Els EUA són diferents

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.

Jo no sóc un humorista, però trobo que hi ha moltes coses que fan riure pel món i les explico. Les petites anècdotes que exposo a continuació són autèntiques (l’última potser una mica exagerada) i les he viscut de debò. Podrien aquestes coses haver passat a Barcelona? Jo no sé.

La Cafeteria a la Feina

Al lloc on em guanyo la vida tenim una cafeteria molt gran i jo hi vaig  a dinar. A migdia, entre les 12 i quarts de dues està molt plena i gairebé sempre cal compartir la taula, sovint amb gent desconeguda.

Vaig decidir seure al costat de dues senyoretes joves que evidentment es coneixien bé i estaven xerrant entre elles. Una de les dues parlava molt més que l’altra i va seguir parlant tan tranquil.la ignorant la meva presència.

Aquesta noia ens estava fent saber que tenia una relació molt difícil amb un jove metge que s’havia barallat amb la seva companyona prèvia, també de la mateixa professió. I aquesta predecessora de la professió mèdica havia exercit i encara estava exercint una influència sinistra sobre el seu amic i seguia dominant-lo malgrat haver trencat amb ell. Dolenta com era el seguia trucant cada dia no pas per mirar de fer les paus, sinó per torturar-lo pretenent interessar-se per ell i dient que volia seguir essent una bona amiga. I quan el xicot al final la va excloure de trucar pel telèfon cel.lular, ella va seguir molestant-lo  amb e-mails.

Sentint això, la segona senyoreta a la taula va sospirar amb horror. Jo també, però vaig seguir menjant. L’altra va tirar endavant amb les confessions:  que sanglotant el noi li confessava tot plorant als seus braços que la donota el tenia completament dominat i se li havia ficat al cor i no se la podia treure ni oblidar. I que als matins, al llit, ell  l’abraçava fortament  demanant-li que el perdonés, però que no era capaç d’oblidar l’altra i havia pensat en ella tota la nit. La senyoreta que només estava escoltant va preguntar que si s’havia enamorat de l’infeliç. No, respongué la benefactora, no pas encara, però em podria enamorar fàcilment: un jove de tan bon parer, metge, la família està bé, el seu cor està trencat i jo l’entenc…

Jo, per desgràcia, dino poc, i arribant a a aquest punt malgrat tenir llàgrimes als ulls ja havia acabat de menjar la meva plata i vaig veure que hi havia gent buscant seients i me’n vaig anar. Potser hauria hagut de preguntar alguna coseta considerant que aquesta dona estava disposada a compartir tantes coses interessants.

Ho escric pensant que potser el Sr Benet i Jornet llegirà aquest bloc i s’interessarà per l’argument. Si vol, li donaré l’adreça de la feina. Aquest gènere s’anomena en anglès soap operas (“culebrons”). Que algú potser es pensava que aquestes coses no passen? A Nova York passa de tot.

Telèfon sinistre

La feina a vegades és una mica avorrida. Tinc una oficina per a mi tot sol i deixo gairebé sempre la porta oberta. A l’exterior hi ha una intersecció de dos passadissos i a la paret hi ha penjat un d’aquests telèfons interiors que només serveixen per trucar un altre telèfon a la casa. Un dia, vaig veure un home jove en uniform blau dels que fan la neteja que estava marcant un número. Tot seguit va començar a parlar en una llengua diferent de l’anglès que entenc però no vull identificar llevat de dir que és una llengua importantíssima, que seria la segona en nombre de parlants al mon si no fos pel xinès (no sé si mandarí o cantonès) i que ara traduiré:

-“Hola, mama, com estàs? … Jo també estic molt bé… Que vols que ens trobem al parc per dinar? …  Molt bé, molt bé… Ara que et volia dir una cosa. Te´n recordes d’aquella noia morena, maca amb la que sortia? … Sí, mamà, sí, molt bona noia era. Doncs mira, et volia dir que la policia m’ha vingut a veure i no sé perquè sembla que es pensen que jo l’he matat. Ja m’havien dit que està morta, però mamà, oi que saps que jo no ho faria mai això?… Està clar… Així quedem pel dinar? T’he comprat un préssec gran, dels que tant t’agraden…”

Apa, Sr. Benet, animi´s que això és veritat.  No he sabut mai el final de l’història. Probablement ja s’havia acabat.

A Brighton Beach

Probablement algun lector haurà vist Brighton Beach a la tele o a les pel.lícules. És el barri rus de Nova York, al final de dues línies de metro, a Brooklyn, molt, però molt lluny de Manhattan. El metro triga si fa o no fa una hora. Potser perque és un metro molt vell.

A mí m’agraden molt aquests barris anomenats “ètnics”. Tot està escrit en ciríl·lic i pel carrer la gent d’una certa edat parlen només rus o anglès amb un accent fort. Les botigues, més aviat barates revelen el gust rus, que a mí em sembla cursi i  molt dolent. A la llibreria algun cop venen traduccions a l’anglès, però sobretot compro CDs de música clàssica que només estan tocats en rus, però no parlats com tots els DVDs.

Encara que s’ha parlat molt de Brighton Beach i els seus russos, la gent sovint no s’adona que és un barri de russos jueus, un dels pocs llocs on es pot anar de compres per Nadal i els carrers estan plens de gent. Hi va haver on moment durant la guerra freda quan, enmig d’acusacions d’antisemitisme, els russos, encara comunistes, van començar a repartir visats de sortida a tots els jueus que ho demanaven. Molts enlloc d’anar-se´n a Israel van preferir venir als EUA i n’hi havia que es van establir a Brighton Beach.

El barri està molt a prop de Coney Island, llar legendària del primer parc d’atraccions del món i lloc de naixement del hot dog. S´hi arriba o per metro o caminant per un “boardwalk” de fusta damunt la sorra de la platja, que és magnífic. Però quedem-nos a Brighton Beach.

Ignorant les venedores de menjars estranys descrits en rus que hi ha pel carrer em fico a una botiga econòmica molt gran d’aquestes que venen de tot, des de articles per a la cuina i TVs barats a vestits, tots restes de serie. El propietari és un senyor que fa la caixa  darrera una taula molt alta al fons de la botiga. Duu al cap una kippa negra molt gran i esta assegut tan alt que ho deu veure tot. (A Nova York la “kippa” es diu sempre “yarmulke”, en yiddish)

L’anglès mal parlat no crida l’atenció a ningú a Nova York; veig un senyor ja d’una certa edat que intenta obtenir explicacions sobre un article d’un venedor. Dissortadament, el venedor no el pot entendre. Jo tampoc. Després d’una estona, l’empleat, acostumat a la situació pregunta “Que és rus vostè?” “No, sóc albanès” contesta el client. El dependent reflexiona, s´ho pensa i té un acudit: “Que parlen espanyol els albanesos?” La resposta és despietada i seca: “No”. El venedor arronsa les espatlles. Ja ho ha provat tot.

He de confessar que escrivint aquesta pàgina de tant en tant he de mirar a un diccionari Català-Anglès Larousse que em vaig comprar al carrer Pelai durant una visita per veure com es diu en català una paraula anglesa. Ja em veig algun dia a les Rambles preguntant: “Do Catalans speak English?” I em contesten: “No, Sir, only Spanish”

Una Cursa Perillosa

Ja ho sap tothom que els carrers són perillosos per moltes raons, però a mi em preocupen els cotxes de nens tan grans que hi ha per tot arreu. Quan et venen dos de cara, un al costat de l’altre, són com si fossin tancs. Has de saltar i sortir-te del seu camí, o si no t’atropellen. Avui tornava a peu de la feina quan vaig topar amb tres dones amb cotxet i nen petit que havien format un cercle a la vorera parlant animadament entre elles i ignoraven els vianants. Vaig haver de saltar a la calçada, on un autobús gran i amenaçador se´m va acostar intentant enxampar-me. No hi ha dret. Quan vas a peu has d’aguantar de tot a Manhattan. Les mares parlaven entre elles, però què feien els menuts entretant? Què també s’entretenien entre ells o s’estaven asseguts avorrits sense poder fer res ni veure res? Quines mares tan desconsiderades! Això dels “baby carriages” no m’ha agradat mai gens.

Un diumenge a la tarda jo caminava per un barri mirant-me les cases típiques de primers del segle XX amb quatre pisos, escales d’escap en cas de foc al davant i escaletes de pedra per entrar-hi. Sovint gent seu als graons i fumen o parlen l’un amb l’altre o telefonen. Telefonar. Es una altra cosa que em molesta perquè la gent que telefonen no fan cas de res. Un dia a les escales del metro, va faltar poc perquè em tiressin per terra. A vegades conto quanta gent dels que em venen de cara pel carrer estan telefonant, que els reconec perquè sembla com si parlessin tots sols i miro de calcular mentalment  el seu percentatge comparat amb els que no ho fan. Hi ha vegades que els del mòbil guanyen.

Així va començar tot aquell diumenge per la tarda que hauria pogut esdevenir tràgic.  Al davant meu hi havia una “nanny” (el diccionari pretén  que se´n diu “mainadera” en català, però no m’ho crec) de la raça negra, una dona gruixuda i muscular, empenyent un cotxe de nens amb un menut dintre. Es veu molt pel carrer, perquè moltes mares que o treballen o no es volen molestar lloguen nannies per cuidar els nens i portar-los de passeig a prendre el sol. La vorera era relativament estreta i el cotxet prenia massa espai, però allò que em va molestar és que la nanny estava fent una trucada. Vaig decidir adelantar-la.

Però la nanny en qüestió, no es volia deixar passar i em bloquejava el camí. “Perdoni´m” vaig dir amablement. Com a tota resposta, la dona va penjar, va ficar-se l’aparell a la butxaca, va fer una mica d’espai a la seva dreta… i va accelerar.

Vaig decidir que aquesta a mi no em guanyaria mai. Vaig apretar el pas, però hi havia perill. El sòl estava mal asfaltat amb forats per culpa d’una obra. Veia com les rodes del cotxet giraven vertiginosament, entrant i sortint dels sots, amunt i avall. El nen que no entenia el perill, feia “Pua, pua” i reia. Vaig accelerar més, però la dona era forta. Estava a punt de passar-la perquè els bots del cotxet  frenaven la meva adversària molt però vaig veure davant meu un cartell avisant d’un perill. Instintivament, vaig frenar però la nanny es veu que no sabia llegir i se’n va aprofitar per adelantar. En qualsevol cas, l’avís de perill era només pels que entressin a l’obra del costat. Vam sortir de la zona de l’obra amb lleuger avantatge de la dona i la criatura. La pista ja estava lliure. Tira endavant a tota velocitat, vaig pensar. Ara o mai. Gairebé la vaig passar abans d’arribar a la cantonada. Però en aquell moment una senyora embarassada va aparèixer sense avís per la dreta, venint del carrer de la cruïlla. Catapum!

No li vaig dir a ningú que sóc català.

Tags: Nova York. Soap operas. Vida diaria

Notícia de l’Esquerra Americana

Hi ha qui es pensa que als EUA no ha existit mai una esquerra política. Es una equivocació molt gran. Union Square a Nova York fou testimoni per per molts anys de les manifestacions sindicals del 1 de Maig, quan era il.legal i perillós  fer-ho. I el 1 de Maig que observa tot el món és una commemoració de la mal anomenada “sublevació” del Haymarket a Chicago, que fou un incident anarquista. I podríeu anar per una llarga llista d’artistes, escriptors, sindicalistes, fins i tot polítics ben coneguts que a primers del S XX, abans de la Guerra eren intel·lectuals progressius, algun d’ells potser fins i tot afiliat amb el petit Partit Comunista, però generalment homes i dones que havien viscut la Gran Depressió i s’interrogaven sobre el futur. Eugene Debbs, un socialista, es va presentar a President dels EUA des de la presó, aconseguint un nombre considerable de vots. I hi va haver el cas d’Henry Wallace, elegit Vice-President frls EUA al ticket de Franklin Roosevelt el 1940, que va perdre el seu càrrec per culpa d’ un discurs fervent pro-stalinista que en mala hora se li va acudir fer. Com que el 1944 ja era evident que Roosevelt s’estava morint, les forces vivents se li van presentar i el van convèncer que si volia ser reelegit Wallace no podia seguir de Vice. Era l’hora de Truman. A la primera elecció després de la mort de FDR, en Wallace es va presentar tot sol de President contra Truman però es va negar a rebutjar les acusacions de filocomunisme que li feien i es va enfonsar. Tota l’esquerra nordamericana va ser brutalment ferida de mort amb l’esclat de la Guerra Freda i el McCarthysme que, com el General Franco, no feia cap distinció entre les diferents formes i ideologies de gent d’esquerres. La gran majoria eren simplement intel.lectuals que no feien gaire més que parlar i reunir-se en grups de discussió però per al FBI eren tots comunistes i deien que estaven sotmesos a l’obediència cega del partit comunista que volia enderrocar el govern nordamericà i establir-hi una dictadura totalitària. A vegades s’afeguia que tenien intencions d’assassinar al President dels EUA. De fet, durant uns anys, els immigrants havien de firmar una declaració jurada que no arribaven amb aquestes intencions. Pobrets, no s´ho havien merescut això. Van desaparèixer entre l’espasa de l’anticomunisme militant esdevingut doctrina d’Estat i la paret de l’Stalinisme. L’incident d’abast mondial dels Rosenberg tingué ressò a tot el mon. Potser va fer escarmentar a gent de molts països. Ja no s’acceptaria mai mes que hom podia ser al mateix temps un ciutada lleial dels EUA i tenir ideologies d’esquerra.

Qui eren els Rosenberg

Els que tenen anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la  presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York)  el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política. Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturs del treball per tot el món.

La commoció durant aquest festival antiamericà fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana  havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van capçar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals. L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els esquerrans eren companys de viatge.

Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York  esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios (els joves potser potser no s’ho creuran que les ràdios espatllades es portaven a arreglar, però calia fer-ho sovint). Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix. Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.

Acusacions

El 1950, ja en plena Guerra Freda,  Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacionseren eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos. Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest desgraciat.L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos  tornaria mai a casa.

Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment  un aliat. A més,semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI (un home molt de dretes) tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplarque es podria canviar amb la condicio  que es penedissin en públic.  Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar de lloc den lloc denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, firms en les seves conviccions no es van voler  doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat.

Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren . El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy, en privat i davant les càmares de televisió (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-). A més de perseguir els seus coreligionaris, tot i essent gay ell mateix va  aconseguir fer xantatge a molts gays, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situacio domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.

Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina (saben encara els joves que eren les màquines d’escriure) els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius.  Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.

Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. (Potser en aquest lloc caldria advertir al lector que n’hi havia de proves, només que els serveis secrets no les van voler ensenyar: l’antiespionatge americà havia interceptat missatges entre Julius i Moscou,  poc professionals). Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal. El jurat els va declarar culpables de conspiració.

El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les agressions soviètiques a tot el món (!!).  Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge  va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució.

Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50e aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un des  teatres de Nova York a recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressives. Un dels dos és Professor i Chairman de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació

La Veritat

Amb el temps se sap i s’aclareix gairebe  tot. Vull dir, alguna vegada.

Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era practicament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la  ideologia que havia fet seva.

En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA  i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau. L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta  tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques,  es illustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus  que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les trascripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a l’Internet. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.

Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària.Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.

Ara fa molts pocs dies tambe es va morir als 91 anys l’advocat Katz,  defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal l’aniversari de l’execucio. La seva dona no li va voler dir i res de la confessio recent de Sobell  perque el difunt n’havia defensat sempre la innocencia i havia esgotat totes les sol.licituds de revisio de la sentencia i rehabilitacio dels Rosenberg

Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: No en tenies cap necessitat…li diu

Tags: Comunistes Americans, Esquerra Americana, Guerra Freda, Julius i Ethel Rosenberg, Nova York

La Línia 7 del METRO

Jo sempre dic als visitants que haurien de visitar els altres “Boroughs” (o districtes judicials) de la ciutat, no sols Manhattan. Brooklyn és el més interessant. El Bronx és pobre. A Queens és on viuen els ciutadans de classe mitjana que no poden pagar els preus de Manhattan. A Staten Island deixem-lo córrer. Aquest Diumenge proppassat vaig decidir prendre un dels metros de Queens, el de la Línia 7, més conegut com a Orient Express i anar a la parada final, a Flushing (hi ha qui en diu Flu-Shing) on viuen milers de xinesos. Els turistes en general visiten Chinatown, al voltant de l’Ajuntament, a Manhattan i se´n van sense saber que hi ha un altre barri xinès, potser no tan espectacular, però molt més interessant, a Flushing, una part remota de Queens. Els xinesos de Chinatown parlen la llengua cantonesa i molt residents són originaris de Hongkong. Els de Flushing, en canvi parlen mandarí i mil altres llengües i dialectes que no sé identificar. Al començament tots els inhabitants eren  de Taiwan però ara ja estan molt barrejats i han  creat una zona comercial molt gran gairebé xinesa al 100%, on viuen molt de gust. Es com una ciutat xinesa moderna, sense turistes, on es parla i s’escriu relativament poc anglès.

La tirada amb el metro és llarga. Estudiant els passatgers, segons el lloc pel que passem es poden admirar les races i religions principals del món. Cal travessar sota terra i sota l’aigua l’East River. Després, poquet a poquet, bufant sota el sol de justícia, el tren puja a un tram elevat, que transcorre pel bell mig de Roosevelt Boulevard, un microcosmos de nacionalitats i llenguatges.

Arribem al Corona Park, on es troben els estadis de tennis. L’US Open s’està jugant. Veig gent dintre dels dos estadis principals. En Nadal encara no ha begut l’oli, però un dels estadis replendeix amb el llum emès pel Federer . La parada següent és l’estadi Shea de béisbol, on juguen els Mets. Al costat ja gairebé han acabat de construir un segon estadi nou, el Citifield. La temporada vinent estrenarem dos estadis de béisbol a Nova York i un de football a Nova Jersey. Tothom construeix estadis nous amb palcs i seients de luxe. Deuen tenir diners. Al costat de l’estadi vell, veig un anunci: Sou fans dels Mets? Compreu-vos a bon preu seients de l’Estadi Shea de record! Quin acudit tan ximple. Qui compraria seients del Camp Nou?

Els carrers de Flushing

Els carrers estan tan plens de gent com les Rambles. Es natural: la tarda és magnífica, fa sol, la temperatura ha baixat i ja és agradable. I els xinesos amb els qui comparteixo els carrers són una població urbana i volen sortir dels habitatges on viuen tancats. Tenen alguns parcs, no gaires. A mí m’agrada molt el Jardí Botànic, on sovint s´hi veuen casaments a un hemicicle molt maco, però avui vaig en una altra direcció.

Flushing és una zona comercial coberta de cartells en xinès, amb una botiga al costat de l’altra, amb venedors ambulants de llibres i de menjar. Hi ha molts Restaurants. Alguns estan especialitzats en el Dim Sun, allò de les cosetes petites que per als meus amics xinesos és la cosa millor que es pot prendre per un àpat i que ara s’està posant de moda per tota la ciutat. Els establiments bons sembla que estan sempre al primer pis perquè els clients no siguin molestats per la gent i els sorolls del carrer. També hi ha moltes galeries de minibotiguetes petites que venen de tot: vestits de dona, sabates, rellotges, menjar, roba interior. Baixo una escala i em trobo amb un restaurant petitó (una fonda?) que és evidentment només per nadius de l’Est. Els clients estan asseguts en una de dues taules comunals. El dinar o sopar es compra a l’entrada: hi ha tres pots grans calents plens d’un líquid espès i gelatinós amb trocets de carn i de verdures nedant per dintre. El contingut dels pots té tres colors diferents. Probablement l’olor també és diferent però no goso ensumar res. Veig un xinés que entra, treu menjar de dues de les calderes amb una cullera molt gran, s´ho posa a una mena d’escudella o tassa i va a la caixera. La noia s’ho mira breument i cobra. M’en recordo que jo a d’entrar tenia gana. M’atreviré o no? Estaria bé: el menjar és de color vermell, blanc o groc i marró. Els colors vermell i marró em farien il.lusió, però potser podria provar els tres. M’ho penso i m’ho repenso. Doncs apa, sí. Si no puc menjar-ho com que ja he pagat me’n vaig i s’ha acabat. Però aquesta vegada és que no. Jo crec que els altres clients s’haurien admirat molt si jo m’hi hagués assegut. Ara que la pròxima vegada, segur que sí que ho faig.

Una cosa que sí que m´ha agrada molt , són els molts forns-pastisseria-cafès que hi ha. Entres i agafes una plata i unes pinces i tries entre les coses que ofereixen, pans dolços plens de coses inesperades, com ara carn de bou, peix, mango, crema, cacauets, préssecs. També tenen pastissos molt interessants. Ho portes a la caixera i si vols pot seure i consumir-ho. Estan molt bé de preu.

Veig a una d’aquestes pastisseries una senyora negra amb un nen d’uns deu anys que està triant un pastís molt gran darrere el vidre, però el noi el vol veure fora abans de dir que sí a la mare. Es dificultós treure’l sense fer malbé la decoració del pastís triat o dels que hi ha al costat omplint l’estanteria, però una dependenta xinesa molt joveneta ho fa amb una habilitat increïble, com si estigués movent peces de domino: a la dreta, a l’esquerra,  afluixa, un xic més endavant, treu un altre pastís, fica’l a un altre lloc. Un art. Miraculosament el pastís triat apareix damunt el mostrador intacte. El nen somriu. La mare no tant, perquè ha de pagar.

Vida Cultural i Política

Hi ha parades de llibres nous, sovint com és natural diccionaris. Se m’acut que en canvi als barris immigrants de Barcelona probablement no es poden comprar diccionaris catalans pel carrer. Els amos d’aquestes parades són indis, no xinesos, però també es veuen botigues grans de llibreters xinesos, amb molts DVDs de pel.lícules  i  CDs. Hi ha revistes tant de Taiwan com de la RPX. Molts llibreters no venen res en anglès. Veig les piles de llibres a les taules. Com els àrabs i els israelians, els xinesos escriuen començant a la nostra darrere pàgina. Què deuen dir els llibres? Quina frustració tan gran no entendre res de res.  La imaginació vola. Seran llibres de cuina? D´història? Novel.les roses? Llibres eròtics? No se sap. No ho diu enlloc. No es pot preguntar. Jo ho sé: contenen la saviesa oriental, els secrets meravelloses de mags, bruixots imperials, flors de tots colors, ocells magnífics, tantes coses que només ells saben! No m’havia sentit mai tan analfabet com avui. Com és possible que hi hagi tanta gent que no volen aprendre?

Als aparadors es veuen molts cartells electorals. A Amèrica no hi ha llistes de partit: tots els candidats estan recolzats per un partit però es presenten individualment. Tots els anuncis ensenyen fotos, que és molt necessari perquè altrament pel nom tot sol no es podria saber si el candidat és un home o una dona. Gairebé tots els anuncis electorals són bilingües (per tria, no imposició de ningú) però n´hi ha que estan només en xinès. Què deuen prometre? Que també enreden o està prohibit entre ells? Els xinesos tenen poques manies, són treballadors i tiren pel dret. No es preocupen massa de minúcies legals ni de coses prohibides mentre estiguin en confiança. Com que es fan ciutadans tan aviat com poden, estan organitzant tenir pes polític.

Passo davant d’una antiga sinagoga amb una casa molt gran. La sinagoga té vidres de colors amb imatges, com les esglésies cristianes. Fa alguns anys, abans que arribessin els xinesos, Flushing era predominantment un barri jueu. Però vells i ruïnosos com són aquests dos edificis, són macos. Fa temps que hi ha un anunci a l’exterior oferint-los per vendre. El terreny es tan gran que sens dubte una immobiliària el comprara, derrocara els edificis i hi construirà un edifici. Noi, quina sala d’estar tan maca i gran per donar festes i rebre amics faria el temple. Potser massa gran. Ho deixo córrer. Ben pensat, hi cabrien moltes famílies xineses dintre.

Els xinesos no semblen tenir gaire preocupacions religioses, a diferencia de molts altres immigrants, que aviat comparteixen molts dels interessos  dels americans. Als turistes els estranya però l’Espanya Imperial també era molt religiosa. Quina fortalesa deu donar saber que Deu mateix esta al costat teu en tot el que fas!

La ciutat els ha bastit al barri una biblioteca molt maca i gran. Hi he entrat sovint. Tenen de tot tant en xinès comen altres llengües locals i sobretot molts audiovisuals i cursos d’anglès. Es una qüestió de temps: tots acabaran parlant l’anglès i els seus fills fugiran de Flushing per barrejar-se  i ser igual que tothom i altres immigrants prendran el seu lloc. Sempre ha estat així.

Hi ha molts repartidors de volants i anuncis pel carrer. No s’entén què ofereixen. Evidentment no tinc cara de xinès perquè molts em veuen i no em donen res. Però una dona que porta un cartell damunt un pal és molt insistent. Jo responc que no, gràcies, sigui el que sigui. Ells indignada, em persegueix i al final entenc què diu: Massage, massage. Home, francament, probablement només ofereix massatges de debò, però contractar un massatge pel carrer d’una desconeguda… No, gràcies. Un català que es cuida pot viure molts anys

Finances

Tots els xinesos que conec ho fan molt bé amb els diners. Diuen que pel nivell d’ ingressos, sovint tenen estalvis increïbles. Me’n recordo que fa anys això mateix  també es deia dels catalans. Deu ser veritat perquè aquí, com a Chinatown, es veuen moltíssims bancs, no sols els locals sinó també d’altres amb noms exòtics. D’alguna cosa deuen viure. Fins fa poc els xinesos tenien un sistema de bancs familiars amb un vellet de la família que guardava els diners i els garantia amb la seva paraula d’honor. Però es veu que amb el progrés les coses interessants desapareixen.

Flushing té una posició privilegiada per a la gent que viuen a Long Island perquè si és aquí on vius, està a l’entrada de NY. Per això molts matrimonis xinesos venen al matí en cotxe de les seves llars suburbanes a LI, aparquen a un dels garatges i prenen el metro o un tren (o un taxi) cap a Manhattan. Al vespre es tornen a trobar davant del cotxe. Els dies es fan molt llargs.

Veig pel carrer una dona rossa, blanca, d’uns quaranta-tants que ha anat de compres i ara espera l’autobús. Estic aturat un moment i la sento parlar pel mòbil. Té accent de Madrid . Em cal reflexionar. Potser va baixar de l’avió al JFK fa anys com jo plena d’il.lusions i convençuda que faria fortuna… Potser n’ha fet i jo no ho entenc. Me´n vaig.

Em fan gràcia les botigues barates que venen de tot  per menys d’un dòlar. Els passadissos són molt estrets. Si topes amb un badoc que només mira, et quedes atascat. Arribo a la caixa a pagar per una coseta, a temps de veure una escena ridícula. Un jove d’aparença xinesa, ben vestit, entra i li diu a la caixera en un anglès perfecte, que ha vingut a parlar de la feina que anuncien. Però és que la caixera gairebé no parla anglès i no entén de què va. El jove que parla poc o gens de xinès s’explica: la feina de l’anunci. Anunci? Quin anunci? Aquí no tenim cap anunci i no oferim feina. Frustrat el jove se´n va a la porta de vidre i assenyala un cartell en xinès que hi ha pegat al vidre. Aquí, aquí ho diu. La dona surt i camina cap a la porta. I es fot a riure. El jove no sap llegir bé el xinès i es veu que ha confós l’ideograma amb una altra cosa ben diferent. Se´n va amb la cua entre les cames. Trobo que la botiga era miserable i no li hauria agradat

Déu-siau

Adéu, fins la pròxima. El metro està encara buit a aquest barri. Davant meu seuen un noi i una noia molt jovenets i modestos, sens dubte estudiants de High School. Ell sembla xinès, ella hispana. Porten bosses amb llibres escolars (en diumenge?) i ara comparteixen tan contents els auriculars d’un iPod. Quina imatge per a Nova York, un model de com acabarà aviat tot el món! Barrejat. Mestissatge total. I tothom encantat. I no passa res.

Tags: Costums, Flushing, Nova York, Vida als EUA, Xinesos

Els que ens interessem per la política, ens ho estem passant molt bé aquest any. La lluita electoral és de bon troç la millor, més emocionant i entretinguda que s’hagi vist mai al país. Resulta que ahir Dijous 28 d’agost, 38 milions d’americans vàrem veure la gran exhibició de competència i professionalisme de les telecomunicacions d’Obama i el seu equip al nou estadi de football de Denver. L’Obama és un dels millors oradors naturals que s’hagin vist mai al país i un home d’una astúcia i intel.ligència poc comuns (que les necessitarà totes dues) i ens va oferir un espectacle magnífic, gairebé com el de Pequín als Jocs Olímpics amb xistes, personalitats, discursos bons i dolents, entretenidores, dos escenaris espectaculars i un estadi ple amb 90,000 espectadors. I tot això gratis! Prepara´t, Mc Cain, vam pensar tots: La CNN va enxampar els tècnics de TV fent experiments amb quatre vestits de diferents colors davant el fons blau: eren de la Hillary, que al final en va triar un de color taronja. Jo prefereixo mirar les transmissions de les cadenes de pagades pel Congrés anomenades C-SPAN, perquè no tenen cap mena de presentadors. Ho ensenyen tot amb les càmares dirigides a l’escenari sense cometaris ni explicacions i hom s’estalvia haver d’aguantar els comentaris de teleespecialistes de CNN o les altres xarxes que es pensen que ho saben tot i només es repeteixen. Al final del discurs d’Obama ja vam donar  la campanya per finalitzada. Fins i tot en McCain s´hi va afegir. En una acció sense precedents, va pagar un anunci a les televisions nacionals dient a l’Obama que l’endemà es tornarien a barallar però que aquell vespre, felicitats “for a job well done”. Caram! Els polítics s’havien civilitzat. Ara que la gent dels anuncis per TV no s´havien civilitzat. Van fer seguir el salut del vellet amb un anunci d’un plan d’inversions per a la jubilació i amb un altre d’una medicina per fer créixer els cabells. Les oportunitats cal aprofitar-les.

Però l’endemà, el vellet McCain complia els 72 anys i en tenia preparada una de molt grossa. Va anunciar que presentaria el seu company/a de ticket aquell dia a un petit estadi (comparat amb el de l’Obama) per a 8-9,000 espectadors a Dayton, estat d’Ohio, que és un dels grans estats que no es pot predir com votaran i per això són molt importants. El vespre anterior, després de veure l’Obama ja els periodistes havien començar a discutir qui seria el company i tots estaven seguríssims que ho sabien i repetien el mateix nom. El divendres, cap a les 9 del matí, enmig de la sorpresa i desconcert generals, la CNN va anunciar que feia hores un avió particular de propietari desconegut havia aterrit, no a l’aeroport comercial de Dayton sinó a un aeroport petit de districte a 35 milles, enmig de grans precaucions i secret total, del que van sortir una dona amb marit i fills, que fou identificada aviat com la Governadora Sarah Palin, republicana, d’Alaska. Tothom va entendre. La Vice-Presidenta havia arribat.

Mira que és difícil desconcertar a la gent de CNN i els competidors, però en McCain ho havia aconseguit. Els presentadors es van quedar gelats. No tenien ni fotos, ni biografia, ni en sabien res d’aquesta senyora. Es possible això? Ho he vist jo mateix o sinó no m’ho creuria. Un presentador fins i tot va arribar a preguntar si algú sabia com cal pronunciar “Palin”. La veritat és que la senyora sí que estava a la llista, però ningú l’havia pres al seriós.

La presentació oficial a l’Estadi de Dayton començava a migdia. Quan les càmares van començar a trasmetre, es va veure el contrast catastròfic amb la perfecció d’Obama. Per entretenir, només tenien unes cheerleaders que eren nenes molt jovenetes d’una escola secundària amb uniforms lleigs que no aconseguien fer cridar els slogans del dia i sovint ni podien ballar ni es feien escoltar. Quan el McCain va entrar l’angle visual de les càmares estava completament bloquejat per banderoles i pancartes i no se’l veia. Al final, quan va començar a parlar, ens vam adonar d’una cosa que s’ha dit moltes vegades: el McCain té por de parlar en llocs molt grans. Se´l veia malament, incòmode, de mal grat, nervós. A vegades li deia als admiradors que deixessin d’aplaudir (increïble!). L’Obama verdaderament el fot obligant-lo a parlar davant audiències grans.

I la Sarah va comparèixer. Es una senyora de 44 anys i amb cinc fills, molt ben conservada i atractiva, amb un pentinat molt diferent al que portava recentment (es veu que sí que tenen professionals els Republicans). Té, com el Biden, un fill gran que està a punt d’anar a l’Iraq amb la Infanteria, està casada amb un senyor que ella diu que és un esquimal i que viu d’un negoci de pesca comercial. Un dels fills, l’últim, va néixer amb la síndrome de Down. Ella ho va saber durant l’embaraç, però consistent amb les seves creences antiaborcionistes, el va portar al món. Es partidària de buscar petroli a tot arreu a Alaska. Va fer la seva carrera fulminant acusant la gent de corrupció, amb la qual cosa va fer saltar el governador previ, també un republicà. No va néixer a Alaska, però l´hi van portar quan tenia tres mesos i no ha viscut mai enlloc més, excepte pel College que el va estudiar a Idaho. A l’escola jugava a basquet i l’hi deien Sarah la Barracuda, que en anglés sona mig ofensiu, mig afectuós.

L’opinió prevalent és que aquesta tria tan inesperada i desconcertant ha estat molt ben feta. El seu discurset a Dayton va anar molt bé. La idea és pescar (com diria el seu marit) totes les dones ex-clintonianes disatisfetes, que són moltes. Però ella té molts enemics. Això de la lluita contra la corrupció està molt bé, però és molt perillós. El Senador senior d’Alaska està als tribunals ara i era molt amic seu. Segur que a hores d’ara tots els professionals demòcrates ja estan burxant.

Hi ha una cosa que a mí no m’agrada gens ni mica: és una partidària entusiasta de la possessió privada de tota mena d’armes (hi ha fotos seves disparant armes automàtiques que semblen de guerra) i tal com el seu pare és una caçadora entusiasta. Però sabeu quin bestiar caça? Ants (“mousses”) i caribous! A mí em sembla terrible. Jo no faria mal a cap d’aquests animals tan grans i macos. Diu que el seu pare té la paret coberta de caps de bèsties dissecades. Cadascú amb el seu gust que jo no comparteixo gens ni mica. Això és gairebé com matar braus a la Monumental.

Hi va haver a principis del SXX un president, el Theodore (Teddy) Rooselvelt que a mi m’agrada perquè va lluitar per alliberar Cuba i pel qual és anomenat el “Teddy Bear” , que es feia dir el “Mousse” (l’Ant). No era perquè li agradés matar-los. Vet aquí la història:

En Roosevelt era un home una mica bèstia que feia discursos electorals llarguíssims sense ser un bon orador. Un dia, anat a un míting, un desgraciat li va disparar un tret amb una pistola al pit. Enrabiat el Teddy va manar a la policia que li portessin l’assessí fallit per interrogar-lo a l’escena. El va agafar pels cabells i sacsejant-lo va demanar que qui l’havia enviat a assassinar-lo(ell tenia sospites). Però el pobre delinqüent era un transtornat que només deia bestieses, o sigui que el Roosevelt el va deixar anar i se´n va anar a fer el seu discurs com si no hagués passat res. Cap al final, es va aturar i va obrir dramàticament la seva jaqueta, ensenyant una camisa coberta de sang i va anunciar èpicament que no l’importava morir per la pàtria i les llibertats (de fet el plec de papers amb el discurs havia mig aturatla bala) I abans que se l’enduguessin a l´Hospital encara va ponunciar la frase que el va fer famós: “Cal disparar més d’una bala per matar un “mousse””

Tags: eleccions, EUA, McCain, Obama, Sarah Palin

Woody Allen és un nom que ja fa riure només de sentir-lo. La tragèdia és que ell es diu de debò Alan Königsberg, cosa que només saben els seus biògrafs més íntims. En Woody es devia quedar molt sorprès en veure l’enrenou que la seva presència causava a Barcelona perquè a Nova York, la seva ciutat tan estimada, ja fa temps que ningú ni en fa cas ni vol veure les seves pel.lícules. Però, això sí, tothom el coneix. La meitat dels residents de Manhattan han sopat alguna vegada a un Restaurant prop d’ell. Jo el vaig veure fa una mica més d’un any fent un rodatge a un carrer lateral prop d’on visc. Jo vaig ser l’únic que es va aturar. Els altres vianants passaven al costat seu ignorant-lo, gairebé irritats.

En Woody ha fet de tot a Manhattan: teatre, pel.lícules, recitals de saxofó, d’escriptor, d’articulista. A ell li agrada molt recrear a la pantalla l’estil de vida d’un segment de la població local avidament interessat en aventures sexuals i parties. Us agradaria veure-us retratats a la pantalla un cop darrere l’altre? Algun dia, ja llunyà, els novayorquesos se’n van atipar.

En Woody es passeja o es passejava per la ciutat en un cotxe blanc mig antic d’aspecte esportiu que tothom reconeix. Vivia a un pis a la Cinquena Avinguda davant de Central Park, entre el Museu Guggenheim i l’Hospital de Mount Sinai. Per molts anys estava lligat a l’actriu Mia Farrow amb la tenia un fill a més d´haver-la ajudat a adoptar-ne molts per tot el món. La Mia vivia també davant del Park però a Central Park West, a l’altre costat i a vegades es feien senyals als balcons, a més d´entrar lliurement al pis de l’altre quan volien. La cosa va durar molts anys. Mentre tant, la vàlua de la Mia Farrow havia disminuït considerablement amb el pas dels anys. Ja només en Woody li donava papers als seus films. I tot anava tan bé.

Però un dia horrorós, digne de les seves millors pel.lícules (només que la Mia no volia riure), estant tota sola al pis d’en Woody, la Farrow va descobrir a un calaix del dormitori fotos de la seva filla coreana adoptiva Song Yi… despullada. El Sr Allen no va negar res. La noia, molt joveneta, li agradava i sí que es veien en privat. Cinc minuts després ja s’havien activat els advocats de les dues parts. En Woody va declarar en púbic que entenia que a molta gent el cas no li agradés, però que la Song Yi era major d’edat i era filla adoptiva només de  Mia Farrow. O sigui que no havia passat res. Quin escàndol tan deliciós! En Woody s’ho devia a la seva ciutat. La Mia el va acusar de molestar sexualment al seu fill, una acusació freqüent en baralles de separació dolentes i que probablement no era veritat però que va afegir molt de foc a l’escàndol. Aquesta gent estan per entretenir el públic.  La Mia Farrow hio va perdre tot, la Song Yi va creuar al final Central Park, es va reunir amb en Woody, el qual, enmig de la sorpresas general, es va casar amb ella, viuen molt feliços i potser algun barceloní la va veure durant el rodatge.

Per aquell temps hi va haver una de les crisis econòmiques que sacsegen els paisos capitalistes de tant en tant. I el productor li va cantar les quaranta al Sr Allen: que el públic s´havia atipat d’ell, que no omplia els cinemes i que ja n’hi havia prou de perdre diners. Li recomenava una bona jubilació.

Després d’un període d’inactivitat, en Woody va descobrir que encara podia fer films al Regne Unit i ara fins i tot a Catalunya i va encetar una nova carrera.

Amb la Vicky Cristina ha tingut moltíssima sort. Per primera vegada en molts anys, la crítica americana ha estat molt positiva. A Nova York van estrenar prudentment a dos cinemes especials i quan van veure com s’omplien, els distribuïdors van estendre la projecció a vuit cinemes grans amb sales múltiples, on aviat es van formar cues. No és que sigui un èxit com el Dark Knight però Déu n´hi do. Tots els crítics han destacat la fotografia d’Aguirresarobe amb el curiós to taronja. A vegades sembla un documental de Barcelona i els diners de la Generalitat estan molt ben invertits. La Scarlett és una senyoreta també molt novayorquesa que fa goig de mirar. Si aprengués a actuar, encara faria més goig, però no cal demanar massa. En Bardem i la Pe estan molt bé tots dos. Es curiós que en l’accent divergeixen: en Bardem parla ja amb un accent nordamericà de qualitat poc corrent que no és que sigui ben be com el nadiu americà, però molts el voldríem. La Pe, en canvi, no ho aconsegueix. Em sap greu, perquè limitarà la seva carrera molt.

El crític de l’inefable gran setmanari el New Yorker, òrgan oficial de tots els intel.lectuals nordamericans es refereix a Barcelona com a “the magnificent city”. Catalunya no existeix pels Americans, però Barcelona ha esdevingut un lloc de gran prestigi.

Tot plegat, valia la pena? N´he parlat a la feina amb dues dones conegudes. Una, ja gran, m´ha dit que feia temps que no reia tant. L’altra que la fotografia de Barcelona estava molt bé però que no podia aguantar el diàleg cansat i avorrit (“stale”) de Woody Allen que només es repeteix amb temes similars i que ja en tenia prou. En una cosa, no obstant, en Woody a mí personalment m’agrada: tantes manies sexuals com té, però no ensenya mai actors despullats ni escenes de llit que passin de fotografiar els caps de la parella. Hi ha directors que ho fan  perquè és fàcil i no saben de quina altra forma fer quartos i atreure el públic

Tags: Javier Bardem, Nova York, Penelope Cruz, Scarlett Johanssen, Vicky Cristina Barcelona, Woody Allen

Com que veig que ben poca gent el visita aquest bloc, se m’ha acudit parlar de sexe entre la classe política nord-americana, a veure si la fortuna canvia. El meu admirat ex-Senador Edwards, el milionari esquerrà que volia ser President, m’ha servit l’oportunitat. Gràcies John.

En una cosa els novayorquesos són diferents dels americans: tots són molt o del tot indiferents a escàndols sexuals. NY és una ciutat molt tolerant i “liberal”, que aquí vol dir que és  progressiva i d’esquerres. Encara estan a la memòria de tothom els afers extramatrimonials múltiples i escàndols diaris de Rudy Giuliani quan era Alcalde, que només feien riure. El Rudy no va fer res per amagar-los, ben al contrari, deia bestieses sobre com la seva muller no l’ajudava a superar la impotència causada per la irradiació del càncer de pròstata i per això s´havia buscat la dona que té ara (que per cert és infermera). Sembla mentida, un home tan lleig… i antipàtic. Com s’ho feia? Ara en canvi l’Edwards s’ha vist obligat a donar explicacions públiques sobre un afer amb una coneguda que va durar algun temps, tot i negant que li hagi pagat diners (encara que podria ser que un amic milionari ho hagi fet, diguem $15.000/mes) ni que la seva infidelitat hagués resultat en una criatura  com afirmava el setmanari que l’ha fotut (nomes que dissortadament el “tabloid” ENQUIRER te una foto del Senador sortint d’un Hotel a les dues de la matinada, on l’ex-amant i la seva criatura estaven a una habitacio; una altra foto mostra l’Edwards mirant-se amorosament la petita criatura). L’Edwards estaria encantat se sotmetre’s a un test de paternitat, pero la mare de la nena tan preciosa s’hi nega. Que no pot ser, diu, que violaria la seva intimitat materna i la de la nena, per no parlar dels $15.000 al mes. Hi ha un altre col.laborador de l’Edwards que es senyor molt tranquil, incapac de fer res, i que a vegades diu que es el pare i a vegades ho nega. Penseu el que volgueu. Ha hagut de demanar perdó a tots els seus empleats a la campanya, a la seva muller (que pateix de càncer de mamella) i al poble americà en general. Jo ja he respost que encara que vaig votar per ell, amb mi no fa falta. El seu manager ha sortit a CNN declarant que el Senador l’havia decebut i i insultat a ell i tots els empleats i voluntaris de la seva campanya. Vaig tenir por que acabes passant-se a la Sra Clinton. Una part molt gran del poble americà i totes les xarxes de TV hi estan d’acord. Un escàndol molt gran, intolerable, horrorós. I si l’Obama..  Això mai! Cal aclarir-ho immediatament. Per sort tenim premsa lliure. Ara que del McCain ja se sap que sí que va tenir una amant però com que és vellet ningú no en fa cas. A més ell segueix negant-ho. No m’en fio gens.

Es molt difícil parlar amb la gent de moral i de què és o no és tolerable. La pujada de la dreta i de les denominacions religioses els darrers anys ho fan impossible.

Potser us enrecordareu que fa uns mesos va saltar el Governador de l’Estat de NY, Eliot Spitzer per haver passat l’estona amb una prostituta a un Hotel de Washington, que és la Sodoma i Gomorra del Riu Potomac. Això potser a un català li sembla sorprenent però el cas era molt diferent: la prostitució és a la majoria (no pas tots) dels estats un crim i l’Eliot era el Governador.

Allò que és difícil d’entendre és com i perquè va caure l’Eliot. Perquè no van mirar els policies per l’altre costat pensant que il.legal o no, la prostitució és una indústria pròspera? No podien. L’Spitzer, en els seus anys quan feia de Fiscal General de l’Estat es va divertir molt ensorrant gent poderosa i enviant intocables a la presó, i per tant havia fet molts enemics de mort i pocs amics. Era l’hora de pagar. El seu problema fou que inexplicablement va intentar manobres bancàries fosques per amagar els pagaments al negoci il.legal, enlloc de pagar simplement en efectiu, essent com és un home molt ric. El Banc se´n va adonar que el Sr Governador estava intentant amagar diners i va notificar l’FBI perquè quan un polític fa coses rares amb els diners, és gairebé sempre per tapar suborns. Millor que ningú gràcies a la seva experiència l’Spitzer hauria hagut de saber que un tenedor de llibres forènsic de la policia SEMPRE clarifica transferències bancàries. Quan els federals van trobar els diners a un compte propietat d’una empresa de gran luxe, ja era massa tard. Hi va haver a NY moltes discussions sobre el preu que pagava: la senyoreta en qüestió treballava altrament a un bar a Nova Jersey a preus més assequibles. Altres clients en canvi, no van ser molestats (que se sàpiga).

L´Spitzer fou succeït pel seu Vice, un senyor negre i cec molt afable, de Harlem que ja havia perdut l’esperança d’arribar mes enllà de Sotsgovernador degut a la seva incapacitat. I què va passar? El primer dia va cridar una conferència de premsa conjuntament amb la seva senyora per anunciar que tant ell com la seva dona havien prevaricat amb més d’una persona, però no pas amb professionals. Li semblava millor anunciar-ho que exposar-se a un article sensacionalista d’un setmanari . Es que la política a Nova York és escaient per a menors?

Encara pitjor és la situació a l’estat veí de Nova Jersey, sempre el subjecte de ridícol i xistes dolents. Deixa´ls que riguin: Nova Jersey té uns ingressos per càpita més grans que Alemanya. El Governador Demòcrata Greeley, casat i amb fills havia conegut un jove “bimbo” durant un viatge polític per Israel. El va importar a Nova Jersey i no obstant tenir vint-i-tants anys, ser estranger i sense experiència, li va donar una casa i el càrrec de cap de defensa antiterrorista de l’Estat amb un sou d’uns $150.000. Mira que ho tenia bé aquest jove, però l’avarícia i ambició desmesurada han ensorrat molta gent. Es veu que va començar a fer xantatge al Governador demanant més. Veient-ho negre, en Greeley va cridar una conferència de premsa i va anunciar que ell era un americà “gay” i que no sent capaç de seguir mentint havia decidit “sortir” i plegar del càrrec, que sí que ho va fer. El jove va ser investigat però no hi havia proves de res. La seva dona es va divorciar. Ja n´hi ha prou? Jo només llegeixo el NY Times, que no és precisament un diari d’escàndols i rumors. Així i tot hi vaig llegir que la Sra Greeley havia declarat davant el jutge que el Governador, son marit, ella i el xòfer del cotxe a vegades s’entretenien fent un “threesome” com s’en diu aquí. Caram. Estic segur que els jutges de l’Audiència Nacional no s’ho passen tan bé.

Escrivint això, en part vull dir que Catalunya no és pas l’únic país del món on els ciutadans tenen motius per estar desenganyats amb els seus governants i parlamentaris. Els escàndols no estan limitats als Estats, com és molt natural. A Washington la corrupció és molt pitjor, ara com abans, com en els temps dels Pares Fundadors . Els homes tan poderosos no respecten res de res. Encara que en això potser se semblen a molts altres.

En parlaré la pròxima vegada, en la segona part

Tags: escàndols sexuals, Nova York, política

Com poden ser tan ingenus els Berlinesos? Jo no sortiria mai al carrer a expressar entusiasme per un candidat. Tots sabem què vol ell. Es el mateix que volem nosaltres? Perquè el van rebre tan bé a Berlin? Perquè era negre? Perquè parla molt bé? Sí que parla bé, però és retòrica, sense dir mai res. Potser perquè vol acabar la guerra, o perquè té bona figura? La guerra la vol acabar només a l´Iraq. No, jo no em fio de ningú.

Qui és l’Obama? Vet allí allò que tants Americans es pregunten. L’adversari que l’Obama ara té, a diferència de la Hillary, fa riure i no és competitiu. Es coix, parla de les moltes cicatrius que té (i del perill de mort pel melanoma) , s’equivoca i es contradiu contínuament, va dir que si cal, es pot continuar la guerra a l’Iraq per cent anys, es pensa que encara vivim als temps de la guerra del Vietnam, té mal geni, no li donen diners, el sector d’extrema dreta del seu partit li té mania… Serà una elecció això? En McCain per acabar-ho d’arreglar, té por de parlar en públic, si no és a llocs petitets, en família. Però els discursos són el punt fort del seu adversari!

Una elecció, no. Però la gent encara està estudiant en Barack Hussein Obama. D’aquí uns tres mesos faran un referèndum sobre l’Obama: Obama sí, Obama no. I si surt l’ Obama no, el senyor vellet de 72 anys acabarà guanyant i esdevindrà President sense haver fet res per merèixer-ho.

I qui és l’Obama, aquest home que ha sortit per sorpresa del no res i d’una embestida sembla haver conquerit el món? Tothom sap que el seu pare era un musulmà de Kenya i que ell va créixer a Indonèsia i no sembla ser veritat que hagi estat mai musulmà ell mateix en persona ni que hagi anat a una Madrassa, com contínuament repeteix l’extrema dreta. Es de debò un progre, com es pensen al PSOE?

El jove Senador Obama és un home que en acabar la carrera d’advocat a Harvard hauria tingut l’opció de practicar dret corporatiu com els altres graduats i guanyar milions. Però ell va decidir fer carrera política, cosa que no va amagar mai, ben al contrari. Els negres, la seva única base possible d’accés al poder, són una població urbana que només té pes de debò a Harlem, aquí a Nova York, i a Chicago. Totes dues ciutats fa molt de temps que estan dominades pel Partit Demòcrata però l’ambient és molt diferent.

L’Obama va decidir-se, sense tenir-hi ni amics ni connexions per Chicago, una ciutat on el Partit és una màquina hermèticament tancada. Per entrar-hi cal haver nascut o crescut a la ciutat i ser presentat per amics o pares que ja tenien connexions. Es comença molt baixet amb un càrrec de no res i si hom sap com fer-ho i és lleial i digne de confiança, va pujant i pujant fins que el deixen presentar-se a una elecció. I a l’elecció, el Partit sovint s’assegura que el seu candidat guanyi perquè el poder i la influència continuïn.

Com s´ho va fer l’Obama sense amics? S´ho havia estudiat. Es va ficar a un bufet d’advocats que es dedicaven als drets civils. Amb organitzacions negres, va fer campanyes, més d’una vegada amb el suport del famós Reverend Wright i la seva església. Li agradava que li presentessin gent. I sempre preguntava al nou conegut que a qui coneixia. I a qui més. I els anava a veure a presentar-se fins que va reeixir a parlar amb els líders.

Es curiós que ell mai deia que volia ser President, però molts que el coneixien li ho deien a la cara: Tu seràs el primer President negre. Així ho va aprendre tot de la màquina de Chicago, com s’obtenen diners, com cal distingir entre poderosos i gent comú, quines coses cal dir, com s’ensenya la lleialtat. Es va casar molt bé, amb la Michelle que també era advocada i venia d’una família amb connexions. Connexions, amics… és com cal fer-ho.

I va arribar a Senador per Illinois, on va aprendre l’ofici parlamentari. Va fallar en un intent d’esdevenir Representant a Washington però ell es va examinar sense pietat per entendre la seva fallida i fer autocrítica. I al final va sortir una mica per casualitat la gran oportunitat d’anar al Senat de Washington. I quan es va presentar de candidat a la Casa Blanca, pocs que no el coneixien el van prendre seriosament, inclosa la Hillary que feia anys que es veia Presidenta i encara no s’ha recuperat de la sorpresa . La seva anomenada a nivell nacional(molt relativa) la va guanyar amb el seu discurs tan retòric a la darrera Convenció demòcrata. El discurs va agradar molt. es per això que ara el repeteix, amb modificacions, contínuament

I és progre o no? Em sap greu desenganyar a ningú, però és difícil dir-ho i jo ho dubto. Hi ha el problema del seu estil oratori maco però grandiloqüent i generalment buit. S’escolta ell mateix i sona una mica pedàntic i arrogant. Però tot això és estil i no té res a veure amb el seu programa, excepte que la oratòria que ell practica és poc apreciada per la gent senzilla. Un altre problema que té, és que totes les enquestes assenyalen que el poble americà dubta que ell comparteixi els mateixos “valors” com diuen aquí i no he sabut mai com traduir. Vol dir: què pensa de la religió? I de l’avortament? I dels matrimonis gays? I de la disciplina fiscal? Suporta els nostres soldats? Perquè no du la bandera al cau? Es patriòtic? I és negre! Ningú ho diria mai, però molts trobarien altres raons per no votar per ell. Tot plegat, si vol guanyar d’aquí tres mesos, ja pot començar a girar cap a la dreta. Ell es compara amb el Kennedy. El talent potser sí que el té, però en Kennedy tenia un “charm” personal irresistible, mentre que l’Obama sembla fred, llunyà. Jo personalment crec que no té cap ideologia. A Chicago era “progre” perquè la màquina n’era. Ja veurem què fa a l’Oficina Oval si hi arriba. Comparat amb en GW Bush tothom és d’esquerres.

Li he sentit dir alguna cosa bona: Sobre Bill Clinton, que com a polític, admirava molt el seu estil i èxits, però coma ciutadà la seva ètica l´ha deixat a vegades apavarat.

I sobretot, en va dir una que val la pena recordar: un polític no ha de mentir mai als seus electors prometent coses impossibles; el que ha de fer és presentar les alternatives realistes que existeixen i acceptar la tria que el poble fa . Santa paraula. Si s’en recorda.

Tags: eleccions, EUA, McCain, Obama, política

 Probablement tothom sap que als EUA el sistema electoral és  elecció directa dels congressistes, senadors o delegats a cada districte per majoria simple sense repesca com es fa al Regne Unit. Els Americans no entenen el sistema proporcional adoptat per tants països europeus. Hi ha hagut sempre discussions sobre quin dels dos sistemes és millor, una dubte que no té solució. Quan em miro a la tele catalana els vots al Congrés o al Parlament de Catalunya els trobo avorrits. Tots els diputats voten en massa com el grup els mana. Perquè cal elegir-ne tants? Si no tenen llibertat individual no seria més efectiu i senzill fer votar per e-mail als senyors Rajoy, Zapatero, Duran i als altres, cadascú amb els vots que té i estalviar-se els espectacles de mala educació que donen?

Amb el sistema electoral directe, la disciplina de partit val molt poc. A Washington la majoria i la minoria (només hi ha dos partits) formen grups parlamentaris i elegeixen líders respectius a les dues càmares però la veritat és que aquests líders han d’anar trucant d’oficina en oficina mirant què volen fer els seus i provant de convèncer-los, però no poden manar res. Hi ha parlamentaris que saben treballar molt bé pels passadissos, taules de dinar i són flexibles. N’hi ha que no. Els discursos es fan davant d’un auditori buit perquè cada congressista ha decidit el seu vot en privat a l’oficina assessorat per la seva gent. les cadenes de televisió pública C-SPAN transmeten tots els discursos però eviten ensenyar la sala buida. L´hemicicle només s’omple quan criden per un vot, en el qual cas els beepers, telèfons i les secretàries s’han d’activar per trobar el congressista i que hi hagi quòrum.

Una altra cosa que cal considerar comparant tots dos sistemes és que als EUA és dificilíssim fer saltar un incumbent. Si l’home o la dona ho han fet bé i s’han ocupat dels seus constituents, i han respost sempre amb bona educació i portat diners federals al Districte, tant si són Republicans com Demòcrates i tant si van votar per la guerra com si no és gairebé impossible treure´ls. O sigui que un canvi de majoria depèn no sols dels vents polítics sinó que es decideix pel nombre de congressistes que es retiren o que tinguin un problema perquè els seus votants estan descontents. En altres mots, es decideix pels districtes oberts, que sovint són pocs, però aquest any n’hi ha molts. Havent perdut el poder que tenien, molts Republicans volen plegar.

Però és del vot mateix que jo volia parlar

La llei federal diu només que les eleccions presidencials s’han de celebrar el primer dimarts de novembre. La resta, és competència dels Cinquanta Estats. El procés electoral no té res d’homogeni. Hi ha llocs on es vota un dia (com a Nova York) i hi ha llocs on es vota 1, 2, 3 dies. A Oregon tenen el sistema més original: només es POT votar per correu durant un parell de setmanes però el primer dimarts de novembre planten una mena de bústies grans a diferent llocs de les ciutats i qui no ho hagi fet, pot dipositar-hi el sobre. Els col.legis electorals estan suprimits.

Els horaris són diferents però sobretot les màquines electorals són diferents. Cal entendre que els Americans, bons i afables com són a casa seva, en el cas de les eleccions es malfien de tothom. Hi ha hagut moltes raons històriques. La lluita pel poder, pels diners i el lideratge que tant emocionen als Americans, ha estat responsable per moltes irregularitats, que cada dia són més difícils però probablement no s’han acabat mai. Recordeu, si no, el memorable cas de la Florida i l’anomenament de Georges W Bush fa vuit anys. Parlant de màquines electorals dignes del segle XXI, tothom insisteix que han de ser absolutament segures, impossibles de manipular i que no tolerin trampes. Hi ha llocs encara on s’utilitzen les velles cartes de tabuladora de la IBM, que es van fer famoses per les perforacions defectuoses a la Florida. A altres llocs hi ha pantalles tàctils, màquines registradores electròniques, màquines amb palanques mecàniques (com a Nova York), paperetes de paper, etc. Després de la tragèdia de la Florida tothom va començar a dir que calia sustituir totes les màquines de votar per noves màquines electròniques a prova de tot, fins i tot de bomba i de terrorisme i el Congrés va començar a oferir diners per qui els volgués. Gràcies a això molts districtes electorals i fins i tot Estats sencers van dir que comprarien màquines registradores electròniques noves.

Potser us sembla que tot això està molt bé i que el problema va quedar arreglat. Els qui coneixem Amèrica no ens ho creuríem mai. Això fou el començament d’un altre drama nacional .

El primer problema és que les màquines havien de ser ABSOLUTAMENT a prova de manipulació. De coses absolutes la indústria en fa poques. Les companyies venedores van assegurar i jurar que sí, que sí, que eren a prova de tot però algú va preguntar que com ho sabien? Home, s´hi podria afegir fàcilment una impressora de paper per fer un rebut i així es podria comprovar. Mai, mai, mai! van cridar tots els que ho van sentir. Amb certa raó i recordant coses que han passat, a tothom se li va acudir que si es donessin rebuts amb el vot, molts votants cobrarien. Ara es fa igual, però els que compren vots s’han de fiar de la paraula dels votants. Moltes autoritats electorals malgrat tot van decidir comprar les màquines que es van començar a utilitzar. Va acabar tot en un desastre perquè a un districte darrere l’altre hi van haver grups de ciutadans que van anar als jutges a protestar que’havia fet trampa. Aleshores, el districte o el jutge procedien a contractar els serveis d’una companyia de seguretat informàtica per comprovar si la màquina era segura o no. Pràcticament en tots els casos un hacker de la companyia de seguretat aconseguia manipular els resultats en molt poc temps, sovint hores i sense deixar-hi res. Una darrere l’altra, totes les marques de màquines electorals electròniques van ser retirades i els diners perduts.

Per als Americans el dret al vot és una de les coses més sacrosantes que existeixen. Quedar-se sense màquines o no tenir un sistema segur és un cataclisme aclaparador, una verdadera violació de l’única Constitució que han tingut i que tant s’estimen. Es veu que hi ha coses que no es poden arreglar fàcilment amb diners. Tinc entès que aquest any ja torna a haver-hi de tot, però que el mètode que sembla amb més futur són els ordinadors que llegeixen òpticament butlletes electorals marcades a mà. Jo em pregunto només a quina velocitat ho fan.

Una altra cosa que es molt diferent d’Europa, es que no hi ha cap dia de reflexió. Si el candidat vol i te els diners fins i tot el dia de l’elecció pot ensenyar anuncis a la TV i sovint anirà pels carrers encaixant mans i fent discursos. L’única cosa que esta prohibida es fer propaganda electoral a una certa distancia (uns 20-30 m) de l’entrada del local electoral. A vegades la policia penja signes dels arbres avisant. Com a resultat si l’elecció es apassionant, hi ha una barrera de voluntaris amb volants i propaganda exactament a la distancia permesa i sovint el votant ha de lluitar per fer-se pas, com si estigues envoltat de pidolaires.

I a Nova York? Doncs a Nova York, res de res fins ara. Seguim com  fa un segle amb les màquines de palanques. Hi ha una palanca molt gran al sòl. Quan la mous de la dreta a l’esquerra, es tanca la cortina i es poden moure les palanquetes petites, una per cada opció diferent, a la columna que es trïi. Es millor haver estudiat la papereta amb anticipació perquè les lletres són petites i hi ha poc llum. Quan has acabat, tornes a estirar de la palanca grossa, les cortines s’obren, i ja està. Ja veurem què passa al novembre i si l’Alcalde Bloomberg ens en haurà comprat de noves, perquè les màquines velles són un desastre i estan totes mig trencades. A més  es veu que un cop tancat el col.legi electoral, un policia llegeix números amagats, s’els escriu a una llibreteta i telefona o duu els resultats a l’Ajuntament. Al segle XXI? La ciutat més rica del món capitalista a vegades pot ser ben miserable.

Tags: eleccions, EUA, política