Els EUA són diferents

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

“Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

El President de Burma-Birmania-Myanmar, després de molts anys d’aïllament va abandonar la seva nova flamant i desèrtica capital federal de Naypyidaw i la molt més popular ciutat de Yangon-Rangun i va venir a la sessió de les Nacions Unides a Nova York, que se celebra cada any per la Mercè. Aplaudit amb entusiasme inesperat a tot arreu, fins i tot va donar una conferència a la Casa d’Àsia a la Park Ave. Quina felicitat tan gran. Una altra transició meravellosa a l’espanyola. Tot s´havia arreglat a l’antiga colònia britànica, en els darrers anys un protectorat de fet d’Índia i de la Xina per resistir el bloqueig mig indiferent dels EUA. I les coses que quedaven sense arreglar amb els militars al poder estaven pel bon camí. L’exèrcit, abans una organització una miqueta criminal havia esdevingut ara una institució benigna i protectora de la democràcia. Fins i tot la Sra. Aung San, una aristòcrata un xic autoritària, però de gran bellesa i de virtut indiscutible amb una flor al cap que havia patit molt per la pàtria, va assistir a la darrera desfilada militar í(però fent mala cara, tot cal dir-ho). I moltes més coses rares i una mica desagradables que ha fet com a parlamentària amb algun poder.

Ja només faltava algun Sr Felipe per tenir una còpia perfecta dels esdeveniments ibèrics. Amb el temps, la Sra Aung San i el seu partit acabaran fent de PSOE i algun general fundarà el PP.

Com de lluny han quedat els temps de la censura prèvia que no tolerava res, sobretot cap broma. Un cop van prohibir un article queixant-se de tenir massa mosquits, com a una referència intolerable. Els franquistes haurien fet el mateix. Ara las censura prèvia ha deixat d’existir però hi ha una cosa que de fet és una censura post publicació, que vol dir que escriguis el que vulguis, però cal anar amb compte amb el que escrius si no vols rebre.

Hi ha molts exemples il·lustrant la difícil convivència i tolerància forçada entre els militars i la Sra Diputada Federal Aung San Suu Kyi (sembla que potser caldria anomenar-la Suu Kyi, perquè el General Aung San fou el seu pare i alliberador de la pàtria, però no ho tinc clar). Vegem sinó el cas tristíssim dels ciutadans musulmans anomenats els Rohingya, que ara són uns 800,000 i viuen a l’antic regne indi de Rakhine, incorporat a Burma, víctimes repetides de genocidis i de tractament inhumà per part de molta gent. Burma reconeix oficialment unes 130 nacionalitats diferents al país, però no pas els musulmans Rohingya (Burma no és evidentment un estat tan uniform i unitari com l’Espanya del PP, però potser amb el temps sí que hi arribaran si segueixen per aquest camí). Segons l’organització de les NU per als refugiats, els Rohingya són el poble que més persecució i crueltat han patit en aquest món. Certes coses, potser algun lector les reconeixerà. No existeixen com una nació. Ni són ciutadans de Burma ni tenen cap dret de viure-hi. A vegades diuen que són descendents de nàufrags àrabs refugiats, altres vegades una barreja, però molt sovint són bengalís, originalment establerts a Bengla Desh i arribats il·legalment a Burma fa segles. Quan es volen escapar amb bots, els thais els arrosseguen a alta mar i els abandonen, disparant contra qui es vulgui girar i tornar a terra ferma.

I com que nosaltres som catalans, què passa amb la llengua? Doncs moltes coses. Estan pitjor que nosaltres. El mínim és que la llengua no existeix. Pobrets, pel lloc on viuen, han hagut d’aprendre a escriure en quatre alfabets diferents, i darrerament en un cinquè, que és el llatí nostre. Per cert, utilitzen la famosa Ñ i també la nostra Ç. La seva llengua pertany a la família indi-europea, mentre que la llengua birmana és tibetana-xinesa. Pràcticament, com que l’Alemany i el Català són totes dues llengües indi-europees, això vol dir que la diferència a Burma és molt més gran que la que hi ha entre aquestes dues llengües. Sense parlar dels cinc alfabets.

L’insult pitjor administrat per aquests peperos asiàtics és que la llengua no existeix sinó que sols és una variant del bengalí com demostraria el fet que els bengalís i els Rohingya s’entendrien perfectament. Només que no se sap d’on s’ho han tret. No s’entenen en absolut. Cap bengalí o rohingya s’ho creu.

Els Rohingya han estat víctimes de dos intents d’exterminació física nacionals dues vegades en temps moderns: el 1942 i ara recentment en ocasió de la transició actual. En aquest darrer cas, foren els monjos budistes que tant havien lluitat per la llibertat els perseguidors més acarnissats durant la dictadura militat i l’empresonament de la Sra Aung San Suu Kyi. Pel que fa al nom suposadament inventat Rohingya, diuen que se li va acudir a un periodista progressiu en un article publicat a un diari de Yangon-Rangun l’any 1950. Al poc temps, tots els Rohingya l´havien acceptat i se´l donaven un milió de persones, sens dubte per fer mal a Myanmar. Ja veurem què passa a l’Aragó i els Països Catalans

La Diputada Aug San Suu Kyi, els Rohingya i una Constitució inesperada

Els lectors a qui els agradi fer-se il·lusions, no haurien de llegir aquest final.

Pels qui hagin decidit seguir llegint, aquí van algunes sentències selectes de la senyora en una entrevista a la BBC. No són gaire originals:

*De drets civils, en tenen tots els homes, però no està clar de quin país són ciutadans els Rohingya.

*No vull parlar-ne més perquè no crec que ajudés a millorar les coses

*Violents han estat els dos bàndols (aquesta és la millor declaració de totes)

*Si jo prengués ea d’algú, crearia més animositat

Es devia descuidar de dir que no volia que vinguessin a emprenyar-la més amb aquest assumpte.

Algú es preguntarà: Com és possible que hagi canviat tant aquesta dóna. Amb un total d’unes 120,000 víctimes segons les Nacions Unides amb molts més desapareguts i gent que ho han perdut tot, I ara calla com si res? A més, un comitè que ella presideix ha aprovat una sèrie d’oleoductes cap a la Xina que pràcticament destrueixen una ciutat i comunitat Rohingya.

La seva raó és de pes i es troba a la Constitució, escrita pels militars i aprovada pel poble! Amb la Constitució no es fan bromes. Cal obeir i prou! L’article 59(f) ho posa ben clar: “Cap persona esposa, pare o mare de ciutadans estrangers podrà ser President de Myanmar” Quin gran honor tenir un article de la Constitució dedicat especialment a una sola persona, per privar- la d’arribar a Presidenta! El seu difunt marit era estranger, un ciutadà britànic i els seus dos fills d’aquella unió, Alexander i Kim encara en són. I ella sí que voldria ser Presidenta, ja ho ha dit. I per canviar la Constitució que, com l’espanyola és sacrosanta i intocable, com si fos un general de dretes donant ordres, cal tenir 75% dels vots, que és molt difícil! La política és així i a qui no li agradi que es busqui un altre ofici. Els catalans ja sabem com hom se sent en aquests casos.

Com diu un article de la darrera New York Review of Books, òrgan oficial dels intel·lectuals nord-americans, l’únic altre sant polític canonitzable al món era en Václav Havel,de la República Txeca, perquè ell ho va entendre molt bé: fou un sant abans de ser un polític, ho va deixar córrer temporalment, almenys en part, al pujar al poder i va tornar a ser-ne un després de sortir del palau presidencial. Potser tothom n’hauria de prendre l’exemple.

*

Tags: Anglès, massacre

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

Tags: Espanya, Jutges, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

Tags: Republicans, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

L’única cosa que coneixia de la vila de Santpedor és que era la llar ancestral del Timbaler del Bruc (suposant que aquest personatge hagi existit de debò), però després de les transmissions d’en Puyal que tan sovint es referia a Pep Guardiola com “el de Santpedor”, ara ja conec dos personatges molt admirats nadius d’aquest indret. Tots dos tenien moltes coses en comú. Eren joves pacífics i patriòtics que guanyaven batalles i guerres sense disparar ni un sol tret ni vessar sang humana, ni amenaçar, ni vestir-se d’uniform. Els catalans n’hem tingut alguns d’aquests, però mai se’n poden tenir prous per la glòria de Santpedor i de tota la nació. Tant de bo els espanyols també en això ens haguessin imitat.

JOANOT

Què es deuen pensar els lectors de la ciutat de Nova York? Què hi ha escenes criminals contínues? Que el món està controlat per un grapat de nanets foscos, d’edat avençada que bescanvien la muller per una de més jove un cop a l’any, treballen a Wall Street i es creuen damunt la llei? O per la gent que dicten la moda internacional? Tot això té quelcom de verdader, però Nova York és una ciutat de nou milions d´habitants., on la vida és tan dura com meravellosa. Per desfogar-se, cal fer broma de tant en tant.

Jo vaig pels carrers sempre amb orelles i ulls ben oberts, escoltant i veient coses, a vegades ben gracioses. Potser qui més be ha retratat la classe mitjana novaiorquesa, sobretot la de la Upper East Side de Manhattan, que és on ell ha passat tota la vida, és probablement en Woody Allen. Aquest home no és gens popular a la ciutat i sovint avorreix. Perquè? Qui voldria passar l’estona guaitant la imatge pròpia a un mirall? Diuen que l’Allen hi troba un aspecte nou cada dia… Però es concentra en ell mateix, no ha pogut descobrir mai   ningú més.

En qualsevol cas, les històries que segueixen les he escoltat jo en viu i les escric en la meva llengua. Dissortadament no tinc ni remotament el geni d’en Woody Allen… però m’interessa sempre tothom.

Actors

N´hi ha hagut i n´hi ha encara moltíssims. Si t’interesses per la història, acabes veient l’espectre dels qui van morir misteriosament fa molts anys. Un d’ells fou el gran Rodolfo Valentino, gran i suprem trenca-cors del cinema mut, que va morir a NY jove encara. El seus estudis a Hollywood li havien bastit, homosexual com era, la reputació de ser l’heroi de totes les dones que volia. Per això feia sempre d’heroi àrab amb un harem que el perseguia per tot arreu. A Manhattan només hi ha un sol tanatori per a la gent prominent, rica, per als arquebisbes i cardenals, grans polítics, la Jackie Kennedy i el seu fill (en els meus dies). Només hi he estat un cop a dintre, per atendre el funeral d’un company. Els homes anaven de negre, les dones en vestit de cocktail i escots enormes. Una senyora et recollia a l’entrada i t’acompanyava al teu lloc. L’anomenada del lloc fou adquirida amb motiu del funeral d’en Valentino. Als estudis se´ls va acudir dir, sense pensar-hi gaire, que el primer milió de ciutadans (i ciutadanes, s’entén) que es presentessin abans de les nou podrien entrar i veure el difunt. Desgraciats! L’anunci va bloquejar completament tota la part de la Upper East Side on està situat, creant el primer caos de tràfic mai vist a la ciutat amb ferits i crits. I poca gent va arribar a veure el difunt.

Tothom que ha viscut molts anys a Manhattan ha acabat trobant (potser topant estaria millor dit) amb un actor d’anomenada. A la meva escala de col.leccions, el membre més notable és en Dustin Hoffman. Va sortir per una cantonada a pocs centímetres quan jo m´hi acostava. Anava amb una senyora jove que li estava explicant històries tot gesticulant amb les mans. En Dustin s´ho escoltava amb escepticisme, amb l’aspecte intel.lectual que tants espectadors li retreuen i tants estudis temen. No sé si em va fer cas.

I prop d’on visc, a vegades em passejo davant la modesta casa on els Germans Marx van nàixer i crèixer. La mare, una actriu de Times Square de poca anomenada fou la primera que va fer sortir en Groucho a l’escena, fins que va decidir anar-se amb tota la família per sempre més a Chicago.

Actors més moderns

En Dominic Chianese no sols va nàixer al nostre barri: viu encara a casa meva. Potser algú no pot recordar qui és aquest senyor, però per recordar-lo, només cal mirar les fotos de la famosa sèrie televisiva The Sopranos, per molts espectadors la millor de tots els temps. El bon Dominic és un vellet, que feia de Corrado “Junior” Soprano, oncle i cap teòric de la branca mafiosa dirigida per en Tony dels Sopranos, un actor regular fins al final malgrat la seva edat (va nàixer el 1931). Fa poc va tornar a sortir més breument a l’Imperi del Boardwalk. El Dominic real   fou mig actor, mig intèrpret de cançons italianes i tocador de guitarra. Quan les coses no anaven bé, es guanyava la vida tocant la guitarra. Era molt amic del propietari d’una botiga de queviures, a la qual anava a animar el negoci tocant la guitarra.  A vegades també tocava a un restaurant molt bo que hi ha al costat. Ara ho fa cada dijous i probablement guanya molts més diners que abans, quan era més jove i tenia millor veu, però ningú el coneixia. Per molts anys Domenic. Alguna vegada se´l veu pel nostre jardí igual com sortia als Sopranos. Llàstima que sembla haver perdut molta veu.

Parlant de gent velleta que hom veia pel nostre barri, hi havia el cas d’Anthony Quinn  (nascut el 1916), un senyor igualment gran. Vivia a a algun pis a la Segona Avinguda i hi ha fotos seves als llocs on anava a esmorzar, sobre tot un Diner a un parell de cantonades de casa. En Quinn era fill d’una mexicana i d’un Irlandès, nascut a Mèxic i crescut a El Paso, que inesperadament havia assumit molts dels trets físics associats amb poca civilització. Dos Oscars va guanyar en poc temps i va esdevenir una celebritat en films fets a Itàlia amb la inoblidable Giulietta Es notable que un dels seus Oscars el va guanyar sortint a la pantalla al Viva Zapata per 8 minuts. Contràriament al que tothom esperava, va aconseguir establir-se com a un actor de caràcter amb gran èxit. No tenia cap accent, ni en anglès ni mexicà. Un entreteniment al que estava molt dedicat eren les faldilles que el van haver d’envoltar per tota la vida. A més del nombre extraordinari de mullers, diuen que passava dels 80 quan va neixer el seu darrer fill. I més d’una vegada he entrat al diner per mirar el lloc on s’asseia i es dedicava a saludar la gent que reia mirant per la finestra. Sempre tan content.

Però parlant d’actors, penseu en l’excitació quan es va saber que el gran Roberto de Niro havia vingut a mirar-se un pis a casa nostra. En De Niro també és novaiorqués, però no pas del barri nostre sinó dels de la Little Italy. De petit tenia un color de pell molt blanc i li deien “Nen de la Llet” (Bobby Milk).

En DeNiro, és un dels actors més importants del nostre temps (té tres films a la llista dels millors 100 de tots els temps) i 2 o 3 Oscars com a mínim. No fou mai un intel.lectual i de fet tothom reia als seus acudits i pretensions de simplicitat. Un dia, quan encara estava lluitant per establir-se, li van presentar a una festa a Manhattan un senyor que es deia Martin Scorsese. Va resultar que havien estat veins de joves.  En Martin, amb qui faria alguns dels seus films més importants, se´l va quedar mirant. “Jo a tu t’he vist abans” Contentíssim, en DeNiro respongué que sí, que cada dia era més famós, sobre tot la darrera pel.lícula amb el seu admirat Marlon Brando. Però l’Scorsese el va tallar en sec: “No home, no. A tu et deien en Bobby Milk i t´havia vist descarregant caixes de cervesa per a un bar al Carrer Hester” Se´n desenvoluparia una amistat profundíssima.

Diuen que sí que en DeNiro va venir al final a mirar-se un pis. Nosaltres estem molt contents del lloc on vivim, però em costa imaginar-me que gent amb les finances d’ en DeNiro volgués viure-hi. Si volia especular, no s’entén, perquè la nostra Junta no permet llogar els pisos comprats, que és com fan els especuladors per no perdre diners. Fou ell qui va fundar el Festival de Cinema de So-Ho que ara va molt bé. Jo no hi he anat mai perquè és impossible identificar els locals i les pel.lícules que hi fan.

La Font dels Rumors

Si us mireu vídeos vells de Law and Order o altres sèries criminals fetes a la ciutat, ja haureu notat que els doormen, els porters uniformats, una de les institucions més glorioses de la ciutat, ho saben sempre tot sobre els residents. Tenen un sindicat molt fort i poderós. Gairebé tots els porters en són membres. Tenen una bona paga, vestits, beneficis socials, formació professional, vacances, i encara més. Però també són les fonts d’informació ( i a vegades hom diria d’espionatge quan passen coses sucoses) Ells carreguen i descarreguen les maletes i bosses de compra, transmeten missatges, s’asseguren que no es perdin documents i sobres que algun missatger ha de venir a buscar.

I moltes coses més. Què et fa falta una ama de casa o una minyona? O una mainadera o cangur? O algú per netejar els vidres de fora o les catifes? El doorman és on cal anar. Ell ho sap tot. Es pràcticament sempre un home amb excepcions raríssimes.

La meva housekeeper va ser recomanada per un d’ells, naturalment. Es una dona que havia fet un Masters en Justícia Criminal amb un curs especial i examen de qualificacions en  poligrafia forense (els que diuen si algú està mentint o no) i curiosament, no va plegar a casa quan va acabar amb tots els diplomes que cal. Al final, no obstant, un dia em va dir que ja no podia més perquè ja era gran i que li calia plegar. Jo ja sabia què fer. Vaig anar al doorman i li vaig dir que la housekeeper no tenia més remei que plegar i que a veure si me’n trobava una altra. El bon porter es va posar gairebé a tremolar d’emoció. Quina notícia tan important. Només li acabava de girar l’esquena quan veig que ell anava corrents a un dels ajudants i li deia en veu alta, gesticulant. Imagina´t. La M. ara ha de plegar treballant amb en X i ara ja vol una altra housekeeper! I a mí no m’havia dit res! Renoi, quina notícia tan important! El porter ja no podia ni esperar per convocar un cercle informatiu més regular. Potser enviarà un twitter? Que n ‘és d’emocionant la vida d’un doorman!

A l’autobús

Doncs l’autobús és el lloc on els novaiorquesos practiquen una part important de la seva vida social. Un ciutadà com cal ha d’aprendre a dirigir la paraula a gent desconeguda a l’autobús demostrant la correcció deguda en aquests contactes socials   tan  delicats. Això és una cosa amb la què els estrangers amb accent estem molt disavantatjats. Hi ha gent que es pensen que els que tenim accent som tontos i no entenem ni som capaços de dir quelcom d’ingeniós o divertit. Es fàcil de dir que ells s’ho perden, però no és ben bé veritat.

Un dia feia mal temps i probablement per això tothom semblava empipat i neguitós. Els busos tenen lloc per dues cadires de rodes amb seients separats (en els nostres dies gairebé sempre elèctriques) i bancs laterals per gent que caminen assistits amb “walkers” o coses semblants. Quan puja un d’aquests passatgers, cal que el xofer s’aixequi a ajudar i immobilitzar les cadires i els walkers al sòl del vehicle.

La segona dona amb una cadira de rodes elèctriques em va fer mala espina immediatament. Era grassa, rossa, de la raça blanca i semblava exigent i indiferent amb la gent al seu voltant. Un dels probemes d’aquests busos de dos vehicles és que elsd passatges han de fer un viratge molt fort  només entrar al passadís després de la porta. Al seient més a prop de la curva seia un senyor molt gran i prim, que es mirava la cadira de la rossa amb preocupació i neguit. “Miri, senyora, que no em toqui la cama, que em fa mal” Perquè no augmenta la curva? Li puc ensenyar com es fa” Aquí el conductor havia d’haver intervingut, però el nostre conductor semblava indecís i molt indiferent.

Un segon més tard, la catàstrofe se sent per tot el bus. La cadira de rodes ha mig estripat el pantaló de l’home grandet, que ja està cridant a fons i gairebé s’ha estavellat de dolor per terra. La dona rossa també crida. Es que jo soc una minusvàlida, cal tenir consideració amb mi. L’home assegut a l’entrada, el sobrevivent, és un home de paciència (de fet és un negre) Aleshores la cadira de la rossa intenta entrar a l’aparcament que el xofer ha buidat per a ella. Endavant i endarrer, endavant i endarrere. La dona fa com si rigués, mentre tots els passatgers fem com si haguéssim de mirar en una altra direcció. Endavant, endarrere. El xofer mira de donar instruccions, però la dona no vol sentir res. Al fin, una gran sorpresa.

La dona s’atura i arrenca la manta que li cobreix les cames. “Saps què? Prou m’ho pensava que arribaríem a haver de fer aquest pas” La dona s’aixeca sense cap dificultat i es posa tota dreta. Enxampa els braços de la cadira per dos llocs diferents, aixeca la cadira en l’aire i la posa al lloc on cal. Aleshores, sense fer cas a ningú,

s’asseu i torna a cobrir les cames amb una manta. El xofer té por i no diu res. Si hagués estat una cosa que m’importés, jo tampoc hauria dit res.

Una veu molt fresca

Dintre l’autobús, sec a una cadira tota sola que forma un rengle on cada seient està tocant a la finestra però sense tenir ningú més al costat. Sento una veu darrere meu. Es una veu agradable, amb un to característic de les dones del sud, molt diferent del novaiorquès estàndard. Una miqueta de canvi, em penso. La dona parla per un telèfon mòbil. Penso que només fa uns 4 o 5 anys, encara em pensava que els telèfons cel.lulars serien una moda passatgera, un “fad”. I ara ja sóc l’únic que no en du cap.

La dona misteriosa del darrere vol preguntar una cosa:

“Mama, yes madam. I temporarily need some funds for surgical care and I wonder if you could be of some help”

Rebufa, em penso. Es la primera vegada en tota la meva vida que sento com algú demana diners per a un avortament. He de saber com acaba.

No hi ha cap problema. El tràfic és lent i en tinc per tres parades. Em giro discretament. Tal com ja havia sospitat, és una dona negra, relativament jove, que sembla molt ben educada i amb un vocabulari exquisit. Ara sent sense interrompre com la mare parla. Evidentment ja esperava la negativa, però no sembla amoïnar-la gaire. Segueix somrient. Em sembla que ha de contenir les ganes de riure.

“I understand perfectly, mother. If this is so, would you allow me to ask if you would be capable of coming to my apartment to assist me after the surgery? I am so sorry, madam. I wish I could ask somebody else” Me la torno a mirar. Ja no tinc dubtes que la nena s’està burlant. Ara fa una cara còmica de sorpresa.

“Sóc tan feliç, mare! Sempre m’heu estimat més que als altres fills. Si jo sabés com he fet per merèixer aquest privilegi i com podria tornar-lo”

La veu a l’altre telèfon s’alça fortament. Torno a mirar per darrera vegada la filla, que ha retirat la seva boca del micròfon i s’està rient obertament però en silenci.

Voldria, m’agradaria, em faria goig, mala…seria capaç de…

…clavar-li un cop de puny a la boca.

Però ningú farà res.

Saluts des de Nova York

JOANOT

Tags: Anglès

Origen

Són els Ocupants de Wall Street els mateixos del moviment dels Indignats vist a l’Estat espanyol?  La resposta és relativa. Són sens dubte similars en motivació i estil general.

El moviment dels Occupy començà seguint una crida molt específica d’una institució canadenca anomenada Adbusters i de la seva revista també anomenada Adbusters (Adbusters.org), domiciliada a Vancouver, British Columbia (Canadà). La revista es considera anticonsumerista (no l’he trobada mai als EUA) i ha aconseguit fer-se popular i fer diners gràcies a l’acudit de publicar spoofs, burles sarcàstiques d’anuncis de productes coneguts. Denunciaven com a objectiu principal la dominació de la política pel capital, que no és el que vol la nostra Constitució, exigint la formació immediata d’una commissió presidencial per estudiar-ho, la creixent desigualtat injusta en salaris i la impunitat absoluta dels estafadors que van desfermar la crisi mondial ara fa gairebé tres anys. La proclama citava la continuació de les línies de Tahrir Square i dels Indignats ibèrics. Però la resposta va venir de gent molt diferent. En l’actualitat Adbusters no controla de cap manera les activitats del grup, però segueixen oferint suport entusiàstic amb el seu web. Quan es van pensar que l’acció a NY per la seva gran visibilitat animaria gent a tots els països del món, van encertar plenament.

Els Ocupants Novaiorquesos
Ningú ha aconseguit definir-los bé. Sens dubte hi ha molts estudiants (un grup malferit pel preu escandalós ($40.000/any a molts Colleges privats), però la seva acció i les seves formulacions democràtiques han atraït molts sectors socials inesperats, que normalment no són activistes. Avui he vist a la TV una àvia de 80anys maltractada per la policia. Aviat va presentar-se al Zuccotti Park molta gent: artistes, sindicats, professors, intel.lectuals, polítics.
Sí, senyor. Els ocupants tenien molta raó. Ja era hora de cridar. Què està passant a la nostra Amèrica? Perquè no podem  viure bé com abans? A tot arreu se sentien comentaris favorables no obstant els atacs ferotges i intents de desprestigiar de certes fonts.
El moviment acceptava donacions. Aviat van tenir més de $500.000 en efectiu. Ho van celebrar organitzant una retirada massiva de comptes als bancs, portant els diners a les Credit Unions de la feina (una cosa que està molt bé però no ha existit mai a Catalunya). Van comprar generadors elèctrics per als ordinadors i webs d’informació diaris, una cafeteria que servia menjar gratis, purificadors per a les toilettes portables, un diari imprès…
Els bancs prou que els han près seriosament. Chase Bank acaba de donar $4.5 milions a la policia per hores extres. Fan la guerra amb les armes que tenen.

Lideratge
Fins ara ni en tenen ni en volen. Ho resolen tot per vots a Assemblees Generals. Si desenvolupessin un programa polític perdrien en l’acte molta gent. El poble perdria l’oportunitat d’expressar les seves queixes sense ser sospitats de ser agents de ningú.
Però i el futur? Ja molts crítics amistosos anaven dient que l’acampament no podia durar per sempre i que calia trobar una altra forma d’expressió més estable. En moltes ciutats els Ocupants han estat desallotjats per força, ells que tant la rebutgen. Ara què? Doncs ara en el món de l’Internet hi ha moltes possibilitats i moltes coses, sobretot l’organització d’accions populars. I a veure si surt algú per alçar la senyera. Potser ha sortit ja un candidat?

Robert Reich
Potser a algú li sona el nom. És un senyor més aviat petitet (pel pes del cervell que no l’ha deixat créixer), com Pujol però amb barba i més prim, que fou Secretari de Treball a l’administració Clinton i ara és Professor de Política a la Universitat de Califòrnia. Molts ja havíem notat els seus articles tan profunds i al meu parer encertats al NYTimes i a moltes revistes. Aquest vespre s’ha presentat a una assemblea de milers d’ocupants a Califòrnia i ha lliurat un discurs impressionant. Si voleu llegir-lo, res com anar al seu web: RobertReich.org. Cal saber anglès però no us ho perdeu. Serà el Messies que tots esperaven? No ho sé, però en ell parla un dels grans intel.lectuals i analistes millors de la situació.

En Resum, el moviment Occupy Wall Street és un fenòmen espontani, d’arrels molt profundes, el potencial del qual encara no està establert, que ara necessita una evolució.

I com un que ja té anys i ha vist moltes coses, sempre em recordo de com és de perillosa una revolta social d’arrels econòmiques. De fet hi molta gent bona i treballadors a Amèrica que no poden viure decentment. Veiem casos esfereïdors a la TV i als magazíns cada dia.  En això els Ocupants ho tenen claríssim, tant com jo: NO A LA VIOLÈNCIA!!! Ja ho hem vist massa a Europa. Sempre hi ha altres camins.

JOANOT

Tags: Adbusters, Occupy Wall Street, Social movements

Les conseqüències polítiques i econòmiques

Prou que ho sap tothom com va ser de terrible aquell atac que no tenia precedents. A més d’un a vegades ens ha resultat difícil triar les paraules. Apart de la motivació dels terroristes i dels efectes immediats, la tragèdia es pot veure com un símbol històric d’un viratge radical, un declivi,  de la situació mundial: la fi dels anys de prosperitat sense precedents que van seguir la II Guerra Mundial i l’estancament dels sous de les classes treballadora i mitjana, manca de treball per a tothom, la fi del socialisme en gairebé totes les seves formes, el retrocés del benestar social, una crisi econòmica profunda que ningú sap  com resoldre, crisi de finançament en el camp de l’assistència mèdica, guerres, amenaces a la pau social. El món no ha millorat gens.

Però fins i tot si ens limitem a l’atac de les Torres Bessones, els culpables van assolir èxits notables: van aconseguir que certs grups musulmans declaressin una verdadera guerra de civilitzacions contra els EUA, que vol dir que calia disparar a matar contra soldats i civils Americans no pas per resoldre un greuge o problema concrets sinó simplement per ser Americans degut no a un cas concret sinó el conjunt de tot allò que aquest país fa. I els EUA estan embolicats en guerres grans i petites d’un cost polític i econòmic calamitós a l’Irac, Afganistan, Pakistan, Somàlia, Iemen, Bahrain, amb molts altres escenaris amenaçats. I moltes llibertats públiques s’han perdut. I la despesa de la protecció antiterrorista és immensa: la ciutat de Nova York ara manté un Departament de Policia amb una unitat contra-terrorista d’intel·ligència tan gran com tot l’FBI i més gran que la CIA per prevenir nous atacs contra la ciutat. I a Washington el Departament de “Homeland Security” (Seguretat Nacional) vol ara construir un edifici més gran que el Pentàgon. Potser el país és més segur ara però també molt més arruïnat. Per tot això cal pagar i si no hi ha més remei, ho faran amb els diners de la Seguretat Social i de l’Assegurança de Malaltia per a la gent gran. Prou que en parlen ja.

Resposta immediata

Els esdeveniments resultant de l’atac del 11 de Setembre esdevinguren ben aviat un fenomen col·lectiu sense personalitats notables. Potser queda per darrera vegada l’opció de somriure per una cosa que va dir l’alcalde Giuliani. Veient què havia passat, va intentar comunicar-se amb el Govern central. Diu que tenia el número de telèfon directe d’una personalitat molt important a la Casa Blanca, el qual va despenjar. En Giuliani li digué que la ciutat estava essent atacada per l’aire i que volia que el Govern enviés avions de guerra per defensar-la. La personalitat va respondre que no podia ser en aquells moments perquè el Pentàgon estava mig destruït i la Casa Blanca ja estava gairebé evacuada i no hi havia ningú per prendre la responsabilitat. L’alcalde va sobreviure una ocasió per morir d’un atac de cor, sens dubte.

No obstant l’evidència d’una resposta col·lectiva exemplar, cal parlar d’un home, el capellà franciscà catòlic d’origen irlandès Mikal Judge. El Pare Judge fou per molts anys el capellà del cos de bombers de la ciutat. Era un home molt popular i universalment estimat que coneixia personalment tots els bombers i els aconsellava en qualsevol cosa, els casava, consolava i enterrava i batejava els nens i els estimava, com tothom sabia. Quan passava alguna cosa greu, es vestia com ells i es presentava al lloc del sinistre. Era un capellà en funcions mig suspès per l’Arquebisbat catòlic per la defensa que feia de l’homosexualitat en públic i a la trona, però la seva popularitat i influència el feien intocable. Quan es va saber que era mort (el primer cadàver tret del lloc) es va dir que havia caigut administrant els sagraments finals a un ferit. No era ben bé veritat. Havia vist els bombers que amb tant coratge van tirar escales  amunt a les torres per morir als pocs minuts i volia seguir-los. Va córrer cap a l’entrada i un cop dins va morir sobtadament, probablement d’un atac de cor. Però l’Església Catòlica no perdona fàcilment als que defensen els gays, perquè homosexualitat es veu que és un crim esfereïdor. Cap figura prominent catòlica va anar al funeral ni es va afegir a cap homenatge dels bombers. Avui en dia hi ha un transbordador al riu i una placeta a Manhattan amb el seu nom. Però no pregunteu res al Senyor Arquebisbe.

I els bombers que van intentar pujar a les dues torres per l’escala? Ara fa uns dies vaig sentir com el Cap de Bombers en parlava, perquè és així com van perdre la majoria dels més de 300 homes del cos que van morir: si no hi haguessin anat, estarien vius però tothom els tractaria de covards. Aquells homes van fer la seva obligació i el cos estava molt orgullós d’ells.

La primera reacció

Tothom ho sabia ja a la ciutat. Era el desastre pitjor en la història de Nova York i calia fer alguna cosa. Al final van morir a les torres uns 1600 homes i dónes (inclosos els prop de cent que van triar saltar per la finestra) però el primer moment es pensaven que podrien ser 10 o fins i tot 20,000. Sobretot, no hi havia supervivents i tots els serveis uniformats, policia i bombers havien quedat delmats. Una discussió desagradable va esclatar al final entre els serveis uniformats i els organitzadors del monument: els bombers exigien una menció separada de la seva gent. No és igual, deien, morir per un atac al lloc de treball quan no hi ha cap tria o morir per haver-hi anat voluntàriament en un acte de servei. Al monument els noms estan barrejats, però els han fet un petit monument separat a un altre lloc. Què es podia fer?

Molts espontanis s´hi van acostar immediatament, però la
.temperatura i l’olor eren insuportables. Cal recordar que els dos avions havien vessat dintre de les torres uns 91,000 litres de combustible d’alta qualitat, que ara s’estava cremant juntament amb les despulles triturades dels edificis. Fou precisament aquest foc que va estovar i afeblir les bigues verticals que al final van fallar causant l’ensorrament dels edificis. La pila era com un turó relativament gran. Dintre de la pila no es reconeixia res: hi havia trossos d’home però pocs cadàvers sencers. Totes les obres de la construcció es van paralitzar a la ciutat i els obrers van marxar espontàniament cap a les runes de les Torres Bessones a mirar d’ajudar. Aviat la ciutat va aconseguir organitzar-ho i van començar a contractar i pagar treballadors anomenats “rescuers” dels que vull parlar avui. Quina feina tan dolenta. Tenien un sistema per avisar quan trobaven restes humanes. Tota la feina s’aturava i els treballadors es descobrien fins que les restes podien ser tretes i dutes a una tenda de Medicina Forense (“Medical Examiner”) que intentaria identificar-les i donar-les a la família. Més de sis mil peces queden encara sense identificar i aviat les volen enterrar.

El problema apareix poc a poc

El foc i l’escalfament de la pila van durar moltes setmanes. Un cop apagat els treballadors van poder fer via més depressa. Poc a poc molta gent va començar a preocupar-se per la qualitat de l’aire i per la pols que tants havien respirat. Eren el temps d’una administració federal republicana amb càrrecs anomenats per evitar que les agències de protecció als ciutadans fessin res per molestar la indústria. La directora de l’EPA  (Environmental Protection Agency) era una antiga governadora de Nova Jersey, Christie Whitman, una dona riquíssima que va sortir a parlar en públic anunciant que no hi havia cap problema i que l’aire havia estat sempre excel·lent. L’EPA va instal-lar estacions de control a totes les cruïlles de carrers prop del Ground Zero i els resultats es podien veure a l’nternet. Era típic republicà: tot anava molt bé, no calia preocupar-se per res. Desgraciada!

Aviat els diaris van començar a alertar. Hi havia una escola prop del lloc de la catàstrofe. Resulta que de sobte un nombre extraordinari de nois i noies s´havien fet asmàtics. Molts rescuers havien començat a tossir i no s’en anava (la famosa Tos del WTC). La qüestió era saber si l’atmòsfera a Ground Zero havia estat perillosa o no en algun o en tots els moments. Una pregunta terrible molt difícil de respondre. El coneixement mèdic  de causalitat sovint depén de repetir una situació de forma controlada en animals de laboratori, però la situació al WTC el primer dia era impossible de reproduir.

Es van crear partits d’opinió a la ciutat que van esdevenir molt emocionals. Hi havia els qui deien que els rescuers estaven en perill greu i hi havia qui deia que tot eren històries i comèdia amb l’objectiu de fer xantatge amb anuncis i declaracions ala TV i premsa i amb l’ajut de polítics, sempre ansiosos de trobar causes, per tal d’obligar el Govern a pagar, una cosa molt novaiorquesa. Es va crear un servei de vigilància a quatre hospitals grans on els rescuers amb símptomes de malatia podien anar a registrar-se i saber si els calia anar a un metge particular. El gran drama dels rescuers, en el que va acabar embolicat tot el cos mèdic dedicat al pulmó a la nostra illa, havia començat.

Però què hi havia hagut a l’aire? No se sabrà ben bé mai, però moltes coses. Un grup de Mt Sinai va fer una anàlisi química de biòpsies d’aquests malalts i hi va trobar (com a l’aire ambiental preservat) restes de la construcció, com a silicats d’alumini, fibres d’amiant (asbestos) i sobretot, inesperadament, nanotubes. Com molta gent sap, els nanotubes són un dels productes més importants de la recerca industrial recent i ja hi ha una indústria de nanotubs a tot arreu del món que factura milers de milions de $. Un nanotub és una mena de cristall de carboni en forma de cilindre, molt llarg i prim. Ara els nanotubes, sense que la gent en sàpiga res, estan a totarreu, però això encara no era veritat encara el 2001. Resulta, no obstant, que els nanotubs es formen espontàniament sobre una flama en presència d´hidrocarbons i metalls i això és precisament el que va passar els dies 1 i 2 després de l’atac. Perquè no s’havia dit al començament? En principi només es pot identificar allò que es busca o sospita i fins ara no hi havia cap exemple de toxicitat de nanotubes en homes, cosa de la qual las indústria té molta por, perquè els nanotubes són més petits però s’assemblen molt a les fibres d’amiant (asbestos) que són responsables per una tragèdia molt gran. I molt cara.

Les malalties dels treballadors de salvament del WTC

Ara ja no dubta ningú que les malaties d’aquest grup de treballadors són ben reals. En general incurables, ja han produït un nombre de defuncions i deterioracions de salut molt greus. Fa poc el Congrés federal, no obstant l’oposició dels Republicans a totes dues Cambres, va aprovar un projecte de llei assegurant la financiació de les clíniques i l’assistència mèdica als malalts que la necessiten.

Potser algú es pensi que deuen ser pocs els rescuers i s’equivocaria molt. No hi ha forma de saber quants van ser perquè tenien fonts de suport molt diferents i hi havia voluntaris i un servei molt irregular i ningú els va comptar i de desordre n’hi ha a tot arreu i no sols a Catalunya. Segons una publicació recent d’investigadors de Mount Sinai van ser  entre tot entre 50 i 60,000 homes, encara que hi ha qui diu que podrien haver arribat als 90,000. Pel que fa a malalts que hi eren el primer i segon dia, el mateix Hospital diu que al seu servei (i recordeu que n´hi ha quatre) tenen registrats uns 12,900. A més, cal recordar que no obstant que el perill fou màxim el primer i segon dia, ningú ha dit que els dies següents l’aire no fos encara perillós i que els veíns que no eren rescuers probablement van patir igual.

No conec la distribució per freqüències de les diferents malalties però és costum anomenar primer els problems psiquiàtrics, és a dir la depressió, la síndrome d’estres post-traumàtica i l’angoixa. Una queixa freqüentíssima és el reflux gastro-intestinal (el menjar que crema a l’epigastri), causat probablement pel fet que la gent s’empassa amb la saliva les mateixes coses que respira i finalment el munt de malalties respiratòries, destacant la sinusitis, asma, sarcoïdosis, bronquitis i bronquiolitis (inflamació de les vies respiratòries grans i petites) i sobretot, ai las, hi ha casos de malaltia intersticial del pulmó, comunment anomenada fibrosi pulmonar, per la que no hi ha tractament. Són aquests casos de fibrosi els que han resultat en transplants de pulmó i fins i tot algunes morts. Cal anomenar també que hi ha qui creu que aquests malalts acabaran patint de càncer. És perfectament possible però caldrà esperar molts anys abans d’estar-ne segur

I així és com, fins i tot després de la seva mort, l’agressió de Bin Laden contra el poble de Nova York continua. I ja van deu anys!

Com sempre, us saluda el vostre

JOANOT

La indústria i els polítics parlen. Cal perforar més i millor.

Poc a poc tothom va reconeixent els perills de la crisi energètica, i de la possible extinció dels combustibles no renovables, com ara el petroli. La consumició i demanda d’energia probablement s’estabilitzarà i potser fins i tot descendirà una mica als EUA i a Europa, però a l’Índia i a  Xina seguirà ascendent. Com que semblava que de petroli ja no s’en trobava gaire, molts van pensar en el gas natural, que fins fa poc tenia tan poca vàlua que es cremava, com a substitut. Hi havia diners en l’exploració però calia millorar-la per arribar a jaciments que fins a aquell moment semblaven impossibles. I així és com la famosa companyia Haliburton va inventar el fracking, la tècnica radicalment nova de perforació que ha obert una nova era en la cerca de petroli i gas. En ús de moment només als EUA, aviat apareixerà a Europa… i farà tremolar als qui es preocupem per l’habitabilitat d’aquest petit planeta on vivim. El moviment de protecció ambiental americà ha començat a reaccionar.

Fractura hidràulica

Explicar què és no té res de fàcil. Per qui s´hi interessi jo recomano anar al YouTube, entrar la paraula clau fracking i triar. Hi ha una introducció feta per una companyia canadenca que s’anomena Hydraulic Fracturing. Però hi trobaran altres films breus, amb esquemes i discussió dels problemes ja coneguts. Igualment el NYTimes ja ha publicat articles interessants que es trobaran sempre darrere la clau fracking.

Com probablement tothom sap, les capes geològiques terrestres són franges paral·leles a la superfície i concèntriques, que vol dir que la perforació vertical clàssica les travessa massa fàcilment. El fracking en canvi es fa de forma paral·lela en-llarg de la capa a una profunditat esfereïdora.

La broca comença verticalment fins arribar a la capa geològica d’interès, diguem a 2.000 m o més (!!!) Un cop dintre aquesta capa (típicament feta de roca sedimentada anomenada shale en anglès, o pissarra), la perforadora canvia de direcció  en un angle de 90 graus i continua perforant paral·lelament a la superfície dintre la capa d’interès,  per diguem un parell de quilòmetres.

Quan els sembla que ja n´hi ha prou baixen i col·loquen en posició dintre el tub càrregues explosives començant per l’àrea de la perforadora i tirant enrera a intervals. Les fan explotar en trams de cent metres. Com que l’espai està tancat, no pot crear una gran cavitat.  El que fa és crear escletxes que la indústria compara a les que es formen a la finestra d’un cotxe quan es pica el vidre amb un martell. Un cop aconseguit això, ja només es tracta d’ampliar les escletxes. Amb aquest objectiu injecten un fluid que és aigua barrejada amb productes químics per afavorir el procés (diguem uns 50 o 60,000 litres per començar) a gran pressió hidràulica. Les escletxes s’obren creant espais. Al final de la injecció, hi afegeixen una mena de sorra que cobreix les parets de les noves cavitats perquè no es tanquin i procedeixen a aspirar el fluid fins que surti a l’exterior.

Ja està. Les cavitats s’ompliran de petroli líquid o de gas que estava impregnant la pissarra i ja pot ser tret a l’exterior. Al final descriuré els llocs principals on s’està utilitzant, però ara voldria descriure els problemes probables que la comunitat ja està denunciant. Permeteu-me sisplau, dir una paraula expressant admiració per la feta tècnica aconseguida pels enginyers, que és extraordinària. Llàstima que no s’utilitzi per res millor. Estrictament el fracking no és nou. Ja s’en parlava fa 60 anys però fins ara  no es podia fer.

Problema Nr 1 del fracking: terratrèmols

La indústria diu que un dels avantatges del fracking és que redueix moltíssim el nombre de pous, posat que un sol pou pot cobrir una àrea molt gran. Però a molts dels llocs on s’ha utilitzat, ha desfermat terratrèmols de baixa intensitat que han espantat molt la gent. Sabent que els terratrèmols s’originen per l’energia acumulada a zones de fractura de la plata continental, és fàcil entendre que l’energia acumulada per la creació de les cavitats artificials pot desfermar-se i causar un terratrèmol. Diuen que són terratrèmols petites i que no cal preocupar-se´n.

El problema més gran: contaminació de l’aigua potable

Ningú diu que la paret de la taula d’aigua no pugui ser afectada com qualsevol altra cosa per les explosions o pel fluid a pressió. A més, cal considerar que el gas natural pot emigrar perfectament pel sòl i arribar a llocs on no hauria d’arribar. L’aigua s’ha contaminat amb gas ja manta vegada.

Al YouTube trobareu un video d’un senyor que obre l’aixeta de l’aigua de casa seva, encén un llumí, l’acosta al raig d’aigua i s’encén una flama que surt de l’aixeta al costat de l’aigua. Sembla que no és perillós per a la salut (encara que sempre hi ha gent que es queixen per tot) però té mal gust i crea el perill d’una explosió a l’interior de la casa. Vaig veure una discussió a la TV l’altre dia i els enginyers de la indústria canviaven de tema, dient només que era un problema marginal i petit.. Es veu que no és fàcil d’arreglar.

El problema més amenaçador. El contingut del fluid injectat a pressió

El fluid utilitzat per la fractura hidràulica és tret sempre a l’exterior i ha de ser reemplaçat periòdicament. En primer lloc, la companyia hi afegeix ella mateixa tota mena de substàncies estranyes que diuen que afavoreix la dissolució i l’extracció subsegüent. Cap  d’aquestes substàncies, que són alliberades a l’exterior, ha estat estudiada mai per toxicitat humana i són materials industrials. La companyia el que fa és acumular el fluid a una gran bassa al costat del pou. Al final el carreguen en camions cisterna  i se l’emporten oficialment a una planta de depuració.

Dissortadament a la profunditat hi ha tota mena de substàncies rares, in particular molt ràdium radioactiu, o sigui que el fluid gairebé sempre és radioactiu. A més s´hi troben tota mena de substàncies rares i perilloses, mai estudiades, que probablement són tòxiques i que contaminaran l’aigua potable. Els homes no hem nascut per viure a 2 o 3,000 m de profunditat.

Hi ha gent que ingènuament es pensa que les plantes depuradores netegen qualsevol cosa que hi hagi dintre l’aigua. Dissortadament, això seria miraculós. En realitat la planta només neteja coses que està programada i habilitada per fer. En altres mots: caldria saber exactament què hi ha a l’aigua o si no, no pot ser netejada.

Els llocs més actius als EUA

Diuen que el primer lloc on la nova tècnica fou utilitzada va ser Texas, on encara queden grans depòsits de gas i de petroli. A aquest estat, altrament molt pròsper i ric, hi ha poques regulacions.

Seguint parlant de petroli, resulta que sota l’estat de Dakota del Nord i veïns s’ha trobat una bossa de petroli del tamany de la d’Aràbia Saudita, només que és difícil d’explotar perquè és prima (com la crema d’una galeta Oreo, diuen) Ara gràcies al fracking, sembla que finalment estan progressant.

I finalment queda el gran Camp de Marcellus, un depòsit immens de pissarra contenint grans quantitats de gas natural que s’esten sota els territoris densament poblats de l’Est dels EUA com Pnnsylvània i Nova York. A Nova York al començament el govern ho va prohibir totalment, però la indústria té poder i en l’actualitat el nostre Parlament està estudiant regulacions i sembla que s’aprovaran aviat.

En RESUM

En part gràcies al fracking la fi del petroli i les fonts no renovables d’energia no és imminent i es retrassarà per anys, qui sap, potser 50, potser 100 anys. Però el mètode és una font perillosa de contaminació a l’aigua potable i per descomptat no contribueix gens a lluitar contra els canvis ambientals. Hi haurà enegia barata per estona.

Saluts

JOANOT

Tags: Gas natural

Què cal fer amb un pederasta perillós

Jo vivia feliçment al meu pis a Manhattan sense embolicar-me en res ni complicar-me la vida quan un dia inesperadament el Fiscal General de l’Estat de Nova York em va demanar permís per tancar un criminal perillós a una gàbia per sempre més. No hi ha dret. Potser és escaient que això es faci i potser a Catalunya caldria fer el mateix però no veig perquè ha de ser una responsabilitat meva.

El sistema americà de jurats

La Constitució Federal americana diu expressament que tothom té el dret de ser jutjat pels seus iguals. Si un acusat ho prefereix, pot renunciar al dret i acceptar ser jutjat per un sol jutge, cosa que pocs volen. L’únic problema amb el sistema és que cal  trobar els jurats i assegurar-se que són imparcials. I se’n necessiten molts cada dia.

No expliquen mai com trien els noms dels jurats potencials. Diuen que utilitzen les llistes de votants, els carnets de conduir i  la declaració de la renda.  Jo surto a les tres. A poca gent li agrada fer de jurat perquè fan perdre molt de temps, com a mínim dos dies. Si reps la carta (molt fàcil d’identificar sense haver-la d’obrir) et deixen negociar les dates però és molt difícil sortir-se´n. Ara fa uns anys li va tocar a Bill Clinton que es va presentar al jutjat somrient tan content, com fa sempre. No el van triar per cap dels processos que començaven aquell dia. Si algú no es presenta, s’exposa a una multa de $1000 o més i dos mesos de presó. Durant el temps de servei, hom perd la llibertat personal i cal obeir com si estiguéssim a l’exèrcit. Si el ciutadà jurat perd dies de sou, l’Estat el compensarà amb un màxim de $40 al dia. La situació em recorda la dels esclaus. Et fan anar a un lloc, et prohibeixen parlar del cas ni amb els companys ni amb la família, hi ha una pausa i t´has de tornar a presentar als 40 minuts i després una de dues hores i has de tornar l’endemà i no demanen perdó mai. Has de tornar de debò l’endemà? Com que no ho sap ningú, el  jurat té l’obligació de trucar un número de telèfon el vespre  i un ordinador et donarà instruccions. El sistema legal americà segueix sempre les tradicions medievals anglo-saxones de la monarquia anglesa. Fa anys escrivien a la citació “en el nom del vostre senyor (dux) us manem que us presenteu…” L’Estat com a  un successor dels reis d’Anglaterra és el nostre senyor ara. Però amb ordinadors i tanta policia, aquest d’ara són molt mes perillosos.

Un cop arribat, com funciona?

Al carrer cal passar per la seguretat amb detectors de metall, inbterrogacions i de tot. Un cop dintre del jutjat, tothom s’aplega a una gran sala d’espera amb tele, ordinadors, Wi-Fi, màquines venedores, lavabos, etc. La senyora en càrrec de la sala simplement diu que esperem, fins que algú es presenti a cridar-nos. Impossible obtenir cap informació addicional sobre res. Està clar, el nostre senyor feudal ens ha manat seure i callar o si no fem bondat, rebrem.

Al nostre Estat, als processos criminals hi ha 12 jurats amb un màxim de sis suplents, a les accions civils són 6 amb tres o quatre substituts. Al palau de justícia on hem quedat empresonats fan les dues coses o sigui que cal esperar a veure què passa.

Poc a poc es presenten policies judicials uniformats venint de la part d’un jutge que està a punt de començar un procés. Cada agent ha vingut a buscar un ramat d’uns seixanta possibles jurats que l’hauran de seguir-lo a una sala d’audiències. La idea és que amb 60 n’hi haura prou per poder triar-ne els 18 o 10 que de debò fan falta. Al moment que el jutge ja ha triat tots els jurats que necessita, engega a tots els que no han estat elegits, que han de tornar a la sala d’espera a veure si algú els vol prendre. S’estan guanyant els $40.

Com de costum la saleta és massa petita i no hi cabem els 60, però els policies ens troben un seient incòmode a tots. Aleshores el jutge ja assegut al seu púlpit tan alt i vestit amb una toga negra, ens saluda i explica de què va.

Presentació d’un indesitjable

Això sí que ningú s´ho esperava. No es tracta de condemnar a ningú sinó d’adjudicar una queixa d’un criminal ja condemnat contra el Departament de Justícia de l’Estat de Nova York que ha manat que l’individu sigui tancat per la resta de la seva vida natural a un manicomi per a gent perillosa (“for the criminally insane”). El demandant, en canvi, exigeix ser alliberat un cop hagi servit la sentència. Potser seria el moment d’explicar que a aquest estat l’Attorney General, o Conseller de Justícia, que és membre del Govern de l’Estat no és anomenat pel Governador sinó elegit pel poble per 4 anys. Amb això se´l fa independent dels polítics.

El jutge fa que l’home s’aixequi perquè tots els veiem. Ell mira de somriure però aviat tothom se´l mirarà amb fàstic. Ningú li dirigira la paraula, encara que molts parlaran d’ell en to vexatori. Quina situació! Va vestit de presidiari, de color taronja. Al seu costat té una lletrada, darrere seu tres policies. Es un home gran, prim, d’ètnia difícil d’identificar.

El cas

El demandant és un pederasta violent i repetidor ja condemnat tres vegades. La primera vegada, havia seduït nens, la segona havia utilitzat amenaces i forca, a la tercera havia estat ja molt violent arribant a raptar la seva víctima, un malson molt gran per als pares de la víctima. Potser, avisava el jutge, al procés caldria ensenyar detalls explícits dels crims però en cap cas hauríem de decidir si l’home era culpable perquè ell ja ho havia confessat tot i havia estat sentenciat.

La decisió del Fiscal General…

…havia estat que aquest individu, un pederasta violent, patia d’un defecte mental que li feia impossible conviure com un home lliure a la societat, per la qual cosa ell sempre representaria una amenaça intolerable. Enlloc de servir una sentència i ser alliberat, hauria de ser tancat per sempre a una institució per a malalts mentals d’instints criminals. Segons vaig entendre, la llei de l’estat de Nova York li permetia queixar-se contra la Conselleria i demanar que un jurat anul·lés la condemna. I això seria la feina dels jurats en aquest cas. Com que el procés era criminal, la sentència sobre si tenia un defecte mental o no hauria de ser per unanimitat. No hi havia forma d’escapar-se. Tots els jurats havien de firmar o si només un es negava, l’individu guanyaria.

En aquest moment jo ja m’imagino la totalitat dels lectors cridant que molt ben fet i que a Catalunya caldria fer el mateix i que en el nostre lloc ningú dubtaria a votar contra el presidiari.

A mí també em sembla bé però francament preferiria que s´ho fessin sense la meva participació. És que cal jurar que la decisió es basarà exclusivament en les proves presentades sense cap mena de prejudici i que en qualsevol cas, la responsabilitat és molt gran. Tothom dirà quan li preguntin (veieu més avall) que com a jurat serà responsable i imparcial però penso que tothom mentirà. Potser s´ho pensen de debò els companys d’aventura però les deliberacions seran una forma legal de linxament. Serà així com ha de ser? L’individu demandant no inspira cap compassió. Fa fàstic i evito mirar-lo.

L’al·legació de l’Estat de NY i les complicacions

L’Estat no afirma de cap manera que el criminal estigui malalt. Per diagnosticar una malaltia cal anar al metge i no pas a un tribunal de justícia i la cosa no interessaria gens al govern.

El Fiscal General diu que es tracta d’un defecte mental. Es com un client que ha comprat un article i troba que ve amb un defecte de fàbrica i no funciona. Decideix tornar-lo a la botiga. Igualment, aquest home té un cervell que no és normal sinó que funciona malament i per tal de protegir la societat no se li pot permetre sortir en llibertat al carrer. Faria mal a innocents, sense remei o esperança de millora. Té la culpa o no de les salvatjades que ha fet? No es pot resoldre ni té interès. Cal retirar-lo de la circulació perquè és un perill públic. Certs portadors d’infeccions també poden ser tancats contra la seva voluntat per tal de protegir el públic encara que siguin innocents. Penseu si us plau en el cas de la Typhoid Mary (apunt a aquest bloc del 8 Novembre de 2008), una cuinera immigrant irlandesa innocent que acabà tancada per tota la vida a una illa amb un Hospital del Bronx perquè sense estar malalta era portadora del tifus sense saber-ho.

El voir dire o exhibicionisme públic obligatori

Així mateix s’anomena, voir dire, en francès i correctament pronunciat (que passa poc). Els jurats potencials són cridats i un per un han de seure a la caixa dels jurats i respondre preguntes del jutge i dels advocats de les dues parts. Algunes preguntes estan bé, altres em semblen tafaneria, per divertir els espectadors. On has nascut, on vius, si vius sol (em sorprèn veure quanta gent respon que viuen amb un company o companyona; deu ser molt comú a Manhattan), si algú de la família ha estat víctima d’un crim, on treballes, si et farà angúnia sentir una descripció de crims contra nens, si et sembla que pots ser imparcial… Els advocats prenen notes, però a més sovint tenen experts en selecció de jurats que prediuen com cadascú votarà i aconsella acceptar o rebutjar cada candidat. Dos dels testimonis són evidentment inacceptables: una noia és una fiscal del departament de lluita contra les drogues, un altre és un professor de Dret retirat. Es impossible que els prenguin, però han hagut de venir i aguantar-se com tothom.

La psiquiatria vista pel públic

El jutge adverteix que els únics testimonis que hi haurà seran experts psiquiatres que declararan sobre l’estat mental del criminal i que probablement el jurat haurà de prendre una decisió basada en això només. Estarien els jurats disposats a acceptar testimoni de psiquiatres? La pregunta em sembla una bestiesa, però resulta que el jutge coneix el públic de Nova York millor que jo. Hi ha rialles a la sala. Molts ni en fas cas dels psiquiatres, que no saben mai ni de què parlen. Tot és teatre i no entenen res. Quina diferència hi ha entre psicologia i psiquiatria? Parlen de la psiquiatria com si fos una secta religiosa. Jo crec que estan influenciats pel que veuen a la tele i al cinema. No hi ha dret. Si em criden, protestaré. Quatre anys de Facultat de Medicina, tres o quatre anys de residència, un o dos de fellowship i els psiquiatres han d’aguantar ser tractats d’aquesta manera? Tenen la culpa que les seves malalties siguin sovint incurables? Què farien les famílies dels malalts si no hi hagués psiquiatres? Si em criden, protestaré enèrgicament.

Intents d’escapar-se

Després de les explicacions inicials, el jutge va dir abans d’aixecar la sessió que ai a algú li semblava, havent escoltat de què va, que no podia ser un bon jurat per raons personals, que es quedés a parlar amb ell. Vaig decidir provar-ho. Resulta que hi havia una cua enorme. Dels 60, gairebé 40 volien parlar amb el jutge per sortir-se´n. Es que aquest cas, francament…

Jo em pensava que em farien entrar al despatx del jutge per parlar en privat amb ell, però res d’això. Entro a la sala i veig el jutge assegut a la trona, amb tots els advocats i policies i el criminal mirant-s´ho tot i una dona al costat meu prenent notes de tot el que dic. El jutge ha fet acordonar el passadís central i cal parlar amb ell en veu molt alta davant de tothom. Immediatament canvio el tema i no vull dir en aquestes condicions el que tenia pensat dir. El jutge gairebé no em deixa parlar. Però vostè pot ser objectiu i imparcial o no? Doncs a fer punyetes. Sí, amo i senyor, com vostè mani…

Consideracions finals

El meu nom no va sortir mai. Després d’aguantar per dos dies, em van certificar que ja havia servit sense fer res i me’n vaig anar. Les coses que pensava me les vaig haver de guardar.

El procés estic segur que s’ha acabat i no m´he preocupat mai d’investigar com va anar la sentència, però prou que m´ho imagino. Estic segur que aquest home ja no tornarà a molestar cap nen i el més probable és que la gran majoria de ciutadans pensi que el govern ha fet bé de tancar-lo per sempre. Jo també hi estic d’acord. S´ha demostrat moltes vegades que els pederastes són incurables. Gairebé sense excepcions tornen a repetir. Si a més són violents. com aquest home sembla que era, el cas és sense  esperança. Precisament és això allò que l’Església catòlica sembla que no pugui entendre. Quan denunciaven a un Bisbe que un capellà era un pederasta, li semblava que això era com un pecadet i que el bisbe tenia el dret d’absoldre i fer-li prometre que no ho faria més i que tot estava acabat. Però encara que el pedòfil juri amb bones intencions que no ho farà mai més, el perill de què ho faci és molt gran. Com a mínim, si se´l deixa anar, cal posar-lo a un lloc fora de temptacions i sota vigilància. Fer resar un parenostre no resol res ni satisfà les obligacions d’un superior. Si el pederasta resulta que és violent i ha ferit físicament o segrestat les víctimes, dissortadament al meu parer cal protegir d’alguna forma la societat perquè l’home és massa perillós. Hauria estat jo un jurat imparcial?

Però el cas fa reflexionar molt

Què deu voler dir que un home té un defecte mental? És una cosa de naixement?

Tots els nadons són molt macos… Hi ha alguna forma de saber si té el cervell d’un ésser humà normal o defectuós? Potser amb anàlisi de l’ADN. Si hi hagués alguna forma, es podria fer una intervenció preventiva, com deixar-lo viure lliurement per uns anys i després tancar-lo abans que pogués fer mal? Recentment, vaig veure una pel·lícula on el govern prevenia crims enxampant el futur criminal abans que passés res. I els altres drets que un home té, se li haurien de prendre també’ Podria casar-se? Votar? Viatjar o treballar on volgués? I què passaria amb els règims polítics opressius? Adversaris polítics han estat sotmès per força a tractaments psiquiàtrics a molts llocs. La Unió Soviètica em ve a la memòria

Quan hom parla ‘aquestes coses, sempre surt algú que pregunta si és legítim enviar a la presó un home que ha fet certes coses perquè està malament del cap, volent dir que caldria fer-lo tractar per metges  enlloc de castigar-lo. Amb el sistema americà, això no pot passar mai, perquè la llei només pregunta al jurat si el culpable podia distingir entre el bé i el mal. Per molt malalt que estigui, si un home sap que allò que fa és dolent i està prohibit, no es pot escapar del càstig. De fet pràcticament tots els criminals que fan salvatjades incomprensibles com ara obrir foc en públic sobre desconeguts, o matar estudiants o polítics. són gairebé tots esquizofrènics. Rarament s’escapen d’una condemna com a criminals comuns.

Però per dir-ho tot, vista la formulació d’aquest cas del què he parlat, hi havia sobretot una cosa que em molestava: si es tractava de determinar que l’individu tenia un defecte mental, vistes les conseqüències tan greus d’aquesta determinació, a mí em sembla que caldria un sistema millor de fer-ho que no pas triar casualment dotze ciutadans i fer-los votar. Es que un ciutadà, encara que estigui a favor de la pena de mort, pot ser obligat a fer de botxí?

I que a mi em semblaria que el govern m’estava utilitzant per cobrir una cosa que ells ja havien decidit fer. Em vaig quedar amb les ganes de dir-li al jutge.

Joanot

wq

Tags: Eleccions Americanes