Els EUA són diferents

Un gran sermó escrit només en part:  Coses que poden passar
Fa 50 anys  al final de la Marxa sobre Washington Martin Luther King va pronunciar l’immortal sermó “I have a Dream.” Va llegir la major part del discurs, escrit sens dubte per ell mateix però revisat moltes vegades amb l’ajut dels seus col·laboradors (tres atapeïts fulls de format EUA mecanografiats a un sol espai). Buscar el “I have a Dream” al manuscrit és un exercici en futilitat: no hi és. En aquella ocasió memorable, un xicot negre voluntari, que amb el temps acabaria essent una estrella de la NBA naixent, va gairebé aconseguir preguntar al gran home al final del discurs si es podia quedar amb els papers, que en MLK semblava estar a punt d’abandonar. Abans que el gran home pogués respondre, una tempesta de crits i abraçades entusiàstiques el va envoltar i se’l va endur abans de poder donar resposta. El noi es va ficar els papers a la butxaca i després a casa els va usar per marcar pàgines d’un llibre que estava llegint sense preocupar-se’n més. Quinze anys després se’n va recordar i va re-descobrir els papers que ara exhibeix a visitants i és l’única versió original coneguda del sermó. Li han ofert milions pels tres fulls però l’home, ja vell i ben acomodat, diu que ni en broma. Canviem de tema per un moment.

Orígens immediats
Un contingut freqüent dels meus apunts són històries o historietes nord-americanes verdaderes però poc o gens conegudes a Catalunya. Han passat moltes coses bones a aquest país que també és la meva terra. És el lloc on he passat més anys de la meva vida. Una pel·lícula molt recent, “The Butler,” que intenta reconstruir com fou el món sota el pes dels anys de lluita per la igualtat racial comença referint-se al meu darrer tema, la tortura d’Emmett Till. El Director fins i tot ensenya per mig segon la coberta d’un diari de l’època amb una foto gran del taüt amb el cadàver mutilat del noi, que marca el començament verdader de la lluita.Aixo d’ensenyar coses tan breument ho fan perquè les veiem sense veure-les. La tensió racial d’aquells anys venia amb perill de mort. Poques vegades s’ha vist una discòrdia social interior tan violenta. Caldria anar a l’Alemanya d’abans de la guerra.
L’esclavitud o esclavatge per descomptat ha estat sempre un crim condemnat per qualsevol humà amb rectitud i consciencia, però poques vegades ha estat tan dolent com fou al Sud dels EUA. Per definició un esclau és un ser humà que té l’obligació de treballar pel seu propietari en les condicions que el propietari dicti i no pot exigir res ni anar-se’n si vol. Però ningú diu que un esclau hagi de viure sota les condicions inhumanes imposades als negres del Sud. Llegiu literatura clàssica, comèdies o història romanes i gregues antigues i hi trobareu esclaus o esclaves que són verdaders membres i amics íntims de la família, sovint estimats, en control de tot a la casa de l’amo, de la cuina, de l’educació dels fills, de les finances, de les compres. En temps de l’emperador Claudi, dos esclaus grecs  van governar de fet l’imperi. A les Índies els indígenes assignats a una encomienda eren sens dubte esclaus però tenien certs drets i podien casar-se i descansar els diumenges. No podien ser venuts i separats dels fills o la dóna, violats o morts a cops com si fossin bestiar. El poble del Sud en canvi, maco i cavallerós com sembla als films de Hollywood amb l´accent deliciós que hi posen, sotmetia els esclaus a un tracte cruel insòlit que, com deia el Catecisme vell, clamava venjança a Déu. I al final de l’esclavatge, una guerra civil i tot el segle següent no van arreglar res. I sense un home providencial com en MLK, s’hauria vessat molta sang.

Crec seriosament que la majoria de Catalans no han entès qui fou en Martin Luther King o, encara pitjor, es pensen que era una figura que va lluitar només pel problema negre de la segregació i sabia fer discursos macos (que sí que en sabia, i molt). El seu missatge, els seus anàlisis, la seva moral, la crida per la justícia social, el pacifisme, la solidaritat amb els blancs pobres, la seva fe en la democràcia radical de base col·lectiva, l’oposició a la guerra de Vietnam, els principis de la seva religió i la fermesa extraordinària del seu caràcter van fer la seva lluita i els seus principis tan importants per als negres, com per als blancs, àrabs o xinesos. I no obstant sovint passen desapercebuts. Potser no és tan important com en Ghandi, perquè fou el segon, no pas el primer, però molts van patir i morir invocant el seu nom a Tienanmen Square, als Països Bàltics, als Balcans, a l’Àfrica. Germanor, sempre germanor (mai revenja negra), res de partits ni de contactes amb polítics (les intencions dels quals no es coneixen però dels que sempre cal sospitar el pitjor), tret de quan no hi havia altre remei, i sobretot, com cal repetir contínuament, un MAI absolut i incondicional a la violència com a eina en la resolució de problemes. Sense excepcions. La religió cristiana baptista lliure era un aliat i un complement perfecte. Hi ha un episodi a la seva vida que sempre m’ha pres l’alè. Durant la vaga dels autobusos a Montgomery, que ell havia organitzat i dirigia, una bomba va explotar a la seva casa. Va anar de ben poc que la seva dóna i una filleta molt estimada de cinc anys se’n sortissin amb la vida. Al poc temps, els seus seguidors, astorats, van començar a aplegar-se a l’exterior de la casa, cridant i plorant de ràbia. MLK va sortir i va parlar més serenament que mai: “Vull que estimeu els vostres enemics“, digué. I van acabar tots plegats cantant una cançó espiritual negra. Neixen homes així encara? Acabava de sintetitzar el cristianisme amb la desobediència civil pacífica i la lluita per la justícia, cosa que en Ghandi no podia fer.

La llegenda de Mahàlia
En aquest bloc jo no explico històries inventades. Això de la Mahàlia, va passar de debò o no? No se sabrà mai però la Wikipèdia americana ho dona per segur!

Potser hauria d’introduir aquí la Mahàlia Jackson, una contralto negra amb veu meravellosa nascuda a Nova Orleans, la millor cantant de Gospel negre de tots els temps. Quanta gent sap què és el gènere Gospel (literalment evangeli)? Torneu en esperit al segle XVII a visitar els esclaus negres, patint sota la feina tan dura i separats de l’Àfrica solejada on van nàixer i on havien viscut en llibertat. Molts ja estaven convertits al Cristianisme baptista, que tant els consolava, però la llei, expressió no de la set de justícia sinó escrita per tal de servir als interessos dels propietaris, prohibia reunions de més de tres negres  sense que els deixessin expressar-se, cantar o ballar com els agrada fer. Els blancs potser anaven a escoltar el sermó per agrair a Deu els esclaus que posseïen. En algun moment a algun lloc van començar a tocar música i escoltar lectures bíbliques, sobretot textos de St Pau invitant-los a obeir, estimar i treballar pels seus amos. A partir d’aquí el gènere va anar millorant i canviant, esdevenint uns col·lecció de cançons, no sempre religioses, que parlaven del patiment i els anhels del poble sotmès. La Mahàlia, que tenia una veu molt forta, molt alta i bon coneixement de la música, apart de ser una lluitadora molt entusiasta pels Drets Civils va aprendre molt de Tom Dorsey. Va esdevenir una figura amb un programa regular de TV i va fer una pel·lícula amb la Lana Turner, amb anomenada internacional. Em penso que va morir durant un concert a Europa però per qui s’hi interessi és fàcil trobar enregistraments, com jo recomanaria. La Mahàlia va cantar el dia del I have a Dream i estava prop de MLK durant el sermó. Vull dir que sabem que hi era de debò en persona i no pas un angelet disfressat enviat pels Cels per salvar en MLK d’un fracàs i donar-li la glòria (que jo sàpiga)

El discurs no va començar bé. Estava naturalment ben escrit però parlava de la història d’Amèrica i de Lincoln i era un xic avorrit per gent amb poca cultura. No tothom el seguia. El públic era impacient. Potser li havien fallat els instints al Dr King. Evidentment en MLK notava que estava en perill de fracassar. I aleshores la veu de Mahàlia va sonar clarament a les orelles de molta gent a la plataforma així mateix, com un comand del Totpoderós:

“Martin, parla’ls del teu somni!”

I la resta és història. És veritat o no? Com cadascú vulgui! Li van preguntar una vegada a MLK com havia anat. El Dream en diferent versions consistia en unes sentències que ell havia ja utilitzat algunes vegades als seus sermons al Sud, potser sense l´èxit delirant  d’aquell dia. Ell prou que volia  ficar-les al discurs, però els seus amics i consellers que l’ajudaven amb el text de l’esdeveniment li havien dit que no, perquè al seu parer tot el material per aquell discurs tan important havia de ser nou. I com va gosar improvisar? És que cal tenir molts d’allò que no es diu. Home, ell era fill, nét i besnét de predicadors i ja havia improvisat força bé moltes vegades…

Jo personalment em quedo amb la llegenda de la Mahòlia. S´ho mereixia

Un ésser humà no pot ser perfecte
Deu estar escrit a algun lloc que un home no pot ser perfecte, perquè no seria un home. En MLK va arribar a dominar l’ús de la paraula com pocs, com pot testificar qualsevol que hagi sentit els seus enregistraments, però és difícil explicar com ho feia. El seu mètode estava  adaptat de molts predicadors, sols que ell ho feia millor. Sovint, com els altres, utilitzava cites literals de la Bíblia, dels Pares Fundadors d’Amèrica, d’escriptors i fins i tot feia cites erudites que sabia explicar. Tenia un Doctorat en Teologia. No ho feia d’amagat perquè eren fàcils d’identificar i d’ús comú però ell les interpretava, les posava en context i al seu lloc, en treia lliçons, a vegades les modificava com ningú més sabia fer. De fet, qualsevol expert identificaria  fàcilment cites d’escriptors importants i de la Bíblia parlant d’un somni on l´escriptor veia justícia i felicitat al món. Ningú ho va fer tan bé i a un lloc tan escaient com en MLK.

En canvi, escrivia malament. Parlar (o predicar) i escriure són coses diferents. Va publicar algun llibre, sempre ajudat per un dels escriptors sovint anomenats “negres” (No ho dic per ofendre ningú). Una vegada va escridassar un per haver canviat el text d’un sermó seu: “Tu potser escrius millor que jo, però jo parlo molt millor que tu“, li va dir.

Anava sempre amb cura de no escriure res del que s’hauria de penedir, com han fet tants homes, però en una carta escrita des de la presó de Birmingham, Alabama, gairebé va perdre el timó, queixant-se de la indiferència als valors morals i al patiment injust dels negres al Sud. El que deia era una mica com alguns jueus que es queixen que Pius XII no denunciés l´Holocaust. A ell li semblava que qualsevol cristià hauria de rebutjar la discriminació, violència i segregació racial que patien els negres al Sud i que hauria de rebre ajut dels catòlics i protestants blancs. No va ser així i el van deixar tot sol. En canvi, més d’un rabí jueu i les seves congregacions van posar-se al seu costat incondicional. L’Església Catòlica, tan cristiana com sempre també en això es va cobrir… de glòria. En aquells temps els Prínceps de l´Església, vestits de seda, estaven ocupats denunciant el divorci i l´esterilització voluntària de les dónes amb finalitats contraceptives, dos pecats molt greus que posaven en perill la institució del matrimoni. (Ara en parlen poc). Va acabar la famosa missiva de la presó afegint que aquells que avui el menystenien i es negaven a parlar amb ell, es veurien obligats algun dia a negociar amb gent violenta i no creient. Era veritat, però potser hauria estat millor guardar-s’ho per un altre dia.

El seu pacifisme era profund, i autèntic, però una vegada… Tres treballadors del seu moviment havien estat assassinats a una petita ciutat del Sud anomenada Philadelphia i els cadàvers no es podien trobar. (Una història interessant seria què va fer el FBI per trobar-los però avui no toca). En MLK hi va anar i va començar a parlar a un grup de periodistes i ciutadans a les escales del jutjat: “Potser els assassins estan prop de nosaltres“, digué. I una veu odiosa al costat seu el va interrompre: “No saps com estan de prop“. En MLK es va girar atacant el que havia parlat. Fou l’únic cas conegut. Ningú li va retreure, però no estava bé.

Tots vivim dintre una casa amb les portes tancades o que es poden tancar, i hi ha coses que només els més íntims, potser la muller, coneixen. Malgrat estar casat amb quatre fills, en MLK no va poder controlar mai el seu apetit sexual desordenat. Aquesta inclinació ja s’havia fet palesa en la seva joventut al College. Com  a estudiant postgrau, increïblement, va mantenir un llarg i complicat afer amb una dona blanca, un assumpte perillosíssim en aquells temps. Veieu sinó en l’apunt previ el cas tràgic d’Emmett Till. La dona es va negar a trencar la relació per molt de temps, creant un problema considerable, que li podia haver costat un disgust. En aquell temps el FBI estava dirigit per un home sens dubte competent però molt malvolent anomenat Edgar J Hoover, també vist a les pantalles recentment. Tenia la mania que tothom 1) era un comunista amagat i 2) tenia secrets sexuals perversos. Potser s’ho pensava perquè ell era un homosexual, cosa que en aquell temps calia amagar perquè era considerada una perversitat, sovint il·legal, i vivia amb un home al que havia anomenat Sotsdirector del FBI i cobrava un sou molt bo del govern federal (cosa que fins i tot avui en dia li costaria un disgust). Hoover mantenia arxius secrets  (corrupció, passat, dónes) amb la vida d’homes importants als EUA, cosa que feia por a molta gent poderosa. Qui sigui sense pecat, que llenci la primera pedra. En Hoover no era exactament un home sense pecat, però era perfectament capaç de llençar el primer i tots els subseqüents rocs… i podria sortir-se’n. Diuen que tenia el seu arxiu secretíssim amagat al dormitori. Diuen també que després de la seva mort sobtada, el President Johnson va aconseguir fer-se amb i destruir l’arxiu, però no se sap de segur.

L’arxiu a més de mostrar tots els intents que van durar anys de provar que en MLK era un comunista ateu, subversiu i perillosíssim recollia tots els seus nombrosos afers extramatrimonials. En Hoover va intentar usar aquest material contra MLK. És molt fosc com va anar i en tots els relats de l’incident hi ha elements d’especulació. Sembla que  en Hoover va anar al President JF Kennedy o al seu germanet Bobby, que l’odiaven a mort però li tenien por. El President JFK era ell mateix un playboy amb hàbits i necessitats sexuals malaltisses. No obstant estar casat amb una dóna com Jacqueline Kennedy, empaitava de forma gairebé pública i un xic repugnant a totes les actrius de Hollywood que podia enxampar, alguna vegada al cotxe oficial. La Shirley Maclaine en particular explicava que fou gairebé violada al cotxe davant els ulls aterrorits dels agents del Servei Secret, que havien jurat defensar la llei. Mantenia un annexe a l’oficina oval, a la qual el Servei Secret no permetia l’entrada a Jacqueline i feia dur a la Casa Blanca prostitutes (que era i segueix essent il·legal al Districte de Colúmbia). Alguna vegada va sortir a un passadís prop de l’oficina oval vestit només amb una tovallola. Li va faltar poc per caure en un embolic molt perillós amb una call girl argentina que li va oferir en Frank Sinatra, la qual al mateix temps era l’amant regular de Sancana, cap de la Màfia de Chicago (cosa que en Sinatra es va descuidar d’explicar, probablement). La noia en questio era una de les dues que treballaven al bar propietat de Sinatra a Las Vegas i que estaven reservades per a clients importantíssims. En JFK era en aquells temps un senador federal a punt d’encetar  la campanya presidencial. A aquest senyor president amb tanta historia la idea d’exposar a Martin L King en públic i a la premsa només per alguna escapadeta de res li semblava malament. I ara! Va engegar en Hoover a fer punyetes.

En Hoover, enrabiat va decidir apropar-se a ML King en persona, el qual ja sabia des de feia molt temps que el FBI l’espiava. El Sr Director del FBI va exposar una sèrie de demandes que ell tenia per afeblir i apaivagar el Moviment de Drets Civils amb els comunistes imaginaris que hi havia en aquells temps per tot arreu. Si no les complia, Hoover personalment enviaria el dossier a la Sra King (!!!)  Xantatge del Govern Federal! Ho fan encara? Qui sap

L’Edgar J Hoover, no havent obtingut res d’un home amb un defecte però de gran integritat, va enviar el sobre a la Sra Coretta King. No va passar res. Les mullers d’homes que són així en general ho saben perfectament, hi han pensat molt, han considerat moltes coses i ja han decidit què volen fer. En Hoover, malgrat el seu poder no va gosar mai filtrar el cas a periodistes de confiança. Punt final.

La segona part tractarà del President Kennedy i les seves opinions del Moviment pels Drets Civils. O sigui que fins aviat.

Joanot

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS