Els EUA són diferents

Jo, com la llengua valenciana, també sóc mes aviat antic. Al voltant dels 1890′ els meus avis van marxar de Castellnou, ara anomenat Castellnovo perquè nomes s’hi parla castellà, un petit poble d’origen molt àrab malgrat un castell romà situat a la comarca de l’Alta Palància, a la vista de Sogorb. Els avis encara parlaven valencià però ara ja no ho fa ningú malgrat unes restes arqueològiques que podrien ser molt bé iberes. Els ancestres no hi van tornar més. Van marxar perquè a finals del S.XIX, com ara, era més fàcil guanyar-se modestament la vida a Barcelona que a l’Alta Palància i també, perquè no dir-ho, per la germanor que ha existit sempre entre els pobles català i valencià. No era com anar a l’estranger.
Vistes les similituds entre Catalunya i el País Valencià i la bona economia que en general existeix a ambdós ja de petit m’estranyava que no hi hagués lligams oficials, que la primera autopista entre les dues capitals la van construir  tard, que les comunicacions per tren eren tan dolentes, les marítimes inexistents i a l’escola València no s’explicava diferent de qualsevol altra província insignificant de la gloriosa Espanya. Després de la mort del Dictador, un polític de Madrid ho va explicar a un periodista: Mira, és que els valencians i els catalans se semblen massa, tenen peles tots dos, parlen la mateixa llengua, són molt treballadors i algun dia podrien fer pinya contra Espanya. La raó del govern central per boicotejar tots els lligams dintre els Països Catalans era por, nua i freda. El que no havia passat és que un partit votat pels valencians participés en els insults més frenètics i odiosos de l’anticatalanisme, un virus del centralisme espanyol. Perquè ho faran això els PPeros valencians? Què en treuen ells? Que els diuen a Madrid? Voldria saber-ho. Que potser cobren per qualsevol iniciativa local anti-catalana exitosa? I, trist com és, una darrera pregunta: perquè ho toleren els votants valencians?
Dues generacions nascudes a Barcelona i encara em miro a l’internet les fotos de Castellnou i penso que és el meu poble perquè sense la determinació dels avis el meu pare i jo hi hauríem nascut. I és precisament per això que algunes de les coses que el PP fa per desfer els meus lligams familiars em fan angúnia. De segur que hi ha gent ferma que diuen que no val la pena amoïnar-se’n. Els PPeros encenen i atien un foc que només pren mentre el segueixin atiant, però tot sol es mor tan aviat com queda oblidat. Cal riure només.

Però fins a cert punt, hom voldria sempre veure els dirigents lliurement elegits del país com a gent educada, amb aprenentatge i educació, nomes bones intencions i assessorament superiors incapaços de fer bestieses com si no haguessin anat a l’escola elemental. Ho compararia amb el sentiment d’una persona que veu com els seus pares o germans han fet una ximpleria i s’han posat en ridícul en públic  exposats a un càstig or intervenció policial o a que tothom es mofi d’ells. És fàcil dir que els germans o cosins són grans, que ja se les arreglaran i que a tu no t’ha de venir a emprenyar ningú. Però, però… en el fons cou sempre i fa mal.

Considerem la bestiesa de dir que la llengua valenciana és d’origen ibèric al segle VI abans de Crist i que han enviat una carta signada i aprovada pel Parlament per a la Reial Acadèmia de la Llengua a Madrid per fer retirar del diccionari oficial (com diu ara) que el valencià és una variant del català. Jo em pregunto: perquè la Reial Acadèmia i no pas els editors d’Enciclopèdies i llibres de text que diuen el mateix? No van afegir (perquè no en sabien res probablement) que el valencià és la variant catalana oriental del sud. Com reaccionarà l’RAL en rebre aquest escrit? Essent a Madrid sempre és difícil de predir, però que jo sàpiga, la RAL és una institució científica seriosa i honesta. No ha ser condemnada només perquè no és dels nostres. El cas els deu haver posat en un compromís. Normalment, en un cas sensible i preocupant d’aquesta natura algú amb ma esquerra pren el telèfon, parla discretament amb ells i la carta és retirada. La retirarien els peperos? No se, Déu n’hi do la perseverança que tenen.

Si els de la RAL no entenen aquesta llengua tan antiga i venerable, sempre hi ha traductors a alguns dels ministeris. Se les donen d’erudits. Pretenen que la seva opinió, un disbarat complet de l’A a la Z, és compartida per filòlegs i científics, que jo voldria veure en un debat públic amb científics de debò. Saben ells que la llengua ibera que potser parlava la Dama d’Elx fins ara no ha pogut mai ser ben desxifrada? Només hi ha classificacions dels signes alfabètics i identificacions d’inscripcions funeràries i noms gràcies a alguna inscripció militar llatina bilingual, sense que la llengua o llengües hagin pogut ser estudiades clarament per falta d’un text bilingual avençat. La comunicació que la llengua ibera de fet és valencià (arcaic, potser) si es confirmés seria una de les descobertes filològiques més importants dels darrers segles. Felicitats, Fabra. Sou l’orgull de totes les modestes províncies de la Comunitat. Caldria afegir, no obstant, que a València hi ha poques inscripcions comparades amb les que hi ha a Catalunya. Diguem que el ibero-valencià potser era una variant de l’ibero-català.

Com era el món al segle VI abans de Crist?  Molt diferent. Com es que no ho expliquen? Roma era una petita monarquia en una ciutat-estat, que ni tan sols somniava en esdevenir un Imperi. Les destrals de pedra ja no estaven de moda però hi havia productes industrials: els etruscs propers als romans per exemple feien pots molt macos. A Espanya arribarien els segles pròxims moltes llengües tant locals com imperials, mentre que el valencià sobrevivia calladament entre els universitaris i erudits espanyols.

Vaig començar pensant que en el fons el tema és avorrit i no serveix de res. Ara veig que això no és veritat del tot. Si hom troba filòlegs seriosos i de bon humor a la UE, se’ls podria passar la carta com a un dYocument governamental important (que n’és), jurant que és veritat i invitant-los a fer-ne el que vulguin. Aleshores sí que riuríem tots plegats i fortament. Fins i tot m’imagino alguns dels pròcers científics davant nostre vestits en calçotets rosa, nas pintat de vermell, cabells verds i ulleres de savi. Jo recomanaria fins i tot triar al començament un grup alemany per allò del sentit de l’humor.

Joanot

Em va sorprendre que molts lectors s’interessessin pel tema de Myanmar (o Burma) del darrer apunt. Potser era per la simpatia i l’atracció evident exercida per la Sra Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau, una figura que va passar uns quinze anys en arrest domiciliari o presó (1988-2010)  com a càstig per haver guanyat les eleccions generals en 1990 i sobreviscut un intent d’assassinat molt salvatge pels goril.les feixistes del règim militar. Ho va aguantar tot pacientment, malgrat les provocacions, sense cridar mai per la violència, un disbarat que hauria significat la seva perdició i el vessament inútil de molta sang. Em va semblar que per entendre-ho, calia llegir la història del país, sobretot els resultats de la de la fatal i tristíssima colonització britànica. No ho he trobat gens fàcil, però vet-aquí el meu sumari, tret de les fonts trobades a l’Internet.

La història coneguda comença al Segle II abans de Crist
Poc a poc els paleòlegs s’han alliberat de l’absurditat de pensar que l’evolució històrica va tenir lloc a Europa, cosa que projectava enrere la situació política existent al segle XX. Ara ja sabem que no. A l’Àsia i fins i tot a Amèrica van passar moltes coses dignes de crèdit al temps prehistòric. Però deixem-ho córrer: la història de Burma començà amb l’aparició d’un poble anomenat Pyu, que van entrar ocupant, com gairebé tots els successors la Vall d’Irrawaldly, un territori immens de clima més sec que està al centre del que és Burma en els nostres dies. No era gens fàcil establir-hi un estat coherent degut l’existència de selves  gairebé inhabitables que separen una ciutat de l’altre a distàncies enormes. Així els Pyu ja van inventar el recurs lògic contra aquest problema geogràfic: fundarien no un estat sinó moltes ciutats-estats i el seu reialme seria una confederació d’aquestes ciutats. A la perifèria de la Vall s’establirien amb el temps els territoris de les minories ètniques, unes 130 en l’actualitat. Aquesta situació originada fa prop de dos mil anys persisteix fins als nostres dies. Els Birmans, que són probablement un 60% de la població total, han lluitat en moltes guerres contra les minories que viuen a la perifèria.
Els Pyu foren seguits 3 o 400 anys després pels Mon, una mica més al sud, que van importar una llengua, ara poc coneguda que aviat esdevindria la lingua franca de tot el sud-est asiàtic. Els Birmans, en l’actualitat el poble titular de la nació, van arribar al voltant del segle X. Amb molts canvis i entrebancs, seguirien fins al segle XIX, quan els Anglesos van aparèixer interessats per les possibilitats econòmiques i decidits a evitar que França arribés a formar un imperi colonial. En els darrers segles, la política de l’estat burmés ha consistit sempre en guerres freqüents contra les minories ètniques perifèriques permanentment en rebel·lió contra els birmans del centre que dura fins als nostres dies. A més els monarques birmans van encetar guerres contra els Khmers (Cambòdia), la Xina, Índia i Siam (Tailàndia). Eren gent guerrera els birmans però cal afegir que no passava gran cosa. La guerra brutal, total, de terra cremada que ara semblen seguir contra els musulmans Rohingya la van aprendre de la Gran Bretanya.

Part de l’Imperi Britànic
La guerra de la independència fou terrible, sense precedents. Va consistir de tres guerres separades, totes elles terminades amb un tractat dictat per Londres, per un total de 61 anys! Al final de la tercera, l’estat de Burma havia deixat d’existir. Els armaments avençats no s’havien vist mai a aquella part del món. La monarquia també va deixar d’existir. Burma fou incorporada a la colònia gegant  formada pels Índia, Pakistan, i Bengla Desh dels nostres dies amb un Virrei anglès únic i remot. L’interès econòmic principal era l’explotació agrícola, sobretot de l’arròs, en aquells temps molt car, però per finançar-lo industrialment resultava que calia prendre préstecs bancaris, cosa desconeguda al país, i com que els anglesos eren els únics que entenien els bancs, acabarien esdevenint amos de tot, després que els bancs haguessin pres la terra dels propietaris locals. Al centre del país hi havia pous amb petroli, que en aquell temps no servien de gran cosa sinó per fer llum al vespre. Aquí cal afegir el detall final que els birmans no es mereixien: els britànics tenien un interès una mica absurd, en qualsevol cas excessiu per les diferències i problemes ètnics. El problema era secular al país però les guerres, encara que sovint eren contínues, havien estat breus i es prenien poc tràgicament. Els amos colonials, però, van abandonar un país tan dividit com no havia estat mai, amb problemes nacionals i racials escampats per tot el territori.

La II Guerra Mundial, el pare de Aung San Suu Kyi i la independència: quan tot s’empitjora i els carrers se semblen a clavegueres
(Parèntesi: una cosa que m’amoïnava és com anomenen els birmans a aquesta senyora fora dels actes oficials. No fou fàcil, però ara ja ho sé: Aung San segur que no, perquè és el nom del seu pare, un heroi nacional que fins fa poc sortia als segells de correus. Els birmans no tenen primer nom ni cognom ni cap mena de noms de família i se’n poder donar de nom un, dos, tres o més, si així ho desitgen. A més, un adult es pot canviar el nom. El nom íntim de la senyora ha ser Suu Kyi o encara més simplement Suu. Ara bé: quan una dóna és gran i es mereix ser tractada amb respecte, cal precedir el seu nom amb Daw. Literalment, Daw vol dir en català Tia (jo prefereixo Tieta que em sona molt millor) que cal usar tant en privat com en públic quan se li adreça la paraula. Amb això l’enigma queda resolt: cal anomenar-la en persona Daw Suu Kyi o simplement, com jo faré, Daw Suu. Final del parèntesi).

La guerra mundial a Burma es veia venir de lluny. Abans hi va haver l’atac japonès contra la Xina, on ja existia una guerra civil entre els comunistes de Mao Tzedong i el Kuomitang feixista de Txang Kai Txec. La cosa va acabar en una guerra de tres, tots contra tots sense aliances ni pau. En aquell temps hi havia un jove estudiant molt ben educat anomenat Aung San, pare futur de la tan estimada Daw Suu que apart de dirigir tota mena de moviments patriòtics, havia fundat i dirigia el Partit Comunista de Burma. Considerant que la guerra entre Japó i la Gran Bretanya estava a punt d’esclatar, li va semblar que en qualsevol cas havia de lluitar contra el Japó i va intentar entrar a la Xina per començar a fer això. He consultat diverses fonts preparant aquest apunt. Una diu que Aung San volia anar-hi per ajuntar-se amb els comunistes i una altra amb els feixistes!! Però no hi va arribar mai. Els japonesos el van interceptar i convèncer que en qualsevol cas el seu futur era lluitar amb els japonesos contra Anglaterra i no a l’inrevés (!!!!!) El versàtil Aung San va tornar a Burma i reclutar 29 joves que el van seguir a entrenar-se amb els japonesos i visitar l’Emperador a Tokyo. Els “30” que en van resultar van esdevenir per molts anys un grup de pressió molt poderós.
Cap a mitja guerra, l’Aung San va decidir que els japonesos eren falsos i mentiders i sobretot que perdrien la guerra i va tornar a canviar de bàndol, fundant l’exèrcit burmés i ajudant de forma molt efectiva als anglesos.
Al final de la guerra, l’Aung San, ara afectuosament anomenat el General (Bogyoke), era de fet cap d’un govern provisional no sobirà, mentre que Burma tornava a ser part del Virreinat d’Índia. El Bogyoke va anar a Anglaterra i va negociar la independència amb el Premier Atlee en 1947. Mesos abans de la proclamació efectiva, dissortament un grup de pistolers va entrar armat amb metralladores a la sala de reunions d’Aung San i el va assassinar a ell i la majoria dels seus ministres. El gran caos havia començat. Deu ser complicat governar un país, però els militars es pensaven que sense saber res ho sabien tot. Van prohibir l’entrada a Burma de visitants estrangers. Un que es va colar va explicar que les clavegueres i els femers corrien pels carrers principals de les ciutats i que a molta gent li faltava l´aigua i l´electricitat  i que hi havia fam per tot arreu. Amb el temps, degut en part a l’empresonament de Daw Suu, molts països s´havien afegit al boicot de les Nacions Unides. Als militars els importava ben poc. Ara que als pocs anys algú es va recordar dels pous de petroli de l’interior, ara molt atractius. Aviat Índia i Xina es van declarar amics de Burma fins a la mort i van començar-ne l’explotació, donant al mateix temps ajut efectiu a un país no developat. Amb això, els militars van poder resoldre moltes coses i hi va haver millores fins i tot abans de negociar amb Suu Kyi. En l’actualitat fins i tot els EUA han aixecat l’embargo. Però el petroli i sobretot el gas natural estan perduts.

Final provisional: del General Aung San a la Tieta Suu Ky
Sembla que hi hagi acord entre els historiadors en la condemna de la Gran Bretanya per haver aguditzat els problemes del país sense haver intentat formar mai una consciència nacional organitzada, sense haver preparat Burma per a la Independència; en canvi els havien ensenyat un parell de coses dolentes, com l’odi racial, el desgavell econòmic, la superioritat militar, la crema de poblats i petites ciutats com a càstig i l’abús policial fins i tot amb tortura.
Mort en Aung San ningú sabia què fer. Tot va empitjorar ràpidament. Un general anomenat Ne Win, com no podia ser altrament, va prendre el poder i el va exercir de forma totalitària, encara que millor i més suaument que els qui el van seguir. Llàstima que tingués supersticions. Com que només es fiava del números 5 i 9, només va deixar imprimir bitllets de 63 i 45 kyis.
La seva dimissió el 8 del 8 del 88 (dia que segons els endevinadors seria molt favorable per Ne Win) fou un cataclisme, quan fou substituït per  generals absurds, totalitaris, criminals, el darrer dels quals fou Than Shwe, un general molt vell i misteriós que no apareixia mai en públic, ni rebia ningú. La sublevació d’aquest militars és anomenada sarcàsticament el cop del 8888.
Va ser en aquell temps que la Tieta es va ficar seriosament en política. Els militars havien autoritzar el 1990 una elecció general que va guanyar el partit de Suu Kyi amb una majoria aclaparadora. Va ser aleshores quan les condicions de l’empresonament es va empitjorar. Hi va haver un intent d’assassinat esgarrifador Nov 1996. En una sortida autoritzada, la seva caravana fou atacada per uns 200 homes forts d’una organització feixista oficial armats amb pals, ganivets i rocs (diuen que van cobrar 500 kyis per cap, una quantitat molt considerable al país). Suu Kyi es va escapar però diuen que molts seguidors (potser prop de 20 o 30) foren assassinats.
El martiri de Suu Kyi va acabar el 13 de Novembre de 2010 (com passa el temps!). Un president civil semi-independent havia estat triat quan al final en Than Shwe va decidir plegar sense que ningú sàpiga per què. El nou president va acceptar que Suu Kyi fos elegida i entrés al Parlament com a líder de l’oposició.
La majoria de les moltes guerres ètniques perifèriques estan suspeses en l’actualitat però ara fa molt poc es va repetir un incident molt violent contra els musulmans Rohingya del nord-est, degut a una hostilitat que ja ve de molt temps. Parlant amb la BBC sobre el cas, a Suu Kyi se li va escapar una opinió ingenua molt racista i cruel contra els Rohingya, una d’aquelles coses que no es poden dir (llegiu s.u.p. l’apunt anterior) Jo m’imagino que algú ja li deu haver explicat a la senyora allò de les coses políticament incorrectes que diem els occidentals. Ella s’ha disculpat i dit que tot era un malentès i que ella defensava que els Rohingya tinguessin els drets civils com tothom i que condemnava la limitació dels naixements Rohingyas a dos per matrimoni en certs territoris. A mí personalment em sembla que essent com és una birmana ètnica de naixement, sense pensar-hi gaire va repetir allò que els birmans diuen sempre i volen escoltar dels dirigents. I com que encara no ha nascut ningú incapaç de fer patinades, o de tenir un mal dia, o equivocar-se, o acontentar tothom, jo li accepto plenament les excuses.

Adéu-siau!

JOANOT

Hi ha moltes coses dels Americans que són difícils d’entendre pels estrangers que no coneixen a fons ni la història i la mentalitat nord-americanes, ni la desesperació dels llibertaris del Tea Party per haver perdut l’estàndard d’or del dòlar (que ja han tingut anys per anar-se acostumant però es veu que no poden per raons ideològiques) Diuen, com tanta altra gent, que pagar amb bitllets de banc és un robatori i una estafa i que caldria ficar a la presó o executar tots els funcionaris de la Banca Federal a Washington per fer de lladres imprimint notes de banc, que són paper mullat sense vàlua. Això ja dura segles de lluita contínua que no s’acaba mai, com allò del dret de tothom a comprar armes. De fet el Congrés va tancar el primer i el segon bancs federals negant-se a allargar la llicència de 10 anys atorgada inicialment pel govern per poder obrir fent de bancs. És difícil que torni a passar però ja veurem, sobretot si l’extrema dreta torna al poder. Parlen sempre d’executar en Bernanke, Governador del Banc Federal per traïció al seu país, no se sap si seriosament o no. En qualsevol cas, vegeu el comentari al final.

Un país independent necessita moneda. Els Americans, com els Anglesos abans, s´ho van passar malament perquè no s´havien trobat mines ni  d’or ni de plata als territoris americans. En la mentalitat del temps, un home honrat ha de pagar deutes amb silver o or amb un canvi acceptable però mai amb paper o metalls barats. En aquests moment es van presentar els encunyadors de monedetes del Mèxic, els cèlebres “conquistadores”que van descobrir que era possible enviar vaixells carregats de monedes de plata i d’or mexicanes als ports del nord, els quals tornarien carregats de productes i d’articles bons i interessants. Aquest tracte semblava bo, però a la llarga era molt millor pels Americans que pels Espanyols. Això no tenia res a veure amb la independència i va seguir funcionant després de la marxa dels Anglesos

Però no podia durar per sempre.llEvidentment va arribar el moment que calia tenir denominacions de diners altes per pagar preus elevats (diguem per comprar una casa) Els bancs privats van començar a imprimir notes firmades pel director banc oferint el pagament al portador de diguem mil dòlars en al canvi oficial de 20$/onça, que estava imprès. Molts ciutadans, insultats, respongueren que això de l’equivalència en or s’ho creuria potser la seva tieta però ells no. I hi va haver almenys una execució d’un ciutadà que es va negar a acceptar paper. Amb el temps cada dia hi havia més institucions que oferien cèdules contra préstecs cobertes pels depòsits en or (o no) i el govern no tenia més remei que oferir notes federals impreses per bancs federals. Però aquest sistema no funcionava, degut a l’hostilitat i desconfiança de la ciutadania.

Or, or, or i tothom canta feliç

Malgrat tota l´hostilitat contra el paper i les monedes de llauna, a primers del segle XX evidentment els pagaments en or ja no eren comuns, però fins als temps del President Franklin D Roosevelt (FDR) la llei permetia a qualsevol creditor exigir el pagament del deute de més de $100 en or. Com queda dit, el ciutadà podia anar al seu banc i canviar els seus diners per bulló d’or (en monedes d’or) al preu fixe d’uns $35 per onça. En cas d’una gran depressió, com la del 1929, evidentment tothom volia canviar el paper per or i es formaven cues davant

+-de les institucions financeres. Per tant una de les primeres mesures de Roosevelt per combatre la creixent fallida bancària durant la Gran Recessió després de la seva elecció fou eliminar el canvi lliure de l’or.

L’hora del famós decret executiu, infame per a molta gent que encara no s´ho han empassat (una mena de”REAL DECRETO”) #6102 amb data del 5 d’abril de 1933 contra l’acumulació d’or havia arribat. Aquest decret de fet prohibia el canvi de paper per or, l’ús d’aquest metall per transaccions i de fet comprar o tenir a casa depòsits d’or. Les caixes de depòsit serien segellades pels bancs i no es van poden obrir per anys sinó per vendre l’or al govern federal.

Aquesta mesura va valer a Franklin Roosevelt l’odi inexhaurible de la dreta americana per sempre més.  No fa gaire anys va circular a l’Internet la mentida que Roosevelt havia encautat el contingut de totes les caixes de dipòsit, cosa que era el robatori més gran de la història del país. No se sap bé d’on va sortir la mentida sinó és de gent afiliada amb el Tea Party que ho veuen com un acte greument inconstitucional, com si fos atribuïble a Catalunya. Fins ara ningú ha trobat proves. Es coneixen només dues apropiacions del contingut de caixes de dipòsit contra la voluntat dels propietaris degut a ordres judicials. Altrament, Roosevelt fou classificat immediatament com cap de l’esquerra americana i sens dubte comunista o socialista o europeu, que és tot el mateix com sabem els supervivents del franquisme i en van treure la conclusió tràgica que tot el nostre govern actual de lladres comunistes arribant fins a l’Obama és inconstitucional. Que ens tornin l’or!, criden sense esperança.

És que n´hi ha molt d’or a Manhattan. I d’això mateix voldria parlar, de quant or hi ha, què en fan i on està.

Or Americà i Or Estranger

Així és com es responen moltes d’aquestes preguntes. Si l’or és de propietat estrangera, els lingots (“builló”) d’or estan emmagatzemats a 32 Liberty Street, a la Ciutat Vella de Downtown, més o menys al nivell del Ground Zero però a l’altre costat de Broadway, com el gratacels de 80 tants pisos fet per en Gehry, ocupant un bloc sencer de la ciutat. És un edifici relativament venerable de primers del segle XX, d’estiu italià renaixença. La part més important no són evidentment les oficines damunt del sòl sinó les cambres cuirassades subterrànies que mesuren de profunditat 80 peus (24 metres) sota el nivell del terra i 50 peus (15 m) sota el nivell de l’aigua, ben propera. Hi ha unes quantes portes més aviat petites i els garatges tenen portes d’acer.  Potser algú se´n recordarà de la peli de 1995 Die Hard with a Vengeance de Bruce Willis i Jeremy Irons que pretenia escenificar un robatori absurd. No s´ha intentat mai. Diuen que l’edifici, anomenat formalment Banc de la Reserva Federal de Nova York conté un 80% de les reserves d’or conegudes del món occidental, dipositades voluntàriament. Com que aquests països utilitzen el dòlar com a moneda de reserva, els EUA no cobren pel dipòsit (els lingots estan identificats individualment com cotxes al garatge) però sí per examinacions i estudis especials (concentració, puresa, pes, etc)  Cobren uns $1.75 per lingot. Tot plegat hi ha unes 7,000 tones d’or. No es pot passar la porta sense autorització prèvia. Els camions per exemple, han d’anar a una revisió a un garatge a poca distància abans d’acostar-se a l’edifici, altrament les portes d’acer es tanquen. No obstant, contràriament al que tothom esperaria, les visites són permeses, però cal organitzar-les per grups a dates concertades. A vegades fins i tot donen records i deixen veure l’or des de molt aprop. No es pot, en canvi, acostar-se i comprar una entrada. Els americans no són els únics que accepten prendre lingots en custòdia. Els Francesos i els Anglesos també ho fan d’ençà de la II Guerra Mundial però tenen poc. Dels Suïssos no se sap res, perquè no en volen parlar.

L’Or de Propietat Americana descansa a Fort Knox, Kentucky

Fort Knox a l’Estat de Kentucky és una antiga base militar transformada en una Cambra Cuirassada que, de forma molt sorprenent, conté tots els lingots de propietat americana a més d’articles molt cars que no tenen cap altre lloc segur (per exemple la corona de St Esteve dels Hongaresos, depositada allí perque no la prenguessin els soviètics). Al darrer cens publicat fa uns anys hi havia unes 4,600 tones contra les 7,000 a Downtown Manhattan. Aquest or el va començar a acumular en Roosevelt amb la seva confiscació i el seu decret executiu (si és que hi va a haver confiscació, que el govern americà segueix negant) però a més a més aviat hi va haver una gran discussió sobre la necessitat de comprar or addicional al mercat lliure. Aquesta decisió, presa per FDR en persona, que va resultar en el comiat de gent al seu equip financer, estava basada en la idea que l’acumulació d’or pel govern evitava la deflació, la caiguda de preus que es veu que calia evitar a qualsevol preu. Potser en parlarem un altre dia però amb això en Roosevelt va augmentar molt considerablement la quantitat d’or present a la reserva nord-americana amb gran ràbia de la dreta, perquè evidentment calia apujar el preu o si no, ningú volia vendre. Fins el dia d’avui ningú sap si la compra d’or va tenir algun efecte o no sobre la deflació.

Quan els Alemanys recorden el Rheingold!

Agafeu-vos, que venen voltes!, avisen molts conductors quan el cotxe entra a una regió de muntanya amb moltes voltes a la carretera. Quan no es tracta de salvaguardar els passatgers d’un automòbil, el problema podrien ser no les voltes sinó els banquers alemanys preocupats pel seu or. L’amor que els ciutadans d’aquest país senten pel seu or no és avarícia, sinó un sentiment d’arrels molt profundes, com el d’un nen per les seves joguines més estimades o fins i tot per la mare. Es com el sumari de tota la seva feina, de tots els seus sacrificis, el resultat dels seus estalvis. De primer sentien una cosa similar pel Mark Alemany i probablement sense tenir l’or com a consol no haurien acceptat mai el canvi en euros. En l’actualitat tenen uns 183 mil milions de $ americans en builló d’or. D’on han sortit? Al final de la guerra quedava molt poc or al III Reich i el poc que quedava va desaparèixer misteriosament i encara hi ha qui el busca al fons de llacs o coves. Particularment memorable  és el transport d’or nazi a la Península Ibèrica via Canfranch  i , acabant sigui en els braços acollidors del Generalíssimo Franco o a Portugal a Can Oliveira Salazar. No s´ha sabut mai i és poc probable que se sàpiga. Si es troba quelcom, potser es podria usar per finançar el corredor interior que volen els espanyols. L’or actual germànic ve de la gran superproducció d’articles de gran qualitat per l’Alemanya de la Postguerra. El món occidental, fins i tot els EUA es barallava per comprar productes alemanys. I a Europa sempre hi havia el perill, una miqueta imaginari, d’una invasió soviètica. Evidentment els bancs centrals americans semblaven el lloc més escaient i segur.

Per sort, després de la guerra ja hi havia un Banc Central Americà, la Fed o Banc de Reserva. No fou gens fàcil tenir-ne una degut a la constant oposició dels polítics i el Congrés que només ho veien com un esquema per robar i malbaratar els estalvis del poble americà.  Els banquers en canvi entenien molt bé que amb política o sense, calia tenir un banc central i havien anant fundant bancs de reserva regionals a dotze grans regions geogràfiques. La mes important i prominent fou sempre la Reserva de Nova York. Un cap de setmana es van reunir en privat els governadors dels 12 sistemes regionals i van fundar sobre base exclusivament privada el Banc Federal de Reserva. Evidentment cal tenir un Banc Central, tant si els polítics ho volen com si no.

El Governador (en Bernanke ara) seria nomenat pel President i confirmat pel Senat. El VicePresident seria sempre el cap de Nova York, que igualment esdevindria el braç executiu del Banc Central Federal. Els polítics no van tenir més remei que confirmar-ho tot. Així segueix encara. A Washington només hi ha les oficines i la gent que dirigeix la política financera però quan volen fer alguna cosa han de telefonar a Nova York perquè es faci.

Tornant als Alemanys, en l’actualitat els seus  184 mil milions els tenen distribuïts: el 50% a Nova York, el 13% a Londres, un 11 % a París i la resta a casa a Frankfurt. Un dia al Bundestag se´n va armar una de grossa amb diputats cridant que ningú s’0cupava de l’or alemany i que el Govern ni sabia si estava ben cuidat o no i potser fins i tot s´havia perdut o robat. Quin escàndol tan gran! Van iniciar un estudi del seu or que està durant anys i no s’acaba mai. En un moment van muntar una demostració a Frankfurt ensenyant als diputats els instruments que tenen i com es fan els mesuraments i tothom es va tranquilitzar. Ara el NYTimes acaba de publicar un article dient que els alemanys estan a punt de retirar tot l’or de França, reduiran una mica l’or britànic i reduiran a la meitat l’or que tenen a Nova York.

Perquè ho fan això? Serà possible que no es fiïn dels seus amics i aliats? I l’Estat Espanyol, què? Quants lingots tenen? Perquè no en parla mai ningú? Què se sap de l’or alemany després de la Guerra Mundial?

JOANOT

Fa unes setmanes el Tribunal Suprem Federal dels EUA (altrament anomenat als diaris SCOTUS=Supreme Court Of The United States) va acceptar dictar sentència aquest any judicial en dos casos de gran importància per a la Comunitat Homosexual de Califòrnia i ( si els Suprems així ho decideixen) per a tots els Estats Units i probablement per a tota la societat nord-americana sobre el cas dels matrimonis gays als EUA.

Un dels dos casos és tan clar que ningú dubta com acabarà. Al començament de l’ona d’extremisme de dreta que afecta el país en l’actualitat, els parlamentaris de Washington, sabent que no tenien l’autoritat per anul.lar els matrimonis gays als estats on havia estat autoritzat sigui pels jutges locals o pel vot popular o per la llei local, van voler fer alguna cosa religiosa que estigués d’acord amb a seva interpretació de la Bíblia i van escriure una llei negant el reconeixement d’aquests matrimonis a nivell federal. Conseqüències? Moltes i molt greus! Per exemple els companyons gays retirats o morts no rebrien la Seguretat Social, ni tindrien dret a Medicare, l’assegurança de malaltia que tenim els vellets, ni dret a la representació d’un malalt greu a l’Hospital, ni drets testamentaris. Aquesta llei absurda, producte del fanatisme i digna del PP serà sens dubte tombada per SCOTUS, essent com és un disbarat monumental. Si hom està casat a una jurisdicció vàlida, els federals ho han de reconèixer, perquè la llei matrimonial és competència exclusiva dels Estats.

El cas interminable del matrimoni gay a Califòrnia i la Proposició 8

Això sí que és complicat… i perillós per a la comunitat gay.
Originalment el matrimoni gay fou introduït a l’estat de Califòrnia per decisió judicial… bastant més d’una vegada, degut a les controvèrsies i discussions interminables. Califòrnia és un Estat que reconeix un dret al referèndum gairebé il.limitat. Potser en aquest moment a Catalunya a molta gent li podrien semblar tota mena de referèndums polítics el no va més de la democràcia, cosa que sovint és una equivocació. Les lleis les ha de fer el Parlament però hi ha casos quan un referèndum és l’única forma de resoldre o acabar amb un problema difícil que està dividint i que no sembla com si es pogués resoldre políticament degut als interessos i coses sempre estranyes que passen a la Capital. Un Referèndum és com l’alcohol: en dosis prudents i quan l’ocasió s’ho val està molt bé. A vegades sí que troba la sortida a un problema greu; altres vegades, en canvi, esdevé una eina de la gent que no volen cedir de cap manera i pot esdevenir una notícia còmica als diaris internacionals. En el cas de Califòrnia, gent sense educació política n’han fet una eina perillosa, responsable per moltes crisis financeres de les que l’estat no se’n pot sortir, clarament l’obra de gent mal educada, demagogs i irresponsables. A mí tampoc m’agrada pagar impostos i voldria que no fes tanta calor a l’estiu. Els referèndums californians, com els suïssos, produeixen automàticament i sense necessitar confirmacio parlamentària un canvi constitucional, que vol dir que si s’aproven no hi ha res a fer. El poble sobirà de Califòrnia ha canviat la seva Constitució aprovant un referèndum originat pels ciutadans. Hi ha altres estats amb referèndums però amb ciutadans més civilitzats.

I el poble votant gràcies a les meravelloses oportunitats dels referèndums, amb la Proposició 8 va abolir el matrimoni gay introduït pels jutges. Naturalment, el cas no es va acabar. I els processos judicials van tornar. Al començament de la vista, es va produir un cas ben rar. Com que es tractava d’un atac contra una llei vàlida estatal, seria el govern de l’estat qui l’hauria de defensar. Però primer el minstre de justícia d California i després el Governador Schwarzenegger es van negar a fer-ho, al.legant que la Proposició 8 era una bestiesa indefensible i que seria contra lpqeea seva consciència fer-ho. El jutge Warren es va dirigir al comitè privat que havia organitzat el vot a favor de a Proposició 8 i els va manar que sense excusa es presentessin al tribunal a defensar-ho. Els gays van tornar a guanyar. Si el matrimoni és un dret fonamental, no es pot suprimir ni per Constitució ni llei ni res. Recordeu la famosa afirmació que l’existència de Déu no es pot aclarir amb un referèndum? El jutge estatal Warren, en un procés modèlic, com n’hi ha pocs, va dir que la gent de la Proposició 8 només tenien una motivació religiosa i que la Proposició era ilícita i el resultat invàlid i que el matrimoni gay quedava restaurat. Però sabent com són les coses i l’estat d’ànim popular es va negar a posar en força la seva sentència abans que el tribunal de cassació de Califòrnia ( el Suprem de Califòrnia) la confirmés, de fet exigint una revisió judicial de a seva pròpia sentència. Pocs jutges ho haurien fet això.

Fa unes setmanes, els Suprems de l’Estat van coincidir amb el jutge Warren. El cas semblava acabat a Califòrnia. Van posar data a la reintroducció del matrimoni gay. Al.leluiah! Tots reien sense mirar-se els únics que debò tenien dret a riure. Cas resolt. Cap complicació més.

No tan depressa. Curiosament el cas fou presentat i defensat conjuntament per dos advocats cars i famosíssims que fa anys havien defensat adversariament les dues parts oposades del cas electoral Bush vs. Gore, que fa anys va donar el triomf electoral presidencial a Bush II. Ara els dos homes ja famosos, els advocats David Boies and Theodore Olson, volien generosament i pagant de la seva butxaca restaurar el matrimoni gay a Califòrnia i, sense por, probablement a tots els EUA, via Tribunal Suprem. Grandiós, molt Americà… i massa arrogant. Què en volien treure? La glòria, que ells tots sols van acabar amb el drama. I si perdien, qui es quedaria amb la m… resultant?

Ai, Ai, Ai, van cridar molts. perquè us empatolleu, desgraciats? Mireu, les coses, tal com són, van bé. L’opinió pública, abans tan hostil, ha afluixat molt, el nombre d’estats que estan d’acord augmenta, els jutges locals cada dia són més favorables. Ara algun desgraciat inevitablement anirà als Suprems Federals. (Els dos propugnants deien clarament que ho farien). Si ells estan a favor (i si ho volen) establiran el matrimoni gay per sempre a tota Califòrnia però també, sempre si ells volen, el podrien prohibir per sempre més a tota la Unió per arguments federals i el cas s’haurà tancat molt malament per sempre més o per molts anys sense que s’hi pugui fer res. Veieu com és imprudent i perillós voler arreglar les coses que no estan espatllades? Hauria estar molt millor deixar que el cas prengués el seu curs natural.

SCOTUS durant l’any 2013 haurà de fer una audiència pública amb representats de les dues parts (cosa que els Jutges Constitucionals espanyols no fan mai) i dictaran sentència al final del curs. Segons ells vulguin la sentència podrà ser limitada a Califòrnia ( si volen ser prudents i respectar la voluntat popular) o ser aplicable a tota la Unió. En l’actualitat, el perfil dels 9 jutges suprems federals és clarament conservador. Dels 9′ n’hi ha quatre de conservadors (inclòs el President del Tribunal) i tres de progressius als bàndols que per tant tenen una majoria reaccionària permanent. Dels nou, queden al mig dos jutges més que semblen lliures i oberts a tot i són els que decideixen els casos fent de pèndol segons dicti la seva consciència.

La cosa no està gens, però gens clara. És prudent demanar-los una sentència? Perquè no anar al Casino a jugar amb daus, que és més entretingut?

Com acabarà? Espereu!

Mentre tant, Bon Any Nou a tothom!

JOANOT

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

Tags: Espanya, Jutges, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

Tags: Republicans, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

L’única cosa que coneixia de la vila de Santpedor és que era la llar ancestral del Timbaler del Bruc (suposant que aquest personatge hagi existit de debò), però després de les transmissions d’en Puyal que tan sovint es referia a Pep Guardiola com “el de Santpedor”, ara ja conec dos personatges molt admirats nadius d’aquest indret. Tots dos tenien moltes coses en comú. Eren joves pacífics i patriòtics que guanyaven batalles i guerres sense disparar ni un sol tret ni vessar sang humana, ni amenaçar, ni vestir-se d’uniform. Els catalans n’hem tingut alguns d’aquests, però mai se’n poden tenir prous per la glòria de Santpedor i de tota la nació. Tant de bo els espanyols també en això ens haguessin imitat.

JOANOT

La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.

Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.

Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.

L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.

El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.

El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?

No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.

Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”

Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.

El vostre

JOANOT

Tags: Eleccions Americanes

Me´n vaig anar a passar unes setmanes amb la família a un suburbi de Washington DC que va poder acabar molt malament per culpa d’un dels excessos meteorològics que aquest país pateix de tant en tant. Una franja de territori enorme estesa des de Carolina del Nord a Nova Jersey amb centre a Washington va patir sota els efectes d’un derecho, una tempesta estival molt rara que en general només es forma a l’Oest, sobre tot a l’estat de Nou Mèxic. A la sortida del sol, quedarien uns 40 morts, gairebé tots víctimes d’arbres caiguts i una apagada de llum que a alguns llocs arribaria a durar una setmana degut als pals elèctrics destruíts.

Un Avís de la Tele

Per ara, el temps no es pot influenciar ni canviar i les tempestes arriben amb molt poc avís. El servei d’avisos d’emergència del Govern federal funciona força bé, però no disposa de prou temps per alertar. Ningú pot avisar d’una cosa que ni existeix ni encara es pot veure.  Diuen que  gràcies a instruments de radar Doppler van fent progrès.

Eren ja dos quarts d’onze i jo estava mig adormit al meu cottage (una casona petita situada a un racó del jardí, fora de la casa principal) estirat a una butaca mirant la Tele. Feien a la CBS el “Blue Bloods” un programa de dretes destinat a glorificar la policia novaiorquesa. Vaig veure com sortia una franja roja al peu de la pantalla amb un missatge que no em vaig molestar a llegir. Sovint porta anuncis de tràfic i problemes que mai m’afecten. Però la franja no desapareixia i se li va afegir un so estrany, com de clàxon de cotxe, que no deixava entendre el programa, i lletres grosses es movien per sobre de l’escena, molestant-me. I això ara què és? Però l’alerta no va arribar a despertar-me del tot i vaig seguir mirant el programa. Que pleguin fent aquests sorolls, pensava.

De sobte un quadrat roig va ocupar gairebé mitja pantalla i un locutor va aparèixer. Va explicar que una formació tempestuosa molt perillosa s’havia format als cels damunt la nostra regió i que el servei aconsellava sortir immediatament del carrer, assegurar la casa contra temporals si es podia i si no, fugir, i baixar al celler a protegir-se. Jo, adormit encara, vaig pensar: Apa, ximples, deixeu-me acabar de veure la peli!

Però no em van deixar. Aviat ens vam quedar a les fosques, jo tot sol al meu cottage. Vaig sentir una pluja fortíssima dirigida contra les finestres i portes. Feia por fins i tot anar al llit. Vaig sentir una ventada esfereïdora i cops molt forts com martellades picant sobre la teulada, que eren causats per branques d’arbre caient. I ara què? De moment la primera necessitat era trobar una llaterna. I anar al llit. El sostre no es va ensorrar i fora tot era molt fosc amb aigua per terra. I malgrat la tempesta feia calor i havíem perdut l’aire condicionat.

El derecho, identificat i presentat al públic de Washington

L’endemà, per la ràdio de piles vaig sentir que la tempesta fou identificada com un derecho, una cosa que ningú recordava haver vist mai a la regió. No ho sabia de segur ningú, però sembla que el nom fou donat per colonialistes europeus a l’oest volent contrastar i marcar la diferència amb els tornados, molt més comuns i generalment perillosos. (Vegeu una nota meva sobre això al final) Rars a Europa, aquí els derechos apareixen a un corredor que va desde el Golf de Mèxic i Califòrnia al Nord-Est Atlàntic, on visc jo. Vegem què són les dues formes de tempesta:

Tornado. Un tornado sembla com si fos un embut amb parets rotatòries fetes de material de núvol. Comença amb un núvol relativament baix i paral.lel a la terra del qual, en un moment surt una mena de cilindre fet de núvol que té una cavitat al centre i comença a allargar-se cap al sòl, semblant-se cada moment més i més a un embut o potser a una d’aquestes llaunes tancades de lubricar amb oli. En el moment que toca terra, la formació esdevé un tornado oficial. La paret de l’embut consisteix, com queda dit, de núvol: vapor d’aigua, aigua, materials diversos, etc i gira a una velocitat extraordinària, com si fos una perforadora, però amb una obertura cilíndrica a l’interior que va des del sòl probablement fins al núvol, com si fos una palla. L’obertura és relativament petita (potser 1 o 2 qm) i està envoltada d’un buit molt fort generat localment. I com que sobre el sòl la pressió és o alta o normal, el buit de l’embut funciona degut a la diferència de presió com una aspiradora treballant de terra cap amunt que ho aixeca i llença tot per l’aire. Potser algun lector haurà vist films de vaques i camions volant per l’aire sota la punxa de l’embut. Hi ha pocs tornados tan poderosos, però cal no oblidar el perill tan gran que hi ha sempre. El tornado va saltant d’un lloc a l’altre com si fos una peça d’un joc de dames i destrueix tot allò que toca. El grau de destroça en aquest moment està només en mans del cel. Encara que la formació és perillossísima, la majoria d tornados no progressen gaire sobre el sòl, potser només un parell de quilòmetres.  El tornado pitjor registrat als anys 1920′ no obstant va arribar a marxar prop de 400 qm abans de disoldre’s causant danys immensos. Tot això vol dir que per molt més aviat que es poguessin detectar els tornados, un cop vist no es pot fer gran cosa per predir quant de mal farà ni encara menys per aturar-lo o desviar-lo. Hi ha gent que pretenen haver vist l’interior (l’ull) del tornado i diuen que és un lloc preciós amb llum i estrelles. Qui sap, però els homes de ciència es pensen que l’interior de l’ull deu ser completament fosc com la nit degut a la impenetrabilitat per la llum de les parets.

Doncs això no és el que va passar durant la meva estada a Washington però deixeu-me aclarir quelcom que tothom ha entès sempre malament: l’origen del nom tornado, que és castellà però no té res a veure amb la rotació perquè es deia originalment per escrit tronado, en referència a l’aparell de llamps i trons que l’acompanyen sempre, paraula que en aquells temps era d’ús freqüent. Però com que era molt evident que el vent i l’aigua es giraven (en sentit contrari a les agulles del rellotge a l’hemisferi nord) els indis sotmesos a la immersió lingüística escolar encara incompleta, el va convertir en tornado, mot inventat que invocava el moviment. Per a les tempestes que no es giraven, a l’inrevès, va quedar la designació derecho Hem arribat

Derecho. Això és el que vam patir tots nosaltres aquell vespre a Washington, un derecho. Com que els Americans no saben pronunciar-ho, en diuen quelcom que se sembla a darishu, que jo voldria preservar per accentuar la proximitat creixent entre la llengua anglesa i la del PP.

Un darishu és com el nom indica, una tempesta horitzontal, sense parts que girin. Es gairebé estacionari (amb totes les excepcions que volgueu) i el nostre era com una catifa màgica volant, format per l’enganxament d’unes nou tempestes d’estiu que quedaven com cosides una a l’altre. Per dir-ho més clarament, al final és com si en període d’una o dues hores nou tempestes fortes descarreguessin al mateix temps damunt el mateix territori, causant el dany que hom es pot imaginar per l’aigua i les caigudes d’arbres i branques. Deixant de banda les morts, la destrucció al sòl no passava de moderada. El problema era la temperatura d’estiu (entre els mig 80 i els 100 Fahrenheit) i la manca d’aire condicionat domèstic que va fer partir molt a tothom i podia ser perillosa per a la gent d’edat, els malalts crònics i els nens menuts. Fou molt fotut haver d’aguantar 4 dies.

En un moment donat el primer dia, carregats amb ordinadors, revistes i llibres, i sobretot un xic preocupats pel benestar del nen petit que tenim a casa vam decidir anar a un refugi de la Creu Roja al nostre barri. No hi havia gaire gent, i els pocs eren hispans o negres. S´hi estava bé. Hi havia aire condicionat molt fort, tota mena de jocs per als nens, màquines venedores de begudes fredes, dutxes amb aigua calenta i la Red Cross fins i tot distribuïa menjar, cafè i altres begudes. Tenien per tot arreu una mena de llits de campanya pels que hi volien passar la nit. Una dona negra amb nens es va acostar prop meu al mostrador. Va preguntar amb angoixa evident quant calia pagar per dia. Va respirar fortament en sentir la resposta. A mí ni se m’havia acudit que potser caldria pagar però els pobres sempre acaben obligats a pagar en efectiuper tot. La dóna que sembla dirigir l’operació és una senyora de la raça blanca, d’uns cinquanta, amb un somriure molt ampli que desarma. Res, lady, aquí no es paga per res i tenim coses que potser l’interessarien. Què estan bé els nens? Que els falta alguna cosa? Quin món tan terrible. Vaig fer bé de no voler prendre la pizza que oferia la Creu Roja.

El segon dia, un parent  que viu a Virgínia, al Sud del Districte de Colúmbia, ens va trucar dient que ja tenia corrent a casa seva i a més havia decidit anar-se amb la seva muller a les muntanyes d’un Parc Nacional a passar’hi la festa del 4 de Juliol. Si volíem, posava la seva casa a la nostra disposició. No ens ho va haver de repetir dues vegades. El darishu s’havia acabat.

Adéu-siau

JOANOT

El Tribunal Federal dels EUA va sentenciar ahir, Dijous 28 de Juny, de forma ben clara i convincent la llarga disputa sobre la constitucionalitat de la nova llei federal que estableix l’assegurança de malaltia quasi universal a la nació. Cal que cada ciutadà que pugui pagar compri obligatòriament, però amb ajuts si cal, una pòlissa d’assegurança d’una deles companyies privades que l’ofereixen. Si algú prefereix no comprar-la, li caldrà pagar un impost-multa (perquè els altres bé han de pagar pels no assegurats que viuen feliçment a bon preu fins que es posen malalts). L’opinió política estava molt dividida. L’esquerra estava a favor, malgrat la falta d’una opció de poder-se assegurar amb el govern, com es fa amb Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians que no es toca; la dreta en canvi havia desfermat una campanya ferotge i exagerada en contra, en part tan absurda i fora de la ratlla, que prefereixo ni repetir els arguments, farcits de mentides i absurditats inconcebibles que potser farien riure al lector.

El Tribunal Suprem va acabar amb la disputa i voldria repetir aquí alguns dels arguments admirables presentats pel Justícia John Roberts, President del Tribunal. Si a altres països volguessin aprendre quin és el paper dels jutges constitucionals dintre d’una democràcia… Per si de cas, dono la paraula al Justícia Roberts, que ha donat una lliçó a qui vulgui escoltar i aprendre: (El text és del NYTimes, la traducció és meva)

“NO ÉS LA NOSTRA FEINA PROTEGIR AL POBLE DE LES TRIES POLÍTIQUES MAL FETES”
Moltes decisions “han de ser deixades per als polítics elegits de la nació, que poden perdre el càrrec si el poble no està d’acord amb ells”
“Hi ha jocs de paraules que van massa lluny, penetrant el terreny prohibit del sofisme”
“Hi ha decisions reservades als líders polítics elegits de la nació, perquè nosaltres no tenim ni els coneixements ni el dret de prendre decisions polítiques”

En Roberts és un jurista molt de dretes, amb qui els republicans, que són semblants a la famosa Espanya Negra havien comptat. S’havien equivocat molt. En Roberts segueix essent de dretes, però no es pensa que tingui el dret d’escombrar lleis simplement perquè no li agradin i sap que si ho fes la gent perdria el respecte que tenen per als jutges i la Constitució Federal, a la que ningú va escriure el dret de tombar lleis per raons ideològiques o polítiques.

Episodi Divertit: La CNN i Fox News prematurament donen la llei per anul.lada

I com és que va passar això? Tothom tenia un exèrcit de periodistes molt ben entrenats davant de l’edifici, al que no els deixaven entrar.
La sentència constava de 13 pàgines sense sumari, distribuïdes al moment que Roberts començava a llegir-les. Tots els advocats i constitucionalistes pagats per la TV l’estaven suant negra, desesperats. Cal entendre una cosa: a diferència de certs països europeus, quan una jurisdicció no està anomenada, l’autoritat cau sempre damunt l’estat on els ciutadans i legisladors viuen. O sigui que l’estat sempre té jurisdicció, excepte en els casos comptats quan la Consitutució Federal se la dóna al govern de Washington. Els EUA (la Federació) només poden tenir autoritat sobre les coses quan la Constitució Federal explícitament diu que la tenen a l’inrevés de l’estat ibèric que veu les autoritats i Constitució federals sempre com un superior autoritzat a decidir-ho tot i fer callar a tothom. En aquest cas, els enemics de la llei havien dit que l llei violava les provisions del’anomenada regla del Comerç Entre els Estats, que segons la Constitució Federal faria l’obligació de pagar una multa quan et negues a comprar una assegurança de malatia inconstitucional. Si els jutges hi haguessin estat d’acord haurien anul.lat la llei i hi havia hagut discussions molt complicades sobre el cas. En Roberts va començar la seva justificació parlant d’aquesta provisió i arribant a la conclusió que el Congrés no tenia dret a escriure aquesta llei degut a les provisions en la clàusula del Comerç Entre Estats. En llegir o sentir això, els desgraciats de la CNN i de FoxNews es van posar a cridar que per tant, la llei estava tombada i així ho van anunciar en viu. Fins i tot el pobre Obama ho va sentir dir dintre la Casa Blanca i gairebé va tenir un infart de miocardi. Però en dos paràgrafs més endavant, en Roberts va anunciar que en canvi les provisions constitucionals de cobrar impostos a tots els ciutadans sí que donava als Federals el dret de fer aquesta llei, que per tant quedava aprovada. I aleshores tothom ho va acabar d’entendre bé i la felicitat i la ràbia que al començament havien ocupat llocs equivocats van tornar a on els corresponia estar. I per molts anys.

JOANOT

Tags: Tribunal Suprem dels EUA