Els EUA són diferents

El dijous 23 de novembre la nació americana torna a celebrar la Festa d’Acció de Gràcies, la més important de l’any on els immigrants (que som tots nosaltres excepte els indígenes) celebrem l’arribada a un país buit i la creació de la nació més rica i poderosa del món. Va acabar aquí molt millor que pels que van anar al Sud, pobrets. Com cada any, totes les famílies es reuniran a menjar gall dindi i els nens recitaran al voltant de la taula quines coses bones tenen o a qui estimen, i no es permetrà a ningú rondinar.

I els Catalans? Si tinguéssim una taula semblant, ens podríem vantar d’alguna cosa? El primer record del vespre seria pel trist i injust patiment dels bons i estimats homes que han esdevingut presos polítics. Jo escric perquè malgrat tot em penso que sí que tenim coses per celebrar: per unes hores vam gaudir la realització del somni tan impossible fa anys de tenir una República Catalana lliure. No ho vam disfrutar per molt de temps, però és que no havíem arribat mai tan lluny i ara ha quedat constància quin és el nostre objectiu i no desapareixerà fins que algun dia podem guanyar.

L’altre motiu d’orgull, el més gran de tots, és que no hi ha hagut violència, sobretot res del foc, ferits i morts que els altres havien amenaçat causar a la Marta Rovira i a la CUP. Jo havia vist amb preocupació la disposició de grups a sortir a fer la desobediència civil pacífica DCP. Els jutges diuen sempre que DCP és il·legal, fins i tot a països democràtics amb judicatura independent. En general els militants rebutgen qualsevol forma de violència, però la policia actua sempre de forma molt violenta. Prou que ho van demostrar el 1O. Fins i tot van disparar bales de goma que són il·legals a Catalunya. S’en foten de lleis catalanes. Per mi la DCP és una forma molt legítima de defensa quan els poderosos no permeten res més, però degut al perill, no s’hauria de fer mai quan no es pot guanyar. El temps passa molt de pressa. Diuen els àrabs que només cal esperar assegut a la porta i veuràs passar el taüt amb el cos del teu enemic. En qualsevol cas,  gent intel·ligent no comencen una guerra per perdre-la. Sang i morts pel carrer? Mai, mai! Els Catalans no hem perdut el seny. Ningú hauria de morir per la seva pàtria, sinó viure per defensar-hi la llibertat i la democràcia de la forma que es pugui. La Història ho explicarà tot i som els que acabaran bé. El PP no s’ho val i acabaran saltant del poder, amb la qual cosa les portes del futur podrien quedar obertes.

La raó per la negativa a la DCP fou sens dubte l’actitud ferma del President Puigdemont i els seus Consellers, els mateixos que ara pateixen vexacions i empresonament acusats de violència, sedició, rebel·lió i malversació. Representen a tots els Catalans víctimes de la Catolanofòbia, pels que no hi ha camps de concentració. Que Déu perdoni als culpables, però després que es penedeixin. Una periodista del NYT deia precisament que el mèrit dels Catalans és haver volgut fer una cosa, que abans es feia sempre amb violència, de manera pacífica i amb el suport de masses de ciutadans, i que això no s’oblidarà mai i ho han notat molts. Catalunya, a diferència de Barcelona, era sovint desconeguda al món. Ara, per setmanes, fotos, articles i vídeos de manifestacions s’han vist per tot el món. Em vaig atipar de llegir cada dia articles llargs sobre el cas català. Finalment, no conec ningú que no sàpiga què ha passat a Catalunya. Es pensa algú que tornarem a ser oblidats? Ha estat un pas endavant molt fort. El discurs famós de Puigdemont fou vist en viu a tot el món. Qui sap, potser algun dia caurà el Premi Nobel de la Pau.

Cal tenir en compte que ni el Rajoy Brey ni el PP tenen cap projecte per després del 155, que no pot durar gaire. Només volen fer tant de mal com puguin i tornar al cafè para todos sense canviar la Constitució. Curiosament tenen gent que es pensa que ja han acabat amb el Catalanisme i que l’estelada ja no es veurà més. I que el borbó no tornarà a ser esbroncat. Voldria que hom pugués afegir aquí una banda sonora amb rialles. Després de més de 300 anys i dels 40 del franquisme? Tot tornarà a començar d’una altra forma però igual, i ara ja som famosos i coneguts per tot el món. Juncker va dir que si ell acceptés Catalunya, n’hi hauria 90 més. Doncs que prepari els 90 escons, perquè ningú podrà evitar-ho. Vostè no sap de què parlem, però és la democràcia!

ueHi ha gent que utilitzen un mètode molt popular a les eleccions americans: acusar els adversaris d’allò que ells mateixos fan. Els votants van ser atacats per la policia espanyola? Mentida! Els Catalans van agredir als benemèrits tan pacífics. La policia causava la violència? Mentida. Els Consellers estan a la presó per haver causat la violència. Que la majoria dels espanyols creuen en la Catalanofòbia i la practiquen amb insults i boicots? Mentida. Els Catalans practiquen l’odi i l’ensenyen als nens. Deien que Catalunya estava dividida (a diferència d’Espanya) però són el PP amb els assistents C i PSOE que ens han dividit. I més i més igual. Ells repetien i repetien que Catalunya violava la Constitució, pero ara estan ells violant-la contínuament amb el 155 i no tenim cap jutge per queixar-nos. Sempre hi ha gent que s’ho creu.  Com a persona interessada en les lletres una de les coses que més m’han afectat ha estat la caiguda d’El Pais en la vulgaritat, demagògia, etnofòbia i falsa informació sense comprovar res del que es diu, escrivint opinions a les capçaleres informatives, sense obrir la tribuna a diferents opinions. Són ells els qui hauran de viure amb la seva memòria i potser amb la seva vergonya per sempre i no pas nosaltres. On havien amagat l’ètica periodística? Fins i tot la cobertura d’ El Mundo fou millor. Els nostres diaris en canvi, ho van fer de forma respectable.

I per acabar aquest llistat de coses que no estan tan malament com molts es pensen, voldria recordar als milions de Catalans més joves que jo que el país va aguantar no sols això sinó molt més per quaranta anys i no ens van poder ensorrar. Diuen que volen acabar amb indoctrinacions a les escoles? Deixaran d’ensenyar “patriotisme” a les seves? Jo vaig aguantar l’ensenyament de la Formación del Espíritu Nacional des de pàrvuls fins al tercer any de la facultat universitària. I ningú en feia cas i els estudiants fèiem els exàmens amb fàstic. I per treure el meu títol de Batxillerat vaig haver d’anar a l’oficina de la Falange per pagar que em certifiquessin “que no consta nada contrario a los principios del glorioso movimiento nacional” I una altra vegada també el mateix per poder matricular-me a la Universitat i per poder treure el Diploma. S’equivocaven: jo estava totalment contra la teoria política feixista ja derrotada a Europa que ells havien après de l’estranger. Hi ha qui es pensa que els  del PP són feixistes, que no és veritat i els que ho diuen no saben de què parlen. El PP es un partit molt autoritari, corrupte i poc democràtic que acabarà caient a una elecció, cosa impossible amb els franquistes. Els feixistes deien que una elecció lliure seria un intent de cop d’estat. Però que ells a nosaltres ens tractin de nazis? Vinga, home! El PP està en la línia de successió directa del franquisme reformat durant la Transició, preservant les estructures socials i econòmiques opressives de la Dictadura.

Jo crec que hom pot aguantar-ho tot i esperar el moment per fe i amor al país propi. I perquè cada segon, el sol surt i puja esplendorós al cel en algun lloc de la terra. Com a la meva capçalera.

Joan Gil                                                                                                                 

Tags: Catalunya, Desobediència Civil Pacífica, Esperança, Presos Polítics, República Catalana, Violència Policial, Violència Política

Podria ser que la Constitució federal dels EUA de 1787, tan estimada, gairebé adorada pel poble americà que se sent tan satisfet amb ella, sigui culpable dels tirotejos i assassinats massius que han esdevingut rutines al país? Només si hom la interpreta malament. Vet aquí el text de la famosa Esmena II, escrita pel Congrés i no pels Pares Fundadors, que els maniàtics de les armes invoquen sempre pretenent que són Constitucionalistes:

Com que una milícia ben regulada és necessària per a la seguretat d’una nació lliure, el dret del poble a tenir i dur armes no serà violat.

Es va escriure perquè al segle XVIII encara hi havia desordre, violència i robatoris i petites sublevacions. Els Estats no tenien exèrcit i no hi havia gaire policia i l’únic remei era organitzar una mena de Somatent, una milícia armada de ciutadans regulada per mantenir l’ordre. Com vol dir això que els ciutadans actuals tinguin dret a comprar armes d’assalt gairebé militars i usar-les sense instrucció ni disciplina? I perquè les necessita ningú?  Si algú assassina un cérvol amb un fusell semiautomàtic, segur que perd la llicència

Els Jutges Suprems federals ja van interpretar fa anys aquesta Esmena Constitucional: els va semblar que sí que garanteix el dret dels ciutadans a tenir armes, però que tant el Congrés Federal com els 50 Estats tenen el dret de regular-ne la possessió. Però no volen.

Molta gent pensa amb bastanta raó que la culpa és de la National Rifle Association (NRA) que és veritat només en part. La NRA, sense ensenyar els llibres, pretén tenir 4 milions de membres de pagament que no pot ser veritat. No passen de 3 milions, potser menys. Tenen un pressupost per a lobbistes de 300 milions usat per subvencionar les campanyes de reelecció d’amics. Diuen que aquests dòlars surten de les quotes dels membres, una mentida desvergonyida. La NRA cobra fortunes dels fabricants d’armes, els únics que s’aprofiten molt de la tragèdia. La NRA només engresca la mania de la possessió d’armes i i mira de protegir-la amb diners. Historiadors i sociòlegs poden explicar on i perquè va començar aquest interès i fascinació del poble americà amb les armes. Si us interessa, ho explica l’últim paragraph d’aquest apunt.

Sandy Hooks

La gent es preocupa dels esdeveniments extraordinaris molt més que de les coses diàries que ens afecten, però de fet el problema més estès de la possessió universal d’armes és la facilitat i seguretat en què es pot cometre un suïcidi. El total nombre de víctimes d’armes per qualsevol raó (sense incloure aquí els atacs jihadistes o l’exèrcit) puja a entre 7 i 8,000/any. Però recordem només les coses més greus i espectaculars. Jo no puc oblidar dos tirotejos monstruosos. El primer va tenir lloc a Sandy Hooks, una bona comunitat a Connecticut, al nord de NYC.

Un mal dia, un juvenil ja diagnosticat d’esquizofrènia va prendre un fusell d’assalt de la seva mare, la va matar i va anar a l’escola primària. Va assassinar una mestra i 20 nens petits del primer i segon graus. Quan la policia va arribar, es va suïcidar com és costum. L’esdeveniment ens va semblar tan odiós i esgarrifós que tots ens vam pensar que el Congrés produiria una llei regulant la venda d’armes. Obama ho va intentar, escrivint una llei que de fet no era forta, però era un avenç, i la va enviar al Congrés. El dia del vot, va enviar un avió a buscar els pares i mares dels nens morts i els va fer seure als balcons de la Cambra de Representants. Dominada per republicans, la Cambra va rebutjar la proposta. Obama, desesperat, va plorar voltat pels pares davant les càmeres de televisió. No s’ha de fer política amb una tragèdia, deien ells. Així de malament està la cosa.

Sutherland Springs

El segon cas que em costa oblidar va passar un diumenge fa dues setmanes a un petit poble a Texas, a una hora de San Antonio, que és per població la segona ciutat d’aquest estat. SS és una comunitat de 350 residents, gairebé tots agricultors modestos, que no han volgut mai constituir-se en municipi i són governats pel Districte (County). Hi ha un centre amb l’Església Baptista de fusta de la tragèdia, dues gasolineres i una botiga general. La resta són carreteres i camins. Els residents en diuen “la terra de Déu”, probablement perquè Déu i la terra de conreu són l’única cosa que hi ha. No havia passat mai res.

La gent són molt més religiosos que a Catalunya i aprecien sempre les manifestacions públiques i externes preconitzades pels Baptistes. Aquell diumenge, hi havia uns 50 o 60 homes amb dona i fills asseguts a les banquetes, escoltant el sermó d’un pastor visitant. L’assassí vestit de negre va entrar amb un rifle d’assalt a les mans. Era semiautomàtic, que vol dir que quan hom prem el gallet només dispara una bala, a diferència dels models automàtics militars encara prohibits que són completament iguals, però estan estructurats per disparar trets molt ràpidament (metralladora) sense aturar-se fins que l’usuari ho vulgui. L’arma llarga utilitzada venia amb magazins de 30 bales i l’assassí en va buidar i substituir cinc.

Aquest home de 26 anys no era un veí, sinó que vivia a la casa dels seus pares, gent benestant, a una llar molt gran i cara, amb piscina, a un dels millors barris de San Antonio. El seu historial previ ja feia por. Com és que li havien venut armes? Ja a l’escola havia amenaçat, colpejat i fet coses molt dolentes. Torturava animals petits quan en podia enxampar un. Havia estudiat per entrar com a pilot i va ser acceptat com a aviador i membre d’exèrcit nord-americà. Fou expulsat de la Força Aèria per un Consell de Guerra per ser massa violent i amenaçador. Estava ja divorciat per segona vegada. La primera vegada havia colpejat amb el puny tancat un nen molt petitet de la seva muller, causant-li una fractura de crani. Per mi, jo sospitaria que era un anomenat psicòpata criminal, que són malalts perillosíssims amb els que no hi ha res a fer. Segons sembla havia anat a l’església amb la intenció de matar la segona sogra, només que aquell diumenge la senyora havia preferit quedar-se a casa.

L’assassí, anomenat Ken va entrar per una porta oberta. A l’exterior havia obert foc sense avís contra petits grups de persones que van quedar morts o ferits. Entrant a l’església de negre i amb una arma molt perillosa, fou rebut amb crits de por. Ken va disparar en totes direccions per uns set minuts sense ser molestat o confrontat. Un vídeo de seguretat l’ensenya anant lentament pels corredors i disparant trets de gràcia (un a un nen de cinc anys) als caps de tothom que seguia viu. Compte final? 26 morts i 20 ferits, la meitat de gravetat.

Es va acabar gràcies a un senyor ja gran que viu molt prop i va sentir els crits emesos per fugitius. No duia sabates, però va prendre i carregar la seva escopeta i va córrer cap a l’església. Cal recordar que Ken era un militar i duia una arma quasi militar, o sigui que la situació era molt perillosa. Va tenir sort. Va disparar i sembla que va ferir l’assaltant dues o tres vegades. Ken va deixar caure el fusell i es va fugar amb el seu cotxe. El veí no tenia cap auto en aquell moment, però va aturar un veí jove que passava en cotxe per casualitat. Aquest segon cotxe amb dos homes valents dintre, gairebé va enxampar en Ken,que al final es va llençar intencionalment fora de la carretera a una cuneta. El veí es va acostar a la finestra exigint que Ken sortís de l’auto, però Ken va preferir matar-se d’un tret al cap al mateix temps que el primer cotxe de policia arribava.

Quina situació tan horrible! Com podia passar això a un lloc tan senzill, pobre i avorrit? Imagineu l’escena: uns 50 homes de poble, dones i nens seient en pau a una església, quan es presenta un desconegut armat amb la intenció de matar-los a tots un a un i sense pressa i gràcies al veí només en va arribar a matar 26. Tots els crims violents han de ser condemnats, però aquests casos semblen més enllà de qualsevol límit i són especials. Voldrà el Congrés fer alguna cosa aquesta vegada? El més probable és que es neguin, com es van negar després de Sandy Hooks. Diuen la ximpleria que el que cal fer és millorar l’assistència psiquiàtrica per detectar la gent perillosa a temps. Això estaria bé, però s’equivoquen si es pensen que un diagnòstic mèdic es pot assolir sempre, cosa que seria molt difícil i la quantitat de problemes mèdics, legals i constitucionals que se’n derivarien abans que el malalt fes res, serien o seran molt difícils. També diuen i alguns fins i tot creuen que la solució rauria en donar pistoles a tothom per poder defensar-se, com va fer el veí. Però de l’alternativa lògica i racional ningú vol parlar. Només s’interessen per disbarats consistents amb la venda continuada de fusells i pistoles. Caldria sobretot prohibir immediatament la venda d’armes llargues, els fusells d’assalt semiautomàtics. Hauria aconseguit algú matar 26 persones al mateix lloc amb una pistola? No si les víctimes són pagesos.

D’on surt la dèria absurda i perillosa de voler tenir armes a casa?

Sovint persones d’una ciutadania o regió tenen idees o emocions compartides per molts con-ciutadans que gent d’altres països troben inacceptables i pot ser molt difícil explicar-ho. Sense intenció de ser banal, als Americans els tornen bojos pel Football i el Beisbol, però són indiferents al Futbol europeu, cosa molt difícil de canviar. És fàcil trobar exemples amb el militarisme, antisemitisme, feixisme, la cuina… La Catalanofòbia de tants espanyols no sembla tenir cap base racional i nosaltres som diferents.

Al començament del segle XIX el President Thomas Jefferson, el més gran dels Pares Fundadors, havia comprat de Napoleó Bonaparte tot el territori anomenat Louisiana, que més que doblava l’àrea dels EUA del temps i deixant de banda els indígenes (com va acabar passant)  estava buit. El govern federal va facilitar l’arribada d’immigrants blancs per ocupar-lo i els primers residents americans del West esdevindrien o agricultors o ramaders a la gran “Louisiana”. Com és natural, a un territori gran i buit amb alguna tribu índia agressiva i bestiar perillós, tothom tenia alguna arma i sabia disparar. El West no tenia en aquell temps cap pes polític ni identitat especial, però en general les coses anaven bé. El “Louisiana purchase” de Jefferson fou un encert monumental, no obstant l’oposició de molts contemporanis.

Amb el començament de la Guerra Civil tot va canviar. Per primera vegada es van veure a tot arreu armes de foc i mort. Els combatents foren (i encara són) glorificats, herois lluitant per la Pàtria amb armes, cosa que encara no se li havia acudit a ningú. El triomf de la Unió va il·luminar les armes en un llum diferent.

Però, ai las, pels fabricants i negociants d’armes, la Guerra Civil es va acabar. Com havien de fer negoci sense guerra? No hi havia dret. No quedava cap mercat.

Les pel·lícules i novel·les de l’oest que tots hem vist exageraven el nivell de violència al territori en aquell temps. Els periòdics feien el mateix, cosa que agradava molt al públic. L’oest era enorme i sens cap dubte hi va haver criminals, les fetes dels quals eren elogiades i descrites com si fossin esdeveniments històrics. L’episodi històric recordat més sovint fou la “batalla” del OK-Corral a un lloc perdut d’Arizona anomenat Tombstone, entre dues bandes de cinc homes i la premsa en va seguir parlant per moltíssim temps. Altrament, l’Oest violent que hem vist tan sovint a la pantalla, hauria estat absurd i se’l van inventar.

I ara arribem a una millora tècnica històrica: la invenció dels llibres de còmics, sovint amb il·lustracions, que eren molt barats i presentaven històries de bandits i pistolers, sovint inventades o exagerades. Els reporters podien fer una fortuna amb una entrevista a un home famós, sovint en forma sensacionalista amb detalls i episodis imaginaris. Deien que Billy the Kid assassinà 20 homes. En realitat van ser 5 o 6, i sempre a confrontacions, gairebé mai gent innocent. Els llibres de còmics van ser la passió de dues o tres generacions de joves americans, que en van treure la impressió que el West era una zona d’aventures per joves blancs americans que volien sentir l’adrenalina, on les armes, els Colts sobretot, estaven integrades al relat d’heroisme i patriotisme del poble nord-americà. Fer-se un pistoler famós no tenia res de fàcil i no passava de ser un somni

I els pobres fabricants? Un d’ells va lluitar com un lleó en suport de la creació d’una mentalitat i de mites nord-americans com a un nou poble, en lluita permanent en defensa de la seva llibertat, família i veïns. Aquesta nació acceptava i usava les armes com a instrument de pau i progrés, establint un lligam de les pistoles amb la natura, la bellesa del paisatge i els cavalls com a qualitats de l’americà com cal, violent quan calia, sempre disposat a lluitar defensant causes justes. La identitat exigia que un bon americà havia de saber lluitar. El nom de la companyia més al darrere d’aquestes convencions? Encara existeix, té molta reputació i es diu Remington. Si mireu el seu web encara hi trobareu referències patriòtiques al caràcter americà, la disposició permanent del poble a lluitar per la llibertat i el seu lligam amb la nació. Ells el que van fer sobretot fou pagar molts anuncis als llibres de còmics i els diaris i exercir influència amb els redactors de novel·les gràfiques. Al començament no hi havia necessitat de  referir-se a la Segona Esmena constitucional que haureu vist al començament. Quan la van descobrir, va reforçar molt la seva posició. Resultava que un verdader patriota americà havia de posseir una o més armes i afirmar que era el seu dret reforçava la Constitució i enfortia les grans llibertats nacionals atorgades per aquest document tan estimat.

Joan Gil

Die weiße Rose (“La Rosa Blanca”), Múnic, Febrer de 1943

Els qui parlen de la població alemanya durant a segona meitat de la II Guerra Mundial, haurien de considerar els moviments estudiantils de protesta, que el règim nazi no volia tolerar no obstant el seu poc significat. Els feixistes alemanys responien amb atacs policials i judicials brutals, que sovint acabaven en execucions. Perquè tenien un problema amb els estudiants? Perquè les autoritats els obligaven a anar per unes setmanes al front (a tots, però sobretot als estudiants de medicina, a fer d’infermers) on veien la realitat i tornaven explicant la veritat: Alemanya estava perdent. Les ocupacions a la Unió Soviètica eren d’una crueltat odiosa i injustificada. L’antisemitisme era pintolerable.

Hans i Sophie Scholl eren dos estudiants bavaresos a Munic, fills d’una família progressiva reduïda al silenci. El germà estudiava medicina i acabava de tornar d’una “visita” a Stalingrad. Va començar a fer reunions amb amics de confiança, entre ells un xicot nascut a Rússia que parlava la llengua perfectament i un professor de Musicologia. El grup va triar el nom Rosa Blanca, probablement tret d’un poema alemany, i no va tenir cap organització formal, encara que molts veien a Hans Scholl com a cap del grup. Van durar uns set mesos.

Els dos Scholl havien imprès tots sols octavilles o fulls volants (dits en català fulls propaganders) reproduint un sermó d’un Bisbe anti-nazi que denunciava l’eutanàsia amb l’objectiu de purificar la raça germànica com una bestiesa estúpida, cruel i inhumana. Van decidir que l’única feina que podien fer era produir, reproduir i distribuir aquests fulls propaganders amb crítiques del règim nazi, que van arribar a distribuir no sols a Munic sinó a contactes de confiança a altres universitats alemanyes. Hi havia poques fonts alternatives d’informació pel públic. El segon volant repartit ja per la Rosa Blanca tractava críticament amb l’antisemitisme. Al començament el seu estil era una mica intel·lectual, no sempre fàcil de seguir, després va esdevenir més polític i popular.  Es van fer conèixer a diverses universitats, però la seva importància era insignificant. Prou que sabien que la GESTAPO, la policia, els buscava.

I un dia la Sophie va fer una equivocació. Havia anat a classe amb en Hans duent un maletí ple de fulls volants, que van distribuir sense incidents de forma que els estudiants els trobessin quan sortissin de classe. Arribada gairebé a la sortida de l’edifici, la Sophie va notar que li havien quedat uns quants volants al maletí. En mala hora va decidir tornar a l’atri i pujar les escales fins una barana, des de la qual llençaria els papers. Un empleat de la Universitat la va veure.

Els germans foren detinguts i interrogats per la Gestapo. En Hans va intentar protegir la Sophie dient que ella només era la seva germana i no sabia res, però la noia, molt orgullosa, ho va rebutjar, declarant-se solidària en tot. Estaven al final imminent de la batalla de Stalingrad, que va marcar el començament de la caiguda del règim.

Menys d’un mes després de la seva detenció van ser encausats i jutjats per un Volksgerichthof, un Tribunal Popular, presidit per un jutge que no deixava defensar-se a ningú i repartia sentències de mort sumaríssimes d’acord amb la legislació nazi, única que hi havia. Quatre acusats (quatre sentencies de mort per judici era el màxim que li deixaven fer), començant pels germans Scholl, foren decapitats en la guillotina hores després del procés. Havien estat estudiants pacífics i demòcrates, executats només per repartir octavilles que poca gent llegia.

Un resistent va aconseguir una còpia del darrer full volant i va poder passar-lo des d’Escandinàvia als Anglesos, els quals en van fer milers de còpies i les van deixar caure des d’avions al territori alemany no alliberat. Poc temps després hi va haver dos judicis més contra altres membres de la Rosa Blanca amb un grapat d’execucions addicionals al primer, no pas al segon quan ja tot s’estava ensorrant i els darrers acusats, que verdaderament no havien fet res, se’n van sortir vius. Aquell jutge fatal no es va presentar, essent substituït per un jutge normal, que va declarau-los innocents per falta de proves. El caos terminal havia començat.

Resultats? La primera reacció després de la guerra fou un llibre escrit per una tercera germana Scholl més jove. Poc després el nou govern democràtic bavarès va finançar un film biogràfic i poc a poc el nom Scholl fou reconegut i es va estendre. És difícil comptar quants llibres, pel·lícules i programes de TV s’han vist. Els Germans Scholl tenen avui en dia molts monuments públics, estàtues, fonts i fins i tot una Plaça al Camp Universitari de Munic. Els seus escrits poden ser trobats fàcilment. Una curiositat inesperada: com que el company nascut a Rússia era un fervent Cristià Ortodox, ha estat canonitzat i elevat als als altars per l’Església Ortodoxa Russa.

El nou Govern democràtic federal va haver de reobrir els processos perquè el President del Volksgerichthof havia estat un verdader jutge nomenat legalment pel govern alemany. El Bundestag democràtic va declarar l’execució dels Scholl  un assassinat judicial. (sic, oficialment). Els Catalans amb el President Companys no hem tingut tanta sort.

Un cas de Gitanos, Guàrdies Civils i un Capellà al Camp de la Bota

A final dels anys 50 i començament dels 60 vaig tenir al Batxillerat un professor admirable, amb grans preocupacions socials que era un capellà membre de l’Orde que regia el Col·legi. Aquest Pare B (em guardo el nom perquè no n’he sentit parlar des de fa mes de 40 anys) va decidir abandonar la seva còmoda residència i la llar dels seus pares molt prop del Cole per anar a establir-se a una barraca del Camp de la Bota, a Sant Adrià. Jo hi anava regularment i vaig seguir tenint alguns contactes superficials amb el Pare B. perquè explicava coses interessantíssimes i jo no sabia res dels desgraciats que vivien allí. Hi havia una trama de corrupció policial relacionada amb els traspassos de barraques. Calia pagar per fer un traspàs o venia un camió a enderrocar-la, com la llei manava. Si els nou residents pagaven, la llei ja no era tan exigent. L’alcalde Porcioles, antic notari de la meva família, va construir amb pessetes municipals una font d’aigua fresca al centre del Camp. Va explicar en un discurs quant el govern es preocupava d’aquells homes i dones, imagineu-vos, una font on també es podia al mateix temps rentar roba. Va sortir a La Vanguardia Española amb una foto de dones contentíssimes rentant roba a ma. Era molt generós.

Essent un home de carrera amb educació bona, el Pare B ajudava molta gent i tothom que tenia un problema el venia a veure i treballava de franc. Així és com es va veure embolicat amb moltes coses espinoses, sobretot amb la llei. Ell defensava sempre la justícia més que la llei, cosa molt perillosa a l’Espanya de Franco. Vivien al Camp dos pobres homes (perdoneu el qualificatiu), militants ideològics de la Falange, que vaig veure sovint en uniform i camisa blava, que havien rebutjat privilegis i creien fermament en el contingut social de la doctrina feixista formulada per José Antonio. Ajudaven sovint usant la seva influència al partit els esforços per millorar el tracte dels residents i combatre corrupció. Una vegada van insistir en parlar amb el Governador Civil com a Jefe Provincial del Movimiento, que no va servir de res. Tornant al Camp derrotats i escarnits, van anar a la barraca del Pare B i, quadrant-se, el van saludar amb el braç en alt. Hi ha tota mena de tragèdies i enganys al món.

Un dia, hom va anunciar que el Pare B faria una conferència a la Universitat sobre el racisme de la Guàrdia Civil tractant amb els Gitanos (que sembla que ara prefereixen dir-se Romanis). Efectivament n’hi havia bastants, sovint fora del Camp. A un final de l’àrea hi havia un bar que estava bastant be i la parella de Guàrdies Civils s’hi asseia a refrescar-se alcohòlicament al vespre. Quan topaven amb un gitano, l’apallissaven, insultaven i li feien coses molt dolentes.

La conferència fou suspesa per ordres de la policia (cal obeir la llei sempre, per estranya i injusta que sembli). Després d’una interrogació el Pare B fou posat a disposició del Tribunal d’Ordre Públic amb les acusacions habituals de sedició, violència, conspiració, etc, molt alienes a la personalitat del Pare B. A més, no li havien permès donar la conferència, o sigui que gràcies a la Guardia Civil no havia fet res de res.L’acusat va poder contractar un bon advocat i van preparar una defensa basada en provant la realitat de les seves denúncies.El Pare sabia de què parlava. Els GC eren racistes!

El dia del brevíssim judici, l’advocat volia començar invitant testimonis a descriure com els gitanos eren tractats per la GC. Enrabiat, el Jutge President ho va aturar en sec. Si l’advocat es pensava que al seu Tribunal hom podria insultar amb impunitat la gloriosa Benemèrita o Espanya, ja podia plegar i anar-se’n. El Pare B fou condemnat i sentenciat potser a dos anys. No me’n recordo del tot. El seu crim fou només haver volgut dir la veritat en public. Pocs anys després, se’n va anar a Mèxic i no n’he sentit parlar mai mes. Els jutges d’aquest Tribunal eren sens dubtes funcionaris de l’Estat legítimament nomenats.

Vetting i la tria de nous jutges, el problema de la independència judicial

Parlant de les relacions prohibides entre el Govern i els nominalment independents jutges, cal entendre que rarament les violacions depenen de diners o corrupció. No sé com es trien els jutges de l’Audiència Nacional. Als EUA els jutges estatals són elegits a la butlleta electoral. Poden presentar-se tots sols o com membres d’un partit, però l’elecció costa diners. Tots els jutges federals són elegits pel President dels EUA però han de ser confirmats pel Senat, que els fa declarar davant el Comitè Judicial bipartidista, on han de respondre preguntes i explicar què pensen de moltes coses. El Comitè envia una recomanació al ple del Senat, que accepta el nou jutge o no. La Cambra de Representants no participa en el procés. Resulta sempre que els jutges són molt independents.

L‘acció més important en la tria d’un nou jutge és sempre el vetting (“investigació” en anglès, però es diu gairebé només dels nomenaments per càrrec públic) com diuen els Americans, l‘interrogació per saber-ho tot del candidat: de quin partit és, família, historial professional, experiència, caràcter, diaris que llegeix, opinions legals a casos on ha participat, grups o nacions que odien, opinions polítiques, projectes pel futur, actuacions públiques… Tot allò que calgui per entendre no sols el seu coneixement de la llei, sinó quina mena de persona és. Poden fer preguntes legítimes o intolerables i ningú en sabrà res. Tots coneixem gent que no viuen de la política però tots sabem perfectament si són o afavoreixen el PP o ERC, i ho deixen ben clar quan parlen. Alguns parlen de política en to de veu fort, com l’ex-diputat Garcia de Badalona, i altres amb indiferència total. És així com les places de jutge es poden omplir amb jutges segurs, amics i és molt difícil de combatre. Sobre el paper, és legítim i legal pel Partit al poder.

Als EUA els jutges de cassació i els suprems tant d’estats com del federal de Washington, no tenen obligació d’acceptar casos i es poden negar a fallar-los, cosa que fan sovint. Els jutges, com els fiscals tenen sempre discreció per rebutjar coses que no els semblen be. Els jutges alemanys poden respondre a un litigant que allò que ell vol no mereix la protecció de la llei. Però un amic no faria mai ni toleraria aquestes coses contra el Partit que l’ha elegit, no pas per corrupció o per haver rebut una ordre explícita, sinó perquè les coses són així si hom vol fer carrera.

I aquest és el centre del problema, el vetting. Si no és possible nomenar jutges neutrals, almenys caldria tenir-ne de totes les inclinacions. Un partit democràtic no permetria nomenar candidats amb opinions extremes o odis nacionals. Potser hom podria incloure el tema en les plataformes electorals per tal que el poble ho entengués.

La Universitat de Pennsilvània te un lema tret d’un escriptor llatí que s’ha fet famós als EUA:  LEGES SINE MORES VANAE. Les lleis no serveixen de res si no van acompanyades de bona moral. Que una llei hagi estat escrita, no tanca la discussió sobre la seva legitimitat. Penseu en els dos casos anteriors. És sempre la gent que l’aplica.

Els jutges són una de les tres branques de Govern relativament independents, juntament amb l’executiu i el Parlament. Els fiscals en canvi, són supervisats pel govern, però no se suposa que puguin legítimament acceptar ordres afavorint coses polítiques o interessos del govern. A la majoria d’estats, el càrrec és electiu. El fet que els jutges siguin relativament independents, no vol dir que siguin sobirans i la seva obligació és servir al poble, no posar-se per damunt. Sobirà és només el poble i un jutge que es fica en política traeix i mossega la ma que l’alimenta. Als països democràtics, totes les institucions lliures com la judicatura tenen sistemes i mecanismes interns per exigir disciplina, vigilar-se  i disciplinar quan cal.

La Constitució Federal Suïssa prohibeix terminantment al·legar que una llei o resolució del Parlament sigui inconstitucional. Si una proposició passa un Referèndum, el sobirà ha parlat i no cal ni es pot fer res més. Per entendre la raó, serveix mirar enrere  i considerar la catàstrofe de 2010 a Espanya. Un nou Estatut havia estat aprovat per dos governs, dos parlaments i un referèndum (autoritzat). Però aleshores probablement per odi, el PP dirigit pel Rajoy el va enviar al TC que el va destroçar i a més escriure que allò que ells deixaven era el límit màxim i prou per sempre més. Resultat d’aquesta violació de la Constitució? Set anys de desordre, caos, divisió política, desprestigi creixent d’Espanya, un Gobierno cada dia més autoritari, ridícul de Rajoy a la UE, un escàndol internacional i una crisi gravíssima. Gràcies, Rajoy, i gràcies senyors jutges! Pugeu a la plataforma i saludeu.

Joan Gil

Tags: Camp de la Bota, Franquistes, Germans Scholl, La Rosa Blanca, Nazis, Tribunal d'Ordre Public