11 jul. 2008
Anuncis de Medicines a la TV dels EUA
A vegades sento turistes parlant el català pels carrers de la ciutat. Tothom explica el mateix: el sacrosant $, popularment anomenat el Greenback, que abans era tan respectat, està molt bé de preu. Veig molts turistes comprant de tot, que ja va bé, en vista de la recessió que tenim. Aviat la recessió s’estendrà a Europa i ens tornarem a quedar tots solets prenent el sol a Central Park. Una cosa que els turistes europeus no compren mai són medicaments. Està clar que no venen amb receptes, però el problema de debò és el preu. A la farmàcia tot costa manta vegada més que a Europa.
La situació actual va començar fa uns anys amb una certa companyia molt famosa que no vull anomenar. Van posar en venda una medicació nova contra el càncer desenvolupada amb diners del NIH. Per la raó que fos, al Director se li va acudir demanar $2000/mes, a veure què passava. L’argument era que el medicament tenia molta vàlua per als malalts i per tant era lógic fer-los pagar més. Als EUA el Govern no ha regulat mai els preus farmacèutics. Voldria, però no pot perquè les lobbies farmacèutiques paguen tants diners a les campanyes de reelecció dels congressistes que no hi ha res a fer. Diuen que el mercat és lliure. Us sembla que el mercat de les medicines és lliure de debò? El malalt no pot triar. Sigui com sigui, la invenció dels $2000 va reeixir i les accions de la companyia van pujar. En vista de l’èxit, altres aviat els van imitar. I cada vegada que surt al mercat un medicament d’aquests nous es cobren $2, 3, 4, 10000 per mes, sense que passi res. Hi ha assegurances que paguen, i altres que no. Hi ha malalts que sí que reben els tractaments, n’hi ha que no, pel preu. El món sempre ha estat així. La vida no és fair, com diuen sempre els americans.
Quan se´ls pregunta que perquè les medicines noves costen tants milers, la indústria farma sempre respon que és per poder cobrir les despeses de la recerca i fer més progressos. Es emocionant la dedicació d’aquestes companyies. Però els economistes que s’ho han mirat, diuen que de fet es gasten molts més diners en propaganda i administració (els presidents guanyen 10-15 milions per any o més) i en pagaments a congressistes que en recerca. La propaganda la fan sobre tot a les cadenes de TV comercial.
Probablement els turistes no se n’adonen. Segur que ningú ve des de l’eixample a Nova York per seure a l´hotel i mirar la TV, o sigui que aquest espectacle increïble dels anuncis farmacèutics se’l perden. Els primers que hi va haver de Viagra (repetits dia i nit) encara eren divertits. Eren molt picants. Evidentment la companyia volia vendre l’article no per curar la disfunció erectil, abans generalment anomenada impotència, sinó com a afrodisíac, per fer disfrutar més de la vida dintre de l’ambit familiar, encara que això no ho ho deien mai perquè el govern només n’havia autoritzat l’ús contra la disfunció aquesta. Als publicistes no els va semblar que el tema de la DE s’hagués de tractar de forma discreta. A un anunci es veia un senyor de certa edat empassant una pilota de fútbol pel forat d’un pneumàtic. A gairebé tots els anuncis es veuen parelles d’edat que evidentment tiren pel recte. Després el govern va començar a exigir que els avisos de perills calia llegir-los en veu alta i poc a poc, referint sempre al metge. Teniu-ho en compte, sibarites del sexe: una veu pastosa us adverteix que podríeu quedar-vos cecs, que si patiu del cor no hauríeu de prendre Viagra. Un any després de la introducció de Viagra van sortir altres medicaments d’acció més perllongada, però l’avís que donaven era esfereïdor: una erecció que dura més de quatre hores pot ser perillosa i quan passa cal anar al metge. Caram! Com s´ho prenen la gent això?
Els anuncis de medicines es repeteixen incessantment a la TV. N´hi per controlar la bufeta urinària, que són diferents en homes i en dones. N´hi ha moltes contra l’osteoporosi. N’hi ha per prevenir el càncer de mamella. N’hi ha que són agents de quimoteràpia. Me´n recordo d’una que era per prevenir infeccions en malalts del càncer. També es veuen anuncis de medicaments per combatre la diabetis. Un que a mi m’espanta molt és el del Plavix per combatre Episodis Coronaris Aguts , que vol dir atacs de cor. Es veu un vas sanguini amb una placa al lumen i tot de trombocits que s´hi apilen i tanquen el vas i catapum, et mors (si no estaves prenent Plavix). Sovint han d’explicar de quina malatia parlen abans d’oferir un medicament per combatre-la. I les pastilletes contra el colesterol, sobretot el Lipitor, apareixen cada 5 minuts. Una altra veu terrible m’adverteix que si prenc les tabletes que ells venen, hauria d’avisar el metge en cas d’un transplant de medula. Això sí que ho faria. I si el transplant es de cor, tambe. Una leucèmia sense tractar pot ser molt dolenta. També m’escolto amb atenció creixent (amb els anys) els anuncis de coses bones que serveixen per reduir les mides de la pròstata. Pero a la radio hi ha altres anuncis de pindoles per nutrir la prostata. Quin dels dos triare? Ah, qui pogues ser metge uroleg amb els anys. Un vespre davant la TV és una forma d’aprofundir el coneixement mèdic
Llàstima que els malalts mateixos no es puguin escriure les receptes. No els caldria pas anar al metge. I tot això, de què serveix, potser us pregunteu. Doncs serveix de molt. Aquestes campanyes augmenten astronòmicament la consumició dels medicaments. Diuen que els malalts es presenten a les consultes i els exigeixen. I els metges, perquè s’han de molestar a negar res. No són pas ells els qui han de pagar.
La medicina nordamericana és la millor del món. Tothom n’està seguríssim