21 maig 2023

La meritòria baixada de pantalons de Joan Laporta a l’aeroport el 2 Juliol 2005

Publicat en 15:16 sota Joan Laporta,seguretat als aeroports

Aquest incident va tenir lloc a l’aeroport del Prat el 2 de juliol de 2015 a les 15.30 hores. Quan el president Laporta, acompanyat pel seu guarda-esquenes, va intentar passar la seguretat establerta abans de poder pujar a un avió que el portaria a la Xina, va tenir una diferencia d’opinió amb els agents empleats localment. Ho sabem nomes perquè al seu darrere hi havia per casualitat el periodista José M Garcia-Hoz que ho va publicar a ABC.

Segons sembla, el senyor Laporta va dipositar primer els articles metàl·lics que duia a la butxaca a la taula i es pensava que fet això podria  passar l’instrument magnètic. Fou rebutjat. Disgustat, va trobar altres coses a les butxaques que va treure i afegir a les primeres … amb el mateix resultat. Visiblement indignat, va entrar en una discussió amb els empleats, que li van respondre que devia tenir alguna una altra cosa als pantalons. Malgrat els intents de tranquil·litzar -lo fets per l’acompanyant, un furiós Laporta va descordar els seus pantalons, traient -los i dipositant-los en una de les cistelles, quedant-se literalment en calçotets. La resta és confusa. Sembla que un empleat va intentar protegir-lo de la vista publica amb un gran pany, mentre que un agent de seguretat l’acompanyava a una sala tancada, des d’on va sortir una estona després amb els pantalons posats en breu però extremadament furiós. L’incident fou publicat repetidament a la premsa i Laporta fins i tot es va disculpar.

Perquè hi ha seguretat als aeroports

Quan era jove, tothom podia entrar sense documents ni autorització fins la sortida o arribada a la sala on entrava l’avió. La família o els amics podien acostar-se a la porta retrobant un parent o amic, i els menuts també s’ho passaven bé veient com els avions s’enlairaven. Pel que fa al temps quan calia arribar per poder pujar a un vol, jo mateix vaig córrer dues vegades amb un maletí arribant quan el personal ja tancava la porta i només em van ajudar. A més, si es perdia un vol, hom podia anar amb el mateix bitllet a qualsevol altra empresa d’aviació a canviar-lo pel mateix preu. Ara cal arribar amb una o dues hores d’antelació, posar-se al final d’una cua llarga, ensenyar documentació, patir insults, sovint males maneres i tractament autoritari, tolerar que li prenguin coses inofensives, i a mes desesperadament revisar tots els articles personals i fins i tot ens fan treure les sabates. I tot això perquè, durant quants anys caldrà aguantar-lo i quan acabarà?

El motiu és fàcil de recordar per a aquells que som majors. A la segona meitat del segle XX, inesperadament, molts passatgers van començar a entrar a avions amb armes i intents de robatoris i raptes de tot l’avio amenaçant de mort la tripulació i els viatgers, obligant l’avió a desviar -se, a aterrar on volien i exigir milions de dòlars en rescat sota amenaces de mort. No cal dir que les autoritats ho van prendre molt malament, sobretot l’FBI, però cada cop passava més coses com si es poses de moda. Amb el pas del temps, tot el tràfic, tant nacional com internacional es va desordenar i va empitjorar encara mes quan s’hi van afegir als lladres incidents polítics, per exemple entre Palestins i Israel, o persones que fugien dels països comunistes… Recordo alguns casos, com ara quan la policia terrestre va rebre demandes de paracaigudes perquè els lladres poguessin saltar de l’avió en vol, i els policies van cosir xips elèctrics que van transmetre la posició per ràdio. El cas sens dubte més famós va ser el d’un viatger mai identificat que va fer aterrar l’avió a un aeroport llunya demanant dòlars i un paracaigudes. Un cop a l’aire, va demostrar a la tripulació que l’home sabia que feia, posant-se be el paracaigudes, obrint tot sol la porta del darrere i saltant a un lloc que era un enorme bosc perdut sense carreteres. La policia el va buscar intensivament al sol sense poder trobar -lo. Fa uns mesos, molts anys després, una noia que feia exploracions de la natura al lloc, va trobar un rotllo de  bitllets de $100. L’FBI va determinar pels números de sèrie llegibles que aquells diners formaven part del rescat pagat feia molts anys. L’home, mai identificat, va esdevenir una llegenda. Crec que fins i tot van fer una pel·lícula. Un altre cas que recordo va ser el d’un viatger gras i molt alt que es va embarcar a un avió als Estats Units en un vestit militar de campanya amb una motxilla plena d’armes de foc penjada a l’esquena. Va arribar amb l’avio i tots els passatgers a l’aeroport de l’Havana, on es va rendir i desaparèixer. I també molt trista i memorable fou la destrucció amb una bomba d’una maquina molt gran de l’aerolinia PANAM  quan anava sobrevolant Escòcia, feta per un guerriller pagat per Líbia’s dictador Ghadaffi.

I aquestes mesures opressives i inconvenients que vivim ara cada cop que volem viatjar han posat fi al problema? En general, sí, però no sempre. Els quatre guerrillers que van causar el desastre de les Twin Towers a NY (més de 2.000 morts) van aconseguir entrar sense problemes a diferents aeroports. I de tant en tant, els periodistes denuncien com és de fàcil passar armes prohibides amagades per aquests punts de control i realitzar experiments per publicar-ho als diaris.

El cas d’haver de treure’s les sabates em sembla particularment intolerable. La raó per aquesta exigència és un noi jove guerriller a qui els seus van convèncer fa anys perquè amagués un explosiu entre el peu i la sola, cosa que va acabar en un desastre per ell. L’explosiu no es va poler encendre bé i va petar quan el terrorista s’havia ficat al lavabo causant un petit foc. Probablement el noi, que va arribar als EUA sa i estalvi, segueix a una presó federal. I per això el govern dels EUA mana que a tot el món milions de viatgers s’hagin de treure i tornar a posar les sabates per sempre mes, fins i tot els vells? Fa uns anys van decidir que l’obligació durava fins als 75 anys només. Moltes gracies. Ai las, qui pogués ser jove i tornar a tenir només 75 anys!

Conclusions

Potser aquest incident insòlit ha fet riure a molta gent, però sense raó. És evident que la crisi dels avions sequestrats s’havia d’acabar a qualsevol preu, però no és igual haver de prendre mesures d’emergència immediates per acabar amb una crisi greu encara que molestin a molta gent, com altrament introduir un procediment feixuc i emprenyador que dura hores i causa neguit, problemes i desatisfacció, inclosos nens i ancians, per un temps il·limitat, amb introducció periòdica de més demandes i cap millora pels passatgers. Ja han passat molts anys i pel món  hi ha hagut molta recerca per trobar mitjans de resoldre problemes bé sense molestar al públic o el govern. El disgust del President Laporta el comparteixen molts ciutadans que veuen aquest procés feixuc i desagradable que no millora mai. S’hauria de fer d’una altra manera. Un conegut que treballava fa anys en comitès estudiant procediments per assolir seguretat en tots els vols, em va dir una vegada que potser acabarien exigint que els passatgers haurien de presentar-se a la seguretat en roba interior.
En resum, en l’afer discutit, Laporta va demostrar seny i una irritació compartida per molts, que veuen com avui és pitjor que ahir i que demà encara serà pitjor que avui.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

 

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*