21 gen. 2009
El Dia del President Obama a Harlem
Aquells que s’ofeguen busquen desesperadament un lloc on amarrar-se. Imagineu-vos les il.lusions i esperances d’una nació en dues guerres, una crisi econòmica desesperant, la pitjor d’ençà de la Gran Depressió, una moneda que a vegades cau, inflació dels queviures, atur massiu, mala reputació al món, una situació desastrosa a Palestina, un deute public apocalíptic, perill de perdre la casa, bancs que tanquen… Els Lubavitchers esperen el Messies, però els Americans també. Quin pes tan gran damunt les espatlles d’aquest home. És un gran orador. Aviat veurem què més és.
Per als negres, el dia d’avui és un de glòria. No es pot posar en dubte llur alegria i sinceritat. L’Obama per a ells és un home gairebé miraculós, la prova de l’alliberacio. A la TV els vells que van participar a les lluites dels drets civils ploraven. Quin dia I quin esdeveniment tan improbable!
Vaig llegir al diari que hi havia grans monitors de TV públics instal·lats a quatre indrets diferents de Nova York, i vaig decidir anar a la plaça davant les oficines de l’Estat de Nova York al carrer 125th. Fa un fred terrible. Després de la Independència, el president prenia possessió el 3 de marc, però al segle XIX ho van canviar al 20 gener perquè era massa temps per esperar sense un President amb poder intacte. Potser s’ho haurien de repensar.
Passo davant l´edifici de l’oficina de Bill Clinton (l’edifici de maons vermell alt) que no té cap placa amb el seu nom. Segur que ell (tothom en deia el “Bubba”) està a Washington. Deu venir la Hillary al despatx? Tenen una 
casa molt cara a Washington DC. La pobra Hillary. Tothom li havia assegurat que esdevindria la primera Presidenta! Va tenir mala sort de topar amb un individu de la magnitud de Barack Obama, que n’hi ha ben pocs. Al començament ni tan sols el va prendre seriosament. Diuen que li va costar aprendre’n el nom (com a molta gent). El destí és el destí, Hilària. Una de les bromes preferides dels còmics és que la falta d´hotels a Washington és tan gran que el Bubba i la Hillary han hagut de compartir habitació.
No es veu gaire gent pel carrer. Alguns porten al coll mocadors palestins I hi ha venedors ambulants amb tota mena de records cursis. Un hispà ven xurros. Són diferents dels que jo comprava a la Gran Via fa anys perquè no estan tallats amb cissures sinó que acaben en una mena de doms geodèsics.
Un pidolaire se m-acosta demanant diners per a comprar un cafè. Abans de la inflació un cafè pel carrer costava $.65, però ara ja és sempre $1.00. Per demostrar la seva bona voluntat, l´home m’ensenya que ja té més de 40 cèntims. Li donaré la resta? M’ho posa bé de preu. Li dono $1.00. Potser no ho hauria hagut de fer perquè ara l’he animat. M’ensenya una lent fotogràfica. Diu que segur que jo sé què és, perquè ell no. Penso que potser se l’ha trobat i potser l’ha robat. Quan puc, jo miro de no comprar coses robades. Me’n vaig.
Arribo a la plaça de les oficines estatals, on el dia de l’elecció hi va haver una gran festa. Està ple, però no hi trobo del tot la gentada que jo esperava. Tothom es mira la pantalla amb gran interès, criden i aplaudeixen. El moment del jurament, hi ha un esclat apocalíptic. Hi ha qui s’abraça. Perquè hi ha tants policies? Sempre diuen que és per protegir contra el terrorisme, però no tenen molta por del terrorisme aquí. No ho veig clar.
Tiro endavant. A poca distància hi ha el famós teatre APOLLO, on també fan una transmissió directa. No hi he estat mai dintre. Em penso que potser seria l’oportunitat, però un policia a la porta em diu que ja hi ha massa gent I no es pot passar.
Hora d’anar-se´n
Veig botigues amb grans descomptes, una que està fent liquidació general perquè pleguen.
Et necessitem, Obama. Sobretot necessitem tot allò que ens pensem que tu ets. Un superhome, un home just, un gran economista, un reformador. Un pare de la pàtria. En seràs? I l’esperança, ens la prendràs?
Reparteixen exemplars gratis del Daily News. Em va bé, perquè tenen tots els ninots que altrament jo busco a l’Internet. Tenen un bon dia avui. El de la BLONDIE, que és el meu preferit, ensenya el Gerent assegut a la sala de reunions a la taula voltat dels empleats. I diu: “Ja sé que no sóc gaire bon orador, però si agafo algú amb un joc a l’ordinador…”
La tira del Doonesbury és famosa per les seves critiques socials i polítiques tan sarcàstiques. Avui hi ha un nou personatge. Ens explica que de professió és un artista que dissenya tons de telèfon mòbil. És una feina dificilíssima. Ha de trobar una forma d’expressar en deu segons la personalitat i problemes del propietari i comunicar-ho a tot l’entorn.
Finalment un breu diccionari presidencial:
1) Bubba: Bill Clinton
2) Dubbya (per “W” en dialecte) George W Bush
3) Bam: Obama
JOANOT
No hi ha resposta