08 març 2016

La lluita de les dones als EUA

Publicat en 17:53 sota General

Voldria començar amb una de les dites més famoses de la molt famosa heroïna feminista Gloria Steinem, que per cert ja ha complert els 80 anys i segueix donant entrevistes: “Les dones tenen una tria: o són feministes o són masoquistes” Si algú s’hi interessa pot trobar fàcilment (llegint anglès) informacions sobre la lluita històrica des de finals del segle XIX fins arribar a l’esmena constitucional de 1920 que establia el dret de les dones a votar i ser elegides. Ara sembla remot, inimaginable, però això va arribar a Europa i naturalment a l’Estat molt més tard que als EUA. Fins i tot a Suïssa les dones només van començar a votar els anys 70. Els historiadors expliquen que el problema sovint va sortir del concepte de matrimoni sorgit de les lleis familiars, que establien la parella com a una unitat sota l’autoritat absoluta marital. Als EUA per molts anys les dones solteres no podien tenir comptes bancaris, ni llogar habitatges, ni tenir targetes de crèdit i patien limitacions considerables amb herències i propietats. I quan buscaven feina, podien topar amb preguntes fatals sobre les obligacions familiars. Algunes d’aquestes limitacions segueixen en força a certs països musulmans, sobretot si són wahhabites. I jo recordo que quan jo era petit, a Catalunya les dones també s’havien de cobrir el cap i havien de dur faldilles que cobrissin els genolls i mànegues fins el colze, i si no, no podien entrar a cap església.

Les Lleis de Drets Civils
El President Johnson va aconseguir fer aprovar pel seu Congrés, tan hostil contra ell com ara contra Obama, les memorables lleis de drets civils per acabar amb la segregació racial, cosa que Kennedy probablement no hauria aconseguit mai. Es tractava principalment de reconèixer els drets de la població negra, cosa rebuda amb hostilitat extrema per certs parlamentaris del Sud. Al final, en un dels títols, hi havia un llistat de les minories que quedaven protegides sota la nova llei: la discriminació per raça, edat, religió, origen nacional, salut etc quedava prohibida. Però no deia res de les dones, i va anar de poc que es quedessin fora. Un senador ximple, representant del Sud ho va evitar. Cegat per la fúria, va insistir que s’afegís al llistat la discriminació per raó de gènere. Perquè? Per mofar-se, perquè tothom que ho llegís entendria com era de ridícul i absurd tot el títol i tot el llistat de gent protegida. S’equivocava.

El problema dels fills
Hi havia en els dies que van seguir una dona amb set fills casada amb un alcohòlic poc treballador que no posava el pa a la taula. La dona havia de treballar de cambrera a un restaurant barat i se les passava molt morades. Algú li va dir que una companyia de la indústria de la defensa prop d’on vivia buscava treballadors i que pagaven bé. La dona es va presentar a l’oficina a sol·licitar feina. Li van preguntar si tenia fills petits. Sí, dos o tres encara eren petits. Doncs ho sentien molt, però no podien prendre-la. Va insistir en omplir una sol·licitació, però ni això van acceptar perquè no la voldrien en cap cas. Tornada a casa, la pobre dona molt enrabiada i sense pensar-s’ho gens, va escriure una carta de protesta al President Johnson. I quina sorpresa! La resposta vingué del Departament de Justícia Federal dient-li que tenia tota la raó. Per querellar-se necessitava un advocat personal però el cos legal del Departament quedava a la seva disposició. La raó era precisament la Llei de Drets Civils. La dona va prendre un advocat de drets civils i es va querellar. Va perdre en primera instància i també en apel·lació. Als jutges els semblava que les restriccions eren raonables. Però la llei com estava escrita deia quelcom diferent i com tothom esperava van acabar al Tribunal Suprem Federal que li va donar la raó. Moltes coses van canviar en aquell moment. De sobte, tenir fills ja no podria ser un problema sense solució.

La lluita fracassada per l’esmena constitucional dels drets iguals
Fou un episodi una mica trist però que partia d’un principi equivocat que no anava enlloc: la comparació amb els drets dels homes que veia la situació de les dones simplement com un greuge comparatiu. Deien que volien tots els mateixos drets que els homes gaudien. Oi que sona bé? Però era absurd. Per ser veritat, hauria calgut que homes i dones tinguessin les mateixes funcions i responsabilitats, mentre que tothom pot assenyalar diferències entre la funció social i personalitat d’homes i dones. Si eren diferents, podrien ser necessàries i acceptables lleis diferents. De fet, la classe obrera es va alçar gairebé unànimement en contra: les treballadores casades que eren esposes i mares necessitaven protecció que l’esmena semblava excloure. I tothom que en sentia parlar, se sortia amb bromes i xistes pujats de to i exemples grotescs. Al final fou un moviment conservador femení que es va carregar l’intent. El text de l’esmena, que el Senat dels EUA, sota pressió, va acabar aprovant pels 2/3 de majoria necessaris deia “La igualtat de drets sota la llei no serà negada ni retallada degut al gènere” Però per canviar la Constitució, l’esmena hauria hagut de ser ratificada també per 2/3 dels parlaments estatals. No hi van arribar i l’esmena va morir per sempre.

Un Justícia del Tribunal Suprem Federal canta les quaranta
Els feministes gairebé sempre perdien al Suprem i sempre utilitzaven l’argument ridícul que volien tenir els mateixos drets que tenen els homes. Al final, un dia, un dels Jutges que acabaven de tombar un cas, els hi va explicar en una opinió separada que va escriure. En llenguatge simplificat, ell va dir que a la Constitució hi havia un principi present en tot el text que ho inspirava tot: el dret sacrosant a la “privacy” (una paraula que vol dir molt més que el català “intimitat”). La privacy envolta completament cadascun dels ciutadans amb drets inalienables que ningú pot tocar. Un nadó arriba al món, obre els ulls i respira. I diu que pren possessió de tots els seus drets atorgats per la Constitució i que ningú li pot negar res dient que és una dona. Aquest punt de vista era molt diferent de repetir que volien el mateix que els homes tenen i els feministes finalment en van prendre notícia. El camí que semblava tancat havia quedat ben obert per guanyar reivindicacions. Els Jutges Suprems, seriosos com són, no van poder estalviar-se burletes quan els feministes van tornar la pròxima vegada. I ja no dieu que les dones són iguals als homes? No hem trobat enlloc la comparació amb els homes. Us ho heu descuidat? I ara ja no ho repetireu mai més? preguntaven ses senyories. No. Seria l’argument de la “privacy” que aviat guanyaria la victòria enorme, gairebé inimaginable del Roe vs Wade en l’assumpte dels avortaments.

Roe vs Wade
El Tribunal Suprem no va escriure opinions sobre la natura o implicacions morals de l’avortament, que no eren un problema seu, ni el van recomanar ni de fet el van legalitzar: només va prohibir que els diferent estats el prohibissin. Un cop acceptat el principi intocable de la privacy atorgada per la Constitució a tots els ciutadans i ciutadanes, el cas era clar: una dona queda embarassada i ha de triar una de dues opcions: o continuar l’embaràs o interrompre’l. Una de les dues coses ha de passar. I la dona és l’única que pot decidir. No es pot tolerar que el govern o l’estat decideixin per ella, encara menys quan hi ha perill a la vida o salut de la mare. Des del punt de vista del pensament llibertari, fermament introduït als EUA, el cas és igualment contundent: quan l’avortament és legal ningú pot ser obligat a fer res que no vulgui; quan està prohibit, en canvi, el govern mana a la dona seguir embarassada i tenir un fill. Si hi ha un problema moral, no l’ha de resoldre cap polític.

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*