Els EUA són diferents

Seria possible? No ho semblava. Un xicot desconegut de 20 anys, registrat com a republicà i sense cap indicació d’activitat o interessos polítics va arribar a milímetres d’assassinar el candidat Trump, un candidat protegit per un verdader exèrcit d’agents de Servei Secret, FBI, policia local i probablement altra gent i envoltat d’una multitud d’adoradors entusiastes, tots amb el barret roig marcat Feu Amèrica Gran Una Altra Vegada (MAGA en anglès). Una cosa que tots els policies saben, és que cal vigilar els teulats de les cases a prop d’un lloc on home important passa. En aquest cas, el Servei Secret havia determinat que era la responsabilitat de la policia municipal local que ho va ignorar. A uns 150 metres de Trump hi havia la teulada d’un edifici no-habitable. Espectadors van veure com s’hi enfilava un noi amb una metralladora i van avisar policies perifèrics fora del recinte del míting,  que els van ignorar. En Thomas Mathew Crooks, un noi de només 20 anys. que havia acabat High School dos anys abans,que literalment semblava no haver fet res dolent o polític en tota la seva vida, va prendre posició al teulat amb un fusell semiautomàtic d’assalt AR amb un canó llarg, una arma molt poderosa propietat del seu pare i comprada legalment. Va apuntar al cap de Trump que estava parlant al pòdium darrera una verdadera muralla que cobria mig cos i va disparar, la primera vegada tres trets. Només un va aconseguir tocar l’orella dreta de Trump a milímetres del crani, que es va cobrir de sang. Trump va fer un gest i es va tirar per terra darrere el podi. Una veu desconeguda va avisar cridant  “Tirador, a terra!” Efectivament als pocs segons uns quants agents del Servei Secret es van llençar damunt el cos de Trump darrere el podi cobrint-lo. El tirador va girar la seva arma començant a disparar sobre espectadors a l’espai principal. Veient la seva família en perill, un bomber a l’audiència es va posar davant la família per protegir-los cobrint-los amb el seu cos i va caure mort en l’acte. A més, dos altres assistents foren ferits greument. En aquell moment, un franctirador del Servei Secret va abatre en Thomas Crooks amb un sol tret. Tornant al podium, acabat el perill, els policies havien aconseguit aixecar Trump darrere el podium. La seva expressió era terrible, amb sang sortint de l’orella i cara descomposta.  Cridava  “Lluiteu, lluiteu!” amb el puny dret alçat. El van endur cap a un gran cotxe negre (no una ambulància) que havia entrat fins prop del pòdium, on van pràcticament arrossegar la víctima. Pel breu camí, el grup havia estat envoltat per una massa de trumpistes cridant i amenaçant. Al final els del SS van aconseguir ficar en Trump assegut al costat del conductor i van marxar. Una altra escena de por es va originar fora. Hi havia entre els espectadors un grup de periodistes que instintivament s’havien agrupat i es van trobar envoltats per un grup de trumpistes enrabiats cridant que amb les seves mentides i persecució de Trump (que el consideren una mena d’enviat del cel per salvar el país) eren els periodistes qui tenien la culpa del crim. Després d’un breu episodi de silenci after totes les ràdios i televisions havien informat el país, les comunicacions socials van començar a repetir com Trump era la víctima de vilificació, persecució i calúmnies dels demòcrates i l’”esquerra radical” (com diu sempre en Trump referint-se a Biden i la seva gent).

I aquest noi que per milímetres no va aconseguir assassinar en Trump? Si la seva arma hagués estat equipada amb un telescopi sens dubte hauria tingut èxit. Ningú ho sap, ningú ha entés res. Fou un estudiant de High School més aviat mediocre, i amb pocs amics. Molts altres estudiants es mofaven d’ell per la forma com es vestia però Mathew Crooks no en feia cas. Un cop graduat, va trobar feina fins aquell dia la cuina d’una residència d’ancians o no hi va haver queixes. Ni una sola vegada havia publicat entrades socials polítiques ni tan sols tenia comptes socials (un noi de 20 anys!),  ni expressat opinions partidistes de cap mena. A més de registrar-se com a votant republicà (!)  i dir a vegades que ell era conservador, havia enviat una donació de $15 a un grup demòcrata. I això és tot. Doncs, perquè? Dels pares ningú ha dit res. Li van trobar al cotxe un artefacte que la policia va considerar una bomba, però sembla que no ho era, ni al cotxe ni a la casa dels pares. No havia estat tractat mai per cap malaltia psiquiàtrica. Tenia un telèfon protegit amb una clau que la Policia no va poder trencar, però ara ho està provant el laboratori del FBI i sens dubte algú ho aconseguirà. En aquest moment, ningú pot entendre ni remotament sospitar perquè tot això va passar.

Aquest autor, personalment, sospitaria una connexió o similaritat amb els episodis d’assassinats de gent innocent i nens d’escola per tiradors suicides solitaris que tant està preocupant a molts ciutadans. No sembla que el Congrés estigui disposat a publicar lleis limitant l’accés a armes tan perilloses com fusells semiautomàtiques d’assalt que són exclusivament armes de guerra i que cap ciutadà normal necessita per res ni hauria de tenir el dret de comprar. La gent i les autoritats no entenen bé el gran problema de les malalties mentals i es pensen que tot es podria arreglar amb més psiquiatres. Hi ha hagut fins i tot projectes de llei promovent clíniques i consultes psiquiàtriques. Sens dubte, algun dels molts tiradors contra gent civil o nens eren víctimes d’alguna malaltia diagnosticable. Jo penso que aquesta tragèdia absurda acabarà ajudant la reelecció de Trump, i per mi està al mateix grup dels tirotejos contra gent innocent que tant s’han multiplicat i estant fent patir a molta gent.

Joan Gil

AFEGIT 26 Juliol. En les primeres investigations, algun company d‘escola va afirmar que Thomas Matthew havia estat un estudiant mediocre. No sembla ser veritat. Era particularment bo en Matemàtiques i Ciències i va guanyar a un concurs de l‘escola un premi de $500.

Era membre d‘un club de tir especialitzat en llargues distàncies. En Thomas el dia del crim va obtenir el fusell del pare dient-li que volia anar a tirar al club. El pare diuen que va notar que havia desaparegut massa temps amb el fusell i va trucar la policia

A l‘àrea en la perifèria però fora del recinte del míting hi havia molt espectadors sense entrada, uns quants dels quals van observar el noi pujant a la teulada amb un fusell i van avisar els policies. Un d‘ells es va enfilar al damunt i va topar de nasos amb el tirador. Diuen que era un policia federal avisat pels Sectets. Aquest policia es va retirar prudentment. Als pocs segons, el tirador va obrir foc contra Trump.

AFEGIT 19 de Juliol. La investigació segueix però res indica una motivació política o conspiració. Seria igual com un dels horribles tirotejos fets per gent malalta del cap amb suicidi garantit. Però la Policia explica coses interessants. El lloc tancat amb cadires pel míting estava molt ben guardat però al darrera de la tanca entre aquest lloc i la casa on va estar el tirador hi havia molta gent curiosa i la policia local hi havia posat policies però cap als teulats. Una hora abans de l’incident el tirador havia estat reconegut per la Policia Secreta perquè anava envoltant la tanca amb un rangefinder (measurant distàncies com es fa al golf) i un magnetòmetre (perquè?). Volien anar a buscar-lo però va desaparèixer entre el públic de curiosos, per reaparèixer uns 19 minuts més tard quen ja s’estava enfilant a la teulada. Al Congrés hi ha qui està demanant el comiat de la directora del Servei Secret.

Final Afegit: Ahir 20 de Juliol per primera vegada el Servei Secret va anunciar que el tirador havia estudiat el pòdium amb un dron trobat al seu cotxe hores abans. I que el seu telèfon, ja accessible, només tenia anuncis i televisió sobre Trump i algun cop Biden i TV reportatges d’alguns tirotejos, com ara un que va matar nens. La conclusió sembla ser que l’atac no fou polític, sinó possiblement l’obra d’un xicot malalt.

Joan Gil

Tags: Armes auroritzades, Assassinations, Donald J Trump, Servei Secret, Thomas Crooks

Patriotisme i llengua han estat fortament lligats a molts països com el nostre, com demostra el desenvolument centenari del Jocs Florals de la Llengua Catalana, dels quals el que us escriu, treballant en aquell temps a Berna (Suïssa), de forma molt poc mereixedora fou nomenat Protector l’any 1968 en plena dictadura feixista. Els jocs florals van ser iniciats  poc abans de la Renaixença a la cort de Tolosa del Llenguadoc, a la part Sud d’Occitània (al Nord hi havia Aquitània) i van durar la primera vegada de 1323 fins 1484. Segons sembla el certamen annual es derivava d’un festival literari romà dedicat a la deessa Flora. Els jutges recompensaven l’autor de la millor poesia presentada a la Gaia Festa només amb una flor, una „violeta de l‘or més fi“. Potser és el moment d’aclarir que en vell provençal i català “gai” només vol dir “alegre” i no té de cap manera un altre significat més modern. Un mot curiós que inesperadament es faria famós per tot el món.

Encara que sembla que trobadors catalans hi participaven, la llengua  inicial fou el provençal, també anomenat occità i cal estudiar lingüística per esbrinar la relació entre les dues llengües. Després de l’atur, en 1393 els Jocs Florals foren refundats en català al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona amb el títol “Jocs Florals de Barcelona” i van començar a estendre’s per molts llocs durant anys, fins al final del segle XV. En algun moment hom introduí un canvi important: la competició consistiria en tres parts guardonades amb diferents flors: la Flor Natural a la millor presentació sobre l’Amor, l’Englantina, sobre qüestions patriòtiques i la Viola, religiosa. Si un poeta aconseguia guanyar les tres es feia mereixedor del títol “Mestre en Gai Saber”. Però  poc a poc, la política va anar reapareixent, mentre que els Jocs s’escampaven per moles ciutats ibèriques, sobretot València i fins i tot el País Basc. Hi va haver com a mínim tres corrents exigint l’ús or return de la llengua catalana anterior tal com es parlava i escrivia en segles previs, una qüestió complicada i divisiva, sempre de difícil resolució.

La política i la poesia catalanes de la Renaixença representada pels Jocs van tornar triomfalment al Saló de Cent el primer diumenge de 1858 per ser prohibides temporalment durant la dictadura del General Primo de Rivera. La política nacionalista s’hi havia ficat a fons, però la qüestió d’acceptar una variant dialèctica per damunt de les altres semblava intractable. La més grossa, fou la negativa dels Jocs en 1914 d’acceptar plenament la reforma lingüística i ortografia de  Pompeu Fabra, qüestiò molt conflictiva que (qui vulgui pot riure) al final va resoldre Lo Rat Penat de València. Al final el concurs va començar a crear i distribuir premis territorials, encara que no en van faltar alguns en un altre idioma i els Jocs van durar anys.

Però aleshores, ai las, la Guerra Civil va arribar el 1936 i  com era natural i confirmatori de la importància alhora política com cultural i catalanista característics dels Jocs Florals.  el Dictador Franco Bahamonde els va prohibir, encara que alguns hi van continuar fent sessions clandestines. No fou el final, perquè molts patriotes havien aconseguit fugir a països llibres (i també que al cap d’anys també molts emigrants comuns Catalans s’hi afegirien) i van decidir organitzar Jocs Florals annuals a capitals estrangeres, la primera en 1941 a Buenos Aires, seguida de 36 més annuals, sense interrupció, ni tan sols durant la Guerra Mundial. A mí em va tocar fer una modesta donació sense altres mèrits en 1968 a Suïssa quen encara ens quedaven vint-i-tants anys de Dictadura  i em van nomenar Protector. No he volgut perdre mai el diploma. El sistema va continuar a ser organitzat annualment a l’exterior a tantes grans ciutats, increïble com pot semblar a tothom, per 36 anys sense atur final en 1977 a la ciutat de Múnic. No sé si era veritat o no però vaig llegir a un diari que el 1977 enmig de la  gran estupefacció dels bavaresos locals, nombrosos Catalans van envair la Plaça Central de Santa Maria cantant i ballant mentre alguns cridaven “L’any que ve a Barcelona”. Trenta-sis anys pel món sense perdre la fidelitat a la nació i la llengua catalanes. Caldria recordar-se‘n. Fou un gran esforç català.

De fet la festa va tornar a la Sala del Consell de Cent, però els temps, l’interès i la situació havien canviat. Els Jocs Florals no havien mort, però s’havien canviat  de roba. I fins ara. El guanyador s’anomenaria Poeta de la Ciutat de Barcelona.

Records entre còmics i sinistres

Havia prohibit el Dictador els Jocs Florals? Ja era extraordinari que sabés què eren, però no els havia oblidat. Va fundar una mena diferent de Juegos Florales en Castellà amb participació i direcció de les autoritats militars i probablement de gent afí poc coneguda. El sistema  era sempre el mateix. Els Jocs que jo recordo tenien lloc al Teatre Grec i estaven presidits, al menys sovint, pel Capitán General de la Cuarta Región Militar.  Hi feien sortir elegida, vestida de blanc i coronada de Reina una filleta del Capità General que havia de seure a un tro mentre poetes desconeguts llegien poemes dolents i alguns eren guardonats amb flors. Era emocionant, veure com la Dictadura promovia la cultura a Cataluña. Sortia a totes les notícies de Radio Nacional de España i algun cop del No-Do. Potser ho haurien hagut d’haver fet a algun local del Paral·lel.

Recordo una altra curiositat, més còmica encara, per molt que fes plorar a molta gent. Entre els anys quaranta i probablement cinquanta o seixanta (no es va anunciar mai) la censura prohibia terminantmant l’ús de la paraula impressa “Cataluña” designant el nostre país enlloc. Se n’havia de dir sempre  tant als títols com dintre dels articles exclusivament “la Cuarta Región Militar”. Algú no s’ho creu? Busqueu els titulars de la Vanguardia. Els de la meva terra vam esdevenir „Cuartaregiónistes“ de naixement.

Quan jo estudiava, per treure el diploma del Batxillerat, calia perquè tel donessin anar primer a una oficina de la Falange al Passeig de Gràcia, pagar unes pessetes i et donaven un paper dient que no constava res contrari als principis del Glorioso Movimiento Nacional (es veu que els devia tenir amagats). Ni tan sols ho buscaven enlloc. Igual poc després caldria tornar-hi per treure un altre certificat i poder matricular-me a la Facultat de Medicina (on calia estudiar, aguantar les classes durant tres anys i examinar-se de  Formación Nacional per poder passar al quart any de la Facultat) i igual per treure el Diploma de Llicenciat. Pel Doctorat ja sembla que ho havien deixat córrer.

Allò que no he oblidat mai, fou una classe d’un professor feixista explicant amb entusiasme als alumnes com un personatge molt admirat durant la República havia fet un discurs fantàstic i exemplar sobre una elecció imminent. „Si el resultado de les urnas fuere completamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas”

Hauran canviat en els nostres dies?

Joan Gil

Tags: Jocs Florals a l’Estranger, Jocs Florals de la Llengua, Jocs Florals Franquistes, Mestre de Gai Saber, Records dels temps Franquistes

Es dona el cas repetitiu que tots complim anys el mateix dia de l’any, cosa que de tant en tant sorprèn. Jo arribaré la setmana pròxima als 84. Abans ningú treballava en res a aquesta edat, però la capacitat de seguir fent o escrivint coses útils sembla haver-se allargat també. En qualsevol cas, hom veu a la TV persones admirables molt petites exactament de la meva edat (la quinta del 1940) com el famós metge Dr Anthony Fauci, director per 30 anys d’un dels Instituts més importants del NIH que durant els anys del COVID va aguantar de valent a tot arreu com un lleó els insults, mentides i amenaces del President Trump, com si fos un home jove. La Ex Speaker (PRESIDENTA) dels Representants Nancy Pelosi, que segueix sent Diputada, té també la mateixa edat. M’ha semblat oportú repetir aquí tres incidents, patinades o bromes públiques atribuïbles a tres Presidents molt diferents dels Estats Units. Són exemples per riure? No n’estic segur, que cadascú decideixi.

Una Recomanació Recent de Donald J. Trump.

Trump és el candidat que en aquest moment sembla ser el més afavorit per guanyar l’elecció de Novembre. Quan no està declarant davant d’un jutge, tribunal o fiscal, fa campanya electoral a tot arreu seguit per membres entusiastes, cridaners, irracionals, poc educats i incondicionals de gent massa similar i tan perilloss com els neofeixistes europeus. L’altre dia, sense voler admetre que ell podria perdre l’elecció, cosa inimaginable, se li va escapar que si el declaraven perdedor correria la sang. Però la broma que vull citar és molt més recent: “El govern no té dret a donar subvencions i facilitar la construcció d’autos elèctrics mentre no s’hagi acabat la gasolina que actualment ofereix la indústria petroliera. Hi ha inversors i capitalistes que han gastat moltíssims diners en buscar i excavar pous i  territoris petroliers nous per tal d’ industrialitzar i facilitar els viatges automobilístics a la població. Ara aquests empresaris tan importants, tenen dret a recuperar les inversions. No hi ha dret que els volguin arruinar amb cotxes elèctrics. Cal esperar que la història del clima millori o el petroli s’acabi i aleshores sí que el govern pot ajudar la producció elèctrica” Se li hauria acudit a algun lector? Cal recordar que Biden combat l’escalfament global però ha autoritzat moltes exploracions petrolieres noves al Cercle Àrctic.

Les Esperances de Joe Biden

Biden va haver d’aguantar per més d’un any els insults constants de Donald Trump que l’anomenava un vell dement que no podia caminar com cal ni parlar ni fer-se entendre, que és massa vell (crec que té tres o quatre anys més que Trump, però és molt més jove que jo que tinc 2 1/2 anys més que Biden) i que hauria de plegar i ficar-se a algun lloc per

. Trump mai parla amb respecte i bona educació de cap adversari. Ara Biden sovint fa discursos sorprenents en una veu alta i ferma que abans no semblava tenir. Com ha anat? La veritat és que si ell no ho explica, els metges no tenen dret a fer-ho, però hi ha al mercat un nombre de drogues, substàncies i medicaments que estimulen l’activitat cerebral començant pel cafè i arribant a les amphetamines i més enllà. Aquests medicaments només estan prohibits quan els metges es neguen a receptar-los i fins i tot n’hi alguns que es poden utilitzar en el tractament de nens. És només una sospita que no es confirmarà mai si els interessats no ho volen. Les amphetamines, almenys les farmacèutiques, que tenen poca mortalitat, rarament són tan perilloses com les que venen pel carrer, que ningú sap de segur ni què són ni com estan de concentrades.

I ara les bromes del Sr Biden. Quan va inaugurar la seva campanya electoral va fer un emocionant discurs afirmant que la seva raó per tornar era defensar i salvar la democràcia nord-americana de Donald Trump. En sentint això, tots els professionals electorals se li van tirar al damunt, dient que amb això no es pot guanyar cap elecció, sinó que cal obrir les mans oferint coses atractives com ara menjar millor, o trobar bons habitatges o millors escoles o cobrar millors sous, no pas ideologies que poca gent considera importants. En Biden es va corregir alguna vegada, però hi torna sovint perquè és un home tossut. I ara, allò que jo trobo inacceptable: una periodista li va preguntar perquè no demanava que els metges o psicòlegs competents li fessin tests per saber si pateix d’Alzheimer o alguna altra demència. Molt empitat, Biden respongué que no volia perquè no es necessitava! Doncs no Senyor. S’equivoca moltíssim. En una persona com vostè, a la seva edat, amb la forma de caminar, la veu i les dissociacions, canvis d’opinió freqüents i fallides de memòria ningú té el dret, sense ser metge, de tractar-lo de dement i ningú en pot estar segur com feia Trump, però qualsevol persona de seny té el dret a exigir un test, per veure si està capacitat per tenir quatre anys més a la Casa Blanca amb poder absolut de tirar bombes i fer guerres. Això, Sr Biden, un examen mèdic competent, sí que hauria fet falta i tots els ciutadans tindrien el dret d’exigir-lo, perquè cal molta empenta per servir quatre anys de President. Ja hi ha molts que demanen un límit a l’edat per tothom, no sols Biden, perquè Trump no és gaire més jove.

El Gran President Franklin Delano Roosevelt (FDR) i el Drama de l’Or

Sens dubte, FDR fou un dels Presidents més importants del Segle XX Americà. Ell va resoldre la Gran Recessió, va re-obrir els bancs, va restaurar la tranquilitat social i al final l’economia, reduir el crim, va crear la Pensió de la Seguretat Social, va millorar bastant el nivell de vida, esdevenint l’únic President progressiu que Amèrica ha tingut, i al final de la seva vida va aconseguir entrar a la II Guerra Mundial i contribuir molt a la desfeta del feixisme. Recorda algú la seva dita quan va prendre possessió “No heu de tenir por de res, sinó de la por mateixa”· Es va quedar sense veure la fi de la guerra per poc temps i va deixar al seu successor Truman la responsabilitat d’acabar la guerra amb el bombardeig atòmic del Japó usant les bombes que FDR havia fet desenvolupar. FDR no fou un home perfecte, perquè n’hi ha pocs, i algunes coses li van sortir malament, una d’elles la quasi tragèdia de la devaluació de l’or.

Hi havia una inflació horrorosa juntament amb devaluació de l’or, que tothom podia bescanviar o canviar per bitllets. L’or ja no semblava guarantir la vàlua del dòlar. La gent estava desesperada. Ho perdien tot. Aleshores van aparèixer dues escoles d’economistes de punts de vista oposats: uns que volien arrencar l’or de la propietat privada devaluant l’or i encara més el dòllar, abaratint la inflació i transformant la moneda en un tros de paper de vàlua simbòlica; altres ho veien amb molta raó com un disbarat pel que caldria pagar molt car. Les reunions a la Casa Blanca acabaven a crits i amb insults. Injustament, FDR consideraven en aquest cas els financers i bankers com culpables de voler aturat una nova manobra per evitar un èxit i, molt disgustat va treure fora els adversaris del plan, introduïnt i encarregant als seus amics la compra obligatòria i devaluació de l’or, cosa que al final es va poder resoldre més o menys però amb disgustos i recriminacions.

Vet aquí com un estudiant d’economia jove que només volia ajudar i aprendre es va haver d’empassar una de les brometes de FDR, un home d’arrels aristocràtiques i gran riquesa, paralitzat i a una cadira de rodes per la polyomyelitis que va patir d’adult als 39 o 40 anys. Li agradaven les bromes. Però són totes les bromes per fer riure? I si hi ha diferent versions i tothom s’ho pren seriosament?

Havent decidit la retirada de l’or en mans privades, FDR va encarregar el començament al seu amic (veí a casa seva) Henry Morgenthau, a qui va nomenar Secretari (Ministre) del Tresor, un home que el va seguir fidelment fins la mort de FDR i esdevingué un dels economistes americans més importants. A Morgenthau la feina no li va agradar i quan un pare enxufat li va demanar una plaça d’intern per a un fill molt intel·ligent que estava estudiant economia, el Secretari el va acceptar proposant-li que podria aprendre sota la seva direcció tot el que cal saber per dirigir, manar i coordinar l’operació de la compra i retirada de l’or. El noi va acceptar immediatament i el Secretari va passar temps ensenyant-li com calia fer i preparar-ho tot seguint les ordres mensuals que li donava FDR quan el rebia al matí durant l’esmorzar. Però l’estudiant només s’interessava per una cosa: quins eren els interessos de la nació? Com sabia ningú quant or calia comprar i a quin preu desvaluar-lo? El Secretari Morgenthau tampoc ho sabia i no semblava preocupar-se’n o voler parlar-ne. De fet ell anava a esmorzar amb FDR acompanyat de gent que volien parlar-ne i discutir amb el President, però Morgenthau no obria la boca.

I un dia, una cosa meravellosa va passar. El Secretari va cridar l’intern i li va dir que ell hauria de trobar-se amb el President als poc dies però li era completament impossible fer-ho. Havia decidit parlar-ne i demanar permís a la Casa Blanca per permetre a l’intern anar a l’esmorzar amb FDR en persona i rebre del President mateix les instruccions per comprar l’or el mes següent. El pobre intern va botar d’alegria. Renoi! Quina ocasió!

Pocs dies després, va arribar molt d’hora i el van acompanyar a la taula on FDR esmorzava. El Presibent ja havia arribat abans i seia al costat d’un senyor desconegut amb qui estava parlant en veu molt alta i irritada. El pobre intern, que estava sent ignorat pels dos altres comensals, no entenia ni una sola paraula i s’havia de concentrar en beure cafè i menjar els ous que hi havia a a taula. El temps va anar passant i ningú es preocupava d’ell. Al final, en FDR, sempre assegut a a cadira de rodes, va manar a un criat que el dugués al seu despatx. Ja s’havia menjat tots els ous. En aquest moment, l’intern es va alçar indignat.”Senyor President, és que jo he vingut enlloc de Secretari Morgenthau a recollir les seves ordres sobre si comprar or o no aquest mes”

“Ah, sí. Es veu que ja és el temps”, va respondre FDR fregant-se la barbeta d’una manera que tots els qui el coneixien sabien que era amenaçadora. “Saps què? Sí, compreu l’or que fa falta una altra vegada” I va assenyalar al criat que volia marxar a l’oficina.

”Però Sr President, quina quantitat d’or hem de comprar?”

En FDR es va tornar a aturar. “Mira, saps què? Igual que el mes passat.”

”Però, però, Sr President, a quin descompte hem de comprar?”

FDR, indignat, va mirar al sostre: “Com sempre, 21 cèntims per cada barra d’or”

Ara, el desventurat intern es va posar a mig tremolar. “Perdoni’m, però em podria explicar com s’ha arribat a aquesta quantitat? Quins càlculs s’han fet?”

Ara en FDR estava disgustat. “Càlculs? Jo ho faig en record de la meva difunta tieta que sempre jugava a la combinació 7×3=21 que a tots ens agradava perquè porta bona fortuna. Tres vegades set sempre va bé.”

La història no s’acaba del tot aquí. L’estudiant ho va explicar tot en detall al Secretari Morgenthau que s’ho va prendre seriosament (!) i no ho va veure com una broma. Ell escrivia cada dia un memoràndum explicant què havia fet cada dia i aquesta vegada va dir que si algú sabés com es fixa el preu de l’or combinant preus que porten bona fortuna, s’espantaria. Al final va acabant entenent-ho. FDR seguia una tàctica descrita per dos economistes. Però era una broma o no? Coneixent el caràcter d’FDR probablent era una broma, però qui sap?

Joan Gil

Tags: Donald Trump, FDR, Joe Biden, Problema de l’Or a la Gran Recessió

Aquesta és la durada de l’estiu i el temps annual de les vacances. No és que sigui el mateix que el calendari oficial, però s’hi sembla. El dia del començament de la sessió estival, és la Festa Memorial Nacional, (4th Dilluns de Maig) és la data quan cal recordar aquells que van donar la vida defensant el seu país. A més dels discursos, molta de gent surt de vacances i s’obren les piscines. El dia de  closure en setembre s’anomena Labor Day, quan es tanquen les piscines i aviat caldrà  tornar a l’escola, però el Labor Day és molt més difícil d’entendre. És degut la mania que tenen els polítics americans de pensar que  és una festa comunista i per això cal celebrar-la un al altre dia, com el Congrés i el President  van decidir durant la Guerra Freda. De debò? Un petit detall: Allò que hom recorda el 1 de Maig és l’aniversari de la sublevació o Albarot de la Plaça Haymarket de Chicago (de la què els treballadors lluitant per només les 8 hores a la feina no en tenien cap culpa) que va tenir lloc en Maig de 1886, mentre que Revolució Soviètica no va arribar fins 1917, uns 30 anys després. Tant els socialistes com els comunistes també s’en vanten molt de la festa sense dret, perquè resulta que la fundació dels primeres sindicats, cooperatives i la lluita obrera foren introduïdes als EUA per les unions anarco-sindicalistes, grups progresstius molt poc associats amb la mateixa violència de la què la policia i els empresaris en feien constant ús.

Tornant a la Festa Nacional que inicia l’estiu, un tema verdaderament extraordinari que va acabar amb un èxit inexpectat i fabulós que havia salvat al país amb un gairebé miraculós final d’una guerra horrible als EUA fou el monument a les víctimes de la Guerra del Vietnam. Aquella atrocitat, que gairebé va acabar en una tragèdia, (potser en van haver moltes de tragèdies) i on la guàrdia nacional va arribar a matar a trets estudiants pacífics, on Hollywood i la literature ensenyaven els soldats (encara en servei obligatori) com addictes a drogues, abusadors sexuals, assassins. El tema, desenvolupat molt lentament tant per ràdio com amb els veïns, partits i sindicats, i els ex-amics acabava amb baralles, insults, mentides i amenaces tant contra els uns com contra els altres, i havia esdevingut vergonyós  i indigne del poble Americà que acabava de sortir amb èxit dubtós de la guerra contra Xina i Korea, per no parlar de la Guerra Mundial i potser tenien un Exèrcit més optimista del què caldria. En qualsevol cas  la guerra del Vetnam no semblava acabar-se mai i molta gent, tant pares i familiars com ex-combatents i famílies dels ferits i mutilats semblaven odiar-se a mort. Tot va començar quan Vietnam, una ex-colònia francesa, va derrotar a Dien Bien Fu espectacularment els seus colonitzadors no-desitjats. Hauria semblat lògic tornar la llibertat conquerida amb tant esforç als vietnamites potser amb algun ajut temporal, enlloc de passar la responsabilitat a un grup de les NU que va posar en càrrec al President Eisenhower, que es va limitat a enviar-hi consellers militars i armes al Sud d’un país arbitràriament dividit en dos, el Nord i el Sud. La guerra va tornar a començar aquesta vegada amb els Americans al favor del Sud. Però ay las com es va complicar. El nou President Kennedy es va atipar i va enderrocar la dictadura sudista de dretes (i segons certs autors va autoritzar l’assessinat del President Sud-Vietnamita). A més va cometre l’error insoluble i garrafal de fer desembarcar un exèrcit americà complet al centre de Vietnam del Sud sense molestar-se a notificar el govern local. El seu successor Lyndon Johnson fou qui va veure més clarament i amb desesperació en quin embolic s’havia ficat. Tenia por que l’una o l’altre meitat del Congrés el volgués destituir segons  què intentés fer. Cal recordar la catàstrafe del Golf de Vientien on la Casa Banca va afirmar que retaliava els Vietnamesos per una agressió  (poc digna de crèdit) vietnamita, mentre diaris com el NYTimes aconseguien explicar la veritat, que Johnson havia mentit i que era ell l’únic agressor. Johnson ja no es va poder fer reelegir però el Partit Demòcrat reunit a Chicago fou atacat per grups d’estudiants i adversaris creant una altra tragèdia. Uns estaven a favor de tirar la guerra endavant i altres de tot el contrari. Com es podia arreglar? Johnson verdaderament havia de plegar. El President Nixon va continuar els bombardejos greus a Cambòdia i Laos i fins i tot el darrer American comandant general fou destituit. L’anomenada sublevació de l’Any Nou dels Nordistes a tot el territori, fou guanyada pels americans tot i veient clarament que la guerra estava ben perduda. Fins i tot Richard Nixon havia decidit acabar amb la guerra. Un dificilíssima Conferència de Pau manada per Nixon i el seu recentment mort Henry Kissinger (secretary d’Estat en aquells temps) van establir un Alt el Foc que tothom entenia que seria breu. Mesos després, el govern de Hanoi al Nord va estudiar la situació i el seu Cap de Govern va manar intentar una petita provocació a veure què passava. En Nixon ja havia hagut de plegar degut al Watergate i el nou President Gerald Ford estava al poder. Al  poc temps l’exèrcit nord-vietnamita de fet ja havia començat a entrar  a tot arreu. L’Ambaixada Americana no estava preparada i el terror es va estendre per tot Saigon (Per cert, Saigon es diu ara Ho-Chi-Min City) Jo recordo molt bé el discurs final del President Sudista traduït a  l’Anglès: Que tots es seus soldats deixessin de disparar i resistir. I que en l’hora de la seva victòria, que els nord-vietnamites recordessin amb pietat que eren tots germans. I que ell no fugiria, sinó que els esperaria dintre del Palau presidencial. Aviat una columna de tancs es va posar en marxa en aquesta direcció.

Quin desastre tan gran! La gent no es volien reconciliar. Sembalava com si tots encara tinguessin set de venjança. Els soldats que tornaven eren acusats de ser assassins i addictes a dogues i no trobavan feina i sovint eren insultats. Al final un grup va decidir construir un monument a les víctimes de la guerra (58,312! morts i 265,000 ferits) amb diners públics i una recompensa de 20,000 i que el concurs quedava obert. Es construiria al costat, un xic amagat, del monument a Lincoln. Es presentarien tants candidats com volguessin i en van rebre 1,400 submissions, totes d’artistes desconeguts amb el nom amagat. En aquell moment un mestre d’un College d’Arquitectura elemental, es va fixar en una estudiant poc brillant nascuda als EUA d’immigrants xinesos i estudiant a una escola poc coneguda a Ohio. Es deia (i es diu) Maya Lin,tenia 19 anys (ara en té 64). El mestre li va dir que com semblava que ella s’interessava molt per monuments i coses funeràries, perquè no es presentava al concurs? Potser aprendria alguna coseta. El seu nom, per descomptat quedaria secret a manys que guanyés. La Maya s’hi va interessar, però amb 14,000 sol·licitants, es pensava que no en sentiria parlar més.

Tot el que està escrit al destí, acaba passant. La Maya no n’havia sentit parlar més. Gairebé tres anys anys després quan la noia ja en tenia 21 anys i vivia a una petita cambra de l’escola, un dia se li van presentar visitants. Venien a felicitar-la perquè acabava de gunyar els $20,000 i podria dirigir la construcció. Ja li van dir que també els havia admirat veure l‘edat que tenia, però ja havia guanyat i prou.

Sembla mentida que una noia de 19 anys sigui l’única capaç d’entendre què vol i necessita el públic. El sistema, que jo recomanaria  a tothom, no podia ser més senzill. Consistia en bastir dues parets negres formant un angle amb els noms de tots els els morts en l’ordre que van morir ocupant tota la paret. Els seus noms estanven gravats de forma que era possible venir amb paper i llapis per calcar el nom i endur-se’l a casa. Hi havia també molt espai per deixar-hi cartes, petits obsequis o records. Els visitants en deixaven tants que calia recollir-los cada dia. Al començament van venir pocs relatius o amics però el nombre de visitants va pujar ràpidament. La gent es posava a plorar, a embraçar-se, volien sempre calcar el nom del difunt, s’ajudaven els uns als altres, s’explicaven històries… La Guerra s’havia acabat. Al menys les hostilitats obertes s‘havien acabat

No és que tots es membres del tribunal o altres visitants s’ho prenguessin bé, ben al contrari. Hi havia gent que volien escenes heroiques de guerra i banderes. El milionari que havia ofert els 20,000 se’ls va quedar. Al final van afegir dues estàtues en aquest estil guerrer als dos costats de l’entrada, com si fossin dos guàrdies.

Però la Maya va esdevenir molt famosa, va obrir un taller especialitzat a Nova York i jo crec que encara va guanyant diners.

Joan Gil

Tags: Labor Day, Maya Lin, Memorial Day, Vietnam Monument

El Govern

Federal només mana que eleccions finals per triar membres del Congrés, President i Vice-President se celebrin a cadascun dels 50 estats el primer dimarts de Novembre cada dos anys pels Diputats o cada quatre pel President i el Vice, deixant  que la resta s’ho facin els estats amb les lleis i mètodes que vulguin, cosa molt lògica posat que són els estats els que trien. Els 50 estats no tenen cap obligació de fer primàries encara que molts ho fan els dies que volen. La seva interpretació del resultat varia molt. Tots hem de tenir a la targeta electoral una inscripció obligatòria identificant si ens considerem Demòcrates, Republicans o Independents. Alguns estats com el meu Maryland permeten votar només per la llista triada al carnet electoral i comptar separadament els vots rebuts per cada un dels tres grups. Altrament hi ha de tot: estats on tothom pot votar una vegada només a la llista triada o per qualsevol altra llista que prefereixin, altres  on només els independendents trien lliurement a quina de les tres llistes decideixen votar tant si és la triada pel votant o no. A California són encara més divertits: que voti tothom a la llista que vulgui i que els dos aspirants amb més vots comptant tots els partits, quedin elegits  com candidats oficials, tant si els dos finalistes són del mateix o de tots dos partits. A mí personalment m’agrada molt la idea.

El meu estimat Maryland té dos Comtats fent frontera amb allò que nosaltres els residents anomenem el Districte i la resta del món Washington DC, Capital de la Unió. De fet el Districte havia estat íntegrament territori  de Maryland fins que en 1790 fou cedit al Govern federal perquè fessin fora als indígenes que hi vivien i hi construïssin una nova capital. Maryland és igual de gran com Bèlgica, que per standards americans és petit, amb una mica més de 6,2 milions de residents i de fet els dos comtats fronterers semblen suburbis de Washington, amb Instituts federals molt importants que no caben al District, com ara tot el NIH, l’Hospital Militar, la Food and Drug Administració, les seus Centrals de la Seguretat Nacional i de la NASA, una de les agències atòmiques, MEDICARE (l’agència que paga l’assegurança de malaltia dels vells i indigents i més coses. Per exemple l’FBI (policia federal) hi està construint una seu Central (en canvi la CIA i el Pentàgon estan a suburbis de l’estat de Virgínia, al sud del Districte).  La ciutat més gran de Maryland és Baltimore, amb menys de 600,000 residents (uns 62% blacks i 5.6 % sudamericans) només dintre la ciutat, té alguns llocs famosos: tenen estadis grans de béisbol i de football americà, un port de mar molt important (lloc de la col·lusió recent entre un veixell de mides colossals i un pont de quilòmetres amb una autopista), fou el lloc de sèries televisives famoses (The Wire).

Coses més importants? I tant! La Universitat Johns Hopkins, una de les més importants del món en certes especialitats, a més de ser la propietària de l’Hopital declarat moltes vegades el millor dels Estats Units. La Facultat de Medicina de la Universitat de Maryland, tampoc està malament. Cal recordar també l’Institut de Salut Pública importantíssim  pagat per Bloomberg i també molts llocs d’interès artístic. La seva cuina és famosa pels productes marítims, com els crancs i les ostres de tota mena. Parlant de l’aigua, Baltimore és la lògica seu de l’Aquarium Nacional,  a lloc inoblidable. I és al port de Baltimore en vista del seu Fort McHenry on l’Himne Nacional fou escrit durant la guerra de 1812 contra els britànics.

La Capital es diu Annapolis i és una petita ciutat costanera al fons d’una mena de Badia atlàntica llarguíssima anomenada Chesapeake. És una atracció magnífica als carrers, al lloc antic dels edificis de govern, vistes, platges, parcs, navegacions pel port. Si algú no ho troba suficient, afegiré que és també la seu de l’Acadèmia Militar de la Marina de Guerra dels Estats Unitis

Com es vota al nostre estat

Es pot fer de moltes maneres diferents, segons convingui a cadascú. Hi ha estats que mantenen un sol dia de cues a col·legis electorals tant si plou com si fa sol i hi ha estats que ofereixen un mes sencer d’alternatives més còmodes tant pels votants sans com pels vells i malalts. Cal recordar, no obstant, que si es tracta del vot final del primer dimarts de Novembre, al vespre d’aquest dia tot ha de quedar tancat per procedir al recompte.

Els Americans diuen que no tolerarien mai un document d’identitat governamental com els Europeus, però des de fa anys tots accepten el permís de conduir pels mateixos efectes d’identificació. Els que no poden conduir tenen dret a sol·licitat un carnet absolutament idèntic marcat que serveix  només per identificació i no pas per conduir. El nou votant ha de demostrar primer que viu i on és que viu. Gràcies als ordinadors, això queda provat ensenyant i fotografiant el carnet de conduir, altres documents són acceptables com ara el rebut de l’electricitat o el lloguer del pis, però cal parlar-ne i convèncer més. A molts estats, com per exemple Maryland si un despistat not troba el carnet de votant, té dret a presentar-se a un dels col·legis electorals el dia del vot a demanar-ne un i votar. Hi ha estats que no ho toleren , o que accepten un vot condicional que pot o no pot ser confirmat o acceptat.

Diguem que un votant vol exercir el seu dret sigui a un col·legi del veïnat en persona o a qualsevol altre col·legi que trïi, (mentre sigui al Comtat on viu): com queda dit, a alguns estats només es pot fer el dia únic, a altres estats hi més varietats: poden obrir el locals amb un mes o una setmana o uns quants dies d’anticipació (a Maryland és una setmana però fan tancar dies abans del vot final). Altres obren un mes abans, però no pas cada dia, mentra que altres obren només cada cap de setmana o a certs dies.

Diguem que algú, com un servidor, no vol saber res de fer una cua. Per això en general cal obtenir una butlleta que cal omplir sense embrutar el paper o corregir res o fer taques de tinta (no cal en canvi votar per triar un candidat a cada grup (sovint n’hi molts: mestres, jutges, counties, senadors,…) però si hom n’escriu i després n’ esborra un, la butlleta és invàlida i cal substituir-la o hom no pot votar. La butlleta tancada i segellada de forma que només el nom del votant i una firma a mà  jurada són visibles a l’exterior del sobre, el qual ha ser ficat i tornat a tancar a un segon sobre, només permet fer una de tres coses: 1) enviar-ho per correu de franc amb anticipació (a Texas feien pagar un segell), 2) portar-lo a l’oficina on es controla tot i posar el sobre tancat damunt la taula d’un funcionari i 3) ficar-ho en qualsevol moment dintre d’una de les caixes metàl·liques públiques disponibles cada vegada a més llocs, vigilades per video i per la policia i empleats locals. Encara que ja s’utilitzen a molts llocs no s’ha sentit dir fins ara mai que ningú hagi intentat robar, obrir o rebentar cap d’aquestes caixes i jo crec que tenen molt future. En qualsevol cas per assegurar més els votats, tots reben un e-mail assegurant que el vot ha estat rebut i un segon anunciant que el vot s’ha comptat (sense mencionar el reultat, perquè si ho fessin, esdevindria possible comprar vots).

Jo visc a una comunitat d’uns 8 o 9,000 residents, gairebé tots d’edat avençada, envoltada per reixes i accessible a tres punts de control guardats per la nostra policia privada. Aquest any per primera vegada obriran un col·legi electoral a una església per creients de qualsevol religió prop del meu pis, que no obstant només quedarà oberta el dimarts pròxim, últim dia. Altrament també per primera vegada van plantar fa setmanes una caixa de ferro a l’entrada d’un dels dos clubs d’esbarjo que tenim. Això no vol dir de cap manera que l’accés estigui limitat als residents, però els qui no siguin empleats o relatius documentats necessitaran una invitació d’un resident dipositada als controls d’entrada. Un cop dins, poden fer com tothom i votar si volen.

Joan Gil

Tags: caixes per votar, col·legis electorals, eleccions, Maryland, Vots

El Govern Federal (més sovint anomenat Govern dels Estats Units, que vol dir el mateix que Federal) no organitza mai vots. Quan cal triar un nou President com aquest any, els únics que ho fan són els 50 estats, que voten individualment el mateix primer dimarts de novembre triant el seu respectiu nombre fixe de representants que envien cada quatre anys el 6 de Gener al Congrés amb els resultats finals de cada estat certificats. Aquests són lliurats al Vice-President del Senat federal i dels EUA encara en funcions,  el qual fa els comptes i proclama quins esdevindran uns deu dies després els nous President i  Vice-President. En uns 250 anys l’ex-President Donald Trump és l’únic que va intentar pervertir per força aquest procés tan simple i suplantar sense dret el President elegit, violant la venerable Constitució nord-americana. La campanya Presidencial és sempre incomparablement més cara que la dels candidats al Congrés perquè l’han de fer a tots els 50 estats i no sols a un com tots els altres. Per exemple, en aquest moment a set mesos de novembre en Joe Biden ja ha recollit donacions per 190 milions de $, mentre que en Donald Trump, forçat a gastar quantitats inconcebibles de centenars de milions en advocats, multes i indemnitzacions, sembla no tenir en mà gaire més de 30 milions. Pobret. Que consti, no obstant, que els diners no sempre han guanyat eleccions ni per Presidents ni per altres candidats.

Com que això no pot ser comparat amb Catalunya, cal considerar altres eleccions limitades a cada estat, que  es fan cada dos anys tant per triar els Representants (diputats) que aniran a lluir-se per dos anys a Washington (en nombres variables per cada estat) com els que es quedaran a la Cambra Baixa del Parlament local. Cap Congrés ha estat mai dissolt o elegit a temps different del manat, ni en temps de guerra.  Els Senadors, membres de les Cambres Altes tant estatals com federal (sempre dos senadors per estat)  reben mandats de sis anys, o sigui que hi ha alguna elecció on no s’en presenta cap. Com queda dit, els dos Senadors que van a Washington són elegits per l’estat que representen, mentre que els Senadors que es queden a la capital del seu estat, no he sabut mai de segur com són triats, però crec que representen els Comtats (Counties, una mena de Districtes o potser Províncies, perquè n’hi ha de molt grans – el nom County va sortir d’Anglaterra i Irlanda, encara que els títols aristocràtics estiguin prohibits aquí per la Constitució). Cal a més tenir en compte que des de fa molts anys només hi ha dos partits que lluitin per les eleccions i s’ho reparteixin tot entre ells: els Demòcrates i els Republicans. No és que altres estiguin prohibitis o no existeixen, és que ni remotament tenen prous diners per competir amb els dos gegants i els seus donants multimilionaris, encara que de tant en tant surt algun nou parlamentari independent o d’un tercer partit. També hi ha hagut multimilionaris que han intentat fer-se elegir exclusivament amb diners de la seva butxaca i acaben gaire sempre ensorrats i fent el ridícul.

El que queda dit no és comparable amb Catalunya, però encara hi ha una altra cosa més incompatible: que les eleccions a districtes locals sempre permetin guanyar a un sol candidat individual no sempre triat per un partit, i no pas als grups de candidats múltiples presentats per cada partit, i que per guanyar l’elecció calgui obtenir una bossa de diners  sovint enorme, de milions o en qualsevol cas de milers de dòlars, que només recaptacions  populars o donacions multimilionàries o totes dues coses poden oferir. No és tampoc ben conegut que no cal ser membre d’un partit per presentar-se a una primària i aspirar a qualsevol càrrec. Un exemple recent és l’admirat Senador progressiu Federal Bernie Sanders, dues vegades candidat seriós a la Presidència, que no ha estat mai afiliat amb el Partit Demòcrata. En els nostres dies Donald Trump és l’únic que ha aconseguit dominar totalment el Partit Republicà, sens dubte pel seu control dels diners per a la reelecció. Els dos grans Partits no tenen direcció permanent sinó que estan com els seus Consells Nacionals en mans dels ja elegits al poder polític (jo m’he preguntat sempre si els partits tenen autoritat pròpia o són simplement grups d’amics registrats amb ideals semblants). Els Consells Nacionals dels dos partits tenen sempre alguns diners, però sobretot ofereixen, o no, recomanations de gent rica disposada a financiar la campanya a un districte, no rarament en l’esperança mai escrita o promesa de guanyar accés a algú o alguna oficina que el donant generós necessita pels negocis. Els qui no semblen al Consell Nacional bons xicots(es) han de buscar els diners tots sols sense ajut del Consell Nacional, cosa difícil però no sempre impossible. Un resultat inesperat d’aquest sistema és que sembla existir poca corrupció en el sentit europeu (volent dir de gent que es vol ficar diners a la butxaca, com passa tant a la península) sinó que la verdadera corrupció innegablement present consisteix en acceptar diners per a una campanya d’elecció o reelecció de gent rica que a més d’idealisme necessita influència per assolir certs objectius, cosa sempre legal, o certes connexions o favors. Un cas ben conegut fou el de la Sra Hillary Clinton, però s’en coneixen moltíssims tots  estrictament dintre de la llei, com cal repetir sempre. Un altre punt diferent és que aquí no hi ha dies de reflexió i que si el candidat té diners pot seguir fent campanya el dia mateix de l’elecció o fins i tot davant dels col·legis de vot, sempre no obstant a certa distància de l’entrada. La policia a alguns llocs marca la distància de l’entrada on ni ell els  seus empleats de campanya poden distribuir literatura (ho fan unes passes abans). Molts estats ja permeten el vot adelantat dies abans, enviant el vot per correu, anant a certs col·legis electorals oberts dies abans, o dipositant  el vot a caixes metàl·liques vigilades dies abans o fins i tot un mes abans. Una altra diferència, és que a Catalunya com a tota Europa, hi ha molts més partits i que els Partits tenen molta més autoritat.

Una cosa tenen en comú els candidats electorals de tots els països lliures, tant dels EUA com de Catalunya. Vet aquí un exemple: el President Biden va obrir fa uns mesos la seva campanya de reelecció anunciant que ell es presentava per salvar la Democràcia d’un segon mandat de Donald Trump (cosa que segueix repetint sempre que pot) i que això seguia essent el seu motiu personal més important. Molts professionals, la gent que guanyen una fortuna dirigint i organitzant les campanyes de qui els pagui els salaris que cobren, van protestar immediatament. La declaració de Biden estava mal feta i no atreuria cap votant: la gent NO ES PREOCUPA D’IDEALS, sinó de les coses que en aquell moment els perjudiquen o els fan por. Això als EUA són per exemple la Immigració il·legal (sovint la preocupació principal), l’economia, la inflació, el preu del combustible, el crim i la inseguretat pel carrer, l’assegurança de malaltia, les tensions racials, les pensions, les armes de foc, el perill d’atur, l’ensenyament escolar, sens dubte també la preservació de la democràcia (però no en primer lloc). Després de cada elecció es publiquen enquestes ensenyant per quina raó la gent de cada grup social i posició socioeconòmica ha votat com ha votat.

Per força, això també ha de ser veritat pels Catalans i els partits haurien d’examinar-ho millor. Demanant el vot per amor a Catalunya, la seva llibertat, llengua i futur?  Aquest autor no té cap dubte que hi haurà votants que respondrien a aquest argument, però no pas prous per guanyar. Potser algun socialista que recorda els temps passats quan el PSC era un magnífic partit catalanista amb líders excel·lents, mentre ara ha quedat reduit a una agrupació provincial del PSOE dirigida per un supervisor bilingüe a les ordres de Madrid, un ex-ministre destituït que gosa aspirar a ser President de la Generalitat? Doncs ni això tampoc per una majoria. Aquest autor no té prou coneixement actual dels Catalans pel carrer, de qualsevol llengua, per saber què desitgen o esperen més que qualsevol altra cosa, probablement allunyats i indiferents als Ideals formulats per alguns partits. Hi deu haver gent, no obstant, que sí que saben com assabentar-se’n.

Desitjant la millor fortuna al Partits verdaderament Catalans, les aliances que puguin arribar a formar, i els desitjos que quedin satisfets,

Joan Gil

Tags: Eleccions Americanes, Eleccions Catalanes, Ex-President Donald Trump, Motius dels Votants, President Joe Biden

Somni de les dones enlloc de…

Dones lluitadores pel sufragi honorades a segells dels USA

Suffragists parade down Fifth Avenue, 1917.
Advocates march in October 1917, displaying placards containing the signatures of more than one million New York women demanding the vote.
The New York Times Photo Archives

Per fer un canvi, aquest post ofereix la història del final victoriós però extraordinari de la dura lluita de les organitzacions femenines americanes per obtenir el dret al vot. Està basat en articles i reportatges de televisió poc coneguts, però tot el que surt aquí va passar de debò, per sorprenent com sembli. Després d’esforços heroics per obtenir el dret al vot, el 18 Agost 1920, un petit i poc conegut Estat nord-americà va ratificar contra totes les expectacions el canvi constitucional que faria possible i obligatori el vot femení per sempre a totes les jurisdictions nord-americanes: l’ESMENA XIX de la Constitució Federal dels EUA. Com que el tema de reformar les Constitucions sembla interessar molta gent a Catalunya, potser algú voldria saber com es pot fer amb èxit  a aquest país d’ençà del 4 Març 1789.  Les dones “sufragistes” havien entès que per guanyar i obtenir el dret a votar, calia canviar la Constitució i ho van aconseguir. El lector quedarà convençut que canviar la Constitució és extraordinàriament difícil, però possible. Després de la gran Revolució de 1776 contra la Monarquia Britànica i la subseqüent victòria i independència, hom va instal·lar a les 13 províncies originals americanes governs semi-independents amb una mena de lligam molt feble, una Confederació,  representada per un Parlament i un President amb mandat per un any (tots dos a Nova York).  El desastre que va seguir es va fer palès immediatament però fins 1789 els pares fundadors no van aconseguir reunir a Filadèlfia representants de tots els 13 estats que hi havia en aquell temps per poder formar una Assemblea Constituent, de la què va sortir la tan estimada, primera i darrera Constitució dels EU existent fins el dia d’avui. Els estats seguirien essent no pas independents, però lliures i co-sobirans amb el nou govern federal. Tots van votar lliurement i sense coerció per acceptar-ho enlloc dels Estats Confederats d’Amèrica clarament fallits.

Ara bé: el món es gira molt de pressa i probablement arribarien amb el temps coses noves i perilloses encara desconegudes l’any 1789. On trobar l‘autoritat per regular-les?  Van decidir que el text original no es tocaria mai, però van introduir un sistema en forma d‘Esmenes identificades amb números llatins que es podrien afegir o treure, cosa que permetria anar clarificant o introduint a la Constitució coses noves però sense haver de tocar mai el text original. Aquestes Esmenes esdevindrien per tots els efectes parts integrals de la Constitució.  Van començar aviat. Un dels pares fundadors de la nova Constitució havia determinat que el text no oferia prous garanties individuals per protegir els ciutadans del poder excessiu dels jutges, policies, governs… i els diputats que gairebé eren els mateixos que acabaven d’escriure la Constitució original, hi van introduir ben de pressa les ESMENES I fins X, col·lectivament designades BILL of RIGHTS, en els nostres dies el centre sacrosant del Constitucionalisme i la devoció dels Americans a la llibertat descrita a la seva Constitució.

És molt difícil aprovar una Esmena. La que va atorgar finalment el vots a les dones seria l’ESMENA XIX. El dia d’avui n’hi ha només XXVII  a la Constitució. Els Congressistes no s’han privat mai de proposar contínuament noves Esmenes. Imagineu l’èxit que podrien tenir! Des del Segle XVIII han introduït al Congrés 11,848 propostes d’Esmenes noves, pero és molt difícil convèncer els Congressistes. Per cloure el tema, només cal exposar què cal fer per ratificar una nova Esmena,  cosa tan difícil que molts decideixen deixar-ho córrer. I de pas, fer notar que fins el dia d’avui, només una sola Esmena, la XVIII, que molt absurdament havia prohibit als ciutadans beure begudes alcohòliques, ha estat mai eliminada.

De primer, cal presentar el text de la futura Esmena breument escrit i en bon Anglès a les dues Cambres del Congrés dels EUA, el Senat i la Cambra de Representants. (Cal notar i recordar aquí que els Congressos (Parlaments) dels Estats individuals són també, amb una sola excepció, bicamerals i funcionen de forma semblant). Aleshores comença la regla dels 2/3: cadascuna de les dues càmeres tant les federals com les estatals han d’aprovar l’esmena amb una majoria de 2/3, i cal recordar que cap congrés estatal té cap obligació d’examinar i votar l’esmena sinó que poden llençar-la a les escombraries, però si accepten votar per ratificar també han de treure 2/3 der vots positius per separat dels vots tant dels senadors com dels representants. Això es repeteix amb cadascun dels 50 estats que hi ha actualment (en 1920 n’hi havia menys). Per declarar l’Esmena ratificada, necessita sumar una altra vegada  2/3  ratificacions de tots els 50 estats, no sols del que s’havien dignat votar. Hi ha un període màxim de 7 anys i si una Esmena no ha pogut ser ratificada en aquest temps, ja ha fracassat (hi ha Estats que no accepten aquest límit de 7 anys). Una petita nota: enlloc de fer votar a les dues Cambres de cada estat fins arribar als 2/3, també seria possible convocar un parlament constituent per acceptar l’Esmena, com el que va escriure la primera Constitució, però ningú ha gosat mai fer-ho. Ni probablement gosarà. Qui sap què decidiria fer una Assemblea constituent?

Jo no vull que la meva filla es faci votant

La lluita per permetre votar a totes les dones: començament.

La lluita va començar fa molt de temps, sens dubte ja al segle XVII, molt durament però amb èxit molt limitat i oposició general de la majoria de governs i ciutadans, contents de poder seguir dominant les seves dones. Els primers

grans èxits van tenir lloc a la Gran Bretanya més que als EUA. La raó per la qual els moviments de dones van trigar massa a impossar-se als segle XIX era molt clara: la falta d’unitat al voltant d’un sol problema. Resultava que cada grup es preocupava per coses massa diferents: l’esclavitud sobre tot, les immigracions d’estrangers no blancs, la condició dels treballadors industrials, els nens, la salut pública, les guerres, i no podien posar-se d’acord en només un sol problema, encara que les desfilades de dones ben vestides o amb carrosseries eren les que despertaven més interès públic com formes d’entreteniment. També era fàcil imaginar què deien sovint els homes: que no, perquè per damunt de tot, un marit i una dona eren una unitat inseparable que quedaria destruïda si tots dos votaven, que no tindrien temps per cuidar els menuts que en patirien molt, que aquestes mares irresponsables no cuidarien la casa com cal ni sabrien cuinar bé, que les dones no tenien suficient aprenentatge per entendre problemes polítics (potser afegint que la majoria eren tontes), que les marxes demostraven les males maneres i falta d’educació, que atacaven els policies que només volien protegir-les, que calia vigilar-les per falta de moral sexual, … sempre igual, sempre el mateix, defensant punts de vista expressats a diaris, llibres i conferències que eren inatacables i invencibles. Les dones manifestants, sovint anomenades sufragettes organitzaven també sessions informatives, conferències, articles i contestaven, però acabaven sempre perdent malgrat tots els esforços. Però estava clar que el moviment malgrat totes les baralles internes no afluixava i era molt fort. Calia esperar i seguint fent el mateix, al començament de forma molt feble i respectuosa, al final alçant la veu, usant pancartes i fins i tot anant a la presó. Tenien raó:  l’obligació seva era acabar guanyant i no hi havia cap altra opció. Cal reconèixer també que hi va haver grups polítics que sí que van acceptar molt aviat la igualtat dels sexes. Als EUA sembla ser veritat que les dones ja van participar a les primeres eleccions després de la Revolució anti-britànica, però es veu que van perdre el dret. Certes regions a Europa i als EUA també van acceptar la igualtat fàcilment (molts estats com ara Califòrnia o Kansas i alguns altres). Al final de la Primera Guerra Mundial les dones prominents del grup (la gran Susan B. Anthony, (foto adjunta) Elizabeth Cody Stanton i Lucretia Mott) van obrir el camí proposant una esmena constitucional que atorgaria el dret sagrat i permanent de votar. Van trobar Congressistes simpatitzants a les dues cambres del Congrés dels EUA, un text fou sotmès al Congrés i un primer trist vot per la ratificació en un sinistre i poc-amistós Washington DC de l’any 1918 va tenir lloc sense suport del President Wilson.  Ai las, quina nova batzacada tan forta van tornar a rebre!

La Batalla memorable per la Ratificació de l’Esmena XIX va esclatar. Es veu que no s’ho van prendre seriosament ni els Congressistes de Washington ni el President Woodrow Wilson, que es va declarar en contra i la proposta fou rebutjada per les dues cambres amb poca discussió. Al final el Comitè de les dones va aconseguir que el projecte fos sotmès una altra vegada i acceptat pels 2/3 de les dues Cambres i enviat als Parlaments dels Estats a veure si el ratificaven (o no, com es pensava tothom). En un moment donat, les dirigents dels grups de les dones van aconseguir ser rebudes per Wilson, que es va disculpar per la seva actitud l’any anterior, però que ara ja les suportava sense dubtes. En qualsevol cas, la proposta d’Esmena XIX havia estat introduïda formalment i el Congrés dels EUA havia tornat a votar ratificant-la la aquesta segona vegada per 2/3 parts dels Senat i també de la Cambra de Representants i ja estava en marxa i tots els Estats que volguessin podien votar per ratificar-la (o no) i ja estava en marxa. Ja havien començat i tot seria un problema d’aconseguir que 2/3 dels Estats votessin per la Recomanació aprovada per 2/3 dels membres com alguns ja havien fet i ja estava. En realitat tot anava molt malament. En aquell moment hi havia menys Estats que ara, però per tenir 2/3 en calien 36, que va esdevenir el número màgic però eren molts Estats tal com estava el clima. De fet, les senyores van fer notar al Sr. President que Delaware acabava de rebutjar la ratificació com havien fet recentment altres (començant amb Geòrgia i Alabama)  i 3 estats (Florida, Vermont i Connecticut) simplement es van negar a votar com era el seu dret per tal d’evitar baralles internes. Les senyores amb les seves grans discussions, actes públics i diverses accions havien aconseguit 35 ratificacions d’estats però és que en calien 36 i si no en treien una més, anys de lluita i esforç s’anirien d’orris. I sap què, Sr President Wilson, ara ja no queden més que dos estats per votar, Carolina del Nord i Tennessee, on tothom ens veu com perdedores i així s’acabarà tot després d’anys de lluita, empresonaments i diners. Què hem de fer, Sr President?

El Pr. Wilson va reconèixer que la situació era delicada, però va proposar que les lluitadores anessin a Tennessee, on els seus Demòcrates tenien la majoria. Les dones es van molestar. Tennessee era un estat del Sud, sempre en contra d’elles, on totes les enquestes sortien en contra, on no hi hauria res a fer. I a Carolina del Nord seria encara pitjor. D’on traurien l’Estat número 36 que calia per salvar-ho tot, Sr. President? No se li acudia res més? És que Wilson acabava de guanyar la Guerra Mundial. Segur que el Sr President Wilson les va acomiadar desitjant  bona sort i bon viatge cap a Nashville, capital del gran Estat de Tennessee, on potser ja les estaven esperant, perquè volien votar. Les esperava una guerra sense perdó ni treva, perquè en qualsevol cas es tractava del final de la lluita pel vot femení tant si guanyava com si perdia, i tothom ho havia entès.

Homes en contra

No seria una guerra violenta, perquè les dones això no ho feien, però sí que seria una guerra. Van llogar habitacions a un bon Hotel. Faltaven pocs dies pel vot. El Senat va votar aviat donant una gran majoria per Sí, però el problema no era el Senat sinó la Cambra dels Representants, que eren els representants directes d’un poble que estava molt dividit. No arribarien mai als 2/3. Les senyores van organitzar marxes amb uniforms i música pel carrer, van donar conferències, van discutir amb qui ho volgués. Els venedors de flors, per fer diners, havien inventat vendre roses vermelles als homes que afavorien la ratificació, roses blanques als que estaven en contra. No es parlava de res més a la ciutat però hi havia qui pujava el to, cosa que les senyores també feien. Es van pensar que tot anava bé i que potser se’n sortirien, però aleshores un grup de senyores adversàries d’una societat femenina contrària al vot de les dones (que havia existit també des de feia anys) es va presentar a un altre Hotel. Feia unes poques setmanes per casualitat que una altra esmena (la XVIII) havia estat aprovada  establint (absurdament) la llei seca amb prohibició absoluta de vendre i beure alcohol, cosa contra la qual estava tothom i desvergonyides com eren, aquelles donotes van organitzar una mena de bar al seu Hotel oferint begudes alcohòliques prohibides de franc a tots els parlamentaris que estiguessin contra la ratificació, cosa completament il·legal que no obstant comptava amb suport universal. Fou un cop molt dur. Els comptes de les dones indicaven que només els faltaven dos miserables vots a la Cambra Baixa per guanyar finalment l’Estat Nr. 36, però no hi havia forma de convèncer els Srs Representants. Amb les baralles i queixes, el vot fou retardat 9 dies, però aquell 18 d’Agost de 1920, el de la trobada amb el destí (que acabaria sent qualificat de tragicòmic) va arribar. Les dones van seure a la tribuna amb cares molt llargues. Que el Senat ja hagués votat Sí amb 2/3 de majoria no interessava a cap Diputat de la Cambra Baixa. Eren ells qui tindrien la darrera paraula sense remei. Les visitants sabien que perdrien… per dos vots i eren impotents per fer res. Ja ho havien provat tot.  35 estats havien ratificat, però ara el que feia falta s’hi negava només per 2 vots de la Cambra de Representants i l’esforç i les llàgrimes de tants anys serien per res. Tants anys de feina perduts només per dos vots a l’Estat Nr. 36. No hi havia dret.

Havia passat una cosa de la què elles no en sabien res. Un dels representants hostils era un xicot jove de 24 anys que parlava amb convicció i alçava molt la veu, i aquell dia acabava de rebre una carta de la seva mare que vivia al camp. Segons sembla, li deia que ella ja havia llegit als diaris que el seu fill, que ella es pensava que estimava la mare, s’havia pronunciat contra el vot de les dones i que era un fill desvergonyit que insultava la seva mare i volia dir que dones no tenien els mateixos drets com homes, i que ella no s’havia esperat aquest tracte i no calia que tornés mai més a casa, fill desagraït. El parlamentari es va passar hores mirant de digerir aquesta carta, però al final va decidir obeir. Ell va votar inesperadament que sí a la ratificació. Les dones espectadores ho van celebrar molt, però no quedava res resolt perquè encara els faltava un sol vot, només un, o anys de treball i devoció quedarien perduts per sempre. La votació en veu alta va continuar. Quan es va acabar finalment,  les dones van entendre que havien perdut i que el dret a votar trigaria molts anys a arribar, degut a la manca d’un sol vot entre 36 Estats! Quina tristor i quina angoixa, potser amb llàgrimes. Però aleshores… Hi ha coses (poques) que el Cel no permet.

Miracle, miracle, miracle! L’Speaker de la Cambra Baixa, que havia presidit durant el vot, es va alçar abans de tancar la Sessió, com es fa sempre, preguntant si tots els diputats havien tingut l’oportunitat de votar, que és una rutina després d’un vot a veu alçada.  Un dels Representants adversaris al vot femení, que semblava molt despistat, va aixecar la mà. No. Ell no havia pogut votar i volia fer-ho. S’ho havia pensat molt i havia decidit votar SÍ a favor de la ratificació. No hi ha naturalment cap enregistrament electrònic, però segur que el crit d’estupefacció i joia de les noies i dones presents en aquell moment va arribar i potser perforar el Cel. Desesperació i triomf apocalíptic separats només per un minut! L’Esmena XIX de la Constitució federal havia quedat ratificada pel 36è Estat, com manava la Constitució. El cas quedava tancat i les dones Americanes acabaven de guanyar per sempre el dret a votar.

Final. Molta gent es pensa que el Secretari d’Estat de Washington només s’ocupa dels Afers Estrangers, però hi ha Secretaris d’Estat a tots els Estats i tenen la responsabilitat de vigilar les eleccions. Una setmana després de l’esdeveniment, el 26 d’Agost de 1920 el Secretari d’Estat Bainbridge Colby va invitar al seu despatx oficial les vencedores triomfants principals a fer-se una foto amb ell i la Proclamació.  Duia a la mà un document gran molt maco amb lletra elegant i dibuixos fent saber a tot el país que l’Esmena XIX, havent estat ratificada com demana la Constitució dels EUA, totes les dones de nacionalitat  nord-americana havien adquirit el dret inviolable i il·limitat de votar a totes les eleccions que tinguessin lloc als Estats i Territoris de la nació. Va firmar en públic l’ordre afegint-hi a més un gran segell amb relleu. Deu estar a l’Arxiu Nacional. Era encara el mes d’Agost, pero el Novembre amb la primera elecció ja estava a la cantonada.

L’hora de la Victoria Final

Tot no quedava resolt, però les autoritats podrien anar resolvent-lo amb el temps. Per exemple, aquestes lluitadores pel dret a votar, com després les que ho van fer pels drets de les dones en general, s’havien oblidat de les dones negres. De fet, hi va haver llocs on no obstant el canvi constitucional  no deixaven entrar a votar a les negres, hispanes, xineses o japoneses. Igual amb les dones indígenes nord-americanes, malgrat que tots els membres de les nacions indígenes estaven a punt de ser finalment reconeguts com a membres i ciutadans de la societat americana, com també era el seu dret.

Joan Gil

Tags: Esmenes Constitucionals, Lluita pel vot de les dones, President Wilson, Reforma de la Constitució, Tennessee

Un metge a un dels grans centres hospitalaris de l’Estat de Nova York porta temps discutint-lo i ho ha practicat ja  moltes vegades amb èxit. De fet no té res de nou perquè ja es fa en certs casos, per exemple per ajudar una dona jove a tenir un fill després de superar tractament per un càncer i altres casos similars (seguiu llegint sisplau: la primera part del tractament es començaria abans de la quemoteràpia i/o irradiació i la reactivació fol·licular  i extensió del període reproductiu vindria després de curar el càncer). Aquest metge prominent ja ha intentat introduir la seva proposta als EUA i amb més èxit al Regne Unit, però ha topat sempre amb alguna organització professional mèdica pronunciant amb irritació la condemnació final que no accepta resposta: Ningú té dret a operar una persona que no està malalta. Prou.
Vet aquí com aniria el tractament proposat:

Als Estats Units l’edat de la menopausa més freqüent són els 51 anys, però és variable depenent de factors no sempre ben entesos i la majoria de casos es donarien entre els 45-51. A altres països podria ser diferent i no és cap malaltia. La menopausa marca la fi definitiva dels anys reproductius, perquè cessa per sempre l’alliberament o descàrrega d’òvuls dintre del conducte que els duria a la matriu, aturant de forma irreversible per sempre la capacitat reproductiva. No és aquest el lloc de discutir la funció complicada hormonal de la que depèn això, però aquest episodi de descàrrega ovular s’inicia el primer dia de fertilitat d’una dona encara adolescent, es reprodueix més o menys regularment al dia 14 cada mes següent i s’acaba el dia de la menopausa molts anys després. Les nenes neixen amb un nombre enorme d’òvuls situats sempre dintre d’un fòl·licle, un dels quals  ha d’arribar a la superfície de l’ovari i ser trencat per alliberar l’òvul contingut dintre, obrint el període de pocs dies quan la fecundació és possible. Les nenes venen al món amb moltíssims més òvuls dels que són necessaris i pocs d’ells arriben a ser activats; el nombre dels fòl·licles en bones condicions que poden ser activats va disminuint amb el temps i esdevé molt petit quan s’acosta la menopausa, que farà desaparèixer els fòl·licles activats i per tant els òvuls que poden ser alliberats. Sense òvuls, els anys reproductius haurien acabat per sempre. Llegint i entenent aquest procés, hom comprèn com un cirurgià especialitzat en tècniques reproductives pot endarrerir la menopausa per anys.

El procés ha de ser iniciat durant el període quan reproducció és encara possible en la dona, és a dir a anys abans de la menopausa, quan encara queden molts fòl·licles actius en bona condició. Un dels dos ovaris o simplement una part d’un, ha de ser remogut i congelat,  cosa que el metge pot fer guiat per instruments sense necessitat d’obrir l’abdomen com calia fer anys abans. Aquest òrgan serà guardat i mantingut en vida fins que la donant estigui arribant a la menopausa anys després i el torni a necessitar, quan el cirurgià el tornarà a introduir al cos. Si aquest ovari inicia la seva funció normalment, l’alliberament mensual d’òvuls i per tant la capacitat reproductiva seran restaurades per períodes variables d’anys sense cap anomalia, i la manopausa seria retardada per alguns anys.

Quants temps duraran aquests anys suplementaris? Depèn simplement del nombre de fòl·licles en bona condició que hi havia a l’ovari remogut. La gent que ho ha estudiat, diu que si l’ovari ha estat extret quan la dona era jove, potser de 30 anys, almenys 80%  dels fòl·licles estarien en bona condició i la dona podria viure potser 10 anys més sense menopausa amb regles com les d’abans.  En canvi si la primera intervenció per obtenir teixit de l’ovari es fa ja prop de la menopausa, amb 40 anys, el nombre de fòl·licles bons està ja molt reduït, com sembla lògic i la dona potser en podria treure només 2 o 3 anys de continuació de les regles. Potser cal aclarir que l’extirpació, temporal o final, d’un sol ovari no té cap conseqüència per a la malalta, com no en té extirpar per exemple un dels dos ronyons amb què tots naixem. Un altre punt, és que alguns metges practicants consideren que aquest procediment probablement podria ser millorat amb recerca, de fet estenent més encara el període de temps reproductiu guanyat.

Reflexions. Fer aquesta operació per protegir o restaurar la fertilitat perduda, hom no topa amb cap objecció, però sí en canvi quan es practica a una dona que no sembla malalta i està motivada esperant altres beneficis. Probablement cap assegurança acceptaria pagar el preu del tractament.  Però és legítim dir que és capritxosa la persona que demana una cosa que a ella li és important?  La vida social no pot ser més complicada ni estar en mans de la gent més difícil. Haver d’endarrerir un embaràs desitjat però impossible per les circumstàncies laborals o familiars del moment ha passat a moltes dones professionals, però les malaltes sovint es queixen també dels problemes i manifestacions que acompanyen els mesos de la menopausa, que no és cap malaltia però acaba duent moltes dones a la consulta del metge. I aquesta proposta és sens dubte un tema capaç d’atiar discussions comparables a les que han acompanyat en els nostres dies l’avortament, els canvis de sexe, les píndoles contra l’embaràs, les pràctiques sexuals, els condoms, la fecundació artificial, els embarassos surrogats,… Són problemes que hi ha qui els considera importants mentre que altres preferirien que la gent es preocupés només dels seus problemes personals. La demanda de sotmetre’s a aquest procediment sovint serà la conseqüència d’un problema reproductiu, però cal pensar de debò que no està justificat quan es tracti només de passar un nombre d’anys addicionals sense menopausa?

Joan Gil

Tags: Menopausa, Reproducció femenina, Retard de Menopausa

Las Vegas és una ciutat mundialment famosa però sap tothom perquè i on està? Amb un màxim variable d’uns 620,000 habitants no és massa gran però té més gratacels i rep mes turistes que moltes metròpolis, amb un aeroport amb molt tràfic. Està situada a la intersecció entre Nevada, California del Nord i Arizona, geogràficament dintre el desert de Mojave i prop del gran Hoover Dam sobre el gran Riu Colorado. Qui vulgui, pot mirar un mapa més avall. Perquè van fundar una ciutat al mig d’un desert tan gran? Potser per poder bastir i fer diners amb les atraccions per turistes? La seva història va començar l’any 1822, enmig de tensions ja creixents entre el Nord i el Sud dels EUA a un lloc que encara pertanyia a Mèxic, gràcies a un explorador mexicà anomenat Rafael Rivera, la memòria del qual és molt celebrada a Las Vegas, que enviava dades sobre llocs que descobria i detalls geogràfics a una nova societat geogràfica nord-americana que publicava mapes d’una regió molt poc coneguda. En el temps de la descoberta, en Rivera estava treballant per un comerciant de nacionalitat espanyola, co-fundador de la ciutat, Antonio Araujo que es dirigia al cap d’una caravana de 60 vagons carregats d’articles comercials propietat seva a la costa californiana. Calia travessar tot sol una part del gran desert de Mojave, molt perillós, i havia contractat en Rivera que sabia com arribar amb vida a la costa Pacifica californiana.

Potser el lector es pregunta perquè calia en aquella regió organitzar caravanes tan grans carregades d’articles generals per vendre. Fins i tot després que els Americans van adquirir de França l’immens territori (Louisiana Purchase) comprat de Napoleó, no hi havia encara cap o molt poques comunicacions entre els EUA a l’Atlántic i la costa del Pacífic, no obstant els molts vaixells interessats en el comerç que arribaven a tota la costa oest buscant i trobant articles rars i preuats, pels que pagaven be í que n’hi havia molts. El problema el tenien els ja residents blancs i potser els indígenes que trobaven moltes coses de tota mena per vendre molt cares als mariners negociants guanyant diners però malgrat omplir-se les butxaques no podien gastar els diners perquè no arribaven articles de l’Est. No podien usar per res els diners que tenien. Per això existien caravanes comercials interessades cap al Pacífic com la del Sr Araujo, esperant també omplir-se les butxaques.

En Rafael Rivera cavalcant tot sol cap al Nord en llarg d’un petit riu, va arribar a un lloc on el riu feia un meandre creant un lloc molt agradable amb aigua fresca, arbres, plantes i agricultura, cosa que els Castellans anomenen una Vega. En Rivera va trobar també, com semblava en aquell temps molt més important,  revifar, reobrir o establir camins nous o carreteres abandonades però segures per viatjants, obrint finalment l’àrea a visitants i viatgers. Las Vegas estava habitada per molts residents de la nació indígena Paiutes del Sud, que hi residien des de feia uns 10,000 anys, gent amb bona cultura agrícola i domèstica que anirien desapareixent aviat, eren membres de l’ètnia Pueblo que incloïa la majoria indígena del Sud-oest, i eren molt pacífics i treballadors. Així Las Vegas va aparèixer als mapes i els indígenes foren abandonats sense blancs per uns dos anys quan els colons van arribar i començar a fer de les seves en una forma extraordinària que semblava resumir i explicar els grans conflictes americans dels segles XIX, XX i potser XXI.

No és fàcil estar segurs de com la invasió d’europeus va començar, però probablement va ser la notícia que hom havia trobat or i plata a la regió (eren jaciments petits que aviat s’esgotaven, pero encara queden algunes mines obertes a la regió)). Amb això van aparèixer els primers nouvinguts, sempre homes solters, forts i durs, que aviat van trobar qui els oferís esbarjo de la forma que ells esperaven. Algunes mines van quedar obertes i van seguir afavorint la ciutat que creixia cada dia més i rebia més miners buscant els entreteniments de sempre: jocs de fortuna i apostes, alcohol, música i teatres, companyia femenina, armes. Semblava una ciutat de l’Oest com n’hi havia moltes. Milionaris mormons d’Utah van establir algunes línies modestes de tren entre Salt Lake City i Las Vegas i bancs i la ciutat va començar a créixer seriosament.

L’any 1905 fou molt important per la inauguració del servei d’un ferrocarril californià que completava una xarxa ferroviària important. L’ocasió fou aprofitada per incorporar Las Vegas com un municipi de l’estat de Nevada. La ciutat va organitzar per primera vegada la distribució de l’aigua (vivien a un desert!) i tot va millorar. Però parlant de l’aigua, el Govern Federal en preparava una de molt grossa: la construcció prop de Las Vegas del Hoover Dam, la presa enorme situada dintre de l’estat d’Arizona, a uns 50 qm de Las Vegas considerada en aquell temps com una de les meravelles del món modern, que creava el llac artificial Meade i esdevenia l’origen d’un sistema de distribució d’aigua i d’una central hidroelèctrica molt important (actualment en crisi degut a l’escalfament global; el Govern Federal, fart de les queixes i baralles constants de cinc estats sobre l’aigua del Riu Coloraels do va acomiadar de mala manera, assignant-los una quantitat fixa d’aigua i dissolvent l’entitat col·lectiva negociadora que tenien. Que se les arreglin entre ells com vulguin!). En qualsevol cas ja hi hauria finalment aigua per a tothom.  Les obres del Hoover Dam van començar en 1911 i van durar fins el 1931. Van canviar moltes coses. Van prohibir els casinos de joc per preservar els diners dels  treballadors aliens que necessitaven fins el 1931 amb els resultats dubtosos que cal sospitar. És que no tots els jocs d’atzar són sempre d’atzar.

L’arribada al Hoover de milers de treballadors joves solters que anaven a Les Vegas a la recerca de l’entreteniment i relaxació (les obres eren molt perilloses) que necessitaven van ajudar molt el negoci de la ciutat. La ciutat anava creixent. Després de la II Guerra Mundial el Govern Federal va començar a ficar-se en massa coses, però el turisme anava millorant. La Mafia atreta pel negoci (joc, dones, diners i moltes més oportunitats que a Nova York)  va presentar-se i va acabar dominant la ciutat i els funcionaris i policies amb suborns. Ningú podia vigilar les sales de joc.  Per primera vegada van començar a construir alguns hotels grans, però no eren cap destinació per famílies. Ara que sí que tenien idees. Els federals després de la guerra van començar a fer experiments a l’aire lliure fent explotar bombes atòmiques al desert a llocs visibles des de Las Vegas, i els encarregats del turisme en van fer propaganda per anys, anunciant els dies de la pròxima explosió que es podia observar des de balcons. Però al final van ser prohibides per sempre  a l’aire lliure, limitant-les a sota terra.
L’any 1956 un home extraordinari, gran enginyer i multimilionari anomenat Howard Hughes va arribar com molts altres, per casualitat, a passar uns dies a un Hotel i s’hi va quedar per sempre. Hughes, un senyor  bastant desequilibrat, però sempre molt bon home, un enginyer  fantàstic que va crear i dirigir una gran companyia aeroespacial encara important avui en dia,  i produïa armes de guerra, havia desenvolupat al final de la guerra l’hidroavió aquàtic més gran de la història (es pot visitar a un dels ports de Los Angeles) i com que ningú gosava ficar-s´hi per fer de pilot, ho va fer ell mateix. Per primera i darrera vegada l’avió es va alçar uns quants metres i va tornar a aterrir (o com es digui) sobre l’aigua. Com que l’Hotel Desert Inn on vivia li agradava, Hughes se’l va comprar i s’hi quedaria dintre l’habitació fins la seva mort, rebent molt poca gent, al final ningú. Sembla difícil no trobar una certa similitud entre Howard Hughes i Elon Musk. Ai, quants casos d’un espectre de l’autisme amb intel·ligència superior i incapacitat per fer contacte social hi ha pel món! Mentre tant Hughes va seguir treballant canviant el caràcter de la ciutat donant uns 300 milions (una fortuna immensa en aquells temps) volent fer-ne una ciutat cosmopolita i potser fins i tot atractiva per famílies, amb un centre turístic. Las Vegas va deixar de ser una altra ciutat de l’Oest amb vicis. Era un nou camí que va canviar moltes coses però fou acceptat només a mitges. Hi havia qui volia fer més diners.

Els grans Hotels van començar a aparèixer, el primer potser el famós Flamingo (que probablement ha desaparegut), bastit sota la direcció del temut  Bugsy Siegel, un Mafiós molt poderós (tot això s’ha vist al cine, com gairebé tot en aquest article). S’havia acabat la guerra Mundial i hi havia diners per tot arreu, inclosa la indústria turística. Interessant és també el cas de Frank Sinatra amb el seu Rat Pack. Ell, com altres artistes mundialment famosos, per molts anys s’havia quasi retirat a Las Vegas treballant-hi exclusivament, com molts altres famosos per anys a petits locals (sí, petits) però explicant als empresaris que estaria bé tenir més hotels grans amb sales de teatre o revista, restaurants cars, cambreres amb vestits atractius escaients i sales de joc i ja no li caldria quedar-s’hi per sempre. Al final molts hi van estar d’acord i els grans hotels amb sales de joc i escenaris es van multiplicar com bolets. L’Strip era una mena de suburbi d’entreteniment tocant a la ciutat. Las Vegas va intentar integrar-lo però l’estat de Nevada li ho va fer impossible i segueix essent part del Comtat.  En l’actualitat Elon Musk posseeix una companyia per perforar túnels, que n’està completant un de directe per cotxes entre l’aeroport i l’Strip, per evitar el tràfic i arribar més depressa.  Tornant a Sinatra, algun lector se sorprendrà llegint que l’home era un partidari molt fort i determinat de la igualtat entre negres i blancs, que havia admès al seu grup l’artista negre Sam Davis i va muntar un cop un gran escàndol fins que el company de color fos admès a un hotel per blancs, i va acabar embolicat en altres incidents similars.

Què portaria el futur a la Ciutat ja esplendorosa i triomfant de Las Vegas? Potser un Camp de Fútbol, o més piscines, o més reproduccions de la Torre Eiffel, la tomba de Tutankhamon, monuments romans, piràmides o de Palaus Francesos? No cal anar enlloc per visitar tots aquests llocs culturals. Pujades i baixades (com la crisi econòmica de després de l’any 2,000 que els va fer molt de mal, perquè ningú tenia diners per anar a gastar-los? Passa cada vegada que hi ha una recessió, que no es freqüent). Mireu també quina desgràcia tan horrorosa i esfereïdora fou coneguda a tot el món i va tenir lloc l’Octubre de 2017. Un adult desgraciat, diguem-ne pietosament malalt del cap sense diagnòstic, va llogar una habitació a l’Hotel Mandalay Bay. A l’exterior, més avall, a una mena de pati o jardí feien un concert de música moderna per molts turistes asseguts a cadires, els quals donaven l’esquena a qui havia vingut a assassinar-los.  L’home va desmuntar el vidre de la seva habitació per poder apuntar millor i va treure de la maleta un fusell d’assalt semiautomàtic com els que venen a les botigues, que vol dir que només disparava una bala cada cop que es premia el gallet. L’exèrcit  havia aconseguit fer prohibir els fusells completament automàtics que disparen ràfagues de trets sense aturar-se. L’assassí, no obstant, havia aconseguit comprar un dispositiu (perfectament legal als EUA) que permet transformar un fusell semi-automàtic en un de completament automàtic com els que s’utilitzen a la guerra. L’home va apuntar des de la finestra a les esquenes dels visitants del concert amb el seu automàtic. En va matar 60 i en va ferir 867, tots gent que ell no coneixia ni li havien fet cap mal. Va durar només minuts. Quan l’home va sentir policies acostant-se a la porta de la seva habitació, va girar una arma i es va suicidar. Ningú va saber mai ni entendre res de res.

La recepta evident sense paral·lel de la ciutat: l’ Excés temptador ofert per poc temps, a preus accessibles

Penseu per un moment un home patint d’una Diabetis greu i sotmès a una dieta molt dura que anant pel carrer de sobte es troba cara a cara amb un aparador d’un forn ple de dolços meravellosos,  llaminadures, pastissos i patint no es pot aguantar veient davant seu la fruita prohibida tan accessible. Probablement molts lectors, sobretot els de certa edat han vist pel·lícules, programes de TV i llegit articles de revista o diari sobre Las Vegas, una ciutat on tothom pot satisfer els seus desitjos més amagats i foscos, potser prohibits o altrament impossibles sense avergonyir-se’n si vol, al costat mateix de la seva muller, on pot viure a una habitació d’hotel de somni, pujar a un monorail o un cavall, llogar un cotxe a la porta de l’hotel i potser viatjar pel desert, veure gent famosa, banyar-se a les millors piscines, menjar àpats de somni, passejar-se per una sala de joc o una taula de restaurant codejant-se amb cambreres maques poc vestides, veure museus, veure o fumar coses de qualsevol preu, veure strip-tease, comprar vestits o roba interior escandalosa, qualsevol cosa en aquesta línia, gairebé sense límit, … sempre que pugui pagar el dia de la sortida. Fa uns anys hi havia a tot arreu cartells anunciant divorcis ràpids i casaments immediats oferts fins i tot a gent visiblement torrada. Sembla no obstant que l’Estat de Nevada va reconèixer problemes i queixes serioses amb això del matrimoni i la seva dissolució, que té massa conseqüències i ara hi ha restriccions, per exemple una obligació d’un període (bastant breu) de residència abans del divorci. Nevada és un dels pocs llocs a Amèrica on la prostitució és legal i a vegades s’havien vist edificis de la branca separats amb grans anuncis. I és molt fàcil veure artistes famosos, o futbol com el Barça, o tenistes, o qualsevol altra cosa.

I si algú no pot resistir tantes temptacions, doncs ja sap, pero l’excés no és mai bo, sinó més aviat perillós i dura massa poc temps pels diners que  costa.  L’autor d’aquest resum no ha visitat mai Las Vegas. A més, el vol és molt llarg.

Joan Gil

Em permeto afegir una foto meva ensenyant a la mà una còpia de la meva darrera novel·la en anglès, After the Water Level Rose  (Després de la Pujada del Nivell de l’Aigua) per si a algú l’interessa. Està molt bé de preu i és fàcil trobar-la, en paper o pantalla La primera de les set històries  breus descriu què passarà a les ciutats inundades per l’escalfament global a una ciutat Costanera al segle XXII. Una altra història (verdadera) recorda què li va passar (de debò) a una parella després de l’entrada dels franquistes a Barcelona el Gener de 1939

Tags: Hoover Dam, Howard Hughes, Las Vegas, Mead Lake, Nevada

Fa molt de temps que hom utilitzava el mot senilitat per referir-se a la deterioració de les capacitats intel·lectuals dels seniors. Els Trumpistes, que constantment acusen el President Biden de ser senil a tots els seus discursos, programes de ràdio i TV, publicacions i molt més, cosa que faria possible i necessari el return triomfal de Trump a la Casa Blanca per tal de salvar el país, no saben que aquesta expressió ja no s’utilitza perquè designava simplement una forma inicial lleugera de demència i no és tolerable que una condició incurable greu s’atribueixi amb tanta lleugeresa sense que un metge ho hagi  aprovat abans. La forma més freqüent de demència és sens dubte la Malaltia d’Alzheimer, de causa final desconeguda, no obstant observacions recents, encara que hi ha almenys cinc malalties neurològiques sense relació amb l’Alzheimer´s que a vegades produeixen demències similars, en general igual de greus, amb rares excepcions de possible millores. Els Trumpistes diuen que els freqüents errors públics i patinades de Biden, així com els seus problemes amb la veu i la forma com camina, són còmics i segueixen ensenyant-los a la TV contínuament amb comentaris mal

intencionats i estan contents que Biden, un senyor molt tossut i ben educat s’hagi autoproclamat candidat demòcrata únic, fàcil de derrotar. Demostren no sols mal gust sinó falta indecent de respecte al país i al nostre govern elegit.

Biden no seria el primer President víctima de la demència, si en té una. Ronald Reagan, pare, introductor, heroi i sant de la dreta i del capitalisme neoliberal fou reelegit sense oposició republicana la segona vegada quan ja patia d’un Alzheimer diagnosticable. Un nou Cap de Personal de la Casa Blanca ho va reconèixer i, espantat, va anar a trobar-se amb el President pro tempore del Senat i l’Speaker (President) de la Cambra de Representants a demanar que activessin, com tenien autoritat i fins i tot obligació de fer, l’Esmena XXV de la Constitució Federal per destituir un President incapacitat. Tots dos dignataries van anar a parlar amb en Reagan i van tornar assegurant que res de res, que Reagan estava molt bé en tots els sentits, i la sort que tenia Amèrica. El President va seguir dormint-se durant converses i sessions del govern i sense entendre gran cosa, mentre un grup de dretistes ben introduïts va aprofitar-s’en per prendre control de tot i de fet governar. Reagan fou diagnosticat amb Alzheimer’s poc temps després de terminar el segon i final mandat. Una malaltia molt útil.

Trump i els extremistes tan nombrosos, membres fanàtics del seu moviment MAGA (Fes Amèrica Gran una altra Vegada) no volen que Biden sigui destituït, sinó que es quedi sense deixar presentar-se a cap altre demòcrata més, com ja està fent ara. I insisteixen en seguir afirmant que és senil (paraula prohibida) i irresponsable. Biden (2 anys més jove que jo) en tindria 82 el primer dia del segon termini i Trump, que té problemes similars menys visibles o freqüents tornaria a la Casa Blanca als 78 (si fa o no fa, 7 menys que jo). Un malalt dissortadament pot patir una demència algun cop quan encara és a l’edat jove però la gran majoria la pateixen després dels 65 anys amb perill existent i creixent de forma contínua fins al final de la vida, o sigui que tots dos senyors polítics estrella que volen repetir estan igual d’exposats i no és que Biden estigui en més perill que Donald J ΤTrump. Biden, un home molt ben educat, no respon massa enèrgicament a les insinuacions i insults dels Trumpistes, però en pateix moltíssim sense saber què fer. Una qüestió cabdal: té raó en Trump acusant Biden d’una deterioració cognitiva que l’incapacita per ser President? L’autor d’aquest apunt se sent capacitat per respondre.

Una de les equivocacions més freqüents de Biden és confondre els noms actuals o històrics de la gent. (Diuen que hi ha persones  als qui no ha passat mai). Veiem un cas molt recent durant una primària a New Hampshire. Se li va acudir enmig d’un discurs referir-se a un incident durant l’assalt al Capitoli protagonitzat per la seva amiga demòcrata molt lleial Nancy Pelosi (que té exactament la meva edat i era llavors Speaker de la Cambra Baixa dels Representants), el nom de la qual ell va confondre repetidament amb el de la Sra. Nikki Haley, antiga Ambaixadora de Trump a les Nacions Unides i actualment candidata (sense possibilitats) republicana a destronar Donald Trump com a candidat, o sigui una altra enemiga del Pr. Biden. La Sra Haley no en parla sovint però és una dona Índia filla d’un matrimoni immigrant de Sikhs, nascuda a Carolina del Sud, i casada amb un Sr Haley. Hi ha videos del llarg incident de la confusió que molts hem vist. Vet aquí una cosa important que cal aclarir: n´hi ha prou d’observar aquesta mena d’escenes per jutjar que Biden és incapaç de governar? Parlem abans de com funciona el cervell humà. Imaginem que un ajudant s’acosta a Biden i li diu a l’orella que éstà confonent Nancy Pelosi amb Nikki Haley. Què respon el President?  1) “Ai, quina gràcia! Sí que era la Nancy i no la Nikki, Gràcies” Doncs d’això se’n diu una Recuperació o alternativament Falta de Recuperació però no pas un Oblit, i no és diagòstic de res, li ha passat a gairebé tothom i no justifica cap diagnosis. Hom ho podria comparar amb la retrobada de dades perdudes a un ordinador Windows usant un programa de recuperació especial. Una alternativa molt diferent 2) seria que Biden respongués a l’ajudant: “Què dius? Nancy què? Qui és aquesta dona? No he sentit mai aquest nom”. Doncs això sí que seria un verdader Oblit difícil de justificar i caldria preocupar-se’n més. Molta gent ha perdut quelcom a casa o a la feina i no han sabut com retrobar-lo. Al cervell, que consisteix en milions de cèl·lules, diuen que cada memòria individual està magatzemada a una sola cèl·lula i hom es pot imaginar que la funció retrobadora ha de circular prop de totes les neurones de l’òrgan buscant una memòria amagada i difícil de trobar.

A més a més cal afegir que el problema de la demència no està limitat a la memòria, per molt que la memòria sembli el problema principal. Hi ha coses com la repetició de preguntes o frases, rialles injustificades, problemes amb cites o esdeveniments, perdent coses, no reconeixent carrers o llocs, oblidant membres de la família, dificultats analitzant problemes o fent aritmètica,  optant per males decisions, oblidant com fer coses complexes, com ara cuinar, potser vestir-se o prendre una dutxa i també canvis de personalitat com depressió, canvis d’humor, desconfiança, agressivitat o ràbia, mala son al llit, pèrdua d’inhibicions socials, falses il·lusions. Certes habilitats, en canvi, poden ser preservades per molt de temps. Tot això per dir que hom no espera normalment que l’únic problema d’un pacient realment dement sigui la pèrdua de la memòria. Als EUA si el pacient té una bona assegurança o diners i viu a una ciutat amb bons facultatius, el diagnòstic es fa sotmetent el pacient a una sèrie de tests administrats per un psicòleg de carrera i al final naturalment a un examen pel metge.

Demència o no, tothom excepte els ancians, oblida una cosa importantíssima. Si a un senior se li ofereix o troba una ocupació o responsabilitat, hi ha una certa cosa que, segons l’edat, es recordarà més tard o més d’hora: l’assumpte de la duració d’una obligació acceptada. Segurament als 60 o 65 anys, molts acceptarien i fins i tot buscarien una feina per temps llarg o il·limitat, però amb els anys hom ho veu de forma diferent i prefereix plegar. Una feina amb obligacions amb compromís de fer-ho durant anys? El President dels Estats Units és elegit per quatre anys a un càrrec sense sortida amb responsabilitats i perills extraordinaris. Ha de fer contínuament discursos, rebre gent, escoltar els empleats, viatjar i anar en cotxe parlant en públic a tot arreu, decretar accions militars, barallar-se amb el Congrés, triar tots els jutges federals i ambaixadors, estudiar projectes de llei, fer festes i recepcions públiques, ser despertat al llit per urgències, explicar en públic malalties, combatre epidèmies, vigilar la immigració, llegir informes difícils d’entendre, controlar les relacions exteriors… Un ancià amb seny i més de 80 anys a l’esquena, acceptaria comprometre’s a fer això durant quatre anys? No pas si ho veu com jo i prefereix descansar. No cal parlar sols limitant-se a la Presidència, hi ha molts llocs on això pot passar.

Recomanació? Una, només: Sotmetre els dos candidats ja tan insòlitament grans i sota el control de l’ànsia del poder a una bateria de tests psicològics i a un examen per metges especialistes abans de poder decidir si es poden presentar o no. I prou d’insults a la televisió. Si hi ha una edat mínima, perquè no poden introduir una edat màxima?

Joan Gil

Tags: Alzheimer’s Demència, Donald Trump, Elecció presidencial, Joe Biden