LEGES SINE MORES VANAE. Les lleis no serveixen de res si no van acompanyades de bona moral. Que una llei hagi estat escrita, no tanca la discussió sobre la seva legitimitat. Penseu en els dos casos anteriors. És sempre la gent que l’aplica.

Els jutges són una de les tres branques de Govern relativament independents, juntament amb l’executiu i el Parlament. Els fiscals en canvi, són supervisats pel govern, però no se suposa que puguin legítimament acceptar ordres afavorint coses polítiques o interessos del govern. A la majoria d’estats, el càrrec és electiu. El fet que els jutges siguin relativament independents, no vol dir que siguin sobirans i la seva obligació és servir al poble, no posar-se per damunt. Sobirà és només el poble i un jutge que es fica en política traeix i mossega la ma que l’alimenta. Als països democràtics, totes les institucions lliures com la judicatura tenen sistemes i mecanismes interns per exigir disciplina, vigilar-se  i disciplinar quan cal.

La Constitució Federal Suïssa prohibeix terminantment al·legar que una llei o resolució del Parlament sigui inconstitucional. Si una proposició passa un Referèndum, el sobirà ha parlat i no cal ni es pot fer res més. Per entendre la raó, serveix mirar enrere  i considerar la catàstrofe de 2010 a Espanya. Un nou Estatut havia estat aprovat per dos governs, dos parlaments i un referèndum (autoritzat). Però aleshores probablement per odi, el PP dirigit pel Rajoy el va enviar al TC que el va destroçar i a més escriure que allò que ells deixaven era el límit màxim i prou per sempre més. Resultat d’aquesta violació de la Constitució? Set anys de desordre, caos, divisió política, desprestigi creixent d’Espanya, un Gobierno cada dia més autoritari, ridícul de Rajoy a la UE, un escàndol internacional i una crisi gravíssima. Gràcies, Rajoy, i gràcies senyors jutges! Pugeu a la plataforma i saludeu.

Joan Gil

 

No hi ha resposta