Els EUA són diferents

El Govern Federal (més sovint anomenat Govern dels Estats Units, que vol dir el mateix que Federal) no organitza mai vots. Quan cal triar un nou President com aquest any, els únics que ho fan són els 50 estats, que voten individualment el mateix primer dimarts de novembre triant el seu respectiu nombre fixe de representants que envien cada quatre anys el 6 de Gener al Congrés amb els resultats finals de cada estat certificats. Aquests són lliurats al Vice-President del Senat federal i dels EUA encara en funcions,  el qual fa els comptes i proclama quins esdevindran uns deu dies després els nous President i  Vice-President. En uns 250 anys l’ex-President Donald Trump és l’únic que va intentar pervertir per força aquest procés tan simple i suplantar sense dret el President elegit, violant la venerable Constitució nord-americana. La campanya Presidencial és sempre incomparablement més cara que la dels candidats al Congrés perquè l’han de fer a tots els 50 estats i no sols a un com tots els altres. Per exemple, en aquest moment a set mesos de novembre en Joe Biden ja ha recollit donacions per 190 milions de $, mentre que en Donald Trump, forçat a gastar quantitats inconcebibles de centenars de milions en advocats, multes i indemnitzacions, sembla no tenir en mà gaire més de 30 milions. Pobret. Que consti, no obstant, que els diners no sempre han guanyat eleccions ni per Presidents ni per altres candidats.

Com que això no pot ser comparat amb Catalunya, cal considerar altres eleccions limitades a cada estat, que  es fan cada dos anys tant per triar els Representants (diputats) que aniran a lluir-se per dos anys a Washington (en nombres variables per cada estat) com els que es quedaran a la Cambra Baixa del Parlament local. Cap Congrés ha estat mai dissolt o elegit a temps different del manat, ni en temps de guerra.  Els Senadors, membres de les Cambres Altes tant estatals com federal (sempre dos senadors per estat)  reben mandats de sis anys, o sigui que hi ha alguna elecció on no s’en presenta cap. Com queda dit, els dos Senadors que van a Washington són elegits per l’estat que representen, mentre que els Senadors que es queden a la capital del seu estat, no he sabut mai de segur com són triats, però crec que representen els Comtats (Counties, una mena de Districtes o potser Províncies, perquè n’hi ha de molt grans – el nom County va sortir d’Anglaterra i Irlanda, encara que els títols aristocràtics estiguin prohibits aquí per la Constitució). Cal a més tenir en compte que des de fa molts anys només hi ha dos partits que lluitin per les eleccions i s’ho reparteixin tot entre ells: els Demòcrates i els Republicans. No és que altres estiguin prohibitis o no existeixen, és que ni remotament tenen prous diners per competir amb els dos gegants i els seus donants multimilionaris, encara que de tant en tant surt algun nou parlamentari independent o d’un tercer partit. També hi ha hagut multimilionaris que han intentat fer-se elegir exclusivament amb diners de la seva butxaca i acaben gaire sempre ensorrats i fent el ridícul.

El que queda dit no és comparable amb Catalunya, però encara hi ha una altra cosa més incompatible: que les eleccions a districtes locals sempre permetin guanyar a un sol candidat individual no sempre triat per un partit, i no pas als grups de candidats múltiples presentats per cada partit, i que per guanyar l’elecció calgui obtenir una bossa de diners  sovint enorme, de milions o en qualsevol cas de milers de dòlars, que només recaptacions  populars o donacions multimilionàries o totes dues coses poden oferir. No és tampoc ben conegut que no cal ser membre d’un partit per presentar-se a una primària i aspirar a qualsevol càrrec. Un exemple recent és l’admirat Senador progressiu Federal Bernie Sanders, dues vegades candidat seriós a la Presidència, que no ha estat mai afiliat amb el Partit Demòcrata. En els nostres dies Donald Trump és l’únic que ha aconseguit dominar totalment el Partit Republicà, sens dubte pel seu control dels diners per a la reelecció. Els dos grans Partits no tenen direcció permanent sinó que estan com els seus Consells Nacionals en mans dels ja elegits al poder polític (jo m’he preguntat sempre si els partits tenen autoritat pròpia o són simplement grups d’amics registrats amb ideals semblants). Els Consells Nacionals dels dos partits tenen sempre alguns diners, però sobretot ofereixen, o no, recomanations de gent rica disposada a financiar la campanya a un districte, no rarament en l’esperança mai escrita o promesa de guanyar accés a algú o alguna oficina que el donant generós necessita pels negocis. Els qui no semblen al Consell Nacional bons xicots(es) han de buscar els diners tots sols sense ajut del Consell Nacional, cosa difícil però no sempre impossible. Un resultat inesperat d’aquest sistema és que sembla existir poca corrupció en el sentit europeu (volent dir de gent que es vol ficar diners a la butxaca, com passa tant a la península) sinó que la verdadera corrupció innegablement present consisteix en acceptar diners per a una campanya d’elecció o reelecció de gent rica que a més d’idealisme necessita influència per assolir certs objectius, cosa sempre legal, o certes connexions o favors. Un cas ben conegut fou el de la Sra Hillary Clinton, però s’en coneixen moltíssims tots  estrictament dintre de la llei, com cal repetir sempre. Un altre punt diferent és que aquí no hi ha dies de reflexió i que si el candidat té diners pot seguir fent campanya el dia mateix de l’elecció o fins i tot davant dels col·legis de vot, sempre no obstant a certa distància de l’entrada. La policia a alguns llocs marca la distància de l’entrada on ni ell els  seus empleats de campanya poden distribuir literatura (ho fan unes passes abans). Molts estats ja permeten el vot adelantat dies abans, enviant el vot per correu, anant a certs col·legis electorals oberts dies abans, o dipositant  el vot a caixes metàl·liques vigilades dies abans o fins i tot un mes abans. Una altra diferència, és que a Catalunya com a tota Europa, hi ha molts més partits i que els Partits tenen molta més autoritat.

Una cosa tenen en comú els candidats electorals de tots els països lliures, tant dels EUA com de Catalunya. Vet aquí un exemple: el President Biden va obrir fa uns mesos la seva campanya de reelecció anunciant que ell es presentava per salvar la Democràcia d’un segon mandat de Donald Trump (cosa que segueix repetint sempre que pot) i que això seguia essent el seu motiu personal més important. Molts professionals, la gent que guanyen una fortuna dirigint i organitzant les campanyes de qui els pagui els salaris que cobren, van protestar immediatament. La declaració de Biden estava mal feta i no atreuria cap votant: la gent NO ES PREOCUPA D’IDEALS, sinó de les coses que en aquell moment els perjudiquen o els fan por. Això als EUA són per exemple la Immigració il·legal (sovint la preocupació principal), l’economia, la inflació, el preu del combustible, el crim i la inseguretat pel carrer, l’assegurança de malaltia, les tensions racials, les pensions, les armes de foc, el perill d’atur, l’ensenyament escolar, sens dubte també la preservació de la democràcia (però no en primer lloc). Després de cada elecció es publiquen enquestes ensenyant per quina raó la gent de cada grup social i posició socioeconòmica ha votat com ha votat.

Per força, això també ha de ser veritat pels Catalans i els partits haurien d’examinar-ho millor. Demanant el vot per amor a Catalunya, la seva llibertat, llengua i futur?  Aquest autor no té cap dubte que hi haurà votants que respondrien a aquest argument, però no pas prous per guanyar. Potser algun socialista que recorda els temps passats quan el PSC era un magnífic partit catalanista amb líders excel·lents, mentre ara ha quedat reduit a una agrupació provincial del PSOE dirigida per un supervisor bilingüe a les ordres de Madrid, un ex-ministre destituït que gosa aspirar a ser President de la Generalitat? Doncs ni això tampoc per una majoria. Aquest autor no té prou coneixement actual dels Catalans pel carrer, de qualsevol llengua, per saber què desitgen o esperen més que qualsevol altra cosa, probablement allunyats i indiferents als Ideals formulats per alguns partits. Hi deu haver gent, no obstant, que sí que saben com assabentar-se’n.

Desitjant la millor fortuna al Partits verdaderament Catalans, les aliances que puguin arribar a formar, i els desitjos que quedin satisfets,

Joan Gil

Tags: Eleccions Americanes, Eleccions Catalanes, Ex-President Donald Trump, Motius dels Votants, President Joe Biden

Coses que cal saber per entendre la situació

El vot del primer dimarts de Novembre no és cap vot federal, perquè això no existeix: el Congrés federal només va fixar la data ja fa molts anys, però es tracta de 50 eleccions separades fetes segons les lleis i procediments estatals (51 si comptem Washington DC, que no és cap estat). Aquí parlarem de l’elecció presidencial només però la butlleta conté un llistat llarguíssim de càrrecs per elegir, com 33 senadors (un terç), tots els representants a la Cambra Baixa (l’anomenada Casa dels Representants, més de 400), i a alguns estats es fan coincidir també les eleccions locals: governador, ministre de justícia, representants i senadors a l’assemblea estatal, caps de policia, jutges de tota mena, altres càrrecs i sovint referèndums locals. Les dues Cambres Federals, el Senat i la Casa de Representants no han estat mai ni poden ser dissoltes. El seu termini (2 anys pels representants i 6 pels senadors) comença i acaba automàticament  el 3 de Gener cada dos anys.

Un problema molt complicat que s’ha discutit molt és que el President no és elegit per majoria popular sinó pels estats a través d’un Col·legi Electoral, com exigeix la Constitució. El nombre d’electors de cada estat depèn de la seva població i és sempre igual als dos senadors federals que tots tenen, més el representants que toquin segons la població amb un mínim d’un. Hi ha doncs estats i la capital Washington que tenen tres electors, el mínim, i estats com Califòrnia o Nova York amb cinquanta-tants. Aquesta situació condiciona moltes coses. Hi ha estats on el resultat del vot popular és tan clar i segur que els candidats gairebé no hi fan campanya (com ara Nova York o Califòrnia). La lluita electoral es confina als estats sense majories clares (diguem la Florida, Arizona, Wisconsin, Pennsilvània) que son els relativament  pocs llocs on els candidats lluiten i els seus electors poden decidir qui guanyarà. Que el vot electoral superi el popular ja ha passat moltes vegades. Pels pares fundadors al segle XVIII, el federalisme era molt important i no es fiaven del seny individual. El lector pot afegir-se a la discussió interminable sobre el tema.

El Partit Republicà intenta suprimir els vots tant com pot

Això va començar després de la guerra civil. Els republicans de Lincoln havien guanyat, però això no volia dir que veiessin els negres com iguals i els van denegar o fer difícil votar. Després de la mort de Kennedy, el President Lyndon Johnson va fer aprovar la llei de drets civils seguida d’una segona llei electoral que establia clarament el dret dels negres a votar. Fou una gran victòria pels lluitadors dels Drets Civils.

Però fins al dia d’avui el problema no s´ha resolt. Caldria molt espai per explicar-ho, però hi ha moltes formes de fer la punyeta amb lleis estatals perquè només pocs negres puguin votar. Perquè ho fan? Potser per racisme, qui ho sap, però sobretot perquè l’experiència demostra que contra menys gent voti, millors son els resultats republicans. I perquè? Ells diuen sempre que perquè hi ha frau massiu (!) i encara que no puguin donar exemples, ho segueixen dient. Trump immediatament després de la seva elecció va començar a cridar que la Clinton havia tingut milions de vots més que ell degut a frau massiu dels Demòcrates. Quines  proves tenia? Cap. Era una mentida absurda que tots els responsables d’eleccions negaven. Però Trump segueix repetint-ho.

Les enquestes i els plans postelectorals de Trump

Els resultats actuals (publicats diàriament per molts diaris son aclaparadors, gairebé sense precedent: Trump serà apallissat. Hi ha qui recorda que això també ho deien de la Hillary Clinton, però és que ara la diferència entre els dos candidars és cinc vegades més gran. Com s’ho pren en Trump? Molt malament i amenaçant. Cal recordar que molts epidemiòlegs avisen contra les llargues cues i les aglomeracions de votants als col·legis electorals. Per evitar-ho, la majoria d’estats han introduït el vot per correu opcional. Les enquestes demostren que la majoria de trumpistes menystén i infravalora l’epidèmia i volen anar a votar en persona; els demòcrates en canvi  tenen por del virus i votaran pel correu. Però el Sr Trump dirà, com ja ha anunciat que el vot per correu és un frau massiu del Partit Demòcrata (!), enviarà advocats i assistents a presenciar el recompte de vots per correu fent anul·lar paperetes per petits defectes tant com puguin i Trump recorrerà  al Tribunal Suprem, on amb la nova jutgessa ell guanyarà i es farà proclamar president (com va passar amb Al Gore, que el Tribunal, aturant un recompte va declarar perdedor contra George Bush). És un disbarat fenomenal però ja té un exèrcit d’advocats preparant-se i han demanat per escrit a tots els estats quines mesures anti-frau prenen (moltes, no hi ha hagut mai un problema digne de ser recordat). En Trump anuncia de fet de forma anticipada que Biden vol guanyar fent una estafa massiva i que ell ho resoldrà (!!!!!)

Com es vota

En primer lloc, cal estar registrat com votant que és molt fàcil. Cal firmar un paper jurant que el sol·licitant és ciutadà dels EUA i cal triar i declarar si hom és demòcrata, republicà o independent, cosa que permet participar a la majoria de primàries. Hi ha alguns estats on les primàries son obertes i hom pot votar al partit que vulgui, però només a un. A partir d’això, tot és diferent segons l’estat on hom  viu.

Quan jo vivia a Nova York només hi havia un vot el dia oficial com a Catalunya i els votants havien d’anar al local designat. A altres estats actualment la gent pot anar al local que vulguin sempre que sigui al comtat (districte) on viuen.

Ja des de fa anys hi ha quatre estats que van suprimir completament el vot presencial simplement per fer-ho més fàcil i atraure més votants. Eren tots a l’Oest, Oregon, Utah, Colorado i un altre que no puc recordar. Tots els votants registrats reben la butlleta per correu i poden tornar-la omplerta sigui per correu, sigui dipositant-la a certes bústies d’acer especials vigilades i molt difícils d’obrir. No hi ha hagut mai queixes de frau. Que jo sàpiga fins al dia d’avui uns 12 milions d’Americans ja han votat.

Vaig tenir oportunitat de veure una altra novetat a Texas: el vot avençat. Les urnes s’han de tancar el 3 de novembre, però qui diu que no es puguin obrir abans? Texas obria un nombre limitat de locals dues setmanes abans, alguns oberts cada dia, altres durant el cap de setmana o altres dates segons el lloc on estiguessin. Això resolia molts problemes amb per exemple obligacions laborals, malalties, mal temps… S’hi veien als locals sobretot dones amb fills i ancians. És difícil d’entendre perquè això no sembla haver arribat a Europa. Ara, per esquivar el virus, molts estats que no ho feien han posat en marxa el sistema amb èxit impressionant. Al meu veïnat de Virginia aquests locals es van obrir un mes abans de l’elecció i cada dia tenen cues d’hores mai vistes. A Georgia igual. Segur que el nombre de votants haurà augmentat molt, que es del què es tractava. Al meu estat, Maryland, tots els locals per qui vulgui fer vot presencial s’obriran el dia 26 d’octubre, evidentment una setmana abans del 3 de novembre. Tots els locals tindran també una bústia per dipositar-hi els formularis del vot per correu i estalviar-se les cues.

Pel que fa al vot  enviat per correu que Trump segueix repetint que és una estafa cal dir que ja es reconeixia als temps de la Revolució en 1776 i que l’exèrcit l’ha facilitat sempre als soldats. Tots els estats han reconegut sempre el vot per absència justificat i sol·licitat. Ara amb el virus molts estats han fet aquest vot electiu, per tothom que vulgui sense haver de donar explicacions. De fet envien a tots els votants la petició per fer-ho. A Maryland es pot demanar per Internet.

El meu estat ho farà tot: vot presencial tradicional, vot presencial avençat, vot per correu o usant una bústia especial. Els altres estats faran com vulguin, com es el seu dret. Que cap votant es queixi de falta d’oportunitats.

Una cosa és segura: a la nit del 3 de novembre no es proclamarà cap president. Els col·legis electorals es reuneixen a la capital dels seus estats el 20 de desembre. Fa poc, el Tribunal Suprem va prohibir els electors anomenats faithless, o sigui els que després de ser elegits per votar per un candidat s’ho pensen i decideixen triar un altre. Envien el resultat dels vots al Senat, on el 6 de gener el vicepresident sortint davant del nou Senat entrant obre els 51 sobres i proclama el nom dels nous President i Vice-President. En aquest moment, l’espectacle fabulós de l’elecció presidencial queda tancat i el jurament dels nous líders te lloc el 20 de gener.

Ja ha passat dues vegades que el Col·legi Electoral no ha donat la majoria a cap candidat. En aquest cas, el President hauria de ser elegit per la Cambra de Representants, cosa bastant complicada. Perquè? La Constitució especifica que l’elecció s´ha de fer donant un sol vot per cada estat. Els representants s’ho han de fer entre ells i decidir. Califòrnia envia al Congrés 54 diputats i s’han de posar d’acord abans d’atorgar un sol vot. Aquest model demostra clarament com els pares fundadors volien que el President fos sempre triat pels estats.

Potser algú es pregunta què passaria si tant el President com el Vice estiguessin incapacitats o morts, considerant que és impossible fer una elecció anticipada. En aquest cas l’Speaker (president) de la Cambra de Representants esdevindria President en funcions. I si això també fallés, seria l’hora del President pro tem del Senat (el verdader president diari del Senat triat pels senadors). O sigui que ni fem eleccions especials ni ens podem quedar sense cap d’estat

Afegit dissabte 17: A 17 dies de l’elecció acaben d’anunciar que ja han votat per anticipat 22 milions de ciutadans. Les darreres enquestes publicades avui diuen que Biden lidera nacionalment amb 10-15 punts d’avantatge. Al meu petit estat de Maryland, on viuen tants funcionaris federals, en Biden lidera amb 30 punts. El lector recordarà la famosa dita de les rates que abandonen el vaixell. El Partit Republicà podria perdre inesperadament la majoria a les dues cambres. Els candidats i molts governadors i republicans prominents ja li han girat l’esquena. Trump, menystenint com sempre l’epidèmia, segueix organitzant mítings sense mascareta ni separació. Riu feliç quan és aclamat. El NYT ha informat que té un deute personal de 420 milions (!). Hi ha qui sospita, sense proves, que podria estar relacionat amb la trama de la Deutsche Bank.

Joan Gil

Tags: Donald J Trump, Eleccions Americanes, ESTATS UNITS D’AMERICA, Vot avençat, vot per correu