Els EUA són diferents

1. Entenen els lectors que passa a la Casa Blanca? Será Trump acusat d’alguna cosa? Serà destituït? Que fa el Fiscal especial Robert Mueller III? Mueller ha estat extraordinàriament eficaç prevenint filtracions de la seva oficina, cosa gairebé impossible a Washington, però així i tot ha sotmès tres persones a la justícia federal ordinària al Districte de Columbia i a Manhattan, cosa que l’ha obligat a escriure sumaris de les seves raons, referint-se a un misteriós Individual-1, mai identificat o directament acusat, que en part han estat públics. A més els grans diaris, el Times de NY i el Washington Post, contínuament insultats per Trump han conduit moltes investigacions independents. Mentre Mueller no publiqui els seus resultats tot són sospites i res és segur però poc a poc ja anem sabent coses.

Un detall preliminari que cal aclarir és que no entenent el sistema americà, molts lectors quedaran sorpresos llegint que el vell Congres d’abans de les eleccions de novembre segueix en funcions amb plena autoritat. El nou Congrés prendrà possessió el 3 de gener i fins aquell dia l’antic congrés pot seguir fer com vulgui. El costum americà vol que un polític o dignitari dies abans de la seva fi sigui un lame duck, un ànec esmorteït que no pot fer res que no sigui una emergència, però alguna vegada si que han fet coses per causar problemes als nous. I la seva legitimitat constitucional és inqüestionable.

Recordant “the Donald” del passat…

Tothom que viu o ha viscut a Nova York el recorda per la seva arrogància i poca vergonya. Era un playboy incorregible, un lliberti casat tres vegades, dues amb models, un desenvolupador de grans propietats urbans, exitós pero perillós pels socis: quan van obrir la tranquil-la ciutat d’Atlantic City a Nova Jersey als casinos, va fer una fallida fraudulenta on es va arruïnar però van ser els socis i accionistes els que ho van perdre tot. Es vanta sempre de no pagar impostos. Potser feia riure o entrenia, però els novaiorquesos no l’estimaven mai. Estava a favor del divorci i l’avortament pero en la seva versió actual associada amb la dreta religiosa, recomana la pregària després de cada cataclisme i va citar un cop la famosa epístola de Pau als Efesians, tan estimada pels Protestants. I vol prohibir sota pena de presó tots els avortaments.

…tan diferent del President Trump actual

Hi ha raó per estar avergonyits de l’home que dirigeix el Govern federal. Fins ara els Presidents que jo he conegut, tant els bons com els mediocres, eren gent respectable i ben parlada que tenien l’interés de la nació com el seu objectiu final, no el seu narcisisme i set de poder. The Donald no és com els seus predecessors: és un home infamement mal parlat, que crida insultant en públic gent millor que ell, que escriu tuits ofensius amb faltes d’ortografia i mentides, incapaç de cap discreció, que va pujar al poder pensant que seria com el Caudillo Franco, que podria ignorar les lleis, manar el que vulgués sense respecte a la llei ni al Congrés, que exigia “lleialtat” personal (obediència) de gent com el cap de la policia federal i del Departament de Justicia, que només poden ser lleials als EUA i les seves lleis, que va intentar seriosament fer empresonar la Hillary Clinton i l’ex-Director del FBI Comey, que va intentar destruir sense substitució l’assegurança obligatòria de malaltia d’Obama i que segueix denunciant com una estafa xinesa el canvi climàtic, que està promovent la reintroducció de centrals que cremen carbó, que ha eliminat lleis contra la pol·lució dels autos, que ha reduït les mides i superfície dels pars nacionals i permès exploracions petrolieres a llocs sensibles, que diu que els immigrants centreamericans son criminals, terroristes i violadors, que ha manat a l’exèrcit a la frontera amb ordres de disparar a tocar contra immigrants desarmats, que ha separat milers de nens petits de les famílies, que a vegades insulta la OTAN i a vegades dona ordres, que destrossa tots els tractats comercials, que ell vol substituir per tractats bilaterals dictats per ell tot sol, que ha tolerat i suportat l’agressió d’Aràbia Saudita al Iemen, que condueix guerres no declarades pel Congrés a la meitat de països africans, que sense cap raó va reintroduir les poques sancions anti cubanes eliminades per Obama, que guanya diners extra fent propaganda dels seus hotels i golfs…

El pitjor de tot va ser l’incident de Charlottesville a North Carolina ara fa més d’un any. Moltes organitzacions de drets civils estaven fent campanya al Sud per fer desaparèixer les estàtues de figures i generals de la Confederació. Potser l’acció sembla exagerada pero és que els Negres les ressentien perquè moltes havien estat construïdes com a resposta orgullosa a la desegració racial. L’extrema dreta, una cosa així com Vox i totes els anti-catalans de Ciutadans, el PP i el PSOE units en una veu van convocar una odiosa manifestació en defensa dels militars esclavistes. Anaven armats, amb torxes i duien banderes nazis i cartells amenaçadors i hi havia crits antisemítics.  La policia, molt alarmada, va intentar arraconar-los tancant el centre i la gent democràtica i progressiva va organitzar una contramanifestacio pacifica multiracial. Va acabar molt malament amb l’assassinat d’una dona per un cotxe llençat contra la mani que a mes va deixar molts ferits molts ferits. En Trump va comentar que “hi havia molt bona gent a tots dos costats i que calia sentir a tothom” I que veia criminals als dos bàndols. Bona gent els que es manifestaven amb esvàstiques i amenaçaven als negres, jueus i hispans? Hem caigut molt baix. Vergonya, Sr. Trump!!

La Col·lusió amb Rússia

La intervenció russa amb abús de Facebook, grups socials i anuncis pagats havia començat molt abans de la campanya, probablement durant els anys de George Bush. Facebook en va treure legalment molts milions de $. La seva intenció era clara i no gaire diferent del què gent com Ciutadans o Vox volen contra Catalunya: crear dissensió i divisió  al pais, apujar el to de les baralles i actuacions, donant permís per insultar fins fer-les incivilitzades i, sens dubte obrir la porta a la violència sense estar-hi directament embolicats. Pretenen crear dubtes sobre la vàlua de la nostra Democràcia al país i amenaçant amb mala reputaciò a la resta del món. Quin interés  podrien tenir aquesta gent en ajudar en Trump? Cap, si no és que van veure una oportunitat molt gran per fer-nos perdre la fe que teníem en la nostra pau interna, sistema judicial i llei.

Trump, que té negocis a molts països del mon, ja feia temps que, impressionat pels nous multimilionaris russos, volia construir un gratacels a Moscou i potser fer altres negocis. Probablement van ser els russos qui es van acostar a la campanya de Trump amb propostes. Notable és una trobada a la torre Trump de la 5a. Avinguda, seu principal del clan, d’una agent russa amb els fills i el gendre de Trump,  i altres notables del grup, on li van fer saber que tenien materials bruts sobre la Sra Clinton. Oferien  publicar „trash“ i els trumpistes van quedar molt satisfets. Als actes electorals  cridaven „lock her up“ (tanca-la a la presó), cosa que el candidat prometia amb gran satisfacció.

Els e-mails i la Hillary Clinton

Té dues parts independents: la primera és que durant el seu temps de Secretaria d’Estat, enlloc d’utilitzar el servidor oficial, escrivia email utilitzant un servidor privat a casa seva. Quan això va ser exposat, abans d’entregar al govern còpies del seu tràfic, va esborrar uns milers d’emails, dient que eren coses privades. El problema es que entre altres coses utilitzava la seva posició oficial per facilitar l’accés al govern de donants a la (molt corrupta) fundació benèfica que ella tenia amb el seu marit, una font immensa de diners. Els donants no pagaven sols per fer caritat. Quan Trump es refereix als emails de la Hillary, es refereix a això.

La segona part es el hack d’emails del Comitè Demòcrata Central sobre la candidata Hillary, en particular del seu director de campanya boicotejant de forma bruta la campanya de Benie Sanders, que estava a punt de guanyar legitimament la candidatura contra Trump i els dubtes del cap de campanya sobre el caràcter, coneixement i capacitat de la Hillary. Un hack del que sigui als EUA és sempre un crim federal, comès sens dubte pels russos, pero no és cap crim sinó us de la llibertat d’expressió divulgar el contingut del hack. Això ho va fer el Sr Assange des de Wikileaks. Diuen (no confirmat) que el llavors  chairman Manafort de la campanya Trump va anar a l’Ambaixada Equatoriana a Londres tres vegades a discutir els detalls. És sens dubte aquest el material brut que havien oferit al clan Trump a la primera trobada.

Tapant boques perilloses

El Sr Trump sembla haver rebut sol·licituds econòmiques (xantatges) relacionades amb les seves relacions sexuals per llarg temps amb una actriu pornogràfica i una model de Penthouse. En tots dos casos a traves del seu advocat i noi de fer encàrrecs Michael Cohen, va pagar quantitats considerables a les dues dones. Resulta que això si que és un crim federal segons tots els juristes que n’han parlat. Pagar per fer callar gent amb informació negativa durant una campanya es il·legal. Si Trump no fos el President, podria ser encausat i jutjat, pero segons doctrina establerta això és impossible mentre sigui President en interés de la nació. Ara bé: n’hi ha prou per un impeachment i destitució? En qualsevol cas, el dia que surti de la Casa Blanca el fiscal l’estarà esperant. La protecció només és un ajornament. El fiscal federal del Districte Sud de NY a Manhattan actuarà. L’ “individual-1”  com diu en Mueller rebrà un nom.

El cas de Manafort

Paul Manafort, antic chairman de la campanya Trump es un individu molt desagradable que sembla haver irritat el fiscal Mueller amb les seves mentides i falta de vergonya. Ell es pensa que no està en perill perquè Trump l’indultaria.

Abans de  l’annexió de Crimea per Putin, Manafort havia esdevingut conseller electoral del President d’Ucraïna, en un règim colossalment corrupte, anti rus i ultra nacionalista. Va cobrar una fortuna molt gran que segons alguns arribaria al 300 milions €. Enlloc de pagar impostos, va rentar molts dels diners. Enlloc de retirar-se a viure la bona vida, va encetar un estil de vida exuberant i luxuriós que ni ell es podia permetre.Va entrar de Chairman a la campanya Trump per uns mesos, on va ampliar els contactes amb el Kreml, intentant organitzar una trobada Trump-Putin i arrencar la promesa que totes les sancions contra Rússia serien eliminades. Segons els documents de Mueller va continuar defensant interessos econòmics de Trump a Rússia, sobretot la construcció de la torre i probablement va seguir rentant diners, a més de visitar Assange. Va indignar Mueller perquè va trucar un testimoni contra ell per intimidar-lo, per mentir repetidament i potser per haver explicat a algú de la Casa Blanca quines coses preguntava Mueller. Com que encara no ha estat condemnat, tenia dret a la llibertat provisional (els EUA no són com Espanya) que Mueller va fer revocar per un jutge federal per la seva mala fe, mentides i falta de cooperació. De tot això, ni cal dir-ho, el Sr Trump no en sabia res.

Com acabarà tot?

Potser algun lector m’ho pot dir. Després d’haver succeït una estona amb les seves barbaritats, ara la Casa Blanca sembla estar enfonsant-se sense direcció i el Partit Republicà que semblava haver caigut en les seves mans, està trontollant. És curiós com l’home persevera amb les seves mentides. El Washington Post el tracta de Pinocchio. L’endemà dels seus tuits i discursos tots els diaris publiquen proves de les seves mentides. Ell ho repeteix tot una altra vegada ignorant-los.

Caldrà esperar a veure que diu l’informe de Mueller. Segons la llei actual, a diferència d’investigadors similars anteriors, no pot presentar-lo directament al Congrés, sinó sols al Fiscal General que sens dubte será fortament pressionat per fer-lo públic en l’acte. La paraula impeachment se sent cada dia mes. Potser la nova Casa de Representants ho faria però el judici ha de ser al Senat on tindria poques possibilitats

Impeachment perquè? La col·lusió entre Rússia i la campanya Trump va existir molt clarament, però era un crim? Els juristes tenen diferents opinions. Políticament fou una abominació i una bufetada a la cara de tots els ciutadans pero no està clar que fos un crim. Confiem que el nou Congres faci una llei.

Va cometre Trump algun crim economic, com per exemple rentar diners o amagar diners? Molts dels seus amics ho feien, pero ningu h pogut dir-ho de Trump.

Pagar diners a dues amants? La definició d’impeachment és que es fa com a resultat de “high crimes and misdemeanors” N’hi per tant? Amb en Clinton ho van provar per menys.

Per  les històries dels emails? Potser Assange rebrà algun dia, peròno Trump. Difondre coses publiques a aquest pais encara no pot ser un crim. Als hackers russos segur que no els enxamparan.

El gran i més amenaçador dels problemes de Trump és Obstrucció de Justícia, el disbarat absurd que va costar el càrrec a  Nixon. El paranoid Nixon havia manat una entrada il.legal a l‘oficina del Comitè Nacional Demòcrata a l’edifici Watergate. Nixon ho va negar tot i va intentar acomiadar els investigadors. I això sí que era un acte criminal. Trump ho ha estat fent descaradament i en públic com si fos un Caudillo intocable por la Gracia de Dios. És per això que de debò està en perill. Ara bé: per ser culpable d’obstrucció cal haver  comès un crim. Si Trump no va cometre cap crim en els seus tractes amb Rússia, té raó d ‘haver-se queixat de la investigació de Mueller i no hi ha obstrucció. Mentretant  en silenci el  Vicepresident Pence cada dia sembla més preparat per qualsevol esdevenimentk

O sigui que ja veurem. El Sr Mueller ja no pot trigar gaire.

Joan Gil

Tags: Advocat Cohen, Col·lusió Rússia, Donald J Trump, Manafort, Robert Mueller

Em sap greu que no tingui res groc per penjar, però tinc molt present el patiment i exemplaritat dels nostres detinguts polítics, ara encara tancats per la seva fidelitat al mandat d’un poble que té dret irrenunciable a exercir la sobirania. Els fiscals americans son molt diferents dels que hi ha a un altre país. Aquí els fiscals només apareixen en públic i parlen d’un cas concret, quan el cas ja està tancat. És un contrast molt gran amb l’home petit i calb de passat controversial que amenaçava en públic polítics elegits i parlava rient feliç de castigar brutalment a qualsevol que s’oposés al gobierno que a ell li agradava. Als EUA els 50 estats, tots definits per la llei i les seves Constitucions explícitament com a “lliures i sobirans“,  gaudeixen competències exclusives definides per la Constitució federal que no poden ser suprimides.

Els fiscals estatals, com els jutges, són elegits directament pel poble en eleccions regulars. Sovint els partits locals intenten posar-se d’acord abans de l’elecció i ofereixen els mateixos candidats. Els jutges federals són nomenats pel President per tota la vida però han de presentar-se a un Comitè en públic, respondre preguntes i ser confirmats pel Senat. Quant als fiscals federals, no ho he sabut mai, però surten del Departament de Justícia. Gairebé tots han de dimitir quan canvia l’administració federal, almenys els Caps de Districte, que poden triar col·laboradors pel seu compte.

Un fiscal especial com Robert Mueller (que en alemany és Müller, però localment es pronuncia “Mòler”)  és verdaderament especial perquè és nomenat pel Secretari de Justícia (Attorney General) amb l’objectiu de resoldre una qüestió espinosa amb ramificacions legals i polítiques perilloses. Si existís, hauria estat el remei perfecte pel conflicte català, i hauria contribuït a posar tothom al seu lloc decidint si algú havia trencat o no, basat en un estudi seriós i no en les opinions polítiques, esperança de carreres, i associacions de jutges i fiscals, ni en falsos informes i interpretacions de certs cossos de policia.

Recordant el President Richard Nixon

Richard Nixon, un polític astut i hàbil odiat sobretot per la seva conducta de la Guerra del Vietnam, va evitar la seva destitució inevitable dimitint. Ell havia manat una entrada il·legal per espiar documents a una oficina dels Demòcrates a l’edifici Watergate, a Washington DC. La raó estúpida era que es pensava que Fidel Castro estava col·laborant amb el seu poc memorable adversari electoral. No ho va perdre tot per haver manat això sinó per obstrucció de justícia. Per protegir els seus agents, va mentir, pagar suborns, amenaçar, abandonar i donar la culpa als seus amics. Ja no hi havia res a fer contra el fiscal especial nomenat, però el cop i l’error final fou l’inoblidable Saturday Night Massacre. Dient que un empleat seu no tenia dret a investigar-lo, va manar, no obstant haver estat advertit, al Fiscal General que destituís el Fiscal Especial, un home molt popular i encara recordat anomenat Archibald Cox. El Fiscal General va dimitir en l’acte negant-se a fer-ho. L’ordre va anar al seu substitut automàtic, que després de ser Attorney General per uns minuts també va dimitir. Els diaris van aturar les premses, la gent va començar a pagar atenció al costat de la ràdio i TV amb programes especials. El tercer o quart Attorney General que hi va haver aquella tarda, va acceptar destituir a   Cox. Però la destitució imminent de Nixon ja no estava escrita a la paret, sinó als cels amb lletres lluminoses.

Robert Mueller

Mueller, antic director de la policia federal (FBI) fou el nomenament del Departament de Justícia per esbrinar la veritat i determinar responsabilitats en el cas de la intromissió electoral russa a favor de Donald Trump. La tria no podia haver estat millor. Mueller era un home conservatiu però amb un passat molt dedicat a la llei i la cerca de la veritat per damunt de tot, i gaudia el respecte dels dos partits. Va prendre el cas, va triar advocats molt brillants i coneguts per treballar amb ell i va aconseguir garantir absolutament el secret de les seves activitats, no obstant haver declarat ja dues vegades a un Comitè del Congrés a porta tancada.

Tècnicament Trump tindria el poder d’acomiadar-lo com va fer amb el seu successor a l’FBI, el Director Comey. Durant el famós escàndol Watergate dels anys 70, el President Richard Nixon ja amb l’esquena contra la paret i l’aigua fins els nassos, es va atrevir a fer fora el fiscal especial Archibald Fox, com era el seu dret. Poc temps després Nixon va haver de dimitir i pràcticament fugir a Califòrnia. No va acabar a la presó perquè el seu successor Ford el va perdonar.  S’ho hauria de pensar molt el Sr Trump abans de prendre aquest pas.

La tècnica habitual dels fiscals

Amb tots els casos, els investigats al començament es fan un tip de riure amb les preguntes dels investigadors. Hi ha gent que coneix la veritat, però segur que mentiran en interès propi quan l’FBI es presenti a investigar. Tota l’acusació consistia en mentides i rumors impossibles de confirmar o desmentir dirien ells i els seus lletrats i calia deixar-ho córrer sense preocupar-se’n. No problem! Una mentideta i tot resolt. S’equivocaven. Hauran de pagar molt cares les mentides despreocupades inicials.

Naturalment costa molt saber de  què havien parlat dues persones totes soles a un despatx o passetjant per un jardí mesos abans, però gairebé tothom es pensa ingènuament que el cas es pot resoldre responent a l’FBI que no havien parlat res en secret ni tan sols s’havien trobat mai amb l’Ambaixador rus. En aquests casos l’equip del fiscal no triga a trobar gent, memoràndums, factures, enregistraments secrets de telèfons per les agències d’espionatge, emails o fotos que proven que l’home investigat sí que s’havia entrevistat amb l’ambaixador en una data coneguda. El fiscal ja acabava  d’enxampar el sospitós mentint, cosa que els innocents no fan. Resulta que la pena judicial per mentir a l’FBI són uns 10 o 15 anys de presó, però si l’acusat es decidís a explicar el contingut de la conversa, potser el fiscal, si s’ho creia, podria recomanar una reducció de la sentència. Fins i tot encara més si l’home pogués explicar alguna altra coseta d’interès que el fiscal encara no coneix, com per exemple quins comentaris van fer o Trump o un dels seus amics íntims La sentencia podria ser reduïda encara més. És senzill però no hi ha defensa. La primera vegada que l’FBI es presenta a visitar, tothom menteix sense entendre el perill. Amb cada pas i cada acusat nou que es gira contra Trump per salvar-se, el fiscal s’acosta més al Sr President, preparant la corda i el nus per penjar-lo.

Què havia passat amb Rússia durant la campanya electoral?

No se sabrà de segur fins que Mueller al final ho expliqui, però es poden resumir breument les hipòtesis creïbles que consideren i difonen els mitjans interessats, tot i advertint al lector que no estan confirmades i podrien ser falses o incompletes.

Ara fa més d’any tothom veia la Hillary com a guanyadora segura amb Trump fent el paper d’un playboy ximple i de mala reputació a Nova York aprofitant els seus 15 minuts de glòria abans de desaparèixer per sempre. Essent de la manera com eren tots els de la campanya, estaven disposats a acceptar ajut de qui fos. Van oferir ajudar primer els russos o va ser en Trump i el seu gang qui va preguntar primer? Potser la història ho dirà. També cal considerar els contactes bruts amb capitalistes russos que participaven en els negocis infernals de Manafort, un gran supermilionari que feia de Chairman de la campanya, rentant diners, fent d’agent rus sense informar el govern dels EUA, com mana la llei federal, no pagant impostos pels guanys il·legals, i molt mes. Mueller ja l’ha exposat per aquestes activitats fent-lo encausar per un gran jurat per tot això i està exposat a rebre molts anys de presidi; la fiscalia local ordinària que va prendre el cas demanava el seu empresonament immediat considerant que tenia avions i propietats per tot el món, però el jutge es va negar seguint el principi que encara no havia estat condemnat a res i tenia dret a ser un home lliure fins la sentència. (La jutge Lamela no sap res d’això) El dia que això es va fer públic, els advocats de Manafort ja van anunciar que col·laborarien incondicionalment amb Mueller sense explicar en què. El fiscal, ara ja amb un informador involuntari important s’acostava clarament a Trump. Manafort era el Director de la campanya i ara explicaria coses per reduir la sentència.

Molt recentment certs rumors originats a Wall Street van desfermar un breu pànic amb una caiguda modesta de la Borsa. Resultava que Mueller estava examinant els comptes bancaris de Trump i la seva família a la Deutsche Bank, una cosa gairebé d’amagar. Perquè? La sospita és que hi havia rentats de diners i pagaments i negocis lucratius associats amb Rússia i els tractes electorals. Serà veritat? Rentar diners és sempre independentment  de l’objectiu un crim federal. Si és veritat Trump no pot ser perseguit per rentar diners com feia Manafort mentre sigui a la Casa Blanca si no és amb impeachment però pobre d’ell quan surti.

El tracte amb el Kremlin finalment activat de forma encara desconeguda, tenia dos components: primer, el Kremlin organitzaria una campanya informàtica forta per fer mal a la Hillary i crear amb falses notícies, canvis de tema, mitges veritats i revelacions, confusió, neguit i dubtes sobre tot (com està fent el PP a Catalunya) i segon, Rússia facilitaria a Trump materials i informacions verdaderes però molt brutes sobre la Hillary. Ella havia conspirat amb els capitostos demòcrates, violant el reglament del partit, per evitar la victòria gairebé segura a les primàries de Bernie Sanders, i sobretot els emails subministrats per Wikileaks (tots verdaders, però misteriosament difícils de trobar actualment) denunciaven una corrupció monstruosa en la forma com utilitzaven la seva Obra de Caritat anomenada Iniciativa Global, de fet un negoci per profit d’una parella Clinton escandalosament rica. Els donants de tot el món pagaven esperant accés directe primer a la Secretària d’Estat i al final a la futura Presidenta que es vantava de ser la dona més famosa del món. En l’actualitat els Clinton reben poques donacions o invitacions a donar conferències per honoraris de mig milió de dòlars. Pel que fa a Wikileaks està confirmat i és públic que la campanya de Clinton en un moment no especificat van rebre un email misteriós de font impossible de traçar donant un codi secret que permetia accedir a fitxers secrets encara no publicats de Wikileaks. Els trumpistes diuen que ho van ignorar intencionalment (perquè difondre informació privada americana robada és un crim). Però sembla que no van dir res a l’FBI.

I al final, el President Obama es va trobar en un compromís molt difícil per un home que es volia mantenir neutral i ser molt correcte. El CyberCommand nord-americà i la NRA van descobrir-ho tot i li van explicar tot, probablement abans de l’elecció. Com? Els de Trump en la seva imbecil·litat profunda es veu que no sabien que el Servei Secret americà enregistra totes les converses telefòniques de l’Ambaixada Russa i espia a certs diplomàtics. Què havia de fer el President Obama, sempre preocupat per ser correcte? Avisaria ell a Trump o la Clinton? N’hauria de parar en públic? Quines conseqüències tindria? No podent superar els seus dubtes angoixants, Obama va anunciar que els russos s’havien ficat a una cosa que no els importava fent activitats intolerables, sense citar Trump o la Hillary, i que imposava noves sancions molt més dures que les que ja hi havia. I oh horror tan horrorós, que ja no podia ser més horrorós de tan horrorós com era: segons alguns diuen hi ha indicis d’un contacte final entre la campanya de Trump i els delegats de Putin exigint que com a compensació pels seus esforços tan inesperadament exitosos, volien que Trump aixequés totes les sancions el moment que arribés a la Casa Blanca. Serà veritat? Un país estranger demanava pagament per un crim. En altres temps, n’hi haria hagut prou per declarar la guerra. El General Flynn sembla haver dit a un partner comercial que no es preocupés per les sancions perquè tan aviat com Trump entrés a la Casa Blanca anirien a la paperera.

Al començament d’aquest segment ja vaig advertir que Mueller, a diferència de certs fiscals alegres, amenaçadors i somrients que es veuen per TV a certs països dominats per un partit subdemocràtic,  Mueller ni volia explicar res ni donava entrevistes ni tolerava filtracions, i que aquesta reconstrucció era hipotètica, però fa uns dies es va saber inevitablement que l’ex-general Michael Flynn, company, amic íntim i col·laborador de Trump, primer Conseller de Seguretat Nacional del nou règim, confrontat amb les proves de les seves mentides   anteriors, havia decidit (poc espontàniament, sens dubte) col·laborar amb el Fiscal Mueller, no obstant juraments de fidelitat previs al vell amic i nou governant. En Trump des fa fa uns dies sí que a vegades sembla trasbalsat i ansiós, perquè a més de tot això, la seva destitució de mala manera del Director Comey de l’FBI després que aquest es negués a oferir-li fidelitat personal en un sopar secret, la seva exigència pública que l’FBI sota amenaça de destitució del Director de l’FBI tanqués la investigació contra els russos, les seves queixes que el seu fidelíssim Attorney General Sessions s’hagués apartat de la investigació (enlloc de quedar-s’hi per protegir) sense permís de Trump, són una obstrucció de justícia transparent que enviaria qualsevol ciutadà normal a una presó per anys. En dues ocasions anteriors ja fa anys, el Congrés havia declarat que obstrucció d’una investigació criminal justifica l’obertura d’un procés d’impeachment i destitució del President, el qual, un cop destronat, acabaria a més davant un jutge regular. I a la presó.

Homes poderosos

Sabem com va caure Richard Nixon al final, però en qualsevol cas, en aquest moment, com dit abans, ningú sap què acabarà escrivint en Mueller, ni quines lleis en concret havien violat els Trumpistes, ni què hauria de fer el Congrés, si és que hauria de fer alguna cosa. Trump ha anat perdent el suport dels parlamentaris republicans del Congrés federal, però encara no prous per destituir-lo, ni que ell acabés declarant-se fill de Satanàs. I els seus populistes que desfilen amb banderes nazis i volen fer fora els immigrants i sobretot els musulmans, i més val no preguntar pels negres, segueixen entusiasmats. És una mica com el pronòstic del temps. Diuen que farà bo però podria ploure. O nevar. Serà una caiguda presidencial (si té lloc al final) molt  dura.

Ara fa dos dies Trump va escriure una verdadera burrada temerària a un twit: ell havia explicat després de destituir Flynn que era molt amic seu i un gran home però que ho havia hagut de fer perquè havia mentit al Vicepresident. Ara va escriure afegint una cosa nova: ho havia fet perquè Flynn havia mentit al Vice però també perquè HAVIA MENTIT a l’FBI. Ai, ai! La mentida provada de Flynn era que ningú havia tingut tractes amb els russos. Si el lector s’ho pensa, veurà que de fet Trump acabava de confessar per twit. Horroritzat, un dels seus advocats disposat a sacrificar-se com l’Anyell Pasqual, acaba de declarar en públic que en realitat el twit el va escriure ell i no el gran jefe. A les sis o set del matí des del dormitori de Trump. El twit estava molt mal escrit, com fa Trump sempre. No és sols que els advocats cars escriuen millor que Trump, és que no s’ha vist mai que un advocat famós fes una declaració pública implicant que el seu client era culpable.

I els Demòcrates, s’estan recuperant? No ho fan gens bé. Seguim sense saber quina plataforma política i electoral tenen i es contradiuen constantment, desorganitzats com sempre. Les eleccions estan nomes a 11 mesos. S’en sortiran? No volen en Bernie Sanders. De moment tenen una altra feina, que és protegir amb amenaces i advocats a Bill Clinton d’una humiliació final, una acusació que sembla credible, d’haver violat una dona en el significat literal de la paraula fa molts anys quan era irònicament Attorney General d’Arkansas. La premsa i la ràdio es neguen a parlar-ne i només surt sense detalls a llocs molt amagats. Sembla que  la dona era una funcionària de la justícia fora de Little Rock que havia de presentar i discutir un document amb el Sr Fiscal General, que estava visitant la ciutat, el qual la va invitar a venir amb els papers a l’habitació d’un Hotel on estava. Després d’opinar sobre el document, el Sr Fiscal General va presentar una proposta molt diferent que la noia va rebutjar. El resultat fou una violació amb força. Ella ho va explicar l’endemà com a mínim a una persona, hi havia roba interior esgarrada i un llavi inflamat. S’ho van arreglar per fer-la callar. El termini per ficar Bill Clinton a la presó entre 10 i 15 anys ja va expirar fa molts anys.

Conclusió

Està empitjorant el món més que abans? Podria ser però al passat hi va haver molta violència, molts abusos, molta corrupció i crueltat. L’evolució humana des del regne animal cap a una entitat superior, amb seny, solidaritat, respecte, i amor a la democràcia, a la convivència i la pau, si és que està en marxa, per ara no ha arribat lluny.

Com a Catalans, recordant una altre vegada els homes que pateixen presó injusta en representació del poble que volia votar el 1O, cantant, fent castells, duent gegants i rient de cara a gent violenta, amb ancians que duien llàgrimes als ulls, i no van agredir guàrdies civils  indefensos. Volien evitar qualsevol forma de violència exigint en canvi la democràcia i llibertat que no tenim, una lliçó molt gran de Catalunya al món, dura però esperançadora i no va passar desapercebuda. La popularitat d’una Catalunya prèviament desconeguda entre grups, gent i partits democràtics està pujant. Ara estem veient també onades de gent diferent,  cridanera i amenaçadora, amb banderes feixistes, agressions i cridòria insultant, enviats per dos partits que ens odien, que cada dia se semblen més a la dreta populista tan temuda de l’Alternativa per Alemanya, de Marine LePen o del amics de Donald Trump a Carolina del Sud amb les creus gamades, odi i violència. Se n’ha adonat el Sr Juncker? Aquests aquí  han aconseguit establir-se dintre de dos partits estatals existents, el PP i sobretot C enlloc de sortir al carrer sols (per ara) com fan a altres països. Prendran control de C? Només demostra la inestabilitat política sense sortida clara en què vivim, la inacció i incompetència i pensament simplista del gobierno Rajoy que ha durat tants anys amb la col·laboració del PSOE i la incapacitat del seu líder venjatiu que es pensa que pot acabar amb l’independentisme, destruir la nostra cultura i llengua i assimilar-nos amb mentides i violència. L’única cosa que ha assolit és obrir a porta als extremistes del passat. No té els mitjans i el temps que tenia el Franco i ni tan sols aquells ho van aconseguir en 40 anys d’opressió molt més brutal. En l’actualitat i sobretot el futur, el populisme nacionalista tan perillós i brutal de Ciutadans a qui més amenaça és a Rajoy i tota Espanya, per regal de Catalunya.

Els Catalans ho hem fet bé, hem adquirit molt bona imatge al món no obstant les mentides desvergonyides (fake news) dels populistes i extremistes, i seguim sent forts amb un futur. I els mitjans internacionals ens recorden i escriuen sobre nosaltres. I el nostre exemple serà seguit a molts llocs. A votar tothom.

Joan Gil

Tags: 1O, Catalunya, Clinton, EUA, Frau electoral, Populisme, Robert Mueller, Rússia, Trump