10 des. 2013

Nelson, el lleó atrapat que va dormir ben despert

Publicat en 9:39 sota General

Nelson Mandela ja ha anat a ocupar el lloc que legítimament  li pertany al costat de Mohatmas Ghandi i Martin Luther King i esdevé el tercer home de color que va haver de lluitar contra la crueltat i barbàrie de que es capaç la raça blanca. Tres homes molt admirats, però ben poc imitats que van demostrar que no hi ha cap obligació d’obeir lleis injustes i opressives ni necessitat de combatre-les amb violència. El camí i el martiri de tots tres fou molt diferent. Dels tres, Nelson serà sempre el més influencial i probablement rellevant per al món modern, potser fins i tot per als Catalans. La vida natural de Nelson Mandela ja s’havia acabat el passat juny quan a l’edat de 95 anys, incapaç de moure’s i pensar i tornar a fruir de la vida com els homes volem, els metges i la família van faltar el respecte degut al seu cos sense esperit ni esperança de recuperació i li van negar la mort natural que es mereixia. Com acaba de dir l’Arquebisbe Tutu, Mandela fou un regal del cel. Tenen molta raó els que ara ballen i canten enlloc de plorar, celebrant la seva vida. Ell faria sens dubte el mateix.

Els Inicis

El seu pare, que tenia quatre dones, era el cap principal de la seva tribu (en diuen “clan”) però va morir jove i Mandela, que va aprendre l’anglès d’adolescent, va créixer amb un oncle que va governar enlloc del pare mort. D’aquest home ell va aprendre una cosa fundamental: governar no és sols manar, cridar i donar ordres, sinó parlar i escoltar buscant sempre el consens i la pau. No ho oblidaria mai.

Va anar a estudiar Dret a la Universitat, on va conèixer membres del Congrés Nacional Africà que havia esdevingut l’organització única lluitant en tots els fronts per l’alliberació del poble negre sotmès a la crueltat de l´Apartheid i la repressió. Nelson es va destacar aviat pel seu lideratge, lucidesa i habilitat oratòria. Així i tot, no anava pel bon camí perquè el Congrés volia restaurar la supremacia negra contra els blancs, que haurien de ser expulsats del país o quedar reduïts a la impotència. Una trobada pel carrer completaria la seva formació política. Descriu el biògraf una escena gairebé còmica: un dels líders del Partit Comunista Sud–africà estava a casa seva mirant per la finestra quan el va reconèixer passant pel carrer i va sortir corrent  a presentar-se i parlar amb ell. De les converses amb el grup comunista, Mandela va treure per sempre més la noció d’un futur on negres i blancs s’embraçarien en germanor compartint la pàtria comú africana. Aquesta noció cabdal l’inspiraria fins al final de la seva vida. Però ai las, eren els anys de a Guerra Freda i Mandela va quedar marcat com un terrible i perillós comunista, una qualificació que la premsa del règim feixista de Franco va cultivar amb entusiasme.

Apartheid vol dir odi

Els blancs minoritaris de Sud Àfrica tenien durant la guerra mundial un règim filonazi odiós, opressiu, undemocràtic i violent que veia amb por o recel la immensa majoria negra i estava determinat a mantenir–la subjugada. El país vivia econòmicament millor que molts gràcies en part a les mines d’or i les de diamants que els garantien un virtual monopoli mundial.

Un mal dia en 1948 van proclamar l’Apartheid, la separació oficial de blancs i negres sense pretensió d’igualtat. Algú es pensarà que això ha passat a altres llocs, que és veritat, però no va tenir enlloc la radicalitat, bestialitat i salvatgisme de Sud-Àfrica. La separació i les prohibicions als negres eren constants i extremes, sempre humiliants. La policia blanca era incompetent però sadista i barbàrica més enllà de la imaginació. Les escenes d’horror van pogut ser preservades per sempre gràcies a l’heroisme de molts periodistes i càmera-men i les hem tornat a veure aquests dies amb el mateix horror. Són difícils de mirar. Eren éssers humans aquells policies salvatges que disparaven sense provocació, trencaven ossos, torturaven, arrossegaven cossos pel carrer i sempre reien? Sens dubte hi havia blancs que protestaven, però no gosaven alçar la veu.

Un Mandela horroritzat abandona el pacifisme

Un incident gravíssim, una massacre filmada en detall que produeix angoixa de veure, va agitar molt els ànims a tot el món. Una manifestació pacífica i desarmada avençava cantant i ballant com sempre per la carretera, quan un vehicle cuirassat com un tanc, envoltat per policies amb rifles va aparèixer al davant seu. No hi havia encara per sort els fusells d´assalt dels nostres dies. Els agents blancs van obrir foc sense més. Hi va haver prop de setanta morts i gairebé 200 ferits. El món va començar a pagar atenció.

Un altre incident esgarrifós fou el del “Cavall de Troia” igualment filmat per càmera– men temeraris de la cadena CBS nord americana. Un camió civil carregat amb caixes de metall altes s’anava  obrint el pas lentament dintre d´una manifestació negra a un centre urbà, completament envoltat per manifestants  que no se’n preocupaven. Quan el camió va arribar al centre de la multitud, de sobte uns sis policies armats amb fusells que estaven amagats dintre de les caixes es van aixecar rient per la sorpresa i amb fusells van obrir foc contra els desgraciats negres a poquíssima distància. Era com disparar contra ànecs de cartró a la fira. Potser li van concedir a algú una medalla per la idea. Sense veure-ho, l’escena no es pot creure. Sembla una pel.lícula molt dolenta. Els agents de l’Apartheid eren inhumans. Altres films ensenyen cotxes de la policia avençant lentament pels carrers buits de Sowetho i disparant cegament contra les parets de barraques de fusta i llaunes. Es deixaven filmar. No temien res ni tenien escrúpols. Feien escarni del món.

Després de la massacre, en Mandela, que fins aquell moment havia dirigit només accions de desobediència civil estil Martin Luther King, va dir prou, declarant davant d’una càmera que en vista d’aquells crims, la política del pacifisme no es podia continuar i ell fundaria la branca militar del Congrés Nacional Africà. La majoria de les seves accions militars van ser sabotatges i no se sap que vessés sang, però sens dubte planejava una guerrilla a l’estil de Fidel Castro com ell mateix va dir. Des d’aquell moment, esdevingué un terrorista i comunista certificat. La policia el va enxampar pel carrer, segons se sospita, gràcies a un informant de la CIA. El seu procés judicial és famós pel discurs d’autodefensa que Mandela va pronunciar en defensa de la llibertat i la democràcia, per la que estava disposat a morir, una peça política admirable, digna de ser estudiada encara. El volien condemnar a mort però al final va treure empresonament per vida amb treballs forçats.

Winnie

Nelson i la seva estimada segona muller Winnie tenien dues filles molt joves. Un cop deportat el marit a l’illa Robben, Winnie va esdevenir una lluitadora ferotge pel seu missatge i llibertat. La policia se li va tirar al damunt. Fou arrestada, maltractada, empresonada però ningú la podia fer callar. Al final fou exiliada per força a l’estranger per uns anys. D’aquest temps es conserva una carta esfereïdora d’una filleta a Nelson: els nostres pares estan a la presó, per a nosaltres no hi ha festes, ni regals, ni jocs i estem soles. Perquè no podem ser com altres? Els fills no havien triat res i haurien volgut una vida normal.

Winnie va tornar de l’exili i es va establir com una figura molt important dintre del Congrés, sempre en contacte amb el marit, sobretot per carta i fent de portaveu de Mandela. Al final es va complicar la vida amb la tortura i l’assassinat d’un xicot acusat de ser un informant que era un futbolista a una organització dirigida per ella i després l’assassinat del metge del noi. Va donar en persona una pistola i 8,000 $ a un hit man. També va apropiar diners que no eren seus. I va tenir aventures sexuals mentre Nelson seguia tancat. Molts anys després fou jutjada i se’n va sortir amb una sentència suspesa. Winnie havia estat una heroïna nacional autèntica que havia evolucionat malament com tants altres alliberadors han fet. Nelson va haver de divorciar-la però mai va renegar d’ella. L’havia estimat de debò. Ell no oblidava mai. Winnie segueix  essent diputada al Parlament en els nostres dies i és membre del Comitè Central del Congrés

El poble dels Estats Units, contra l’Apartheid i per Mandela

Molts europeus jutgen Amèrica pels seus governants i la seva política exterior de govern, que ni aquí ni enlloc són el millor que tenim al país, però ignoren l’enorme potencial progressiu del poble immigrant que va venir a treballar, viure amb a família i, sense cap ideologia, creu fermament en la llibertat i democràcia per a tots. Ai de qui els desperti!  Ja feia molts anys que el tema sud-africà preocupava i feia molt de neguit. Poc a poc un moviment de boicot es va posar en marxa, exigint la liquidació de totes les accions de companyies que feien negoci amb un règim tan feixistoide i violent, i es va estendre per Europa. Poc a poc, corporacions públiques i universitats s’hi van afegir però la resistència fou molt gran. Es guanyaven molts diners a aquell país llunyà. Els sud-africans se’n burlaven. L’única cosa que els molestava era el boicot esportiu que no permetia als seus equips sortir del país ni anar a les Olimpíades.

Però després de la victòria de MLK en la guerra pels drets civils al sud, el moviment va créixer. Un dia un grup va organitzar una demostració de desobediència civil davant l’Ambaixada de Sud-Àfrica i molts participants van ser breument detinguts. Fou com un xoc elèctric. Els actes de desobediència civil es van escampar com el foc. Poc a poc, tothom que es respectava, inclosos polítics volien ser arrestats per la policia cridant contra l’Apartheid. Hi va haver un total d’uns 150,000 detinguts en total, sense morts o ncidents greus, molts d’ells gent poderosa i artistes ben coneguts.

I, oh miracle! El Congrés Republicà (!!!) va escriure i aprovar una llei de boicot i desinvestiment duríssima contra Sud-Àfrica. El Sr. President Reagan s’hi va oposar amb desesperació. Ell només sabia que els de l’Apartheid eren anticomunistes i Mandela era un terrorista. Deia que amb temps i una canya tot s´arreglaria. Va arribar a fer un discurs televisat demanant que el poble aturés el seu propi Senat i va vetar la llei. Però el poble americà s’havia sublevat. El veto fou anul·lat en segona lectura i la llei va entrar en força.

Aquell dia el règim africà va quedar ferit de mort i va entrar en una llarga i dura agonia que va durar uns quatre anys. L’hora de Mandela s’acostava.

Sortint de Robben i de la presó

Què pot fer un ancià de setanta-tants anys després de 27 anys d’empresonament? Nelson s’havia endurit. Era una versió quasi perfecta de l’home que havia entrat, ara disciplinat i fixat en l’objectiu únic d’alliberar el seu poble. El Congrés havia estat com tots els moviments d’alliberació un partit radical socialista a l’estil de Castro, i tenia la nacionalització de les mines com a objectiu principal. Però Nelson tot això ja ho havia deixat córrer. Només volia llibertat i democràcia i estava disposat a reconciliar-se amb els blancs. El cel i els anys li  havien regalat un somriure meravellós i tenia un dot natural per la política. I havia entès que calia perdonar per poder seguir vivint en pau. No tenia cap altre objectiu.

En 1990 el règim, dirigit ara el President FW. DeKlerk va decidir obrir negociacions amb Mandela. El cas sembla estrany. Negociar amb un presidiari septuagenari famós que havia passat tants anys lluny del món? La idea que aquells desgraciats tenien era convertir-lo en un titella que servís per calmar els negres sota la direcció blanca. El van treure de la cel.la i li van donar una casa amb una piscina i li van enviar una caixa d’ampolles de vi. Així de malament el coneixien. Però seguia empresonat.

Després d’uns mesos, DeKlerk es va presentar al seu Parlament declarant que l’interès nacional exigia l’alliberació immediata i incondicional de Nelson Mandela. L’endemà Nelson i Winnie van sortir agafats de la mà rient, puny en l’alt, per la porta principal de la presó i el món va cridar un gran hurra!

Però no s’havia arreglat res. Els blancs sentint-se traïts pel seu Govern, abandonats a un terrorista i espantats esmolaven els ganivets i preparaven les pistoles per defensar- se. I els negres feien el mateix, veient acostar-se l’hora de l’ansiada revenja. Calia un miracle per evitar la guerra civil.

1990-1994. L’era pre-constitucional a Pretòria, Capital de la Nació

Al film Invictus ensenyen una caravana de cotxes negres duent en Mandela a la propera ciutat de Pretòria. No va ser així. Un film contemporani ensenya a Nelson i Winnie asseguts als seients de darrere d’un petit Toyota vell i brut, amb un xòfer i un home de seguretat al davant. Sense descansar, Nelson va anar a l’ajuntament i des de les escales va parlar al poble, blanc i negre, congregat a l’exterior. No el coneixia ningú. Els blancs havien estat enganyats sobre qui era i el temien. La seva obertura, la primera en públic, fou digna d’ell… i fins i tot de Shakespeare. “Saluts a tothom! He vingut a dur-vos la pau, la llibertat, la democràcia i la reconciliació” Com a mínim va aconseguir intrigar molta gent. Potser sí que aniria bé? Amb un discurs no s’arregla res.

L’endemà va anar a una conferència de premsa. Només entrar a una sala, sobtadament va topar de nassos amb el President FW DeKlerk, l’encarnació de Satanàs, el cap odiat de l’enemic racista, un dictador. Si mireu el film, potser reconeixereu, com jo,  per una fracció d’un segon dubte, ràbia, potser odi a la cara de Mandela. Però en una exhibició d’autocontrol extraordinari, el vellet lluint el seu famós somriure meravellós va encaixar cordialment amb DeKlerk, l’home que acabaria treballant per a ell com a Vice-President i que no havia estat mai un dels homes durs del règim. En l´actualitat en DeKlerk diu que van acabar fent-se amics i que Mandela fou el fill més gran de la nació de tots els temps. A la sala hi havia tots els periodistes de l’apartheid que havien passat anys exigint mà dura contra ell i tots els negres, insultant, amenaçant i calumniant a ell i al Congrés. Mandela va anar directament al grup saludant cordialment i fent bromes. Fins i tot parlava una mica d’Afrikaans (holandès) com molts blancs. Va ser en aquell moment que alguns van començar a creure en ell. Però tot eren paraules.

DeKlerk i els seus encara es pensaven que podrien mantenir-se al poder en alguna forma modificada i seguien provocant i perseguint al Congrés. Ara molts negres estaven armats i la violència augmentava cada dia i ja es cantava la guerra civil. Un Mandela exasperat va confrontar una manifestació negra. “Si algú de vosaltres té una pistola o un ganivet esmolat, llenceu-los al mar ara mateix! No és el camí” fou el seu consell. Parlava molt clar.

En Clinton a vegades diu coses inesperades de les que ningú més pot o vol parlar. Se sabia molt bé que els blancs de l´Apartheid havien desenvolupat amb ajut israelià un programa nuclear absurd però perillosíssim, i havien arribat a fer explotar amb èxit una bomba, potser seva, potser israeliana. Què en volien fer de les bombes atòmiques? Tenien un petit arsenal que segons sembla en Clinton va poder fer destruir completament l’any 1991 amb la cooperació plena de DeKlerk. El problema fou resolt, encara que a molts ens sembla que Israel hauria de donar explicacions.

DeKlerk va entendre que l’Apartheid s’havia d’acabar i va convocar un referèndum per abolir-lo. Només van poder votar els blancs però el 60% van triar l’abolició. Finalment, després de 48 anys horribles que no havien aconseguit pau i tranquil.litat per a ningú, sinó tot el contrari, tot canviaria.

En aquell moment el Premi Nobel de la Pau fou concedit a Mandela i DeKlerk. Sembla que al final DeKlerk, emocionat,  va veure el llum. Va posar-se a treballar amb Mandela, que també era un advocat, escrivint una nova Constitució inspirada en la Constitució americana i les lleis fonamentals britàniques amb l’afegit de les lleis de drets civils i llibertat individual més progressives del món, encara un exemple a seguir. Tant debò copiem aquestes disposicions a Catalunya algun dia.

I el 1994 tots els negres i blancs van votar junts pel nou President del nou règim sota la nova Constitució, sovint amb llàgrimes als ulls i abraçades i càntics. Ja no hi havia perill de guerra i el President Mandela  havia esdevingut Madiba (un títol honorífic  màxim del seu clan que és absurd voler traduir). Nelson havia entrat a la glòria, però no era ni perfecte ni un sant. Ell ja deia que només era un pecador que seguia lluitant… A la família li semblava que els havia abandonat. Un vespre, ja President, va voler fer un petó a la filla més jove abans de retirar-se. Inesperadament, la dona li va girar la cara dient amb ràbia “Tu sí que deus ser el pare d’una nació, però no has estat mai el meu pare”

La “Truth and Reconciliation Commission” (Comitè per la Veritat i la Reconciliació)

Aquesta fou una de les obres mestres del President Mandela per assolir una pau estable i tancar per sempre un passat horrible. Aquesta comissió, nominalment presidida per l’Arquebisbe Tutu tenia l’encàrrec d’identificar víctimes del terror i donar als ciutadans la possibilitat d’explicar-ho en públic, de cridar i acusar. Igualment els torturadors i criminals de l ‘Apartheid  tingueren l’oportunitat de presentar-se, confessar i obtenir així el perdó. La comissió es va reunir en públic per primera vegada a Cape Town en 1996. Una cadena local de TV va transmetre la primera sessió pública i després Noruega va pagar per la transmissió per ràdio de la resta. Van tenir un problema molt gran per les diferents llengües que parlaven els indígenes i les dues dels blancs.  Notable fou el testimoni de DeKlerk. Amb el cap cot, va demanar perdó per l’Apartheid i per tots els crims de règim. Tothom que es va presentar rebé una amnistia sense càstig. També es va haver de presentar Winnie Mandela, que era culpable de moltes coses lletges, per no parlar d’un trist discurs que va fer un dia en mala hora. L’Arquebisbe la va invitar a demanar perdó però ella, orgullosa i combativa com sempre va donar una resposta gens clara. El grup va fer moltes recomanacions que foren incorporades a la llei. Noteu la diferència entre això i l’amnistia cega de la transició espanyola, que només va fer callar les víctimes innocents i va regalar immunitats sense contrapartida. L’exemple Sudafricà ja ha estat copiat manta vegada, com alternativa necessària i superior al sistema de Nüremberg o a l’espanyolada de la transició. Naturalment, hi va haver detractors però la majoria pensa que fou una de les victòries i lliçons més grans del Lleó de Robben Island. En general, el poble no vol sang, però cal deixar parlar i escoltar i al final les víctimes tanquen el capítol, porten flors al cementiri, ploren i resumeixen la vida! Perquè ja ho han fet tot i el rellotge no pot fer marxa enrere. Madiba va fer molts gestos com aquest i ho entenia millor que ningú. Sud-Àfrica viu i és un país lliure multiracial (el “rainbow”, en deia Nelson) on més de dues races viuen juntes. Si no, com ells diuen, ara seria un país com Afganistan o Síria.

Fou Mandela un bon President?

Mandela tenia, a més del somriure, una habilitat política, habilitat social i un autocontrol extraordinaris. No tenia sinó un sol objectiu en la seva vida i el va assolir plenament contra l’opinió de tothom. El seu nom esdevingué un símbol per democràcia, llibertat i resolució pacífica de conflictes intractables. Però apart d’això, va governar bé?

En Mandela no era un tecnòcrata i hi havia coses que no entenia. A més el seu primer gabinet era una coalició de gent blanca i negra de diferent faccions que semblaven odiar-se mútuament. La seva pitjor fallida fou que no va entendre el perill i la gravetat del SIDA, cosa que el ximple que el va succeir de President encara va empitjorar. Les escoles públiques i l’economia el van fer patir molt. La política exterior, fora de la defensa dels seus principis, li era un misteri. Va tenir una topada pública amb el President Bush per seguir defensant Castro. “Els seus enemics no són els meus. Els enemics de vostè no són enemics meus.” Als negres va regalar la llibertat i la dignitat però no va poder fer gran cosa  per millorar el seu nivell de vida. Tenia ja prop de 80 anys i no va voler servir un segon mandat, al revés de tants alliberadors pel món que s’han instal.lat al poder per sempre. Avui en dia, el país pateix de corrupció i mal govern i mala economia i desesperança. En sortiran, com tants altres països

La feina de Nelson, però, estava molt ben feta. Ara el lleó pot dormir.

 

JOANOT 

 

3 respostes

3 respostes a “Nelson, el lleó atrapat que va dormir ben despert”

  1. Roseren 11 des. 2013 en 20:49 1

    Joanot: Aquest ha estat el millor article que he llegit de la biografia de Madiba. Gràcies. De vegades els articles estan escrits tan metòdics, perfectes i llegeixes tantes opinions …. i jo estic d’acord amb tú. Madiba va fer una feina molt ben feta, i ara el lleó pot dormir tranquil. Llàstima que tothom s’omple la boca d’elogis però ningú fa la feina ben feta com sí que ho va fer ell.
    Salut i independència. II*II

  2. Joanoten 13 des. 2013 en 1:45 2

    Moltíssimes gràcies, Roser! Gairebé tothom m’ha dit més d’una vegada que els meus apunts són massa llargs. Evidentment de llargs en són però no de forma gratuïta. Els detalls que explico es refereixen a coses que a mí mateix m’havia costat entendre. Quan donava lliçons als estudiants, era impossible i de mal professor deixar en l’aire detalls obscurs per guanyar temps. El mateix moment que jo entenc una cosa difícil, sobre tot si és poc coneguda, sento com si tingués l’obligació d’explicar-la a tothom.
    Des de Texas una forta abraçada i per descomptat Visca Catalunya Lliure i Independent
    Joan

  3. Jaume Pubillen 22 des. 2013 en 1:18 3

    Joanot: Un dels que una vegada et va dir que potser escrivies massa llarg vaig ser jo. Em sembla que no tenia raó, veient com expliques les coses. Perdó, doncs, per haver opinat potser sense massa traça.
    Dels teus escrits m’agraden, sobretot, els detalls que tu mateix dius que són molt significatius i, per tant importants.
    Gràcies per explicar-nos sempre coses tan interessants. Una abraçada

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*