27 gen. 2019
Desencís: la Democràcia no és sempre Democràtica
Potser els que som grans hauriem de parlar mes dels quaranta-tants d’anys d’ençà del nostre naixement fins que la dictadura es va acabar: les mentides i els insults diaris a la ràdio i els diaris, les filles de Capitans Generals “de la Cuarta Región Militar” (que és com van anomenar Catalunya als anys 50) presidint “Juegos Florales” en castellà, les prohibicions, la indefensió legal, les discriminacions, la immersió total en la llengua castellana a les escoles i la prohibició de parlar-hi català, els generals en càrrec d’empreses, els bisbes castellanoparlants de Barcelona… Ho dic per recordar que tot això era perfectament legal i consistent amb la legislació espanyola del temps i el Fuero de los Españoles i que els jutges que ho imposaven eren tan legítims com a qualsevol altre país. Tan legítims com ara. Tots havien jurat respectar i imposar la llei existent. I ho feien bé en casos civils i criminals, pero ni defensaven les llibertats públiques ni s’oposaven a l’opressió de Catalunya.
Tots els règims tenen lleis que són obligatòries i inescapables tant si agraden com si no, però jo recordo el lema pres d’un clàssic llatí que tenia una Universitat Americana on vaig treballar a l’escut: LEGES SINE MORES VANAE, que jo traduiria com LES LLEIS SÓN INÚTILS SI NO VAN ACOMPANYADES DE RESPECTE ALS BONS COSTUMS, que vol dir la moral i el respecte a la visió, drets i sentiment del poble.
Per molts segles i fins temps recents hi havia pel món dictadures brutals, on ciutadans eren arrestats i condemnats a mort, pobles eren deportats o exterminats, les eleccions, si en feien eren burles, cap diari podia escriure la veritat i tots eren obligats a difondre mentides, el dictador es podia quedar fins la mort, als seus parlaments es debatia només allò que l’amo permetia, la policia intimidava i amenaçava. Alguna vegada acceptaven denúncies, altres vegades no. Molts, Franco inclòs, van tenir camps de concentració.
Quina il·lusió o quin somni teníem els qui vam haver de crèixer i viure en aquells anys? Sobretot una molt gran: tenir eleccions generals lliures i secretes i un parlament elegit que triés el cap de govern. Ens pensàvem que això tot sol seria la democràcia i ho resoldria tot. Una infravaloració molt gran dels recursos dels poderosos. Pero les eleccions eren només el començament, no pas l’objectiu final.
Els sistemes de Hitler, Mussolini, Franco, Stalin, Oliveira Salazar (del Portugal) eren antiquats i absurdament violents, incivilitzats, fins i tot salvatges. Recentment els poderosos contemporanis han descobert que es podien mantenir al poder escrivint una Constitució dictada o vigilada per ells i establint un sistema de partits amb un nombre suficient i controlador de mitjans de comunicació i darrerament accés generòs a les plataformes socials. Ho van fer a la Transición i en els nostres dies ho fan a molts llocs. Els règims a Rússia, Veneçuela, Turquia, Iran, Polònia, Egipte, Hongria són perfectament constitucionals amb lleis aprovades pels seus parlaments. Amb jutges nomenats pels que manen. Fins i tot el President Maduro de Veneçuela, després de robar una elecció, ha declarat que no en pot convocar una altra perquè ho prohibeix la Constitució. És un Constitucionalista tan ferm com Rajoy, Ciutadans i Vox.
Estem llegint ja denunciacions a aquesta deriva antidemocràtica de les democràcies parlamentàries nominals que hi ha ara. Els períodes de govern de 4 anys han esdevingut dictadures de 4 anys. Sobretot, hom troba a faltar a les Constitucions respecte als drets col·lectius i al sentiment de la població. Fan enquestes, pero no pregunten quan no volen saber la resposta i no fan cas mai dels resultats. Sobretot, mentre totes les Constitucions estableixen i defensen la independència judicial, n’hi ha molt poques o cap que defineixen la forma com els jutges han de ser triats per evitar que esdevinguin instruments de certes actituds i filosofies polítiques. Són independents de poder defensar les idees i regles de qui els va nomenar. I no és aquesta la idea.
Alguns tenim dificultats entenent que la UE es negui a suportar Catalunya i condemnar els detinguts politics i en la mateixa vena, perquè Polònia i Hongria no en són expulsades. Al començament ens deien que la nova Europa defensaria les tradicions democràtiques del continent, però només es preocupen d’interessos econòmics, sobretot alemanys. Vull acabar amb cites amenaçadores del govern Orba: “La nació hongaresa no és un grup d’individus sinó una comunitat que necessita ser organitzada: El nou estat que estem construint a Hongria és un Estat il·liberal, un Estat no liberal… La democràcia liberal afavoreix multiculturalisme, mentre la democràcia cristiana dona prioritat a una elit cristiana…La Democràcia cristiana s’oposa a la immigració” “Ho fan tot legalment. No hi haurà mai res il·legal. Per això la UE no pot fer res.”
Hongria no és l’únic país on coses així passen.
Espanya sempre ha tingut problemes escrivint una bona Constitucio i per això n’hi ha hagut tantes. El web del Congrés ofereix el text de vuit Constitucions però ignora la de la Primera República (República Federal Española) i el Fuero de los Españoles franquista, i probablement més. No han tingut mai cap èxit. La del 1978 ni tan sols és de les millors. La de la República del 1931 reconeixia almenys que era possible donar Estatuts especials a Catalunya, Euskadi i Galicia. No s’havien inventat el “café para todos”
Joan Gil
No hi ha resposta