Els EUA són diferents

No sé perquè però sempre m’han interessat les cases on la gent famosa viuen o han viscut. De petit, em vaig passar una setmana buscant el pis de Pitarra. M’imagino les ombres dels gras herois del nostre país, amb el seu esperit identificat amb el d’una Catalunya derrotada i impotent, esperançats malgrat la bandera forastera a la que calia saludar com a l’òpera “Guillem Tell”. Però aquests fantasmes tristos mai s’aturaven a parlar amb mi. Perquè deu ser? Potser perquè no sóc un dels seus? O perquè els molesten els desconeguts? O perquè van acompanyats de guàrdies de seguretat? O perquè no inspiro confiança? Ara que quan hi penso, resulta que també he topat pel carrer amb gent encara viva, no sols morta i igual de famosa i he pogut aguantar la seva mirada als meus ulls per un o dos segons. Com a científic que jo era durant la meva vida activa, sovint he publicat a revistes importants observacions científiques inesperades, rares o difícils d’entendre. Podria publicar que un dia em vaig trobar pel carrer durant segons en Woody Allen, la Meryl Streep, la Scarlett Johansson, i alguns altres novaiorquesos. Tot axò és veritat, però serà important? Fa una diferència si el personatge està viu o mort?

Una introducció molt llarga, tot plegat per escriure que no em vaig poder aguantar més i vaig prendre l’autobús per anar a veure el Ardsley, que és el nom de l’edifici on en Guardiola ha llogat un pis moblat per, segons diu la premsa de Madrid, sempre tan discreta, per la quantitat de $31,000/ mes, amb la intenció, segons diuen, de viure-hi amb la família per un any que per molta gent, i espero que per ell podria ser meravellós.

L’Edifici Ardsley a l’Upper West Side (Central Park West i carrer 92)

T’ho miris com vulguis, és un edifici notabilíssim, un agregat de torres cuboidals, amb una alçada màxima de vint pisos amb habitatges d’un fins tres dormitoris i balcons amb vista directa a l’oest del Central Park, prop de l’angle nord-oest.p L’edifici és d’un estil que aquí s ‘anomena Art Deco, equivalent o similar a l’arquitectura europea de l’Art Nouveau, renovat a fons amb detalls molt notables, construit per l’aquitecte d’origen hongarès Roth.

No sé perquè, molts periodistes deien que està a un dels barris residencials millors i més cars de Manhattan, que no és veritat. Està a 320 Central Park West que vol dir que un dels fronts està a l’endavant del parc, al costat oest i els periodistes asseguren que efectivament el de Santpedor disfruta pel preu d’aquesta visió meravellosa.

L’edifici és una cooperativa on els pisos són propietat de la corporació dels residents però estan “llogats” als propietaris que tinguin un cert nombre d’accions, cosa que és molt diferent de la propietat horitzontal més coneguda a Barcelona. Sobretot té l’avantatge que la corporació, o sigui els ja propietaris, poden controlar qui es vol ficar a viure-hi i dir sí o no. A la ciutat tothom ha sentit històries bèsties de negatives a acceptar gent important sense donar explicacions (el President Nixon és un cas que se m’acut; fa poc l’Antonio Banderas i la dona foren rebutjats per ser ell hispà i perquè tenien por que l’home voldria comprar marihuana). Tornant al nostre edifici, l’Ardsley, segons diuen, quan el temps és bo es poden reunir residents coneguts a la lobby, entre ells l’Steve Spielberg, l’artista Bono, en Dustin Hoffman o la Barbra Streisand. Cal advertir no obstant que aquesta mena de gent sovint tenen molts habitatges, un d’ells sempre a Manhattan.

El Ardsley és allò que s’anomena un edifici de “guant blanc” que es refereix als guants dels porters de gran luxe que tenen a l’entrada. No és fàcil entendre com es justifiquen els preus extravagants de les propietats a Manhattan. Una cosa importatíssima és això dels guants que es refereix a la qualitat, fortuna i reputació de la gent qe hi viu. Ningú voldria per exemple gangsters o gent que han guanyat la loteria. Ara que gents de Wall Street i banquers famosos, per molt lladres que siguin, mentre s’escapin de la presó estan bé. A moltes cases de guants blancs pel Nadal cal pagar propines d’uns $10,000, que se li donen al super de l’edifici perque els distribueixi pel seu compte segons la feina que fan i com estan de contents els residents.

Una altra cosa que costa molts diners és la vista. El de Santpedor sens dubte paga una fortuna per la vista, però val la pena perquè tothom ho sap i valua com cal. Es pot presumir i molts obren la boca amb enveja. Una altra cosa és l’adreça. La de l’Ardsley és Central Park West que és molt però no és la millor part de Central Park West perquè està ja massa al nord. I finalment, l’única cosa que comptaria si el món fos racional, que és a veure que hi ha dintre del pis, si està ben cuidat, renovat recentment, amb bones connections elèctriques, bons banys, una cuina moderna, armaris grans, etc

En general, el preu i el nom de la gent que compra habitatges es fan públics, encara que hi ha excepcions quan tot es queda fosc. A l’Ardsley, la darrera vegada que es va vendre un pis, es van pagar uns $6,25 milions i un lloguer de $31,000 és moderat i raonable, tot i que caldria saber coses que no són públiques.

Pisos cars

Pisos d’aquests preus extraordinaris, en general es compren per l’ús personal i no pel negoci d’especular però això depén també de circumstàncies que potser no seran conegudes mai. Hi ha pisos famosos que no poden ser valorats. Com diuen els americans, una cosa val tant com un comprador estigui disposat a pagar i abans de posar-la en venda, no se sap quant serà.

En John Rockeffeler pare, el bandit, havia viscut amb la família a una casa relativament modesta (per ell, s’entèn) situada al lloc on avui en dia s’alça el MOMA, el Museu d’Art Modern. Arribat el temps de la jubilació, ell s’en va anar a una casa-palau anomenada Kikuyt, que avui en dia es pot visitar, a un suburbi de Nova York, vora el riu Hudson. El seu fill John Jr va passar la propietat de la vella casa familiar a la fundació del MOMA que la va enderrocar en l’acte. Tota la colla des Rockeffeler es va desplaçar al famós pis 740 Park Avenue, que eren dos pisos comunicats amb un total de 23 cambres i 12 banys i allí es van quedar. Se suposava que era el pis palacial més car del món. A la mort de Junior, el va adquirir un industrialista de l’assegurança molt famós, el qual es va arruinar. No se sap per quant s’ha venut o llogat. No hi té res a veure, però de petita hi havia viscut uns anys també la nena Jacqueline Kennedy-Onassis, néta del constructor, la qual va mudar-se al final a la casa pairal del seu pare a la platja de Long Island, com molts altres milionaris, on va acabar de crèixer.

Un altre habitatge famosíssim fou la residéncia del Duc i la Duquessa de Windsor a Nova York. El Duc era el rei Eduard VIII, d’Anglaterra, que va abdicar als pocs mesos de pujar al tro per casar-se amb una divorciada (dues vegades, ex-marits vius) nordamericana de credencials dubtoses. El pis està a les torres Waldorf, prop del carrer 42 i les Nacions Unides. Amics monàrquics li van arreglar molt. Fins i tot, per alegrar-los una miqueta les estades a NY (altrament vivien a París i eren tots dos pro nazis hitlerians), un mecenas els va prestar un Renoir de debò perquè les parets no es veiessin tan buides.

Quan els Srs Ducs van abandonar aquest món de luxe, sopars d’estat i altres patiments, un senyor jove començant una carrera política, interessat en luxes i sopars d’estat anomenat John F Kennedy va comprar el pis. Una de les coses que l’interessaven molt era una piscina molt amagada per fer-hi festes, que li agradaven molt. Després d’ell va passar a gent amb molts diners però menys coneguts i al final a quelcom que va pagar $9,5 milions. Va resultar que no podien ocupar el pis per raons privades i van intentar llogar-lo per $250,000 al mes. Era la crisi i tampoc podia ser llogat a un preu tan bo. Al final fa un mes el van llogar només per $150,000, que és com si l’haguessin donat de franc. Un verdader robatori! Quina oportunitat! Aquestes oportunitats s’haurien de publicar millor. Potser a La Vanguàrdia?

Fins a la pròxima