Els EUA són diferents

La Insularitat de qui es creu fort

Fa unes setmanes, abans d’atorgar el Premi Nobel de Literatura, el secretari suec de l’acadèmia va declarar a un periodista que un americà no podria guanyar mai el premi degut a la insularitat del país i la manca de traduccions. Al seu parer, els EUA no participaven en el moviment cultural literari mundial.

En part és veritat, però els Europeus tampoc no saben gran cosa de la vida cultural americana. Els Americans amb les seves  llibreries enormes com el Barnes & Noble, el Borders, etc i les biblioteques a tot arreu probablement venen més llibres i llegeixen més per capita que qualsevol altre país.   Es fàcil anar a una editorial i queixar-se del nombre limitat de traduccions. Respondrien que ja ho han provat i que les traduccions es venen malament i que el seu públic només vol llegir obres americanes que tractin dels problemes americans. Un altre cas d’unilateralisme? O de grandesa?

És complicat. Caldria afegir que el país és molt gran i que les obres americanes són molt conegudes a Àsia, a la Xina i l’Índia. Un ciutadà podria pensar que el mon inclou nomes la diversitat dels residents, que es molt gran. En qualsevol cas és fals que els americans visquem allunyats de les preocupacions culturals del nostre temps, només que a Europa en sabeu poc. En suport ‘aquesta afirmació, voldria explicar el cas de l’estrena més recent a ‘Òpera Metropolitana de Nova York, que a Europa només s’ha vist a Londres.

La Met estrena nou Director General

Per molts anys el Director de la Met fou en Joseph Volpe, un home habilíssim i molt treballador que era famós per la tria d’artistes per als seus repartiments i que amb els diners que tenia posava a l’escena els millors cantants del món per cada paper. Però era un senyor una mica antiquat, acostumat al món dels vellets en salut precària i diners, vestits de fosc que sostenien generosament la institució , els quals s’estimaven coses maques i decorats i llums espectaculars però sense experiments ni agosaraments de cap mena.

Va anar bé per molts anys però al final el nombre d’assistents va començar a declinar. En Volpe no tolerava que ningú vingués a espantar els seus donants milionaris, tots ells republicans. Els vellets benestants s’anaven morint i no eren substituïts. Al final, l’any passat la Junta va anomenar Director General en Peter Gelb, un home molt diferent, nou i ple d’idees innovadores. Les cantants grasses s’havien acabat: a l’escenari tothom ha de fer goig. (Que no se senti al·ludida cap soprano famosa catalana) Hi ha molts cantants bons amb pes escaient que saben actuar. Cada vegada que comana una nova escenificació, en Gelb contracta directors i escenògrafs nous, sovint de Broadway o fins i tot de Hollywood. L’òpera ha d’esdevenir un espectacle grandiós, de masses. També ha encetat l’era electrònica, amb un canal de ràdio per satèl·lit  i vendes de música i DVD per l’Internet. Una nova època!

El compositor John Adams

L’únic gènere musical autènticament americà és el jazz que no està malament. Però com qualsevol habitual de les sales de concert i d’òpera us explicarà, hi ha molts compositors, nadius i immigrants que fan música de qualitat, tradicional i experimental que es coneix poc a Europa.

Als EUA hi ha una casa d’òpera, la de San Francisco que des de fa anys disposa de donacions filantròpiques  i federals per promoure la producció d’òperes americanes i ho han fet amb moltíssim d’èxit. Paguen al compositor perquè pugui treballar sense preocupacions i gairebé sempre estrenen a San Francisco, portant l’obra després a llocs com Santa Fe, Houston, Chicago i potser fins i tot Londres. Rarament una d’aquestes obres arribava a la City Opera de Nova York però pràcticament mai a la Met.

San Francisco es únic promovent temes americans d’actualitat. A mi em va agradar molt el “Dead Man Walking” (la monja que atén un condemnat a mort) una nova opera que va seguir la trama del film de la Susan Sarandon i Sean Penn.

En John Adams és considerat el millor compositor americà vivent. Les seves òperes inclouen el “Nixon a Xina” sobre el famós viatge de Nixon i la contraposició de cultures, “Klinghoffer” sobre la captura del vaixell Achille Lauro per una banda de terroristes palestins i l’assassinat d’un vell home jueu en una cadira de rodes que fou llençat a l’aigua, que tractava del terrorisme, les religions i conflictes i arguments insolubles. “Estava mirant el sostre i sobtadament vaig veure el cel” era sobre el gran terratrèmol de Los Angeles el 1993 . “La transmigració de les ànimes” tractava de l’atentat de 11 Setembre. Els seus punts de vista són els d’un intel·lectual progressista, escèptic, que es fa preguntes sobre tot i es preocupa pel genere huma.

El Dr. Oppenheimer

La seva obra mestra és el “Doctor Atòmic” que ens explica els darrers dos mesos de Robert Oppenheimer a Los Alamos i escenifica l’explosió de la bomba atòmica aquella nit tan tràgica del 15 al 16 de juliol de 1945. El llibret és escrit per Peter Sellars, probablement el millor director de teatre i escenògraf del món, només que dissortadament es va  barallar amb el Sr Peter Gelb i com que els diners no comptaven, la Met va encarregar una nova escenificació a Petty Woolstock una Directora britànica menys coneguda que no havia dirigit mai una òpera (quina estrena, noi!). El text no és inventat. Gairebé tots els arguments i informació estan trets de documents fets públics. Les paraules posades a la boca d’Oppenheimer (anomenat “Oppie” algunes vegades), d’Edward Teller (pare més tard de la bomba d’hidrogen), dels físics dissidents i del General Groves  les van pronunciar els actors originals de la tragèdia.

Katty és la muller alcohòlica d’Oppenheimer. Tant ella com el seu marit són personatges intel·lectuals, amb lligams amb als partits comunistes legals i tolerats de l’època que tenen fe en el projecte però viuen torturats per les conseqüències tant imprevisibles com previsibles. El projecte l’havien començat per protegir-se dels nazis alemanys, però ara es parla d’utilitzar la bomba contra japonesos, que és molt diferent. Hi ha dubtes. L’Oppenheimer, un home molt erudit,  llegeix la poesia de John Donne, un clàssic anglès del S.XVII. El seu sonet “Batter my heart, three-personed God” esdevé una ària molt maca però també va servir per donar el nom al “Trinity site” el lloc de l’explosió al Nou Mèxic (que per cert es pot visitar). També llegeix el poema èpic hindú Bhagavad Gita i de fet Vishnu, la deessa de la destrucció apareix en un moment i el cor en canta algunes línies. La seva muller Kitty en canvi llegeix Baudelaire i canta una ària d’un poema escrit per la poetessa progressiva americana de primers del S.XX Muriel Rukeyser. La tragèdia està en l’aire, es mastega. Guerrers indis amb els vestits i màscares de les tribus “pueblo” locals apareixen. Un esdeveniment molt greu s’acosta.

Jo personalment no he vist mai enlloc res comparable a l’escena final del compte enrere abans de l’explosió que produiria angoixa a l’espectador més resistent. Dura 10 minuts interminables, marcat per un so de “boom” creixent electronic que surt dels altaveus acompanyat de música atonal o amb melodia, un cor frenètic, rellotges i crits de nadons. Els treballadors del projecte estan arrenglats davant el prosceni (la bomba està evidentment dintre l’auditori) en silenci, amb ulleres fosques, astorats. Una parelleta s’abraça, tan esfereïda com l’espectador. Evidentment representen la humanitat que no sap què passarà, com acabarà tot.

L’Adams explica que va dubtar molt amb el tractament de l’explosió. En aquesta era d’espectacles visuals extraordinaris i Star Wars qualsevol efecte practicable a l’escena només faria riure el públic. Em diuen que a San Francisco l’obra acabava en sec un segon abans de l’explosió. A Nova York no. Hi ha un moviment orquestral alt, angoixant. Les muntanyes del rerefons s’obren exposant signes misteriosos. Ningú no sap què ha passat. No hi ha cap erupció d’entusiasme. El general Groves es treu les ulleres i es frega la cara. L’Oppenheimer s’ho mira des del darrere sense dir res.

I aleshores pels altaveus se sent la veu feble d’una dona parlant en japonès: “Aigua, porteu aigua, necessitem ajut, aigua, aigua…”

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS