Etiqueta arxiu 'reconquesta'

13 febr. 2020


El Rei Ramir de la Confederació Catalano-Aragonesa vist des dels EUA i en Anglès

Classificat com a General

Potser algun lector se sorprendrà veient un resident dels EUA escriure i publicar en anglès una biografia de Ramir II el Monjo, el rei d’Aragó que va ajuntar per sempre més Catalunya i Aragó. No va ser fàcil i em vaig haver de passar molt de temps llegint llibres i consultant, però és el meu tercer llibre. Jo volia sempre ser escriptor. Si algú s’hi interessa, es pot comprar no sols a Amazon i el seu KDP sinó a la majoria de negocis que venen e-books de forma electrònica o impresa. La meva motivació? M’irrita la forma com molts parlen a Espanya de la fundació de la Corona

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

d’Aragó, com si Catalunya hagués estat una mena de província afegida a un país més poderós. La veritat fou molt diferent i aquesta unió, planejada per un rei feble i incompetent, però en molts sentits extraordinari, va acabar esdevenint el cop mestre de la història medieval espanyola. En aquells temps (principis del segle XII) Aragó era un país de parla aragonesa molt petit reduït a unes quantes valls pirenaiques encara al north d’Osca, ciutat que seguia en mans musulmanes. El pare de Ramir era al mateix temps rei de Navarra, la terra dels bascos i de llengua euskera. De fet aquest idioma es parlava a molts indrets aragonesos i Navarra afirmava que Burgos encara era navarrès. El Rei Sanç tenia tres fills barons. Com que Ramir era el tercer, no tenia cap possibilitat d’esdevenir rei i el seu pare el va enviar a fer-se monjo a un monestir prop de Tolosa del Llenguadoc. El germà més gran de Ramir, Pere I,  ja rei, va conquerir Osca, que aviat esdevingué la capital (a la coberta del meu llibre hom pot veure un petit dibuix del castell d’Ayerbe prop d’Osca on Ramir va regnar, que encara està ben conservat). No obstant la seva feta, el germà gran fou mort pels musulmans de Saragossa sense deixar fills i el segon germà Alfons I el Batallador, un dels guerrers més importants de tota la Reconquesta, va pujar al tro. A més de conquerir Saragossa contra els Almoràvits, una nació jihadista africana com ara ISIS o Al-Qaeda en els nostres dies que havia ocupat tots els reialmes musulmans, el Batallador es va casar amb la Reina Urraca de Castella, esdevenint sol monarca de tots els regnes cristians ibèrics excepte Catalunya (que els francesos consideraven un domini seu en rebel·lió i per això no van tolerar mai que fos declarat un regne). El problema era que Urraca era una viuda molt especial, bastant dissoluta, que ja tenia un fill del primer matrimoni i no volia saber res d’Alfons, el qual va acabat expulsat de Castella després que Urraca fes annular el matrimoni.  A més. ai las, Alfons el Batallador era homosexual i també moriria sense fills. Al final el gran guerrer va caure a un parany dels Almoràvits a la ciutat de Fraga i com el seu germà va sucumbir. Al Testament va deixar els seus regnes a Déu i la Verge Maria, representats per les Ordes Militars que tant l’havien ajudat.  Naturalment, tothom, inclòs el Papa, ho van rebutjar. Ramir era l’únic que quedava, però seguia essent un monjo solter i acabava de ser elegit Bisbe de Roda-Barbastro. Quines credencials!

Sabem molt poc de Ramir i res de la seva personalitat. El meu Ramir és un intel·lectual molt religiós, perfectament satisfet amb la seva condició de monjo solter, humanista i pacifista que veu malament la guerra contra els moros, ha patit molt veient la crueltat de la guerra i el patiment dels civils, i no volia castigar ningú ni volia ser rei. Els bascos de Navarra es van negar a acceptar com a rei un bisbe i es van separar d’Aragó donant la corona a una mena de cosí, Garcia V Ramírez el Restaurador (en el seu euskera Gartzea Remiritz) que surt molt a la novel·la.  Aragó ja havia perdut molt territori, pero el fillet de la Reina Urraca, Alfons VIII de Castella ja era rei i dient que Saragossa havia estat conquerida pel Batallador aragonès en nom d’una Castella determinada a arribar a València i el Mediterrani,  va ocupar l’antic regne musulmà de Saragossa com a propi, reduint Aragó a Osca i els Pirineus. Per acabar-ho d’arreglar, senyors feudals aragonesos es van sublevar intentant donar la corona a Alfons de Castella. A aquest període es refereix el famós poema de la Campana d’Osca. Diu el famós cantar que el Rei Ramir va tallar el cap d’uns quants enemics, els va lligar pels cabells i els va penjar a l’entrada del seu palau. Probablement no va passar mai. A la novel.la  surt amb una altra interpretació.

El desastre era imparable i a més Ramir tampoc tenia successors. Va triar com a dona una princesa viuda d’Aquitània, filla del Duc Guillem IX, Príncep dels Trobadors i senyor de gran part d’Occitània, anomenada Agnès, que ja havia tingut tres fills i encara era prou jove per tenir-ne més. La nova Reina Agnès, acostumada al luxe i benestar d’Aquitània, després de donar llum a una nena que seria batejada Petronilla en aragonès (i Peronella en català) en va tenir prou i se’n va anar de tornada a un monestir mixt (monjos i monges) de luxe a Aquitània, abandonant Ramir per sempre. Aquest cas és curiós, perquè en aquell temps l’Església dubtava si els sacerdots es podien casar o no, i Ramir s’havia casat pel seu compte sense demanar permís al Papa. Un Concili, indignat, va prohibir per sempre els matrimonis de capellans que dura fins ara.

Evidentment, Ramir havia vist el seu regne reduït  trencat i en perill i no sabia com sortir-se’n. Va tenir una idea que en retrospectiva fou genial. Es va reunir amb el jove Comte Ramon Berenguer IV, encara solter, al castell d’Ayerbe i li va oferir la seva nena de dos anys en matrimoni. El català va acceptar però aparentment no va voler esdevenir rei i va acceptar el títol de Príncep d’Aragó i tot el poder real, mentre que la corona va passar al petit cap de la nova Reina Peronella. Ni a Aragó ni a Catalunya hi havia cap precedent de fer cap d’estat una dona. Ramir, sens dubte molt alleujat, va viure encara feliçment prop de 20 anys.

Ramon Berenguer i Peronella van contraure matrimoni quan la reina tenia 14 anys a la Catedral de Lleida i la dona va esdevenir una esposa i reina excel·lent, substituint el marit i governant durant les seves absències. El seu marit va acabar fent-se molt amic d’Alfons de Castella, que es va casar amb la seva germana i essent ja família van anar tots dos amb el seus exèrcits a Andalusia a fer la guerra junts. Com que Alfons de Castella tenia molts problemes (Portugal se li havia declarat independent i els Almoràvits seguien apretant), va decidir tornar Saragossa al seu cunyat i Aragó sense guerra. Ramon Berenguer, que va prendre Tortosa completant així la Reconquesta catalana, va morir sobtadament a Itàlia del Nord quan anava de camí a visitar l’emperador Barbarossa.  El seu fillet encara menor va esdevenir el Comte Ramon Berenguer V de Barcelona però Peronella va retenir la corona reial d’Aragó encara per dos anys, fins que va abdicar a favor del seu fill, que va canviar-se el nom a Alfons II, esdevenint el primer sobirà únic de la Corona d’Aragó i verdader fundador del Casal de Barcelona que duraria set generacions. Peronella morí a Barcelona molt jove encara, als 40 anys, i està enterrada a un lloc perdut de la Catedral.

Vaig emprendre, escrivint el llibre, un esforç per pintar la vida de la gent comú als dos costats durant l’edat mitjana i, una mica per entreteniment, descric les barbaritats i escàndols del Duc d’Aquitània, sogre de de Ramir, al seu palau de Poitiers i les seves orgies amb trobadors. Fins i tot surt la lletra d’una cançó escrita per ell mateix. És històric que una vegada va empaitar amb l’espasa dintre la catedral de Poitiers un bisbe que es negava a pagar-li impostos. Després d’un breu matrimoni va tornar la seva primera muller al pare al·legant sense fer annular el matrimoni que no li servia de Duquesa i es va tornar a casar. Va raptar la dona d’un dels seus viscomtes (la Dangerosa) quedant-se-la per sempre al seu palau. Gairebé tot és històric i jo crec que entretingut.

Si Ramir no hagués fet allò que va fer lliurement, Aragó sens dubte hauria estat annexionat per Castella, la qual hauria conquerit fàcilment València i unificat tota la península sota la seva bandera. I Catalunya? Qui sap! Potser seriem un departament més de França. L’expansió marítima i comercial de Catalunya al Mediterrani, Itàlia i Grècia no hauria tingut mai lloc. Jo crec que val la pena recordar qui fou el Rei Ramir, un desventurat monarca que  només va durar 5 anys però va canviar la història d’Europa.

 

Em permeto afegir les cobertes dels dos llibres que havia publicat anteriorment, aquests dos disponibles només a Amazon i KDP sigui en versió electrònica o de paper. Estan bé per aprendre I practicar l’anglès i mirar d’entendre la vida dels nord-americans. Diuen que els qui no som nadius escrivim un angles més clar i menys complicat. Jo faig com puc. Recomanaria sobretot el primer llibre, Laia’sTakeover, que és el que més m’agrada personalment. Qui sap, potser algú els traduirà o tothom acabarà llegint anglès, com ara llegeix castellà. El futur és molt llarg i acaba passant de tot.

Saluts,

Joan

No hi ha resposta

21 set. 2014


Els Musulmans del Califat de Còrdova i els antics Gihadistes

Classificat com a General

Els musulmans van creuar l’Estret de Gibraltar l’any de gràcia de 711 i en vuit anys van esborrar l’antic regne visigòtic peninsular i ocupar tota la península. Si no haguessin vingut, potser estaríem tots plegats parlant l’alemany (com sens dubte feia el Comte Guifré el Pilós) encara que també vivien molts llatins al país. Al poc temps de la invasió es va presentar a Ibèria (anomenada Al-Àndalus pels nous propietaris) un home anomenat Abd-er-Rahman afirmant ser un príncep fill de l’últim Califa de Damasc i cap de la dinastia Umayyad, descedent directa del Profeta, acabada d’assassinar per usurpadors de la casa dels Abbasides, que ara regnava il·legítimament a Damasc. La pretensió d’Abd-er-Rahman, que deia haver escapat tot sol de la massacre a la capital musulmana fou acceptada, i l’home, tant si era un príncep com un impostor, esdevingué Emir en 756, establint la seva capital a Còrdova. L’Imperi musulmà va quedar dividit en dos, però el Califat (la successió del Profeta, que representava la unió entre el poder espiritual i terrenal, com fa el Papat per als Cristians) de moment va quedar només a Damasc.

Naixement i mort del Califat enmig d’ones de gihadistes

Un Emir, Abd-er-Rahman III, va topar en 756 amb invasors egipcis que havien gosat establir un Califat al Cairo. Després d’eliminar-los, l’Emir de Còrdova va pensar que essent ell un Ummayad, tenia tot el dret d’autoproclamar-se Califa i així ho va fer. El Califat cordovès, protector de les arts i la ciència, duraria fins al 1031, i el món musulmà va quedar dividit en dos. L’home més notable que Còrdova va produir fou el gran general i polític Al-Mansur, que feia amb impunitat raids robant allò que volia dels regnes cristians. Dissortadament, entre altres coses, va cremar la ciutat de Barcelona, per l’única vegada en la Història. Sense voler esdevenir ni Emir ni Califa es va emparar de tot el poder material i polític d’Al-Àndalus que va intentar passar també als seus fills. Els seus successors, no obstant, van ser incapaços de salvar el Califat, destruït per conspiracions i lluites internes i aviat convertit en una trencadissa de petits regnes taifes, incapaços de resistir l’empenta des Cristians. Però a l’Àfrica quedaven molts gihadistes.

Els Almoràvits
Els Almoràvits havien fundat un imperi molt pietós nord-africà amb capital a la ciutat de Marraqueix, del nom de la qual es deriva el del Marroc. Quan Alfons VI de Castella va conquerir la ciutat i el regne de Tulaytula (Toledo), el seu rei va escriure a Marraqueix demnant auxili. El devot emperador Yusuf ibn Taixfun va accedir, arribant a establir-se a Còrdova i derrotant decisivament als Castellans. Teòricament només havia vingut a ajudar, però li va semblar que els ciutadans taifes no eren prou devots i se semblaven massa als cristians. Una referència diu que els musulmans locals es negaven a fer de policia religiosa i que els almoràvits es van veure obligats a pagar Cristians Mosàrabs per vigilar que la Sharia fos observada en públic. Els almoràvits aviat van ocupar militarment tots els regnes taifes (als Països Catalans van eliminar els successors del Cid al Regne de València trencant el somni castellà d’un port mediterrani). Finalment van cometre l’error de prendre també el Regne de Saragossa. Aquesta ciutat està molt al Nord i prop dels Pirineus, i tant al Papa Inocenci com a molts europeus, el perill d’una nova invasió musulmana d’Europa s’els va fer palès. El Papa va predicar una mena de Croada i el rei aragonès Alfons I el Batallador, en aquells moments sobirà de tots els estats cristians peninsulars excepte Catalunya, va assetjar i conquerir la ciutat el 1118, afegint-la a Aragó i no pas a Castella com els castellans volien.

Els Almohades
La vida a Al-Àndalus era tan agradable que afeblia la religiositat dels invasors. Algú va escriure al Califa Almohade, un poble molt més religiós que els Almoràvits, d’origen berbere, que acabava d’establir-se a Marraquesh tot i conquerint un gran imperi nord-africà, que els Almoràvits deixaven als porquets viure amb es ciutadans als pobles i que permetien a les dones passejar-se amb la cara descoberta. El Califa no va voler sentir res més i va creuar l’estret de Gibraltar. Semblaven a punt d’empassar-se tots els regnes Cristians, quan una coalició més o menys dirigida pel nostre Pere el Catòlic, els va aturar a la batalla de les Navas de Tolosa. Els Almohades no van traslladar mai la seva capital a la península, establint només un centre administratiu a Sevilla enlloc de Còrdova.

Vet aquí, doncs, que els gihadistes de diferents nacionalitats i tipus foren els responsables de la extraordària duració de la Guerra de la Reconquesta d’uns 800 anys, fent-la potser la més llarga de la història. Els musulmans no l’han oblidat mai. En una de les seves darreres entrevistes en Bin Laden va dir que Palestina no acabaria igual que Al-Àndalus. I el mes de Març proppassat, aquests gihadistes tan agressius de l’Estat Musulmà, o com es diguin, van publicar un mapa de les seves ambicions territorials que incloia plenament tota la Península Ibèrica. Igualment un video de reclutament d’un militant europeu que parlava l’Anglès amb fort accent Portuguès es referia a l’alliberament inevitable de Portugal pel bé de la Humanitat. El presentador fou identificat pels serveis secrets britànics com a un Portuguès gihadista conegut. Caldrà començar a preocupar-se de tot això?

Les guerres diferents que volen fer ara
Lluny queden els temps que van seguir la fi de la Guerra Freda, quan ens prometíem una pau llarga amb prosperitat i la supremacia de la llei estesa per tota la terra. Quin desengany tan terrible! El que estem veient a vegades sembla medieval i molt pitjor que molts episodis de la Guerra Mundial. Quants refugiats a quants països! Quin odi ètnic i religiós! Quantes ciutats destruïdes! Quanta fam i quanta mort de civils innocents!

Com pot ser que parlin amb indiferència de “dany col·lateral” referint-se a ciutadans innocents? Des de quan hi ha “guerres humanitàries”? Les Nacions Unides foren fundades per evitar guerres. Com és que ara n’aproven i les anomenen “legals”? Perquè no tornen a fer bloqueigs d´armes o de diners o tancament de fronteres enlloc d’anar-hi amb armes i matar encara més gent?

Ara fa un parell d’anys, quan van començar a utilitzar drones contra grups suposats de ser terroristes el famós programa de la CBS “60 Minutes” va ensenyar un centre de control a Nevada. Un home es mirava l’escena a monitors, apretava els butons, estudiava el resultat, pujava al cotxe i se n’anava à casa a sopar amb la dona i els fills. I quan s’equivocaven? Deien sempre que farien una investigació però els errors són inevitables. Està clar, coses inevitables no es poden evitar i no cal preocupar-se’n massa. I aquell senyor que premia el butons com si fos un joc electrònic tenia dret a pair el seu sopar en pau.

El President Obama parla molt de la guerra. Potser en memòria del seu Premi Nobel de la Pau a vegades concedeix medalles no sols per guerres actuals sinó a vegades per injustícies oblidades durant la guerra del Vietnam o, l’altre dia, una dels temps de la Guerra Civil. Ho fa sempre explicant al públic amb tots els detalls la feta gloriosa del guardonat i tots els detalls de la situació militar associada i el nombre i noms de morts. Es veu que la guerra l’interessa i potser el fascina o el commou. Al començament de la Guerra d’Afganistan anava a la base militar a Delaware on aterrien els avions amb els cadàvers i s’ho mirava en silenci, a vegades pregant. Jo voldria saber què pensava. Potser s’absolvia ell mateix de tota culpa. Si podia. Dona la impressió de viure perdut a un labirint impenetrable de complicacions, sense saber què fer ni on anar. Es contradiu, anuncia coses que no estan aprovades, planteja als aliats coses que aquests no volen fer. Anuncia línies roges que després es salta tranquil·lament. S´ha empatollat sense necessitat a Rússia. Es creu que pot obtenir tot el que vulgui fent un discurs ben fet que convenç. No sap on va, quins objectius concrets té ni quant de temps durarà allò que vol fer. Se´l veu com un nàufrag despistat, mirant de navegar per escenes inescrutables de la història del món, confiant en el seu destí.

Ara diu que augmentarà els atacs aeris però, això sí, sense posar “botes americanes al sòl” com ell i els seus amics diuen sempre. Ho canvia tot això? Han resolt el problema dels innocents? És la guerra des de l’aire més humanitària i innocent que la guerra amb canons i baionetes? Jo ho dubto. Què senten els soldats que hi participen sense exposar-se a res? No trobeu terribles aquests dubtes? Com vol participar a una guerra entre multiples bàndols amb objectius i aliances tan diferents? Poden els turcs ajudar als kurds iraquians mentre que ells mateixos tracten els kurds de Turquia de terroristes? I els àrabs sunnis voldran ajudar els xies? I els Saudis, no començaran a atacar enemics seus que estiguin aliats amb els EUA?

Però sobretot i damunt de tot, quin és exactament l’objectiu d’aquesta nova guerra i quan es podrà declarar acabada?
Si no s’en volen preocupar i respondre a aquestes preguntes, voldria que es recordessin de la Guerra de Reconquesta dels 800 anys, de les intervencions de tants partits i de tants gihadistes diferents, amb una o dues semi-croades internacionals. Que pensin, abans de declarar la guerra, en la dificultat en terminar-la i la crueltat i el patiment que van tenir lloc. Els verdades herois són els qui fan la pau i no la guerra.

Joan Gil

No hi ha resposta