Els EUA són diferents

Quina joia de veure-ho! El poble, homes, nens i dones de totes les races i algunes religions, aplegats a la Gran Gespa (la Mall) de cara al Monument de Lincoln. Una banda de música i moltes celebritats actuen a l’escenari esperant el vespre amb el plat fort, els focs d’artifici. Els problemes oblidats. Patriotisme i Nacionalisme són iguals; la diferència rau només en l’objecte de la passió popular. Al Patriotisme només tenen dret els països forts i lliures; amb el Nacionalisme s’han de conformar els febles i dependents, mentre no hagin quedat ofegats pels insults i l’odi dels seus dominadors.

Gràcies al 4 de Juliol, ja no hi ha Rei a Amèrica! Forasters ja no tenen el dret d’imposar impostos i quedar-se amb els diners! En aquest dia del 1776 ens vàrem inventar la República i la Llibertat i els Drets Individuals i el Govern derivat exclusivament del vot popular, sense cap altra font de legitimitat. I els pares fundadors van escriure documents perquè res s’espatllés i d’ençà d’aquell dia el poder d’Amèrica per tot el món només ha augmentat. Ves si no celebraríem els Catalans si això passés aquí. Damunt la gespa hi ha gent que no tenen feina o no poden pagar les factures mèdiques o estan a punt de perdre la llar, però aquest vespre no importa tant, perquè tots estan orgullosos de l’empresa comú, del poder i riquesa del seu país i creuen que està en els seves pròpies mans resoldre els seus problemes.

No hi vaig perquè no m’agraden les gentades i l’espectacle ja l’he vist per TV manta vegada. En cotxe preferim anar a celebrar la festa del 4 de Juliol, típicament una barbacoa de hot dogs feta al jardí (backyard), a la casa d’un familiar que viu a la rodalia de Washington, al Nord de l’Estat de Virgínia. Aquestes grans festes (el 4 de Juliol, el Memorial Day, Thanksgiving, Labor Day, el vespre del Superbowl) són una ocasió per grans trobades periòdiques familiars que sovint es repeteixen un any darrere l’altre i formen la base de moltes relacions socials. No ser-hi invitat podria ser un insult o un trencament.

El Veïnat

La casa on anem està prop de la sortida de l’autopista, a les afores d’una petita ciutat de la què ningú ha sentit mai parlar. De camí intento repassar amb els meus companys les relacions familiars que sempre se m’escapen. A és la segona dona de B, C és un fill del primer marit d’A, que es va morir. D i E són mig germans fills de dos matrimonis d’F. G és la família d‘F. G està promés amb H, la filla del tercer matrimoni de F. D’I ja no cal parlar-ne, perquè ja no es tracten. A més hi haurà veïns. S´hi cabrà a la casa? No hi he estat mai, però diuen que és gran. I els hot dogs els fan a l’entrada asfaltada del garatge, mentre que les begudes estan sempre a la gespa.

Rebuda inesperada

Aparquem on podem. Per sort el nostre cotxe és un compacte. Al davant de la casa hi ha un grup força nombrós d’adolescents (teenagers en Anglès) jugant i rient entre ells. Ens ignoren però de sobte una noia d’uns 17 o 18 apareix corrent cap a nosaltres, donant abraçades i fent petons. No tinc ni la més petita idea de qui és ni de com es diu. Podria ser evidentment una filla del segon o tercer matrimoni d’una persona de la què no vull parlar. Aquesta noia misteriosa porta un vestit de festa molt ajustat, curt i escotat que no escau a l’ocasió. A les festes amb hot dogs la gent no es vesteix així. Sospito que aquesta jove post-adolescent  havia participat recentment en un procés de desenvolupament i maduració física, ara ja molt avençat o acabat i que ara en volia exhibir els resultats, que no estan gens malament. Decideixo que miraré a veure si em diuen el seu nom.

A la porta ens saluda l’amo de la casa. Fa temps que no ens trobàvem, senyor Coronel.

Converses, gossos, escenari

El Coronel té bon aspecte. Va ser malferit al cap a la Guerra del Vietnam. Mira que fa anys, però ell en segueix patint les conseqüències. I els 25.000 morts Americans segueixen ben morts. Però ara tenim relacions diplomàtiques, comercials i polítiques excel·lents. Que m’expliquin perquè la van fer aquesta guerra. Ell no vol que es parli del Vietnam o la guerra en la seva presència. Sense la ferida probablement seria un General. Però ara tornen a fer altres guerres. Els polítics no aprenen mai. O no volen aprendre. Es pense que faran aprendre al poble.

La casa està bé, però hi ha massa gent, alguns família, altres veïns. Totes les cadires estan concentrades a una sala, al voltant del sofà. Jo veig un espai buit i m´afanyo a seure’m-hi. Una dona molt grassa volia prendre´m el seient, ho té pintat a la cara. A la paret la Sra Coronela té penjada, dintre un marc una còpia de la notificació que una parella envia a tothom després de contraure matrimoni. Em sembla que no hi havia cap necessitat de penjar-ho. Ja m´ho creia que estan casats. Fou el segon per a tots dos. Una estoneta després li pregunto discretament si té un bany. Una mica ofesa, em respon que en té molts de banys. Està bé. Doncs ja em quedo tranquil.

Segueixo saludant desconeguts. Gairebé tots em responen que ja ens vam trobar almenys una vegada. Amb l’accent que tinc, tothom es recorda de mí, com si fos un ocell migratori aterrat a una comunitat desconeguda. Ai, si poguéssiu gaudir dels avantatges del meu accent només per un dia… És una d’aquelles coses que tenim cada dia davant dels ulls sense que ens preocupi no saber ni què és ni com funciona en el tracte social.

El món pastoral de la Vall de Shenandoah

Un petit grup de dos homes i una dona entra. Me´ls assenyalen com a camperols que tenen una granja molt maca a la Vall de Shenandoah (a Virgínia, relativament prop d’on som). M’asseguren que no són com X i Y, que eren uns texans molt vulgars que només coneixien el seu ranxo a les planes de Texas i no sabien què era l’educació.

La senyora és una dona espectacular. És molt alta, rossa, amb bona figura i porta uns hot pants (pantalons curts amb molt poca cama) difícils d’ignorar pel gènere masculí. Sembla una d’aquelles persones molt més grans del què semblen i efectivament resulta que un acompanyant (un jove d’uns 20 anys) és el seu fill gran. Porta uns quants tatús  en colors fàcilment visibles. Ja s’ha pensat que els tatús són per  tota la vida? Quin aspecte tindran a l’edat de 90 anys? La dona seu intentant tapar-se les cames amb un coixí del sofà. Li pregunto de què fa i em respon que té un negoci de ramaderia i tabac a la llegendària Vall de Shenandoah, un lloc idíl·lic i que abans criava vaques però ara ha canviat i només té cabres.

M’agafa de sorpresa. pel camp se’n veuen poques de cabres. Quan jo era petit als estius anava amb els pagesos a fer una costellada de cabres. Arribàvem a un lloc escaient, escalfàvem al foc un roc pla i hi fèiem les costelles d’una cabra  acabada d’escorxar que érem molt bones. Després he vist cabres als zoos, al racó dels nens on deixen tocar els animals com si fossin gats o gossos (petting zoo). Breument vaig viure a una mena de colònia on l’empresa feia dur una cabra al lloc on jugaven els nens. Però els mascles també són un símbol del dimoni. Li pregunto qui li compra les cabres. Molta gent. Avui en dia es ven formatge de cabra, llet de cabra. I de carn? El gust se sembla molt al xai. No se li havia acudit mai. La gent potser no voldrien menjar carn de cabra. En qualsevol cas no fa gaire diners per ara. També cultiven tabac. Tabac de Virgínia, que té anomenada.

Veig l’adolescent en vestit de cocktail que havia sortit fora a rebre’ns amb petonets. Seu a una butaca amb les cames doblegades al lloc de seure i s’ho escolta tot sense dir res. De moment ha deixat de repartir petonets.

El Bebé

Hi ha un bebè molt bufó i petitet a la festa. Totes les dones prenen tanda agafant-lo. N’hi ha una amb un accent del Sud molt maco li canta una cançó. El Coronel fins i tot somriu. Té un gosset molt gras que va d’un visitant a l’altre. Jo jugo una mica amb ell. De sobte per la porta oberta entra un altre gos. El Coronel es mostra irritat. No el vull aquest perquè no és un gos estable i civilitzat. Fora d’aquí. Un senyor s’afanya a treure’l i tanca la porta darrere seu.

Inevitablement les senyores comences a parlar de bebès i de no poder dormir per culpa d’ells. Una diu que això ho va arreglar als quatre mesos. tot el que calia fer era barrejar la fòrmula amb una mena de puré de cereals. Així l’estómac s’ompliae i el nen dorm. Va preguntar el pediatra, el qual va respondre que  si el nen estava bé, és que no li feia mal. Altres dones s’hi afegeixen. Que sí, que sí. Elles també ho van fer amb molt d’èxit. Es que l’endemà cal treballar i sense dormir no es pot. Jo em recordo que la meva àvia castellana sempre deia que ella donava pa amb vi als nens i que els enfortia molt. Algú fa notar que molts nens petits moren al món de deshidratació i infeccions però que no se sent que ningú es mori per utilitzar malament la fórmula. No sé si és veritat això. Li preguntaré a un pediatra que conec.

Una nena de 14 anys amb peculiaritats inesperades

Els adolescents que estaven fora poc a poc han anat entrant i alguns han aconseguit ficar-se a la sala del pow wow (que és el nom indi d’una trobada tribal de negociacions orals). Entre ells hi ha una nena que crida l’atenció per la seva seriositat i llengua càustica. En un moment donat, parlant amb veu alta, sembla dominar la conversació i fa riure a tothom. La mamà, una senyora molt grassona, que és una veïna, se la mira amb gran orgull.

Les coses es complicaran.

La nena també vol tenir el bebè per una estona. Li diuen que sí però per si de cas la mare es posa al costat, molt aprop d’ella. De sobte la noia sembla desconcertada i disgustada. “Aquest bebè fa pudor!” crida. Encara ho reforçava més. Fa pudor. Ella no sabia que els bebès poguessin fer tanta pudor. Palpa la zona escaient de la pobre criatura i determina que se sent molt tou. Ara tothom ha quedat sorprès i desconcertat. Li prenen el nen i dues dones desapareixen de l’habitació per canviar-lo. La mare de la noia no diu res però baixa els ulls. Un moment després la nena anuncia que no té més remei que anar a prendre una dutxa. I se’n va.

Acabada de sortir, la seva mare explica que la nena pateix d’un desordre emocional compulsiu-obsessiu i que ja fa temps que està en tractament, cosa que molts presents ja sabien. I que li cal prendre dues dutxes diàries perquè diu que si no es podria morir d’una infecció. I que a l’habitació ho té tot ordenat d’una forma especial i no es pot tocar res i que a vegades la nena li fa escenes quan alguna cosa no li agrada. Un senyor diu que potser seria una bona atleta, perquè molts esportistes són així i sovint hi ha coses que han de fer o tocar, o amulets que necessiten, o si no, no poden participar. Un altre home afegeix que ell ha conegut obsessius i que tots eren persones d’una gran intel·ligència.  A més eren sempre molt nets, no perden res i no trenquen mai la seva paraula. Gairebé estic temptat de felicitar la senyora per tenir una filla així.

Em miro el fill gran de la senyora rossa de les cabres. Duu una mena de samarreta negra amb paraules i gràfics de significat fosc i al braç s´hi ha fet tatuar una gran creu negra. Gairebé em faria por trobar-me’l pel carrer al vespre. Aquest segur que no és obsessiu. Decideixo felicitar la mare de la nena.

Celebracions populars

He decidit prendre l’autobús de tornada a Nova York aquest vespre perquè com tothom està a alguna festa el tràfic estarà bé. Tinc raó. De camí passo per una autopista on el tràfic en la direcció contrària està tancat però on molts autos arriben i la policia els fa aparcar sobre la gespa. M’ho expliquen. Des d’aquí es veuen molt bé els jocs d’artifici. Me’n recordo que a Manhattan aquest vespre també deixen aparcar a una autopista. És una festa molt important que té valor simbòlic.

Amèrica viu. Tenim problemes però els arreglarem. L’esperança viu.

Ja des de Nova York, un salut ben cordial

Joanot

La capital està bé. Per cotxe des de Nova York s´hi arriba en 4 hores. El tren és més ràpid però costa massa dòlars i està gairebé sempre molt ple. Potser a WDC fa massa calor els estius. No és endebades una ciutat del Sud. Permeteu-me que parli de les coses que personalment m’interessen

Història. Perquè Washington?

Després de la Revolució, la capital natural hauria estat sempre Nova York, que havia estat sota dominació britànica tota la contesa. Era una ciutat gran, rica, plena de comerciants, amb un port molt gran… Aquestes coses no han canviat gens. La nova Constitució de la República no havia triat capital. Naturalment, les noves autoritats es van establir a la Big Apple i és allí, davant la el que és la Borsa de Wall Street (en els nostres dies) on George Washington va jurar el càrrec i el Govern i el Congrés es van establir. Però els Sudistes no volien aguantar cap capital al Nord i el debat es va obrir. No volien una ciutat gran per por que es repetís un incident que havia passat a Filadèlfia: un motí de soldats va amenaçar el govern, que va haver de fugir. Al final van decidir tornar-se provisionalment a Filadèlfia i triar un lloc nou per bastir una capital nova permanent a la frontera entre els estats de Virgínia i Maryland que s’anomenaria Districte de Colúmbia i tindria una superfície de 17 quilòmetres cuadrats. El lloc precís, lleig i pantanós, fou triat pel President Washington en persona (que havia nascut a prop) i aviat la gent va començar a parlar de Washington City. Al final va quedar Washington DC. En els nostres dies, els edificis federals també s’estenen per àrees de Virgínia i de Maryland

Comparar? Amb què?

És una temptació molt gran comparar aquesta ciutat amb Madrid. El Districte és molt més maco i espectacular amb el seu disseny i els edificis neoclàssics d’estil grec. Però la cosa més valuosa de Washington DC són els museus meravellosos, fins ara tots d’entrada gratuïta (encara que ai las, ja n´hi ha dos que han començat a cobrar). La National Gallery és un Museu d’Art de classe mundial; els increïbles Smithsonians us familiaritzaran amb ciéncia, història i tecnologia, el Museu d´Història Natural és incomparable, el de l’Indi Americà  i el d’Aeronàutica no tenen igual. I el Govern central se segueix gastant fortunes en la infraestructura. Deixant de banda el metro, ara hi ha tantes autopistes que jo dic que aviat cobriran el 95% del territori (si no s’aturen a temps) I no s´hi entén ningú. Si no fos pel GPS, jo no seria capaç de conduir al lloc.

La capital és una colònia

En una cosa sí que Madrid els guanya: Washington DC no és lliure sinó que està sotmesa a la jurisdicció i autoritat del Congrés en gairebé tot. Els ciutadans de WDC no tenen representants amb vot cap de les dues cambres federals, encara que des de fa uns anys se´ls permet enviar representants amb vot al Col·legi  Electoral que tria el President. Ara fa uns anys se´ls va concedir a més generosament el dret de triar per vot universal l’alcalde i els regidors (!) que fins aquell moment eren anomenats pel Senat. Que perquè passa una cosa que no passa a cap altra capital del món? És difícil escoltar una bona explicació. Fa mig segle potser haurien confessat que té alguna cosa a veure amb la raça negra de la majoria de ciutadans. Ara no s’atreveixen a dir una cosa així però en la posició del Partit Republicà, no els agradaria tenir un estat que triaria representants sempre demòcrates.

Visites. La meva tria

El final de juny i primers de Juliol és mala època per anar-hi. Moltes escoles de nen celebren la fi de curs amb una visita al Districte i no s´hi cap enlloc. La  Mall és la gespa famosa amb un estany d’aigua entre el Capitoli i el Monument a Lincoln. Era un lloc preciós, però el cap de setmana està tan ple que no s´hi pot caminar. I també s´hi fan moltes manifestacions: 50,000 pels avortaments, 55,000 en contra, 46,000 contra la guerra… La Mall era un espai obert impressionant però en mala hora van començar a alçar-hi monuments als soldats morts. El del Vietnam és molt bo i va ser un gran èxit i està mig amagat. Però el de la Guerra Mundial… quin bunyol tan lleig i cursi! On posaran el de l’Orient Mig? Potser no han matat prou gent per pensar-hi encara.

Aquest any no he volgut entrar al centre turístic, excepte per tres llocs que havia  volgut sempre veure: l’Arxiu Nacional amb els documents sacrosants, sobre tot la Declaració de la Independència original firmada per tots els pares fundadors (ara en perill; s´hi ha fet una còpia exacta perquè l’original ja és difícil de llegir) i la Constitució. Només n´hi ha hagut una de Constitució en més de dos cents anys. És possible? Quan es va aprovar, tothom deia que la república no duraria gaire.

Segon, vaig visitar el Tribunal Suprem. Ara ja no deixen entrar per l’escalinata original sota les columnes gregues, però a l’interior et deixen veure per una porta la sala d’audiències amb els seients i la taula tan alta dels nou Suprems.

I al final, vaig aconseguir finalment entrar a la Llibreria del Congrés, enfront del Suprem, que ara ja és la més important del món. No es que es vegi gran cosa però saps on has estat i te’n recordaràs sempre. Al costat hi ha la Folger´s Library, probablement la millor lliberia Shakesperiana fora d’Anglaterra.

El Capitoli, un edifici magnífic que tothom ha vist en foto i en film moltes vegades, ja no es pot visitar lliurement. Cal tenir una carta d’invitació del  congressista. Pel públic general ara han bastit un centre de Visitants subterrani a una de les dues portes. Fa anys, s’hi podia entrar i visitar lliurement. Tot ha empitjorat.

I la Casa Blanca? La primera vegada que vaig visitar Washington, ja fa anys, era fàcil ficar-s´hi. A la tarda calia posar-se a una cua i ja estava. En els anys de Nixon, com que a aquest senyor la oficina oval, seu oficial del poder, no li agradava i treballava a un altre lloc, la Oficina Oval podia ser visitada i jo hi he estat dintre. Cosa que potser pot dir també el Rei però no en Rodríguez Zapatero, perquè pocs visitants hi entren en els nostres dies.

Decideixo tornar també a Mount Vernon

Mount Vernon, la plantació de George Washington

És sens dubte el meu lloc predilecte a la capital. Està a l’Estat de Virgínia, unes deu milles als Sud del Districte. En cotxe (no hi ha res més per anar-hi) cal només recordar quin pont cal creuar i si hom tria malament cal patir molt.

Independentment de l vàlua històrica del lloc pel seu lligam amb el Primer President, és un lloc preciós per passejar-s´hi.  Una altra vegada voldria repetir que estava molt millor abans quan no hi havia tants edificis, centres interpretatius i restaurants com ara. Conté la casa original amb el dormitori on el gran home va morir d’una infecció a la gola. Està arrenglada paral·lela al riu Potomac, del que hi ha una vista fantàstica, i també deixen visitar  les cases i tallers dels esclaus. EXstà permès passejar pel bosc i naturalment visitar la Tomba de l’heroi nacional i la seva muller.

Enxufat

Hi vaig amb tota la família local. Resulta  que una senyora de la família hi treballa unes hores a la setmana de guia. No ho sabia. Ens rep amb grans senyals d’alegria. Podem comprar els bitllets amb el 10% que també treiem a la botiga de records. Molt bé, molt bé. Ens posem a la cua llarguíssima per entrar a visitar la mansió, que sembla un cuc gran esmorteït. El sol que cau és de justícia. La senyora ens fa que no, que no, que potser no caldria esperar a la cua. Ens podrem colar? Em pensava que això només passava a l’estat espanyol. Ens condueix a la part de darrera de la casa, on la cua comença. Negocia amb una altra senyorade la mateixa edat, la qual ens mira a tots i fa que sí, que naturalment. Gairebé sembla indignada que hàgim de preguntar. Només faltaria. Per primera vegada durant la meva estada al país, resulta que estic “enxufat“. La co-conspiradora deixa entrar un grupet que s’atura a la primera sala a escoltar una presentació avorrida sobre l’arquitectura i les decoracions. La desconeguda ens assenyala entrar amb els darrers, quedar-nos enrera i barrejar-nos quan el moviment comenci dintre la casa. Així ho fem. És una casa autèntica més o menys del segle XVIII però de camp, sense luxes o peces d’art notables. Resulta que en Washington hi destil·lava bourbon. el whisky americà. No va estar mai a la plantació durant els seus 8 anys al poder a Nova York, però quan s´hi va retirar, gent de tot el món, tant americans com europeus van venir a visitar-lo.

En Washington era un white knight, el cavaller impecable i sense falta, defensor de vídues i protector dels nens. No s’hauria embolicat fàcilment a l’Iraq. Històricament en Washington fou un representant molt típic i iniciador de la successió d’aristòcrates terratinents que van compartir el poder al començament de la República, la van crear i salvar. Van passar molts anys abans que el darrer aristòcrata fos derrotat i un home del poble, Andrew Jackson, fundador del Partit demòcrata entrés a la Casa Blanca.

Ben cordialment i suant molt

Joanot

Aquest matí com sempre he obert la porta del pis per recollir el NY Times. A la capçalera s´hi veia la data ben clarament: “Sunday, July 18,2010” Serà possible? Una altra vegada? Però cap diari i cap web català en parlen. Se´n recordarà la gent o no? Jo sí. Durant els anys de la meva vida que haurien hagut de ser els millors, era la “Fiesta Nacional”, l’aniversari de l'”Alzamiento Nacional”. Ja em perdonareu pel castellà: hi ha coses tan alienes a Catalunya i el seu espirit que no es poden traduir. Sembla que els joves ni en saben res ni en volen parlar, cosa que  deixa una mica frustrats als que ho vam haver d’aguantar amb impotència per tants anys. Es parla de la memòria històrica quan ja és massa tard per recordar ni tan sols de què va la memòria històrica. Una vegada a un mercadet de monedes pel carrer vaig preguntar a un xicot venedor que si tenia monedes de la República Espanyola. Em va respondre que quina república, que no hi havia hagut mai cap república a Espanya. Així va tot.

Recordar coses és legítim? Hi ha opinions diverses. L’escriptora llibertària Ayn Rand deia que parlar de coses velles és sempre una condescendència absurda i inútil, un signe de feblesa i impotència. Però tota la gent gran en som de febles i impotents.

Aquest dia no és famós sols per l’aniversari del famós Alzamiento Nacional: també és el dia quan en Bahamontes esdevingué el primer espanyol a guanyar el Tour de França. Al Diario Hablado de Radio Nacional que tranmetien obligatòriament totes les emissores de radio de l’Estat van aclarir, abans d’engegar el sermó politic de sempre de les festes del règim (de com el Caudillo Providencial i el Glorioso Movimiento Nacional ens van salvar, i de les calúmnies i difamacions escampades pels masons i la Internacional Socialista, les cremades d’esglèsies durant la república i el covard assassinat del protomàrtir José Calvo Sotelo). Al final afegien que “este 18 de Julio, el de Bahamontes, no habría sido posible sin aquel otro 18 de Julio” Jo crec que hauria guanyat el Tour abans, perquè era molt bo.

Coses que passen pel cap

Jo no podria escriure mai un llibre de memòries perquè no sabria posar-les en forma consistent i progressiva i aniria saltant d’un lloc a l’altre.

Encara em veig anant a un petit poble de Castilla la Vieja al començament dels anys 60′ a enterrar un oncle que s’acabava de morir als vuitanta-tants. S´hi havia retirat després de jubilar-se. Em constava que havia estat militant de la UGT, el sindicat socialista i votant del PSOE republicà (molt diferent del d’ara). I que al poble era famós per haver dut la seva mare en una cadira a votar pel Front Popular el 1936, però ja feia molts anys d’això. El mort amb el taüt estaven exposats damunt una taula a una sala darrere la porta principal. Els homes del poble s´hi apleguen quan arriba l’hora, alguns a dintre, alters a fora. Un home desconegut ja gran del poble se m’acosta i m’espeta sense cap meva d’introducció: “Tu tio era un hombre muy peligroso y tendríamos que haberlo fusilado” Això, trenta anys després de la Guerra. Miro qui hi ha més. Veig una mena de cosí remot que és l’Alcalde i Jefe Local del Movimiento. Potser podria parlar amb ell i queixar-me del ximple? No, més valia deixar-ho córrer. Al poc temps una altra cosina assenyala un camp: allí és on jeuen les restes dels assassinats aquell 18 de Julio tan famós: el mestre, el metge, un cap de sindicat… L’alcalde d’un poble veí va dur per molts anys orgullosament un anell pres a un dels executats. Tothom diu que al lloc de l’enterrament el blat creix més alt. Però ningú vol desenterrar els morts. Fins ara. No volen parlar-ne.

Visita a la comissaria

Rebo una ordre per presentar-me a la comissaria de policia. Perquè? M’han elegit membre de la junta d’una associació d’alumnes del meu Cole. Això ha de ser aprovat per les autoritats polítiques. Em rep un home jove assegut davant una màquina d’escriure molt vella. De quin partit era el meu pare durant la República? Home, no m’ho va dir mai però era un senyor que no es ficava en res. Que si tinc un permís d’armes de foc? Ai, no senyor, no m’espanti ara. I jo quines opinions polítiques tinc? No tinc cap intenció d’explicar-li. La resposta estandard és que no em fico en política. Tot va tan bé al país amb el Règim que no hi ha cap necessitat. Que si tinc un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional? Es clar que sí. Vaig anar a la delegació local i me’n van donar un que em feia falta per treure el títol de batxillerat i després un altre cop per matricular-me a la Facultat. En aquells temps, tots teníem el certificat d’adhesió al Movimiento. Que havia estat a la presó? No. Encara l’home era ben educat i no em va parlar de tu.

La pintura a l’oli del Caudillo

A la Facultat els estudiants no teníem res de res. Treballàvem com si estiguéssim al tercer món. Però això sí: al Paranimf hi havia una gran pintura del Caudillo, feta pel seu pintor oficial que se n’aprofitava per cobrar molt. A vegades organitzàvem sessions teatrals o literàries a alguna aula. Un dia en fem una amb tres poetes distingits. Un d’ells en Juan Goytisolo, un altre en Pere Quart. De sobte hi ha excitació a la sala. Se senten passes i veus a l’exterior. S’acaba de descobrir que el famós retrat ha desaparegut. El Degà està cridant tan excitat que la policia l’ha de calmar. A la porta de l’aula apareix un amic, en Joan S (que era un militant molt d’esquerres) que s’ho va mirar tot per un moment somrient i després va desaparèixer per reaparèixer a París, en seguretat. La foto del quadre va sortir a moltes revistes obreres prohibides.

El degà era un catedràtic amb el que jo havia estudiat. Fa uns anys durant una vaga estudiantil es va encarar amb la classe i els va dir amb cara d’energumen “Vosotros sois los hijos de los vencidos” Si noi, sort teníem que ell volgués perdre el temps ensenyant-nos coses. I ell era un aprofitat molt gran. Gairebé tots els professors del temps eren castellans i afiliats amb el Movimiento o a vegades amb l’Opus.

I em veig parlant amb un dels meus millors amics, que era el delegat (elegit) de la Facultat quan el van deixar sortir de la Comissaria a la Via Laietana després d’una redada. Quina alegria. La meva mare va obrir una ampolla de cava.

Cursos i conferències

Es van donar molts cursos sobre la història de Catalunya i el darrer estatut. Era perillós donar-los i era perillós assistir-hi. Sempre hi havia algun d’ells prenent notes. Jo estava amb un grup teatral que va organitzar un curset sobre Bertolt Brecht I em van demanar que jo presentés la Mutter Courage. Vaig arribar al lloc i se´m va presentar un senyor ensenyant-me la placa de policia que em va preguntar pel meu nom i adreça, que es va apuntar a un bloc. Va seure al primer rengle, fent notes de tot allò que jo anava dient. No el vaig tornar a veure mai més. Hi ha gent que no entenen què vol dir estar enfrontats amb l’Estat i tot el seu poder i el terror que produeix.

Un curset al que vaig aprendre molt fou el donat pel Sr. Coll i Alentorn a un Col·legi de Jesuïtes. Un di vaig arribar-hi i gent a l’exterior em van explicar que no es podia entrar i el curset s’havia acabat I en Coll estava detingut degut a la situació (que ningú no em volia explicar) Quina situació seria? Era l’episodi del Cant de la Senyera al Palau de la Música, del qual, com que no se´n parlava als diaris, jo no en sabia res. Pocs dies o setmanes després es va sentit dir que en Pujol havia estat torturat gairebé fins morir-se (que gràcies a Déu era una exageració) i que li havien dut l’Extrema Unció a la Comissaria on el tenien. Em vaig aplegar amb un grup molt gran davant l’Arquebisbat, perquè anessin a protegir-lo.

Jo em guanyava alguns diners treballant al temps lliure a una clínica privada. Hi havia oportunitat de trobar-se amb molta gent fina, per exemple amb el Cap de Policia que era un baró de debò i hi tenia una filla. Era un senyor simpàtic. Als pocs dies hi va haver una manifestació d’estudiants. Vam sortir de la Universitat caminant cap a la Via Laietana. La gent pel carrer ens mirava amb por i miraven d’allunyar-se, la policia es mantenia a distància perquè de moment érem masses per carregar. Veig un policia d’uniform que es fica a les files de manifestants donant empentes i dirigint-se a crits als manifestants, a vegades donant bufetades. Es el Sr Baró, el Cap de la Policia de la Ciutat. Ens trobem cara a cara. Se´m mira. M’ha reconegut. Tira endavant sense dir-me res. Quan el torno a veure a la clínica dies després em saluda molt amablement com de costum. I la manifestació? Fou dissolta amb aigua tenyida de roig. Jo em vaig escapar. Després em trobo un altre policia del poble castellà que ha vingut a casa a saludar-nos. Diu que els estudiants són tots uns covards que en lloc de lluitar com homes quan topen amb la policia, fugen corrents enlloc de plantar-se i lluitar. Deu estar de broma. I ve a casa a dir-m´ho això?

Trobo a la bústia de casa volants convocant a un aplec de protesta. Per distribuir, naturalment (cosa que vaig fer) No diu qui me´ls ha portat. He sospitat sempre un nom però no li vaig voler preguntar si era ell o no.

Alt nivell

Un bon amic de l’escola és capellà I dirigeix un gran cole fora de Barcelona. Em diu que un dia va oferir aixopluc a membres del Parlament de Catalunya, que vivia I treballava en l’ombra. Quan ja estaven reunits, es va veure que cotxes de la policia s’estaven arreplegant a l’exterior. L’escola estava ben triada perquè tenia moltes sortides i quan els policies van arribar a la sala d’actes, tothom s’havia fet fonedís. Els policies estaven molt enrabiats. Un d’ells va venir a veure el meu amic l’endemà. “Ya no tenemos miedo de los curas. Hemos interrogado y metido en la cárcel a muchos” El meu amic va respondre que les provisions del Concordat entre el règim i la Santa Seu el protegien. Va telefonar desseguida el Cardenal que li va respondre que sí que el protegien, només que els del règim no en feien cas. Que si serviria de consol molt gran quan estigués tancat a la presó, i que de fet ja n´hi havia molts de capellans.

Pel món

Trec un estipendi per passar l’estiu a una escola de traductors de Munic. Vull aprofitar per anar a Viena, que esdevindrà aviat la meva ciutat preferida. Vaig a la Unió d’Estudiants a la Universitat a veure si em donen una habitació a una llar d’estudiants barata a Viena. Em demanen els papers. Només tinc una targeta del SEU (Sindicato Español Universitario). Diuen que no, que això és una organització feixista no representativa. Tenen molta raó però jo què volen que hi faci? M’expliquen que no em poden reconèixer però que hi ha una altra cosa que podria fer. No els entenc. Acabo a un hotel de mala mort a Viena.

Surto a passejar. No em puc entendre amb ningú. Al final, asseguts a una taula a la terrassa d’un cafè molt elegant veig dos senyors que parlen castellà entre ells. M’aturo I els dic que és difícil sentir llengües ibèriques a Viena. Un dels senyors respon amb veu clara i serena: “‘Es que soy el embajador”

Saluts

Joanot, el 18 de juliol

Falta només una hora per la gran manifestació. La comunitat catalana a Nova York també ha preparat una trobada i un seguiment per ràdio i televisió. Jo no hi seré però encara que en general no em sembli oportú parlar de política posat que visc molt lluny i els daltabaixos polítics només m’afecten emocionalment però no em toquen mai la butxaca, aquesta vegada m’ha calgut trobar una forma d’afegir-m’hi.

Als que vam perdre els anys millors i més alegres sota la dictadura franquista sense que ningú ens hagi demanat mai perdó, no cal explicar-nos que la llei pot ser injusta. L’Estat té la força de fer-la complir, però no el dret de fer-ho i tothom  pot seguir la seva consciència i rebutjar-la. L’Estat mana com ha de ser la llei. Els cels ins inspiren a cercar la Justícia.

Recordem que la Constitució moderna més vella i exitosa del món fou la dels EUA, per la que tots els ciutadans americans senten una devoció sense límits. És així perquè fou escrita per crear un marc de convivència acceptable per tots i no, com l’espanyola del 78, per mantenir la supremacia d’una cultura i la submissió de dues nacions petites que tenen el dret sacrosant a la llibertat i al respecte. Veiem ben clar el fracàs de la política ingènua del peix al cove que pretenia que amb un raig de petits progressos freqüents seria possible arribar a resoldre per les bones i amb seny i raons el nostre conflicte. Al cove avui en dia només trobem les sardinetes d’una descentralització purament administrativa i compartida obligatòriament  per indiferents; en canvi la tonyina i el bacallà se´ls han quedat ells. I ells vigilen, no ens estimen, no volen res de nosaltres sinó els diners i no ho volen. Aquest aspecte de la política centralista ibèrica és igual ara com abans de la Transició. O pitjor encara perquè està més ben feta.

Des de Nova York, una abraçada

JOANOT

A la ciutat de Nova York l’esdeveniment esportiu actual de Sud-Àfrica, afavorit i embellit per la bona actuació de l’equip de futbol dels EUA, el Campionat Mundial, ha tingut un ressò extraordinari i sorprenent, almenys a Nova York. La situació del futbol americà sense ser brillant no està gens malament ara. No és comparable amb cap dels tres esports nacionals, tots tres americans de naixement (football, beisbol i bàsquet)  però aquest esport anglès ja té molts addictes: hi ha una Lliga Major de Soccer (que va seguir jugant malgrat Sud-Àfrica i moltes de petitetes, que sovint surten a la Tele ara que hi ha tants canals esportius, i sobre tot ha esdevingut molt popular a les escoles tant elementals com a les High Schools, sobretot com a esport per a les nenes.

Dintre de la terminologia americana, fins i tot ha nascut un nou terme per definir l’experiència de la vida feliç als suburbis: la “soccer mom”. És la dóna casada que viu a una casa molt maca amb herba al davant i al darrera i el cap de setmana duu els seus fills i filles en un gran cotxe a jugar o a veure partits de futbol escolar i es queda per animar-los i fer conversa amb altres soccer moms. Prop de casa meva hi ha la botiga majorista d’equipament més important de Nova York. Pengen sempre a l’exterior fotos molt grans de jugadors del Barça i el lema Més que un club (sense traduir, potser perquè no saben com fer-ho). I un dia l’hivern passat vaig veure pel carrer una senyora que portava per la cadeneta un gos vestit amb una samarreta del Barça amb escut. Les del R Madrid no van bé perquè semblen roba interior i no són vistoses.

Actitud Nacional: la Dreta Republicana diu NO!

M’he animat a escriure aquest apunt després de llegir un breu article al New Yorker que acaba de sortir escrit per l´Hendrik Hertzberg. Aquest periodista de gran luxe, un home amb un domini fabulós de la llengua anglesa, és l’editor en cap del New Yorker, la revista oficial de tota la intel·lectualitat nord-americana que ven un 3 milions d’exemplars cada setmana. Parlant del tema, se´n recorda de coses que gairebé tothom ha oblidat. Quan els EUA s’estaven presentant per obtenir la World Cup que jo crec que era el 1998, hi va haver un polític conegut, anomenat Jack Kemp, que va arribar a ser candidat a la Presidència, el qual va lliurar a la Cambra de Representants un discurs exigint que no es permetés a la World Cup venir al país. Deia que el soccer era un representant del Socialisme Europeu, i per tant antiamericà, mentre que el Football era el capitalisme democràtic. Sembla mentida les coses que arriben a dir els polítics. La sospita existeix i la mateixa gent que diu que l’assegurança de malaltia és la introducció del socio-comunisme als EUA, fan notar que l’Obama s’interessa massa pel soccer.

En Gordon Liddy, si algú encara s’en recorda fou un dels conspiradors que van anar a la presó pel Watergate durant els anys de Nixon. Aquest senyor va esdevenir després de ser alliberat, una personalitat a la ràdio conservadora. Un dia va explicar als americans l’origen del soccer. L’havien introduït als  EUA els hispans, els quals no són sinó indis que van ser obligats a aprendre una llengua europea. I aquests indis, abans d’arribar la civilització ja jugaven a soccer, però amb els caps del enemics vençuts. La historieta és una barreja curiosa de coses verdaderes mal interpretades, però s´ho va creure molta gent.

En qualsevol cas, molts conservadors militants segueixen expressant hostilitat contra el soccer, que veuen com una atracció forastera i antiamericana, importada d’Europa… com la majoria de ciutadans, fa notar el Sr Hertzberg. En qualsevol cas aquest any el canal Disney ESPN ha transmès tots els partits des de Sud-Àfrica i molts bars han anunciat els partits a l’exterior per atreure clients, com fan amb els esports més americans.

Tot plegat, es una promoció i un signe segur de l’avenç del socialisme als EUA.

Els jugadors del Barça fan patir

He sintonitzat alguna vegada aquest canal ESPN durant les retransmissions. Durant l’any també es poden veure els partits del Barça, tant en anglès com en una altra llengua per a immigrants nous. El que faig és escolat simultàniament  en Puyal per l’Internet (encara que no estigui mai sincronitzat). Poc a poc he arribat a reconèixer les cares i la figura de molts jugadors i fins i tot em consta quants € guanyen i quant costen a l’afició més d’enrabiades i desencís.

Em sap greu veure´ls ara vestits amb altres equipatges engrescats en exercicis nacionalistes desenfrenats de països que ni són els meus  ni m’interessen. Això també passa amb els del Madrid. Com és possible? Els equips són organitzacions privades que viuen del públic, les federacions són organitzacions privades i no obstant els governs s´hi fiquen, decideixen qui pot o no pot tenir una selecció nacional, ignoren la voluntat popular dels qui paguen, defineixen objectius nacionalistes propis i sobretot no sols utilitzen els serveis d’aquests prínceps de l’esport de franc i per força, sinó que a més els exposen a lesions greus. Això s´ha d’aguantar? No es podria anar a algun Tribunal Constitucional a queixar-se?

El Campionat dels Empassadors de Hot Dogs

És una cosa que se celebra cada any el dia de la festa nacional, el 4 de Juliol a Coney Island, a Brooklyn. Paren un taulat prop de la casa original de Nathan´s la companyia a la què s’atribueix l’èxit i difusió del hot dog (però no la seva invenció, atribuïda a a un carnisser alemany de prop de Chicago). La competició anual consisteix en veure qui es pot empassar més hot dogs en 10 minuts. És un esport com qualsevol altre i per això aquest any el canal esportiu ESPN va decidir transmetre´l en viu.

Els participants no són tan grassons com hom podria pensar-se. Fins ara hi havia un gran mestre americà, un verdader Messi de l’especialitat, que tenia un gran rècord de 68 i guanyava el premi de $20,000 cada any. Però el 2009 es va despenjar del no res un xicot japonès desconegut i molt prim que se´n va empassar 70 com si res. Té un bloc en japonès i molts seguidors. Per sort aquest any no hi era (o això s´ho pensava l’ESPN) però de sobte es va presentar cridant i fent empentes al gran campió americà. Resulta que la Federació que dirigeix el concurs i proveeix els àrbitres i els contractes havia exigit que tots els participants havien de firmar un contracte exclusiu que els prohibiria treballar fora dels partits oficials d’aquesta federació. El japonès s’hi va negar i no el van deixar entrar. Sense motivació, el campió americà només va poder empassar-se´n 54, una actuació molt fluixa. Però com que va guanyar la bossa de $10,000,es va quedar tranquil. Fins l’any proper…

Això sí, la vida a Coney Island va seguir normalment

Ben cordialment

JOANOT

Molts Europeus menystenen la vàlua i originalitat dels principis de la Revolució Republicana de la que van nàixer la nació Americana i la seva Constitució, la més antiga del món. Una de les coses que la seva Constitució va introduir fou la independència de la judicatura i que els tribunals poguessin resoldre conflictes entre ciutadans i l’Estat. Els primers que en van sentir parlar només van riure: un jutge podrà donar ordres a l’Estat? Que vagin en compte, doncs, o acabaran a la presó! O pitjor! Avui, en canvi, totes les entitats polítiques tenen alguna mena de Tribunal Suprem i la seva autoritat és respectada. Als EUA hi ha un Tribunal Suprem Federal a Washington i un altre Tribunal Suprem a la capital de cadascun dels 50 Estats. Però els jutges ni són infal·libles, ni, ai las, viuen fora de l’esfera del conflicte polític. Què fem, doncs, quan els jutges fallen i fan una barrabassada o es fiquen on no els importa? Ha passat molt, però el cas més notable  i amb més conseqüències que jo conec fou el de Dred Scott, que fou sentenciat pel  Tribunal Suprem Federal el 6 de Març de 1856.

Hi ha països que amaguen les seves vergonyes, però no pas els Americans: tots els nens d’escola aprenen qui fou Dred Scott i què va passar en aquell memorable cas que pràcticament va desfermar la Guerra Civil.

L’esclau Dred Scott

L’infortunat Dred era un negre nascut en l’esclavatge domèstic el 1795. Era un bon home, molt hàbil, que sabia fer moltes coses. El seu amo el va vendre per $500 (més o menys 10.000 E d’avui) a un metge cirurgià de l’exèrcit que estava a obligat a canviar sovint de residència quan  li manaven. En general els esclaus no podien casar-se perquè no tenien la capacitat d’acceptar obligacions civils ni firmar contractes, però quan en Dred va trobar una esclava maca i simpàtica, el propietari d’aquesta els va deixar casar i va regalar la noia al propietari de Dred perquè estiguessin junts. Tots dos van tenir fills i filles (De fet queden descendents avui en dia). Els desplaçaments del militar van incloure una estada a Montana, que en aquell moment ja tenia prohibida l’esclavitud. L’amo se´n va anar de Montana tot sol però en casar-se a Louisiana va escriure a Dred exigint-li que vingués amb la dona, cosa que la parella esclava fa fer. Anys després l’amo es va morir deixant els seus esclaus en propietat a la seva vídua. Aquesta senyora de moment tenia pocs diners, i va llogar en Dred a un negociant (o sigui que en Dred treballava i la seva mestressa cobrava el sou). En Dred, disgustat va intentar comprar la seva llibertat per $300 amb ajut dels fills del seu primer propietari, a la qual cosa la propietària es va negar.

Als Tribunals, als Tribunals!

El conflicte quedava definit: amb l’ajut d’advocats abolicionistes, Dred Scott es querellaria contra la seva propietària demanant la llibertat. El cas es va fer famós immediatament i  va durar molts anys. De primer van anar als tribunals de l’Estat de Missouri, on vivien, afirmant simplement que durant la seva estada a un territori lliure d’esclavatge, en Dred havia quedat automàticament emancipat. Van acabar al Tribunal Suprem de Missouri que va fallar contra Dred.  Els seus advocats van decidir provar fortuna amb els Tribunals Federals amb una afirmació més complicada: en Dred Scott havia quedat alliberat durant la seva estada a un territori lliure i per tant havia esdevingut ciutadà dels EUA. Un ciutadà no podia ser reduït a l’esclavitud.

Interferències: el cas cada dia es complica més

La que s’havia armat ja era molt grossa. En aquells moments el país estava ja molt dividit entre abolicionistes (representats pel Partit Demòcrata) i esclavistes (Partit Republicà, que havia estat fundat pel propòsit d’acabar amb l’esclavitud). L’apel·lació  a aquest Tribunal fou temerària, gairebé suïcida . L’Alt Tribunal estava dominat per ultraconservadors (com ara), dos o tres dels quals eren propietaris d’esclaus. El Justícia en Cap, Roger Taney era un partidari ben conegut de l’esclavitud i dels estats del Sud. Tot havia d’acabar malament (però no necessàriament tan malament com va acabar).

Tots els diaris parlaven del cas però un que s’hi interessava molt (massa) era el President Buchanan, acabat d’elegir. L’home tenia el seu principi: no barallar-se mai amb ningú, ni dir què pensava en públic i mirar que els altres resolguessin els seus problemes tots sols. L’assumpte de l’esclavitud ell ni el tocaria (a diferència dels ciutadans, que no parlaven de res més). O sigui que es va posar a discutir el cas de Dred amb el seu amic  Taney i va acabar enviant cartes a un altre justícia perquè canviés d’opinió. Tot això és tan horrorós, il·legal i intolerable que només de pensar-hi fa tremolar a qualsevol advocat. L’arma secreta del Sr President seria que l’Alt Tribunal dictés una sentència tan ben feta que resoldria tot el problema de l’esclavitud per sempre amb l’autoritat i el prestigi del Tribunal Suprem Federal. De fet el dia que Buchanan va prendre possessió, el Justícia Taney que administrava el jurament li va dir a l’orella que no es preocupés més, que el cas de Dred Scott anava pel bon camí i que hi hauria una sentència molt àmplia. Les sentències del Suprem cal acatar-les i tothom ho faria. Així de senzill ho veia el President Buchanan.

La sentència

El Tribunal va dictar la sentència amb una majoria de 6 a 2 amb una sola abstenció i en Taney va insistir que cada jutge havia d’escriure una opinió. Qui vulgui, trobarà totes les actes i sentència del cas a l’Internet però les diverses opinions se les haurien hagut d’estalviar com veurà qui segueixi llegint. El text és molt fort: lectors aprensius haurien de deixar-ho córrer.

Ni en Dred, ni cap Negre, ni cap Esclau, ni cap Africà són ni poden ser ciutadans

Amb això haurien pogut plegar. Com que al seu parer en Dred no era ciutadà dels EUA, evidentment no tenia dret a presentar una petició i no hi havia res a discutir. Però no van acabar aquí: la Constitució, van afegir pel seu compte, veia “els negres com a éssers d’un ordre inferior, incapaç i indignes d’associar-se amb la raça blanca ni socialment ni políticament, i tan inferiors que no posseeixen cap dret que els blancs tinguin l’obligació de respectar” Que la Constitució, els negava la ciutadania, no tenien dret a dir-ho perquè molts estats van permetre als negres votar durant la ratificació de la Constitució quan els Pares Fundadors encara vivien. Donen exemples de perquè els negres no poden tenir drets: “això donaria a les persones de la raça negra el dret d’entrar qualsevol estat quan volguessin… tindrien la llibertat de parlar en públic o en privat  de les mateixes coses que els ciutadans,  podrien organitzar mítings en públic i posseir armes”  Intolerable, verdaderament. Quin acudit. Un dels justícies va afegir que la recerca científica moderna havia demostrat que els blancs i els negres són dues espècies diferents i que per això Déu mateix havia posat els blancs i els negres a continents diferents (Europa i Àfrica).

Apart d’anular un pacte aprovat pel Congrés (en el què s’emparava en part la petició de Dred Scott) cosa que ningú havia demanat als Suprems de fer, van invocar una de les provisions més sagrades de la Constitució, la protecció i respecte de la propietat privada, per justificar l’esclavatge. Van dir que els esclaus són propietat privada i cap Estat té dret a separar un ciutadà de la seva propietat ni impedir-li disposar-ne com volgués. Com pot ser que una cosa et pertanyi a un estat i si creues una frontera ja no et pertanyi i si tornes al primer estat et torna a pertànyer? La degradació dels negres era total. Quedaven reduïts a articles de propietat personal.

I la gran final: qualsevol intent d’emancipar els esclaus seria un atentat contra la propietat privada i per tant inconstitucional. Quedava prohibit per tant que qualsevol estat o el Govern federal fessin res per eliminar l’esclavitud, identificada com un dret ciutadà. Hi hauria esclavitud per sempre! I acabava molt prop d’estendre-la per primera vegada per decisió judicial a TOTS els Estats i fer-la obligatòria, tant si volien com si no. Es van aturar a molt poca distància de fer-ho. Potser s´ho guardaven per la pròxima vegada

Reacció

És difícil imaginar que els Jutges es pensaven seriosament que amb aquesta sentència liquidarien per sempre el moviment abolicionista i que l’esclavitud duraria fins als nostres dies. De fet va enrabiar molta gent i es van sentir coses que a més d’un li semblaran familiars: el temps que havien trigat, que eren incompetents, una conspiració política contra els Republicans abolicionistes, una denigració per a un tribunal que havia estat prestigiós, una ofensa a la voluntat popular, prepareu-vos a la lluita, estan posant a prova la vostra virilitat, deien els abolicionistes en editorials incendiaris. Per acabar-ho de complicar tot, la sentència va desfermar una crisi econòmica molt greu que va afectar molt els Estats del Nord però no els del Sud, convencent a molta gent que el Sud no necessitava el Nord per a res.

Però Lincoln ja estava a punt de començar la seva campanya. L’esclavitud s’havia d’acabar i si els estats del Sud no ho volien, aniria a la guerra. I el bon Abe Lincoln esdevindria el President més astut i hàbil de la història de la República.

Final: Dred Scott

Com tantes coses a aquest país, el seu cas, tan seriós com havia estat, va acabar amb un número de pallassos. En Dred i la seva família van tornar a ser propietat de la vídua del metge militar. Aquesta senyora va decidir al final tornar a casar-se amb un polític local, que era un abolicionista convençut i militant. Sembla que la senyora s’havia descuidat d’explicar-li que ella era la propietària de l’esclau més famós de tota Amèrica. Un adversari polític se´n va adonar i va posar el nou marit en un compromís. En un fit de ràbia, va manar a la seva dona que tornés Dred Scott al propietari original de franc, cosa que ella va fer. Els fills del propietari original el van emancipar immediatament. En Dred es va quedar a Saint Louis de Missouri treballant a un Hotel de maleter. Esdevingué una gran atracció local però es va morir de tuberculosi set mesos després de la sentència.

És difícil saber quins mèrits tenia aquest home o si entenia del tot de què anava però avui en dia els ciutadans d’origen Africà i els lluitadors pels drets civils veneren el seu nom, que a més tots els nens d’escola coneixen. Jeu a una tomba molt maca a Saint Louis.

L’esclavitud s’acaba

Tothom sap que Lincoln va liquidar l’esclavitud amb una Proclamació. Cal afegir que potser recordant el problema creat pels jutges, va publicar la Proclamació no com a President dels EUA sinó invocant els seus poders com a Comandant en Cap d’una nació en Estat de Guerra.  Potser també no mereix tot el crèdit que rep perquè de fet no va abolir mai l’esclavitud a tota la nació, sinó, com un càstig,  selectivament només als Estats que s’havien separat de l’Unió i anaven essent reconquerits.

La solució final la va introduir el Congrés dels Estats Units després de la mort de Lincoln aprovant l’Esmena XIII de la Constitució “…slavery shall not exist within the United States” I encara millor amb l’Esmena XIV: “All persons born or naturalized in the USA are citizens of the US and of the State wherein they reside”

Dred Scott al final va guanyar plenament.

JOANOT

Memòries

El passat! Qui pogués tornar-hi! Era un temps meravellós. Tot era diferent. La gent eren amables i dignes de confiança. El tràfic estava millor. La gent no robava. Els amics eren per tota la vida. Es vivia molt millor. I sobre tot  tots érem molt més joves. Els psicòlegs parlen de l´”optimisme de la memòria”, que ens fa recordar les experiències bones del passat i oblidar les dolentes. Recordar pot ser una bona manera de passar l’estona. En general, els temps passats van ser molt dolents, però gràcies a l’optimisme de la memòria  és possible embellir-los. I anant per aquest camí arribarem al punt quan fins i tot la West Side era un lloc interessant. Fa cinquanta anys jo no hi hauria anat, perquè hi havia massa perill.

Clinton, el Midwest Business District

Quanta gent que han visitat breument la ciutat de Nova York s’han preguntat on estava la West Side! Tothom hi ha estat molt aprop, perquè era la part de Manhattan a l’oest de Times Square, una franja de terreny molt gran que s’estendria de Nord a Sud des del Lincoln Center fins a Soho  i a l’Oest fins al riu Hudson. El nom oficial d’aquest barri que inclou el Centre de Convencions Javits és Clinton, per un parc anomenat en honor d’un personatge de la Revolució Americana.

La West Side fou en el seu dia un barri d’immigrants pobres Irlandesos, que vivien com podien a habitatges molt dolents i carrers poc controlats per la Policia. Juntament amb els també famosos “Five Corners” era el lloc de Manhattan on la misèria era més gran i el crim més alt. La major part de gent associa la Màfia amb els Italians, però els Irlandesos també van tenir molt crim organitzat i la West Side era el seu territori. La situació era particularment perillosa a dos edificis de pisos, que eren com si fos un territori estranger.

El nom “Hell’s Kitchen”, que ha sortit a tantes obres literàries i a tants films, segueix en ús a Nova York. Ningú sap exactament d’on va sortir un nom tan original. Hi ha qui l’atribueix a un policia que amb un company estava observant (sense fer res) un aldarull que tenia lloc a poca distància. El company jove va comentar “Això és com l’infern!”. El policia més veterà respongué: “No, no. A l’infern hi ha un clima agradable. Això és la cuina de l’infern!”  Originalment limitat als edificis dolents, aviat el nom s’estengué a tota la West Side i no s’ha perdut mai perquè sembla divertit.

En qualsevol cas, la ciutat insisteix que l’únic nom oficial del districte és Clinton.

Regne del terror abans de la fi del barri

Amb els Irlandesos la cosa anava malament, però va empitjorar molt amb l’arribada al barri de grups de porto-riquenys, que aviat van formar les seves colles (“gangs” en Anglès, “pandillas” en Porto-riqueny). Les lluites amb les colles irlandeses era inevitable i va córrer la sang. Hi va haver un assassinat de quatre xicots portorriquenys i moltes altres coses i crim que s’exportava a tota la ciutat. Els periodistes tenien por d’anar-hi. Evidentment la situació descrita a la West Side Story era molt real.

Tot això s’havia d’acabar i la ciutat va recórrer al seu mètode predilecte de resoldre aquesta mena de conflictes: enderrocament i urbanització.

La part pitjor de Hell’s Kitchen era el lloc on s’aixeca en els nostres dies el Lincoln Center (seu de l’Òpera Metropolitana, la City Opera, el Fisher Hall, l’Alice Tully Hall, dos teatres comercials i la mundialment famosa Escola Juillard de música). De fet durant la filmació  les obres d’enderrocament i construcció del Lincoln Center ja estaven en marxa i van haver d’evitar-les.

Avui en dia

Clinton és un barri avorrit, generalment lleig i amb pocs atractius. Els transports públics estan malament, una cosa poc comú a Nova York, però en connexió amb una urbanització massiva, ara estan allargant la línia 7 del metro de Queens.

L’única atracció que hi ha són els estudis de televisió tant el principal de la CBS com els d’enregistrament de molts programes com el de David Leterman i el de la Daily Show de Jon Stewart, un programa de sàtira política molt conegut. També s´hi pot trobar l’estudi d’enregistrament de SONY d’on han sortit tants CDs famosos. I per la proximitat de Broadway, hi viuen molts actors famosos. Una altra indústria pròspera és la venda d’automòblis de luxe. Passant-hi es veuen sempre homes vestits amb camises blanques i corbata (cosa difícil de trobar) asseguts a taules. Deu ser un uniform. I també hi ha l’entrada al Lincoln Tunnel.

El barri està millorant contínuament sobretot per la existència de tant terreny per urbanitzar. No es fa més maco, però més gran i més gran. Molt més gran. I més alt.

Recordant el gran Leonard Bernstein

Evidentment la partitura de West Side Story, magnífica com és, no és de bon tros la cosa millor que Bernstein va fer a la seva vida. Va néixer a Massachusetts el 1918 al si d’una família immigrant jueva russa i després d’anar a Harvard es va instal·lar a Manhattan per tota la vida.  Fou un pianista i director d’orquestra clàssic extraordinari que va atansar tota la glòria i fama que la professió ofereix. De fet fou el primer músic americà que va arribar a tenir fama mundial. Fou el Director dels Filharmònics de Nova York, dels Filharmònics de Viena, del Covent Garden. Diuen que la seva ambició era escriure òperes però no havia nascut per això. Va produir una opereta, el “Candide” basada en la novel·la de Voltaire que encara se sent a moltes cases d’òpera. I al final el 1958 va compondre la West Side Story que és l’obra mestra americana del gènere i li va fer guanyar molts diners.

Vivia a un edifici famós, el “Dakota” que aboca Central Park. A aquest edifici hi han viscut molta gent famosa: Boris Karloff, Rudolf Nureyev i a la seva porta morí assassinat el Beatle Jack Lennon. Bernstein fou un home militant d’esquerres, sempre disposat a ajudar les causes progressives i amb un fitxer al FBI d’un metre de gruix. Després de la Guerra Mundial, quan tot el món odiava els alemanys i austríacs per la catàstrofe que havien causat, ell va anar a Viena a dirigir i es va presentar a la TV vestit amb la famosa xaqueta verda dels austríacs, invitant-los a refer-se i recordar el seu passat artístic gloriós. Un aspecte trist de la seva vida va ser causat per l’evidència que els rumors sobre les seves inclinacions homosexuals podrien haver ofegat el començament de la seva carrera. Tal com li van aconsellar va casar-se per les aparences i només es va separar de la seva muller poc abans de la seva mort el 1990.

Salut com sempre

JOANOT

Una violació de drets humans i civils, així és com els militants de la comunitat gay veuen la prohibició del casament. Potser sí que n’és però és evident que a aquest país encara hi ha molta resistència, molta més que a Europa. La dreta radical ha fet de l’oposició al casament gay un tema emblemàtic, gairebé una bandera. Voler una cosa ferventment no significa necessàriament que s´hi tingui dret. Ni tan sols l’Obama afavoreix aquests matrimonis, i pocs demòcrates ho fan. Es tracta evidentment d’una qüestió social, un tema difícil i la majoria dels ciutadans es neguen a veure-ho com un dret civil i és evident que només es resoldrà si la majoria canvia la seva opinió.  La meva intenció avui és descriure la situació legal actual i fer-vos sabedors d’un judici que està a punt d’acabar-se a un Tribunal Federal a San Francisco, que podria canviar totalment els termes del conflicte.

Fins ara, el matrimoni gay ha estat sempre un problema dels Estats

El col·lectiu homosexual va decidir fa temps confrontar el problema a nivell d’Estats individuals on els semblava que hi havia suport i obtenir una legalització per intervenció dels jutges estatals (no federals) afirmant sempre que el text de les Constitucions locals que sempre estableixen la igualtat dels ciutadans i el dret al casament s´ha d’interpretar en el sentit que permeten el casament d’homosexuals, que altrament quedarien discriminats. Han anat d’un Estat a l’altre plantejant el problema i han obtingut èxits notables. De fet, actualment hi ha 5 estats i el Districte de Colúmbia (Washington DC) als quals el casament gay s’ha pogut introduir per via judicial. A altres ha fallat. En qualsevol cas, la població s´ho ha mirat amb recel, si no amb hostilitat oberta.

Perquè no provar a un Tribunal Federal, afirmant que la Constitució Federal ho exigeix, en el qual cas el matrimoni gay quedaria legalitzat d’un cop a tota la nació? La resposta és diàfana: perquè tenien i segueixen tenint por dels jutges tan conservadors i reaccionaris del Tribunal Suprem Federal actual. La història està plena de sentències horroroses d’aquest tribunal, per exemple amb l’esclavatge i els drets dels negres. Amb el temps, s’han anat corregint bé però suprimir una sentència triga molts anys. Si entreveiessin una sentència dolenta en contra, no hi hauria res a fer pels pròxims 20 o 30 anys.  O sigui que més val seguir treballant als Estats que exposar-se a un disgust greu i prematur amb els Federals. Com veurem no tothom hi està d’acord.

La sentència del Tribunal Suprem de Nova Jersey

Potser algú es pregunta com és que la majoria d’Estats, no obstant ser tots sobirans, tenen lleis i Constitucions tan semblants? La resposta és una certa organització legal independent, formada per professors de dret prominents, jutges i advocats, que manté fitxers detallats sobre tots els problemes legals d’actualitat, comparant les lleis vigents als Estats, presentant les consideracions que s’han fet i oferint recomanacions. Quan el parlament d’un estat debat algun problema, els funcionaris que escriuen les lleis obtenen i estudien el dossier de l’organització sobre la matèria.

El Tribunal Suprem de l’Estat de Nova Jersey, malgrat la mala anomenada del territori té la reputació de ser el millor en qüestions familiars i sovint altres estats esperen una sentència seva definint la solució per escriure lleis escaients.

Al final els Suprems de Jersey van rebre la petició de declarar els matrimonis gays legals a Nova Jersey. Per a mi personalment el seu dictamen fou un model de sentit comú, posant la resolució on hauria d’estar, amb els ciutadans i el Parlament, sense expressar una opinió pròpia sobre el fons.

La Constitució actual de NJ no és gaire vella. Fou aprovada fa potser 40 o 50 anys però és evident que els autors no tenien cap intenció de legalitzar els (o prohibir) matrimonis gays, que era una cosa inconcebible en aquells dies. Si el Tribunal decidís a favor dels gays, el que faria seria escriure una llei nova independentment de la voluntat popular i fora de l’abast del poble. Això no és la funció dels jutges i ningú ho vol. Si els gays no estaven d’acord amb la situació actual, podien mirar d’influenciar el sentiment popular, fins que els afavorís majoritàriament.

No obstant els Srs Jutges van estar completament d’acord en què els homosexuals vivint en una relació estable estaven subjectes a discriminacions intolerables, i aquestes sí que violaven l’esperit i la lletra de la Constitució i s’havien de corregir. Per tant, van donar un termini d’unes setmanes al Parlament de Trenton per fer una de dues coses: O aprovar el matrimoni gay o aprovar una unió legal que els donés els mateixos drets. Aquesta resolució ha tingut molta influència sobre legisladors d’altres estats. El parlament de Nova Jersey es va negar en dues ocasions, sota gran pressió popular a legalitzar els matrimonis, però van introduir la unió legal, la qual dissortadament no atorga els mateixos drets com els que tenen els casats. L’ordre judicial no es va complir del tot.

El cas extraordinari de San Francisco: serà possible?!

Aquí entren en acció dos advocats molt importants, poderosos i coneguts anomenats  Theodore Olson (Republicà) i David Boies (Demòcrata). Potser algú amb molt bona memòria s’en recorda d’ells. Era l’any 2000 i a la Florida hi havia un cacau electoral sobre si George W Bush o Al Gore havien estat elegits President. El cas fou portat al Tribunal Suprem Federal, on els candidats foren representats pels senyors Olson i Boies. Com tothom sap va guanyar Olson i el seu candidat esdevingué President dels EUA.

Resulta que la idea fou de l’Olson, ja un home de certa edat, però en Boies s’hi va afegir immediatament. Anirien a un jutge Federal i afirmarien que la negativa d’autoritzar casaments gays a Califòrnia introduïda per l’èxit de la Proposició 9, violava les disposicions de l’Esmena XIV de la Constitució federal que tracta de drets civils: (“…no State shall deny to any person within his jurisdiction the equal protection of the laws”).

Van trobar una parella masculina que s’hi avenia i van presentar la demanda en el seu nom.

El cas fou vist amb horror pel col·lectiu gay, que com explicat abans no volia anar als Tribunals Federals de cap manera i que ara veu els seus esforços en perill, amb la possibilitat d’una prohibició absoluta a tot el país. Els Srs Olson i Boies no hi estaven d’acord i estaven convençuts que guanyarien.

Avui dimecres comencen els arguments finals. Seria massa llarg però la vista ha estat d’allò més interessant, amb una presentació molt clara i completa de tots els problemes i consideracions en el cas. El jutge que els va tocar sembla ser  favorable a la petició. De fet avui va demanar als advocats que en els arguments finals parlessin del significat de “choice” (lliure elecció) i de si al seu parer la Proposició 8 que va prohibir el matrimoni gay a Califòrnia era un intent d’imposar idees de moral majoritàries a tota la població.

Ja veurem què passa. No falta gaire. El jutge pot triar sentenciar en contra o a favor de la petició de forma que s’estendria a tot el país o podria dir també que parla només per als californians. Si perden l’Estat sens dubte recorrerà al Tribunal Federal del Districte  i segons com acabi al Tribunal Suprem. I aleshores veurem si és veritat que els Srs Justícies Suprems estan a favor o en contra, però contra la seva resolució no hi haurà altre recurs que escriure una nova Esmena constitucional (que para ara seria impossible). Cal afegir que els Justícies no tenen cap obligació d’acceptar tots els casos que se´ls presenten i que de fet en rebutgen la meitat. Però a mí em sembla que aquest cas no el rebutjarien.

Saluts

JOANOT

Continuï Llegint »

És que coneix algú un sol país al món on els ciutadans no estiguin preocupats per la immigració? No serien els EUA en cap cas. La gent en parla, s’excita, crida, amenaça… fins que al final rep algú.

El problema naturalment no és mai la immigració, sinó la immigració il·legal” . Els legals sempre hem estat bons per al país. És només de nosaltres que hom parla quan es diu que els EUA són terra d’immigrants. Entre els legals hi ha molts cervells, gent molt educada sense costar res als contribuents dels EUA, sovint professors universitaris, metges destacats, gent amb coneixement tècnic especial, també gent que ja tenen família establerta i que en qualsevol cas venen disposats a lluitar i a treballar per aconseguir el famós somni americà de la casa pròpia amb jardinet, els cotxes i els dos nens i les celebracions anuals de Thanksgiving.

Què cal dir dels altres? ‘Es culpa nostra que a Amèrica Central o Equador no puguin viure i hem de pagar pels seus problemes que no hem causat? En qualsevol cas no podem admetre tothom que no pugui viure com cal a casa seva i a nosaltres ningú ens ha regalat res. Individualment són bona gent, sovint simpàtics i treballadors però col·lectivament  fan augmentar la delinqüència, no tenen cap assegurança, necessiten tractaments hospitalaris gratis, escola pels nens, fan baixar els sous dels locals, empitjoren la manca d´habitatges. I sovint no entenen la llengua local. Prou, diuen molts ciutadans. Això s´ha d’acabar. Que és molt fàcil de dir. Per això cal recórrer a les mesures dures i prou contemplacions. Als bars després de beure els bourbons s’acaben així moltes discussions al final del vespre. En el fons, es pensa molta gent, el món no és tan complicat. Però sí que n’és

Racial Profiling

És un problema que per ara sembla que només ha estat reconegut als EUA. Hi ha algú a casa que no hagi sentit dir mai que els gitanos són lladres? Per descomptat que històricament molts gitanos han estat lladres, però imagineu-vos un home treballador i honrat de raça gitana que viu barrejat a una comunitat blanca. Que la gent que l’envolten el tinguin per lladre ja és prou dolent però les coses es compliquen molt quan també s´ho pensa la policia i cada vegada que el veuen pel carrer l’aturen i l’escorcollen per veure si duu coses robades. I això li passa avui i ahir i demà, i una altra vegada. I què pot fer? Se sent humiliat, insultat, amargat. Potser li neguen augments de sou o promocions per ser un lladre. Què pot fer? Pintar-se la cara? Potser els seus nens s’avergonyeixen d’ell.

El cas a Upper Saddle River (Nova Jersey)

Bergen County és el districte de Nova Jersey directament a través del riu Hudson, cosa que indica que és de fet un suburbi gran de la ciutat. Hi ha de tot, perquè és molt gran: aquí viuen els portorriquenys que van ser mig expulsats de Manhattan, els japonesos, moltes classes mitjanes que entren cada dia a treballar a la ciutat amb cotxe, bus o tren, algun pagès (ben pocs), moltes zones comercials enormes, i també  zones residencials per la gent riquíssima.

Upper Saddle River és un d’aquests municipis especials, fet famós sobretot perquè esdevingué la residència final de l’Ex-President Nixon. Vivint relativament prop, jo hi vaig anar unes quantes vegades a passejar-m’hi amb el cotxe. A llocs amagats que calia buscar, hi havia cases grans com palaus, i jardins que semblaven parcs amb una riera i ponts, i una residència tenia un petit hipòdrom , de piscina i canxes de tenis particulars a tot arreu, jardins molt macos i arbres forals que floreixen en primavera.

Doncs diuen que un bon dia a un senyor de la raça negra se li va a acudir anar al barri, aparcar el cotxe i posar-se a fer el jogging tot sol pels carrers, tot i admirant el panorama. La policia local el va agafar. Fou detingut i dut a la comissaria per ser interrogat. Hi va haver un escàndol molt gran i al final el senyor jogger va acabar cobrant una indemnització ben forta del municipi.

Racial Profiling a la ciutat

La policia té sempre les seves raons. Si parleu amb ells us diran que són molt conscients del problema i els sap greu, que entre ells hi ha molts negres que són racistes i fan el mateix. Però qualsevol persona d’una minoria no blanca (diguem negres o hispans) que vivia a la ciutat fa uns trenta anys us explicarà que era impossible sortir al carrer a certes hores sense ser aturat, escorcollat en públic i interrogat per la policia. Igual si el ciutadà tenia un bon cotxe. I anant per l’autopista el més probable és que fos aturat i castigat per qualsevol infracció. Tot això per culpa de no ser blanc.

Al final, els estats, les ciutats grans i fins i tot els federals van començar a introduir lleis contra el Profiling. Per molestar un ciutadà pel carrer, no n´hi havia prou que fos hispà o negre o totes dues coses: calia tenir també altres raons per sospitar que havia comès un crim. I així estem. O estàvem fins que als legisladors de l’Estat d’Arizona s’els va acudir legalitzar el racial profiling.

Amadou Diallo

Aquest jove tan infeliç era un immigrant mig legal de la Guinea que tenia 22 anys i provenia d’una bona família de prominència local al seu país. Tècnicament era un estudiant però es guanyava els diners venent coses diverses pel carrer al carrer 14 i tenia un habitatge a un barri pobre del Bronx.

Aquell 4 de febrer de 1999 un incident tràgic acabaria de desacreditar i enfosquir l’obra de l’alcalde Rudy Giuliani. No totes les fonts expliquen el cas igual pero el seguent sembla ben establert:

L’Amadou acabava de tornar d’esmorzar o de dinar i com que el temps era bo, se li va acudir en mala hora quedar-se a la porta de casa al carrer prenent la fresca. Un cotxe amb quatre homes mal vestits i d’aspecte amenaçador van sortir i es van dirigir a ell  a bon pas. No hi havia forma que en Diallo ho sabes però els homes eren policies de la Unitat de Crim de Carrer (desbandada en l’acte després de l’incident). es van sentir raons diferents: la policia va afirmar que es van pensar que se semblava a la descripció d’un violador que anava molt buscat. Altres van dir que se li van acostar demanant que els venes marihuana, cosa que ell no havia fet mai. En qualsevol cas Amadou Diallo va intentar  córrer cap a l’escala. Es va girar, ficant-se les mans a la butxaca i es va treure un objecte que als policies els va semblar metal·lic però era una cartera o un encenedor. Els quatre agents van obrir foc en l’acte, disparant 41 trets (!!!), dels quals 19 van tocar el pobre home, que caigué mort en l’acte. La víctima anava desarmat, naturalment. Evident el ser un jove negre i donar la impressió que no estava fent res, li van costar la vida. Els quatre policies van ser jutjats i absolts, però van abandonar el cos.

Arizona, país meravellós de jubilats

El 60% dels ciutadans d’Arizona són de la raça blanca i estan majoritàriament a favor de la nova llei (igual que el Senador McCain). 40% són hispans d’origen mexicà, alguns immigrats, altres d’arrels fortes i antigues al territori i hi estan en contra per raons evidents. La llei prescriu que cada vegada que la policia sospita un individu de ser un  il·legal, té autoritat per aturar-lo i interrogar-lo. Si el sospitós i no pot presentar en l’acte prova de ser un resident legal, pot ser dur a la comissaria i la Policia Federal d’Immigració seria notificada per que el deportin. Els Federals ja han contestat que gràcies però que no acceptaran cap denúncia d’aquestes i el President Obama ha denunciat la llei com un cas claríssim de racial profiling que ell troba intiolerable. Com sospitaria res la Policia si no fos perquè el sospitós és mexicà? Es violen els drets civils no sols dels immigrants, sinó també dels ciutadans americans d’aspecte i origen mexicà.

Com està la cosa ara?

Com que la majoria de ciutadans blancs d’Arizona (i probablement dels EUA) hi estan a favor, la llei entrarà en vigor el proper 1 de Juliol.  Aquí no hi ha Tribunals Constitucionals però els Federals estan considerant anar a un Jutge Federal a mirar d’invalidar la llei, però tots els experts que han publicat als diaris principals ho veuen molt difícil. En canvi dintre Arizona hi ha associacions civils i alguna ciutat que ja han presentat un plet als jutjats contra el Govern afirmant que la llei viola la Constitució d’Arizona que estableix la igualtat de tots els ciutadans i posa en perill l’harmonia i convivència racial que gaudeixen en l’actualitat. Ja veurem.

UTAH, l’estat dels Mormons, fa de  “Copycat”

Els Mormons han tingut sempre problemes amb els negres, encara que de moment viuen en pau. Al seu Llibre de Mormó, revelat per un Àngel al Profeta Smith al segle XIX,  ja diu que Déu va castigar Hafet, fill d’Adam pintant la cara de negre a tots els seus descendents. Molt mal començament, perquè si és Déu mateix qui va castigar els negres…  Ara que com que això no podia ser, el seu president que també és un profeta i rep revelacions divines, ja va aclarir que aquest text no vol dir el que diu.

De “copycats” (gent que copien qualsevol cosa) n´hi ha hagut sempre i ara Utah ja ha aprovat una llei d’immigració idèntica a la d’Arizona. Els arguments són els mateixos, però els mormons n’afegeixen un altre: la seva irritació creixent per l’ús d’una certa llengua estrangera que fan els immigrants. Hi ha llocs on no es poden fer entendre, i hi ha cartells pel carrer i publicacions i això l’estat no ho ha tingut mai i ells són americans i parlen només l’anglès americà i no tolerarien mai res més. És evident que els immigrants legals no tenim aquest problema i parlem tots l’Anglès (amb mal accent però en general ens entenen però els il·legals són gent humil de poca educació, sovint parlant llengües indígenes que tenen poca capacitat de parlar l’anglès amb fluència. Hom comentaria que és així sovint amb els immigrants però que a l’escola tothom aprèn anglès. Però dient això es toca un altre problema, perquè la majoria de xenòfobs anti-il·legals no volen que aquests fiklls d’immigrants vagin a l’escola que és molt cara. Jo trobo esgarrifós que es negui l’escolarització a nens per la raó que sigui però es veu que la vida és dura.

Seguiu l’afer, que segur que no s’ha acabat

Adéu-siau

JOANOT

Continuï Llegint »

Tags: New York Primavera Aparellaments