22 maig 2019
El somni tràgicament fallit d´Hugo Chávez a Veneçuela
Hi ha als Estats Units una dita famosa en la què tothom creu: El camí de l’Infern està asfaltat amb bones intencions. (the way to Hell is paved with good intentions) El cas d’Hugo Chávez en seria una prova contundent.
Chávez era fill d’una família de classe mitjana nascut a un país amb un dels dipòsits més grans de petroli del món, cap altra industria, producció agrícola massa modesta on hi havia una classe semi-feudal que vivia molt bé sota la influència Nord-Americana. Les ciutats eren pròsperes i vivien bé, els camperols del nord, gens.
Ell volia ser jugador de beisbol i va entrar a l’Escola Militar perquè hi tenien un programa d’entrenament pel beisbol molt bo. Quan es va convèncer que no havia nascut per aquest esport professional, va decidir seguir a l’Escola Militar i va entrar al servei.
Una de les primeres feines fou lluitar i suprimir disturbis al nord i allí va passar una cosa inesperada: la llegenda vol que el seu germà era un dels líders de la revolta de gent pobra i ell va explicar a l´Hugo i ensenyar com vivien la gent pobre i perquè lluitaven i li va donar per llegir literatura progressista sobre el socialisme, castrisme, comunisme, la lluita contra l’opressió espanyola, Bolívar. En Chávez va quedar impressionat.
Poc temps després esdevingué el líder i organitzador d’una revolta militar d’esquerres feble i mal preparada contra el govern central. Ja detingut, el van obliger a sortir a la tele a fer una crida a la rendició. Característicament hi va afegir les paraules: Por ahora. Va entrar a la presó per dos anys però no fou ni jutjat ni condemnat mai per pressions polítiques i al final un nou President el va indultar. La pròxima vegada Hugo Chávez es faria elegir democràticament President per una gran majoria amb un programa populista d’esquerres.
En que creia en Chávez? Segur que era d’esquerres i deia sempre que el seu amic Fidel Castro era el seu mestre i es posava al costat de tots els governs progressistes que sortien al continent. Engrescava molt a la resistència contra els EUA, cosa que Veneçuela acabaria pagant molt cara. Va fundar una associació nova d’estats diferent alternativa a l’OEA de Washington, que sempre està dominada pel país hegemònic. Va ajudar militarment els rebels Colombians, cosa que a molta gent li va semblar malament. Pel que fa a la seva ideologia, en parlava sovint amb poca consistència i a vegades hom podria dubtar el seu coneixement. A vegades deia que el seu model eren les democràcies socialdemòcrates nord-europees, altres vegades que era un marxista o un leninista, però sempre que era un Bolivarià, perquè l’alliberador era molt progressiu (cosa que els historiadors neguen amb insistència). Un dia en una entrevista se li va acudir dir que ell era un trotskista. Sabia de què parlava?
Personalment l’home tenia un dot per parlar a les multituds extraordinari. Es passava hores parlant a la TV, cantant, ballant o responent preguntes, feia abraçades i petons i al començament fou un polític molt democràtic i molt preocupat pels pobres i la injustícia social. El seu estil democràtic va patir amb el temps però no va fer torturar o matar ningù. Potser per això segueix tenir gent que l’adoren, sobretot al Nord.
Política
Ell volia fer una revolució social estrictament democràtica però el poder presidencial estava limitat. La seva primera acció fou escriure una altra Constitució donant poders extraordinaris al President i més control dels jutges. Amb el temps es va anar tornant més i més autoritari, amb menys tolerància per la premsa i TV lliures, però el país va mantenir sempre una forma més o menys democràtica de govern. Fou diferent de Lenin i de Castro.
La seva principal preocupació era ajudar la gent pobre del nord que no treien res del petroli. Però el petroli cada dia produïa més diners. Ell havia manat que la majoria d’accions de les companyies explotadores havia d’estar sempre en mans veneçolanes i així podia dirigir diners al govern (Cal tenir en compte que Chávez no fou acusat mai de corrupció personal, encara que al seu règim en va haver molta).
Amb els diners del petroli ell va construir coses bones com infraestructures, escoles, hospitals, cases, millores de salari, creació de feina. Tothom estava contentíssim al nord. Per tenir mestres va oferir petroli gratis a Cuba a canvi de 20,000 mestres i metges. La millora del nivell educatiu i sanitari i la millora de la literàcia foren extraordinàries. Va oferir petroli molt barat a crèdit als pobres haitians que no li can pagat encara ni un cèntim (perquè no en tenen). Amb les cases d’habitatge que volia construir se li va acudir fer-ne propietaris un comitè de residents, cosa que molt sovint acabava malament. Això no li va sortir bé.
Una cosa que passa molt amb el petroli es que el preu puja i baixa, però el preu de les despeses de les escoles, les subvencions socials i el tractament mèdic no baixa mai. Amb el preu del petroli caient, Chávez no podia seguir cobrint despeses. Sobretot l’acusació principal que se li pot fer és que ell no va intentar desenvolupar altres indústries o fonts d’ingressos diferents del petroli. El país va seguir sent un monocultiu, en part en mans estrangeres. Poc a poc, els problemes amb l’administració americana anaven pujant de to i la població de dretes benestant que no havia rebut res de la revolució bolivariana s’anava organitzant. Els Word Bank i el Fons Monetari Internacional sota pressió nord-americana li van negar crèdits. Calia imprimir bitllets de banc i amb això venia sempre inflació.
On es va complicar la vida absurdament fou amb el suministre de menjar. Al país calia sempre importar perquè l’agricultura local era fluixa però per importar calien divises i no n’hi havia. Poc a poc van anar apareixent estanteries mig buides als supermercats. En Chávez va declarar que això era el producte dels guanys excessius del sector i va crear una cadena de supermercats estatals (que son els que es veuen buits a la TV en programes anti-chavistes) Per acabar-ho d’arreglar va crear un organisme nacional regulatiu de l’agricultura nacional i catapultam. Els supermercats privats i els estraperlistes segueixen aprovisionant quan i com poden.
Chávez fou diagnosticat amb un càncer rar gairebé intractable quan tenia uns 55 anys a Cuba i després d’una operació va tornar a Caracas dient que estava curat. A un documental recent vaig veure una dona que deia que treballava prop del despatx de Chávez i n’era bona amiga. Diu que un dia va entrar a l’oficina i va trobar plorant tot sol a Chávez que la va abraçar dient que s’estava morint i que els seus ajudants estaven dividits o eren corruptes i acabarien destruint-ho tot. Santa paraula. Es va morir als 57 anys d’edat.
Maduro
Potser buscava intencionalment el pitjor successor que necessitava i va trobar en Nicolás Maduro que li era Vicepresident. Un home sec, d’aspecte poc agradable i amb poca imaginació va iniciar el seu mandat imitant Chávez, cosa molt ridícula i difícil de fer, cantant o ballant en públic i mirant de respondre preguntes. Entretant el preu del petroli va baixar de $100 a $40 i Maduro va haver d’empitjorar la impressió de bitllets de banc, desfermant una inflació horrorosa i desesperant. Els Americans, ara representats per Trump van esdevenir públicament i agressiva hostils, imposant sancions cruels, fomentant una sublevació militar i reconeixent com a president un home poc conegut,amb pocs escrúpols i sense experiència o ideologia coneguda anomenat Guaidó, cosa absurdament obeïda per molts països inclòs el Sr Pedro Sánchez. Guaidó contribuïa al caos tant com podia i exigia l’enderrocament militar del règim. Els jutges Llarena o el Tribunal Suprem espanyol haurien acabat amb tanta sedició i sublevació i Guaidó ja estaria fa temps a la presó. Hi va haver una caiguda de tota la xarxa elèctrica que alguns atribueixen als esforços del Cybercommand nord-americà. Ja fa temps que se sap que això és possible. Trump amenaçava amb un atac militar, que horroritzaria tot el Continent però ningú explica al poble americà l’origen de tot i el paper dels EUA.
Com acabarà?
Evidentment ningú ho sap i de les organitzacions internacionals Maduro no en traurà res. La intervenció a la zona de la Xina, de Rússia, de l’Iran i el suport continuat de Cuba a més de la pujada del preu del petroli sembla tenir una influència favorable sobre la condició i patiment del malaurat poble veneçolà. Noruega, el país sempre mediador de conflictes impossibles, ha convocat una conferència per organitzar alguna mena de transició de cara a restaurar la normalitat interna i alguna mena de pacificació social amb retorn dels milions de veneçolans emigrats.
Bona sort als participants, que la necessiten.
Joan Gil