Els EUA són diferents

Estic comparant la brutal campanya espanyola amb la minsa, ben educada i respectuosa campanya dels Catalans, a l’estil del cavaller Carles Puigdemont, el qual així i tot ha acabat amenaçat en públic d’acabar com Lluís Companys.  La teoria és que el vot és una expressió de la voluntat popular però moltes agències cares de relacions públiques ja fa temps que han entès que es tracta només de saber manipular l’opinió pública i que els votants ho obliden tot. La manipulació es pot guanyar amb tècniques legítimes sense faltar a la veritat, però molts agents que fan estimats secrets de vot diaris per avaluar com van, no dubten a utilitzar mentides i representacions falses que exciten al poble. Els espanyols no dubten a fer-ho, nosaltres ni ho fem ni hauríem de fer-ho mai. Però parlem de les coses legítimes.

La famosa “inconstitucionalitat”

L’objectiu català hauria estat explicar als espanyols i als periodistes de tot el món quins greuges tenim i perquè volem anar-nos. Enlloc d’això només s’ha pogut parlar de la Constitució espanyola i de res més. Una maniobra política perfecta i molt exitosa acceptada íntegrament per tots els partits satèl·lits del PP, el PSOE,PSC, i C. Jo sospito una intervenció a Madrid d’una agència de relacions públiques competent. El nostre President, al capdavant d’una mobilització de masses fenomenal, única en el món democràtic, va acceptar el tracte d’inconstitucional que el feia aparèixer a ell com a violador de la llei. La protesta catalana no arribava enlloc. En canvi el Rajoy marcava el to divertit dels insults, crits i amenaces que tots els satèl·lits, potser amb excepció d’Iceta, acceptarien. La Catalanofòbia rebia la benedicció oficial del patriotisme ibèric i sortia al carrer amb l’ajut de jutges i d’aquest fiscal tan estrany que vol ficar a presó tothom que obri la boca excepte els angelets del Gürtel. La Generalitat tampoc parlava de Gürtel. Quina ocasió perduda. A Madrid era una festa amb insults legalitzats. I sense por o preocupacions. Com Piqué, Catalunya aguantava els insults i les humiliacions.

Què hauria calgut fer? Hi ha un refrany americà que diu “If you can’t stand the heat, get out of the kitchen” (Si not pots aguantar la calor, surt de la cuina) I un pugilista no pujaria mai al ring sense estar disposat a clavar cops de puny a l’adversari.I el Barça té un adversari cada fi de setmana, que acaba rebent puntades de peu i gols. Són adversaris, no pas enemics, però cal tractar-los com cal i els polítics independentistes no ho van fer Aquest és el món real de la política, però no hem plantat cara bé.

La primera cosa que diu el reglament és que cal respondre a l’adversari immediatament i fent tant de soroll com es pugui, amb predilecció per atacar a cops de  puny si cal, els seus punts més forts fins desconcertar-lo o fer-li dir un disbarat. Els partits americans tenen gent que vigilen, tenen contactes amb la premsa nacional (i estrangera, si cal) i preparen una resposta. Com queda dit, les respostes més efectives són les que toquen els punts forts de l’adversari. Només per posar un exemple (que no en sé prou per saber si seria correcte) si Rajoy només obre la boca per sortir-se amb la Constitució, jo l’atacaria rebuscant quantes vegades ell havia parlat contra aquesta mateixa Constitució o havia ignorat sentències que el perjudicaven. I que ho expliqui tot. Si es podia fer, jo hauria proposat al Congrés fer una esmena constitucional com la famosa que van fer una tarda el PP i el PSOE de Zapatero per la Unió Europea. Naturalment, fallaria però quedaria constància que són ells els que no volen i que hauria estat fàcil arreglar el problema.

En qualsevol cas, una cosa que hom pot aprendre de Trump és que ell SEMPRE respon immediatament a qualsevol atac, sovint amb el Twitter, altrament davant les càmeres. Dissortadament sovint menteix, aconseguint canviar el tema (el seu objectiu) però també ho podríem fer nosaltres honestament sense mentides. Sobretot, és útil canviar un tema quan no convé. Amb els tweets,  manta vegada ha aconseguit canviar i oblidar el discurs polític nacional que no li agradava. I ell tan tranquil. A Rajoy no l’atacava ningú. A Puigdemont molta gent.

El nombre de votants

No sé quantes vegades ho he llegit sense que la Generalitat faci res: molts comentaristes estrangers segueixen repetint que el nombre de votants, un 43%, es insuficient per declarar la independència. Caldria respondre moltes coses: que el nombre habitual de votants a Catalunya no és gaire més alt (sovint més baix), que la Generalitat va afegir que 700,000 catalans no van poder accedir físicament a les urnes (i ja arribem prop dels 3 milions) i finalment que els votants que volien sortir de casa més tard ja havien sentit els mitjans anunciar els assalts i atacs violents de la GCivil i altres policies espanyols. Calia ser un heroi per sortir amb nens i ancians en aquestes condicions. I molts Catalans en van ser ser. I com es poden queixar els que van impedir el vot normal que el nombre de votants fou insuficient? És cinisme?

Els diaris de Madrid

Cal recordar-ho. Jo no recordo haver vist o viscut una cosa semblant a cap dels llocs on he viscut. Els diaris tenen obligacions que els periodistes aprenen a l’escola: informacions i opinions han d’anar a llocs diferents del diari o web, sense barrejar-se mai. Informacions han d’intentar explicar però han de ser políticament neutrals, sense prendre partit. Només els editorialistes tenen el dret legítim d’expressar les seves opinions, però haurien d’invitar també personalitats d’altres inclinacions. Diaris com ElPais tenien una certa reputació de respectabilitat. S’entén que els diaris han de parlar sempre de respecte i pau, contra odi ètnic, i ensenyar al lector els problemes de fons i recomanar enteses pacífiques. Dintre de la redacció no hi havia ningú que objectés? Se n’hauran d’avergonyir per molts anys venidors, perquè han deixat de ser respectables.

El suport popular

Una vegada vist l’èxit de l’argument constitucionalista sense disputa ni oposició catalana, no hi havia dubte que tots els governs consultats respondrien que visca la constitució i la llei. Però i els seus ciutadans què pensaven? Als EUA  els ciutadans només poden sentir amb horror que una policia va prohibir votar i va maltractar fortament a milions de ciutadans pacífics que volien fer-ho. Ells havien fet una revolució per menys que això. Amèrica es un país federal, on la legislació electoral és un dret EXCLUSIU dels estats, cadascú amb les seves lleis i peculiaritats. No hi ha lleis federals del vot, excepte  per garantir els drets fonamentals. Les eleccions anomenades federals son en realitat vots simultanis de 50 estats diferents. Cap americà es pot imaginar que policia federal (FBI) confrontés i intentés prohibir un esdeveniment electoral aprovat per l’estat, que segons la Constitució és lliure i sobirà, com tots els altres estats. I això dels atacs violents amb força a ancians, nens i ciutadans pacífics tampoc s’ho empassarien. Tenen armes a casa.Van estar sempre a favor de la independència irlandesa. El govern va respondre’ns allò que havia de respondre, però si la Generalitat trobés una forma de dirigir-se al poble o als estats, rebria una resposta molt diferent. Potser a molts llocs d’Europa passa el mateix. El respecte al vot popular i les urnes com a forma de resoldre conflictes, està molt estès.

Woodrow Wilson i l’autodeterminació dels pobles europeus

W. Wilson, un Professor de Princeton,  fou el President dels EUA que va guanyar la primera Guerra Mundial. Durant la Sessió fundacional de la Primera Societat de Nacions que ell havia iniciat, va pronunciar un discurs notable. En vista de l’ensorrament dels Imperis Austrí-Hongarès, Alemany i Rus, calia imaginar-se una geografia i un escenari nous a Europa. La seva proposta era que enlloc de reconstruir res, es donés pas a l’autodeterminació de les nacions oprimides pels antics imperis.

Això fou la política oficial nord-americana, que tant ens hauria afavorit, fins la Segona Guerra Mundial. Les autoritats que van presidir damunt l’ensorrament del feixisme a Alemanya, a Itàlia i al Japó durant la segona Guerra Mundial ho van veure tot diferent, preferint crear enlloc per primera vegada en la història, les nacions de les fronteres sacrosantes i intocables que calia defensar a qualsevol preu. Aquest punt de vista fou molt reforçat per l’arribada de la Guerra Freda, que ho veuria tot pels dos bàndols exactament igual. Les fronteres esdevenien absurdament sagrades i defensades per l’OTAN sempre pel benefici d’alguns. Avui en dia les coses estan canviant i potser s’acosta el dia quan tornarem a la filosofia de Woodrow Wilson i deixarem que les fronteres, si segueixen existint, serveixin només per fer feliç  als que viuen dintre d’una. Durant la història, moltes fronteres s’han mogut quan calia. Hauria de ser possible que hi tornéssim. Això resoldria els conflictes que es podrien derivar dels molts moviments nacionalistes que creixen al món. Si Juncker es pensa que sotmetent Catalunya això es pot prevenir, s’equivoca i és injust.

La Separació i la Independència Judicials

La idea que els jutges haurien de ser independents del govern i fins i tot capaços de jutjar-lo és molt antiga. En part els drets dels ciutadans ja estan descrits a la famosa i venerable Carta Magna atorgada de molt mal grat pel Rei Joan Sense Terra als anglesos. Que jo sàpiga, la primera Constitució que de debò ho va acceptar i posar per escrit fou la primera i única Constitució dels EUA de 1787, encara en vigor, amb esmenes. Pels Americans la qüestió de la separació de poders i independència judicial és molt seriosa, tant als tribunals estatals com als federals. Passa de tant en tant que algú alci una queixa d’inconstitucionalitat sigui per les constitucions estatals o la federal, que en general són preses molt seriosament. La queixa comença pels tribunals de primera instància, pel tribunal d’apel·lacions i finalment, acaba (si els suprems l’accepten, que no en tenen cap obligació) al Tribunal Suprem sigui de l’Estat o Federal. Hi ha sessions de presentació de totes les parts, discussions i llargues deliberacions. Sovint la sentència surt molts mesos després.

Veiem la situació a Espanya: el Gobierno anuncia que vol fer una altra queixa contra la Generalitat. Quantes n’han fet ja aquest mes? Deuen haver de pagar hores extra. Són atesos en l’acte pel tribunal que ells trien i sense cap mena de deliberació seriosa els jutges dicten totes les sentencies que el Gobierno demana, sovint seguit el text presentat. Vaig sentir a algun diari que hom havia proposat que el President del TC seiés amb els ministres al consell per coordinar (!!!) Voldria saber si ho van fer. La Generalitat no pot guanyar mai. I el Fiscal anuncia per TV que ell ficarà a la presó al nostre President si es declara la independència, que es un acte polític. És aquest home independent del Gobierno o torna a ser justícia estil Franquisme? Que es facin selfies tots junts per accentuar la unitat.

Jo crec que aquest es el problema individual mes greu que Espanya pot tenir als Tribunals i premsa estrangers. Jo crec que ajudaria molt perseguir-lo i intentar-ho. Té el President Rajoy l’autoritat de ficar gent a la presó? Ha donat instruccions o n’ha parlat amb el Fiscal? Normalment, aquestes coses no passen a altres països.

I ara diu que volen ficar tothom a la presó, interrogar alcaldes una altra vegada, tancar la TV3, desfer els Mossos i canviar els plans d’estudis de les escoles? Mirin, senyors: jo vaig anar a l’escola quan ja ho feien tot això. Vam aguantar 40 anys i aquí seguim.

Joan Gil

Tags: Autodeterminacio i EUA, Catalunya, Espanya, independència, Tribunals espanyols, Woodrow Wilson