Els EUA són diferents

El concepte de Guerra Total ens diu que l’acció militar que inclou la infraestructura i les accions afectant els civils és legítima i que tots aquests són objectius militars vàlids i que les accions militars tenen prioritat sobre les necessitats civils. El principi fou originat pel pensador Carl von Clausewitz al segle XVIII. Per entendre-ho millor hom pot considerar algunes sentències i cites famoses del General de la Guerra Civil William Tecumseh Sherman, protagonista d’aquest article i  l’home més odiat al Sud dels EUA: “La Guerra és un Infern”, “La Guerra és crueltat”, “Contra més cruel sigui, més aviat s’acabarà”. Si el lector ha anat seguint les moltes guerres que han tingut lloc al final del segle passat i començament del present, que potser n’ha vist alguna sense morts de milers de soldats i ciutadans, desallotjaments, emigració forçada, destrucció de ciutats, camps de detenció? Vet aquí com va acabar la Guerra Civil dels Estats Units.

El President Lincoln i el General Ulysses Grant. Lincoln era un home profundament sincer dedicat a la causa d’abolir l’esclavatge i  acabar amb la rebel·lió de tot el Sud, que havia començat amb les primeres declaracions d’independència el dia de la seva elecció i amb la formació de la Confederació rebel el dia mateix que va prendre possessió. Lincoln va ser elevat a la glòria després de ser assassinat, però no fou gens estimat durant el primer mandat. No era ell qui era culpable de la guerra on tants homes moririen (uns 620.000 al final), però és absurd pensar que era un sant. Era un polític astut, realista i molt hàbil (a més d’orador extraordinari). La Guerra va durar de 1861 a 1865, però en 1863, als tres anys, Lincoln tenia un problema gravíssim. A menys d’un un any de la reelecció tothom preferia votar per president un militar enemic seu que prometia negociacions amb els rebels. Lincoln no ho acceptava de cap manera perquè sabia que negociar significaria reconèixer la Confederació i perpetuar alguna forma d’esclavitud “light” i això ell mai ho acceptaria. Havia de ser reelegit!! I per aconseguir-ho calia fer progrés en la guerra per convèncer la gent que la victòria militar era possible. Els seus generals eren incompetents i no feien res per entrar al territori de la Confederació i acabar amb  rebel·lió. Només feien batalles glorioses que no servien de res. Estava particularment enrabiat perquè la gran victòria militar de Gettysburg (al cementiri de la qual Lincoln havia pronunciat un discurs immortal, meravellòs que només va durar tres minuts) no va servir de gran cosa. Va evitar que el General Confederat Lee entrés a Pennsilvània, però Lincoln no entenia perquè el seus el van deixar escapar sense perseguir-lo a l’interior del territori rebel. Això s’havia d’acabar o estava perdut i fracassat. I llegint els sumaris de les batalles, el nom de Grant li va cridar l’atenció, perquè havia guanyat el mateix dia de Gettysburg una campanya dificilíssima de forma increïble a Vicksburg, Mississipi, reobrint el riu Mississippi per a la Unió i de fet tallant la Confederació en dos a més de conquerir Jackson, la capital de Mississippi. Aquest era el seu home per guanyar la guerra.

Potser algun lector recorda la meva descripció d’Ulysses Grant publicada fa unes setmanes. Era un alcohòlic perdut que havia estat expulsat de l’exèrcit i s’havia anat guanyant la vida venent fusta pels carrers i fent de dependent a una botiga. Quan va esclatar la guerra, va veure com els estats havien d’organitzar exèrcits de voluntaris però ningú semblava com fer-ho. Ell sí. Es va oferir i va organitzar els exèrcits primer d’Illinois i després de Nova York, on li van atorgar el títol de general (de Nova York, no pas dels Estats Units que vindria després). El van enviar a la campanya de l’Oest de les muntanyes Allegheny, per la que ningú s’interessava i on tots els generals l’odiaven i intentaven humiliar-lo. Però Lincoln llegia informes que cada dia li agradaven més. Quin homenot! Mai reculava, mai es rendia, si tenia un mal dia tornava a començar l’endemà, tenia una visió fantàstica, els soldats el respectaven. Així és com Lincoln, fent l’acció més agosarada i potser important de la seva carrera,  va cridar Grant a Washington per nomenar-lo Comandant en Cap de tots els exèrcits de la Unió (als tres anys d’haver estat venent cuir a la botiga dels seu pare). Els generals, molt enrabiats, van presentar-se a la Casa Blanca. No podia donar aquest càrrec a un home que a vegades es presentava begut al camp de batalla. Lincoln, fastiguejat, va preguntar si sabien quina marca de whisky consumia en Grant, perquè volia enviar ampolles a tots els generals a veure si aprenien a fer-ho tot tan bé com Grant. Ulysses Grant era l’home que salvaria la seva reelecció i acompliria els seus objectius.

El General William Tecumseh Sherman. La seva mare  va anomenar Tecumseh, nom de l’indi Shawnee que al voltant de la Guerra del 1812 contra els Britànics havia intentat fundar un estat independent indígena al mig de la nació americana i fins i tot ja tenia una capital, cosa que els britànics aprovaven. És considerat un heroi nacional al Canadà i té una estàtua dintre del Capitol a Washington. En qualsevol cas, el capellà que va batejar Sherman d’adult, va insistir que necessitava un nom cristià. A diferència del seu gran futur amic Grant, Sherman era un milionari, banquer i home de negocis que també havia estat militar com Grant, però se n’havia sortit anys abans voluntàriament. Havia tornat a enllistar-se quan va començar la guerra. Va salvar la vida, però li va anar desastrosament  i va quedar deprimit i desesperat. Així estava quan es va trobar amb Ulysses Grant a la guerra de l’oest. Els van fer grans amics i Sherman va esdevenir un company segur, lleial, fidelíssim, sempre obedient. Va pifiar unes quantes coses, però Grant o l’ajudava a sortir-se’n o altrament el protegia. Va acompanyar Grant a Washington i tots tres van esdevenir amics. Amb gran satisfacció del President, tots tres es trobaven a discutir plans per acabar la guerra. Lincoln va retrobar l’esperança perduda. Van designar junts l’atac final que salvaria la reelecció. Cal afegir que tant Grant com Sherman eren partidaris del principi de la Guerra Total. Què era això que els Sudistes fessin festes i recollissin diners per ajudar els seus joves a anar a matar gent? No tenien dret a fer possible una guerra que destruiria la unitat del país i perpetuaria l’esclavitud. Al final el President Lincoln va respondre que ho autoritzava, amb la condició que no matessin civils. Una condició molt difícil. Tots tres van designar un plan final: Sherman entraria a fons al territori confederat del Sud amb 60,000 soldats, liquidaria la resistència i tornaria pujant per per la costa per afegir-se amb Grant a l’atac final a Richmond, capital de la Confederació. No fou del tot necessari, perquè en Grant havia acabat la feina tot sol.

Pel seu costat, al mateix temps, Grant sortia de Washington al capdavant de 120,000 soldats cap a la capital Richmond. La horrible Campanya “Overland”, la brutal confrontació final a vida o mort contra el famòs General Lee que li costaria 70,000 homes. Es tractava de travessar la Wilderness, el territori natural no-ocupat amb boscos, muntanyes i rius sense carreteres que tenia centenars de qm d’amplària i de profunditat i separava Washington de  Richmond, amb el General Lee amb uns 60,000 homes (en perdria en total uns 30,000) a l’altre costat. Ja s’havia intent en va i es tenia per impossible.

La Guerra Total de Sherman comença a Atlanta, capital de Georgia. En principi la missió de Sherman era eliminar l’exèrcit confederat de Tennessee però va topar amb un general massa preocupat i potser una mica covard que no li va fer front i al final aquest exèrcit es va retirar d’Atlanta per tornar a Tennessee a fer una cosa diferent i Sherman va entrar fàcilment a Atlanta, segona ciutat de la Confederació. Va manar a tots els ciutadans evacuar immediatament la ciutat. El govern de la ciutat li va preguntar perquè. Sherman va respondre per escrit que això era una guerra i que quan la guerra acabés estaria disposat a ajuntar-se amb ells com un germà, però ara era la guerra i tots havien d’obeir i marxar. La ciutat fou a més cremada. Sherman va afirmar sempre (amb moltes penques) que ell no ho havia manat mai. El foc va començar a una reserva d’explosius confederats a un tren aturat a l’estació al centre de la ciutat que Sherman no necessitava i va manar explosionar-los, massa prop de les cases que van calar foc. Dies després, sortint d’Atlanta, va manar una altra vegada buscar cases amb utilitat militar i destruir-les. El foc va acabar amb la resta d’Atlanta. Res va sobreviure el pas de Sherman. Potser algun lector ho ha vist al film “Lo que el Viento se Llevó”.

Les possibilitats de reelecció de Lincoln ja havien millorat una mica amb la notícia que l’Almirall Farragut, gloriós fill d’un matrimoni immigrat natural de Ciutadella a les Illes, havia destruït tota la flota naval confederada a la Badia de Mobile (Alabama). Quan li van avisar que hi havia mines perilloses a l’aigua va pronunciar la frase avui en dia encara popular als EUA que es pot traduir lliurement com “A la merda les mines i endavant a tota màquina”. Era un bon quasi-mallorquí. Té dedicada una plaça molt gran i maca a Washington amb estàtua prop de la Casa Blanca. Amb això i les notícies d’Atlanta, Lincoln seria fàcilment reelegit. La Confederació seria derrotada.

Sherman havia demanat i va rebre permís de Grant i Lincoln per marxar des d’Atlanta cap al mar i la ciutat de Savannah a la costa. No estava gaire lluny però el camí esdevingué una mena de carretera de quilòmetres d’ample on no va deixar res en peu, ni camps agrícoles, ni mansions, ni bestiar, ni ponts, ni vies de tren, ni edificis públics. Als dos costats de l’exèrcit, naturalment sense que el General en sabés res, cavalcaven homes vestits de paisà buscant encara més menjar i coses d’interès per prendre-les o destrossar-les, i per fer callar a gent local que parlés massa fort. L’objectiu era naturalment terroritzar la població civil del Sud i deixar ben clar que tot s’estava acabant. El 22 de Desembre Sherman va entrar a Savannah, escrivint a Lincoln que li presentava Savannah com un regal de Nadal. Quan es va retirar tirant cap a l’estat de Carolina del Sud, dissortadament Savannah també fou cremada, aparentment per accident quan només volien destruir bales de cotó, només que el foc es va estendre. Carolina del Sud fou l’estat on la Guerra havia començat a Fort Sumter i es mereixia un càstig duríssim, que Sherman va administrar. Mentre estava allà va rebre una invitació de Grant per prendre un vaixell i anar a trobar-se amb ell a la casa des d’on Grant dirigia l’atac final a Petersburg, un suburbi de Richmond, que va durar 8 mesos però s’estava acabant. El president i la First Lady s’hi ajuntarien per celebrar els èxits militars i el final ja inevitable de la guerra. No se sap que discutissin res de la Guerra Total. Sherman, abandonant la molt batuda Carolina del Sud, va seguir pujant cap al Nord, entrant  a Carolina del Nord, on fou una mica més benigne, només que per desgràcia quan ja marxava de la capital, Columbia, un altre foc també va destruir la ciutat. I efectivament Sherman no va arribar a temps per entrar a Richmond, on tot ja s’havia acabat. Però la unitat dels Estats Units havia estat preservada i l’esclavitud s’havia acabat per sempre. Hom es podria preguntar si el món seria igual en cas que Lincoln no hagués estat reelegit. Probablement hi hauria dos Estats Units.

Lincoln morí assassinat al Teatre Ford de Washington (que es pot visitar) nou dies després de la rendició del General Lee i la seva visita a la Richmond derrotada. Va entrar a peu passant per barris destruïts. Els blancs que sortien al carrer se´l miraven en silenci. No així els negres. Un se li va a acostar agenollant-se davant d’ell però Lincoln va respondre que ningú s’havia d’agenollar mai davant d’un home. El President va arribar a peu a la “Casa Blanca” del Sud i va voler seure a la cadira de Jefferson Davis, el President  confederat en fuga. Tots els acompanyants esperaven que fes un discurs, però només va demanar un got d’aigua. Després del seu assassinat dies després  fou substituït pel seu Vice-President Johnson, el primer que va patir un “Impeachment” de la hiatòria, un intent en va de destituir-lo. Va nomenar a Grant Secretari (ministre) de la Guerra. Quan el mandat de Johnson es va acabar, Ulysses Grant fou elegit dues vegades consecutives President dels Estats Units. Grant va fer Sherman cap de l’exèrcit i fou ell qui va acabar tancant tots els indis a reserves.

Probablement tots els visitants a Nova York han vist l’estàtua eqüestre daurada de Sherman a la plaça a la cantonada sud-est de Central Park, davant l’Hotel Plaza i la Cinquena Avinguda. L’estàtua de Grant probablement l’ha vist tothom a la TV. Sembla una taca negra endavant de l’edifici blanc del Capitoli de cara a la Mall, on hi ha les estàtues dels altres dos homes que com ell van salvar Amèrica, Washington i Lincoln. És el lloc on se celebren totes les preses de possessió i el jurament dels nous Presidents. No es veu a la capçalera d’aquest blog perquè hi ha massa washingtonians disfruntant del bon temps a la Mall.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Fa més de vuit mesos que cada dia veiem a la TV una imatgeria cruel, inhumana i intolerable. Com és possible que això encara pugui passar al segle XXI? Com hi pot haver coses a la guerra que siguin legals? Aviat arriba el moment on ja no importa qui o perquè. Només  cal fer plegar en l’acte. Prou.

Els nostres diaris publiquen anàlisis de la situació fortament influenciats per la simpatia a Ucraïna, i la hostilitat de l’OTAN contra Rússia, i hom troba poques anàlisis raonables de la situació militar, que no obstant son disponibles, encara que calgui buscar-los i son importants pensant en les molt desitjades negociacions. Han augmentat a les fonts de més credit els qui apunten a dificultats visitant els territoris alliberats sota control ucraïnés o trobant-se en persona i podent parlar amb els actors. Els militars ucraïnesos, sens dubte amb consellers estrangers, ja no són com abans. Les contínues demandes militars i econòmiques d’aquest país també es veuen amb irritació discreta mal amagada. Quant haurà de durar? La càrrega econòmica és molt severa considerant les condicions econòmiques als països occidentals, inclosos els EUA, i la inflació sobretot de la benzina i el gas empitjorades per les poc considerades i inefectives sancions a la Rússia de Putin. A més, l’amenaça d’una recessió mundial s’estén per molts països del món i fins ara Ucraïna ha rebut i segueix rebent molts milions cada mes, sobretot dels EUA. I molts països han de pagar, com Espanya, el 2% del presupost a l’OTAN. Hi ha queixes en veu baixa que ja se senten i la conclusió inescapable és que tothom vol que s’acabi, encara que per ara no vulguin dir-ho clarament.

Kherson i el Riu Dnieper. L’exèrcit ucraïnès ha recuperat aquesta ciutat defensada molt aferrissadament a l’interior per tropes originaries de Chechen, cosa que el món ha aplaudit com una gran victòria contra Rússia. Sí que n’és considerant la magnitud de territori al voltant de la ciutat recuperat que havia estat perduda pels russos, però els soldats russos i chechens a l’interior segons la BBC es defensaren  molt bé fins al final. Vet aquí com va anar.

Els primers invasors de la Ucraïna estaven dirigits per un comando incompetent, convençut que tot plegat es tractava d’un petit passeig triomfal, una mena de desfilada militar (com probablement els hauria assegurat Putin) i els seus soldats no semblen haver estat familiars amb principis bàsics militars moderns ni amb el respecte i tracte degut a la població civil, que és sempre una víctima indefensa caiguda en les seves mans. Ara han posat un altre General en comanda, un veteran que ja ha havia participat fa anys de jove en la revolta contra Gorbatxev per evitar el desmembrament la Unio Soviètica. Els guanys i avenços ucraïnesos del nord i després al Donbas a la regió de Donetsk i Luhansk (fins fa poc repúbliques independents) foren aturats per soldats russos fortament reforçats per membres del famós grup Wagner (una companyia privada russa oferint mercenaris professionals que han guanyat molta experiència i anomenada a les guerres i revolucions africanes). Els residents del Donbas abans de la guerra se sentien majoritàriament com russos estancats a Ucraïna  i ressentien la persecució del seu llenguatge i cultura pels ucraïnesos amb alguns incidents violents, que Putin exageradament veia com nazionalsocialistes. Els defensors derrotats i empresonats de Mariupol semblen haver estat una brigada nacionalista de la dreta radical pro-ucraïnesa agressiva. Ara segons certes informacions, els russos ocupants utilitzen formes de pressió semblants o iguals contra ucraïnesos que no creuen i no volen ser russos. La intolerància i l’odi mutu han atansat fites històriques. Tant de bo s’hi pogués aprendre una lliçó.

El cas de Kherson era molt complicat. Evidentment representava una gran humiliació per Russia perdre-ho. Està a la dreta i molt aprop del gran Riu Dniper. El problema era que encara que els atacs directes contra els russos dintre la ciutat fallaven, al voltant de Kherson els ucraïnesos s’anaven aproximant des de la perifèria a la ciutat suggerint la possibilitat d’un encerclament tallant les provisions que hauria acabat amb la mort o empresonament de tots els soldats russos a l’interior de la ciutat. Aprovisionar-los des de l’altra banda del Riu, on estava el gruix de l’exèrcit rus, era cada dia més difícil perquè els ucraïnesos havien volat tots els ponts. El comandant rus va manar l’única cosa raonable que es podia fer: muntar una línia de defensa fortificada i impassable a la vora esquerra del riu i retirar tots els soldats i equipament estacionats a la part dreta dintre de Kherson de forma ordenada cap a l’esquerra. Resultat? El que diuen gent amb experiència militar és que una muralla defensiva enfortida i amb soldats frescos acabats d’arribar en llarg del banc d’un riu és simplement impassable. En altres mots, amb molta probabilitat han salvat tot el seu exèrcit dintre de Kherson aturant al mateix temps tot l’avenç ucraïnès a la regió.

Encara que ningú sap com acabarà res, aquesta situació suggereix un atur forçat de les hostilitats amb l’arribada de l’hivern amb neu i gel. Probablement aquest temps seria una bona oportunitat per negociar allò que tothom desitja, l’alto-el-foc i si es pot (que podria ser impossible), la pau amb atur de la guerra per temps indefinit, com passa per exemple entre les dues Coreas. Però està clar, ningú sap com acabarà.

El bombardeig de les centrals elèctriques, dipòsits de gas, fuel i distribuïdors de l’aigua potable per tot el país.   El clima d’hivern a aquesta part del món és molt dur. El bombardeig massiu de les parts d’Ucraïna lluny del front, fou iniciat després de l’atac exitós d’agents ucraïnesos al pont nou unint Crimea amb Rússia. Diuen que l’atac a ponts és legal durant una guerra però sembla haver produït una ràbia profunda a Moscou, a més de tallar una via d’aprovisionament de l’exèrcit. Com a retribució i càstig exemplar, la campanya de bombardeig massiu amb míssils i drons de zones no afectades de la guerra va començar. La destrucció de la infraestructura necessària per suportar la vida humana i civilitzada sota les condicions actuals en el nostre temps, és una mesura barbàrica, mai vista, tan infinitament cruel com probablement efectiva. L’OTAN sí que sap enviar armes i consellers,  però no sembla que pugui fer gran cosa contra aquest desastre. Cal tenir en compte que els homes de menys de 60 anys foren incorporats per Zelenskii a l’exèrcit, o sigui que la majoria de resident s’on dones, nens i ancians. Pagaran per la reconstrucció? Fa segles, la gent podia sobreviure sense calefacció ni aigua corrent, pero això es va acabar fa moltes generacions. Hi haurà un patiment molt gran amb morts i possiblement fam i la gent, desesperada, exigirà la fi de la guerra a qualsevol preu. És evidentment allò que Putin desitjava i hi podria guanyar molt més que al camp de batalla.

Afegit 18 Novembre: Fonts independents diuen que hi ha lluita oberta a dos llocs: un al Donbas on els Ucraïnesos intenten entra a una carretera que va directe a Donetsk (encara lluny) i han topat amb la resistència de fortes unitats de Wagners i russos; l’altre a la desembocadura del riu Dniper  a una mena de llagó que comunica amb el Mar Negre. Segons sembla, els estaven esperant i hi ha una batalla a camp obert, fora de ciutats, considerable. Com de costum ningú deixa acostar-se a periodistes independents.

Joan Gil

joangil.pubsitepro.com

És una veritat molt evident i indiscutible que a tothom li semblava que el nostre règim polític als EUA era tan segur que no podria mai  estar en perill, però ara resulta que ens van haver d’advertir:  “Sense eleccions lliures i universals no hi ha cap democràcia”, cosa que un sector considerable de la població no sembla acceptar.

Poc a poc anem entenent com va començar i com molta gent va acceptar un històric petit conflicte amb la tecnologia sense saber-ne les conseqüències terribles. Va començar en 2001 en l’elecció d’un successor a Bill Clinton. El Vicepresident Al Gore i el candidat republicà GW Bush van acabar l’elecció empatats però amb un problema: l’estat de la Florida no podia publicar un resultat (que assenyalaria qui havia guanyat i esdevindria el nou President) degut a un conflicte interpretant les perforacions de les targetes perforades d’IBM que les noves màquines interpretaven (o no interpretaven bé). La que es va armar! Tots els polítics van descendre a la Florida amb diners i amb els millors advocats.Va durar molts dies amb manifestacions i insults fins que, com tothom sabia, el Tribunal Suprem federal va intervenir i acabar decidint:  el poble americà havia triat GW Bush.

Era veritat això? Era un resultat triat per la majoria? Ningú havia considerat la possibilitat que una elecció fos decidida sobre la base de les perforacions a la targeta. Encara hi ha qui ho dubta però Al Gore ho va acceptar en silenci, com calia. Ningú es podia imaginar que la idea que les eleccions no eren sempre segures amb la conseqüència lògica que no eren l’única forma d’assolir el poder, es va estendre entre els sectors polítics de dreta radical que poc a poc anaven guanyant influència. El bateig de la idea el va celebrar l’encara poc conegut Donald J Trump immediatament després de la reelecció del President Obama: aquest resultat fou una estafa electoral organitzada pels Demòcrates, que altrament seria impossible d’entendre. Trump va organitzar una absurda campanya afirmant que Obama havia nascut a Kenya i era nacionalitzat, que vol dir que no podia aspirar a la Presidència. La Casa Blanca va fer allò que era lógic: va ensenyar el certificat de naixement d’Hawai, tant la forma breu com la llarga, i un petit diari amb data que havia publicat  el seu nom en la llista de naixements recents a Hawai. No va servir de res. Els atacs de Trump van seguir amb indiferència. Documents es poden falsificar i la veritat és relativa. Com va dir una assistenta a la Casa Blanca anys després, a més de la realitat hi ha sempre una realitat alternativa. Eren molt oberts, deien les coses com ells les veien. Una mentida no és cap mentida si hi ha gent que s’ho empassa i ajuda. Com deia Lope de Vega: “El vulgo es necio/ y pues lo paga/es justo hablarle en necio/ para darle gusto.”

Ja durant l’elecció de Trump ell difondria la idea que els Demòcrates eren perversos i totpoderosos i que podien falsificar resultats d’una elecció, es va anar estenent. La dreta extremista anava perfeccionant les característes secretes esfereïdores dels Demòcrates, que eren tots pedòfils. Hi va haver un atac armat a una Pizzeria de Washington exigint alliberar els nens petits que el grup de la Hillary Clinton havia raptat i amagava al sòtan d’aquest restaurant (que per cert no tenia sòtan) segons informacions als mitjans i les xarxes.  Es creu el lector que això va passar? S’ho hauria de creure perquè fou exposat a molts diaris. Sentit comú i racionalitat havien desaparegut al mateix temps que la credulitat havia assolitat un nivell difícil d’acceptar en la nostra espècies. Trump havia trobat el camí: les eleccions ja no el preocupaven, perquè hi havia formes alternatives de mantenir-se o guanyar el poder. Important era només que ell fos qui sabia què calia fer, com abans d’ell gent com Hitler, Mussolini o Franco havien pensat i dit. Trump afirmà repetidament que només un frau electoral el podria treure de la Casa Blanca. No hi havia cap dubte, ni es necessitaven proves. Era com una veritat religiosa. Seria ell qui intentaria el frau.

Quan esdevingué evident que Trump havia perdut, per primera vegada en la història d’aquesta nació es va negar a acceptar-ho trencat una bona tradició que tenia més de 200 anys Una vegada ell havia dit a un espantat antic governador que pensava ajornar l’elecció potser per un any. Els seus addictes i servidors pagats van presentar 62 demandes judicials basades en el jutjament de Trump però sense proves. Algunes foren rebutjades pels jutges amb burletes i al Tribunal Suprem igual. Trump va fer una trucada fatal al Secretari d’Estat de Georgia demanant com un favor que li afegís els vots que necessitava. El funcionari va rebutjar però va tenir el seny d’enregistrar i fer sentir en directe la conversa a un advocat. Però Trump ja havia decidit i segueix afirmant en públic en els nostres dies que tot fou un “Steal” (robatori). El Comitè d’Investigacions de la Cambra de Representants ha demostrat amb testimonis públics que fins i tot els seus propis representants i oficials li havien negat el suport. Trump va intentar substituir-los amb els ninots sense qualificacions que anava trobant, sobretot un creient desconegut sense qualificacions per servir per unes setmanes com a Fiscal General i anunciar que hi havia indicis de frau electoral, cosa que el verdader Fiscal General es negava a fer. Va arribar a intentar en dues ocasions fer sortir al carrer soldats federals (no de la Guàrdia Nacional sota les ordres dels Governadors) a atacar i arrestar manifestants i finalment va intentar l’atrocitat de fer soldats federals entrar a tots el Col·legis electorals i treure’n les màquines usades pels Demòcrates per fer el “frau” (la companyia que va construir aquestes màquines computeritzades ha presentat una querella per difamació). Tot era absurd. Hi ha també rumors que Trump havia discutit amb generals altres coses molt anticonstitucionals que més val no anomenar. En qualsevol cas al Pentàgon s’havien preparat per resistir en cas que Trump volgués nomenar algun titella al front de la casa. Evidentment aquest senyor estava parlant d’una insurrecció. Però els militars com molts ciutadans havien jurat protegir la Constitució contra enemics interns i externs.

Els esdeveniments del 6 de Gener, dia quan el Vicepresident al davant del Congrés tenia la clara obligació d’obrir les cartes dels 50 estats informant dels resultats del vot i declarar oficialment que Biden havia guanyat i havia de ser President. Pence havia exercit les seves funcions de Vicepresident en el servei fidelíssim de Trump però en aquest cas es va negar a violar la  Constitució substituïnt les notificacions oficials amb altres falses preparades per grups radicals Trumpistes enviats per Correu. Això fou massa per Pence. Hauria estat un crim gravíssim mereixedor d’empresonament. Aviat manifestacions amb una forca disposats a penjar-lo com a traïdor van aparèixer a l’exterior del Capitoli, amb crits demanant la seva mort.

La rebel·lió, invasió del Capitoli amb gent violenta arribada de tota la nació, violació d’oficines, entrada al Senat, les fugues necassàries de tots els legisladors, les morts de policies (5 persones van morir) i uns 150 policies van declarar haver estat ferits. El servei secret, amagat amb Pence a un sòtan temien que els agressors el matessin. El Sr Trump havia fet abans de l’esdeveniment un discurs provocador animant la seva gent, que ell estimava tant, a anar al Capitoli a fer-lo reelegir. Va intentar posar-se al davant de la marxa insurreccionista ell mateix agredint els agents del Servei Secret que ho van impedir gairebé per força. Com haurien pogut protegir el President en un tal lloc? Mentre tant els insurreccionistes  ja havien passat les primeres barreres i entrat al Capitoli per força. El telèfon de la Casa Blanca no parava de sonar demanat que Trump aparegués a la TV retirant la seva gent, però Trump seia davant un receptor de TV al seu menjador i no deia ni feia res, fins que els seus funcionaris gairebé el van forçar a fer-ho amb un discurs preparat. L’incident al Capitoli havia estat molt ben preparat per grups de militants violents distribuïnt i dirigint la gent. Com que hi ha càmeres de TV per tot arreu, el FBI va jurar que farien pagar a tothom, perquè evidentment havien participat en un acte de sedició amb intent de substituir el cap d’estat, violat i amenaçar el Vicepresident, molts (gairebé tots) els congressistes i molts empleats i funcionaris. No puc recordar ara quanta gent fou buscada, detinguda, jutjada i ficada a la presó perquè havien participat en un acte de sedició violent. Sí, això sí que era una verdadera sedició que fins i tot el cap corrent del PSOE hauria qualificat com una disrupció de l’ordre públic no greu sinó gravíssima amb víctimes i amenaces. Els ciutadans que van intentar votar a casa nostra aquell Primer d’Octubre no havien fet res d’això i ningú  tenia el dret de parlar de sedició, i menys encara, de detenir i enviar a la presó ningú.

Quina lliçó cal treure d’aquest horror? Els Republicans, encara dominats per Trump van començar a dir que tot havia estat una expressió política protegida per la Constitució i que eren patriotes, o fins i tot turistes que volien visitar el Capitoli  (!!!) Repetint una mentida als addictes per absurda que sigui pot conduir a convertir-la en una bandera intocable. I que molts partits al món podrien haver entès la lliçó, i acceptar la violència com a mitjà d’assolir el poder. No importa si és veritat o no, només que s’hi cregui. Cal vigilar certs partits perquè molts repeteixen acusacions falses. Acabarà Trump a la presó? No ha pasat mai i molta gent té por degut al nombre de seguidors.

No puc tancar aquest apunt sense recordar una odiosa atrocitat pronunciada a Madrid en 1936 per un personatge feixista, que em van fer aprendre de memòria a una classe de Formación Política : Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. 

Joan Gil

https//Joangil.pubsitepro.com

Tags: Donald J Trump, ESTATS UNITS D’AMERICA, Feixisme, Maquines de votar, sedició, Vots

La Campanya Electoral per les eleccions del dimarts 8 de novembre.

Es parla molt de les eleccions avençades que molts estats practiquen. Acabo de llegir que avui divendres uns 33 milions de ciutadans ja han (hem) votat. Això inclou tant els col·legis electorals oberts dies abans com el vot per correu o dipositant el vot a les bústies especials. Aquí a Maryland tot va començar unes dues setmanes abans, a ca´ls veïns de Virgínia sis setmanes abans, altres estats no ho volen fer malgrat el suport dels ciutadans i el manifest augment del nombre de vots.Acabo de llegir que avui Divendres ja hem superat els 33 milions de votants avençats. Què significa això? Val la pena seguir fent mítings i anuncis per televisió? Les enquestes ens diuen que un 33% de la població (les dones més que els homes, els vells més que el jovent) volen votar per avençat, mentre que un 60% de moment no. A més els demòcrates ho fan més que els republicans, o sigui que hores després de tancar les urnes, els primers resultats del recompte podrien ser favorables als republicans i que trigarem molt a saber qui ha guanyat  l’elecció

Seguim sense que ningú pugui pronosticar el resultat. Sembla histèric. Ara diuen que a Geòrgia un cert candidat demòcrata guanya per 0.2 punts, però l’endemà el republicà el supera per 0.1 punt i així va tot. Pel que fa a la part del vot amb significat federal,  això afecta tant el Senat com la Casa dels Representants (que són 453), però sembla que els resultats serien similars en totes dues cambres.

El Sr Biden segueix essent impopular, no obstant que no s’ho mereix. El govern sovint pot fer molt poc o res contra la inflació i el perill de recessió.  Caldria que més economistes sortissin a explicar-ho als votants. Kamala Harris tampoc ha assolit popularitat. Per això el Partit Ddemòcrata envia sobretot l’expresident Obama, (un orador magnífic) als mítings més importants. Per cert, aquest senyor que viu a l’area més cara del Districte (que és com anomenem Washington els residents de l’àrea) acaba de comprar una casa de vacances a Martha’s Vineyard per 12 milions. En Biden fa discursos a la TV sobre el perill que l’extrema dreta violenta al voltant del Sr Trump (que acaba d’anunciar que vol ser reelegit en 2024) significa per a la democràcia. Té raó en tot. Increïble com podria sonar, la nostra democràcia, que tots vèiem com un exemple per a tot el món, està en perill, amenaçada per grups violents d’extrema dreta.  El President ho repeteix sempre amb gran sentiment, però com ja ho hem sentit molt i ell és avorrit, ningú sembla fer-li cas. Sobre el terreny, on jo visc tot va bé però a molts estats hi ha amenaces contra funcionaris electorals i fa uns dies un canadenc il·legal va entrar a la casa de la Nancy Pelosi (que no hi era) amb la intenció de raptar-la a menys que cantés la veritat sobre els verdaders sinistres propòsits del Partit Demòcrats. Va malferir el Sr Pelosi amb una martellada al cap i a un braç. Ja ha sortit de l’hospital i es recuperarà, però ja té també 82 anys! Aquest senyor havia anunciat fa unes setmanes que acabava de vendre un paquet d’accions d’una companyia de Taiwan per 100 milions de $.

Un assumpte difícil seria definit quin paper juguen els fonamentalistes religiosos (derivats dels Baptistes) en la formació dels grups violents i amenaçadors de la dreta que diuen que volen lluitar per una nació religiosa inspirada per la Bíblia. Hi ha qui diu que la Constitució separa l’Església de l’Estat, però si hom llegeix no és veritat. La constitució només promet que el govern no establirà  mai cap religió, que és molt diferent.

La sequera de Sudoest

Sembla mentida que a un país tan gran i amb tantes inundacions greus, el Sudoest s’estigui enfrontant amb una sequera sense precedents del caudal del gran Riu Colorado, que va començar fa 23 anys i ara està a punt de fer molt mal a parts o tot dels estats de Colorado, Utah, California i sobretot Arizona i Nevada. Aquest gran riu està regulat per dos grans pantans, Glen Canyon and Hoover Dam, que creen (o creaven) dos reservoirs d’aigua immensos, el Llac Meade i el Llac Powell que subministren aigua a centrals hidroelèctriques i l’agricultura i població de milions. En aquest moment, el nivell d’aigua ha baixat a 25% del total (mai vist fins ara). Diuen que el nivell de l’aigua cau 2” per dia (que són uns 4.8 cm). Les reserves totals han caigut uns 60 metres d’ençà de l’any 2000. El lector ja pot imaginar els problemes. Per acord multilateral aquest estats han tallat la consumició, les collites han patit i tothom veu com la situació s’empitjora de dia en dia. El Departament Federal de l’Interior evidentment ja s’hi ha ficat també i està vigilant amb gran preocupació. Què podria passar? No hi ha precedents.

Estat de l’anomenat “Vaping”

El vàping, o com es digui en català, és un mot derivat de l’anglès vapor (igual que en català) que designa un núvol per inhalar generat per un instrument amb bateries elècreiques. Aquest líquid atomitzat que els usuaris inhalen és una barreja de “propylene gycol” que no sé com es diu en català i glicerina contenint a més quantitats variables de nicotina afegida a la fàbrica. Vàping fou introduït amb gran èxit poc temps després del començament de la caiguda de les cigarretes i la popularització dels perills, sobre tot al pulmó (càncer i emfisema i algunes altres malalties respiratòries greus) però també al cor i altres òrgans. La companyia principal productora que no vull anomenar feia propaganda dient que vàping era una forma inofensiva d’acabar amb el vici del tabac perquè tot el perill del tabac venia de les substàncies carcinogèniques dolentes presents sempre al tabac, mentre que els instruments i contingut del vàping només administraven nicotina. La conclusió era que l’usuari que comprava l’aparell i les càpsules de replaçament podia seguir disfrutant de les alegries del tabac sense cap perill. Però la nicotina present en quantitats variables fàcils d’ajustar per la fàbrica és la raó que feia les cigarretes addictives i és una substància amb clara activitat biològica (vol dir que afecta el funcionament del cos).  Potser és veritat que no causa càncer però no vol dir que no sigui perillosa. Les autoritats de la sanitat pública  per ara no han pogut determinar si l’ús de nicotina per un llarg temps és perillós o no, però s’ho miren amb mala cara. Qui necessita exposar-s’hi?

Hi havia en la propaganda original una cosa que el govern no va tolerar: aquesta companyia estava fent propaganda molt astuta dedicada directament als nens i adolescents d’escola, on va arribar a assolir una penetració molt gran i esfereïdora. Va arribar el dia quan a les escoles de les ciutats moltíssims, potser la majoria d’alumnes, prenien el vàping, cosa que probablement continuarien fent en la vida adulta. Instrument cabdal d’aquesta línia de propaganda fou la introducció d’additius múltiples com mentol o caramel, elements que agraden als nens però molt menys als adults. La companyia va arribar a fer milers de milions i veia un futur brillant fins que la Salut Pública i el govern van prohibir radicalment aquests additius, van limitar l’edat de compra com la que hi havia pel tabac i van fer desaparèixer els anuncis que moltes revistes publicaven.

I què fa la resta del món? Alguns països han eliminat un instrument de perill desconegut que ningú necessita per res, sobretot els nens d’escola. Altres sí que ho permeten però amb dubtes i vigilància i el futur sembla incert. Altres ho toleren. Hi ha també casos curiosos com el del Canadà que no han autoritzat mai el vàping però en toleren la venda. Sens dubte hom pot identificar fàcilment usos millors dels diners.

L’abast extraordinari de les ofertes salarials a Nova York

Vet aquí que els novayorquesos han trobat una cosa més per riure. Al començament del mes ha entrar en força una nova llei de l’estat manant que totes les companyies que ofereixin feina estiguin obligades a publicar al mateix anunci els salaris màxim i mínim que estiguin disposats a pagar als sol·licitants segons lles qualificacions. La idea sembla bona, però coneixent Nova York i havent observat en tantes ocasions la caradura de les firmes que hi treballen, l’afer hauria hagut d’acabar fent riure. Resulta que algunes de les empreses més famoses han publicat la possibilitat de salaris amb màxims de 100,000 or 200,000 $ per damunt del mínim. Algú podria cobrar potser entre 80,000 i 300,000 $. A mí em sembla que haurien hagut d’informar separadament de quant pagarien a un home o una dona, que en molts casos és diferent. Haurien de fer una nova llei requerint aquest petit detall.

Joan Gil

https://joangil.pubsitepro.com