15 ag. 2019
Quan Sor Helen Prejean segueix parlant de la pena de mort als EUA
El President Trump acaba de manar la reactivació de la pena de mort per violacions de lleis federals (actualment aturada) que resultaria en l’execució gairebé immediata de tres homes. De fet, la pena de mort a la nació per crims comuns de jurisdicció estatal ha caigut fortament els darrers anys. La prohibició de les farmacèutiques de vendre drogues letals als estats que la mantenen fou molt efectiva, encara que alguns ja han trobat forma de tirar endavant i resumir la pràctica. La majoria d’execucions tenen lloc a Louisiana i Texas. Pel que fa als Federals, són molt rares. Hom recorda l’execució del survivalista que va fer saltar l’Edifici Federal d’Oklahoma City l’any 1995 causant 168 morts i molts ferits. El culpable, Timothy McVeigh, morí executat a Terra Haute (INDIANA) en 2001. Molts familiars de víctimes van insistir en presenciar-ho i com que eren molts, tot fou transmès per vídeo a un local tancat. Deien que els familiars hi trobarien “closure” (consol). A mí em va semblar un ultratge.
La monja catòlica Helen Prejean volia parlar amb els condemnats
L’altre dia va donar una entrevista molt llarga a la National Public Radio perquè acabava de publicar un nou llibre. És molt probable que la majoria de lectors no reconeguin el nom, però potser van veure com l’actriu Susan Sarandon va guanyar un Oscar interpretant-la a ella en el film Dead Man Walking conjuntament amb Sean Penn. La pel·lícula explica la història d’una monja que va a la presó a ministrar a un condemnat a mort, parlant a més amb els carcellers i les famílies de les víctimes i dels condemnats. Certament no hi anava per excusar ni perdonar res. Els qui no entenen perquè algú faria això són els mateixos que potser no entenen perquè ens oposem a la pena de mort o a que éssers humans siguin torturats o deprivats dels seus drets. És per nosaltres que ho volem, per mantenir la nostra dignitat col·lectiva, el respecte a la condició humana i la nostra civilització. Un home és un home des del dia que neix fins el dia quan mor i no deixa de ser-ho mai. El condemnats passen anys tancats a una cel.la d’un metres quadrats, han perdut tots els familiars i coneguts, no tenen accés a cap activitat, són insultats i maltractats i viuen per anys en l’odi i la desesperació. Com afecta la situació a les famílies i també als administradors i executors de la justícia?
El verdader primer condemnat visitat per Prejean
El film ens explica que el caràcter interpretat per Sean Penn es deia Mathew Pocelet i que havia assassinat sense cap raó una parella de jovenets encara a la High School que s’havien retirat un vespre en cotxe a la vora d’un llac tranquil a festejar. El llibre de Prejean en què es basa el film explica la realitat de forma una mica diferent.
El primer visitat per la monja es deia en realitat Elmo Patrick Sonnier, i efectivament havia estat tancat per sis anys al presidi d’Angola a Louisiana esperant la seva execució. La raó per la sentència s’acostava bastant a la història del film. Amb un amic, que testificaria contra ell, va assaltar, violar i assassinar una dona jove que sortia d’una festa de comiat abans d’entrar a l’exèrcit. Poc temps després va abatre a trets sense cap raó un jove, que va viure però va quedar a una cadira de rodes.
El capellà de la presó d’Angola sembla haver conegut a Helen Prejean com una monja progressiva oposada a la pena de mort. Li va escriure que la data de l’execució d’aquest home s’acostava i que insistia en demanar una altra apel·lació i a veure si volia anar a veure’l i potser ajudar-lo, encara que al seu parer ja no hi havia res a fer.
En aquest lloc, encara que no sembli tenir res a veure, voldria afegir que un compositor nord-americà poc conegut anomenat Jack Haggie va fer una òpera també anomenada Dead Man Walking que jo vaig veure a la NY City Opera i feia una introducció de Helen que no puc oblidar. Hom veia la soprano que la interpretava al mig de l’escenari al seient d’un cotxe mentre evidentment conduïa de Nova Orleans (on era mestra d’escola) cap a Angola. Una pantalla de video al darrera seu ensenyava la imatge en moviment de la carretera vista pel conductor. En la seva cançó la dona no mostra cap entusiasme sinó que sap que ha de fer. Es queixa molt de la calor que fa i de la distància tan llarga fins a Angola i li consta que s’està ficant a un drama molt gran, però que no en farà cap tragèdia. Un cop a la presó, és molt mal rebuda per tothom, inclòs el reclús, però decideix tirar endavant. HG era una dona tranquil·la i segura d’ella mateixa que coneixia la seva obligació i no es feia il·lusions.
Va aconseguir parlar amb tothom, amb les famílies de les víctimes, que no la volien rebre ni sentir-la i amb el sobrevivent a la cadira de rodes. Es tractava de fer-los entendre que ni estava excusant el crim ni intentant esquivar el càstig i que no, que Sonnier no havia demanat perdó a ningú. Les famílies sovint tenen dificultats superant la injustícia que han patit i això els consumeix i priva de confrontar la realitat i intentar resumir una vida normal. Helen venia a expressar consol, solidaritat i ajut per recuperar la pau i serenitat interior. També va parlar amb la família del criminal, de la seva història, infantesa, dels problemes i coses bones i dolentes que va fer, de com va esdevenir com era. De com i perquè va començar a prendre drogues i fer mals amics. Dels sentiments envers les famílies de les víctimes. Va veure moltes llàgrimes.
Al final va convèncer el condemnat que no estava tan sol com es pensava i li va fer entendre el mal que havia fet a tanta gent i com podia recuperar no obstant la seva condició al menys part de la dignitat humana i acceptar serenament allò que era inevitable. Els condemnat es va negar a demanar perdó però en el moment de la mort va demanar que Helen fos present darrere la finestra i van intercanviar un signe, com un salut final.
Helen Prejean va ministrar finalment a set condemnats. En un cas, el director de la presó li va permetre quedar-se al costat del condemnat durant l’execució. Va esdevenir i segueix essent una activista molt coneguda contra la pena de mort que al seu parer segueix fent mal i pervertint i torturant molta gent després del crim. A més de ser una feminista molt determinada.
Altres coses que Prejean explica
Segueix essent com ha estat sempre, una monja catòlica devota i creient. Explica que quan ella va entrar, feien vestir les monges amb hàbits negres llarguíssims i cap completament cobert, que l’ofegaven i diu ara que li recorden les burkes de certes dones musulmanes que molesten a tanta gent.
Parla del vot de celibat que l’Església exigeix, que a vegades sembla com si fos un intent d’eliminar cap mena de sexualitat dels individus, que si fos possible els faria perdre una part de la condició humana. Ella explica com de jove va anar a un curset on es va trobar amb un capellà jove amb qui va establir una amistant molt profonda i que van arribar a parlar sense embuts de la seva relació, triant mantenir el vot de celibat que havien acceptat voluntàriament. Però com podria algú oblidar que hi ha homes i dones al món i els interessos i problemes que d’això s’en deriven?
S’ha queixat moltes vegades de com les dones son tractades per l’Església. Fa poc va anar al Vaticà presentant una carta de queixes al Papa Francesc en persona. Resulta que està prohibit no sols que les dones siguin ordenades, sinó fins i tot que prediquin dintre l’Església o que llegeixin en veu alta l’Evangeli durant la Missa. En canvi, ella diu que ha anat a predicar algunes vegades a esglésies protestants sense problemes i que no entén perquè una monja catòlica no pot fer-ho a una església catòlica.
En Francesc li va respondre que no veuria mai durant la seva vida l’ordenació de dones al sacerdoci.
Joan Gil
No hi ha resposta