22 juny 2019
Parlant de judicis: Els “show trials” de Stalin (1936-38)
Que es un judici xou? Segons l’amic Google “és un judici públic organitzat amb la intenció d’influir o satisfer l’opinió publica enlloc de fer justícia”
Wikipedia ens diu que “és un judici públic en el qual les autoritats judicials ja han determinat la culpabilitat dels acusats”
Totes dues son bones definicions que es complementen, segons els casos. De judicis xous n’hi ha hagut sempre des de fa molts segles, i n’hi ha ara -penseu en la Turquia d’Erdogan i l’Egipte de Sissi- i a molts països del món que a vegades coneixem i a vegades no. Els tres judicis xou públics de Stalin i el judici secret addicional que va fer contra els militars durant la seva famosa Gran Purga foren tan extrems, horribles, injustificats i cruels que mereixen ser recordats com a exemples del gènere. Ho va reconèixer tothom o hi ha va haver gent neutral i democràtica que va protestar? Moltes víctimes van ser tractats amb reprovació personal difícil de creure, obligats a confessar la seva culpabilitat i foren executats en l’acte. Un exemple interessant fou l’Ambaixador Pro-Stalinista dels Estats Units a Moscou, que es va declarar convençut per les proves presentades i les confessions dels acusats i va afirmar que un partit mai destruiria sense una bona raó la cúpula del seu partit. Els Catalans, un segle després, vam rebre respostes similars de la Unió Europea. De debò? El New York Times li va respondre: Què li hauria semblat si al final de la Revolució Americana el President Washington hagués fet executar Jefferson, Adams i Franklin? És exactament això mateix el que havia fet Stalin. Va fer executar pràcticament tos els homes i companys d’ell i Lenin que havien fet la Revolució d’Octubre. Ell seria l’únic verdader heroi de la Revolució.
Les Raons de la Gran Purga
Stalin no era un home normal, sinó probablement un psicòpata criminal indiferent al patiments i drets humanes. Era com matar formigues. Però no era ni ximple ni incompetent. Va assolir el seu propòsit d’eliminar tots els seniors, els seus iguals i antics companys prestigiosos que tenien suport popular i el podrien haver amenaçat. Entre altres, tots els membres del Politburó original de Lenin excepte Stalin i Trotski -que havia fugit a l’estranger- foren jutjats i executats. Les víctimes havien començat la carrera sovint en temps del tsarisme feudal com a membres del Partit Socialista Demòcrata, una organització que integrava molts grups diferents, entre ells els bolxevics de Lenin. I aquí cal explicar una cosa que només s’està discutint des de fa poc: que de fet el comunisme fou una religió mil·lennial, on els membres treballaven amb sacrificis per preparar un esdeveniment meravellós que estava a punt de tenir lloc als països industrialitzats com Alemanya, el Regne Unit i França i s’estendria per tot el món. Interpretaven la conclusió marxista de Das Kapital sobre la inevitabilitat d’una insurrecció obrera mundial anticapitalista com si fos una segona vinguda del Messies obrint una època gloriosa per a tota la humanitat, un nou paradís, i els bolxevics eren els creients que lluitarien per ajudar a crear-la. Molts intel·lectuals marxistes van protestar dient que era una interpretació ridícula no continguda a Das Kapital. Però Lenin,Trotski i tots els companys hi creien. Calia patir una mica, i ajudar i la glòria de la Humanitat culminaria. Com a prova contundent, Lenin, ja al poder, que s’havia oposat fermament a la Primera Guerra Mundial, va firmar absurdament a Brest-Litvosk en 1918 una pau separada que regalava a l’Imperi Alemany tot allò que ells volien: Polònia, Ucraïna, els Països Bàltics i Belarús. Perquè? Lenin respongué que no tenia cap importància perquè la Gran Revolució Proletària estava a punt de tenir lloc a Alemanya i les fronteres s’acabarien! Quan va veure que la tal Revolució no tenia lloc, comprenent que no podia existir a Rússia tota sola, va re-introduir en part una economia capitalista (la NEP) esperant els esdeveniments mundials alliberadors que no tindrien lloc mai.
Els quadres bolxevics no tenien cap resposta teòrica o doctrinal pel que va passar a la fi de la Guerra Mundial. A la Xina abans de Mao es va establir un Dictador feixista, a Baviera fou establerta una República Obrera anomenada la Räterepublik (Republica de Consells com la Unió Soviètica), la bandera roja fou alçada sobre la ciutat de Colònia i a tots els vaixells alemanys al Bàltic que s’havien negat a combatre el bloqueig anglès, però tot això es va acabar i esfumar i Lenin morí als 57, essent substituït immediatament per Stalin, un home molt diferent.
Els dos esdeveniments que verdaderament van obrir la crisi foren el fracàs de les revolucions ansiades a l’estranger i la declaració de Stalin que era possible bastir el socialisme a un sol país sense esperar la Gran Revolució promesa que arribaria, però després, algun dia. Aixó era una línia roja per Trotsky, que va haver de fugir per salvar la vida. Socialisme limitat a la URSS? Amb banderes i himnes i exèrcits contra altres proletaris? Mai! Visca la Revolució Mundial!
Un altre esdeveniment determinant de la Purga fou l’assassinat de Kirov, cap del partit a Leningrad, antic amic de Stalin i home de gran prestigi i suport popular, que preocupava a Stalin. Kirov va morir assassinat, sens dubte per ordres de Stalin, pero el Dictador en va culpar una conspiració d’antics dirigents del partit dirigits per Trotski, que planejaven l’assassinat de Stalin i tots els governants amb ajut de països estrangers (tot inventat). El Primer Show Trial i la Gran Purga havien començat.
Els Tres Show Trials
El primer judici xou tingué lloc en 1936. Sembla que les víctimes ja havien estat jutjades en secret però Stalin volia repetir en públic per justificar el Gran Terror que volia desfermar per eliminar tota la generació que havia lluitat i fet la revolució, que eren els seus iguals i per tant perillosos i substituir tothom amb nous amics lleials, més joves i menys famosos, cosa que va aconseguir plenament. Ell faria executar immediatament la gent important i obriria Gulags (camps de concentració i treball forçat) per a les famílies i gent que havia tingut contacte amb ells o expressat simpatia, que van acabar essent molts milers. Tothom quedaria avisat.
El primer judici fou anomenat els dels 16. Els acusats haurien assassinat Kirov, conspirat amb Trotski, boicotejat el pla dels 5 anys, planejat l’assassinat de Stalin per enderrocar el govern i espiat per potencies estrangeres. Tots els acusats van confessar per escrit i en persona en veu alta que havien fet això mateix. Havien estat torturats i les seves famílies serien executades o deportades si es negaven a confessar. Les execucions dels condemnats van tenir lloc immediatament estil rus: una cambra a la presó amb un drenatge per a la sang i un tret de pistola al cap. (A la sèrie HBO recent sobre Txernòbil, al final sortia una sala d’execucions així)
El segon judici en 1937 fou el dels 17 i va consistir pràcticament en acusacions que estaven connectats amb Trotski per enderrocar el règim, i de fet havien constituït un Centre Trotskista il·legal i naturalment havien conspirat per assassinar Kirov. Un acusat havia confessat per escrit però quan li va tocar parlar, ho va negar tot. Segons sembla Stalin en persona llegia i corregia les confessions. La sessió fou suspesa. L’endemà l’acusat va tornar amb lesions considerables, sobretot una luxació del braç i va confirmar la confessió escrita.
El tercer i final judici en 1938 tingué dos protagonistes principals, un d’ells el gran teoricista, heroi revolucionari i indomtable Bukharin, l’altre un antic cap de la policia secreta NKVD que havia ajudat molt a organitzar els primer judici. La NKVD, successora de la infame Cheka, era de fet el Ministeri Federal de l’Interior. A més, tots foren acusats de ser de dretes i voler restablir el capitalisme. Va acabar com sempre.
També cal incloure aquí un judici secret molt similar que tingué lloc entre els primer i el segon judicis públics contra gairebé la totalitat dels dirigents de l’Exèrcit Roig que dirigit per Trotski havia guanyat la Guerra Civil promoguda per països estrangers, com el Regne Unit, Japó i els Estats Units. Gairebé tot l’estat major de l’exèrcit fou executat, deixant l’exèrcit desorganitzat i en caos. De fet Finlàndia, que fins feia poc havia estat uns possessió de l’Imperi Rus, va aprofitar per declarar la segona guerra d’hivern que va costar molt cara a la URSS.
Què cal aprendre?
Aquests judicis son sempre una eina terrible en mans de qualsevol governant sense escrúpols. Per extraordinari que sembli, molta gent tant a l’interior com a l’exterior està disposada a acceptar els dictats dels jutges per absurds que siguin i els polítics estrangers no en volen saber res, com fou demostrat en el cas extrem de l’Ambaixador dels EUA a Moscou i a molts diaris britànics. Tot pot ser explicat de forma molt diferent, quan convé o satisfà.
Els jutges son independents però poden ser triats per la seva ideologia i ja saben ells mateixos què cal fer. Segons el país i el clima polític poden ser més o menys brutals, encara que prendre la llibertat d’innocents és sempre brutal. Tots els jutges a Moscou eren perfectament legítims i constitucionals. Quan jo treballava a l’Hospital Mount Sinai a Nova York, una col·lega em va explicar que el seu pare havia estat un jutge legítim prop de Munic, quan va rebre sol·licituds de fiscals per fer fer detenir i assassinar legítimament minusvàlids sota el règim Nazi. Era la llei. L’home va preferir fugir als EUA amb tota la família però molts altres, sens dubte jutges molt respectables, van firmar, perquè hi va haver moltes víctimes de l’eutanàsia. La llei és la llei, que no obstant els seus orígens polítics, és vista com a suprema. Al govern només li cal donar instruccions als fiscals que son empleats seus i els procés està en marxa.
Joan Gil